El marxisme de Marcuse

Marcuse es basa fonamentalment en el pensament de Marx i Freud per construir la seva obra. En el segle transcorregut entre Marx (1818-1883) i Marcuse (1898-1979), la societat ha canviat profundament.  Marcuse utilitza a Marx com a punt de partida, per analitzar la societat en la que viu, un món en plena guerra freda, on després de la Segona Guerra Mundial, l’estat del benestar es troba en plena progressió, i les condicions i el nivell de vida han millorat ostensiblement.

 

Palau Güell

Marcuse accepta d’entrada un dels postulats bàsics de Marx “en el mundo capitalista, la burguesía y el proletariado son todavía las clases básicas”. Tot seguit, però, ho matisa així “sin embargo, el desarrollo capitalista ha alterado la estructura y la función de estas dos clases de tal modo que ya no parecen ser agentes de la transformación histórica” (Marcuse, 2021, 34)

I continua mostrant el seu acord amb Marx quan afirma que “en esta sociedad, el aparato productivo tiende a hacerse totalitario en la medida que determina, no sólo las ocupaciones, aptitudes y actitudes socialmente necesarias, sino también las necesidades y aspiraciones individuales” (Marcuse, 2021, 36)

Segons Marx, en referència a la transició del capitalisme al socialisme, la força del canvi està en el proletariat. En canvi, per a Marcuse, la possibilitat de canvi per mitjà del proletariat s’anul·la a través del mateix desenvolupament del capitalisme que provoca fortes transformacions en les classes treballadores:

·         S’ha reduït de forma considerable “la cantidad e intensidad de energía física en el trabajo” (Marcuse, 2021, 61)... i, “la tecnología ha sustituido la fatiga muscular por la tensión y/o esfuerzo mental” (Marcuse, 2021, 62).

·         El nombre de treballadors manuals ha disminuït i ha augmentat el nombre de treballadors “de coll blanc”, cada vegada més allunyats de la producció directa.

·         El treballador aspira a desenvolupar tota la seva vida laboral en la mateixa empresa i, per tant, també s’hi integra mentalment.

·         Empresaris i treballadors estan en el mateix vaixell i ambdós accepten sense crítica la societat en la que viuen.

En conseqüència, tots aquests canvis modifiquen l’actitud i la consciència de la classe treballadora que “ya no aparece como la contradicción viviente para la sociedad” (Marcuse 2021, 68), i perd així el poder revolucionari que li atorgava Marx.

 

Segons Marx, la societat es crea una representació deformada de si mateixa i distorsiona la realitat. En aquest sentit, la societat es presenta davant de l’ésser humà com el que no és, per tal que assumim viure en unes condicions que no són les que desitgem, i, al mateix temps, no ens hi rebel·lem. Efectivament, la societat imposa les regles de joc i ens fa veure que aquesta és la única interpretació possible de la realitat.

Observo una forta coincidència entre els dos pensadors, tot i que Marcuse constata que el capitalisme ha evolucionat i la societat industrial avançada ens constreny encara més fort amb els seus tentacles: “Las capacidades (intelectuales y materiales) de la sociedad contemporánea son inmensamente mayores que nunca: lo que significa que la amplitud de la dominación de la sociedad sobre el individuo es inmensamente mayor que nunca.” (Marcuse, 2021, 31)

En aquest sentit, per a Marcuse, la societat de l’opulència ha millorat considerablement el nostre nivell de vida. Hem caigut en una trampa molt ben ordida, tal com es mostra en el propi desenvolupament de la societat que ha provocat l’augment de les nostres necessitats i que, al mateix temps s’han convertit en les nostres pròpies aspiracions individuals. Tot això, ens ha mutilat en la nostra llibertat i en les nostres satisfaccions, i a més a més, ho acceptem a canvi de certes comoditats i de poder satisfer unes necessitats que ens han estat creades.

De fet, hem acabat vivint una vida massa còmoda per a rebel·lar-nos-hi, fins al punt que Marcuse exclama: “¡La comunidad está demasiado satisfecha para preocuparse!” (Marcuse, 2021, 114). 

 

Marcuse ens mostra com aquesta societat industrial avançada ha desenvolupat elements de control molt sofisticats, entre ells, el mateix llenguatge. “El lenguaje no es privado y personal… es mediatizado por el material lingüístico disponible, que es material social” (Marcuse, 2021, 203). D’aquesta manera, el llenguatge es converteix en una eina molt subtil de dominació del nostre pensament. En són un bon exemple algunes paraules i expressions que en un moment donat es posen de moda i les utilitza tothom i arreu, i al cap d’un temps, desapareixen del nostre lèxic.

Els propis productes també s’han convertit en un sistema de control més: “los productos adoctrinan y manipulan… Y a medida que estos productos útiles son asequibles a más individuos en más clases sociales, el adoctrinamiento que llevan a cabo deja de ser publicidad; se convierte en modo de vida” (Marcuse, 2011, 50). Hi ha molts exemples de productes i marques (Apple, Coca-cola,...) que s’han acabat convertint amb un estil de vida.

De fet Marcuse arriba a considerar que “los controles sociales han sido introyectados hasta tal punto que llegan a afectar la misma protesta individual en sus raíces” (Marcuse, 2021, 48).

De manera similar i amb anterioritat a “Eros y civilización”  Marcuse utilitza els conceptes freudians de principi del plaer i principi de la realitat per demostrar com la societat industrial avançada imposa “la seva ideologia” a l’individu. Els instints bàsics de l’ésser humà cerquen sempre la seva satisfacció immediata, però amb la socialització i l’educació aquesta es reprimida i resta circumscrita dins dels paràmetres acceptables. La “ideologia” de la societat s’imposa de forma directa sobre els desitjos de l’individu. És el que Freud descriu com a transformació del principi del plaer pel principi de la realitat. “El hombre aprende a substituir el placer momentáneo, incierto y destructivo, por el placer retardado, restringido, pero seguro”...”Bajo el principio de realidad, el ser humano desarrolla la función de la razón” ... “llega a ser un sujeto consciente, pensante, engranado a una racionalidad que le es impuesta desde fuera” (Marcuse, 1999, 27).  

Queda clar doncs que Marcuse agafa el concepte de ideologia de Marx i el desenvolupa fins a les darreres conseqüències. Estem completament atrapats per la societat: “la dominación -disfrazada de opulencia y libertad- se extiende a todas las esferas de la existencia pública y privada, integra toda oposición auténtica, absorbe todas las alternativas” (Marcuse, 2021, 55).

 

En definitiva, segons Marcuse, ens hem convertit en un home unidimensional, un home amb una única dimensió, la única dimensió que ens permet la societat unidimensional en la que vivim que no ens autoritza a desviar-nos del camí traçat. “En virtud de la represión, el mundo experimentado es el resultado de una experiencia restringida” (Marcuse, 2021, 194)

 

Tal com diu Marx, Marcuse considera que l’home està alienat. Amb tot mentre Marx circumscriu l’alienació a l’àmbit del treball on se li arrabassa la seva plusvàlua, i conseqüentment, la seva condició humana, per Marcuse aquesta alienació de l’individu està enfocada en la mateixa consciència i, per tant, no hi ha cap manera d’escapar-se’n i es nega la possibilitat d’una existència autènticament humana: “los individuos se identifican con la existencia que les es impuesta y en la cual encuentran su propio desarrollo y satisfacción. Esta identificación no es ilusión, sino realidad… El sujeto alienado es devorado por su existencia alienada” (Marcuse, 2021, 49)

 

 

Marcuse, després de la descripció acurada que fa de la societat industrial avançada, es mostra pessimista per poder canviar-la realment quan afirma: “quizá un accidente pueda alterar la situación, pero … ni siquiera una catástrofe provocará el cambio” (Marcuse, 2021, 36).

Aleshores, si rebutja al proletariat com agent del canvi, què és el que proposa Marcuse?

Una de les possibilitats que apunta són els savis, els tècnics, els especialistes, els enginyers, etc. Ara bé, com que aquests també estan ben remunerats pel sistema considera que no tenen massa interès real a canviar la situació. Ja en la darrera pàgina de “L’home unidimensional” pensa en els que estan als marges, fora del sistema, marginats, pobres, aturats, minories oprimides, pobles del Tercer Món. Tal com escriu Delacampagne, però “la cohesión de ese conjunto resulta problemática, tanto como su determinación –y capacidad- para transformar el sistema. ¿Por su misma condición los marginados están destinados naturalmente a rebelarse? ¿Son capaces de unirse?” I més endavant segueix afirmant que “Marcuse es muy consciente de la existencia de tales problemas y … recuerda que el sistema capitalista es tan poderoso como para conseguir asimilar, durante mucho tiempo, todo deseo de oposición” (Delacampagne, 1999, 268)

Per acabar, en la darrera dècada hem assistit a alguns moviments socials (11-M, primavera àrab, ...) que podrien concordar amb aquestes propostes de canvi que feia Marcuse. Ara bé en poc  temps aquestes “revoltes” han estat engolides pel sistema, i ens hem quedat al mateix lloc on estàvem. De fet des de la mort de Marcuse el sistema capitalista ha continuat el seu desenvolupament cap un món cada vegada més autoritari i ha digerit tots els moviments que intentaven la seva transformació.

 

En definitiva, i a tall de conclusió, si la lectura de Marx en el seu temps encara provocava una esperança de canvi, Marcuse sembra la desesperança de que estem davant d’un monstre capaç d’engolir-ho tot. El control exercit sobre l’individu amb tots els mecanismes que analitza Marcuse resulta ser tan i tan ferri que costa molt veure una sortida cap una societat molt més lliure per a tothom.

 

 

 

Bibliografia

Delacampagne, C. (1999). Historia de la Filosofia del siglo XX. Barcelona, Península

Galán, W. (2010). Els límits de la racionalitat il·lustrada. Barcelona. Material docent de la UOC

Garcés, Mascareñas, M. (2020). Mòdul 4: El problema de la transformació social. A: Pensament filosòfic i científic contemporani. Barcelona: Materials docents de la UOC

Marcuse, H. (2021). El hombre unidimensional. Barcelona, Austral,

Marcuse, H. (1999). Eros y civilización. Barcelona, Ariel.

Marx, K.; Engels, F.(1997). Manifiesto comunista. Ediciones El Viejo Topo