Foucault i els mecanismes de poder

 

Foucault (1926-1984) és un pensador polièdric que com afirma Ibañez (2001, 124) no va voler mai construir un “sistema filosòfic”. La seva preocupació era proporcionar eines per qüestionar qualsevol sistema filosòfic, i també per a qüestionar el poder, tema que l’ocupava especialment.

El que es proposa Foucault és problematitzar: “Problematizar es algo muy fácil de definir y extraordinariamente difícil de llevar a la práctica. Se trata, simplemente, de conseguir que todo aquello que damos por evidente, todo aquello que damos por seguro, todo aquello que se presenta como incuestionable, que no suscita dudas que, por lo tanto, se nos presenta como “aproblemático”, se torne precisamente problemático y necesite ser cuestionado, repensado, interrogado” (Ibañez, 2001, 132).

Al llarg de la seva obra, Foucault problematitza i reflexiona sobre el poder i l’acaba convertit en un dels nuclis centrals i alhora més tranversal i influent del seu pensament i en el qual centraré aquest treball.

 

La pregunta fonamental que es planteja Foucault és com funciona el poder i quins són els seus mecanismes.

El poder que s’ha exercit fins el segle XVII és el que Foucault anomena el poder sobirà: el poder  emana del sobirà que al mateix temps l’ha rebut de Déu. És un poder que depèn totalment de l’existència física del sobirà i que travessa tota la societat amb la relació bàsica que se estableix entre rei i súbdit. El sobirà té dret sobre la vida i la mort. El seu poder es basa en la força i en la repressió més crua i cruel. És un poder que va de dalt a baix: “por un lado un poder legislador, y por otro un sujeto obediente” (Foucault 1978b, 104)

Però el poder sobirà és un concepte molt limitat del poder, ja que només té en compte el mecanisme repressiu, quan el poder va molt més enllà de la simple repressió. De fet, Foucault considera que “el éxito del poder está en proporción directa con los mecanismos que logra esconder” (Foucault, 1978b, 105). Amagar els seus mecanismes és tan important i indispensable pels que ostenten el poder com pels que el pateixen, ja que, d’altra manera segurament no seria acceptat:  “Lo que hace que se acepte el poder es simplemente que no pesa sólo como una fuerza que dice que no, sino que de hecho atraviesa, produce cosas, induce placer, forma saber, produce discursos; es preciso considerarlo como una red productiva que atraviesa todo el cuerpo social más que como una instancia negativa que tiene como función reprimir” (Foucault, 1978a, 182)

Castell de Loarre, 2013

En el seu anàlisi del poder Foucault no proposa un model de societat com fa Chomsky. Tampoc té al cap una societat ideal, com ell mateix reconeix en el debat entre els dos intel·lectuals (Elders, 1999). Foucault ho planteja de manera diferent, tot mostrant els mecanismes del poder, i per això segurament es tracta d’un instrument molt més interessant, ja que no parteix d’un a priori on voler arribar, sinó que pretén posar sobre la taula el poder i esbudellar-lo en els seus mínims detalls

De fet, Foucault prefereix parlar de relacions de poder en lloc de poder. No pensa només en les institucions (govern, empreses, ...) que tots tenim en el nostre imaginari, sinó que pensa el poder com quelcom intrínsec a qualsevol relació social.

En el moment en que aquestes relacions de poder son fixes i no permeten reversibilitat es converteixen en estats de dominació. En els estats de dominació el poder es dona sempre en el mateix sentit. Qualsevol relació es pot convertir en un estat de dominació. Això passa quan un dels dos pols de la relació ho controla tot, i no deixa espai per la llibertat a l’altre pol.

Les relacions de poder no són dolentes en si mateixes, sempre i quan evitem que es converteixin en estats de dominació. Tots nosaltres en les nostres relacions utilitzem, conscient o inconscientment, jocs estratègics, alguns ben coneguts per la psicologia, amb la finalitat d’intentar condicionar, i alhora dominar, la conducta dels altres.

D’altra banda, a més a més de les relacions de poder que es produeixen entre tots nosaltres, hi ha els estats de dominació que generen rols socials molt institucionalitzats: relacions de parella, relacions pares-fills, mestres-alumnes, a tall d’exemple. Així mateix,  també es poden contemplar evidentment els estats de dominació de les grans estructures socials i polítiques.

En l’anàlisi que Foucault fa del poder en podem destacar els següents punts clau:

1     “El poder se ejerce más que se posee” (Foucault, 2018, 36)

2.       El poder és immanent a qualsevol tipus de relació social.

3.       El poder està a tot arreu. Està dispers per tota la societat. En cada punt del cos social es donen relacions de poder que no son la projecció d’un poder central. Això no significa que el poder sigui independent del procés econòmic, les relacions de producció i de l’Estat sinó que “la idea de que la fuente o el punto de acumulación del poder estaría en el Estado y es a él a quien hay que preguntar sobre todos los dispositivos de poder me parece sin mucha fecundidad histórica o digamos que su fecundidad histórica se ha agotado actualmente. El proceso inverso parece actualmente más rico” (Foucault, 1978a, 158). Per aquesta motiu, Foucault proposa un anàlisi ascendent de les relacions de poder.

4.       El poder travessa tot el cos social i d’aquesta manera constitueix i transforma als individus en un procés de normalització. El poder és una organització reticular de mecanismes múltiples, mòbils, i polimorfes, en canvi continu. Els individus poden passar de patir-lo a exercir-lo dins d’una mateixa relació i en poc temps de diferència.

5.       On hi ha poder hi ha resistència. Els punts de resistència no són exteriors a les relacions de poder sinó que es donen dins de les mateixes relacions. No es poden donar fora. Aleshores, igual que els punts de poder, els punts de resistència també són transitoris, mòbils i múltiples.

6.       Tot poder genera saber i tot saber genera poder.

Aquesta concepció dels mecanismes del poder són molt semblants a la imatge de rizoma que proposen Deleuze i Guattari “com a sistema de petites arrels que, sense començament ni final, creix en totes direccions i des de qualsevol punt” (Garcés, 20). La imatge del poder que proposa Foucault no és ni jeràrquica ni binària, l’arbre no serveix per exemplificar el poder. La proposta que realitza Foucault d’un anàlisi ascendent de les relacions de poder, coincideix amb la Deleuze i Guattari quan ens “ens conviden a arrencar-nos els arbres que tenim plantats al cap, amb les seves arrels i els seus dualismes” (Garcés, 21), i ens fan la proposta de crear noves i múltiples relacions.

Poder i rizoma, doncs, constitueixen la imatge de la multiplicitat. Tal com descriu Garcés (20-21), “estan formats per elements heterogenis connectats entre ells per qualsevol punt; componen un sistema múltiple que no és reductible a cap unitat...; no segueix cap model ni estructura. En resum, el rizoma (i també el poder, afegiria) és una multiplicitat heterogènia que permet una interconnexió sense jerarquia”.

Tot i que, Foucault i Deleuze comparteixen la visió general sobre el poder, discrepen en el lloc que ocupa la resistència dins dels dispositius de poder. Per a Foucault la resistència forma part d’aquestes relacions. En canvi per a Deleuze el desig i la resistència són anteriors a les relacions de poder, no són intrínseques als dispositius de poder, sinó que el poder produeix un efecte repressiu sobre el desig i la resistència.

 

En la societat actual encara hi ha restes del poder sobirà, però aquestes queden restringides en àmbits molt concrets, com ara el dret i la justícia, i la família patriarcal tradicional.

Hem entrat en un període històric en què predomina el bio-poder. Una forma de poder amb dues mecàniques diferenciades: el poder disciplinari i el poder regulador.

El poder disciplinari fa la seva aparició de la mà de la revolució industrial i es caracteritza pels següents aspectes:

         I.           La disciplina s’exerceix sobre els individus

       II.            El poder s’exerceix per si mateix sense haver de recórrer a l’existència del sobirà.

     III.            El poder vigila, controla i rep informació permanent dels individus

    IV.            El poder classifica als individus

      V.            El poder analitza els comportaments per modificar-los

    VI.            La seva funció és normativitzar: adaptar el màxim possible els individus a la norma

   VII.            Pretén que tots els individus siguin útils al sistema

 VIII.            Segueix la imatge del panòptic de Bentham

El poder regulador és posterior i és el que ha agafat la primacia en el món actual. Aquests són els seus trets principals:

         I.            El poder no s’exerceix sobre els individus, sinó sobre la població

     II.            L’objectiu és que el nombre d’inútils no sobrepassi el percentatge que el sistema suposa perillós per la seva supervivència.

     III.            Un altre objectiu és construir un medi que sigui tan fort que el futur es converteixi en quelcom controlable des del moment actual, que el medi sigui més fort que els individus

    IV.            Es tracta d’injectar una malaltia en un cos social per neutralitzar-la. Distribuir bé els casos per tal que no hi hagi risc, ni perill.

      V.            Sobre la base del control estadístic s’estableix el risc. Aquests riscos tenen uns llindars a partir dels que es converteix en perill.

    VI.            Quan els perills es localitzen de una manera determinada i es multipliquen poden comportar una crisi.

Cap d’aquests models es dona en exclusiva, són sempre simultanis, però un d’ells esdevé el principal. Així segons el propi Foucault, el poder regulador és el que s’està imposant.

 

Finalment i com a conclusió, acabaré amb la mateixa frase que Foucault clou l’obra “La voluntad de saber”, i que reflecteix a la perfecció l’esperit del seu pensament. Foucault conclou que el poder pretén fer creure que existeix la alliberació en tot allò que el propi poder utilitza pel nostre control. És en aquest punt on es fa palesa la ironia del poder i la dificultat del seu anàlisi, ja que on creiem que ens estem alliberant, el que realment fem és actuar com el poder desitja: “Ironía del dispositivo: nos hace creer que en ello reside nuestra liberación” (Foucault, 1978b, 194)

 

Bibliografia:

DELEUZE, G. (1987). Foucault. Paidós

ELDERS, F. (1999). " De la naturaleza humana: justícia y poder". A: M. Foucault. Estrategias de poder (p. 57-103). Barcelona: Paidós Ibérica.

ELDERS, F. (2016). Debate Chomsky-Foucault. La Naturaleza humana. Justícia versus poder. [document en vídeo] https://www.youtube.com/watch?v=GazE5vFuFMs

FORNET-BETANCOURT, R.; BECKER, H.; GOMEZ-MULLER, ALFREDO. (1994) "La ética del cuidado de uno mismo como práctica de la libertad". En: M. Foucault. Hermenéutica del sujeto (P.105-142). Madrid : La Piqueta : Endymión.

FOUCAULT, M. (1978a). Microfísica de poder. Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.

FOUCAULT, M. (1978b). Historia de la sexualidad. 1. La voluntat de saber. Madrid: Siglo XXI

FOUCAULT, M. (2018). Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. México: Siglo XXI

GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA: UOC

IBAÑEZ, T. (2001). Municiones para disidentes. Realidad – Verdad – Política. Barcelona: Gedisa

IBAÑEZ, T. (2019). Contra la dominación. En compañía de Castoriadis, Foucault, Rorty y Serres. Barcelona: Gedisa

PRÓSPERI, G. (2015). El poder y la vida en Michel Foucault y Gilles Deleuze. X Jornadas de Investigación en Filosofía, 19 al 21 de agosto de 2015, Ensenada, Argentina. En Memoria Académica. http://www.memoria.fahce.unlp.edu.ar/trab_eventos/ev.7635/ev.7635.pdf