dijous, 7 de maig del 2020

El capitalisme depredador amenaça les nostres vides


Fa poc menys de dos anys moria Josep Fontana tot un referent pels historiadors catalans i una de les veus més respectades entre els nostres intel·lectuals. Ens va deixar aquesta mena de testament on ens fa partícips del seu desengany respecte al sistema i la societat en la que vivim i intenta demostrar que aquest engany no és nou, sinó que ve de lluny.

Ja en la seva monumental obra “Por el bien del imperio” afirmava sentir-se enganyat per com s’havien desenvolupar els esdeveniments en el món des del 1945. Però en aquest llibret va molt més enrere: 1756-1848

En el prefaci ja deixa clares quines són les seves intencions: “Vivim en un món en què la majoria dels estats són democràcies parlamentàries basades en constitucions que garanteixen els drets i les llibertats de tots els ciutadans, però on els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics. La vida política es fa públicament en termes dels problemes que afecten el conjunt dels ciutadans, mentre la trama de la legislació que afavoreix els interessos del capital financer i dels grans empresaris es manté directament en l’ombra. El resultat és que aquests governs que hem elegit entre tots perquè prometien vetllar pel nostre benestar s’han convertit finalment en còmplices tolerants d’un procés que afavoreix l’enriquiment d’un petit grup a costa de la majoria i que engendra amb això una societat cada vegada més desigual

Fa un repàs històric detallat de tota l’evolució i els canvis que ens porten fins aquest món tan decebedor en el que vivim avui en dia.

El capitalisme es va basar inicialment a arrabassar la terra i els recursos naturals als que els usaven comunalment, i a liquidar les reglamentacions col·lectives dels treballadors d’ofici per tal de poder sotmetre’ls a noves regles que fessin possible expropiar-los una part més gran del fruit del seu treball. Tot això, a més, i aquest és un punt fonamental, no es va produir com a resultat natural de l’evolució de l’economia, sinó que va ser imposat des dels governs, establint lleis i regulacions que afavorien els interessos dels expropiadors, i defensant-ne l’aplicació amb els seus mitjans de repressió” Poc ha canviat amb el pas dels anys.

Les gran pugnes polítiques que hem vist produir-se entre el 1814 i el 1848 tenien com a objectiu fonamental assegurar el poder als propietaris. Els canvis que es van anar produint durant aquests anys anaven en la direcció de crear estructures de govern més eficaces, que asseguressin la capacitat de mantenir les masses, es a dir, els pobres, lluny del poder”.

Els vencedors de totes les “revolucions” falsifiquen la història. El poble sempre és manipulat. Fontana ho exemplifica amb la “revolució burgesa” de 1830 de França quan afirma: “El poble havia fet la revolució i els polítics l’hi havia robada ... Segons Casimir Perier no hi havia hagut una revolució, sinó un canvi en la persona del cap d’estat

Els polítics de torn sempre tracten “d’evitar que pugui prosperar una proposta de canvi democràtic i igualitari nascuda de baix.

La revolució burgesa va ser una invenció: “El més extraordinari és que la burgesia va aconseguir la plenitud de l’èxit en convèncer les capes populars que aquestes revolucions destinades a preservar el monopoli dels drets polítics per als propietaris, i en usar-los per preservar els seus privilegis, es feien en benefici de la llibertat de tots

L’activitat política dels dirigents europeus no va anar solament encaminada a defensar-se de les amenaces subversives, sinó que una de les seves funcions més importants en aquests anys va ser la d’imposar els canvis que exigia el desenvolupament del capitalisme, a costa del benestar de la gran massa dels de baix.”

La privatització de les terres comunals que va condemnar a milers de camperols a abandonar el cultiu i a proletaritzar-se va començar per Anglaterra, però va abastar a tots els països europeus a ritmes diferents. “El seu objectiu, diria Marx, era, a banda de treure profit de les terres que se’ls arrabassaven, forçar els camperols al “sistema de treball assalariat”. Aquest procés es torna a repetir en el món actual quan “milions d’hectàrees de terra cultivable han estat arrabassades durant aquests darrers anys a petits i mitjans cultivadors” del tercer món i lliurades a grans empreses amb grans projectes d’agricultura industrial.

Han estat també les lleis les que han conduït a l’expropiació dels productors individuals, és a dir, a la dissolució de la producció industrial basada en el treball propi, realitzada a través de l’anul·lació dels reglaments d’ofici i de la lluita contra la sindicació, en una política destinada a assegurar el triomf de la fàbrica i la destrucció de les formes alternatives d’organitzar la producció

En l’aparició i creació de fàbriques també hi veu unes raons ocultes: “La fàbrica no naixia per raons d’eficàcia tecnològica, sinó per assegurar al patró el control sobre la força de treball i facilitar-li l’obtenció d’un excedent més gran. La seva funció principal, diu Andrew Ure, era entrenar els éssers humans en uns hàbits de treball regulars. Una disciplina que va començar a aplicar-se als nens reclutats en el filat”. I d’alguna manera segueix així, amb diferents formes. On es veu amb més claredat són les fàbriques instal·lades al tercer món per enriquir les grans corporacions actuals.

El determinisme ha estat fins avui la base del pensament del capitalisme: la idea que tot ha passat de la sola manera en què podia passar i que, com deia la senyora Thatcher, “no hi ha alternativa”

L’avenç imparable del capitalisme, que el desenvolupament del moviment obrer va frenar des de les darreres dècades del segle XIX, amb la Commune com a espantall, i que va semblar aturar-se entre el 1917 i el 1975, com a conseqüència de la por engendrada per la revolució soviètica del 1917, s’ha tornat a desfermar des de les darreres dècades del segle XX i prossegueix al segle XXI

Els salaris no han respost a l’augment espectacular de la productivitat des de finals de la dècada dels setanta... La falta de creixement dels salaris té una única causa: el poder de negociació dels treballadors està en el punt més baix des de fa dècades

La regla d’or del capitalisme segueix sent avui, com a començaments del segle XIX, afavorir una expropiació creixent dels guanys que produeix el treball dels obrers, a costa no solament del seu nivell de vida, sinó també dels seus drets i llibertats”. “Es calcula que un terç dels treballadors europeus està en situacions irregulars que no els garanteixen els drets fonamentals que ofereix la seguretat social”. Són dades del 2017. I si això passa a Europa, millor no pensar que passa a la resta del món.

El capitalisme actual ... amenaça el futur de les nostres societats i de les nostres vides” Per això Fontana ha volgut mostrar-nos com es va iniciar tot això que ens està portant on estem ara.

I per acabar una de les seves frases lapidàries: “L’ascens d’un capitalisme depredador segueix imparable