Els enigmes de Can Sol

El llibre comença amb la mort d’en Jordi de Can Sol, el 8 de març de 2014

“Els morts són com els records, no són enlloc, però tothom els necessita per viure”

“A la vall del Ser queda tan poca gent que quan algú es mor, tothom sent que mor una mica”

“En Jordi s’havia mort i això ho canviava tot, ens canviava el món”

“Les històries que recordem són forats de cuc que comuniquen universos autònoms, que ens desplacen a llocs i temps diferents. És per això que he començat pel final, perquè només ho sé explicar d’aquesta manera”

“Han passat quatre anys d’ençà que vam enterrar en Jordi, en fa onze que vaig arribar al Sallent, i cinc que me’n vaig anar”

“Em separava, havia passat una mala temporada i anava molt just. Uns coneguts, la Consol i en Josep, m’havien parlat sovint de Can Mau” I allà va a viure no sense reticències. Estava al Sallent. Era el mes de desembre de 2007.

Can Mau, febrer de 2022

“Tots estàvem perduts enmig d’un mar de muntanyes i turons que es desplegaven com si fossin onades entre buits i espadats. El Sallent, per a mi, en aquell moment, era una illa en el Pacífic... Jo tenia alguna cosa de nàufrag... Res d’exotisme, era un naufragi contemporani, sense innocència ni romanticisme. D’alguna manera, al meu voltant, tots n’érem una mica, de nàufrags”

“Els que arriben a la vall del Ser, intenten deixar enrere altres parts del món i de la vida... O hi havies nascut, o t’hi portava un divorci, una mala temporada a la feina, un disgust o qualsevol cosa que volguessis perdre als revolts de la carretera.”

El Jordi de Can Sol demana al nostre narrador que faci conferències (classes particulars) a la seva neta Mar. No està massa decidit a fer-ho i al·lega que té molta feina però finalment accepta.

A poc a poc es va endinsant en aquella micro-societat, en pren coneixement i va sabent el que hi passa. Evidentment no tot són flors i violes en el món rural. Hi ha moltes coses amagades pel que hi arriba per primer cop. 

“Sense la història que recorden tots plegats, aquí no són res, sense aquesta barreja de records individuals i compartits, tota aquesta gent es desfaria com si fossin de cendra, una bufada de vent com la que va tòrcer l’estructura de l’envelat, i desapareixerien tots.”

Jordi de Can Sol, la seva filla Carmina i la seva neta Mar, són l’eix de la història, juntament amb el narrador. Són una família ben particular. Jordi pensa que tot ho pot aconseguir amb diners. Sembla que en té molts. Hi ha moltes coses amagades que no es diuen, i que s’oculten en aquesta família i en tot el microcosmos de El Sallent.

Salt de Can Batlle a la riera de Sant Martí abans d'abocar les aigües al riu Ser, febrer de 2022

“Tots arrosseguem un univers propi, taques a la pell, por dels altres animals, records de diluvis i desastres personals i col·lectius i què sé jo quantes coses més.”

“Mentre ho escric m’adono de fins a quin punt havíem teixit una teranyina de prejudicis i justificacions que ens lligaven a tots molt més que no ens imaginàvem, un neguit que ens estrenyia i que ens feia moure mentre entre nosaltres s’anaven creant tot d’espais estrets, pantanosos i boirosos”

“Els altres construeixen mons per on circulen altres tus, altres formes de tu mateix que són paral·leles al que penses que ets.”

D’entrada és un llibre dels gruixuts, no dels més gruixuts, però déu n’hi do. Però la seva lectura resulta fàcil, senzilla i agradable. Entren ganes de continuar i no deixar-ho. L’arribada d’un estrany al lloc que actua com a narrador no és nou en literatura, el que fa interessant el llibre són els misteris que rodegen el Sallent i sobretot, les persones que viuen a Can Sol.

I com afirma aquest narrador-foraster, “vaig veient, vaig entenent i vaig avançant”, nosaltres també anem veient, anem entenent i anem avançant en la comprensió del que passa en aquest microcosmos que formen en Jordi, la Carmina i la Mar: una història molt complexa de relacions en tota la vall que ells mateixos ens aniran descobrint en llargues converses amb el narrador.

La conversa infinita, una conversa inacabable que comença amb el Jordi, continua amb la Carmina i després amb la Mar posa sobre la taula els secrets de Can Sol, però sense desvetllar-los ni resoldre’ls. De tots els enigmes ocults i totes les tafaneries que corren per la vall, l’únic que en sap la veritat és el Jordi, però tampoc l’acaba de dir del tot. Cadascú a la vall diu i pensa el que li sembla dels de Can Sol, però ningú tret d’en Jordi sap la veritat del que realment va passar.

El narrador és un acompanyant dels de Can Sol que ens explica el que va esbrinant i ens situa a nosaltres com espectadors de tots els embolics. Entren ganes de seguir llegint sense interrupcions per saber-ho tot.

“Ho hem explicat tot tant que ens sabem els camins i les cruïlles, els enforcalls i, sobretot, els carrers sense sortida. Hem après a mirar-nos des de tots els punts de vista possibles, a mirar-nos per dins, a treure tota la merda que portem, a recordar coses que voldries haver oblidat”

“... aquest és un lloc tancat, un petit microcosmos on passa de tot...”. D’alguna manera tots els llocs son un microcosmos especial on passa de tot. “...I al final no sabem ben bé què va passar, ni sabem ben bé què som”. I com els de Can Sol i els habitants del Sallent i de la vall, ens costa de saber que ha passat i on som realment.

“Et penses que ho tens tot controlat però és mentida perquè saps el que saps, i potser en saps molt, però quan has de prendre decisions, hi ha molta més foscor que llum. És pitjor, no saps ni si hi ha llum ni la quantitat de foscor que has de travessar a les palpentes”

“És que ens ho fem venir bé perquè la història tingui sentit i perquè els detalls encaixin. Si les coses apareixen sense explicació ni continuïtat, sense relació amb la resta de fets que les envolten, ens destaroten”

“El marc on passen les històries no és el món si no és un món petit que vol contenir els mons possibles”

“He tingut pocs temps a la vida tan nítids, tan ben començats i acabats com els sis anys i mig que vaig viure a Sallent. Vaig arribar net, sense saber-ne gairebé res, i me’n vaig anar amb la sensació que en sabia prou i massa o, si més no, que no em feia falta voler-ne saber res més. Aquells sis anys i mig són una càpsula que s’aguanta en el temps, un contenidor tancat i ple.”

“Potser era la vall, la que estava viatjant en el temps a través nostre, a través d’un nosaltres en el qual aquesta història és només una de moltes, una baula més de les històries que graten, buiden i excaven per trobar les restes d’altres històries més antigues.”

“De tot el que he explicat, ara que ja està escrit, el record ja no serà meu. És una confessió, l’única manera de perdonar-nos”

 

 

FRANCESC SERÉS

La casa de foc

Proa editors, 2020; 587 pàgines

Premi Proa de novel·la 2020