dimarts, 13 de setembre del 2022

La vellesa, la malaltia i la mort

No sé on soc.

Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvelarà si puc reconèixer el lloc on soc, però no puc perquè ho hi he estat mai

Em dec haver perdut i, en perdre’m, també he perdut el record d’haver vingut. Però hi soc

Amb reflexions breus i amb un llenguatge concís el protagonista ens va posant en situació i ens explica el que li passa i el que pensa. Sembla que no pot elaborar-ho de forma més complexa i precisa. El seu pensament és breu amb moltes estones en blanc.

Entra en el que sembla un poble abandonat amb les cases en runes. Pot ser una metàfora de quan ens fem grans i perdem la salut, i acabem sent una mena de casa en runes. “Me’l miro des d’on me’l miri, al poble només hi ha carrers desempedrats, teules trencades i cases vençudes

La Mussara 2016


Entro en la primera casa... Em recordo de les cases on vaig entrar per primera vegada: cases d’amics i cases desconegudes, les cases on he viscut i les cases dels fills... No l’he perdut tota, la memòria”... “Encara soc l’amo de la meva voluntat” Està preocupat per la pèrdua de la memòria. Tots estem més o menys preocupats per l’Alzheimer que ens pot sorprendre al passar qualsevol cantonada i aleshores deixem de ser nosaltres mateixos.

Cada vegada em costava més entendre les coses que em deien i això que sempre ho he entès tot”... “M’adono que tots aquests noms se’m van esfumant de la memòria”... “Em recordo del nen que vaig ser i llavors em recordo que aquell nen va ser pare

No volia estar malalt; això era fàcil. Va ser més difícil aprendre a estar-ho” Ningú vol estar malalt. Ha de costar molt aprendre a estar-ho. Fins ara he estat de sort i no sé el que és estar malalt. No tinc ni idea que em passarà el dia que la malaltia arribi.

“... No hi ha ningú. Que sol que estic. És una soledat intensa i profunda, definitiva. Però també és efímera...”. Una altra por que tenim els éssers humans, el fet de sentir-nos sols, que no és el mateix que estar sol. A mi m’agrada molt estar sol.

Hi ha moltes coses que vaig oblidar”. La seva malaltia va ser un càncer de pròstata, però després va venir el anar oblidant. “Fins que arriba un dia que dic paraules que ja sé que no tornaré a dir perquè quan les dic se’n van per sempre

Imatges i escenes, llocs i nous personatges es succeeixen un darrera l’altra amb una mena de sense sentit. Algunes podrien ser imatges angoixants, però no ho són. Simplement desfilen davant del narrador en una mena de somni incoherent i sense fi.

“... Vull desaparèixer. Vull que sigui un somni i despertar-ne. Vull que sigui mentida i que brilli la veritat...Vull tancar els ulls però no puc”.

Una imatge, una escena darrera l’altra. Podrien ser imatges i escenes esgarrifoses però no ho són, simplement l’home camina sense parar d’un lloc a l’altre i ens descriu amb frases breus, i alhora poètiques el que veu i el que li passa. El que podria ser una mena de viatge a l’infern, es converteix en un viatge agradable, potser un viatge al fons d’un mateix. La vida, la nostra vida no deixa de ser un misteri, i un enigma, un lloc pel que caminem, transitem, passem i ens fem preguntes sense resposta, i observem el que passa al nostre voltant.

Camino cap a l’únic lloc a on puc anar i ho trobo bé. Quan em van prescriure la morfina també ho vaig trobar bé. M’acostumo a la penombra de la cova igual que em vaig acostumant a la llum de la malaltia... Travesso unes quantes sales esgarrifoses i en totes hi passo molta por” S’apropa la mort i n’és conscient. No sabem el que sentirem i el que pensarem fins que ens hi trobem.

Necessito que l’explicació sobre el futur fos sincera perquè era l’últim futur i perquè seria molt curt encara que se’m fes molt llarg”. Tothom té dret a saber quin futur proper li espera quan la mort s’apropa. Ocultar el que està passant és un gran error. No s’hauria de fer mai.

La mort jugava amb mi per entretenir l’espera dels que m’acompanyaven”. La mort a vegades pot ser més dura pels acompanyants que no pas pel que s’està morint.

Però cada vegada que repetia la pregunta em repetien la resposta: encara no podem, la llei no ens deixa encara. O sigui que després d’haver-lo esquivat tota la vida, al final de la vida topava amb el codi penal. Què trist, que la llei et faci això”. Encara no existia la llei d’eutanàsia. Amb tot semblen que l’adormen per tal que tingui una mort plàcida. Així va ser tant en el cas del pare com de la mare. És d’agrair que les persones que estimes no pateixin en les seves darreres hores.  “Tampoc sabien quant de temps dormiria. Podien ser dos dies o en podrien ser tres. Però em van dir que em semblaria un somni, l’últim somni de la meva vida

Em va semblar bonic, morir somiant

“... intueixo que el viatge s’acaba

Sé que al món ja no és meu encara hi viuen els fills que ara abandono i els fills que els fills també hauran d’abandonar

Perquè ja sé que tothom fa el seu camí i també sé que el meu s’acaba aquí....

Sé que no he viscut sol perquè vivien en els altres encara que no ho sabés.

Sé per fi que vosaltres sou tot el que queda de mi.

Perquè ara ja sé que només soc la memòria que deixo i per això espero deixar-vos només els bons records, que els altres me’ls emporto jo...”

 

 

JOAN CARRERAS

Torno a casa

                                                                                                                 Proa; 2021; 119 pàgines