Isabel i Maria: mare i filla

 

Segons el pròleg de Carme Arnau “Isabel i Maria, és una novel·la inèdita i inacabada de Mercè Rodoreda, ben possiblement la primera que va començar a escriure a la postguerra. I també, molt probablement, la matriu de bona part de la seva producció” Més que inacabada la meva impressió és que són fragments que han trobat i als que s’ha intentat donar un ordre per  convertir-los en una novel·la publicable.

Està escrita des del punt de vista de diferents narradors que expliquen els fets i ens donen les seves opinions. Amb la narració dels diferents personatges se’ns presenta un mosaic del que passa, però vist amb diferents ulls i diferents veus que ho expliquen.

Lluís i Joaquim són dos germans que des de sempre han desitjat a Isabel. Aquesta es va casar amb Joaquim per decisió de la família, malgrat que a qui realment estimava era a Lluís.

Passen els anys i té una filla, Maria que no és filla de Joaquim, sinó de Lluís que en aquells moments també vivia a la casa de la família després de passar molts anys a Bordeus.

“S’havia casat amb l’un ... però estimava l’altre... Quan en Lluís va tornar tenia els dos homes seus, un dintre de cada mà. Tots eren joves aleshores i puc assegurar que, en aquella època, tant l’un germà com l’altre feien goig” Isabel ens diu: “Tota la meva joventut fou aquesta por de tots dos i l’amor de tots dos...”

El naixement de la Maria provoca un gran trasbals a la casa. “A la casa hi va haver molt de mal viure fins que el senyor Joaquim de cop va desaparèixer amb la nena i no se’n va saber res més fins al cap d’un parell d’anys ben bons. I la senyora Isabel i el senyor Lluís van quedar sols com dues fustes i vivien malament...”

“... no es pot explicar el deliri que em va venir de tenir aquella criatura, l’enyorament d’aquella criatura, la tendresa per aquella criatura que no havia vist mai més”... “Tots estaven contra mi. Els dos germans estaven contra mi: el que m’havia deixat i el que em quedava. I girarien la nena contra mi. Estava sola”

Joaquim mor. “Li vaig dir de seguida que no s’amoïnés, que si en Joaquim havia mort era perquè Déu ho hauria volgut i que aquesta desgràcia representava la nostra estabilització i la normalitat per la nena...”Però no va ser així. “La mort del meu germà, el primer dia, em va semblar que seria un respir. El vaig plorar: la sang sempre és la sang... Però no va ser un respir. Aquella mort va pesar més que una vida”

Conté molts elements que apareixen en moltes de les novel·les de la Rodoreda: una casa de rics amb jardí, unes relacions familiars complexes i turmentoses, la intervenció del servei com a personatges imprescindibles.

Isabel torna a casa de la seva llarga estada a la clínica. “Tots, tots m’han fet mal, cadascú a la seva manera, cadascú amb el seu estil: els uns amb més traça; els altres amb menys”

La seva estada a la clínica és deguda a un avortament d’un fill. Ha estat tres setmanes a la clínica. “Aquestes parets saben el que mai no es podrà explicar. Dia per dia, hora per hora, minut per minut, han viscut el meu lent camí cap a la mort. Els vidres ho saben tot. Els vidres són els mateixos de fa divuit anys, de fa vint anys... He resseguit la casa com si fes molts anys que no l’hagués vista. Cambra per cambra, tot se m’ha fet foraster en tres setmanes. Tot s’havia buidat de mi...” La casa gairebé com un protagonista més de la narració.

La Creu de Bàrbera, 2010, els carrers de la meva infantesa

Mor Isabel i la segona part és un diari de Maria. En aquesta part revivim una gran part del que ja sabem, però des del punt de vista de la Maria. Viu amb el Joaquim en una caseta amb jardí a Sant Gervasi (un dels típics escenaris de la Rodoreda). No sap qui són els seus pares. Tracta al Joaquim d’oncle. Els diumenges rep la visita de l’oncle Lluís. No sap que fa, i on viu l’oncle Lluís la resta de la setmana. Maria intueix que al seu voltant hi ha molts misteris.

“Sempre esperava saber alguna cosa; alguna cosa que tots sabien menys jo. Aquesta mena de misteri latent, així que vaig tenir ús de raó vaig començar a respirar-lo junt amb l’aire”

Quan té 12 anys mor l’oncle Joaquim i aleshores coneix la seva mare i canvia de casa. El que li explica és l’oncle Lluís: “La teva mare i el meu germà feia anys i anys que estaven renyits. S’havia dit, i el teu oncle Joaquim s’ho creia que era culpa meva. Però no és veritat. No. La vida és plena de malentesos. Ara que, saps?, d’això en parlarem més endavant. Ara només et vull anunciar que et preparis a canviar de vida. No viuràs més aquí... Viuràs amb mi i amb la teva mare...”

Més endavant Maria marxa a París i segueix el seu diari, però si fins aquí la novel·la mantenia un cert interès, però a partir d’aquí el va perdent.

“Si encara fos jove diria que em trobo en un moment important de la meva vida. Avui només dic que les coses han canviat una mica per a mi; i que han canviat en un sentit favorable. Per això tinc interès a escriure el que m’ha passat: per posar una mica d’ordre en les meves idees i veure més clara la meva situació”. Quantes vegades utilitzem l’escriptura per posar en ordre els nostres pensaments!

La novel·la promet molt en la primera part i una part de la segona. Està plena d’embolics i de relaciones personals complicades, però de ben segur que faltava treballar un final més elaborat i que donés resposta des del punt de vista de Maria als conflictes de la primera part.

MERCÈ RODOREDA

Isabel i Maria

Eliseu Climent editor, 1992; 266 pàgines

Pròleg Carme Arnau