La protagonista retorna de
Barcelona a Palma, i al mateix temps fa un viatge enrere en la seva vida. Es
topa amb els fantasmes del passat que la posseeixen: la família, les seves relacions
personals, el paisatge, les cases, ...
El seu pare pateix un trastorn
psicològic. “Mon pare no és mon pare. No tenc ni idea de qui és. Un
desconegut que, de sobte, ha deixat anar les brides de la seva vida”
“Aquest pare que ha esdevingut un turista de la seva pròpia vida. Que ho mira tot amb els ulls d’un altre i necessita repassar el món, per què té la impressió que hi ha alguna cosa que se li escapa”
La situació no resulta gens fàcil d’entomar ja que “una es pensa saber qui és son pare. No ho sap tot, és clar, però més o manco en podria fer un retrat força encertar; ... I de sobte, ell deixa de ser ell.... Tot el que donaves per fet deixa de ser una certesa. Com deu haver viscut aquests anys? Què pensava? Què deu tenir dins el cap?”
Aquesta situació del pare ho trastoca tot i aleshores pensa que “sempre quedaran secrets per treure a la llum; de vegades dins la nostra pròpia família”
“Volem saber tot, dels pares? I ells, volen saber-ho tot dels fills? És evident que no. Llavors, per què reclamam saber-ho tot de la persona que comparteix la nostra vida?” A partir d’aquí comença un repàs de la seva vida personal
Surten a la llum tots els seus fantasmes. Davant la clàssica foto de tota la família, suposo que en blanc i negre escriu: “No, jo no vull això, pens. I sé que n’Ivan sí que ho vol. La cridòria de nins que corren per casa, una casa a la part alta d’un turó, unes vistes al ... ” No volia repetir el que havia estat la vida de la seva família i dubta d’haver-ho assolit.
Es planteja el seu futur: “en el llit de mort ningú no es penedeix d’haver treballat massa poc? En canvi, sí que ho fa per no haver estat amb la seva gent, o per no haver complert els seus somnis. Per no haver intentat complir-los, que és encara més greu”
El llocs i els paisatges en els que hem viscut els portem ben dins, però “a qui pertanyen les cases? Sempre, sempre, al passat i els seus fantasmes”. “Hi ha llocs que no tornaran a ser els mateixos, perquè una notícia rebuda en aquells llocs els impregnarà per sempre del nou record”
Per la protagonista els llocs on ha viscut són importants i la seva desaparició l’angoixa “... no tenir on tornar, un espai que coneixes i on t’hi retrobes, per a mi és angoixant. Me sent enlloc, ara mateix. Al capdavall, tot és memòria, no?”
“Ni tan sols el nostre passat ens pertany. Tampoc no podem tornar-hi. No hi ha cap manera d’instal·lar-nos en el que ja va quedar enrere, malgrat que ens enganyem amb els records i de vegades ens visitin els fantasmes, condemnats a repetir sempre el mateix, sense aconseguir imprimir-lo i fer-lo real, només un reflex, una ombra a la paret. Condemnant-nos a sentir el seu plany, el murmuri d’unes passes, el que podria haver estat, el que tal vegada va ser en alguna altra banda.
La protagonista evoluciona i es consciencia de quins són els fantasmes que la posseeixen, però al mateix se sent dominada per ells.
“No puc responsabilitzar-me dels meus dimonis, em frustro i els dona encara més poder”...“No som sinó un reflex del que varen ser els nostres pares, els nostres avis, els nostres avantpassat. Heretam, amb les cases, l’eco de tots els seus fantasmes. I amb la genètica, potser també heretam els dimonis ... I en el cas que no sigui cert que heretam això, en el cas que el nostre passat no tingui per què condicionar el nostre futur, creiem tanmateix veure aquell reflex al mirall que són els altres”
Els altres, el com ens veuen els altres també condicionen la nostra vida, però com els mirem nosaltres també els condiciona a ells. “La manera que tenim de mirar els altres ens defineix. I si en realitat ell és una mescla del que vull que sigui i el que temo que sigui? I si mai he sabut mirar-lo com pertocava i es mereixia? Tanmateix, ja no podria veure’l de cap altra manera”
És una novel·la amb alts i baixos, però que fa reflexionar i que ens pot posar davant dels nostres propis fantasmes. El tema que tracta és complex i no es deixa agafar amb facilitat, s’esmuny entre els dits. No puc dir que no m’hagi agradat... però tenia moments en que em perdia. Llegir el vocabulari específic de ses illes (al·lot, doblers, almanco, ...) sempre és un plaer.
Passa el temps i tot passa a formar part de la memòria i també de l’oblit. “Potser és millor deixar-ho aquí, deixar-ho així. El record immutable. No vulguis saber què va passar. D’altra banda la curiositat i la necessitat morbosa d’esbrinar què fou de nosaltres, entenent per nosaltres el fantasma del que vàrem ser, m’impulsa a seguir endavant”
“Deambularé pel paisatge de la meva infantesa fins que es faci fosc”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada