Un nou 11 de setembre

“Quan ens passa alguna cosa lògicament avaluem com afecta la nostra vida” (Paul Thagard)

Decideixo publicar per ordre cronològic tot d’escrits i pensaments d’aquestes dies per ajudar a entendre el que passa, el que em passa a mi mateix i també el passa en el meu entorn més immediat i en quina direcció ens estem encaminant.

Escrit el matí del 11 de setembre de 2019

El dia s’aixeca gris i plujós. Avança el matí i el sol no acaba de brillar. No semblen massa bons auguris. Recordo la sorpresa que va suposar la Diada del 2012, després de dues diades anteriors amb manifestacions dividides pels diferents colors dels partits. I després la Via Catalana del 2013 va ser una realitat i la il·lusionant diada del 2014 amb el 9-N a l’horitzó i el 2015 amb les eleccions pocs dies després i amb la llista de Junts pel Sí i el 2016 i el 2017 anar fent camí cap al referèndum de l’1-O.

Vam votar l’1-O i ho vam tenir a tocar, però .... tot s’ha anat enfosquint. Van resistir el 21-D, però no vam saber o no vam poder convertir aquells vots en quelcom que ens fes avançar. Hem passat dos anys anant de Herodes a Pilat. La meva primera reacció davant la convocatòria d’aquest nou 11-S era no anar. No estic per més performances. De fet fa temps que no vaig ja a segons quines convocatòries quan abans anava a totes. Sabíem que no seria fàcil, però ens havíem il·lusionat. Passa el temps i no s’albira res engrescador en l’horitzó immediat. Tot són declaracions i contradeclaracions, però sense cap realitat efectiva.

Ens estem arrossegant en un fangar del que esperem que ens tregui la reacció a la sentència que tots tenim coll avall que serà exemplar buscant escarmentar. Però, ¿realment creieu que després de tant de temps sense saber massa què fer, serem capaços de tornar a aixecar-nos contra l’Estat Espanyol com vam fer a l’octubre de fa dos anys? O potser, simplement sortirem un dia al carrer, farem declaracions grandiloqüents, i a l’endemà ens arronsarem i tots seguirem amb el nostre dia a dia i anirem a treballar. M’agradaria equivocar-me però .... El famós embat contra l’Estat ha de ser continu i amb fermesa, i o molt m’equivoco, però no estem per això.

La repressió no acaba amb la sentència d’aquest judici. També tenim a prop altres judicis dels que sembla que ens oblidem però que també ens faran molt de mal: el del jutjat nº 13, el del Major Trapero i tota la cúpula d’interior, la mesa del Parlament al TSJC ...

Hem arribat fins aquí i potser ara el més assenyat és deixar-ho estar i esperar que una propera generació ho continuï i deixem de crear-nos falses il·lusions amb una independència que tenim a tocar.