El passat, sempre el passat.

El llibre està al prestatge de les novetats. Recordo perfectament la lectura de “El defecto”. El que llegeixo a la contraportada m’agrada. Me l’emporto cap a casa.

“Després de la guerra, el nostre país encara durant molts anys va estar ple d’una violència clandestina. Els records dolents s’havien assentat al país com si fossin llim i la imatge anterior del que calia o es podia fer, de sobte va passar a ser un pèl ingènua i un pèl lamentable. Al nostre país li va portar molt de temps arribar a entendre que havia perdut la guerra i que havia caigut presoner”

El començament del llibre m’atrapa. “Les humiliacions que havíem patit eren com una nafra incurable que s’anava embrutant sota una camisa mal tallada i una americana. Aquella infecció que no havia estat guarida passava de persona a persona, dels adults als nens.” Per sort no he patit mai una guerra en pròpia pell, però els records de la mateixa estaven ben presents en la meva infantessa.

Però aviat canvia i tot és molt estrany. Una mena de monòleg on passa d’una cosa a una altra, sense seguir un fil concret. Realment em costa seguir-lo i no m’acaba agradant, però algunes de les seves reflexions em criden l’atenció.

“La vida no és res més que un seguit de continuacions sense cap començament, uns antics fils embrollats, que s’arrosseguen no se sap d’on, i no se sap cap a on”. El llibre rendeix honor a aquests fils embrollats de la vida.

Fa referència a la seva mare que pateix Alzheimer “Al final, el contingut de la seva memòria, especialment els calaixos que tenia més lluny, els que amagaven els esdeveniments de la vida adulta, s’esfondrava del tot com si fos en un terratrèmol. Allí s’hi trobaven cada vegada unes altres engrunes del passat.”

“Sabia molt poc de la mare. Tan sols el que, al seu parer, jo havia de saber.”

“És el passat que provoca els esvorancs de les roderes en què inevitablement caurà el futur. Hi havia massa passat i no sabia com me n’havia d’amagar. En el futur? De futur, n’hi havia massa poc”

La malaltia d’Alzheimer pot ser un retorn cap el passat: “amb cada mes que passava perdent anys passats, la mare llençava de la seva memòria circumstàncies que jo coneixia de la meva vida, per sota de les quals van començar a treure el nas unes altres que jo desconeixia completament”

Amb la malaltia d’Alzheimer rebobina tota la seva vida enrere. Apareixen de nou tota la gent que en algun moment l’envoltava i fins i tot, persones que la protagonista que narra la història desconeixia la seva existència.

Fa un repàs a la història del segle XX, un segle de guerres i conflictes, tot sota els ulls de la narradora que ens va descobrint la història personal de la seva família a través de la duresa d’aquests esdeveniments. “La guerra, un cop ja començada, no té final. En qualsevol cas, no per a tothom ... La guerra, com un actiu en fer fallida, passa a ser propietat dels descendents... Però el que és pitjor, falten paraules. Es fa difícil dir quina és l’estratègia que esgota menys si la negació o l’obsessió i quina és millor aconsellar als hereus”

L’energia no desapareix es transforma: “L’energia de la violència es transforma en una energia del patiment, de la rancúnia i de l’odi que deambula sense objectiu ni direcció. És sota aquesta forma que passa en propietat dels fills i dels nets... La memòria de la humiliació comença a dominar-nos”

L’impost de successions real no és el que paguem a hisenda, sinó és l’impost de la història familiar i de l’educació rebuda. I la paguem al llarg de tota la nostra vida. Hi ha impostos i herències més feixugues unes que altres. D’algunes és impossible desempallegar-se.

“La guerra mai no acaba, no ens pot marxar de la vista, eliminada de la memòria com una taca greixosa”

No és un llibre brillant, però de sobte hi ha frases punyents que m’arriben molt a fons: “la buidor freda dels ulls blaus de la meva mare que em travessaven del tot”. Qui no ho ha experimentat davant la mirada d’un malalt d’Alzheimer?

En resum són un seguit d’històries inconnexes en les que el passat personal i familiar i juga un paper central. Per acabar amb una reflexió contundent “Passarem de generació en generació esmunyint-nos d’un somni a un altre, d’aquest altre al de més enllà”