Los anillos de Saturno

El primer que em crida l'atenció és la portada, un senyor caminant per una pista i el text de la contraportada: "Al fin y al cabo, todos los que viajan a pie, también hoy día, sí, incluso hoy día sobre todo, si no corresponden a la imagen habitual del senderista aficionado, en seguida atraen hacia sí las sospechas del residente del lugar. Probablemente por este motivo la muchacha de la tienda del pueblo me haya mirado con sus ojos azules con tanta estupefacción. El sonido de la campanilla de la puerta se había extinguido ya hacía largo tiempo y yo llevaba ya un rato en la pequeña tiendecilla repleta hasta el techo de latas de conservas y demás productos imperecederos, cuando ella salió de una habitación contigua en la que temblaba la luz de un televisor, y, sencillamente, se me quedó mirando extrañada, con la boca medio abierta, como se mira a un ser de otra galaxia"
I el llibre comença així: "En agosto de 1992, cuando la canícula se acercaba a su fin emprendí un viaje a pie a través del condado de Suffolk, al este de Inglaterra, con la esperanza de poder huir del vacío que se estaba propagando en mí después de haber concluido un trabajo importante. Esta esperanza se cumplió hasta cierto punto, ya que raras veces me he sentido tan independiente como entonces, caminando horas y días enteros por las comarcas, en parte pobladas sólo escasamente, junto a la orilla del mar."

No és una novel·la, ni un llibre de viatges però tampoc sabria dir quin tipus de llibre és. No encaixa dins de cap gènere. Són reflexions seguint el fil de viatge. Explica tot el que li suggereixen els diferents llocs pels que passa i les diferents històries que allà han passat, i personatges que allà han viscut. Mostra una gran erudició. Parla de la vida d'escriptors i altres personatges que han viscut en aquests viatges i fa un repàs exhaustiu de la seva biografia esmentant alguns detalls a vegades ben curiosos. També fa el mateix al voltant d'alguns esdeveniments històrics.
Escriu el llibre un any després del viatge, després de la seva estança a l'hospital, en un estado próximo a la inmovilidad absoluta, en concret a la vuitena planta de l'hospital. Aquesta coincidència m'ha fet pensar en Manel Baixauli, l'autor de la cinquena planta. De fet la primera vegada que vaig llegir el nom de Sebald va ser en una piulada de Baxauli, en resposta a la meva pregunta d'on sortia la idea de posar fotos en les seves novel·les. Em va citar a Sebald com un precedent.
Malgrat estar ben escrit no l'he trobat massa interessant. Els seus relats i les seves històries dels diferents personatges no m'han acabat d'enganxar.
"Cada conocimiento está rodeado de una oscuridad impenetrable. Lo que percibimos son únicamente luces aisladas en el abismo de la ignorancia, en el edificio de un mundo traspasado por profundas sombras" (Thomas Browne)


Visita alguns llocs i zones de les que s'expliquen històries de secrets militars al llarg dels anys, sobre tot, en la Segona Guerra Mundial (the Shingle Street Mistery) i en el període de la Guerra Freda. Sebald com a gran curiós que és, tracta de desvetllar aquests misteris però sense massa èxit.
Aquestes estranyes runes li porten al pensament les vides i les tasques que en uns altres temps han tingut lloc en aquell indret ara envoltat de misteri. A mi sovint em passa el mateix que a Sebald, ja que moltes vegades també ho acostumo a pensar davant les runes del passat que em puc trobar en algunes de les meves caminades.

"¡Qué mísera es nuestra vida! Está tan colmada de fantasías erróneas, es tan vana, que casi se reduce a la sombra de las quimeras que nuestra memoria deja en libertad. La sensación de lejanía se hace cada vez más terrible en mi interior"

Més endavant ens parla de la nit del 16 al 17 d'octubre de 1987 en que una ventada fa caure tots els arbres, igual que va passar el matí del 9 de desembre de 2014 en el nostre rodal: "Fue al amanecer, una vez que la tormenta, en cierta medida, se hubo apaciguado, cuando me atreví a salir al jardín ... Estuve largo tiempo con un nudo en la garganta, en medio de la destrucción ... Todos los árboles de más de cien años ... yacían en el suelo como desfallecidos ... El bosque bajo ... que se había elevado bajo su combra, todo estaba mutilado y destrozado. .... Durante un rato continuó soplando el viento, después todo se quedó en calma en un mismo instante"

A la xarxa entre altres podem llegir el que han escrit Marcelo Cohen i Alvaro Cortina, sobre aquest llibre així com unes consideracions generals sobre tota la obra de Sebald (El caso Sebald de Rodrigo Fresán) i l'elevació als altars de la mitologia literària de la seva figura després de mort. Jo només em resta llegir la que està considerada la seva obra mestra: Austerlitz

Incerta Glòria, per què és un clàssic ?

Els meus pares no llegien. A casa mai hi havia hagut llibres. Els primers llibres que va haver-hi als prestatges van ser els meus de la col·lecció Juvenil d'Editorial Bruguera (J. Verne, E. Salgari, etc.). Després arribarien les enciclopèdies (Gran Enciclopedia del Mundo, Monitor) comprades pels meus pares amb esforç, perquè el nen estudiava i les necessitaria. Haig de confessar que en alguns moments em van anar bé, però aviat van deixar de ser útils.
Anàvem sovint de visita a casa dels tiets de Vic. Allà hi havia un llibre gruixut que sempre va cridar la meva atenció. Es tractava d'Incerta Glòria. Suposo que era del meu cosí, bastant més gran que jo.
Està considerat un clàssic de la literatura catalana, la gran novel·la catalana de la guerra civil, comparable als clàssics russos. Ras i curt no m'ha agradat. M'ha costat molt la seva lectura. Se m'ha fet pesat i interminable, però com que sóc tossut de mena he arribat al final.

Ara bé permet llegir com es viu al front i també a la rereguarda on també tot és prou complicat. La guerra trasbalsa el món personal de les persones que la sofreixen i s'omplen de por i neguits. Una guerra sigui del tipus que sigui canvia a les persones que si veuen embolicades tan si volen com si no. Res de bo no es pot esperar de cap guerra. Les conseqüències personals d'una guerra s'arrosseguen all llarg de tota la vida. Estic segur que mai s'oblida el que es va viure en aquelles situacions.
La descripció d'una batalla és esfereïdora: "La Pobla a penes conserva res més que aquesta casa i les ruïnes de l'església; la resta és un pilot de runa ... A vegades prefereixo mirar-me els avions com descarreguen. Semblen insectes que tot volant ponguessin els seus ous allargats. ... Hi havia el problema dels ferits. Els sentíem cridar; alguns tractaven de cridar i la veu es trencava .... ¡ni pensar recollir-los! ...."

Malgrat alguns fragments i algunes frases que han despertat el meu interès hi ha moments de la història que se'm fan sobrers i que no acabo d'entendre que hi fan allà. Excessivament llarga pel meu gust, potser més breu i prescindint d'algunes escenes m'hauria agradat més o potser no la vaig llegir en el moment adient que també podria passar.

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgràcia per comprendre ningú."

"¿On va a parar el que hem dit, el que hem fet, el que hem pensat, al cap dels anys?"

" - ... tots els que beuen ho fan pel oblidar.

- Oblidar, què ?

- Generalment no se'n recorden"

"He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s'escampa massa"

"... segons sembla no es pot combatre una injustícia sense caure en un altra pitjor"


"Les cambres de gas funcionaven a tota marxa, els fons crematoris alçaven les seves columnes de fum com temples de la nova religió, els camps de concentració s'estenien prefigurant quina "humanitat futura" ens preparaven; i anaven afusellant i penjant, penjant i afusellant i la immensa majoria vivia com si no sabés res, frívols i despreocupats com si tot allò no els afectés gens ni mica; ¡la gent volia viure fos com fos! Qui sap si la gent com la natura, indiferent a les catàstrofes; qui sap si cal que sigui així, que la natura sigui indiferent i despreocupada a fi de rebrotar després de cada diluvi i de cada terratrèmol; qui sap si la frivolitat de les multituds és necessària perquè el món sobrevisqui en èpoques com la nostra"

Margarit & Margarit: dignitat

Agradable vetllada diumenge el vespre al Born escoltant els poemes de Joan Margarit embolcallats per la música del seu fill Carles Margarit.

DIGNITAT

M’allunyo d’un país
on la desesperança té la força
d’una certesa lògica,
i l’enveja un horari tan secret
com un tren militar.

El castellà m’ofega i no l’odio.
No en té la culpa de la seva força:
de la meva feblesa, encara menys.

L’ahir era una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar,
inútilment difícil, que ningú ja no parla:
un subconscient de pèrdua i cobdícia
on ressonen bellíssimes cançons.

El present és la llengua dels carrers,
maltractada i espúria, arrapada
com l’heura a les ruïnes de la història.
Aquesta és la llengua en la que escric.
També és una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar.
I les velles cançons es salvaran.

No era lluny ni difícil

Joan Margarit

"Hi ha un dia que el passat demana un ordre i, doncs, una atenció especial a aquest fet misteriós que són els records. Perquè el passat i el demà s'esborren alhora, com si es tractés d'una llei de la física, i cada vegada tinc més la sensació que el que la ment ha guardat no són fragments aleatoris, sinó l'essència del passat. És a dir, que el que es recorda, malgrat que no sigui cert, és, en canvi, la veritat."

Es perd el senyal

Joan Margarit

Mel i metzines: la vida al Pallars

Segona novel·la de Maria Barbal i segona novel·la ambientada en els pobles del Pallars. Forma part del seu conegut cicle del Pallars.

Com Pedra de Tartera està narrada en primera persona i explica l'evolució del personatge principal al llarg de la seva vida. Però en aquesta és posa en la pell d'un home, Agustí Ribera Gala d'Olp.
De nou una bona descripció de la vida en les comarques de muntanya al llarg del segle XX, però sense la força que mostra en la seva primera obra. 
Agustí passa la seva infantessa a Olp fins que als 12 anys va a estudi a Rialp per decisió dels seus pares.

"A Rialp només hi havia estat tres o quatre camins, sempre acompanyat, i aleshores pensat des d'Olp, em va semblar un poble molt gran. No sabia on anaven a parar els carrers, ni coneixia les persones que hi veuria traginar"

Dos anys després va a treballar amb el seu pare a La Pobla. "I així, poc o menys, passava l'últim temps de la meva vida de bordegàs. Cada dia em despullava d'una clapa de pellofa tendra, perquè l'home que em creixia a dins no hi cabia, igual com la serp quan muda. Deixa abandonada aquella cuirassa anellada i creixent que fins aquell dia l'havia tapat"
Mort el pare en un accident laboral i torna al poble a "l'ombra de la meva mare era prima, però jo m'hi sentia a cobert"
Marxa a la verema a França i "aleshores vaig comprendre que el oncle Ambrosi s'hagués quedat a França, al caliu d'una casa gran com aquella, on tot tenia el seu lloc i s'endreçava l'abundància amb saviesa previsora"
I a la tornada a l'arribada a Rialp les seves percepcions havien canviat i molt, "tot mirant el poble, les cases i els carrers els veia pobres i fins aquell dia mai m'ho havien semblat"
Coneix el sexe amb una noia de Sort "... no solament s'hi havia deixat arribar, sinó que m'havia ensenyat sense fer-se pregar, el camí que hi mena"
Aleshores anava sovint a Sort a trobar-se amb la noia "A la meva esquerra no veia el riu però sabia que hi era. L'espessor de clops i freixeres el marcava bé. Lleu m'arribaria la bonior inquieta de l'aigua... Quant la inquietud se'm menjava, sempre buscava el riu o me'l trobava. Allí vaig passar temps mirant l'aigua, que a clapes era transparent i més enllà es veia fosca i al costat mateix granulada. Canviava segons què hi havia al llit del riu"
Arriba el moment de canviar "Havia arribat el moment de rumiar una estona. Era cert que vivia desconcertat des de feia temps. Què hi feia al poble?"
Però ben aviat arribar la guerra civil. Hi participa com a soldat i un cop acabada fuig cap a França. Quan al cap de molt de temps, i després de passar pels camps de concentració i acabar vivint a París, torna al poble la seva percepció ha tornat a canviar "els pobles han canviat molt des de que jo vaig néixer. La gent n'hem anat marxant. Moltes cases s'han tancat. A pleret s'han mort els vells que hi quedaven. Els joves no han tornat dels pobles grans del pla i de les ciutats..."
Es va fent gran, "tota la meva escorça era ramejada de camins. Als corcs va vagar-los de treballar-la al seu gust. Quan es cansaven de llaurar un solc, n'emprenien un altre. Mentrestant, la meua fusta aniria perdent aquella força de la matèria jove, regalimosa de saba"

... Una persona gran es pot comparar a un guisat. A la matèria tendra de la infància s'ha afegit la sal dels dies, l'aigua de tanta pluja, el pebre del desig, la canyella de les hores dolces, una copa de vi ranci de les experiència, la picada -all, julivert, ametlles, pa torrat- de les tresqueres, de les sorpreses, de la por. Al final, dins de la salsa de les alegries, uns quants bolets, els pensaments que no s'han fet realitat. I a sota la cassola, sempre el foc, la vida. Ara fluix, que no es cremés; més endavant atiat, que necessita força; després, escampeu la brasa, només ha de fer xup-xup. Fins que una mà apaga"

Guerras del siglo XXI

Ignacio Ramonet és tot un referent. Donant un tomb per la biblioteca vaig veure aquest llibre i em van entrar ganes de llegir-lo. El títol és ben suggeridor: "Guerras del Siglo XXI. Nuevos miedos, nuevas amenazas"

Està escrit al 2002, un any després de l'atac a les Torres Bessones. Serà interessant poder comparar entre el que es comentava aleshores amb tot el que ha passat uns anys després. I. Ramonet no augura un futur massa bo. En aquells moments teníem la guerra de l'Afganistan, la cerca de Bin Laden, un grup de terroristes en presó permanent i sense judici, i la famosa expressió de l'eix del mal que formaven Corea del Nord, Iran i Iraq que havia fet fortuna. Podríem dir que ha passat el temps i no ha millorat massa tot plegat: les primaveres àrabs, un moviment d'esperança en el seu inici, però sense final feliç, l'aparició del violent Estat Islàmic, la continuació del terrorisme jihadista amb capacitat per colpejar arreu del planeta, la guerra civil enquistada des de fa 4 anys a Síria, l'etern conflicte entre sunnites i xiïtes, la presó de Guantánamo encara en funcionament i el conflicte etern de l'Orient Mitjà sense resoldre i més embolicat si cap i al que I. Ramonet dedica tot un capítol sota el títol de "la nueva guerra de los 100 años". 

Fa molt èmfasi en les desigualtats socials entre els que més tenen i els que menys tenen. I també del poc poder dels polítics elegits democràticament i del gran poder de les grans fortunes que són les que dominen el món i les que prenen les decisions. També fa esment de la fusió de les grans empreses; d'aquesta manera el poder queda en poques mans  Passen els anys i estem on estàvem, o més aviat pitjor, malgrat el gran nombre d'intel·lectuals que ens avisen d'aquesta evolució sense fi i que sembla del tot imparable.
Les grans empreses es fusionen i així creixen i es fan més i més grans i augmenten de manera exagerada els seus actius i els seus beneficis. Al mateix temps, els Estats privatitzen els seus serveis per guanyar líquid que es gasten de forma immediata i queden de nou en mans d'aquestes grans empreses que dominen l'economia global a través d'organismes com FMI, Banc Mundial, OCDE, OMC.
"Los auténticos dueños del mundo son quienes controlan los mercados financieros, los grupos mediáticos planetarios, las autopistas de la información, las industrias informáticas y las tecnologias genéticas" De fet, tot això genera una gran desconfiança en els governs i en els governants, desconfiança que va en augment i que possiblement ha provocat l'esclat de moviments tipus 15-M

Per exemplificar-ho explica el cas d'Argentina: Argentina des del 1989 seguia les recomanacions del FMI i la resta d'organismes internacionals: "había privatizado el conjunto del patrimonio estatal, liberalizado el comercio exterior, suprimido el control cambiario y despedido o recortado sueldos y pensiones a decenas de miles de funcionarios para reducir el déficit público". "Argentina era el mejor alumno del FMI" però el seu deute no parava de créixer. Això va ser així fins que el 2002 van deixar d'aplicar aquestes receptes. No us sonen ? Està clar que aquests organismes internacionals no aprenen i només estan per defensar els seus interessos. Costa d'entendre que les seves receptes encara mantinguin credibilitat i s'apliquin sense més.

Introdueix el concepte de messianisme mediàtic: la globalització d'Internet i l'ús de les xarxes socials permeten de forma relativament senzilla si se saben manejar per a benefici propi convertir en algú o alguna idea com va ser el mateix Bin Laden en una especie "de héroe o mesías elegido y enviado por Dios que viene a librar del mal a la humanidad". Bin Laden s'aprofita d'un Estat buit i desestructurat per teixir la seva xarxa i la seva organització i des d'allà llançar-se sobre els seus enemics i a la conquesta del món. D'alguna manera és el mateix model que estan utilitzant a hores d'ara l'Estat Islàmic i Boko Haram, tal com reflexa la pel·lícula Timbuktu. 

Algunes de les seves reflexions encara són plenament vigents i amb els 13 anys que han passat poc ha canviat tot plegat:

• "En la actualidad en muchos lugares del planeta la vida cotidiana es sencillamente infernal. No es de extrañar que un número creciente de personas, en especial los màs jóvenes, quiera huir del caos y la violencia e intente emigrar a toda costa hacia zonas desarrolladas y pacificadas de Europa occidental y América del Norte"
• "Aprovechando la guerra mundial contra el terrorismo , otros países -el Reino Unido, Alemania, Italia, España, Francia, ...- han reforzado sus legislaciones represivas. Así pues los defensores de los derechos públicos tienen motivos de sobra para inquietarse: el movimiento general de nuestras sociedades, que tendía hacia un respeto cada vez mayor por el individuo y sus libertades, se ha visto brutalmente atajado. Y todo indica que ha empezado la deriva hacia un Estado crecientemente policial."  
• La fam al món es podria eradicar amb voluntat política per fer-ho. Però és exactament a l'inrevés s'està utilitzant com arma de guerra i dominació. 
• Estem sota la llei del màxim benefici amb el mínim cost i el mínim treball o esforç.

Acaba el llibre amb 5 propostes per sortir d'aquest atzucac en el que ens trobem. Algunes d'aquestes propostes apareixen en els programes dels partits emergents i no tant emergents, però que caldrà veure si s'acaben complint, ja que de promeses de partits encara pendents de compliment n'estem farts:

• Gravar les transaccions financeres (tasa Tobin)
• Acabar amb els paradisos fiscals
• Nova distribució del treball. Menys hores de treball per cadascú, i per tant,més persones treballant.
• Renta bàsica universal
• Reestructurar o anular els deutes dels països del Sud

Els emigrats

Arribo a la lectura de W.G. Sebald per dos camins:

• L'any passat després de llegir la cinquena planta de Manuel Baxauli en un fòrum a través de twitter @homemanuscrit va explicar que estava influenciat per aquest autor en el moment d'utilitzar fotografies dins de les seves narracions. 
• L'anunci de l'exposició al CCCB "les variacions Sebald" que em crida l'atenció sobre aquest autor malgrat que encara no he anat a visitar-la. M'hauré d'afanyar si encara la vull veure ja que finalitza el proper 26 de juliol.

W.G. Sebald explica en una mena de biografia on barreja ficció i realitat la història de 4 personatges amb els que d'alguna manera comparteix sensacions, ja que ell mateix també és un emigrat d'Alemanya a Anglaterra:

• Doctor Henry Selwyn:
• Paul Bereyter:
• Ambros Adelwarth: 
• Max Aurach:

He nascut i he viscut tota la meva vida a la mateixa ciutat. Per tant, no he viscut en pròpia pell el fenomen de l'emigració, encara que d'alguna manera sempre l'he tingut a prop, ja que al meu voltant sempre he tingut emigrats, ja sigui entre amistats i coneguts, a la feina, o en els diferents barris de la perifèria en que he viscut.

De petit en boca dels meus pares escoltava sovint la paraula xarnego amb to despectiu. Per ells, xarnegos eren tots els castellans que venien a Catalunya, i sobre tot, els que venien i no acceptaven parlar el català, i encara més, feien bandera de continuar expressant-se en castellà. Ja de jove i després de la lectura d'Els Altres Catalans de Francesc Candel vaig anar canviant la meva forma de pensar al respecte.
No ha de ser gens fàcil decidir abandonar el lloc del teu naixement i anar a viure en terres estranyes on et caldrà adaptar-te a d'altres costums. Acostumen a conservar d'una manera o una altra lligams amb el seu lloc d'origen. Fins i tot, quan allà hi malvivien servent bons records i hi tornen, si més no per vacances.

El doctor Henry Selwyn una persona ja gran que ja no treballa reconeix que des de feia uns anys es consumia d'enyorança. Havia emigrat del seu poble lituà a l'edat de 7 anys. Durant anys les imatges d'aquella emigració se li havien esborrat de la memòria, però quan arriba a la vellesa i es tanca en la solitud de casa seva i perd els últims contactes amb el món real, aquestes es repeteixen de forma constant, fins que perpetra el seu suïcidi, amb una escopeta de caça que no havia utilitzat mai abans. "A vegades, al cap de més de set dècades, emergeixen del glaç i jauen vora la tartera, un munt d'ossos afilats i un parell de sabates amb claus" Una imatge, com a metàfora de l'emergència del records que havia estat ocults anys i anys, i que quan menys ho esperem tornen a aparèixer en la línia de flotació de la nostra memòria. La memòria i el funcionament del nostre cervell és així.

Paul Bereyter, el seu mestre de primària a principis dels 50, s'havia llevat la vida al gener de 1984, estirant-se a la via del tren. "En mirar-me les fotografies vaig tenir la sensació, que encara tinc ara, que els morts tornaven o bé que nosaltres estàvem a punt de fondre'ns amb ells"."La inquietud provocada pel lapsus momentani -a vegades em fa l'efecte que aquell dia vaig veure la mort de cara- va durar només un instant i em va passar per sobre com l'ombra d'un ocell" Vivim d'esquena a la mort. La mort és quelcom amb el que no pensem, com si realment no existís i de cop i volta en alguns moments de les nostres vides se'ns fa molt present i quedem com astorats, sense saber que hem fer davant d'aquesta aparició sobtada.

Ambros Adelwarth: besoncle llunyà al que Sebald pràcticament no havia conegut, emigrat a Amèrica de molt jove i que acaba els seus dies en un manicomi. Sebald acaba reconstruint part de la seva història preguntant i també llegint un diari seu.


Els quatre personatges són d'origen jueu com el propi autor i en part la seva odissea és conseqüència de la persecució que l'Alemanya nazi sotmet al seu propi poble. Segurament cal distingir entre l'emigrat perquè ho desitja del emigrat forçós, obligat ja sigui per les circumstàncies laborals o perseguit. De segur que ha de ser ben diferent.


"Si bé de manera conscient o inconscient vaig prendre mesures per immunitzar-me contra el dolor que havien patit els meus pares i contra el meu propi sofriment, i encara que recollint-me en mi mateix vaig aconseguir a vegades preservar l'equilibri psíquic, la dissort del meu noviciat juvenil havia arrelat dins meu d'una manera tan profunda que després va poder tornar a brotar, treure flors malignes i cobrir-me amb la volta de fulles verinoses que ha entenebrit i enfosquit tant els meus últims anys"

No és un llibre que recomani. Està ben escrit, però se'm va fer llarg i pesat, però haig de reconèixer que en alguns moments em va conduir a reflexionar sobre el fet de la gran quantitat de persones que avui en dia es mouen amunt i avall, uns per simple plaer, i d'altres per obligats per la seva situació vital. Dos camins, dos maneres de fer que rarament es troben. Des del nostre món confortable veiem amb indiferència els milers de refugiats que hi ha al món i els milers d'emigrats que arriben a diari a les costes del nostre món. Simplement ens miren el nostre melic i ells no ens preocupen el més mínim, encara que a vegades posem el crit al cel i fem veure que no és així. Quanta incomprensió i hipocresia!

Pedra de Tartera: tot un clàssic

Fa 30 anys de la seva publicació. L'havia llegit fa una dècada i gairebé no la recordava. Arrel d'un club de lectura de quellegeixes he tornat al llibre. Haig de dir que m'ha enganxat i m'ha agradat molt i molt des del primer moment: "Es veia prou que a casa érem molts ...."

Amb poques paraules va desgranant poc a poc i sense pressa el que passa a la protagonista, la Conxa, una pedra de tartera, una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies.... I amb ella assistim als esdeveniments de gairebé tot el segle XX. Les descripcions són breus i contundents. Les imatges són clares i concises. Les frases són curtes. M'agrada aquesta senzillesa, alhora que la precisió del llenguatge i el vocabulari, "una llengua és com una eina que cadascú l'agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa": tota una declaració de principis.
És la descripció de tota una època i d'un paisatge que ja no tornarà. Un centenar de pàgines per explicar gairebé tots els 80 anys de la vida de la Conxa, des d'un poble del Pallars, allunyat de la modernitat a un racó de Barcelona, la capital.
"La dona fa la casa" ens presenta una societat plenament masclista, però on la dona era el pal de paller de les cases i de la organització social. Malgrat la rebel·lió interna en alguns fragments del relat, gairebé en tot moment es destil·la una acceptació passiva del destí i de les decisions dels altres sobre la seva vida. En poques ocasions pren les regnes del destí en les seves mans. Simplement es deixa portar.
També trobem l'oposició entre la vida de camp i la vida de ciutat: "els de ciutat són fets diferents, són una mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els grans senyorassos"
La vida de la protagonista és grisa i trista al llarg de tota la primera part, malgrat tenir una vida interior prou rica i intensa. Fa el que li diuen i el que li manen. Tot és treballar i res més. Però al final d'aquesta part s'albirà un canvi, un canvi, que promet de cara a la segona part: "Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de la meva vida: que encara que, ben mirat, tot el mal estava a l'aguait al voltant d'aquelles rialles". Un bri d'esperança que comença amb l'amistat de la Delina, "una minyona alegre i valenta que no s'amagava de res" i explota amb la coneixença del Jaume: "el cor se'm va revoltar davant un somriure lluent". I acaba amb "no em sentia d'aquest món: semblava que somiava".
En la segona part i ja casada, ben aviat comencen els neguits per les filles, i també les rutines d'aquesta nova vida. El que podem qualificar de vida feliç i esperançada dura ben poc.Però malgrat la gran feinada a la casa i al tros és la part més feliç de la vida de la Conxa. Encara que alguns núvols ben negres també travessen aquest temps en forma de premonicions de quelcom que passarà en la tercera part, sobre tot, el somni premonitori repetitiu i la carta en castellà, que anuncia l'inici de la guerra civil. "Em rodolen unes llàgrimes grosses galta avall. Sento el cor encongit"
A la tercera part els esdeveniments es precipiten. Els vencedors passen comptes amb els perdedors. Arriba l'hora de la venjança. Una història que per molt coneguda no deixa d'emprenyar-me cada cop que la llegeixo de nou. "¿Tan dolents som, Déu meu, per enviar-nos tant sofriment?" .... "ens miren de lluny com si portéssim la pesta. I la portem: la por, la incertitud, el sofriment ..." "El meu mort no era com els altres, era un assassinat que s'ha d'oblidar de seguida, i davant del seu nom s'han d'aclucar les parpelles, i totes les boques amb ciment espès" Passava el temps, però la guerra i totes les seves conseqüències no restava en l'oblit i la Conxa es pregunta "Per què la gent es dedicava a fer-nos mala sang?" ..."Arribava un instant que no sabíem si fèiem front a una desgràcia o a una culpa, ja que a fora semblaven esperar que ens donéssim per vençuts i que ens mostréssim escarmentats, inferiors, que demanéssim com a pobres sobrers el tracte normal de les altres persones"
"Els dies s'enllaçaven els uns als altres en un llarg rosari sense misteris. Els uns, passaven de pressa; els altres, a pleret, però quan comptaves ja se n'havia fet un feix, de temps". "Els anys de després de la guerra eren un punt fix, immòbil, igual. M'havia quedat quieta en aquell matí que els guàrdies havien trucat a la porta ..."
I per acabar les seus darrers dies a Barcelona, un lloc que se li fa estrany i on es trobarà mai bé. "Barcelona és no conèixer a ningú, ... i a vegades, sentir parlar per unes estranyes paraules, ... un pa petit que s'acaba cada dia, ... i llet d'ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet" "Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets" Barcelona "és l'últim graó abans del cementiri"

Ha pagat la pena la seva relectura. Han passat els anys, però no ha perdut interès, i m'han entrat ganes de llegir la resta de llibres de l'autora. 

També es pot llegir a la xarxa:

• Com una pedra

Corro de nit, corro de dia ...

Corro de nit, corro de dia;

veig a tothom, no em veu ningú:

veig l'esperit que a dintre els nia

i com treballa en cada u.

Els veig, la cara somniosa

del son terrer, que es va alçant;

sento la veu misteriosa

que els va cridant, que els va cridant.

De tant en tant paren l'orella:

no saben què és; miren entorn;

veuen la terra que és tan bella

i mig rient baixen el front.

Mes han de fer ben tost per viure:

el dia és curt, la feina és gran ...

I van perdent aquell mig riure:

els uns del tot, altres no tant.

Jo passo entre ells sense fer nombre

ni entre els vivents ni entre els esprits,

com un ensomni, com una ombra,

com un despert entre adormits.

Joan Maragall

Les coses invisibles: vides al darrera d'una fotografia.

De nou un llibre al que arribo per una recomanació. És de lectura fàcil i ràpida. Comença pel final com el mateix títol del primer capítol indica: la fotografia d'un accident de trànsit en una cruïlla de l'Eixample. I a partir de la descripció d'aquest moment aturat i dels personatges que apareixen en la fotografia, un flash back ens permet entrar en les seves vides fins tornar al moment de l'accident. Una fotografia és un instant aturat de la vida, però que ha passat abans en les vides de les persones que hi apareixen? En alguns moments les vides dels protagonistes de les diferents històries són convulses. L'atzar resulta cabdal. Darrera de cada detall i de cada gest a vegades hi ha un significat.

M'ha recordat "Amores perros" del mexicà Alejandro González Iñarritu, i de fet en tot moment mentre llegia el llibre pensava que podia ser la base per un bon guió cinematogràfic. I encara més pensant en la sorpresa final
És el primer llibre de Ramon Tolosa autor d'Escrits, més o menys, un blog que acabo de descobrir arrel d'aquesta lectura i del que ja m'he fet seguidor. Esperem confiats el seu següent llibre.


A la xarxa també podem llegir:

• Pas a pas
• Entrevista al Núvol
• Llegir en cas d'incendi.
• Quadern de mots

Ànima

"On són doncs els llamps de Zeus, on és el sol refulgent, si davant d'aquests crims, es queden en la fosca sense fer res"

Sòfocles, Electra

Un company de la feina em va deixar el llibre. Em va dir que m'agradaria i no es va equivocar. Havíem aprofitat algun torn de vigilància d'esbarjo per comentar-lo. De seguida vaig entrar en la història. Trobo molt original que els successius narradors de la història siguin diferents animals. Alguns els vaig trobar molt encertats.

Haig de dir que no he vist l'aclamada Incendis, però que segurament després de llegir el llibre m'acostaré aquest estiu a la Biblioteca de Catalunya.

Per moments em recordava la brutalitat dels llibres de Cormac McCarthy: els paisatges, la frontera, malgrat que aquí és la frontera amb Canada i en els llibres del Cormac és la frontera amb Mèxic, el viatge, la violència i les descripcions d'algunes escenes. "Els humans són més animals que els animals i els animals són més humans que els humans".
És una mena de viatge per les profunditats de l'ànima de Wahhch Debch a la recerca de la seva pròpia història personal, vist a través dels ulls i de la psicologia dels diferents animals amb els que el protagonista es creua al llarg del seu deambular. El terrible assassinat de la seva dona ha remogut el més profund de si mateix i té, primer, la necessitat de conèixer personalment a l'assassí, i després, d'arribar al fons dels seus orígens: "... despert de dia, despert de nit, amb els somnis llençats al bassal negre dels insomnis, amb el son ofegat en l'aigua dels dolors".
Aquest desig de conèixer a fons el seu passat li crea pors i neguits, però no vol aturar-se en aquest cerca: "si aturem la seva fugida, l'excavadora que em remena la memòria també s'aturarà". Fins i tot, té por de dormir-se: "el son és com la mort: es viu tot sol. Ningú no dorm el son d'un altre, ningú no mor la mort d'un altre"

Ja avançada l'obra és acompanyat per un llop. No sé sap massa bé qui escull a qui, però s'acaben convertint en inseparables. "Ets d'una raça salvatge, un fill brut de la natura. No has de deixar de ser-ho. No et vull domesticar, no vull convertir-te en temorós, en animal sotmès, en animal cec. Et donaré la meva veu, et donaré la meva llengua, tu em donaràs els teus silencis, em donaràs el teu present. Ets un gos, de la raça dels llops. ... Home i gos anirem per la superfície de la terra." 

Wahhch Debch és un supervivent de la matança dels camps de Sabra i Xatila. Acompanyat del gos s'enfronta a un recorregut per l'Amèrica profunda marcada per la sang i la mort a la cerca del seu veritable origen. És una vida errant que en alguns moments ens pot semblar sense sentit, però que té un clar objectiu que assoleix en un capítol final que et deixa assegut a la cadira sense alè a l'acabar la lectura. Cal respirar a fons per tal de reincorporar-se de nou a la vida rutinària.
Però encara resta un epíleg on es canvia el narrador. Per primera vegada es tracta d'un homo sapiens sapiens. És totalment inesperat, de nou es manifesta la brutalitat més extrema.
Moltes vegades dóna la impressió que l'horror màxim de l'especie humana es va produir en l'holocaust, i que després d'aquells fets ja res pitjor era possible. En canvi resulta que la història de la humanitat del que resta de segle XX i del que portem de segle XXI està farcida de fets esfereïdors que han marcat profundament a generacions i generacions d'éssers humans de molts països.

Imatge de from Beirut to the Beltway

"L'infortuni que de vegades s'abat sobre els humans i el dolor que engendra la permanència de la memòria res no esborra"

A la xarxa podem llegir altres opinions:

• Tot és una mentida
• Perturbadora 
• La medicina de Tongoy 
• A la ombra del crim

L'últim Marsé: Noticias felices en aviones de papel

 " Quizá hemos acabado con el pasado, 

pero el pasado no ha acabado con nosotros"

Bergen Evans

No puc negar que Juan Marsé, és un dels meus escriptors preferits. He llegit tota la seva obra i gairebé mai m'ha decepcionat. I aquesta vegada no ha estat una excepció. Es pot considerar una obra menor al tractar-se d'una novel·la curta, gairebé un conte, ja que no arriba ni al centenar de pàgines.
Però el món que recrea, i sobre tot els seus dos personatges principals, forma part del imaginari Marsé, potser un món i una forma de fer novel·les ja caduc i passat de moda, però que encara em segueix agradant. Per una banda, l'adolescent Bruno en l'etapa de la vida que sense abandonar encara la seva infantesa, ja comença a entrar en el món dels grans, i per l'altre la senyora Pauli, la veïna gran que viu rodejada dels seus records de jove del món de la faràndula, però ara ja gran, està sola sense poder sortir de casa on es deixa portar pels seus records.
Ambdós personatges conflueixen en el món fantàstic i comparteixen unes visions d'un món que ja no existeix, convertint el carrer Congost, en el carrer Nowolipie del gueto de Varsovia. 

Un bon entreteniment, però curt. Caldrà esperar a la nova novel·la que anuncia en l'entrevista i que pel que diu sembla estar prou avançada.

A la xarxa també es pot llegir:

• Últimos oros
• Luis Garcia Montero 
• César Prieto
• Juan Marsé regresa
• Entrevista a Juan Marsé
• Pura Tura

No volen saber

No ha estat la primera xiulada a l'himne i al Rei, però si la més massiva i la més sorollosa. I la reacció del govern central es cercar si hi ha delicte i veure si troba la manera de sancionar. No saben fer una altra cosa.

Tan rucs són que no veuen que ells mateixos van provocar aquesta reacció amb les amenaces prèvies al partit i a la xiulada que ja tothom preveia amb antelació. Només va faltar l'amenaça: no vols caldo dos tasses.

Quins assessors té aquest govern central que en lloc d'apaivagar els ànims el que fa és exaltar-los ? Conec força gent que no va veure el partit, però si que va veure la xiulada.

L'únic que puc pensar és que es tracta d'un govern que fa temps que no vol saber el que passa en una part que cada cop s'allunya més del seu país. Tenim moltes raons per xiular aquest himne, aquest Rei i aquesta bandera. Són els hereus directes d'un dictador sanguinari i venjatiu. Amb la transició podem considerar que vam passar d'una dictadura a una democràcia al menys formal, però mantenir els símbols que s'identifiquen amb el dictador va ser una greu errada i seguir insistint amb ells és seguir reblant el clau. Ho sento molt però mai em podré identificar amb aquest himne, ni aquesta bandera. Cada cop que la veig penso en el dictador. Són els símbols d'un passat il·legítim i tenyit de sang. 

El govern central amb aquest afany de sancionar a tothom que no pensi com ell, l´únic que aconsegueix és cada cop em senti més lluny, i més lluny, i amb més ganes de desfer-me d'aquest llast que malauradament fa massa temps que arrosseguem. 

No fem volar coloms.

Llegeixo, i escolto opinions molt optimistes sobre els resultats de les eleccions municipals i personalment ho segueixo veient tot plegat molt poc clar:

• Ni tan sols s'ha arribat al 60 % de participació. No escolto cap de les típiques i inútils lamentacions postelectorals sobre la poca participació. Ja els hi està bé aquesta baixa participació ? Aleshores el partit guanyador ha estat el dels abstencionistes. Costa d'entendre que davant d'unes eleccions amb possibilitats de canvis reals, tanta i tanta gent passi d'anar a votar. A aquest nombre d'abstencionistes cal afegir a tots els estrangers que viuen als nostres pobles i ciutats que no tenen dret a vot.
• Només 1.400.000 de vots sobiranistes, el 45% del total. El discurs és que ha augmentat respecte a les municipals del 2011. Ningú parla de que ha baixat sobre els votants del Si-Si del 9-N. El sobiranisme no pot estar satisfet. Cal plantejar-se seriosament si no seria molt més efectiu per assolir un SI rotund i inequívoc a les eleccions del 27-S una llista única. Tan difícil es deixar de banda les partidisme per assolir l'objectiu de la independència ?
• El vot està molt fragmentat en molts pobles i ciutats. Amb les dificultats que sempre tenen els partits per posar-se d'acord, algunes ciutats seran del tot ingovernables. Caldrà esperar per veure que passarà.
• Ciutadans ha pujat i molt. Es tracta d'un partit que fa de la demagògia la seva bandera. Com ens agrada deixar-nos entabanar, amb discursos que sonen molt bé.
• Els corruptes segueixen guanyant eleccions. Possiblement no podran governar a molts llocs, però els electors els hi segueixen fent confiança, i aconsegueixen milers i milers de vots. Potser hi ha molta gent a qui ja li està bé tenir polítics manifestament corruptes governant. No ho entenc. Han perdut vots, però en segueixen tenint molts, masses pel meu gust.
• Diuen que s'ha produït un gir a l'esquerra. No n'estic pas tan segur. Vull esperar a veure que fan. Malauradament no sóc tan optimista.
• I per no ser negatiu en tot. Ha estat una de les primeres vegades que al llarg de la mateixa nit electoral he pogut escoltar a alguns polítics reconeixent que havien perdut. Es tracta de tota una novetat. Alguna cosa ha canviat.

Imatge de Vilaweb

Alabardas

Vaig descobrir Saramago arrel del Premi Nobel que va guanyar el 1998. Des d'aleshores que pràcticament he llegit tota la seva obra. M'agrada com escriu i el que escriu. 

Al veure aquest llibre a les prestatgeries de la biblioteca no em vaig poder resistir. És el llibre que tenia començat quan va morir. Només va deixar escrits tres capítols i un parell de pàgines de petites notes i idees. El personatge principal Artur Paz Semedo treballa en una fàbrica d'armes. La idea d'escriure aquesta història neix d'una pregunta que es planteja Saramago: com és que no hi ha vagues a les empreses armamentístiques?

Artur Paz Semedo em recorda al protagonista de Tots Els Noms. Malgrat que la novel·la només està als seus inicis i no podem saber com l'hauria acabada, es manté fidel al seu estil.

És un llibre breu aconsellable per fans d'aquest escriptor portuguès.

La paraula

"Creus que amb la paraula ho tens tot, que ja has entrat a la cambra, que tot ho veus, que tot ho pots, que ho domines tot ... I amb la paraula l'únic que tens és que saps on es guarda la clau per poder obrir la porta. I encara potser és una clau equivocada. O no és aquella porta. O la porta no dóna enlloc. O ... O només dóna a una altra porta, que potser dóna a una altra i a una altra ... O la clau és d'una porta que no té pany. Això: amb la paraula tens la clau d'una porta que no té pany. I, a més, és la clau equivocada. I la porta no dóna enlloc."

Birnam

Víctor Sunyol

Municions per a disidents

Tomás Ibañez va ser professor meu a la UAB a finals dels 70. No va ser un professor qualsevol. Va estar un dels meus referents. Vaig assistir a les seves classes de Psicologia Social i al seminari d'Anàlisi dels fenòmens del poder, on vaig descobrir a Foucault. Un cop acabats els estudis de psicologia li vaig perdre la pista, però la vaig recuperar a la UOC estudiant el construccionisme social.
El títol d'aquest llibre ja és tota una declaració d'intencions: recull un grapat d'articles on reflexiona sobre la realitat, la veritat i la política.

La realitat

Existeix realment la realitat? "La observación y lo observado no son fenómenos independientes sino que están internamente conectados". La persona i la realitat estan determinats per les seves característiques i per les interaccions que mantenen entre si: "la única realidad que existe, la nuestra, es como es porque nosotros somos como somos, entonces queda en nuestras manos, y sólo en nuestras manos, la posibilidad de construirla de otra forma"..... "Las convenciones lingüísticas median siempre entre nosotros y la realidad" "No hay un mundo que sea independiente de la versión particular a partir de la cual lo construimos ¿Cómo es el mundo con independencia de tal o cual versión?" La realitat no és independent de les nostre pràctiques, ni de les nostres necessitats.
No tenim un accés directe a la realitat. Sempre hi accedim de forma mediatitzada a través del llenguatge, dels nostres sentits, de la nostra percepció i de les nostres relacions amb els altres i la societat. El llenguatge, els nostres sentits, les nostres percepcions i les nostres interrelacions socials ens ajuden a entendre la realitat però al mateix temps la conformen d'una manera determinada i no d'una altra. La pregunta sense resposta és: "¿Cómo es la realidad con independencia de nuestro conocimiento de la realidad?"
"No tiene sentido pensar que el conocimiento científico nos dice cómo es la realidad porque, obviamente, no hay forma de saber cómo es la realidad con independencia de su conocimiento y no hay forma, por lo tanto, de saber si el conocimiento científico acierta en su descripción de la realidad. El conocimiento científico tiene, desde luego, otras virtudes pero no la de reflejar la realidad tal y como es."

La veritat

La veritat no existeix, sobre tot, si entenem que la veritat és un reflex de la realitat, ja que el primer que és, si més no discutible, és si la realitat realment existeix.
Plantejar-se un discurs personal sobre la veritat és construir un discurs totalitzant, ja que no s'acceptarà de cap de les maneres un discurs diferent. Tots volem tenir la nostra veritat i imposar-la sobre les veritats dels demés, però cal anar amb molt de compte ja que és molt fàcil passar-se al cantó dels discurs totalitzant i excloent dels diferents a nosaltres.
Cal problematitzar i posar en qüestió, fins i tot, el que sembla més evident. No hi ha res de cert, ni de veritat. Cal plantejar-se com i perquè quelcom s'ha convertit en evident i indiscutible. El gran mestre "Foucault nos decía que nunca había que dar nada por definitivo, que no había que dar nada por sentado y que, cuando nos empezábamos a instalar cómodamente en la seguridad de que algo estaba por fin claro, en la seguridad de que algo era evidente, ese era precisamente, el momento en el que nuestra capacidad misma de pensar estaba corriendo el mayor peligro".

El poder

"Antes el poder se atenuaba, al igual que la propagación de una onda, a medida que crecía la distancia entre él y sus sujetos. Y es por eso, por lo que necesitaba multiplicar sus centros en el territorio, procurando estar tan cerca como fuese posible de los sujetos más alejados.
Hoy la distancia no existe. La intensidad del poder ya no se expresa bajo la forma de un gradiente modulado por la distancia.
El poder es homogéneo y de idéntica intensidad en todas las regiones que abarca. Su centro está en el dominio del tiempo, el espacio ya no le preocupa" Les elits i el poder econòmic actual és mòbil i nòmada. S'han acabat els temps de sedentarisme.
Lo econòmic es situa al centre de la vida. Si realment volem canviar el món cal desplaçar lo econòmic d'aquesta centralitat. Molts dels nostres problemes tan personals com socials radiquen en aquesta centralitat.
Els grans gurus de l'economia afirmen: "... eres totalment libre de satisfacer unos deseos de los cuales nosotros somos los dueños" En el moment en que no ens deixem dominar pels nostres desitjos, ens podem alliberar d'aquesta presó que suposa l'economia.

No podem estar plenament segurs de res. La inseguretat i la confusió marquen dolorosament les nostres vides. Aspirem a assolir seguretats impossibles, però ens cal estar amatents i no deixar-nos enganyar per falses seguretats. És més agradable viure en un món farcit de lleis indiscutibles, però això equival a viure rodejat de falsedats. Hem d'estar disposats a posar-ho tot en dubte i anar més enllà.

Digueu-me insensible

Ho entenc 150 morts són molts morts. L'avió ha sortit des de l'Aeroport del Prat. Entre les víctimes hi ha molts catalans. Això el converteix en quelcom molt proper per nosaltres. Ho tenim a prop. Tot molt lamentable, sobre tot, pels morts i els seus familiars. Però tan sols és simple accident amb un resultat fatal i sobre el que cal esbrinar les causes.

Però que aquest tipus de notícies omplin hores i hores dels informatius i que a les tertúlies, els tertulians de torn sense cap coneixement específic de res, facin les seves elucubracions sobre les possibles causes, em sobra. El que cal fer ara és rescatar i identificar els cadàvers el més ràpidament possible, atendre als familiars i persones més properes als mateixos i esperar a que l'estudi de les caixes negres ens permeti conéixer les causes per posar-hi remei per properes ocasions. I si s'escau depurar responsabilitats. És una notícia de la secció de successos que lamentablement cada cop ocupen més espais en els informatius.

Desplaçar enviats especials al lloc dels fets, connexions en directe, condols i més condols arreu, dels polítics i de gent anònima que omple les xarxes no hi trobo sentit. Tot plegat s'acaba semblant massa al periodisme groc i a programes tipus "Sálvame" que a vegades tant es critiquin des dels suposats programes seriosos. Convocar gabinets de crisi per part dels governs també em sembla una exageració. Cal gestionar-ho de manera eficaç, però tampoc fa falta un gabinet de crisi presidit pel president. 

Segurament els mitjans cerquen índex d'audiència i els polítics sortir a la foto. Potser és que com especie ens agrada massa el morbo d'aquestes desgràcies col·lectives. 

Quants dies haurem de suportar aquesta notícia obrint els informatius ? Hauria passat el mateix si l'accident fora a l'altra banda del món ?

Digueu-me insensible si voleu, però no m'agrada aquest circ que s'organitza al voltant de les desgràcies col·lectives. Les víctimes i els seus familiars no s'han de convertir en el centre de les mirades. Respectem que passin aquests mal moments en la intimitat.

La por de "M"

Dissabte al vespre. Sala 33. "La Por", una pel·lícula que em sorprèn. Tot imatge, pocs diàlegs, bones interpretacions, una presència permanent. Ell està allà, sempre present en la seva vida, fins i tot, en la seva absència. Tot passa en una sola jornada. Ningú més que ells sap el que passa en la vida d'aquesta família. És una por oculta al món exterior, por a explicar-ho i fer-ho públic. El desenllaç dramàtic és del tot inesperat.

Està basat en una petita novel·la de Lolita Bosch, M. El llibre comença pel final, però en la resta, excepte petits detalls és idèntic a la pel·lícula. També amb pocs diàlegs. M, el fill adolescent d'aquesta família és el protagonista. Està pensat per obrir un debat en un aula de secundària sobre la xacra de la mal anomenada violència de gènere. M'ha sobrat la part final de la tardor. Crec que és prescindible. La pròpia història té prou força per impactar als alumnes i fer-los pensar i parlar.

Visca l'Ovidi Montllor!

Ja fa 20 anys de la mort de l'Ovidi Montllor. Tinc records inesborrables de les seves actuacions, sempre de negre i acompanyat d'un guitarrista de luxe com Toti Soler. Si no recordo malament abans del Toti havia estat acompanyat per un guitarrista xilè. El vaig escoltar a la plaça cívica de la UAB i també a l'amfiteatre dels Jardins de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i a molts altres indrets a finals dels anys 70. Eren èpoques de joventut, música, concerts, recitals, festivals, vi i maria.

Les seves cançons amargues, iròniques i punyents, el seu posat entre tímid i agosarat, la interpretació amb gestos i una gran expressivitat en la seva veu i el seu rostre. Més que cantar recitava, però com recitava! Homenatge a Teresa, Carta a casa, La fera ferotge, Els amants, però sobre tot, tinc a la memòria les dues veus i les dues cares d'una nit a l'òpera, aquella parella de burgesos que es preparava per anar al Liceu.

També la seva aparició a Furtivos. Crec que la primera vegada que el vaig veure a la pantalla gran. De tant en tant també el podíem veure en alguna obra de teatre en el Canal Català a la 2, encara en blanc i negre. Eren els temps del blanc i negre i del gris. I després va desaparèixer de la vida pública, i poc més vaig saber d'ell fins la seva mort sobtada.

Com moltes vegades en aquest país ens recordem de les persones quan moren o quan fa ja un temps que són morts i enterrats. Una veritable llàstima. 

Per la diada de Sant Jordi de 1979 passejant entre llibre i roses per la Rambla em vaig regalar un llibre de Poemes i Cançons de l'Ovidi editat per Galba Edicions, simplement perquè vaig voler. I d'aquest llibre copio el seu primer poema, tota una declaració d'intencions.

LA REVOLUCIÓ

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució!

Després d'aquestes paraules,

molta gent s'esverarà.

D'altra potser no s'esvere,

d'altra no em coneixerà.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

I qui no estigui d'acord

no li done la raó,

perquè és tan necessària

com per la terra la saó.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

Fixeu-vos que no la cante

a crit sec ni amb passió,

la pronuncie amb respecte,

amb tendresa i devoció,

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

No us penseu que vol dir guerres,

ni destroces, ni rancors.

Vol dir coses estimades:

llibertat, justícia i raó.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

No és pas aquest crit de pobres

que amb ella volen ser rics.

Volem un món al dia i just,

almenys per als nostres fills

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

Encara que jo i d'altres

la cridem amb impaciència,

ella vindrà el dia just,

quan maduri la consciència.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

Tots volem que vingue de bones,

sense sang, amb comprensió, 

i si els burgesos no ho volen,

llavors serà per collons.

Oh sí.

Si em permeteu com si no,

Visca la revolució! 

Ovidi Montllor 1967

Des de fa ja alguns anys que en el meu passeig diari de la casa a la feina, i de la feina a casa, passo per la plaça Ovidi Montllor. Tot un encert posar-li aquest nom a una nova plaça just al davant d'una biblioteca.

I si em permeteu l'expressió:

Visca l'Ovidi Montllor!

Murakami dixit

Algunes anotacions dels llibres de Haruki Murakami m'havien quedat en el tinter. Les recupero aquí perquè em semblen interessants. 

"Hi ha un món paral·lel a aquest en que vivim, i si vas em compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi. Ara bé, si vas més enllà d'aquest punt, perds el camí i ja no pots tornar. És com un laberint." En totes les obres de Murakami emergeix aquest món paral·lel. En algun dels seus llibres es perd en el laberint i en alguns moments no sap tornar.

"El que hi ha fora teu és una projecció del que hi ha dins teu i el que hi ha dins teu és una projecció del que hi ha a fora. Per tant, si entres al laberint de fora és com si entressis al de dins. I això gairebé sempre és perillós" Enigmàtic, no? Per pensar-hi.

"No es poden tancar els ulls. No serveix per res. Encara que no les vegi, les coses no desapareixen. De fet, quan els torni a obrir encara li semblarà pitjor. El món on vivim és així. Cal tenir els ulls ben oberts. Només els tanquen els covards. Només els roïns desvien els ulls de la realitat. Encara que tanqui els ulls i es tapi les orelles, el temps avançarà: tic-tac, tic-tac, tic-tac" El temps i el món avancen i canvien encara que nosaltres no ho desitgem i tanquem els ulls per no veure-ho. Ara bé, moltes vegades tenir-los ben oberts tampoc ens serveix per massa.

" ... quan busques alguna cosa amb totes les forces no la trobes, i quan intentes fugir-ne com sigui te l'acabes trobant davant". A qui no li ha passat ?

"Normalment a la vida arriba un punt en què no es pot tornar enrere. Però a vegades també arriba un punt en que no és pot tirar endavant". Malgrat tot estem obligats a tirar endavant encara que no vulguem o no sapiguem com.

"El que està fet ja està fet. No es pot tornar enrere ... El passat és com un plat trencat en mil bocins: per molt que ho intentis no pots refer-lo" A vegades ja ens agradaria tornar enrere i escollir un altre camí, però això no és possible. Hem d'aprendre a viure amb el nostre passat.

"El temps et cau a sobre com un antic somni ambigu. Tu avances per deixar-lo enrere, però encara que te'n vagis fins els confins del món no te'n podràs escapar. Tot i així, hi has d'anar. Hi ha coses que no pots fer si no arribes als confins del món" Està clar, cal ser valent i seguir endavant.

"Hi ha vegades en que el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornen a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l'únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t'hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. ..." La bèstia la portem a dins, no la busquem a fora. Hem de conèixer-la i dominar-la en la mesura del possible. No tirem pilotes fora i mirem el nostre interior.

Justícia desproporcionada no és justícia

M'ha sobtat molt la condemna de 3 anys i 9 mesos a un jove de 19 anys per llançar una ampolla de vidre contra un mosso d'esquadra en els aldarulls de Can Vies. Sóc contrari a tota violència, però aquesta condemna encara que sigui legal també és violència. 

Els fets es van produir a finals de maig i pocs mesos després ja s'ha fet el judici i ja tenim condemnats. Aquest cop ha estat molt ràpida la justícia en canvi per altres fets s'allarga sense fi, i no cal fer la llista de tot de judicis que tots plegats tenim al cap.
La presó és la millor solució per fets com els esmentats ? No hi ha altres vies ? Llançar una ampolla de vidre a un policia és condemnable, però cal mesurar el tipus de condemna. Els aldarulls violents en les manifestacions provoquen alarma social i ja fa temps que alguns ens preguntem si no són evitables d'alguna manera quan en moltes ocasions són del tot previsibles. Però d'això a dictar sentències exemplars hi ha un abisme. No crec que amb aquest tipus de justícia se solucioni el problema.
Un principi bàsic de la justícia és que el càstig sigui proporcional al delicte i en aquest cas és clar que no ho és. Un altre principi és que la condemna serveixi per redimir i reeducar la conducta del malfactor. Dubto molt que per aquest jove estar tant de temps a la presó li sigui de cap utilitat. No es podia trobar algun tipus de tasca educativa com per exemple netejar i arreglar els desperfectes produïts per manifestacions violentes.
No sé però si no trobem altres camins per aquests joves revoltats contra tot i contra tots, no ens en sortirem com a societat i l'únic que crearem seran màrtirs i símbols i s'acabarà convertint en una història de mai acabar.

L'altra

Aquesta segona novel·la de Marta Rojals m'ha agradat molt més que la primera. De nou un personatge femení, l'Anna, agafa el màxim protagonisme de la història. Ens va descobrint els secrets del seu passat i també del seu present amb comptagotes al llarg de tota la història, amb un secret "inconfessable" que no ens esperem i que no es desvetlla fins gairebé al final. 

"La memòria empeny com una tromba d'aigua contra una portella incapaç"

En un principi el títol em va semblar que podia referir-se al que sempre hem considerat l'altra: "dona amb la que es manté un relació extra-matrimonial estable malgrat continuar la vida matrimonial oficial". Però no és pas així, ja que és la pròpia Anna la que fa el salt a la seva parella "oficial". Encara que de fet el títol fa referència als secrets que amaga l'Anna, l'altra. Són com dues persones en una: l'Anna "oficial" i coneguda i l'altra Anna, amb els seus racons amagats a gairebé tothom.

"En una ciutat, cada nit, milers de pantalles s'encenen en requadres de finestres, balcons i celoberts... Una estimació de tres-cents mil secrets circulen a milions de bits per segon, per cable, per fibra òptica, per wifi, replicats a l'instant pels respectius contrasecrets. ... Són dades confidencials minúscules com persones, però amb un potencial destructiu que les ambulàncies no podrien socórrer. ... Hi ha d'haver algun misteri que mantingui aquest equilibri ....

L'endemà de cada nit, en tots els punts de la Terra tocats pel sol, s'encenen unes altres pantalles. Les persones es lleven, porten els fills a l'escola, estudien, van a treballar. Els cotxes entren i surten de les ciutats .... Tot aquest volum d'energia es compensa per una altra de contrària que manté l'equilibri del món. .... Des que les persones es lleven fins que se'n van a dormir, el seu anar i venir també és impulsat per una energia manifesta, però també per una energia fosca, que no es veu. Quan l'una contraresta l'altra, s'assoleixi l'equilibri"

Igual que a Primavera, estiu, etcètera , la crisi es situa en el centre de la novel·la, en forma part de manera indestriable, són dues novel·les de la generació que ha viscut la crisi de la forma més punyet possible.

"La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia els mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava. La dels fills de la democràcia que mai no van preveure cap involució de la seva gràfica. Estudia, que tindràs una bona feina. Compra't un pis, que el totxo mai no baixa. Llicencia't, hipoteca't, viatja, consumeix, tingues fills. On era l'error? " 

La crisi econòmica i general de la societat en la que vivim coincideix amb el temps amb la crisi personal de l'Anna i de molts de la seva generació, que han d'afrontar la crisi que suposa l'arribada a la maduresa personal que posa en qüestió tota la vida que han portat fins aquells moments i els seus valors, amb una crisi social profunda de la que no es veu una sortida propera. I aquesta suma de crisi, on els condueix ?

Joe Cocker "With a little help from my friends"

Anys 70, feia poc de la mort del dictador i després d'una nit boja en un festival de música al Pavelló del Congost i encara amb ressaca mai  oblidaré una freda matinal d'hivern al Cineart Alcàzar on vaig quedar embalit davant de les imatges del Festival de Woodstock i sobre tot amb la força d'aquella veu tan especial que tenia el Joe Cocker.

Thank you Mister Joe Cocker

Primavera, estiu, etcètera

Arribo a Marta Rojals a través dels seus articles a Vilaweb i dels elogiosos comentaris a la xarxa sobre la seva primera novel·la. Feia temps que tenia aquesta novel·la a la llista de llibres per llegir, però mai li arribava el moment. L'he trobat quan un company de feina m'ha passat el llibre.

A la xarxa havia llegit a:

• Viu i llegeix
• L'espolsada
• El llibreter
• De tot una mica 
• Núvol 
• De casa al club
• Dimarts de llibres
• L'artista abans conegut

La primera part de la història em va captivar i enganxar, però en la segona part vaig perdre l'interès pel que passava, potser perquè d'alguna manera ho trobava previsible. Recomanable, sí, però tant com una obra mestra tampoc.

"Molts dissabtes d'hivern estàvem baldats del tros, però tot i així -dolça joventut- els músculs encara ens responien per cuitar a esbargir-nos per aquests pubs de déu fins a la matinada. Quan érem estudiants de batxillerat, ja teníem prou perspectiva del món per a considerar l'obligació de complir al tros com un càstig diví. Que hi havia una vida diferent a l'altra banda de l'Ebre. Vèiem el jovent dels pobles semiindustrials com uns éssers superiors, no tan urbans com els forasters, però igualment pertanyents a l'especie evolucionada. Què hi podíem fer, era la penitència per haver nascut on havíem nascut i per ser fills de qui havíem nascut..."

El final abrupte i ritme de Joy Division em va deixar dubtes. Difícil d'entendre en una primera lectura aquest final de fugida endavant, fa pensar i bé que es mereix una relectura. Segurament una de les claus està en "Love will tear us apart". Després de la rutina, la decepció, la crisi, deixar-ho tot i començar de nou pot ser una bona solució.

When the routine bites hard
And ambitions are low
And the resentment rides high
But emotions wont grow
And were changing our ways,
Taking different roads
Then love, love will tear us apart again
Why is the bedroom so cold
Turned away on your side?
Is my timing that flawed,
Our respect run so dry?
Yet theres still this appeal
That weve kept
through our lives
Love, love will tear us apart again
Do you cry out in your sleep
All my failings expose?
Get a taste in my mouth
As desperation takes hold
Is it something so good
Just cant function no more?
When love,
love will tear us apart again

Cuando la rutina aprieta,
y las ambiciones están por los suelos,
y el resentimiento cabalga fuerte,
las emociones no crecen.
Y al cambiar nuestros caminos,
tomando carreteras diferentes.
El amor, el amor nos destrozará otra vez.
¿Por qué la cama está tan fría
en el lado en el que tú estás?
¿Soy yo el que no está a la altura?
¿Hemos perdido el respeto mutuo?
Todavía queda algo de atracción,
que hemos mantenido
a lo largo de nuestras vidas.
Amor. El amor nos destrozará otra vez.
¿Gritas todos mis errores
cuando estás durmiendo?
Tengo un sabor en la boca.
Mientras la desesperación aguanta.
¿Es eso algo bueno?
¿No podrá funcionar nunca más?
Cuando el amor,…
el amor nos destrozará otra vez.

Corrupció, corrupció, i més corrupció

Diria que no passa ni un dia que no aparegui un nou cas de corrupció als mitjans de comunicació. La corrupció no és nova, però a hores d'ara s'està convertint en una veritable epidèmia. Els casos s'amunteguen en les jutjats. La llista és interminable, però ben pocs casos s'acaben resolent. Els partits que han ocupat el poder tenen innumerables imputats.

Amb el pas el temps ens oblidem d'alguns noms que ja fa anys que esperen en els llimbs dels casos que encara no han arribat a judici. Els procediments judicials haurien de ser molt més ràpids. Els advocats defensors són veritables experts en allargar els processos mentre els seus clients continuen portant una bona vida. Malgrat que els polítics s'estripen les vestimentes i fan grans escarafalls a l'hora de la veritat d'establir mesures efectives res de res. Bé que quan els va interessar, van instaurar els judicis exprés per alguns delictes de tipologia menor però que causaven alarma social. Això també hauria de ser possible pels casos de corrupció. Així com tornar els diners amb interessos i ser inhabilitat de per vida per accedir a càrrecs públics i a places de funcionari, ja que han demostrat abastament que no se'ls pot confiar els diners públics.

Per altra banda, no és casualitat l'aparició de tants i tants casos, un rere l'altre. Hem de reconèixer que vivim en una societat essencialment corrupte i on el ser murri i enredar a la gent, està ben vist, i fins i tot premiat en molts àmbits de la vida quotidiana. De fet molts de que s'escandalitzen davant de tants corruptes s'haurien de preguntar si ells posats en el lloc d'algun d'aquests imputats de nom conegut no haurien fet el mateix. Molta gent al seu nivell participa també de petites corrupteles que acostumen a estar ben vistes per tothom.
Si volem eradicar la corrupció de la nostra societat només ens resta insistir en una ferma educació en valors des de la infància, i en un canvi de les nostres actituds. Poc farem si seguim esperant que ens ho arreglin els polítics. Els canvis no van mai de dalt a baix sinó a l'inrevés.