divendres, 27 de gener del 2012

Temps líquids

  Torno amb un llibre del sociòleg polonès Zygmunt Baumann i la seva modernitat líquida.

Estem vivint en una societat plena de pors i inseguretats, amb un futur desconegut i incert. En societats passades quan hom naixia pràcticament ja estava tot determinat, per bo o per dolent, però avui en dia, tot és molt incert. El nombre d'exclosos (delinqüents, asocials, antisocials, aturats, refugiats...) va en augment. Els refugiats mai retornen al seu estatus de normalitat. Són refugiats de per vida. Viuen en els llimbs, en un no món. Les ciutats no són integradores. Es divideixen per barris i a cada barri s'assigna una etiqueta, un rol i un tipus d'habitants. No hi ha filtració entre els barris, no hi ha barreja. Més aviat hi ha exclusió, diferència, fronteres ...Hi ha els barris de somni i els barris dels malsons. 
En teoria som una societat oberta globalitzada i globalitzadora, sense fronteres, sense murs, sense tanques, però cada cop hi ha més murs i tanques arreu. Hem passat de viure en cases amb les portes obertes a posar portes blindades arreu, i a desconfiar cada cop que obrim la porta a algú que truca. Vol dir que abans el món era més segur o que ara tenim més pors ?
En el món actual de la crisi, ser expulsat fora del sistema ens pot passar a tots quan menys ho esperem. Estem tots a la vora de l'estimball. La por ens ha arribat a tothom.
“Per viure més segurs estem disposats a córrer el risc de ser menys lliures” (Alexander Hamilton).
Estem en una societat amb obsessió per la seguretat, però també en una societat instal·lada en la violència i la injustícia, dos fets que es retroalimenten mútuament.

En una època en què totes les grans idees han perdut credibilitat, la por d'un enemic fantasma és tot el que els queda als polítics per conservar el poder”
(Adam Curtis)

... les ciutats s'han convertit en abocadors per a problemes concebuts i gestats en l'àmbit global ...” i és el poder polític local que ha de cercar solucions locals a uns problemes gestats en els àmbits globals. El poder polític és local, però el poder reals el poder en majúscules és global. Els agents polítics són locals i aquest és el seu àmbit d'actuació per això la seva acció sempre resulta insuficient. En la crisi actual en tenim un bon exemple, des del cim del poder es reparteixen responsabilitats i culpabilitats cap els àmbits de poder inferiors, els Ajuntaments i als ciutadans que han de pagar les errades que ells no han comés, sense eines al seu abast moltes vegades.



" El problema i la terrible tasca que amb tota probabilitat constituirà el màxim repte del nostre segle, és com tornar a unir el poder i la política" .... "El futur de la democràcia i de la llibertat serà garantit en una escala planetària o no ho serà en absolut" . El control del món cada cop s'ha escapat més de les nostres mans i cada cop és més ingovernable. Caminem cap el caos, el caos i l'egoisme dels mercats.


"El capitalisme pot acabar ofegant-se en els seus propis productes de rebuig que no pot ni reassimilar, ni suprimir, ni depurar"

Viure a la ciutat és una experiència d'una ambivalència notòria. Atreu i alhora repel·leix ... La vida urbana és un fenomen ambivalent. ... La vida a la ciutat reclama cohabitació i interacció amb una varietat enorme de persones

La mixofòbia i la mixofília no només coexisteixen a totes les ciutat sinó també a l'interior de cadascun dels residents de les ciutats.”

La seva lectura resulta estimulant. Fan entrar ganes de seguir. El següent serà la modernitat líquida o potser, vida de consum.

temps líquids

dilluns, 9 de gener del 2012

Crisi, crisi, crisi, i més crisi, una mica fart.

La crisi està sent llarga. Ja es veia venir. Fa temps que dura i el que ens queda. Però això no és suficient motiu perquè gairebé no és parli de res més dia rera dia.
S'està convertint en el tema monogràfic dels mitjans de comunicació, dels polítics, dels debats i tertúlies i de gairebé totes les converses. Trobar aquest mot fins i tot en la sopa no ens ajuda gens a superar-la, ans el contrari s'està creant un sentiment de catàstrofe inevitable i de que tard o d'hora ens tocarà el rebre a tots. Tenim por a caure per l'abisme que aquesta crisi està provocant i desconeixem a on està el fons. Realment de seguir així podem acabar prenent molt de mal. Estem fent de funambulistes i trapezistes sense xarxa.
És un perill davant el que restem impotents. No hi podem fer res. Fa uns anys vam arribar al cim de benestar possible del model de la nostra societat i des d'aleshores estem fent marxa enrere i no sabem fins quan. En aquesta caiguda cap a l'abisme no sabem massa on ens podem agafar si és que hi ha quelcom on aferrar-se.
Sentim por a perdre el que tenim, a la incertesa d'un futur que desconeixem, als canvis que intuim però que no sabem on ens condueixen. Tots els canvis ens fan por i ens creen ansietats i angoixes. Aquesta és la nostra situació: por al desconegut, una por atàvica en l'ésser humà.
Però tant repetir aquests mots de moda: prima de risc, deute sobirà, .... que no fa pas tant ni tan sols sabiem de la seva existència i vivíem tan tranquil·lament, de ben segur que no ajuda gens a crear les condicions per superar aquest mal tràngol. La crisi i tot el que l'envolta ven: ven diaris, ven polítics, campanyes electorals, .. Estaria bé potser no parlar-ne tant, encara que quedar-se mut com ha fet el Rajoy tampoc em sembla massa saludable. O potser s'ha quedat mut per l'ensurt que li ha produït el que s'ha trobat quan ha mirat a sota de les catifes de Palau. ?

divendres, 6 de gener del 2012

L'enganyifa del Reis

Un any més han passat els Reis i tota la societat sense excepció (famílies, mitjans, administració pública, ...) ha participat de la gran enganyifa que s'organitza per fer creure als més petits que són uns mags que venen d'Orient i que els porten regals si s'han portat bé. En això no hi ha crisi.
Malgrat que tinc un bon record infantil d'aquest dia no veig que sigui necessari que la societat esmerci tants esforços i tants diners per crear una mentida tan grossa. L'excusa de la innocència i la il·lussió dels infants com a justificació no és suficient. Penso més aviat que és una tradició que ha estat fortament alimentada per les grans industries del consum per tal de fer-nos gastar els diners, encara que sigui en objectes del tot innecessaris i que als pocs dies quedaran arraconats en el fons dels armaris i al cap de més temps passaran a formar part dels quilos de rebuig que com a societat opulenta generem de forma constant.
Fins i tot, puc estar d'acord en que està bé preservar les tradicions, però darrerament d'algunes festes o "festetes" simplement en fem un gra massa, imbuïts, malgrat la crisi, d'aquesta irrefrenable febre del consumisme.
No sóc pas dels que creu que aquesta mentida als infants els hi pugui generar un trauma de greus conseqüències en el futur, però la considero del tot innecessària. Si és que cal continuar fent regals en aquestes dates, aquests es podrien fer d'una forma més natural sense necessitat de tot aquest fals embolcall màgic.

Adoració del Mags de Durero (1504)

dimarts, 3 de gener del 2012

La decisió de Brandes


Sensibilitat, emocions, càncer, records, és el que es troba en aquesta petita meravella, el monòleg de Brandes, els seus pensaments a l'acabament de la vida davant d'un dilema: "Tu tries". Sap que ha de morir, la seva malaltia no té solució, i Hofer, l'assistent artístic de Göring li exigeix amb aquest "tu tries" que li doni un quadre de Lucas Cranach si vol recuperar les seves pintures. 

"El metge afirma que morim abans d'hora quan ja no tenim motius per viure". Una afirmació del tot certa. La mort, la seva proximitat en un mateix o en en les persones conegudes o estimades que ens envolten cadascú la viu i l'afronta d'una manera diferent. De fet cap mort és igual, les circumstàncies i els sentiments que la rodegen són diferents. Potser podem pensar en dos tipologies de morts: la que es produeix de sobte i de forma inesperada i la mort anunciada fa temps per una malaltia inguarible. D'aquesta és de la que ens parla Eduard Márquez en aquesta breu narració:

"Des que m'han confirmat que això s'acaba em trasbalsa pensar en tot el que ja no tornaré a fer mai més ... Potser, si només m'hagués d'ocupar de morir, em seria més planer, però haver de bregar amb la progressiva rendició del cos és esgotador. Tenir-me-les amb mig bol de sopa, rentar-me cada cop que se m'escapa la merda, vestir-me sense esma .... A mesura que s'escolen els dies, em costa més mantenir la serenitat necessària per no abandonar"
Morir o matar-se, on està la diferència quan el final es cert i està a prop. Saber que has de morir i esperar el moment. Dur, molt dur, què és millor ? Tots (la mare, el pare, l'Erika la seva primera parella, l'Alma la seva segona parella, el seu fill Konrad) han mort, ja no li queda ningú, per què ha de continuar lluitant, per què ha de continuar vivint ?

"Què arribem a saber de les persones que estimem ? Només allò que volen compartir amb nosaltres. La resta es perd per sempre" Bona qüestió aquesta. De fet a vegades tampoc és clar el que sabem de nosaltres mateixos, com volem saber com són i què pensen la gent que ens envolta. I quant aquests desapareixen només resta el que han compartit amb nosaltres encara que tot plegat deformat pel mirall de la memòria: " La memòria tendeix a deformar els records per adaptar-los a la imatge que ens hem fet o que volem donar de nosaltres mateixos o de les persones que hem estimat"

"El pare va morir recordant-me l'últim desig de la mare: "no oblidis de ser feliç" Gaudeix ara, no ho deixis de fer ara que pots, és un consell que he escoltat en boca dels meus pares en moltes ocasions. Possiblement aquest és el desig de tots els pares respecte als seus fills, encara que el camí cap a la felicitat en cadascú de nosaltres és ben diferent.

"Però aquest és el problema de les decisions. Costa repassar-les i no haver-se de recriminar res" La vida és un reguitzell de decisions. Estem condemnats a prendre-les i un cop ja hem decidit el millor és no recriminar-nos pel que hem decidit.

En definitiva un llibre breu, però intens, que es llegeix amb ganes i amb molta facilitat. Tot el monòleg és seguit sense interrupcions. Costa de deixar fins el final. Enganxa i fa pensar, i encara més si fa poc que algú ben proper ens ha deixat víctima d'aquesta malaltia i després d'una llarga i fructífera vida.

Vaig descobrir Eduard Márquez amb la seva última obra, L'últim dia abans de demà, i em va agradar i de ben segur que continuaré llegint els seus llibres. Ja tinc cinc dies de febrer, i el silenci dels arbres en cartera.


Es pot llegir a la xarxa:



divendres, 30 de desembre del 2011

Pessimisme

L'edat avançada. La proximitat de la mort. Com s'entoma ? Res a fer i tot ja fet. Molt passat i poc futur per endavant. Què es pot pensar ? ¿ Quins objectius es poden tenir quan tot d'una els teus objectius han desaparegut i la teva vida s'acaba convertint en una buidor que no saps omplir ?
Amb els anys s'acumula el pes de les absències, de les morts del camí i dels que t'han o has abandonat. La solitud no volguda és una mala companyia difícil de pair. Aïllament, solitud, incomunicació i inutilitat van en augment. Ha de ser molt difícil continuar vivint. Potser ho fas sense esma, sense il·lusió, qui sap ? De ben segur que es passen mals moments en aquella casa de tota la vida i que ara és tan gran i s'ha quedat tan buida.
 Després d'un mateix només hi ha l'oblit o potser el record en la ment d'algú i els teus objectes personals que s'omplen de pols encara sobrevius. Fins a on paga la pena resistir ? Resistir per a què ? Per viure necessitem objectius i si aquests desapareixen què fer ?


" ... sense futur, de què serveix el present ?"
Sílvia Alcàntara (La casa cantonera)

 
La creu d'en Toret

dissabte, 24 de desembre del 2011

Més Bauman

Vivim en la tirania del moment.

A què treu cap suar la cansalada per superar-se, si és una tasca durísima que requereix esforços esgotadors i sacrificis inhumans ?
El moment viscut ara no queda hipotecat per la preocupació del futur que no sembla pas importar gens. No fem cas del passat ni de les conseqüencies futures dels nostres actes. La cultura del present dóna importància a la velocitat i l'eficiència i desdenya la perseverança i la paciència.

Ofegats en el diluvi d'informació.

La major part dels aparells per fer més còmoda la nostra vida es multipliquen de manera excepcional. Aparells amb moltes més funcions i utilitats de les que ens són necessàries.
La ignorància causa la paràlisi de la voluntat. Quan no saps el que t’espera, no tens manera de preveure els perills. Per a les autoritats que els inquieten les dificultats que els imposa una democràcia sòlida i consistent, la ignorància de l’electorat i la desconfiança que gairebé tothom té envers el valor de la discrepància, afegides a la poca inclinació a participar en la política, són un capital polític més que benvingut. La dominació per mitjà de la ignorància i de la incertesa cultivades deliberadament és més efectiva, i més barata, que no pas l’exercici del poder basat en la confiança en el debat, en l’anàlisi dels fets i en l’esforç sostingut a posar-se d’acord sobre les qüestions que es puguin plantejar, i és la manera menys arriscada d’actuar. La ignorància política es reprodueix sense parar, i la corda trenada amb la ignorància i la passivitat té la mida justa que necessita el poder cada cop que ha de fer callar la veu de la democràcia o lligar-li les mans.
Necessitem l’educació al llarg de tota la vida per tal que puguem prendre decisions. Però necessitem encara més salvar les condicions que ens donen aquesta possibilitat i la posen al nostre abast.

Zygmunt Bauman
Els reptes de l'educació en la modernitat líquida 

  
Què en diu la xarxa d'aquest petit llibre ?

El bloc contra(dir)
La bitàcola de Xavier Diez

divendres, 9 de desembre del 2011

En attendant Rajoy

Aviat es compliran les tres setmanes de les eleccions generals i encara és l'hora que sapiguem que pensa fer el Sr. Rajoy. No va dir res al llarg de la campanya i tampoc ha dit res en aquestes tres setmanes excepte algunes genèriques vaguetats. Esperem les seves solucions per resoldre la crisi, però la espera es fa lenta i trista malgrat els dies assolellats d'aquest final de tardor. De fet gairebé millor no pensar en el que ens espera i així poder seguir la nostra vida com sempre, esperant el dia que arribi algú i ho arregli encara que sigui a costa dels nostres sous i el nostre benestar. Potser el que esperem és la vinguda d'un Ésser Superior, malgrat que des de fa temps que ja sabem que no existeix.
Els polítics parlen un llenguatge que no entenem, i ells no ens entenen i segurament no ens volen entendre. És com si visquéssim en dos mons paral·lels. Un dia diuen quelcom del que ben aviat s'obliden i acaben no fent el que ha promès o simplement fan tot el contrari. Tan sols s'escolten entre ells i es responen entre ells. Estan més atents a ells que a nosaltres que senzillament volem saber cap a on anem i tenir una certa seguretat davant del futur incert que ens espera.
És curiós el Sr. Rajoy ben cofoi ha explicat als grans mandataris europeus i americans les reformes que pensa posar en marxa tan aviat sigui investit president, i en canvi, no ho ha explicat als seus ciutadans. I ens demanen que creiem en aquest sistema democràtic!
Quan el que pensa fer estigui dat i beneït pels grans poders es dignarà a baixar a la terra i potser ens ho explicarà a nosaltres els pobres infeliços que estem esperant la seva Paraula gairebé Divina. Potser és una estratègia de creació d'expectatives, ves a saber.
Encara que per altra banda s'agraeix un cert silenci en aquest món ple de declaracions dels polítics que no ens porten enlloc. Però potser seria hora que s'expliqués, no ?

- Anem-nos-en
- No podem
- Per què ?
- Hem d'esperar Godot (Rajoy)
- És veritat. Estàs segur que és aquí ?
- Què ?
- Que és aquí on ens hem d'esperar.
- Ens va dir davant de l'arbre. En veus algun altre ?
- Què és ?
- Em sembla que és un salze
- On són les fulles ?
- Deu ser mort



dissabte, 3 de desembre del 2011

La casa cantonera

"Una bafarada de sang mig seca va envair la plaça aquella matinada xafogosa d'estiu.
I de mort. La seva ferum sotjava darrere els porticons mal tancats del casalot de cal Xicoi.
I uns udols. Gemecs allargassats que travessaren les escletxes de les portes tot anant a rebre el sol.
Morta. L'han trobada morta, la vella Xicoia"



Sílvia Alcàntara inicia amb força la seva segona novel·la.
Olor de Colònia va ser tota una sorpresa. Em va agradar i no he dubtat un moment a tornar-me a submergir en les seves històries, un text breu i concentrat però potent i ben travat i estructurat que es llegeix ràpid i gairebé sense interrupcions.
Tot passa en un dia en una casa que estan a punt de derruir. Allà es produeix l'encontre de les dues filles de la Vicenta que acaba de morir. I anem saltant de sorpresa en sorpresa tot repassant el passat.
Aquelles velles i malmeses parets i racons amaguen secrets, i petits detalls. Sempre que en les meves sortides per pobles i per la muntanya em topo amb cases abandonades penso en les històries que hi hagut darrere d'aquelles parets. La vida és complexa i les persones la seva ment i la seva conducta encara més. Darrera del que ens apareix com una persona normal, acostumen a amagar-se fets que mai sospitem.
   
Altres comentaris a la xarxa:

Viu i llegeix

dissabte, 19 de novembre del 2011

Dia de reflexió

Demà jornada electoral i avui dia de reflexió per acabar de decidir el vot de demà. S'acaba la era Zapatero, un president que s'ha anat desinflant amb els anys. Prometia, prometia i deia, però acabava fent el contrari No ha estat mai de fiar i menys des de l'inici de la crisi. 
El cos em demana no anar a votar o fer-ho en blanc però acabaré votant.
Sembla indiscutible que guanyarà el PP i que Mariano Rajoy serà el nou president, tot un professional de la política i un personatge gens de fiar. De fet que torni el PP, amb majoria absoluta i  amb plena crisi  fa por.  Faran i desfaran sense oposició. Quin perill! No ens equivoquem que són els hereus directes del franquisme i que no han canviat pas tant en aquest temps. Només em resta un cònsol, amb aquesta crisi galopant igual tenim sort i no dura massa al govern.
El nostre sistema electoral es equívoc, votem als nostres representants al parlament, però al mateix temps votem al President del Govern. Possibles presidents de govern només hi ha dos. De cap manera vull votar als seus partits, però si que m'agradaria ajudar a decidir amb el meu vot a qui prefereixo com a president dels dos possibles, però amb el sistema electoral actual això no és possible. Estaria bé establir una doble votació: una per la presidència del govern i un altre pels representants al Parlament.
Estem dins d'una llei electoral perversa que a més em proposa votar els càrrecs d'una institució com és el Senat que en cap moment he entès per a què serveix, a excepció feta de pagar uns sous públics de més. Només em queda una opció votar escons en blanc, ja que votar en blanc es afavorir la majoria. Sé que és una utopia però m'agradaria veure algun escó buit i que d'una vegada fossin conscients de la inutilitat d'aquesta institució.
Ja fa dies que estic decidit no necessito aquest dia de reflexió. Han estat quatre anys de patir als polítics professionals. Hi ha algunes cares que fa massa anys que estant al Congrés. Ens han ficat de ple a la crisi i no han estat capaços de revertir aquesta situació. Amb aquest professionals seguiran igual, res canviarà. Els partits tradicionals no tenen cap capacitat de renovació.
Vull un bon representant català a Madrid que defensi l'opció independentista i que sigui un rostre nou i fresc. No crec que sigui massa útil, anar a Madrid a defensar la independència, però al menys aquests seran una veu catalana en terres foranes i s'oposaran a les opcions conservadores i centralistes juntament amb ICV, un altre de les opcions que m'agraden.
Serà interessant comprovar el nivell d'abstenció, nuls i blancs de demà. La pluja no és una excusa per justificar una possible pujada de l'abstenció. Si en el moment de crisi que vivim aquestes opcions són majoritàries quedarà clar que no confiem en els polítics per tal què ens treguin d'aquest atzucac, Ara bé també estic convençut que aquestes no reaccionara que seguiran a la seva. És lamentable però és així.
¿Què serà necessari per iniciar un canvi de profunditat d'aquest sistema que ens porta a l'abisme ?
   

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Salvar la Banca ?

Des dels inicis de la crisi les mesures que s'han pres, han anat sempre en la mateixa direcció: salvar la banca i els seus beneficis. Els diners públics que s'han destinat a aquest objectiu en tots els països han estat milions i milions i seguim estant al mateix lloc. Aquesta sangria de diners no ha acabat. Està demostrat que la banca és un pou sense fons. Ja han passat uns quants anys i la crisi continua endavant i sense cap perspectiva de millora.
La banca ha fet malament la seva feina, això sembla evident. Però malgrat tot, encara continua guanyant diners. Però com que està en perill per els famosos dipòsits i fons tòxics que no acabo d'entendre massa bé que són, els governs no paren d'abocar-hi diners. Una empresa que fa malament la seva feina no ha de rebre cap premi. Si premiem la feina mal feta per quina raó s'hauran de preocupar de fer-la millor ? 
Sóc conscient que si la banca s'enfonsa potser ens enfonsarem tots juntament amb ella. Però segurament si tots els diners que s'han utilitzat en ajudar a la banca els invertim en pagar a un grup d'experts en elaborar un plan global per afrontar els problemes que com a societat tenim plantejats i deixem de donar pals de cec ara cap aquí, ara cap allà, potser acabaríem de trobar un camí.
Deixem de donar diners als que ja en tenen i han fet malament la seva feina i que tan sols pensen en com enriquir-se i posem-nos a pensar i a treballar per tenir un pla ben pensat de com ens en podem sortir i deixem d'improvisar sense sentit d'una vegada.

dissabte, 3 de setembre del 2011

Caligrafia de los sueños


"Acaso sea la primera vez que este chico intuye, siquiera de una forma imprecisa y fugaz, que lo inventado puede tener más peso y solvencia que lo real, más vida propia y más sentido y en consecuencia más posibilidades de pervivencia frente al olvido"
" ... le complace cruzar decididamente el umbral de lo improbable o lo imperceptible ..."

" - Porque Arizona no tiene mar ni playa. Lo he visto en un mapa. ....
- Y què. Yo puedo hacer que haya una playa donde yo quiero que haya una playa"

"Cree que solamente en este territorio ignoto y abrupto de la escritura y sus resonancias encontrará el tránsito luminoso que va de las palabras a los hechos, un lugar propicio para repeler el entorno hostil y reinventarse a sí mismo"
 
Tot una declaració d'intencions del noi que vol ser escriptor i que està assajant les seves primeres passes. Amb Caligrafia de los sueños, per cert, un títol suggeridor, torna Juan Marsé en estat pur amb els temes més comuns a tota la seva narrativa, amb el que en certa manera podríem anomenar el món Marsé. Parteix de la realitat però la modifica a través del relat i de la escriptura. Utilitza de nou els escenaris de la seva adolescència i aquest cop sorgeixen elements autobiogràfics clars i reconeguts entre mig d'escenes plenament de ficció amb una mena de construcció de la memòria, de la seva pròpia memòria d'un temps i d'un país en el que la guerra civil està ben present per tot arreu, entre la misèria d'una època farcida de necessitats.
M'ha costat entrar en la història però després m'hi he submergit i he gaudit de nou del món de Marsé, del seu realisme i de les seves poderoses imatges. És un llibre per llegir amb calma per degustar la seva habilitat narrativa i el ric món d'imatges que va construint a mesura que els personatges van evolucionant en els diferents capítols d'aquesta història de barris marginals.
El capítol "héroes en la hoguera" en el que en una gran foguera van cremant els llibres com si d'una escena de Fahrenfeit 451 es tractés és el que definitivament m'ha fet entrar de cop i volta plenament en la història: cremar llibres, tot tipus de llibres, fins i tot, les més innocents, i llistes d'afiliats, tot per si les mosques.


" ... de la imponente fogata salen llamas moviéndose como manos de largos dedos que piden y reciben ansiosamente más libros ..."

"Alentado por ráfagas de aire, el fuego levanta las hojas que se han soltado de algún volumen y las mantiene en la cresta de las llamas un instante, revoloteando como grandes mariposas negras en medio de una erizada constelación de pavesas ..."

"Plantado ante las llamas, observa fascinado los volúmenes que se abren como flores negras, las páginas que se curvan y ennegrecen y las chispas como insectos de luz subiendo hacia la noche estrellada. Le parece ver que la acción del fuego hace que las palabras se desprendan de las páginas y se eleven ardiendo un instante para convertirse inmmediatamente en remolinos de pavesas, palabras y pavesas mezcladas subiendo hacia la noche"
 
Ringo el protagonista i l'alter ego de l'autor passa les hores mortes en el bar-bodega Rosales escoltant i observant tot el que succeeix al seu voltant, prenent notes en la seva llibreta i movent els dits sobre la taula com si toqués el piano. El bar-bodega és el centre del barri i per ells passen tots els personatges.
La senyora Mir és el contrapunt a Ringo, amb els misteris que d'alguna manera l'envolten,i la seva conducta imprevisible i l'espera dia si, dia també d'una carta que li ha d'arribar al Rosales.
En el capítol "Un lugar no muy limpio ni bien iluminado"  Ringo fa el seu primer viatge a les profunditats del Barrio Chino i s'acaba convertint en el missatger improvisat que ha de fer arribar aquesta carta tant esperada per la senyora Mir. És en aquest punt que els esdeveniments es van precipitant i l'acció s'accelera d'alguna manera fins arribar a un final sorprenent.
De nou Marsé ens ha ofert una molt bona novel·la que tal com acostuma a ser habitual ofereix material suficient per un molt bon guió cinematogràfic. Quan trigarem a veure-la en les pantalles ?

A la xarxa es poden trobar més opinions:
Redondear la maestría per Jordi Corominas i Julian
Entrevista a Juan Marsé
L'hora del lector el va entrevistar en el que malauradament va ser la darrera emissió d'aquest programa




dissabte, 27 d’agost del 2011

Contradiccions de la nostra societat

Ens trobem submergits en una societat plena de contradiccions.

Podem observar un munt de gent que ha passat de cuidar la seva salut a realitzar un gran i continuat esforç per mantenir-se en forma. En alguns moments aquest mantenir-se en forma ja no deixa ni temps al descans ni per recuperar-se de l'esforç. Els esports extrems en el que el lema és el més difícil estan de moda, però ja no tan sols entre els esportistes que podríem anomenar professionals sinó també entre els afeccionats. Cada cop més distància, més temps, més desnivell, ..... simplement cercar uns límits que semblen no tenir fi. I quan s'assoleix un repte ja s'esta pensant en el següent, gairebé sense poder assaborir el que s'acaba d'assolir. Es crea una mena d'estat d'ansietat en el que gairebé mai estan del tot satisfets amb el seu estat de forma. Han d'estar permanentment realitzant exercici físic.
Tenir un bon estat de salut ja no és solament no està malalt i seguir una vida saludable, amb una dieta saludable sinó que es col·loca en el centre de preocupació de molta gent que s'acaba obsessionant, ja sigui practicant un esport extrem o una de les innumerables dietes amb la que ens bombardeja la publicitat de forma constant o comprant més i més cosmètics amb propietats reductores.
El nostre cos s'ha posat en el punt de mira i ens cal tenir un cos perfecte a costa del que sigui. Els centres d'estètica proliferen i posar-se en mans d'un cirurgià estètic ja no és privilegi de determinades estrelles del món del cinema sinó que està a l'abast de molts dels mortals de a peu.
Però per altra banda hi ha un altre sector de la població també prou important amb un vida plenament sedentària, molts d'ells amb un sobrepès important i dels que sovint es parla als mitjans de comunicació com una població de risc i un problema sanitari que preocupa. És difícil d'entendre com en alguns casos on no hi ha malaltia que ho justifiqui es pugui arribar a certes situacions també límits.
I a partir d'aquests dos extrems s'han creat els seus respectius mercats de consum amb els seus respectius altars i productes estrella.
Tan difícil és assolir un cert equilibri ? O és que potser som simplement nosaltres i les nostres contradiccions.

divendres, 26 d’agost del 2011

Modernidad líquida


La metàfora del líquid com quelcom que flueix i en estat constant de canvi en funció de les condicions externes en oposició al sòlid amb una forma sempre permanent en front als canvis. El líquid és flexible i elàstic davant dels cops i girs bruscos mentre que el sòlid aguanta o es trenca. Per afrontar l’actual món canviant el líquid és un paradigma molt millor.
El món líquid provoca la liberalització de la economia dels seus lligams amb la política i la societat. La complexitat organitzativa del món actual no ofereix opcions de tria. A més a més això no ha estat producte d’un poder dictatorial, sinó a l’inrevés del propi poder de la llibertat d’acció.

Aquesta és la tesi que defensa Zygmnut Bauman, en el seu llibre més conegut i publicat en el canvi de segle, ara ja fa 11 anys i com en molts dels seus llibres podem constatar com s’avançava al que passaria als pocs anys:

El poder se aleja de la calle, de los parlamentos, de los gobiernos, más allá del control de los ciudadanos. El estado real del poder es la invisibilidad.

Las autoridades ya no mandan sino que intentan congraciarse con los electores por medio de la tentación y la seducción.

Las personas “se convierten en espectadores pasivos de un personaje político que les ofrece sus sentimientos y sus intenciones, en vez de sus actos, para que los consuman” (RICHARD SENNET). Sin embargo, el punto es que los espectadores no esperan mucho más de los políticos, tal como sólo esperan de otros personajes ante las candilejas nada más que un buen espectáculo. Y así el espectáculo de la política, al igual que otros espectáculos públicos se convierte en un mensaje incesante y monótono que repite y repite …

GUY DEBORD: El centro de control ahora se ha ocultado, y ya no lo ocupa ningún líder conocido ni una ideología clara” Resulta cada menos claro qué es lo que ese agente –cualquiera que sea- debería hacer para mejorar la situación del mundo en el supuesto caso de que tenga suficiente poder para hacerlo.

El capital se soltó de la dependencia que lo ataba al trabajo gracias a una libertad de movimientos impensable antaño incluso para aquellos “propietarios invisibles” de la tierra. La reproducción del crecimiento y la riqueza, de las ganancias y los dividendos y la satisfacción de los accionistas son en todo independientes de la duración de cualquier compromiso local y particular con el trabajo.
El capital es pot desplaçar i moure sense problemes, no depenent de ningú en canvi el treball sempre està subjecte a l’existència del capital. El treball necessita del capital i el capital cada cop menys necessita del treball.

El mundo está lleno de posibilidades como una mesa de buffet repleta de platos apetitosos, cuya cantidad excede la capacidad de degustación. Los invitados son consumidores, y el desafío más exigente e irritante que deben enfrentar es la necesidad de establecer prioridades: la necesidad de desechar algunas opciones y dejarlas inexploradas. La desdicha de los consumidores deriva del exceso, no de la escasez de opciones.
El objectivo es simplemente consumir. Pero esto supone un deseo nunca saciado, una garantía de constante ansiedad.
Los consumidores van detrás de las sensaciones que ofrecen los diferentes productos exhibidos en los supermercados. Así tratan de de escapar de la angustia.
JEREMY SEABROOK: El capitalismo no ha entregado los productos a la gente, sino más bien ha entregado la gente a los productos. La venta de productos, experiencias y sensaciones es lo único que da forma y significado a nuestras vidas.
La actividad de elegir importa más que lo que se elige.
En una sociedad de adictos compradores/espectadores, los pobres no pueden desviar los ojos: no tienen hacia dónde desviarlos. Cuanto mayor es la libertad de la pantalla y más seductora es la tentación que provocan las vidrieras, tanto más profunda se vuelve la sensación de empobrecimiento, tanto más sobrecogedor se vuelve el deseo de saborear, aunque sea por un momento, el éxtasis de elegir. Cuanto más numerosas parecen ser las opciones de los ricos, tanto menos soportable resulta para todos una vida sin capacidad de elegir.
La libertad de considerar la vida como una salida de compras prolongada significa considerar el mundo como un depósito desbordante de productos de consumo. Dada la profusión de ofertas tentadoras, la potencial capacidad generadora de placer de cualquier producto tiende a agotarse con rapidez. Afortunadamente para los clientes con recursos están protegidos contra el rápido envejecimiento y la obsolescencia de los deseos y contra su efímera satisfacción.

La vida deseada tiende a ser como la vida que se ve en la TV. La vida en la pantalla empequeñece y quita encanto a la vida vivida: es esta última la que parece irreal i seguirá pareciendo irreal en tanto no sea recuperada en imágenes filmables.

SHARON ZUKIN: “Los votantes … podrían haber elegido aprobar las políticas del gobierno destinadas a eliminar la pobreza, controlar la competencia étnica e integrar a todo el mundo a través de instituciones públicas comunes. En cambio, eligieron comprar protección, estimulando así el crecimiento de la industria de la seguridad privada”
ZUKIN señala que el peligro más tangible … es “la política del miedo cotidiano”. El estremecedor y perturbador espectro de las “calles inseguras” aleja a la gente de los lugares públicos y le impide procurarse las artes y oficios necesarios para compartir la vida pública.

La capacidad de convivir con las diferencias, por no hablar de disfrutar de ellas y aprovecharlas, no se adquiere fácilmente, y por cierto no viene sola. Esa capacidad es un arte que, como todas las artes, requiere estudio y ejercicio. La incapacidad de enfrentarse a la irritante pluralidad de los seres humanos es espontánea y se refuerza a sí misma: cuanto más efectivos son el impulso hacia la homogeneidad y los esfuerzos destinados a eliminar las diferencias, tanto más difícil resulta sentirse cómodo frente a los extraños, ya que la diferencia parece cada vez más amenazante y la angustia que provoca parece cada vez más intensa.

Las personas que tienen las manos libres dominan a las personas que tienen las manos atadas; la libertad de las primeras es la causa principal de la falta de libertad de las segundas, y la falta de libertad de las segundas es el sentido último de la libertad de las primeras.

El acto de trabajar se parece más a la estrategia de un jugador que se plantea modestos objetivos a corto plazo sin un alcance que vaya más allá de las próximas dos o tres jugadas. Lo que cuenta son los efectos inmediatos de cada jugada y los efectos deben ser aptos para su consumo también inmediato.
El trabajo ya no puede ofrecer un uso seguro en el cual enrollar y fijar definiciones del yo, identidades y proyectos de vida.

La caducidad de las noticias en tanto información acerca del “mundo real” es en sí misma uno de los rasgos más importantes de la información.

Precariedad, inestabilidad, vulnerabilidad son las características más extendidas y las más dolorosas de la vida contemporánea. Estem en una època d’inseguretat, incertesa, desprotecció i precarietat dels nostres mitjans de subsistència que genera inseguretat en el treball.

CRICK: la sociedad civilizada es inherentemente pluralista. Vivir juntos dentro de esa sociedad implica negociación y conciliación de intereses naturalmente diferentes y que normalmente es mejor conciliar diferente intereses que coercionarlos y oprimirlos perpetuamente.

La velocidad ocupa el primer lugar en la lista de los valores de supervivencia. Sin embargo, la velocidad no conduce a pensar. El pensamiento requiere pausas y descansos exige que nos tomemos nuestro tiempo que recapitulemos los pasos que hemos dado observando meticulosamente el lugar al que arribamos y evaluando la sensatez que nos llevó hasta allí. En ausencia de pensamiento se puede confundir la suerte con el destino. Y esto es un grave error, es fatalismo, y más cuando la suerte no es fruto de la libre elección del individuo. Para advertir la diferencia se necesita el recurso del pensamiento, de tener tiempo para pensar y tomar distancia.

Para lograr la democracia hace falta algo más que la libertad formal de hablar y tomar resoluciones. También necesitamos saber de qué hay que hablar y qué resoluciones tomar. Todo eso hay que hacerlo dentro de una sociedad como la nuestra en la que la autoridad de hablar y decidir está reservada a los expertos, quienes tienen el derecho exclusivo de decidir la diferencia entre realidad y fantasía y dividir lo posible de lo imposible.




dimecres, 24 d’agost del 2011

La sacrosanta Constitución Española


Ara si. Quan els interessa la sacrosanta Constitución Española es pot reformar i a més per la porta del darrera i amb presses encara que diuen que aquest canvi no s'aplicarà fins el 2018. Què carallots i hipòcrites que són! A que venen ara tantes presses ?
La Constitución Española és un pacte de la transició, redactada en un molt històric puntual i molt concret i que ja fa temps que necessita un rentat de cara i una actualització, però cap dels partits actuals s'atreveix a proposar-ho, no sigui que perdin els seus privilegis.
Ja té 33 anys i la majoria de la població actual no l'ha votat.
Han aixecat la caixa dels trons. Sí que volem un canvi de la Constitución, però un canvi total que inclogui la desaparició de la monarquia, i la proclamació de la República com a forma d'Estat, el dret d'autodeterminació dels pobles, i la desaparició de l'inútil Senat.






Congreso
Han actuado
0 personas
Nos faltan
0 firmas


Actúa ahora


Tu nombre
Tu apellido
Tu correo-e
Cód. Postal









dimarts, 23 d’agost del 2011

In the Court of the Crimson King

Tot llegint la novel·la d'Eduard Márquez, "L'últim dia abans de demà" apareix una escena típica de la joventut progre dels anys 70 en la que entre porros i descobriment del sexe sono la música de King Crimson i el seu primer LP.
I com no ? He tret el vinil i l'he tornat a fer girar. Quantes vegades l'hauré escoltat ? És una música sublim, barroca en alguns moments, i molt senzilla i etèria en d'altres. He recordat la impressió que em van causar quants el vaig escoltar per primera vegada. Epitaph i I talk to the wind juntament amb el tema que dóna títol a l'àlbum són unes joies que encara m'emocionen.


Van estar tocant a Granollers el novembre de 1973. Amb un amic vaig parlar d'anar-hi però al final no va ser possible. Érem joves i inexperts i no sabíem com podíem arribar a Granollers i menys com tornar a casa. Encara no havia anat mai a un concert d'aquestes característiques. El meu primer va ser poc després, Santana a Barcelona. Evidentment tota una aventura.
King Crimson és un grup diferent. Amb cada un dels seus discs ens sorprenia. La seva formació també anava canviant, sempre liderats per l'imprevisible, a vegades estrany, però sempre genial músic Robert Fripp


dimecres, 10 d’agost del 2011

Tres blocs i una mica d'història

Tot començava a l'agost de 2005, tot just ara fa 6 anys.
De sempre m'ha agradat escriure i ho he fet sovint, però a vegades amb poca constància. Els blocs em va semblar una bona oportunitat per conrear aquesta afecció. I va estar una molt bona pensada. En aquest temps hauré publicat al voltant d'un miler d'articles.
Vaig començar en l'antiga plataforma de blocat, sota el nom de Fragments Nocturns ja que la nit és l'hora en que habitualment m'assec davant de l'ordinador i escric. M'hi trobava a gust en aquesta plataforma. En alguns moments que no funcionava massa bé vaig resistir. M'agradava molt això del puntcat, però darrerament hi havia molt spam i vaig decidir abandonar i passar-me a blogger com molt altre gent havia fet abans. Però fa un parell de mesos vaig rebre un correu sorpresa des de blocat. Canviaven de nom, a partir d'ara serien blogcat, però no només això, sinó que també introduïen un importat canvi en el sistema de gestió dels blocs migrant a la coneguda plataforma Wordpress. Així desapareixia tot l'spam anterior i a més a més permetria una millor gestió dels blocs.
Em sabia greu haver marxat de blocat i vaig començar a rumiar què fer: si tornar o no tornar.
La meva primera idea era escriure sobre el meu dia a dia a l'escola i sobre les meves curses i excursions, però de mica en mica el ventall de temes s'ha anat ampliant. El bloc s'ha convertit en un espai molt eclèctic on hi cabia de tot amb escrits sobre gairebé qualsevol cosa que em passava pel cap.

Finalment he decidit gestionar tres blocs i especialitzar-los:
Ara em queda la tasca per la que m'agafaré temps de traslladar els antics escrits al bloc corresponent. No tinc pressa ho aniré fent amb tranquil·litat.

Fragments d'escola

Fragments de camins i curses



dissabte, 6 d’agost del 2011

Nostàlgia dels objectes vells, una crítica de la immediatesa.


Al llarg de la nostra vida tenim relació amb molt objectes. Fins i tot, sense voler en fem una acumulació innecessària. Alguns són fugissers i acaben a la brossa ben aviat. Però d’altres ens acompanyen per molt de temps. Arriba un moment que aquests objectes es fan vells i inservibles. Ja no funcionen o simplement ens deixen de ser útils. Aleshores els arraconem, els llencem o els substituïm per altres més nous i moderns que ocupen el seu lloc. Amb alguns hem arribat a establir una mena de relació afectiva i quan els hem de canviar o llençar ocupen un lloc en el nostre record.
Dec ser una persona rara en aquesta nostra societat de la immediatesa ja que quan s’espatlla algun aparell que fa temps que utilitzo algunes vegades m’envaeix una certa nostàlgia. M’ha estat útil i segurament gràcies a ell he pogut gaudir de bons moments. I de cop i volta desagraït me’n desfaig i cerco un substitut.  
Los objetos durables son aquéllos destinados a ser preservados durante un tiempo muy largo, se acercan tanto como es posible a la encarnación de la abstracta y etérea noción de eternidad. A los objetos durables se les asigna un valor especial y son celebrados y ambicionados gracias a su asociación con la inmortalidad. Los objetos transitorios son opuestos a los durables y están destinados a ser usados –consumidos- y a desaparecer en el transcurso de su consumo.” M’agraden aquests objectes gairebé eterns que m’acompanyen anys i anys, i no m’agrada pas acumular objectes de poca durada moltes vegades inservibles i inútils pel simple fet de que en un moment donat caic en la temptació de comprar-los.
No fa pas molt els únics que podien fer-se amb aquests objectes durables per a tota la vida era la gent rica i poderosa, però aquest paradigma darrerament ha canviat i ara “el privilegio de los poderosos de hoy y lo que los hace poderosos es la capacidad de acortar el lapso de la durabilidad, de olvidar el largo plazo de centrarse en la manipulación de lo transitorio y no de lo durable, de deshacerse de las cosas con ligereza para dejar espacio a otras cosas igualmente transitorias y destinadas a consumirse. Quedarse con las cosas largo tiempo es en realidad un síntoma de carencia. La durabilidad ha perdido atractivo y pasa de ser un logro a ser una desventaja.” I els que no són tan poderosos tracten d’imitar aquest tipus de vida d’utilitzar i llençar.
Reconec que hi ha objectes que són per fer servir i llençar, però en molts casos no m’agrada que sigui així i em pregunto per quina raó ha de ser així. Segurament sóc antic, però no m’agrada que sigui d’aquesta manera. Simplement crec que aquesta forma de vida crea persones irresponsables que tan sols cerquen la gratificació immediata amb l’ús ràpid de l’objecte pel que perden immediatament el seu interès i ja pensen en un altre. Col·leccionen objectes, però també viatges, sensacions, amistats al facebook i relacions sexuals. Aquesta manera de viure no implica cap compromís simplement ens submergeix en la societat del desig: el deseo tiene pocas posibilidades de sobrevivir si su satisfacción es postergada. Para mantenerse vivo y fresco el deseo debe ser continua y frecuentemente satisfecho, aun cuando la gratificación augura justamente el fin del deseo.
Estamos en una cultura ... con una moralidad indiferente a las consecuencias de las acciones humanas que rechaza la responsabilidad por sus efectos.
Ara bé també cal tenir en compte que en ausencia de una seguridad a largo plazo, la “gratificación instantánea” resulta una estrategia razonablemente apetecible. Lo que la vida tenga que ofrecer que lo ofrezca aquí y ahora. ¿Quién puede saber lo que nos depara el mañana?
Las precarias condiciones sociales y económicas entrenan a hombres y a mujeres para percibir el mundo como un recipiente lleno de objetos desechables, objetos para usar y tirar; el mundo en su conjunto, incluidos los seres humanos. ... La precariedad de la existencia social provoca una percepción de que el mundo circundante es una superposición de productos para consumo inmediato.
En un mundo en el que el futuro es, en el mejor de los casos, oscuro y borroso, y muy probablemente peligroso y lleno de riesgos, fijarse objetivos remotos, sacrificar el presente en nombre de la dicha futura no resulta una propuesta atractiva ni sensata. Toda oportunidad que no se aprovecha aquí y ahora es una oportunidad perdida, difícilmente excusable y menos aun reivindicable.
Los vínculos humanos, como el resto de los objetos de consumo, no necesitan ser construidos con esfuerzos prolongados y sacrificios ocasionales, sino que son algo cuya satisfacción inmediata, instantánea, uno espera en el momento de la compra –y algo que uno rechaza si no satisface, algo que se conserva y utiliza sólo mientras continúa gratificando- entonces no tiene sentido salvar esa relación con más y más desgaste de energías cada vez, y menos aun sufrir las inquietudes e incomodidades que esto implica.
Però viure així paga la pena ? Només pensar en lo immediat, en el que es pot tenir, en viure al moment, en endeutar-se si cal per aconseguir el que desitgem,  és això el que volem ?  
Estem en una profunda crisi de la que no es troba o es vol trobar el camí per sortir, no hi ha cap planificació de futur, tan sols es pensa en l’ara i aquí i com a societat no estem pas disposats al sacrifici ni al canvi dels nostres hàbits. Ho volem tot i ho volem ara mateix. Ens cal un canvi radical i urgent, d’altra manera no en sortirem pas.

En cursiva cites del llibre "Modernidad líquida" de Zygmnut Bauman, editat l'any 2000

dimarts, 2 d’agost del 2011

Jazz rock

Aquest dies han fet o estan fent concerts per Catalunya uns quants dels noms que van marcar una bona part de la meva joventut. Aleshores tot el que tenia l'etiqueta de jazz-rock estava de moda i va influenciar a molts dels grups catalans d'aquell moment. I aquests grups i aquesta música continua sonant i omplint els concerts d'estiu. Fa poc Chick Corea ens ha visitat amb una nova formació de Return to Forever amb noms ben il·lustres com Stanley Clarke i Jean Luc Ponty. John McLauglhlin també ha tocat en un d'aquests festivals. I aquests dies estan de gira celebrant el seu 25è aniversari els incombustibles Pegasus, hereus directes d'un grup anterior (Iceberg) i molt influenciats pels grups anteriors, hereus directes del gran Miles Davis i els seus experiments amb el jazz.
La seva música ja no m'entusiasma com abans, però en fa venir a la memòria altres temps en la que la peregrinació pels seus concerts era habitual, en un moment en que aquests no es prodigaven tant com ara. El que és indubtable és que mantenen el seu virtuosisme amb els respectius instruments.