Tot llegint la novel·la d'Eduard Márquez, "L'últim dia abans de demà" apareix una escena típica de la joventut progre dels anys 70 en la que entre porros i descobriment del sexe sono la música de King Crimson i el seu primer LP.
I com no ? He tret el vinil i l'he tornat a fer girar. Quantes vegades l'hauré escoltat ? És una música sublim, barroca en alguns moments, i molt senzilla i etèria en d'altres. He recordat la impressió que em van causar quants el vaig escoltar per primera vegada. Epitaph i I talk to the wind juntament amb el tema que dóna títol a l'àlbum són unes joies que encara m'emocionen.
Van estar tocant a Granollers el novembre de 1973. Amb un amic vaig parlar d'anar-hi però al final no va ser possible. Érem joves i inexperts i no sabíem com podíem arribar a Granollers i menys com tornar a casa. Encara no havia anat mai a un concert d'aquestes característiques. El meu primer va ser poc després, Santana a Barcelona. Evidentment tota una aventura.
King Crimson és un grup diferent. Amb cada un dels seus discs ens sorprenia. La seva formació també anava canviant, sempre liderats per l'imprevisible, a vegades estrany, però sempre genial músic Robert Fripp
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada