Indi

George Lucas i Steven Spielberg m’han acompanyat al llarg de molts anys. Encara recordo l’estrena tan de Star Wars com de Indiana Jones a la Recerca de l’Arca Perduda, evidentment en castellà. Aleshores era una
enamorat del cinema d’art i assaig i no em van agradar. Considerava que eren simples pel·lícules d’aventures que no aportaven res de nou. Preferia pel·lícules d’aquelles rares difícils d’entendre que em feien pensar. Buñuel, Pasolini, Bergman, Visconti, ... eren les meves icones. És cert que també m’agradava el cinema de gènere (negre, westerns, ...) i les pel·lícules d’aventures més clàssiques (Raoul Walsh), però en aquells moments vaig considerar que tan Lucas com Spielberg l’únic que cercaven era fer un gran negoci.

Amb el temps vaig anar canviant d’opinió. Malgrat que han desaparegut aquelles sales, encara m’agrada el tipus de pel·lícula d’art i assaig, però ja no menyspreu el cinema que fan Lucas i Spielberg. De fet m’he convertit en un seguidor de les dues sagues i en el cas de Spielberg haig dir que m’agrada el seu cinema.

Ara després de molts anys ha tornat Indiana Jones, i segueix fidel a la seva tradició, aventures, persecució, els misteris arqueològics, els dolents (russos en aquesta ocasió), els escenaris misteriosos i espectaculars, una certa possibilitat de versemblança, l’humor, .... Tots aquests ingredients ben barrejats en la coctelera fan del nou lliurament de la història una bona manera intranscendent però agradable de passar una estona.

I, què més podem demanar al cinema ?

La revetlla

Foc, petards, coca, màgia, una nit especial, diferent. De petit em mirava els focs des de lluny encuriosit, els petards no m’agradaven, em feien por. Una revetlla de Sant Joan va ser la meva primera sortida nocturna, el meu primer ball en un terrat. A aquesta van seguir moltes revetlles entre amics i amigues, amb foc, coca, petards, cava, música, diversió, riure, begudes, balls, anar a la platja a veure sortir el sol, anar a dormir ja de dia. Moltes d’aquestes nits resten en el record. Després van venir les revetlles amb els fills petits, de nou les fogueres i el petards, però ara tocava anar a dormir a una hora prudencial. 

Ara ja fa temps que em miro el dia de la revetlla com una nit més en les que difícilment canvio les meves rutines, ja no té res d’especial. De fet malgrat que crec que això de  conservar les tradicions està molt bé em molesta molt que m’obliguin a divertir-me en un moment concret, en una hora concreta i d’una manera concreta. Crec que ja sóc prou grandet per decidir quan i com vull divertir-me i és evident que no passa pel soroll dels petards, ni per les reunions multitudinàries i sorollosos.

Està clar que amb el temps tots canviem.

Publicitat al cinema

Quan vull anar al cinema acostumo a aprofitar el dia de l’espectador.
En poc temps han anat apujant els preus. Encara no fa un any eren 4 €, després van ser 4.5 i ara ja són 5 €. Suposa una pujada del 25 % en poc menys d’un any, gairebé res! Ja sé que no és un producte de primera necessitat, però crec que és una pujada abusiva.

Però a part d’aquesta puja, abans de que doni inici la pel·lícula cal suportar una bona estona de publicitat, primer de qualsevol cosai després de les properes pel·lícules. Crec que els espectadors ja que hem de pagar aquests preus hauríem de tenir dret a veure les pel·lícules sense publicitat.
No ho creieu així ?

De fet podria entrar una mica tard i m’estalviaria una estona d’anuncis, però amb el risc d’entrar amb la pel·lícula començada, i si hi ha molta afluència no trobar un bon lloc. És més a mi m’agrada arribar al cinema amb temps, seure a la butaca i esperar una estona, forma part del rituali la màgia d’anar al cinema, molt diferent de veure pel·lícules a casa.

Descobriment de televisió a la carta

Fa un parell de setmanes de cop i volta la televisió de casa va deixar de funcionar. No és pas un estri que faci funcionar massa: telenotícies, algun programa esportiu, gravació d’algun debat, etc.

Com ja és costum en mi això de portar a arreglar aparells em fa molta mandra, i ho he anat postergant. Aquesta absència de televisió ha fet que cerques en alguns moments per Internet i he descobert el servei de televisió a la carta on puc gaudir d’alguns programes, no tots, en el moment que vull sense dependre de cap horari d’emissió i sense necessitat de programar la seva gravació. I a més la majoria de les vegades sense els pesats anuncis.

Ha estat una bona descoberta. De moment la tele segueix sense funcionar. He anat al servei de reparació, però encara no han vingut a mirar-se-la. El que és segur que això de la televisió a la carta variarà els meus costums. Ja no em farà falta gravar alguns programes per veure-les després. En els fons m’haurà anat bé que la televisió s’espatlli. No hi ha mal que per bé no vingui.

The mist

A la sortida del cinema pensava que igual a fora em trobaria amb la boira. Un cop a casa, a la nit em mirava d’una altra manera els insectes rastrejadors que fa temps que pul·lulen pel terra. 

Havia produït els seus efectes. Vaig llegir sobre la boira i em va semblar una història interessant. Les històries de Stephen King portades al cinema acostumen a donar bons resultats. Tampoc esperava res especial i tret d’alguns moments del tot previsibles m’ha agradat. La por a lo desconegut, la reacció davant d’aquest misteri, la interpretació religiosa radical de qualsevol fet imprevisible, on ens poden portar algunes investigacions secretes dutes per militars, ....

No presenta cap novetat. A aquestes alçades això no és fàcil. En cinema està gairebé tot inventat. Però aconsegueix tenir-te en tensió. Em recorda d’alguna manera a “Els ocells” i també a algunes pel·lícules de sèrie B de monstres o d’invasions d’éssers d’altres planetes. I malgrat ser bàsicament una història de tensió creixent hi ha dins del supermercat on queden tancats els protagonistes rodejats per la boira, uns diàlegs prou interessants. I a més té un bon final. De fet a mesura que aquest s’acosta vas pensant com ho acabarà i finalment aconsegueix sorprendre’t.

Prohibit parlar en català

M’ha semblat increïble. L’escena es produeix a Barcelona en la roda de premsa de presentació de la final de la lliga ACB. Els dos capitans són catalans, els periodistes els hi pregunten en català i els obliguen a respondre en castellà per ordres de l’ACB. No poden respondre en català, ¿ com és això possible davant dels nostres nassos i que els periodistes no abandonin la sala de premsa ?

Acabo de cercar l’adreça electrònica de la ACB (info@acb.com) per enviar un correu de protesta, però em retorna el missatge. Algú sap on es pot enviar ?

Espero que tan el Barça com la Federació catalana, així com la Secretaria General de l'Esport protestin per aquest tracte.

El català

Acabo de llegir aquest frase del gran Ovidi Montllor en el bloc do de llengua de la lingüísta elitista:

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català;

és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense.

(Ovidi Montllor dixit)

El rey y la reina

“El rey y la reina” és una obra menor de Ramón J. Sender on planteja una curiosa relació a Madrid entre una duquessa que viu en un gran palau i el seu jardiner en el Madrid de 1936.

Un cop es produeix la insurrecció militar, els defensors de Madrid prenen i confisquen el palau. Els amos fugen excepte la duquessa que resta amagada en una torre del palau i el servei és obligat a marxar excepte el jardiner que és qui s’ocuparà del palau a partir d’ara i també cuidarà en secret de la duquessa, posant en perill la seva vida per moments. La duquessa esdevé la reina i el jardiner es converteix en el rei.

La duquessa rep visites misterioses que el jardiner vol descobrir. Al llarg del curt relat la relació que mantenen tots dos va evolucionant i tot el que els envolta es complica fins que arriba el desenllaç final.

Sense ser una gran novel·la és llegeix bé. M’ha agradat.

Records

La Marina em va dir una vegada només recordem allò que mai no ha ocorregut. Passaria una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules ....Aleshores no sabia que l’oceà del temps tard o d’hora retorna els records que hi enterrem. Quinze anys més tard, la memòria d’aquell dia ha tornat a mi .... Tots tenim un secret tancat amb clau en l’àtic de l’ànima. Aquest és el meu ...

... De vegades, les coses més reals solament passen en la imaginació ... Només recordem el que mai no ha passat.

... La veritat no es troba. Ella et troba...

... La naturalesa és com un nen que juga amb les nostre vides. Quan es cansa de les joguines trencades, les deixa i n’agafa d’altres.
És responsabilitat nostra recollir les peces i reconstruir-les...

Aquella nit em va explicar que creia que la vida ens dóna a cadascun de nosaltres uns escassos moments de pura felicitat. De vegades són solament dies o setmanes. De vegades, anys. Tot depèn de la nostra fortuna. El record d’aquests moments ens acompanya per sempre i es transforma en un país de la memòria al qual intentem tornar-hi durant la resta de la nostra vida sense aconseguir-ho...

Marina

Carlos Ruiz Zafón

Nostalgia

Avui al bloc de Vicenç Partal he vist aquest vídeo que m'ha omplert de nostalgia. Era un adolescent quan em vaig comprar el single de My Sweet Lord que encara tinc per casa. Després va venir aquella magnífica pel·lícula del concert de Bangla Desh que van fer al Principal i que va omplir de color aquelles tardes grises. Recordo sobre tot, la versió del Jumping Jack Flash de Leo Russell.
Aquest vídeo sembla una repetició d'aquell concert amb Billy Preston, Ringo Star, Eric Clapton i en aquesta ocasió acompanyats per Paul McCartney i també el fill de Harrison en el concert homenatge al seu pare. Gaudiu una bona estona.

Marina

Ja fa un temps que de Carlos Ruiz Zafón vaig llegir la seva famosa Ombra del Vent. Sense ser un llibre extraordinari, en alguns moments em va enganxar i em va deixar un bon regust de boca.

Va caure en les meves mans aquest altre llibre del mateix autor. Igual que l’Ombra del Vent torna a tenir un començament brillant. En dues pàgines et fa entrar ganes de llegir la història i saber què passarà. Barcelona tornarà a ser l’escenari d’uns fets extraordinaris i d’uns personatges fantàstics. Alguns  dels llocs on transcorre la història són fàcilment identificables. De ben segur que són indrets que existeixen en realitat en la major part dels casos. És una novel·la adreçada a un públic juvenil que és fàcil de llegir, plena de misteris i de sorpreses que en alguns moments t’enganxen al llibre. Al igual que l’Ombra del Vent sense ser res extraordinari es llegeix bé i et fa passar una bona estona.

L’aigua, el gran debat i la gran necessitat.

Avancen els dies i lluny de solucionar-se el problema de la sequera va en augment. Fa molt de temps que hem entrat en aquest procés de sequera, però els nostres governs sempre esperen el miracle de darrera hora. Sembla que aquesta vegada no es produirà aquest miracle. I aleshores haurem de córrer tots. Ens diuen que estalviem aigua. Ja fa temps que ho fem. Però, ells què fan ? És funció seva garantir que no es perdi aigua en les canonades ni en els canals i tothom sap que em perdem molt milers de litres.

Ara la gran solució són obres faraòniques, transvasament, dessaladores, transport d’aigua en vaixells. No hauria estat millor invertir amb temps a resoldre els problemes d’aquestes canonades i canals que perden aigua ? Així com, fer un ús més racional d’aigua i controlar la construcció de milers de piscines i de camps de
golf. Això està bé quan hi ha aigua de sobres, però en època de escassetat i en el país que vivim són activitats de les que perfectament en podríem de prescindir.

Discussió pública de solucions amb posicions diferents segons el partit o el lloc de residència. Segurament seria millor habilitar una reunió d’experts i escoltar les seves propostes i analitzar si aquestes són viables. Però ara ja estem en una cursa contrarellotge i les preses són males conselleres en el moment de prendre les millors decisions. És molt probable que acabin adoptant les mesures menys convenients i de les que més endavant ens haurem de penedir. De fet en aquest país ja estem avesats a malgastar els diners. Fer una inversió que després no acaba de servir per res. Ja veurem com acabarà i qui en pagarà les conseqüències finals.

La Fiesta del Chivo

Feia molt de temps que no llegia res de Mario Vargas Llosa. Com moltes altres vegades aquest llibre feia temps que estava al prestatge esperant pacientment. Al final li va arribar el seu torn. M’ha agradat. El complot i assassinat del dictador de la República Dominicana Rafael Leonidas Trujillo està molt ben explicat. En un principi el fil de la narració s’estableix en tres llocs i moments diferents que a mesura que avança la història acaben completament interrelacionats. Amb el seu llenguatge narratiu aconsegueix que malgrat conèixer el desenllaç i poder preveure tot el que passarà al llarg de la història aquesta a mesura que avança va guanyant en tensió i ritme narratiu. Com poden existir persones capaces de comportar-se d’aquesta manera tan brutal i encara creure’s que són els salvadors de la pàtria ? I a més viure amb la consciència tranquil·la. Sé que és així, però m’és molt difícil de entendre.

 

En definitiva, una excel·lent novel·la de l’autor totalment recomanable com altres que he llegit fa molt de temps. Recordo especialment, “La Guerra del Fin del Mundo” , personalment crec que una de les millors que he llegit.

Al cercar informació per la xarxa m’ha sorprès que hi ha versió cinematogràfica portada al cinema per un cosí de l’autor: Luis Llosa. Serà qüestió d’esperarque algun dia la passin per la televisió. Valdrà la pena veure-la.

Continuar amb el creixement econòmic il•limitat, per a què ?

L’economia s’està desaccelerant i això es viu com un gran problema, alguns, fins i tot, auguren un gran cataclisme. De fet, el que passa no és res nou. La llarga història del capitalisme està plena de desceleracions i crisi de l’economia. Qui no ha escoltat la paraula crisi desenes de vegades al llarg de la seva vida ?

Però cap d’aquestes crisi anteriors ha servit per reflexionar i començar de nou. L’únic que s’ha fet cada vegada és fer un pas endavant i continuar amb l’esquema de progrés infinit.

Potser ha arribat el moment de pensar el desenvolupament econòmic d’una altra manera. Fa temps que el creixement no pot ser il·limitat, malgrat que aquest ha estat des de fa dècades l’objectiu dels governs, empreses i economies. És possible que això ens hagi permès viure bé o relativament bé a molta gent, però no estic tan segur que ens porti cap a un món més feliç ni millor. Segurament hem arribat al cim més alt possible del progrés i en el que tenim que pensar ara no és com continuar progressant sinó com mantenir i aprofitar-nos en benefici propi de tots els progressos que com a humanitat hem assolit: redireccionar els nostres esforços i distribuir els avenços per tot el planeta, analitzar les errades i reconduir el futur.  

Un canvi de rumb és necessari, imprescindible i possible: guanyar el suficient per viure i ser feliç, no l’objectiu de guanyar cada vegada més i més (guanyar més per a què ?), viure menys a crèdit, aprofitar al màxim els objectes i no entrar en la dinàmica innecessària de llençar i tirar tan habitual, poden ser petits canvis útils.

Habíamos ganado la guerra

Vaig escoltar a l’autora (Esther Tusquets) en el programa de l’Emili Manzano, l’hora del lector. Les anècdotes que explicava em resultaren curiosos i interessants i em van entrar ganes de llegir el llibre. Llegir el punt de vista dels que havien guanyat la guerra ho he fet poques vegades.

M’ha decebut. Les anècdotes eren més divertides escoltades a la tele que no pas llegides al llibre. Aquest poc més aportava al que ja s’havia explicat en aquell programa. Només un apunt nou, en una Catalunya gris on la majoria ho passava malament, hi havia una minoria, la dels vencedors que tenien una vida ben acolorida i fàcil i ben diferent i diferenciada de la resta de la població. Perquè després diguin que no fa falta una llei de la memòria històrica.

I els altres partits ?

Estic molt cansat d’escoltar sempre les mateixos partits amb les mateixes velles propostes i veure sempre les mateixes cares. Pràcticament mai, o simplement ben poques vegades tenim l’oportunitat d’escoltar els altres partits. Aquells partits que també es presenten a les eleccions i que com a molt coneixes el nom o els descobreixes el mateix dia de les votacions allà en la taula on hi ha totes les paperetes.

Estaria bé que algun mitjà, televisió, radio o diari, dediqui un espai a aquests partits, elaborant un reportatge de cada un que permeti conèixer com van sorgir, qui són, com s’organitzen, perquè es presenten a les eleccions, quines opcions creuen que tenen, què fan entre elecció i elecció, quines propostes innovadores proposen, ....

Realment no em sembla massa democràtic que només els de sempre tinguin dret a la paraula en els grans mitjans, on només podem escoltar o llegir, més del mateix. Aquest partits estan massa instal·lats en el poder i no volen donar la més mínima oportunitat a altres opcions que els hi podrien robar una part del pastís. Ja fa temps que hi trobo a faltar diversitat d’idees i innovació en la política.

Informació no signada

Des de fa moltes i moltes convocatòries d’eleccions que els mitjans públics de comunicació catalans no signen les informacions electorals com a mesura de protesta per estar lligats de mans i peus en el temps assignat d’informació per cada un dels partits polítics. Després de tants anys sembla que aquesta forma de protesta no serveix de res.

Potser ha arribat l’hora de donar un pas més: simplement no donar informació electoral.

Per quan una reforma electoral ?

Cada cop m’agrada menys el nostre sistema electoral. Estem davant de unes eleccions generals. Queden pocs dies per votar i es planteja una doble elecció: l’elecció del president del govern i l’elecció dels que vull que em representin al Parlament.

És clar que per a president del govern només hi ha dues opcions. Cap de les dues m’agrada, però també és evident que una de les dues opcions seria un mal menor. De fet cap de les opcions que es presenta em fa el pes. Però posats a votar trobo millors opcions que votar al PSC, tot i no descartar el vot blanc com a vot de càstig a polítics que no responen al que penso i en els que cada cop crec menys.

 

És necessari que de una vegada per totes es proposi una reforma a fons del sistema electoral que permeti per una banda elegir al president de govern i per altra elegir el nostre representant al Congrés i també defineixi amb claredat la funció del Senat. No sé si el Senat és necessari, ni tampoc per què serveix. Circumscripcions electorals més petites per nombre d’electors, llistes obertes, desaparició de la famosa llei de Hondt, .....

Quan s’atreviran els partits a plantejar aquest reforma ?

No country for old men

Brutal, de les millors pel·lícules que he vist darrerament. No m’estranyen gens els premis que ha rebut. Em va tenir enganxat a la butaca tota l’estona: els paisatges, la utilització de la càmera, el guió, el ritme de la pel·lícula, els actors, la pròpia història ...

He llegit i he escoltat molt sobre els germans Coen, però només he vist dues de les seves pel·lícules aquesta i Fargo, també excepcional. De fet d’alguna manera “No es país para viejos” me la recordava.

I Bardem també excepcional fent del psicòpata indestructible Anton Chigurh. Té a les seves mans les vides de tothom que es creua en el seu camí. La decisió és seva, encara que algunes vegades la vulgui deixar en mans de l’atzar d’una moneda.

I segurament dos moments claus de la pel·lícula que no vaig escoltar massa atentament el que deien, en les dues ocasions són paraules del sheriff, un altre personatge i actor excepcional. El que explica a l’inici mentre anem veiem els paisatges que ens col·loquen en situació, i quan just al final de la pel·lícula ja jubilat explica dos somnis a la seva dona tot esmorzant. Vaig desconnectar un moment i segur que em vaig perdre alguna de les claus de la història. De fet, en un moment, em vaig pensar que la història acabaria amb l’accident de l’Anton, però no és així.

Del tot recomanable, no us la perdeu.

Reunió de veïns

20.00 hores, reunió de la comunitat de veïns. Avui érem una bona colla, no com en altres ocasions que hem estat 4 gats. Per sort ja no sóc el president, amb un any força mogut, i farcit d’obres, ja n’he tingut ben bé prou.

Hi havia pocs temes a tractar, però com sempre malgrat haver-hi ordre del dia costa seguir-la. Hi ha uns quants veïns que els hi agrada ser protagonistes i fer públics tots els seus neguits sense escoltar de que s’està parlant. Escolten poc i els hi costa molt entendre el que se exposa. Alguns són poc respectuosos amb els demés i interrompen quan un altre parla.

Fa ja més de 30 anys que vivim en democràcia però encara hi ha molt a polir. A alguns no els hi agrada que les decisions es prenguin per majoria i a més acostumen a no recordar les decisions preses en anteriors reunions i cal recordar que el que s’ha fet o s’està fent és va acordar anteriorment per votació, fins i tot, a vegades amb el seu vot favorable. Però clar avui no recorden i un cop fet diuen que s’havia de fer d’una altra manera. Què hi farem ?

Per sort per fi s’ha acabat. Esperem que la propera reunió trigui a arribar