És neutral la ciència?

Marcuse en  “L’home unidimensional” reflexiona sobre la ciència i al mateix temps sobre la tècnica. 

Malgrat que en principi considera que la ciència és neutral ja que diu que “la ciencia pura está libre de valores y no estipula ningún fin práctico, es “neutral” a cualesquiera valores extraños que puedan imponerse sobre ella.”  (172). Però, més endavant matisa que “la observación y el experimento, la organización metodológica de los datos, las proposiciones y conclusiones nunca se realizan en un espacio sin estructurar, neutral, teórico” (172). La ciència, el mètode científic no deixa de ser un aparell tecnològic i com a tal també és un aparell ideològic, ja que forma part de la societat en la que es desenvolupa.

La ciència no està aïllada del medi on es produeix, i aquest fet comporta que “El método científico que lleva a la dominación cada vez más efectiva de la naturaleza llega a proveer así los conceptos puros tanto como los instrumentos para dominación cada vez más efectiva del hombre por el hombre. La razón teórica, permaneciendo pura y neutral, entra al servicio de la razón práctica. La unión resulta benéfica para ambas. Hoy, la dominación se perpetúa y se difunde no sólo por medio de la tecnología sino como tecnología” (173)

En definitiva, per a Marcuse la ciència té la pretensió de ser neutral, però no ho és en absolut i encara ho és molt menys quan es converteix en tecnologia.

Palau Sant Jordi

“La ciencia contemporánea tiene una validez objetiva inmensamente mayor que sus predecesoras. Incluso se puede agregar que hoy el método científico es el único que puede pedir para sí tal validez: la acción recíproca de hipótesis y hechos observados. El punto al que estoy tratando de llegar es que la ciencia, gracias a su propio método y sus conceptos, ha proyectado y promovido un universo en el que la dominación de la naturaleza ha permanecido ligada a la dominación del hombre: un lazo que tiende a ser fatal para el universo como totalidad. La naturaleza comprendida y dominada científicamente, reaparece en el aparato técnico de producción y destrucción que sostiene y mejora la vida de los individuos al tiempo que los subordina a los dueños del aparato. Así, la jerarquía racional se mezcla con la social” (180) 

La dictadura de l'estadística

Ja fa temps que els mitjans de comunicació ens omplen amb estadístiques de diferents àmbits per donar més sensació de veracitat i respectabilitat a les notícies que ens transmeten. Aquesta tendència ha arribat al seu punt màxim amb la pandèmia. Al llarg d’aquests més de dos anys, dia rere dia ens han presentat xifres i més xifres, juntament amb la interpretació dels experts. La misteriosa Rt, la incidència acumulada, i altres conceptes han passat a formar part de la nostra quotidianitat.

José Hierro ens posa en alerta quan menciona un llibre d’Ian Hacking (1990) “The Taming of Chance publicat per Cambridge University Press i explica el que hi ha al darrera d’aquestes estadístiques i sobretot com s’utilitzen. “La cuantificación, la medida y la numeración dependen de una categorización previa. Esto quiere decir que no hay una aplicación del lenguaje matemático sin un proceso de selección y jerarquización previa de las categorías que se quieren medir. La selección de las categorías es arbitraria y adecuada a los propósitos de un poder político, siguiendo las necesidades de una administración burocrática que pretende verificar -de manera cuantitativa- que ciertas regularidades morales, económicas, sociales y coloniales sean ejemplificadas en un “estado” cuantitativo en particular…” (Hierro, 283). Per concloure que l’estadística és “una disciplina que aplica herramientas matemáticas a las necesidades categorizadas por un poder político, colonial o comercial” (Hierro, 283). Per tant, l’elecció del que ens mostraven no era neutral.

Més endavant afegeix: “el “fetichismo numérico” de la modernidad genera una nueva alfabetización matemática que nos compele a creer que todo lo que está representado por un cálculo matemático es fiable” (Hierro, 284). Les matemàtiques, i tot el que olori a números, han estat posades en un altar per la nostra societat. Quan es parla de nous currículum es pot fer desaparèixer la filosofia, però les matemàtiques no es poden tocar. Possiblement les matemàtiques són l'assignatura de més prestigi.

Roses, maig 2010

Després d’altres consideracions tanca entre altres amb la següent conclusió:

“El fetichismo cuantitativo de la modernidad ha convertido a nuestras sociedades a la “trivialidad estadística” que genera falsas certezas y asunciones que, disfrazadas eficazmente con el lenguaje matemático de los expertos, nos persuaden de la validez de las infalibles verdades tecnocráticas que no en todos los casos implican un bienestar colectivo, ni un respeto al libre desarrollo de la individualidad” (Hierro, 300)

Sens dubte l’estadística és una eina molt útil, però cal anar amb molt de compte amb l’ús que es fa de la mateixa ja que, per una banda, pot comportar conclusions errònies, i per altra, es poden manipular amb certa facilitat, tot aparentant rigor científic.

Al llarg de la pandèmia s’ha utilitzat l’estadística d’una forma excessiva com una veritat infal·lible per justificar decisions polítiques que limitaven, i molt, les nostres llibertats. Tot i posar en qüestió algunes decisions, com que venien avalades per les dades matemàtiques, la major part ho hem acceptat amb resignació. Però, ben segur, que les dades que ens presentaven estaven escollides a consciència per aconseguir els seus propòsits. No eren tan asèptiques com ens volen fer creure.

Molt de compte amb la dictadura de l'estadística! És molt important ser capaços de treure les nostres pròpies conclusions.

Bibliografia:

HIGUERA RUBIO, JOSÉ (2020)- Los gráficos de la privacidad: el rastreo emocional y la geolocalización del pánico; 277-300. Dins del llibre de compendiat per VILLACAÑAS, JOSÉ LUIS (2020).- Pandemia en la encrucijada. Barcelona. Biblioteca Nueva

Nietzsche, la crítica al cristianisme

M'he matriculat al Màster Universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis. Aniré publicant en aquest blog els diferents textos i reflexions que faci fent al voltant de les diferents matèries. Començo amb la primera PAC de l'assignatura de Filosofia Contemporània.

Nietzsche (1844-1900) és un filòsof del darrer quart del segle XIX que trenca motlles amb el que havia estat la filosofia fins aleshores. És diferent en el que diu i en el com ho diu. La seva lectura no deixa indiferent i es converteix en un dels pensadors més influents al llarg de tot el segle XX.

Si fins la seva arribada, la major part dels filòsofs havien acceptat les idees del cristianisme, ell en fa una lectura crítica i les va destruint una a una sense deixar res per remoure des del seus fonaments fins a la seva teulada. Però Nietzsche no només sotmet a crítica al cristianisme sinó que, també, l’amplia als corrents de filosofia vigents fins el seu moment, des de Plató fins el positivisme, i obre nous camins per explorar.

 

La Manga del Mar Menor, març 2022

El cristianisme es basa en la fe, i tan sols té en compte la seva veritat sense contrastar-la amb altres possibles veritats com queda ben evidenciat en aquestes paraules bíbliques prou conegudes de tots: “Jo soc el camí, la veritat i la vida” (Jn 14, 6). Segons el cristianisme, no hi ha cap altra veritat possible més que la seva. Considera que la veritable vida està en el món que s’obre després de la mort. Per assolir el premi d’aquesta altra vida, la veritable, el que cal és portar-se bé en aquest món. I, ¿què vol dir portar-se bé?. Ben senzill fer fil per randa tot el que determinen els seus dogmes, o sigui, un xantatge emocional en tota regla.

En aquest sentit, tenir fe equival a no pensar i a no tenir dubtes, així com a resignar-se en tot el que ens pugui passar en aquesta vida, tot esperant assolir l’altra vida: “Todos los pensamientos son pensamientos malos. El hombre no debe pensar” (Nietzsche 2021, 106).

El cristianisme, per tant, és un cúmul de supersticions disfressades de veritats revelades venudes com la única interpretació veritable del món i de la realitat. S’escuda en que la seva llei i els seus textos son fruit d’una revelació divina, i per tant, són la Única Veritat possible, a la que tan sols ens resta obeir.

Aquesta crítica ferotge de Nietzsche al cristianisme l’amplia i la fa extensiva a tot l’edifici filosòfic començant pel platonisme i també la fa arribar a la democràcia i al socialisme.

“Per a Nietzsche la cultura occidental és fonamentalment un producte de forces reactives, l’expressió, desenvolupada fins a l’esgotament d’una voluntat de poder negativa” (Galán 2010, mòdul 1, 68). La seva crítica, en primer terme, incumbeix tot “l’àmbit de la filosofia, posat en marxa per Plató i culminat pel positivisme contemporani” (Galán 2010, mòdul 1, 68. S’acarnissa especialment en Plató i sobretot, en al seva creació d’un món suprasensible “superior” al món sensible.

Nietzsche també fa arribar la seva crítica a l’àmbit de la política, ja que segons ell, s’ha produït  “un procés de secularització: de la veneració cristiana a Déu, a la veneració política del dret i les lleis; del dret moral al deure polític. A través de la democratització roman l’antiga comoditat, docilitat i submissió de l’home com a animal gregari” (Gómez 2010, 31). La democràcia produeix ciutadans submisos i no ciutadans rebels. Aquesta crítica també l’estén al socialisme quan “observa una fetitxització del valor de la igualtat i la consegüent uniformització dels homes” (Gómez 2020, 31)

I el mateix Gómez conclou amb contundència en “El mètode genealògic en Friedrich Nietzsche” quan afirma: “l’aspiració a la igualtat genera el triomf dels mediocres. La igualtat humana és un mite nascut del cristianisme; i la democràcia i el socialisme, cadascun a la seva manera són deutors d’un mite al servei dels febles” (Gómez 2020, 32)

Totes aquestes interpretacions del món (platonisme, cristianisme, socialisme,), i amb tota seguretat moltes més, volen subjugar la realitat a la seva única i exclusiva interpretació i negar la possibilitat de l’existència d’altres interpretacions possibles. De fet cap interpretació de la realitat es lliura d’aquesta tendència a voler ser exclusiva i no deixar espai a d’altres possibilitats.  Com diu Jesús en una coneguda escena bíblica: “qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra” (Jn 8,1 -11)

 

Per a Nietzsche, no hi ha cap veritat única com pretén el cristianisme. Nietzsche pensa en una multiplicitat i pluralitat de veritats. Proposa mirar la realitat des de diferents perspectives per tenir-ne una visió més aproximada des de diferents òptiques. La seva genealogia és un constant qüestionament de la veritat. Nietzsche “rebutja la idea de veritat absoluta ...  ja que la veritat és només una convenció” (Gómez 2020, 9)

Segons Nietzsche “La veritat és fragmentària” (Gómez 2020, 12-13) i mai és assolible del tot. És millor cercar la interpretació de la realitat, gairebé la mateixa proposta que ens fa Heidegger amb el procés de desocultació de totes les capes que al llarg de la història del pensament s’han acumulat en el discurs “oficial” de la veritat.

 

En la seva crítica al cristianisme, Nietzsche remarca que la vida s’acaba en la mort i que no hi ha res més enllà. On tot es posa en joc és en la nostra vida actual, la que ens ha tocat de viure. De fet, la vida no té cap finalitat transcendent en si mateixa, però per cadascú de nosaltres resulta transcendental, ja que és l’única que tenim.

“Cal ser fort per assumir la veritat de la vida... voler viure, fins i tot, amb el dolor injustificable que inclou” (Galán 2010, mòdul 1, 60). Cal acceptar el seu repte, i així superar els límits, i “travessar els esdeveniments sense demanar responsabilitats, sense buscar culpes...” (Galán 2010, mòdul 1, 60)

Però hi ha molts éssers humans “febles” incapaços d’assumir la vida i als que ja els hi està bé viure dins dels límits imposats, dins les interpretacions de la realitat que li venen donades, i que es deixen portar per les corrents majoritaris que els arrosseguen.

En canvi, Nietzsche ens proposa ser uns esperits lliures i viure la vida amb totes les nostres forces sense les cadenes que suposen tots els -ismes. Ens convida a interpretar la realitat per nosaltres mateixos, i per això cal fugir lluny de la moral dels esclaus, i trobar la nostra pròpia resposta, pensant per a nosaltres mateixos i no acceptar pensaments i interpretacions imposades per un altre. “Propugna que l’home es converteixi en amo de les seves pròpies virtuts i dels seus propis vicis, un individu que no se sotmeti als imperatius.” (Gómez 2020, 27)

“L’home ha de trobar respostes a cada tessitura concreta... Aquesta moral no es fonamenta en la igualtat sinó en la diferenciació entre els individus, en la desigual capacitat de cadascú per arribar a convertir-se en individu, es a dir, en creador de valors” (Gómez 2020, 28).

 

És en aquest punt que hem de situar la mort de Déu. Nietzsche col·loca l’home en el centre del món. Ens proposa caminar per la vida sense suport. Però això no resulta fàcil. Només està a l’abast dels forts. En definitiva del superhome,  algú capaç d’entomar el repte que suposa no deixar-se guiar per ningú altre, no tenir certeses a les que agafar-se i cercar les respostes i la interpretació de la realitat a partir d’un mateix. Se’ns obren un munt de possibilitats per explorar, però també un buit per omplir, gairebé un abisme que ens pot arribar a angoixar. Però com d’alguna manera ens diuen també els existencialistes tot està en les nostres mans, nosaltres som els responsables de la nostra existència i ho hem d’acceptar.

Com afirma Albert Camus en “L’home revoltat”: “En aquest món alliberat de Déu i dels ídols morals, l'home es troba ara solitari i sense amo”. (Camus 2021, 96) i aleshores, “La pregunta "lliure de què?" queda així substituïda per "lliure per a què?" (Camus 2021, 99).  Trobar la resposta a aquesta pregunta ens correspon a nosaltres.

En definitiva, “el revoltat que, d’entrada, nega Déu, aspira després a reemplaçar-lo” (Camus 2021, 100). Ja sense Déu ens toca governar-nos a nosaltres mateixos, però ¿realment en som capaços? ¿Podem ser aquest Superhome que ens proposa Nietzsche?

 

Per acabar, Nietzsche ens proposa el que ell anomena una voluntat de poder afirmativa “per a crear valors, per a obrir perspectives que sotmetin la realitat a una configuració inèdita” (Galán 2010, mòdul 1, 65). La seva solució, per tant, és una solució individual i individualista en què cadascú ha de trobar la seva sortida en el laberint, que és aquest món en el que vivim. Hem de ser forts i valents, per emprendre aquest llarg viatge a través de la vida malgrat tots els perills que podem trobar en el trajecte.

 

Bibliografia

Camus, A. (2021) L’home revoltat. Barcelona. Raig Verd Editorial.

Galán, W. (2010) Els límits de la racionalitat il·lustrada (Mòdul 1). Barcelona. Material docent de la UOC

Galán, W. (2010) El problema del sentit (Mòdul 3). Barcelona. Material docent de la UOC

Gómez, A. (2020) El mètode genealògic en Friedrich Nietzsche. Barcelona. Material docent de la UOC

Nietzsche, F. (2021) El Anticristo. Maldición sobre el cristianismo. Madrid. Alianza editorial

Nietzsche, F.  "Tratado primero". En: Nietzsche, F. Genealogía de la moral. Alianza Editorial. 

Nietzsche, F. (1990) Así habló Zaratustra. Madrid. Alianza editorial

 

 

Tàndem, un nou llibre de la Barbal!

Un nou llibre de la Barbal! I a més premi Josep Pla!

El poc que llegeixo sobre el mateix em crea una certa expectativa. M’agrada la Barbal i el tema de la novel·la m’interessa. Però ben aviat, pràcticament només començar la seva lectura, comença la decepció. És un llibre pla, agradable de llegir i poca cosa més. No respon en absolut a les expectatives creades.

L’Armand i l’Elena dos jubilats es coneixen a classe de ioga. Es van alternant com a narradors i així coneixem els punts de vista dels dos protagonistes, els seus pensaments, i els seus neguits. Ell vidu amb un fill que viu a Anglaterra i que fa anys que no veu i a qui deu una explicació. I ella, que viu amb la seva parella, amb qui fa anys que la relació està acabada al mig de silencis.

L’Armand “sempre ens falta alguna cosa, i quan vaig descobrir l’Elena, a mi em faltava quasi tot. Jo només existia... Era un dia de primavera esquerp, d’aquells de finals de març, quan a Barcelona venteja i fa fresca...”

Inicien una relació íntima sense preguntes, però l’Armand es “fa moltes preguntes sobre la vida actual de l’Elena, preguntes que no tenen resposta”

Bristol, agost 2008

 L’Elena pensava en l’acumulació de objectes al llarg de la vida ... “tot això, qualsevol dia, on anirà? Un pensament semblant li arribava cada cop que es fixava en el munt de discos, llibres, pel·lícules, objectes, que, durant els anys de vida en comú, havíem acumulat amb el Ramir”

“Per què no feia el que desitjava? Viure sola en un pis petit on no tingués armaris ni prestatgeries plens de records. Començar de zero... Potser al Ramir no li importaria o fins potser ho desitjava tant com ella”

“Molt d’allò que l’havia envoltat durant anys li era sobrer, com ho era molt del que havia viscut. Pensava. Potser hauria de dir del que havia deixat de viure?”

La relació entre l’Armand i l’Elena passa per diferents moments. “Alguna peça del seu món s’havia desgavellat.... Estava més desorientat que al principi, quan, d’ella, a penes en sabia l’aspecte físic”

La Barbal és una gran escriptora, sens dubte, però aquesta és una obra menor dins de la seva obra, una novel·la del més normal, que simplement es deixa llegir bé, que passa bé. És entretinguda i permet passar l’estona, fins i tot, en alguns moments fa reflexionar una mica, però queda molt lluny de les seves grans obres. 

 

MARIA BARBAL

Tàndem

Ed. Destino, 2021; 175 pàgines

Premi Josep Pla 2021

 

 

Jo, que no he conegut els homes

Jacqueline Harpman és una escriptora i psicoanalista belga que escriu en francès. Aquesta és la primera obra seva traduïda al català. M’ha sorprès molt agradablement. És una novel·la diferent, que transcorre en un escenari distòpic

“... Passo moltes hores en una de les butaques rellegint els llibres...”

“Havia vist com les dones tremolaven, ploraven, cridaven, però jo em mantenia aliena al seu drama, testimoni d’emocions que trobava inintel·ligibles, silenciosa...”

“... em vaig adonar que no pensava mai en el passat, vivia en un present continuo i estava oblidant la meva història”

“Si reculo tant com puc, soc al soterrani... Durant molt de temps, els dies van passar de manera absolutament igual, fins que em vaig posar a pensar i tot va canviar... La meva memòria comença amb la ràbia”

Un grup de dones està tancada en un soterrani. Són vigilades per homes que “... no parlaven entre ells... no ens adreçaven mai la paraula...” “Érem quaranta vivint en aquella sala subterrània on no hi havia possibilitat que ningú quedés amagat dels altres...”

“Un cop les reixes tancades, no havien de tornar-se a obrir mai”. No saben perquè estan tancades. “Què hi fèiem allà, per què ens mantenien en vida?”... “No tenim ni idea de quin sentit pot tenir tot plegat. No tenim cap indici”

La narradora és la més jove del grup. No tenia memòria de la vida anterior al soterrani. “El que jo coneixia eren les parets grises escrostonades, els barrots cada quinze centímetres, els vigilants que rondaven regularment al voltant de la sala” 

Presó Model, juliol 2017

 

Intenten recordar com havien arribat al soterrani, però “no sembla que tinguem cap record coherent que permeti reconstruir el que va passar”... “Els intents de recordar els primers anys de l’empresonament van quedar pràcticament en no res. Semblava que les dones havien anat emergint lentament d’una nebulositat interior i s’havien trobat acostumades a la vida estranya que duien... ho havien oblidat gairebé tot”

De sobte, els vigilants desapareixen i les dones surten al món exterior, una immensa plana inacabable. No saben on son, “I què? El que compta és que som a fora, lliures i que no hi ha vigilants” Però apareixen les pors: la por a la tornada dels vigilants en qualsevol moment, la por a què fer, a què menjaran ... Han passat 12 anys en captivitat i ara que son lliures no saben què fer.

“Va durar temps, la inquietud per si tornaven els vigilants, però no van tornar mai. Les dones van trigar molt a perdre la por i jo no acabava d’entendre perquè no es tranquil·litzaven. Els vigilants havien desaparegut de cop, sense deixar rastre, com si s’haguessin volatilitzat: havien vingut d’enlloc i hi havia tornat, a mi m’estranyava menys que a les altres, que havien viscut en un món on les coses tenien sentit. Jo només havia conegut l’absurditat, suposo que això havia fet que fos profundament diferent d’elles, tal com de mica en mica vaig anar veient. Érem lliures....En realitat, tan sols havíem canviat de presó”

“Havia canviat de món, tot m’era desconegut, d’ençà del matí no parava d’aprendre coses. Em va envair una onada de felicitat: passés el que passés, havia sortit del soterrani i, igual que les altres, sabia que preferiria morir que tornar-hi. No entenia ni com havia pogut aguantar de viure-hi”

“Les preguntes van tornar a sorgir: on érem?, què faríem? Era la Terra?”

En el seu deambular per aquella terra van trobar altres soterranis iguals al seu i abandonats pels vigilants. A tots els soterranis hi havia 40 cadàvers, algunes vegades d’homes, que no havien pogut sortir.

“La por de veure tornar a aparèixer els vigilants havia desaparegut, no sabíem què se’n havia fet, però estàvem segures que ja no hi eren”

“Vam caminar dos anys, fent etapes curtes. Després ens vam haver d’aturar... Suposo que ja no hi havia cap que encara cregués en unes ciutats que ens salvarien, ni en un soterrani amb les reixes obertes... Per què continuar? No sabrem pas més on som, deia, sempre seríem a prop d’un soterrani i ens anirem morint l’una rere l’altra”. Tot era igual, no hi havia estacions, el temps variava ben poc. Troben un paisatge de turons amb alguns arbres i plantes, però cap animal, tret d’insectes, però pocs. Després de la segona mort, van deixar de moure’s i es van instal·lar a prop d’un riu i d’un soterrani.

“De mica en mica, la inutilitat de tots els esforços esgotava els esperits... Ens moriríem l’una rere l’altra sense haver entès res de la nostra història, i amb el pas dels anys, totes les preguntes es van anar fonent. Als soterranis continuava havent-hi llum... D’on venia l’electricitat? ... Ja no esperàvem veure aparèixer cap salvador i les poques preguntes que quedaven sempre parlaven del nostre fracàs” Com tots nosaltres ens morirem un darrera l’altre i moltes de les nostre preguntes sobre l’existència i el món en el que vivim quedaran en l’aire, i no apareixerà cap “salvador”.

Passen els anys... “estàvem tan irreductiblement tancades a l’aire lliure com darrere de la reixa”... “continuaríem vivint com a paràsits dels que ens havien tancat, esmunyint-nos sota terra per robar les provisions a l’enemic desaparegut?”. D’alguna manera, nosaltres també vivim en una presó, la nostra presó. Ens sentim relativament lliures en el nostre petit món, però ho som en realitat?

La nostra narradora es queda sola. “Vaig sentir el pes del que no es pot explicar, de la meva vida, d’aquell univers del qual jo era l’únic testimoni. No tenia res a fer-hi llevat de continuar caminant. Un dia, m’hi moriria”

“No parlaria mai més amb ningú”

En certs moments em recorda “La carretera” però no tant angoixant, més plàcid, però igual de dur.

“Estic tota sola en aquesta terra on ja no hi ha ni carcellers ni presoners sense saber que vaig venir a fer-hi, mestressa del silenci, propietària de soterranis i cadàvers, em dic, que he caminat milers d’hores i que aviat faré els últims deu passos...” De fet, tots estem sols. Nosaltres també estem sols en aquest món en que habitem. Ens fem la il·lusió de que vivim amb altres, però és així?

El fet que les presoneres siguin un grup de dones vigilades per homes també fa pensar en una novel·la “feminista”: dones sota el domini dels homes. Però no sé si aquesta és la intenció de l’autora. És un llibre que atrapa i que fa reflexionar i planteja interrogants, una lectura del tot recomanable.

JACQUELINE HARPMAN

Jo, que no he conegut els homes

Edicions Periscopi, 2021 (ed. Original 1995); 227 pàgines

Traducció d’Anna Casassas Figueras

Pròleg de Sophie Mackintosh

 

No crec en Deú, ni en la religió.

Aquest llibre publicat el 1956 és un recull d’escrits i conferències de Bertrand Russell sobre la religió i en especial sobre el cristianisme escrits des del 1899 fins 1954

Personalment, vaig anar a una escola religiosa fins els 16 anys, però mai he portat el que s’acostuma a dir una vida religiosa practicant. Recordo que els dilluns a classe ens preguntaven si havíem anat a missa el diumenge. Com que jo no anava, tenia petits problemes fins que els meus pares van anar a parlar amb el director per tancar el problema.

A part d’alguns dies a l’escola, al llarg dels anys només he trepitjat l’església per assistir a cerimònies de caire social com casaments, enterraments, i alguna comunió, inclosa la meva. Tot i que he llegit la Bíblia, l’Alcorà, i altres textos semblants mai m’he sentit vinculat ni a l’Església ni a cap altre religió. 

La Creu del Morral, Sant Hipòlit de Voltregà, 2009. Segons explicava el meu pare, l'oncle Pere, germà del meu avi, va participar a tirar-la dalt abaix el 1936.

 

De jove em vaig interessar per les reflexions i arguments filosòfics en favor i en contra de la existència de Déu. Ben aviat vaig concloure que no sentia cap necessitat de creure en un Ésser Superior creador de totes les coses i molt menys pertànyer oficialment a l’Església Catòlica. En el moment que se’mva presentar la possibilitat de apostatar, ho vaig fer.

Aquest títol de Bertrand Russell em va resultar atractiu. La seva lectura m’ha aportat reflexions que em reafirmen en les meves opinions de sempre. “No afirmo dogmáticamente que no hay Dios. Lo que sostengo es que no sabemos que lo haya”. Pensar en la idea d’un Déu creador d’aquest món tan imperfecte és com a mínim estúpid. Un suposat Déu perfecte hauria creat un món perfecte, no?

“Lo que realmente hace que la gente crea en Dios no son los argumentos intelectuales. La mayoría de la gente cree en Dios porque le han enseñado a creer desde su infancia, y ésa es la razón principal. Y me parece que la razón más poderosa e inmediata después de ésta es el deseo de seguridad, la sensación de que hay un hermano mayor que cuidará de uno. Esto desempeña un papel muy importante en provocar en la gente el deseo de creer en Dios” No tinc res en contra d’aquesta necessitat de creure en Déu, però el que no vull és que m’intentin imposar les seves idees, així com algunes de les seves opinions morals, com moltes vegades intenten fer.

“La religión se basa principalmente en el miedo… El miedo es la base de todo…” “La inmortalidad suprime el terror a la muerte. La gente que cree que al morir heredará la dicha eterna mirará la muerte sin horror”. El concepte de la immortalitat és totalment irracional. No hi ha cap argument sòlid per defensar-ho, tret de la fe i possiblement el desig de continuar en vida després de la mort física. “No son los argumentos racionales sino las emociones las que hacen creer en la vida futura”

S’ha de distingir entre Jesús i tot el que va dir o suposadament va dir i fer, i l’Església: una casta que interpreta el que va dir el fundador. “Como cualquier casta privilegiada, emplea el poder en beneficio propio”. L’Església Catòlica com a institució és una institució nefasta que l’únic que cerca és mantenir els seus privilegis.

 

El cristianisme, i gairebé totes les religions, es basen en dogmes i en supersticions. Tan sols això ja hauria de ser suficient per desqualificar-les. “La afirmación de que el cristianismo ha tenido una influencia moral positiva sólo se puede mantener ignorando o falsificando la prueba histórica”. El cristianisme ha provocat grans mals al llarg de la seva història: guerres, inquisició, expulsió de jueus i àrabs,... Al marge de la institucionalització, també cal reconèixer que alguns cristians de base fan una bona feina social en molts dels nostres barris. Però aquesta tasca lloable no és suficient per justificar-la com a institució.

A banda de tot el que escriu sobre el cristianisme m’ha cridat l’atenció un article de 1930 en el que sota el títol de “nueva generación”, fa unes reflexions sobre la família i l’educació dels fills que avui gairebé 100 anys encara són ben d’actuals.

• “Cuantos menos hijos se tienen, más se considera que los hijos son una carga”
• “Muchos hombres quieren que sus mujeres dependan financieramente de ellos”
• “Es inevitable que las funciones que ya no realizan los padres corran a cargo del Estado”
• “El sentimiento de pecado que domina a muchos niños y adolescentes, y que con frecuencia se mantiene toda la vida, es una miseria y una fuente de deformación que no tiene utilidad alguna”
• “No hay nada malo en el sexo, y la actitud convencional sobre esta materia es morbosa”

Vull finalitzar aquestes anotacions amb una reflexió que moltes vegades s’oblida en el món de les xarxes socials en el que vivim. “Es parte esencial de la democracia que los grupos importantes, incluso las mayorías, sean tolerantes con los grupos disidentes, por pequeños que sean y por mucho que ofendan sus sentimientos. En una democracia es necesario que la gente aprenda a soportar que ofenda sus sentimientos”. Estaria bé ser tots més tolerants amb les opinions contràries a les nostres, i aprendre a respectar el que diuen els altres encara que no ens agradi. Si aconseguíssim això hauríem donat un gran pas cap a la convivència.

BERTRAND RUSSELL

¿Por qué no soy cristiano?

Edhasa, 1999. Publicat el 1956 311 pàgines.

 

El quadern blau

 “Havia estat molt de temps malalt. Quan va arribar el dia de sortir de l’hospital amb prou feines sabia com caminar i gairebé no em recordava de qui era. Faci un esforç, em va dir el metge, i d’aquí a tres o quatre mesos ja s’haurà recuperat del tot. No el vaig creure, però de totes maneres vaig seguir el seu consell. M’havien donat per mort, i ara que havia frustrat les seves prediccions i misteriosament no m’havia mort, ¿què podia fer sinó viure com se m’estigués esperant una vida futura?”

Així comença aquest llibre de Paul Auster. El narrador és Sidney Orr, un escriptor. Passats els dies i quan ja es troba més recuperat compra tot el necessari per continuar escrivint. Entre els objectes que compra hi ha un quadern blau on comença a escriure.

“Les paraules van venir de pressa, fàcilment sense exigir gaire esforç. Era sorprenent, però només de moure la mà d’esquerra a dreta semblava que la paraula següent ja era allà, esperant sortir de la ploma”

EL protagonista de la narració que escriu és en Nick Bowen, un editor. “Fa un temps que està confós... La feina l’ha començat a avorrir”. A l’editorial ha arribat un manuscrit, “la nit de l’oracle”. Un fet inesperat suposa un canvi radical en la vida del Nick: “si ha aconseguit sortir-ne viu només pot voler dir que li ha estat donada una altra vida, que la vida que ha fet fins ara s’ha acabat, que cada moment del seu passat ja pertany a algú altre”... “S’ha de viure el present... El passat és el passat... i no tornarà”

Passem de la vida del protagonista Sidney Orr, al que aquest escriu a la llibreta blava, la vida de Nick Bowen després de deixar-ho tot i anar-se’n a Kansas City sense diners. El busquen, però no el troben. Sembla ben bé que se l’ha tragat la terra. En Sid es troba en un atzucac, i no sap massa com continuar la narració. Es troba en un punt mort.

Mallorca, maig 2017

 

Té la impressió d’estar atrapat per la lliberta blava: “Ja ho se´. Tot són imaginacions meves. No dic que no, però des que em vaig comprar aquesta llibreta tot s’ha desmarxat. Ja no sé si soc jo que fa servir la llibreta o si és la llibreta que em fa servir a mi. ¿Té cap sentit això?”

Sid se sent “... molt vulnerable com si l’aire fos una amenaça, com si un cop de vent inesperat em pogués travessar i deixar-me el cos fet miques a terra”. A partir de mig llibre la narració es centra en la vida de Sid i Grace, la seva dona, i els altres fils argumentals que s’entrecreuen al principi es fan fonedissos.

Narració plena de sorpreses i amb tot de girs de guió inesperats, però amb una bona lògica interna. Un nou llibre de Paul Auster com ja ens té acostumats amb escriptors com a protagonistes. No és la primera vegada que els escriptors i els seus neguits apareixen en els seus relats.

“Va descobrir que les paraules podien matar. Que les paraules podien canviar la realitat, i que per tant eren massa perilloses perquè fossin confiades a un home que les estimava per sobre de tot”

“Els pensaments són reals. Les paraules són reals. Tot el que és humà és real, i a vegades sabem coses abans que passin, encara que no en siguem conscients. Vivim en el present, però el futur és dins nostre en tot moment. Potser escriure és només això. No pas deixar constància de fets del passat, sinó provocar que les coses passin en el futur”

“A vegades sabem coses abans que passin encara que no sapiguem que ho sabem... No me n’adonava, però tots els pensaments que em passaven pel cap m’empenyien cap aquella direcció... El futur ja era dins meu, i m’estava preparant per als desastres que estaven a punt de succeir”

PAUL AUSTER

La nit de l’oracle

Edicions 62; 2006 (ed. Original, 2003); 251 pàgines

Traducció d’Albert Nolla