dimecres, 19 de gener de 2022

Jo, que no he conegut els homes

Jacqueline Harpman és una escriptora i psicoanalista belga que escriu en francès. Aquesta és la primera obra seva traduïda al català. M’ha sorprès molt agradablement. És una novel·la diferent, que transcorre en un escenari distòpic

“... Passo moltes hores en una de les butaques rellegint els llibres...”

Havia vist com les dones tremolaven, ploraven, cridaven, però jo em mantenia aliena al seu drama, testimoni d’emocions que trobava inintel·ligibles, silenciosa...”

“... em vaig adonar que no pensava mai en el passat, vivia en un present continuo i estava oblidant la meva història

Si reculo tant com puc, soc al soterrani... Durant molt de temps, els dies van passar de manera absolutament igual, fins que em vaig posar a pensar i tot va canviar... La meva memòria comença amb la ràbia

Un grup de dones està tancada en un soterrani. Són vigilades per homes que “... no parlaven entre ells... no ens adreçaven mai la paraula...” “Érem quaranta vivint en aquella sala subterrània on no hi havia possibilitat que ningú quedés amagat dels altres...”

Un cop les reixes tancades, no havien de tornar-se a obrir mai”. No saben perquè estan tancades. “Què hi fèiem allà, per què ens mantenien en vida?”... “No tenim ni idea de quin sentit pot tenir tot plegat. No tenim cap indici

La narradora és la més jove del grup. No tenia memòria de la vida anterior al soterrani. “El que jo coneixia eren les parets grises escrostonades, els barrots cada quinze centímetres, els vigilants que rondaven regularment al voltant de la sala” 

Presó Model, juliol 2017

 

Intenten recordar com havien arribat al soterrani, però “no sembla que tinguem cap record coherent que permeti reconstruir el que va passar”... “Els intents de recordar els primers anys de l’empresonament van quedar pràcticament en no res. Semblava que les dones havien anat emergint lentament d’una nebulositat interior i s’havien trobat acostumades a la vida estranya que duien... ho havien oblidat gairebé tot

De sobte, els vigilants desapareixen i les dones surten al món exterior, una immensa plana inacabable. No saben on son, “I què? El que compta és que som a fora, lliures i que no hi ha vigilants” Però apareixen les pors: la por a la tornada dels vigilants en qualsevol moment, la por a què fer, a què menjaran ... Han passat 12 anys en captivitat i ara que son lliures no saben què fer.

Va durar temps, la inquietud per si tornaven els vigilants, però no van tornar mai. Les dones van trigar molt a perdre la por i jo no acabava d’entendre perquè no es tranquil·litzaven. Els vigilants havien desaparegut de cop, sense deixar rastre, com si s’haguessin volatilitzat: havien vingut d’enlloc i hi havia tornat, a mi m’estranyava menys que a les altres, que havien viscut en un món on les coses tenien sentit. Jo només havia conegut l’absurditat, suposo que això havia fet que fos profundament diferent d’elles, tal com de mica en mica vaig anar veient. Érem lliures....En realitat, tan sols havíem canviat de presó

Havia canviat de món, tot m’era desconegut, d’ençà del matí no parava d’aprendre coses. Em va envair una onada de felicitat: passés el que passés, havia sortit del soterrani i, igual que les altres, sabia que preferiria morir que tornar-hi. No entenia ni com havia pogut aguantar de viure-hi

Les preguntes van tornar a sorgir: on érem?, què faríem? Era la Terra?

En el seu deambular per aquella terra van trobar altres soterranis iguals al seu i abandonats pels vigilants. A tots els soterranis hi havia 40 cadàvers, algunes vegades d’homes, que no havien pogut sortir.

La por de veure tornar a aparèixer els vigilants havia desaparegut, no sabíem què se’n havia fet, però estàvem segures que ja no hi eren

Vam caminar dos anys, fent etapes curtes. Després ens vam haver d’aturar... Suposo que ja no hi havia cap que encara cregués en unes ciutats que ens salvarien, ni en un soterrani amb les reixes obertes... Per què continuar? No sabrem pas més on som, deia, sempre seríem a prop d’un soterrani i ens anirem morint l’una rere l’altra”. Tot era igual, no hi havia estacions, el temps variava ben poc. Troben un paisatge de turons amb alguns arbres i plantes, però cap animal, tret d’insectes, però pocs. Després de la segona mort, van deixar de moure’s i es van instal·lar a prop d’un riu i d’un soterrani.

De mica en mica, la inutilitat de tots els esforços esgotava els esperits... Ens moriríem l’una rere l’altra sense haver entès res de la nostra història, i amb el pas dels anys, totes les preguntes es van anar fonent. Als soterranis continuava havent-hi llum... D’on venia l’electricitat? ... Ja no esperàvem veure aparèixer cap salvador i les poques preguntes que quedaven sempre parlaven del nostre fracàs” Com tots nosaltres ens morirem un darrera l’altre i moltes de les nostre preguntes sobre l’existència i el món en el que vivim quedaran en l’aire, i no apareixerà cap “salvador”.

Passen els anys... “estàvem tan irreductiblement tancades a l’aire lliure com darrere de la reixa”... “continuaríem vivint com a paràsits dels que ens havien tancat, esmunyint-nos sota terra per robar les provisions a l’enemic desaparegut?”. D’alguna manera, nosaltres també vivim en una presó, la nostra presó. Ens sentim relativament lliures en el nostre petit món, però ho som en realitat?

La nostra narradora es queda sola. “Vaig sentir el pes del que no es pot explicar, de la meva vida, d’aquell univers del qual jo era l’únic testimoni. No tenia res a fer-hi llevat de continuar caminant. Un dia, m’hi moriria

No parlaria mai més amb ningú

En certs moments em recorda “La carretera” però no tant angoixant, més plàcid, però igual de dur.

Estic tota sola en aquesta terra on ja no hi ha ni carcellers ni presoners sense saber que vaig venir a fer-hi, mestressa del silenci, propietària de soterranis i cadàvers, em dic, que he caminat milers d’hores i que aviat faré els últims deu passos...” De fet, tots estem sols. Nosaltres també estem sols en aquest món en que habitem. Ens fem la il·lusió de que vivim amb altres, però és així?

El fet que les presoneres siguin un grup de dones vigilades per homes també fa pensar en una novel·la “feminista”: dones sota el domini dels homes. Però no sé si aquesta és la intenció de l’autora. És un llibre que atrapa i que fa reflexionar i planteja interrogants, una lectura del tot recomanable.

JACQUELINE HARPMAN

Jo, que no he conegut els homes

Edicions Periscopi, 2021 (ed. Original 1995); 227 pàgines

Traducció d’Anna Casassas Figueras

Pròleg de Sophie Mackintosh