dijous, 13 de gener de 2022

No crec en Deú, ni en la religió.

Aquest llibre publicat el 1956 és un recull d’escrits i conferències de Bertrand Russell sobre la religió i en especial sobre el cristianisme escrits des del 1899 fins 1954

Personalment, vaig anar a una escola religiosa fins els 16 anys, però mai he portat el que s’acostuma a dir una vida religiosa practicant. Recordo que els dilluns a classe ens preguntaven si havíem anat a missa el diumenge. Com que jo no anava, tenia petits problemes fins que els meus pares van anar a parlar amb el director per tancar el problema.

A part d’alguns dies a l’escola, al llarg dels anys només he trepitjat l’església per assistir a cerimònies de caire social com casaments, enterraments, i alguna comunió, inclosa la meva. Tot i que he llegit la Bíblia, l’Alcorà, i altres textos semblants mai m’he sentit vinculat ni a l’Església ni a cap altre religió. 

La Creu del Morral, Sant Hipòlit de Voltregà, 2009. Segons explicava el meu pare, l'oncle Pere, germà del meu avi, va participar a tirar-la dalt abaix el 1936.

 

De jove em vaig interessar per les reflexions i arguments filosòfics en favor i en contra de la existència de Déu. Ben aviat vaig concloure que no sentia cap necessitat de creure en un Ésser Superior creador de totes les coses i molt menys pertànyer oficialment a l’Església Catòlica. En el moment que se’mva presentar la possibilitat de apostatar, ho vaig fer.

Aquest títol de Bertrand Russell em va resultar atractiu. La seva lectura m’ha aportat reflexions que em reafirmen en les meves opinions de sempre. No afirmo dogmáticamente que no hay Dios. Lo que sostengo es que no sabemos que lo haya”. Pensar en la idea d’un Déu creador d’aquest món tan imperfecte és com a mínim estúpid. Un suposat Déu perfecte hauria creat un món perfecte, no?

Lo que realmente hace que la gente crea en Dios no son los argumentos intelectuales. La mayoría de la gente cree en Dios porque le han enseñado a creer desde su infancia, y ésa es la razón principal. Y me parece que la razón más poderosa e inmediata después de ésta es el deseo de seguridad, la sensación de que hay un hermano mayor que cuidará de uno. Esto desempeña un papel muy importante en provocar en la gente el deseo de creer en DiosNo tinc res en contra d’aquesta necessitat de creure en Déu, però el que no vull és que m’intentin imposar les seves idees, així com algunes de les seves opinions morals, com moltes vegades intenten fer.

La religión se basa principalmente en el miedo… El miedo es la base de todo…” “La inmortalidad suprime el terror a la muerte. La gente que cree que al morir heredará la dicha eterna mirará la muerte sin horror”. El concepte de la immortalitat és totalment irracional. No hi ha cap argument sòlid per defensar-ho, tret de la fe i possiblement el desig de continuar en vida després de la mort física. No son los argumentos racionales sino las emociones las que hacen creer en la vida futura

S’ha de distingir entre Jesús i tot el que va dir o suposadament va dir i fer, i l’Església: una casta que interpreta el que va dir el fundador. Como cualquier casta privilegiada, emplea el poder en beneficio propio”. L’Església Catòlica com a institució és una institució nefasta que l’únic que cerca és mantenir els seus privilegis.


 

El cristianisme, i gairebé totes les religions, es basen en dogmes i en supersticions. Tan sols això ja hauria de ser suficient per desqualificar-les. La afirmación de que el cristianismo ha tenido una influencia moral positiva sólo se puede mantener ignorando o falsificando la prueba histórica”. El cristianisme ha provocat grans mals al llarg de la seva història: guerres, inquisició, expulsió de jueus i àrabs,... Al marge de la institucionalització, també cal reconèixer que alguns cristians de base fan una bona feina social en molts dels nostres barris. Però aquesta tasca lloable no és suficient per justificar-la com a institució.

A banda de tot el que escriu sobre el cristianisme m’ha cridat l’atenció un article de 1930 en el que sota el títol de “nueva generación”, fa unes reflexions sobre la família i l’educació dels fills que avui gairebé 100 anys encara són ben d’actuals.

  • Cuantos menos hijos se tienen, más se considera que los hijos son una carga
  • Muchos hombres quieren que sus mujeres dependan financieramente de ellos
  • Es inevitable que las funciones que ya no realizan los padres corran a cargo del Estado
  • El sentimiento de pecado que domina a muchos niños y adolescentes, y que con frecuencia se mantiene toda la vida, es una miseria y una fuente de deformación que no tiene utilidad alguna
  • No hay nada malo en el sexo, y la actitud convencional sobre esta materia es morbosa

Vull finalitzar aquestes anotacions amb una reflexió que moltes vegades s’oblida en el món de les xarxes socials en el que vivim. Es parte esencial de la democracia que los grupos importantes, incluso las mayorías, sean tolerantes con los grupos disidentes, por pequeños que sean y por mucho que ofendan sus sentimientos. En una democracia es necesario que la gente aprenda a soportar que ofenda sus sentimientos”. Estaria bé ser tots més tolerants amb les opinions contràries a les nostres, i aprendre a respectar el que diuen els altres encara que no ens agradi. Si aconseguíssim això hauríem donat un gran pas cap a la convivència.

BERTRAND RUSSELL

¿Por qué no soy cristiano?

Edhasa, 1999. Publicat el 1956 311 pàgines.

 

2 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

M'ha fet gràcia que has fet un "esforç extra" per poder "apostatar" :-)
Mai havia sabut que era possible (ni que fos necessari, esclar!) fer quelcom semblant.

Jo, tot el contrari, he nascut en una familia totalment ateu. Els meus pares no creuen res de res. I jo sí sóc creient, però en Déu (i una 'bona' interpretació de la Biblia) i ni molt menys en les esglésies existents. Són com els polítics, que prediquen molt, però no ho fan ells.
Treuen llibertats.. el bé més preuat que hi ha.

Vull dir: Pot haver-hi un pare/Pare molt bo, però si deixa llibertat real als seus fills, és inevitable que gran part d'ells escullen el camí més fàcil, de menys resistència, i potser auto-destructiu. Però és justament el "risc" de deixar la llibertat als fills.

Si existeix un Déu i no deixa fer-nos el mal... no tindríem llibertat.

És tot una contradicció. Per això, en aquest tema, només trobo malament la "hipocresia".



Ricard Masferrer ha dit...

Em semblava molt hipòcrita pertànyer oficialment a l'Església catòlica i deixar-ho així. Quan vaig veure la manera de "donar-me de baixa" ho vaig fer.
Aquí a Espanya i per tant també a Catalunya era impossible en plena època franquista no ser catòlic. De fet els que no ho eren (jueus, protestants, i altres) tenien problemes. Alguns d'ells van ser empresonats per aquest motiu.
Els meus pares no eren practicants i a casa no ho érem, però la mare crec que si era creient encara que era contrària als capellans.
Curiós, si més no, el teu camí de família no creient i creus en Déu i jo de família i societat "oficialment" creient i descregut convençut. Paradoxes de la vida.
Tens raó que si Déu, en cas de que ho existeixi, ho determinés tot on estaria la llibertat? Aquest és un problema filosòfic que ha omplert llibres i llibres sense arribar a resoldre's. M'agrada molt filosofar.