Dues novel·les de Francesc Trabal

FRANCESC TRABAL

Novel·les II: Vals i Temperatura

Quaderns Crema; 2018; 465 pàgines

Aquest segon volum inclou dues novel·les: Vals i Temperatura.

Vals (1935)

El protagonista principal de Vals és Zeni, un jove que està en boca de tots, sobretot de les noies. “Zeni començava a trobar-se encastat a la normalitat estiuenca... I no tenia temps d’aturar-se a pensar si s’hi trobava bé o no, si li passava el temps de pressa, si li’n quedava un record inesborrable, ni si totes aquelles amistats noves deixarien rastre”

Zeni, marxa a Viena i pregunta a Teresa, una noia que li agrada, que vol que li porti. Aquesta li demana un vals. Torna de Viena amb un vals a la mà, però Teresa ja no viu a Barcelona.

 

Comencen les preocupacions per les noies i les relacions amb elles que s’acabarà convertint en l’eix de la novel·la. “Fins ara no havia pensat mai en aquesta preocupació de molt amics meus que és el festeig, el matrimoni, sentir-se atret pels encants de l’altre sexe. I de sobte m’hi he sentit lligat, m’hi he sentit pres. Jo també vivia dins aquesta preocupació... ¿Per què no poder viure sense aquesta preocupació?”

Viu envoltat de noies. Papalloneja amb elles i no està clar qui li agrada més. En té algunes de més favorites que altres però totes li plauen.

Segons la seva mare “totes les noies són iguals: davant d’un xicot no saben el que els passa. Sou vosaltres els qui heu de tenir enteniment per elles. El pecat més gran, Zeni, és d’aprofitar-se precisament d’un estat sentimental d’una noia. Si sou vosaltres que el provoqueu, voluntàriament o no, almenys heu de sentir la responsabilitat d’evitar-ne les conseqüències”

Passa diferents èpoques. Ara li agrada una, ara li agrada una altra, però les seves relacions són una mena de muntanya russa: “la vida semblava muntada damunt d’una desagradable plataforma d’aquelles que en els parcs d’atraccions combinen sotracs i empentes fent difícil de caminar-hi”

Una nova relació substituïa l’anterior; aquesta sempre semblava que seria la definitiva, però no era així. No sempre era ell el responsable d’aquests canvis... “No sé què he fet, que m’ha passat, com han passat els dies. Estava com atarantat, em sentia el cap ple de ressons eixordadors...”

La mare “pensava que així aprendria a desvetllar-se, i que, a la seva edat, era millor que es desfés en neguits innocus amb noies de la seva classe que no pas que s’hagués tornat un viciós, segons quines companyies hagués tingut”

Zeni “s’adonava per moments de la inútil fúria amb què es desdoblava, però un vertigen irrefrenable se l’enduia... Tenia prou cura, en un moment donat, de trencar els ambients en perill d’esdevenir relliscosos... El vals havia començat. De cap a cap del dia, de banda a banda del seu escenari, Zeni no parava de lligar giravoltes... Un sol ritme el movia, i aviat no se sabé si el ritme era ell, si era ell qui l’infonia a tot el que el voltava. La seva sola presència, el seu somriure... El seu vals no tenia ni començament ni fi, no podria aturar-se: si no tot el castell s’esmicolaria... El seu joc, el seu vals, prenia formes d’eternitat”.

Però el vals s’atura i Zeni acaba fugint del seu destí, de la vida que porta en una fugida endavant que no sap on el portarà...

Temperatura (1947)

Si a “Vals” el protagonista és masculí, a “Temperatura” és femení, Anna.

Comença amb Anna i el seu marit Artur de viatge a bord d’un vaixell. Anna després d’un “incident” que podríem qualificar d’insignificant amb un passatger anomenat Herbert es fa un munt de preguntes “”Per què m’he deixat dur per un caprici? És a dir, caprici no: no ha estat un caprici, ha estat molt més fort. Ha estat un impuls irreflexiu. O més aviat reflexiu... No he pogut frenar; no he pogut! Al revés he deixat que arribés he precipitat la cosa...I en aquell instant he deixat de ser jo mateixa. No era jo... He deixat fer. He deixat que, fora de mi, actuessin certes forces desconegudes... Segurament no pensava en res, però estava gaudint, gaudint sense cap malícia, sense cap propòsit.. L’únic que sento ara, igual que aleshores, és aquella sensació imperativa, feroç, que jo mateixa em desconeixia, de necessitar alguna cosa, alguna cosa més”

Maig 2017

L’autor ens transmet les seves reflexions sobre la novel·la en els fragments que considero més interessants.

“L’únic que tenia forma era el primer capítol, els primers paràgrafs. Això era tot el que estava escrit; i així i tot, suposant que me l’arrabassessin, ¿què se me’n donava? Si desapareixien els papers no podrien pas robar-me Anna I Herbert, que ja començaven a tenir vida, que ja vivien dintre meu”

“Anna era meva. De ningú més. Només meva. Tota meva. De cap a peus, de fora a dintre. Meva com jo mateix. I ningú no podria mai arrabassar-me-la. Meva per sempre més. Passés el que passés a la novel·la. Fes el que fes”... “Ella ja existeix. Ella existeix més que jo mateix. Ella serà, en tot cas, qui farà de mi el que ella vulgui. Però ningú ho sap. Ningú no la coneix. Ningú no l’ha vist mai. Ningú mai no la veurà. Només jo”

Anna demana el divorci malgrat que “Artur li hauria donat tots els gustos, diners, festes, viatges, sí en realitat, potser tot l’avorrit de la vida...”

De sobte desapareix del vaixell al mig del gran oceà. Deixa una nota on diu que marxa de vacances, la resta de personatges amenacen en fer vaga i l’autor la defensa: “Anna està fruint en aquests instants de les seves vacances, i un perfecte dret hi té...”

En diverses ocasions Anna es presenta davant de l’autor enfadada per discutir com ha de seguir la història que està escrivint. “¿Per què no em va deixar tranquil·la i ara ningú es preocuparia de mi...? ¿O bé és que soc una simple joguina seva?... I ¿amb quin dret?”

Anna és una dona plena de dubtes i interrogants, però vol ser una dona alliberada que desitja fer la seva vida i tracta de posar-ho en pràctica. “¿Qui sóc? ¿Què he fet? ¿Què faig? ¿Què puc fer? ¿Què faré?” Preguntes que ens em fet tots nosaltres algun cop a la vida o més d’un cop.

S’independitza i aconsegueix progressar en la seva feina. “Va poder comprovar que el seu experiment no havia fallat. Que era exactament això. Això mateix... Era purament confiança en ella mateixa. Era fer el que s’havia proposat fer.”

“... Gaudia de sentir-se tota sola en llibertat. No li faltava res. Sola, arribava a trobar aquell punt dolç de felicitat que tantes vegades hauria imaginat...”

En un fragment Trabal fa una crítica a la mena de turisme que s’ha imposat amb el temps “¿Què és el que podem pretendre de conèixer només amb instantànies fotogràfiques preses amb l’únic objectiu de la nostra retina? M’he arribat a convèncer que si volem saber res de la humanitat del seu ritme, del seu objecte, del seu present i del seu futur, hem de despullar-nos completament i ens hem de barrejar amb la multitud, fent tots els esforços per pensar i actuar com qualsevol altre i com tothom...”

També reflexiona sobre el treball “El món és treball... El treball com a forma de vida. El treball com a únic objecte del viure... No hi ha temps per a res més. Així, s’ha aconseguit esborrar l’antiga idea de llibertat. Avui la llibertat és el treball. Ara, què jo tinc els meus dubtes: ¿de quina llibertat es tracta?... Amb els diners que rebo pel meu treball, compro el que em fa falta, el que necessito... ¿El treball em dona llibertat?... ¿Satisfà els meus desigs?... Però no és tan sols això... S’ha anat molt més enllà... El treball ha deixat de ser enutjós, molest, avui per avui és la distracció mateixa; és el divertiment de l’època... Es vol convertir el treball, l’acte de treballar, el treballar en el desideràtum de la humanitat. I no trigarem gaire a veure que el pitjor mal que ens pot esdevenir, el càstig més terrible, serà haver-se de passar una part del temps sense necessitat de treballar... Fora d’això, l’home està perdut. Fora del seu treball, l’home s’avorreix. Només pensa en el moment que podrà tornar-hi”. No sempre és així, però és ben cert que hi ha persones que viuen en aquest neguit sobre el treball.

Anna es fa preguntes que no aconsegueix resoldre “¿El que desitjo? ¿Quin és l’objecte de la meva vida? ¿No persegueixo trobar la meva personalitat? ¿La meva pròpia, la meva real, la meva oculta personalitat?”... “¿Qui soc? ¿Què soc? ¿Què represento? ¿Què significo? ¿Què deixo? ¿Què faig? ¿Qui pot aprofitar la meva vida? ¿Què vol dir el meu pas per aquest món? ...”

Tots aquests dubtes i interrogants que no es pot treure de sobre la condueixen a  visitar l’autor per veure si els pot resoldre.

 

Sense desobediència no avancem

El títol d’aquest petit llibre, “Desobediència i democràcia”, em va cridar l’atenció a la prestatgeria de novetats de la biblioteca. Howard Zinn, historiador, politòleg i anarquista estatunidenc, el va escriure el 1968 en resposta a un llibre del jutge del Tribunal Suprem dels EUA Abe Fortas. Malgrat els anys que han passat gairebé tots els seus raonament es poden aplicar en el context català actual.

Xavier Antich acaba el seu pròleg amb aquest contundent paràgraf: “Davant la tendència a l’immobilisme de l’estat de dret, fins i tot davant les seves pretensions a bloquejar modificacions fonamentals, a través del blindatge de les lleis emparada en la força dels poders de l’Estat, la desobediència civil no és només legítima, sinó radicalment desitjable. Políticament, moralment i estratègicament desitjable. I així ha de ser defensada i, arribat al cas, practicada”

 

Howard Zinn ens presenta nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre. En repassarem algunes:

Més enllà de les finalitats morals, l’imperi de la llei té valor intrínsec.

“La majoria tenim un cert grau de compromís amb la llei en general. Els motius d’aquest respecte tenen arrels profundes en el passat”... Ara bé, “assumir que tota llei ha de ser obeïda és donar carta blanca al govern, una cosa que la ciutadania d’un país democràtic no hauria de fer mai”

Les persones que practiquen la desobediència a les lleis injustes no són delinqüents. Una llei pel simple fet de ser una llei no té perquè ser justa.

“La democràcia o bé millora constantment o bé es deteriora... Es bo que els ciutadans aprenguin que si una llei compromet seriosament els drets humans cal violar-la, que hi ha situacions intolerables.”

“La desobediència civil no només ha de ser tolerada: és una veritable necessitat, si volem tenir una societat realment democràtica”

“La tendència de les societats és a continuar sent tal com son. En la història humana, la rebel·lió no passa de ser una reacció poc habitual al patiment; tenim infinitament més exemples de passivitat davant l’explotació i submissió a l’autoritat que no pas de revolta”.

La persona que comet desobediència civil ha d’acceptar com a just el càstig que se li imposi.

“Quan s’accepten decisions injustes, la injustícia s’autoritza i es perpetua” Quan s’accepta “la perpetuació de l’statu quo amb les mínimes pertorbacions i les reformes més limitades possibles” vivim en una societat condemnada a no avançar.

La desobediència civil ha de ser perfectament no-violenta.

No és cert, malgrat que la no-violència sigui desitjable, la violència no es pot descartar com a forma de desobediència civil:

“Un dels principis morals que guien el defensar la desobediència civil és la creença que un dels seus fins és un món no-violent, i que la no-violència és un mitjà més desitjable que la violència”... “En la tensió inevitable que acompanya la transició d’un món violent a un món no-violent, la tria dels mitjans gairebé mai serà pura i inclourà tantes complexitats que la distinció entre violència i no violència no serà una guia suficient”

Un dels principis de qualsevol codi moral és la reducció i l’eliminació de la violència. “Ara bé tot és molt més complex”. L’autor diferència la violència contra les persones i la violència contra les coses, i també parla de violència d’autodefensa. En cap moment defensa la violència indiscriminada i sense control, ja que en aquesta es perden de vista els objectius inicials. Moltes vegades la violència tan sols condueix a la repressió, però també és clar que alguns canvis s’han assolit després de moviments violents.

“La violència en si mateixa és dolenta, i només pot estar justificada quan les circumstàncies la converteixen en l’últim recurs per a eliminar un mal major, o en defensa pròpia”

L’estructura i els procediments polítics actuals dels Estats Units són els adequats per a resoldre els mals de la nostra societat.

Pocs canvis es poden assolir sense moure’s de la legalitat. “La majoria de nosaltres ens sentim del tot incapaços d’influir en les polítiques públiques pels canals ortodoxos” Poques coses es poden canviar mitjançant les urnes cada 4 anys.

“Caldrà trobar nous mètodes de canvi social que vagin més enllà dels que actualment han fracassat. Necessitem experimentar, trobar tècniques polítiques més efectives i menys costoses que la política tradicional o la violència espontània. I per aconseguir-ho caldrà eixamplar la via de la desobediència civil”

Podem confiar en els jutjats, i especialment en el Tribunal Suprem, com a garants del nostre dret a la llibertat d’expressió.

Per l’autor és molt clar que “el poder judicial no ha demostrat ser independent dels biaixos nacionalistes del Govern”...

“Encara que un acte d’expressió no constitueixi cap perill clar i imminent, si simplement viola alguna regulació que promou algun interès important o substancial del Govern, el discurs pot ser prohibit”...

“No seria assenyat confiar les nostres llibertats únicament als jutjats, i quedar-nos sempre dins dels límits que estableixen”

Els principis que establim per a la desobediència civil s’han d’aplicar als individus, però no als estat; a les persones concretes, però no als Estats Units al món.

“Ens trobem davant d’una doble moral, les normes que l’individu ha de seguir no valen per a la nació”: es tolera l’incompliment de les lleis i ordres internacionals sempre que aquest incompliment suposi un benefici propi.

“L’estranya posició de no tolerar gens ni mica de violència dins del país, sigui quina sigui la causa, i alhora tolerar una enorme quantitat de violència en les relacions internacionals, per una causa si més no discutible.”

Nosaltres, els ciutadans, ens hem de comportar com si els interessos de l’Estat i els nostres coincidissin.

“El govern no és sinònim del poble de la nació; és un mecanisme artificial, construït per la ciutadania amb uns certs propòsits. No se li atorga cap aura sagrada, sinó que se l’ha de vigilar, escrutar, criticar, que cal oposar-s’hi i canviar-lo, i fins i tot derrocar-lo i substituir-lo quan sigui necessari”. L’autor és contrari a mantenir un respecte reverencial a l’Estat i les seves institucions. És partidari “d’una democràcia dinàmica, sensible a la necessitat de canvi en un món canviant”

“La història del nostre govern -de tots els governs- és una història de violència, crueltat, insensibilitat i intrusió. Val més que nosaltres, la ciutadania, ens dediquem a augmentar el nostre poder, perquè som els defensors més fiables de la nostra pròpia llibertat”

Acaba el llibre explicant per quines raons considera important la desobediència civil:

“La desobediència civil és una violació deliberada i selectiva de la llei en favor d’un objectiu social vital. Esdevé no només justificable sinó necessària quan en joc hi ha un dret humà, i quan els canals legals són inadequats per a assegurar aquest dret.”

La obediència general a la llei no té cap valor social... L’obediència a les males lleis com a manera de inculcar una submissió abstracta a la legalitat o l’imperi de la llei només pot fomentar la tendència ja molt manifesta entre els ciutadans a plegar-se davant l’autoritat, a no posar en qüestió l’statu quo. Exaltar la legalitat com un valor absolut és la marca del totalitarisme, i és possible tenir una atmosfera totalitària en una societat que té molts atributs d’una democràcia. Ressaltar el dret dels ciutadans a desobeir les lleis perilloses forma part de l’essència de la democràcia...”

Si un acte concret de desobediència civil és moralment justificable com a acte de protesta, l’empresonament dels que hi ha participat és un acte immoral al qual cal oposar-se i que cal impugnar fins al final...

Els que participen en la desobediència civil han de triar tàctiques tan properes a la no-violència com sigui possible...

El grau de desordre en la desobediència civil no s’ha de contraposar a la falsa pau que suposadament hi ha en l’statu quo.

Cal no oblidar mai que nosaltres i l’Estat som diferents pel que fa als nostre interessos, i no hem de permetre que els agents estatals ens ho facin oblidar. L’estat vol el poder, la influència i la riquesa com a objectius en si mateixos. L’individu vol salut, pau, activitat creativa, amor.

... La desobediència civil és una manera de protestar, però no construeix per si mateixa una societat nova.. Cal que els ciutadans facin moltes altres coses si volen començar una nova manera de viure... Encara més, no totes les formes de desobediència civil són ètiques, ni totes són efectives.

És molt difícil... pensar que tot anirà millor si ens limitem a votar, escriure cartes als nostres congressistes i a dir educadament el que pensem...

HOWARD ZINN

Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre.

Sembra llibres; 2020; 115 pàgines

Traducció de Ferran Ràfols Gesa; pròleg de Xavier Antich

 

 

Fem valer la nostra raó

Les marxes i concentracions d’aquest cap de setmana han retornat a la memòria de tots nosaltres els fets del primer d’octubre del 2017, i de tot el que va passar al llarg d’aquell mes en el que va semblar que teníem la independència a tocar, però que finalment no va ser. I després de 4 anys estem on estem, igual o pitjor.

Ens caldria reaccionar d’una vegada i començar a actuar. Depèn de tots nosaltres que aconseguim el nostre objectiu. Farem una cosa, actuarem com si Espanya no existeixi, per allò de la dita castellana de “que no hay mayor desprecio, que no hacer aprecio”. Només així ens alliberarem d’Espanya, un fantasma que ens assetja de forma continua i del que no som capaços de desempallegar-nos. Sentim el seu alè constant al nostre clatell. Fem el buit a Espanya d’una vegada! Passem a viure la nostra vida sense comptar amb ella i la seva existència!

Sense Espanya, Catalunya es troba sola i sense amo i ha de començar el seu camí, un camí que no serà fàcil. Possiblement aquest nou camí d’alliberament angoixa a molts, però a d’altres ens il·lusiona. Des del moment en que deixem de pensar en Espanya i deixem de demanar “els seus diners” som lliures i només depenem de nosaltres. Hi estem disposats?

Només ens tenim a nosaltres. No serà fàcil, ni còmode, però no hi ha un altre camí possible. Si volem la independència ens cal segar arran els lligams que ens uneixen a Espanya d’una vegada per totes. Deixem a banda els debats estèrils. Deixem d’escoltar les bajanades i les fanfarronades d’alguns espanyols, però també deixem d’escoltar els cants de cignes dels que propugnen el rencontre i la concòrdia. Ja en parlarem del rencontre, si és que ens interessa, quan siguem un Estat, d’igual a igual, no com ara de Rei a súbdit. Deixem de pidolar molles.

I si és això el que volem ens cal fer insuportable, l’estància d’Espanya dins de Catalunya. Tenim moltes maneres per fer-ho, però no ho podem fer només un dia o una setmana, ens cal ser constants i fer-ho un dia rere l’altre.

Això significa assumir riscos personals i col·lectius. Si no estem disposats a assumir riscos ja no cal que ens hi posem. Si tots esperem que sigui un altre que ho faci, no farem mai res i seguirem com fins ara decebuts i emprenyats, però vivint dins de l’Estat Espanyol i amb un DNI on posa “Reino d’España” i nacionalitat espanyola.

Cal pensar per què ens volem desempallegar del llast que suposa viure dins de l’Estat Espanyol que ens ofega, ens odia i que no ens agrada com és. Per fer el mateix?, o per fer-ho igual de malament? Fins ara, els polítics autonòmics que hem votat i hem de suportar no demostren amb les seves polítiques fer res massa diferent.

Deixem de dir d’una vegada que ens estimem a Espanya i als espanyols. No els vull cap mal, com tampoc el vull a ningú, siguin del país que siguin, però solucionen els nostres problemes, que són molts, i deixem que ells espavilin i solucionen els seus.

Canviar la situació que vivim ha esdevingut una necessitat. Si no fem res viurem de forma permanent en la comoditat de la queixa sense fer res per canviar-ho i escoltant sempre els mateixos retrets de que som uns insolidaris.

I igual ens equivoquem emprant aquest camí de liberalització cap a la independència, però tenim el dret a equivocar-nos. Al menys ens equivocarem nosaltres i no ens haurem de sotmetre a les equivocacions dels nostres veïns, que sempre volen i han volgut imposar-nos les seves decisions.

Espanya no té direcció, o al menys, no circula en la direcció que molts de nosaltres voldríem. No ens queda altre que sortir-nos de la seva via i anar a la nostra, i això no significa altra cosa que governar-nos a nosaltres mateixos. Fa massa temps que ho diem i no ho fem. Passem a l’acció i fem-ho. Ens caldrà fer-ho sols, en solitari, sense esperar l’ajuda de ningú, al menys de moment. Ens cal començar de nou i ja no podem esperar més. Activem la declaració de independència dels 27 d’octubre del 2017 i posem-nos en marxa com a Estat i a veure què passa.

Com ja deia l’inoblidable Ovidi el 1974, fa 47 anys:

“Ja no ens alimenten molles,

ja volem el pa sencer”

 

On és el teu Walden?

Henry David Thoreau i el seu conegut Walden, llibre escrit a mitjans del segle XIX, ha esperat pacientment a ser llegit, molts i molts anys. Ja en l’època universitària es parlava d’aquest text i em temptava la seva lectura. Jordi Cuixart també l’ha esmentat sovint. Es prou conegut el que explica: Thoreau ens fa partícips de la seva experiència personal de viure dos anys en una cabana al mig del bosc de Walden.

El llibre en sí no m’ha agradat. Se m’ha fet pesat i feixuc. Explica el que crec que són detalls innecessaris i tampoc em resulta plaent la seva manera d’escriure, en canvi, comparteixo algunes de les seves reflexions. De fet, mentre llegia pensava que podria ser interessant provar l’experiència de viure un temps allunyat de tot i de tothom al mig de la natura. No és la primera vegada que em passa pel cap, però en realitat mai he posat fil a l’agulla. Massa “comodón” segurament. 

Andorra, agost 2014

 

Passa revista del que considera imprescindible per viure: casa, aliment i vestit. Però tot amb mesura. No cal massa. Adverteix que cal anar en compte sobre el nostre habitatge ja que “nuestras casas suelen ser tan complicadas que más que alojarnos parece que nos tienen presos”

Proposa viure tan sols just amb el necessari i prescindir del que es superflu. Si ho mirem bé hi ha moltes coses supèrflues de les que podem prescindir. Podem viure molt millor sense acumular andròmines que no tenen utilitat i que tan sols acumulen pols en algun racó del nostre traster. “Nuestra vida se desperdicia en detalles” Està farcida de coses supèrflues i prescindibles... “Se vive demasiado deprisa”

Explica que per viure no cal treballar tantes hores, si reduïm les nostres necessitats vitals. “Durante más de cinco años, me mantuve con sólo el trabajo de mis manos y descubrí que podía atender a todos los gastos de mi subsistencia trabajando unas seis semanas al año”. Em sembla una mica exagerat, però estic convençut que podríem viure, i viuríem millor, treballant molt menys.

“Como había cosas que me gustaban más que otras, en especial mi libertad, y dado que era capaz de vivir ardua y frugalmente, aunque con desahogo, no quise malgastar mi tiempo…” en adquirir objectes luxosos i inútils. Ara bé, propugna que cadascú faci el que vulgui amb el seu temps i amb la seva vida.

Propugna també la vida solitària “el hombre que va solo puede emprender la marcha hoy; el que va con otro debe esperar a que su compañero esté listo, y puede transcurrir mucho tiempo antes de que partan”

“Todos los eventos memorables tienen lugar por la mañana, en una atmósfera matutina”. Hi estic d’acord, encara que amb això, hi ha gent molt diversa. Jo sempre he estat més de matí, però conec gent que és més creativa i es troba millor en una vida nocturna. Amb això, com gairebé amb tot, cada persona és un món.

Dona molta importància a la lectura i sobretot a la lectura dels clàssics … “para leer tenemos que estar en tensión y dedicar a ellos nuestra horas más despiertas” però no parla de qualsevol lectura, d’una lectura que només proporcioni entreteniment, sinó d’una lectura que alimenti la reflexió. Personalment la lectura em resulta imprescindible.

“Me gusta conceder un amplio margen a mi vida”. Defensa passar-se hores sense fer res, deixant passar el temps i contemplant el que passa i sona al seu voltant. “Encuentro saludable el estar solo la mayor parte del tiempo. La compañía, aun la mejor, cansa y relaja pronto. Me encanta estar solo. Jamás di con compañía más acompañadora que la soledad. Las más de las veces solemos estar más solos entre los hombres que cuando nos encerramos en nuestro cuarto… Por lo común la compañía es poca valiosa”. Totalment d’acord. Fa anys que defenso la solitud, estar hores i hores amb mi mateix, encara que no defujo la companyia de determinades persones.

La seva proposta de vida es resumeix en poques paraules: llibertat, solitud, lectura, no viure amb presses, poques necessitats. Però cadascú ha de cercar el seu Walden particular, el mode de vida que més li abelleixi i així poder viure el més feliç possible: “quisiera que cada uno pusiera mucho cuidado en elegir y seguir su propio modo de vida”

 

HENRY DAVID THOREAU

Walden o la vida en los bosques.

Del deber de la desobeciencia civil

Los libros de la Frontera, 2004 (ed. Original 1847); 332 pàgines

 

Consumimur igni

“Segur que heu vist algun cop, de nit, com vola una falena, grossa o menuda, amb aquell estil irregular, atreta per la llum d’un fanal. A la pobra papallona nocturna li poden passar dues coses: o s’allunya perquè algun moviment la distreu i salva la vida o bé s’acosta al fanal i comença a fer voltes, posseïda pel frenesí, en una trajectòria helicoidal que s’accelera com més s’acosta a la bombeta o a la flama i quan la toca, queda rostida immediatament. Una mena d’autosacrifici al déu de la flama”

Catllaràs, juny del 2013

 

Ismael és el protagonista ... “va néixer el dia més fred de l’any”. La seva mare va morir quan ell tenia 9 anys. El seu pare va embogir quan s’iniciava la seva adolescència i ell va entrar en un pis protegit.

Acaba de professor d’institut i donant classes de llengua. Viu sol. ... “I els anys s’escolaven sense fer soroll. I, més sol que la una, tornava a casa, llegia, mal dormia i veia com el temps s’escolava sense esforç i ell sense il·lusions. El país es transformava i la gent també; però ell continuava essent un llop solitari”

Per casualitat es troba amb la Leo, una dependenta d’una merceria amb qui havia jugat de petit en el replà de l’escala i es comencen a veure.

Un dia que anava a comprar el pa, s’atura un cotxe conduït pel Tomeu, un ex-alumne que el convida a pujar... “I ell, imbècil del cul, va pujar al cotxe, sense pensar més en el pa. I aquí va començar tot”

Es desperta al llit d’un hospital. Tot son preguntes que no sap respondre. No sap que ha passat, ni com hi ha arribat. “Estava molt atabalat. Molt. I desorientat. Com si caminés per la corda fluixa.”... “Tenia por perquè qui no té un relat coherent és sospitós. I allò que mig recordava no podia explicar-ho a ningú... Des que havia recuperat el coneixement a l’hospital tenia aquesta por de fer un pas en fals.”

Comença a sospitar. “El lloc on estava hospitalitzat no era cap hospital sinó una mena de magatzem”. I s’escapa, però li entren els dubtes. “Com és que han deixat que m’escapés de l’hospital?”

Intenta refer el que ha passat, fer memòria. “Va pensar en tot el que havia viscut aquells dies i feia esforços per no pensar què havia passat amb la senyora elegant, i el Tomeu fet una fúria i jo dient Tomeu que la mataràs i tot això de mal recordar”... i .... “jo només havia sortir a comprar el pa”

Hi ha un personatge molt i molt especial, el godallet, una cria de senglar que veu tot el que passa al seu voltant amb uns ulls ben especials. Els seus pensaments són deliciosos. Com és natural, no entén res del món tan complicat que li ha tocat viure, a més a més,... “quan em poso a rumiar mentre camino pel bosc em passa que acabo descobrint paratges desconeguts i em falta Déu i ajuda per orientar-me”

Ningú no el creuria. Un assassinat, un accident inexplicable, una desaparició durant dies...

“Va baixar l’escala amb una sensació de poder començar un ordre impossible en la seva vida desordenada. Ja era fosc.”... “No es poder estar de dir a mitja veu in girum nocte et consumimur igni. Ho va recitar com si fos el prec d’un monjo. No podia saber que era el final de la història. I de la seva vida”

“No va poder evitar de fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, capaces de deixar-se rostir per poder abraçar la llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció”

“Donem voltes a la nit i serem consumits pel foc. Encara que no ho volíem”

El Jaume Cabré ens té acostumats a llibres gruixuts, en canvi, aquest volum té poques pàgines. De ben segur que no és de les seves millors obres, però no deixa de ser un llibre seu ple de girs i en el que poc a poc anem descobrint el que ha passat i com el protagonista principal fa com les falenes i s’acosta a la llum del fanal.

JAUME CABRÉ

Consumits pel foc

Ed. Proa, 2021; 183 pàgines

 

Encerrados con un solo juguete

Juan Marsé és dels primers escriptors dels que vaig llegir l'obra complerta. Era a finals dels 70 o principis dels 80. Des d’aleshores vaig seguir llegint el que va anar publicant. No recordo quina va ser la meva primera lectura, però ben aviat vaig decidir començar per la seva obra prima i seguir l’ordre cronològic. Fa poc va caure a les meves mans la seva primera novel·la i m’ha vingut de gust tornar-la a llegir. En servava un bon record d’aquella lectura i haig de dir que m’ha agradat de nou.

Barcelona 1949

“Su rostro, ladeado sobre la almohada, se volvió bruscamente hasta el techo. Los labios ya no estaban prietos y sin color como un momento antes, sujetos a la costumbre muscular de un largo mal sueño. Una mano rígida y semicerrada, como dispuesta a cazar una mosca, asomó entre las sábanas, cargada de sueño y de torpeza. Empezó a despertar”

El que diu això és Andrés. Parla de Tina, la seva novia de 19 anys. “Todo empezó aquel domingo por la mañana, el verano último… Sí, fue a partir de aquel domingo en la playa…” Abans de ser novia d’Andrés, ho va ser de Martín. La relació dels dos amb Martín és tèrbola. La mare també hi juga el seu paper. Tots volen i no volen o simplement no s’acaben d’atrevir, reprimeixen els seus desitjos. La relació que mantenen Tina i Andrés la podem qualificar si més no d’estranya.

Tina és una noia que viu amb la seva mare i dos germans en una petita torre amb jardí. El seu pare fa anys que va marxar a Brasil amb la promesa de que més tard es reunirien amb ell. Havia fugit primer a França. Els hi envia diners, però darrerament es retarda sovint. La mare està malalta.

Andrés, un noi que fa poc ha deixat de treballar en un taller de joiera. Viu amb la mare i una germana seva que està promesa. Al pare el van matar, només començar la guerra davant d’una església que no volia que cremessin.

Tina fa vida a la seva habitació, una habitació de dos llits on també dorm la mare, una habitació com la que surt a la foto de la portada. Es passa el dia escoltant música de la ràdio i llegint revistes. A part d’Andrés té altres pretendents.

Andrés no està pràcticament mai a casa seva. Vaga pels carrers i sobretot pels bars, i també passa moltes hores a la casa de Tina. “Me gusta estar allí, mirar lo que hacen, espiarles, en casa de Tina siempre pasa algo. Hay como un peligro, ¿me entiendes? No sé, allí se vive…” Andrés se sent atret per Tina i tot el que passa en aquella casa, però té dubtes, molts dubtes.

Sobre Andrés diu: “Estaba todo el día como distraído, ausente, masticando una rabia y una impotencia”

I la parella, Tina i Andrés, “por un instante tuvieron confusa conciencia de la ciudad que existía y vivía su vida independiente, al margen de ellos”. Les ciutats i els pobles sempre viuen la seva vida independent de nosaltres.

I seguint amb la parella “donde estaba realmente su impaciencia, era en sus cuerpos”… “Tina echó los brazos al cuello de Andrés, y de nuevo se sintió pequeña y frágil al notar las manos de él acariciando su espalda, de nuevo tuvo conciencia de un cierto desamparo cuya causa no habría sabido explicar”

I els diumenges a la tarda... “estuvimos así un rato… como si una certeza misteriosa y casual les mantuviera rígidos en medio de toda una ruina de incertidumbres y desengaños dominicales… nuevamente la ciudad era una chata pintura de fotógrafo ambulante, un decorado de charlatán. La tarde era densa, grávida y desapacible bajo una masa oscura de nubes… las calles estaban allí desiertas en esa hora de domingo…”

Tina vol marxar a Brasil a viure amb el seu pare i li explica a Andrés: “Te lo he contado todo porque quiero que tú también tengas confianza en un futuro mejor para mí, ¿entiendes? Necesito que tú también lo creas y lo desees”

“¡Y pensar que todo fue por culpa de papá y la asquerosa, la mil veces maldita guerra!” La guerra civil recent i sempre present encara que no se’n parli. La vida és sòrdida i gris.

“En la habitación se había hecho un silencio cuadrado, sólido, como un bloque de hielo que la ocupara toda y les tuviera inmovilizados”

“Abrazados aún, volvieron los rostros al jardín, al frágil pavimento y a los tres escalones de ladrillo rojo quebrándose despectivamente junto con la barandilla y los tiestos abiertos en un costado, soltando tierra como de una herida. El aire se había detenido. De la luz, aquella luz de última hora de la tarde, cárdena, mustia de color como una rosa blanca aplastada ayer, ya no quedaba ahora más que su fino rastro replegándose en el pálido cielo”. És una generació sense futur, sense perspectives, segurament així era la vida d’aquella Barcelona de finals dels anys 40 que tan bé coneixia Marsé.

Qui és aquesta joguina? Sempre havia pensat que aquesta joguina era Tina, però també podria ser l’esperança de molta gent que vivia aquell temps i que pensava que la sortida de la vida estava fora i depenia d’un cop de sort de més enllà de l’oceà, però que gairebé mai va arribar. Una mica el famós mite “del tiet a Amèrica”

JUAN MARSÉ

Encerrados con un solo juguete

Seix Barral, 1978 (primera edición 1960) 261 pàgines.

 

 

Ens hi posem?

Fa molt de temps que es parla del futur del català i es poden llegir opinions divergents al respecte encara que darrerament diria que la major part es decanten per veure un futur més aviat negre. L’objectiu d’aquest llibre és aixecar la veu d’alarma i posar dades sobre la taula.

El català és una del “40% de les llengües del món que són en la fase primària de l’extinció” i està en un territori en que és una llengua subordinada i en el que hi ha una llengua dominant. “En una societat on es parlen dues llengües, generalment, hi ha una llengua que s’acaba imposant a l’altra”... “La trista realitat és que es pot viure a Catalunya sense saber català”

El català es troba en una situació que ens ha de preocupar. Les dades que es publiquen darrerament indiquen que el seu ús quotidià està en franc retrocés.

“A mesura que la llengua va perdent parlants, hi ha menys possibilitats de parlar-la... És la manca d’ús d’una llengua el que l’empeny a la decadència i a la mort, potser poc a poc, però inexorablement si no s’hi fa res. La pèrdua relativa de parlants que comencen les converses en català (23,6%), és un símptoma prou clar de llengua en perill d’extinció”. En el cas dels joves, de 15 a 29 anys, el percentatge baixa fins el 16,3%.

Manifestació 12 de juny del 2010. Han passat 11 anys. ¿Aquests dos infants de la foto parlen només català ara que ja són joves o són dels que parlen castellà a les primeres de canvi?

 

Està clar que ens hem haurem de preocupar pel català, no? I començar a actuar abans no sigui massa tard.

El bilingüisme en que vivim des de fa molt de temps és una trampa. Els únic bilingües som els catalanoparlants, ja que tots parlem castellà. A la inversa no es compleix, no tots les castellanoparlants parlen català. Malgrat que a Catalunya es parlen més de 300 llengües “funcionem com si fóssim una societat bilingüe... Els catalans la bilingüitzem encara més cada vegada que parlem en castellà a algú que no coneixem. Això no fa sinó alimentar la llengua dominant i disminuir les possibilitats de les llengües subordinades”, com és el català.

“Avui hi ha aproximadament, un 10% d’altres llengües. Potser és poc encara, però és una situació inèdita. I és beneficiosa, perquè permet que disminueixi la pressió del castellà sobre el català. Aquest 10% de nouvinguts es pot decantar cap a una banda o cap a una altra. I això sí que depèn del comportament dels catalanoparlants. Segons com fem les coses, si els parlem a tots en castellà, farem que s’afegeixin al grup de castellanoparlants i això farà que torni a créixer la pressió sobre el català. Però que passi és a les nostres mans”

Un altre dels perills que amenaça al català és que aquest “es modifica tant per culpa de les interferències que acaba tenint més trets propis de la llengua dominant que no pas seus. És a dir, no canviem de llengua sinó que canviem la llengua que parlem i fem que cada vegada més s’acosti a la llengua dominant”

“La promoció del bilingüisme ens condemna. Sigui perquè canviem de llengua directament, sigui perquè van desapareixent les estructures que no són de la llengua dominant”

“El futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. I això que potser fa uns anys havia passat amb els castellanoparlants que viuen a Catalunya, ara jo diria què passa a l’inrevés i observo una resistència a utilitzar el català per la seva part.

“S’han de crear les condicions perquè la gent opti pel català”... “Hi ha moltes feines de cara al públic que demanen coneixements de català, però a l’hora de la veritat el treballador de torn no sempre en sap, de català. I, quan no en sap, no passa res. Aquest és el problema: que no passa res. Senzillament, es tracta de fer complir la llei”

“No ens equivoquem, no és de mala educació parlar la nostra llengua, és de mala educació demanar als altres que no parlin la seva.”... “No em cansaré de recordar-ho: a vegades passa que hi ha qui cedeix per evitar el conflicte. Però per quin motiu has de cedir tu i no l’altre? Si l’altre t’entén, no has de cedir pas... La gent que fa l’esforç d’aprendre català ho agraeix, que li parlin en català”

“Cap poble no hi ha guanyat res pel fet d’abandonar la seva llengua. En canvi, molts hi ha perdut enormement pel fet d’haver-la abandonada. Quan desapareix una llengua, no desapareix només un mitjà de comunicació. Desapareix una forma de coneixement, una manera alternativa d’explicar la realitat. En alguns casos, fins i tot, la llengua va lligada a la supervivència de la comunitat”

“Avui dia sabem més català però el fem servir menys. Aquest és un símptoma clar de llengua en procés d’extinció... En el cas dels catalanoparlants inicials, és a dir, els qui han après a parlar amb el català, la gent parla menys català que no fa uns anys, i la gent jove el parla menys que els seus pares i avis quan eren joves.”

“Cada vegada és més freqüent trobar-se casos de nens que, malgrat que són catalanoparlants, parlen en castellà amb els amics... Hem de trobar la manera de revertir aquesta tendència, perquè els joves són el futur”

“L’última generació que ha tingut referents culturals en català, és la de Bola de Drac”... “Si l’oci dels joves és en castellà, el seu món referencial serà en castellà”. Falten referents adolescents que s’expressin en català. Estem perdent aquesta batalla, una de les més importants.

A més a més,  “ningú es va preocupar de garantir que la llengua vehicular de l’ensenyament secundari fos el català. Tot allò que s’havia guanyat amb la immersió a primària es perdia en pocs mesos als instituts”. I això malauradament segueix passant sense que ningú digui, ni faci res. “Per què no passa res quan es fan classes en castellà?”

“Si us importa el futur del planeta i és per això que actueu per salvar la biodiversitat, també hauríeu d’actuar per salvar les llengües. Començant per la que teniu més a la vora, el futur de la qual és a les vostres mans. Ens ho hem d’exigir, com a societat conscient que no vol perdre la llengua. I si no la volem perdre, hem d’assumir que cal actuar”

“La recepta inevitable perquè el català pervisqui és: parlar-ho. I si ho diem, hem de ser conseqüents i fer-ho. No n’hi ha prou de dir que hem de parlar en català, sinó que ho hem de posar en pràctica a cada moment. Perquè a vegades, amb el nostre comportament lingüístic, desmentim aquesta idea”. Des de que vaig llegir el llibre em vaig fer el ferm propòsit de parlar català i només català. I malgrat tenir-ho molt clar, en diverses ocasions m’he passat al castellà d’una forma esfereïdora. Cal molta força de voluntat i molta conscienciació per no caure en la trampa. Tenim la mala costum de passar-nos al castellà a la més mínima.

“És important parlar en català en totes les circumstàncies, també quan ens pensem que l’interlocutor no ens entendrà. Parlar en castellà d’entrada redueix en bona part el nombre de converses que podrien fer-se en català. I una llengua que no es parla, ja sabem quin final li espera”... “Si algú parla en castellà, es respon en castellà, en comptes de mantenir-se en el català”

“Si nosaltres no preservem el català, no ho farà ningú. Això ho hem de tenir clar... La llengua, si no la salvem la gent, no la salvarà ningú”

“Més enllà de la importància de la oficialitat de la llengua, la millor manera que es mantingui viva, l’única, és fent-la servir”

“El problema principal és amb els catalanoparlants mateixos. I entre catalanoparlants, també. Però això també vol dir que la solució depèn en primer lloc, dels catalanoparlants. De tu, de nosaltres”.

“Fiquem-nos-ho al cap: si nosaltres no fem que la llengua es parli, no ho farà ningú...  Hem de tenir clar que aquesta és la feina que hem de fer els catalanoparlants inevitablement... Si nosaltres no parlem català, no podem aspirar que els altres ho facin. Ens hi posem?”

CARME JUNYENT

El futur del català depèn de tu

La Campana, 2020, 140 pàgines