La il·lusió de la vida

Una nova lectura de Paul Auster: sense ser un dels seus millors libres, es llegeix amb interès.

“Todo el mundo creía que estaba muerto… era como si hubiese salido a dar un paseo y fuese a volver en cualquier momento. Pero no volvió, y a partir de entonces fue como si a Héctor Mann se lo hubiese tragado la tierra”

Hèctor Mann nascut el 1900 havia realitzat 12 curts en la època del cinema mut i havia desaparegut a finals de 1928 i ningú sabia res d’ell. David Zimmer publica un llibre sobre les seves pel·lícules, “El silencioso mundo de Héctor Mann”, el 1988. Al cap d’un temps rep una carta on deia: “Querido profesor Zimmer, Héctor ha leído su libro y le gustaría conocerlo. ¿Le apetecería venir a visitarnos? Atentamente, Frieda Spelling (Sra. De Héctor Mann)”

Així es planteja la narració i genera una intriga amb ganes de saber què passarà.

Primer coneixerem que David Zimmer fa pocs anys va perdre la seva dona i els seus dos fills petits en un accident d’avió, pèrdua de la que es culpabilitza i de la que li costa molt recuperar-se.

Es submergeix en l’escriptura del llibre i no pensa en res més. “Estaba en el libro, y el libro estaba en mi cabeza, y mientras siguiera allí dentro, podría seguir escribiéndolo. Era como vivir en una celda acolchada, pero de todas las vidas que podía haber llevado en aquel momento, era la única que tenía algún sentido para mí. No era capaz de relacionarme con el mundo, y sabía que, si intentaba volver a él antes de que estuviera preparado, acabaría hecho trizas. Así que pasaba el tiempo encerrado en mi pequeño apartamento, escribiendo sobre Héctor Mann. Era un trabajo lento, y hasta absurdo, quizá, pero requirió toda mi atención durante nueve meses seguidos, y como estaba demasiado ocupado para pensar en otra cosa, probablemente me salvó de volverme loco”

“Poco a poco me iba acostumbrando a estar sin Helen y los niños, pero eso no quiere decir que adelantara mucho. No sabía quién era, ni tampoco lo que quería, y hasta que encontrara la manera de volver a vivir con los demás, sólo seguiría siendo medio humano.”

Veiem una mica més com és i com es troba David Zimmer: “La única persona con la que sabía cómo comportarme era conmigo mismo pero verdaderamente yo ya no era nadie, no estaba realmente vivo. Sólo era alguien que fingía estar vivo, un muerto que pasaba el tiempo traduciendo el libro de un muerto”. Aleshores estava traduint un llibre de Chateaubriand

La vida de Hèctor Mann abans de les seves 12 pel·lícules està amarada de misteris. De cop i volta desapareix, ningú sap on és. Tampoc se sap el motiu de la desaparició, malgrat que alguns articles periodístics apuntaven algunes teories mai confirmades.

A poc a poc anem coneixent quina ha estat la vida de Hèctor Mann des del moment de la seva desaparició de la vida pública, una vida d’autèntica novel·la.

“La vida era un sueño febril, y la realidad un universo sin fundamento, un mundo hecho de fantasías y alucinaciones, donde todo lo imaginario se hacía real.”

Hèctor passa gairebé per tot. “Su mundo se había escindido en dos, su mente y su cuerpo no se hablaban. Era exhibicionista y ermitaño, depravado furibundo y monje solitario, y si logró sobrevivir durante tanto tiempo a esas contradicciones internas, sólo fue porque adormeció voluntariamente su conciencia. Se acabó la lucha por ser bueno, se terminó la farsa de creer en las virtudes de la renunciación. Su cuerpo había tomado el mando, y cuando menos pensaba en lo que hacía su cuerpo, más satisfactoriamente lograba hacerlo… Señal del miedo que tenía de mirarse a sí mismo, el comportamiento de alguien que hubiera tapado todos los espejos de su casa”

Tota la història de la vida de Hèctor Mann sembla una gran mentida, però... “cada vez que pienso que me ha mentido resulta que me ha dicho la verdad. Y eso es lo que hace tan imposible su historia. Porque todo lo que me ha contado es verdad”

Hèctor Mann va fer més pel·lícules, però aquestes no les veuria mai ningú. Aquest era el seu destí. “La verdadera obra no consistía en realizar películas, sino en hacer algo con objeto de destruirlo. Ésa era la obra, y hasta que todo vestigio de esa obra no se hubiera destruido, la obra misma no existiría. Únicamente cobraría vida en el momento de su aniquilación; y entonces cuando el humo se elevará en el caluroso día de Nuevo México, desaparecería. Había algo escalofriante y hermoso en esa idea… Mi presencia manchaba la pureza del momento. Las películas tenían que morir vírgenes, sin ser vistas por nadie del mundo exterior”

Aquesta novel·la és una mena de nina russa, amb una història dintre d’una altra: la vida del narrador, de David Zimmer des de la mort per accident d’avió de la seva dona i fills, la misteriosa vida de Hèctor Mann, les històries d’algunes de les seves pel·lícules...

 

“Éste es un libro de fragmentos, una recopilación de aflicciones y sueños medio recordados… ”

PAUL AUSTER

El libro de las ilusiones

Ed. Anagrama; 2008 (e. original, 2002); 338 pàgines

Traducció de Benito Gómez Ibáñez

 

 

Hores greus entre incerteses

Quim Torra, com el seu antecessor no s’havia presentat per ser President, però unes circumstàncies que no s’havia d’haver donat mai el van convertit en el President de l’anterior legislatura. Segurament mai ho havia pensat, però encara menys s’havia pensat que hauria d’enfrontar-se a la pandèmia que encara patim en els moments més durs i més incerts de la mateixa.

“Quan el dia 15 de març vaig començar el confinament a la Casa dels Canonges, no era capaç d’imaginar la tragèdia que la pandèmia de la COVID representaria per al nostre país” Ningú ho podia pensar. Ha passat més d’un any i encara no sabem com en sortirem de tot plegat. Aquest llibre “és un dietari íntim que recull allò que vaig viure, veure i sentir. Vull insistir en aquest punt: és la meva percepció dels fets. I les opinions i judicis són només meus”. Explica el que va viure aquells dies tan des del punt de vista personal com des del punt de vista polític.

“Em noto irat, a punt de perdre els nervis constantment, amb una angoixa que m’enterboleix el pensament”. Passa per moments personals molt angoixants. “Al carrer del Bisbe el silenci és absolut, sembla com si el món s’hagués paralitzat, però és mentida: roda i roda, i demà ens portarà més notícies espantoses”

 

“Sento una solitud absoluta. És com una boira freda que t’embolcalla”. Realment estava molt sol.

“Una de les lliçons d’aquesta epidèmia és que el nostre món d’ahir ha canviat, i, segurament, en el món de demà res tornarà a ser igual. No treballarem de la mateixa manera, no ens reunirem de la mateixa manera”. Encara que volem tancar els ulls a la realitat han canviat més coses de les que creiem, encara que no tinc massa clar que acabi produint realment massa canvis. Caldrà esperar per saber-ho.

“De les poques coses que he après aquests anys és que els problemes no desapareixen, si de cas, es transformen. I l’única manera que no se t’enduguin per davant és fer-los front. Donar la cara. Sempre. Encara que sigui duríssim”. Això ho vaig aprendre al llarg dels meus anys de docent. Els problemes s’han de afrontar com més aviat millor. Si es deixa passar el temps sense fer res aquests es van fent més i més grans, i la possible solució també és més difícil i complexa.

 

En la darrera pàgina podem llegir que “aquest llibre s’envià a imprimir el dia 14 de febrer de 2021 mentre, a les urnes, es gestava una nova victòria de l’independentisme, que va superar, per primera vegada el 50% dels vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya”. Aquest resultat tan desitjat no ha significat grans canvis en la gestió de la Generalitat de Catalunya. Aviat celebrarem el quart aniversari de l’1 d’octubre, i poc ens podíem pensar aquell dia, que després de 4 anys, encara estaríem com estem.

Quim Torra també explica com ha viscut amb decepció el seu pas per la presidència de la Generalitat: “Em passen pel cap imatges de les picabaralles permanents de tots contra tots. No estava preparat per a la crueltat de la política catalana. Potser tampoc tenia l’ambició ni la força que calen. Però jo em pensava que anàvem a fer la independència i no la guerra entre nosaltres... Per això, ara no puc més que sentir una gran decepció. Tenir l’oportunitat de presidir el país i no haver pogut avançar no haver estat capaç de saltar els obstacles que els uns i els altres anaven posant. Quina decepció!”

“Tot tenia sentit si haguéssim continuat la lluita, si de la presó i l’exili n’haguéssim volgut fer una palanca per a la revolta real. Però no ha estat així”. En aquests quatre anys hem desaprofitat moltes oportunitats per girar la truita del nostre costat.

 

“S’ha parlat que soc un president solitari... La meva ha estat una solitud volguda, gairebé desesperadament promoguda per mi mateix, per allunyar-me de tot allò que jo pensava que era un engany al mandat del Primer d’Octubre... He comptat amb poques amistats entre la classe política. I malgrat això, m’he sentit molt acompanyat per la gent en tot moment”

“No entendré mai com l’octubre del 2017 estava ell (Roger Torrent) i tants d’altres disposats a tot i ara no estan disposats a res. Per què? S’ho creien o no s’ho creien? Estaven disposats a fer el que ens deien?” Son preguntes que jo també m’he fet i que com més passa més penso que van anar més lluny dels que ells volien sota l’empenta de la gent, i que fa massa temps que el seu objectiu és congelar aquelles aspiracions.

També opina sobre Espanya: “Espanya mai negociarà el dret d’autodeterminació de Catalunya. De fet, fa tan sols tres anys, l’independentisme ja va arribar unànimement a aquesta conclusió”. I si això ho sabem a què esperem?

El diumenge, 15 de març, primer dia de confinament i primera reunió de presidents autonòmics. Escriu referint-se a Pedro Sánchez: “Es va autoqualificar de “resistent”. Ho és. Però és una resistència freda, sense ànima, metàl·lica, com un autòmat. Avançar, sobreviure un dia més en el poder, encara que no se sàpiga ni perquè, ni amb qui ni cap a on”. No puc estar més d’acord.

Més endavant explica les inútils reunions de presidents autonòmics per videoconferència: “Pedro Sánchez ens contesta a tots, juga amb les paraules tot mentint i fa surf sobre les crítiques com un paraigua evita que et mullis” En altres paraules és un entabanador i actua com un encantador de serps i molts es deixen entabanar i encantar.

Una impressió que també vaig tenir com a ciutadà al llarg d’aquelles setmanes de confinament a casa quan arribava el cap de setmana i escoltava les notícies per la televisió o la radio: “Començo la meva intervenció denunciant un cop més la farsa d’aquestes reunions. De nou se’ns repeteix l’anunci que es va fer ahir. Som “el eco de los sábados”. Se’ns convida a participar, però totes les decisions ja estan preses. Se’ns parla de “coordinació i consens”. Tot és imposició, per, després, carregar la gestió i la responsabilitat als altres”

També opina sobre el seu equip de govern: “em decep el vicepresident, en totes les reunions té sempre un paper passiu, absent, sense intervenir-hi. Normalment, en cada reunió li acabo preguntant si té res a afegir. No passa mai” ¿Serà el tarannà dels dirigents de ERC? Em recorda el que Puigdemont explicava en el seu llibre de Junqueres a l’octubre del 2017.

“Senzillament, les confiances estan trencades... És impossible avançar enmig de les desconfiances que fa que ens destruïm els uns als altres”. Segurament mai han existit aquestes confiances i molts polítics han estat sempre mirant-se de reüll.

“La inexperiència de molts polítics en el món de la gestió empresarial. Molts no han treballar mai en una empresa o com a autònoms. Viuen dels sous públics des de fa molts anys. No saben gestionar crisis, saben gestionar paraules”. Els polítics professionals que tan sols aspiren a perpetuar-se en algun lloc que els doni un bon sou per seguir vivint és una epidèmia massa estesa entre la nostre classe política.

14 d’abril, un data ben significativa encara per a molts: “En costa dormir-me. Estic cansat però, pitjor encara, estic decebut. Decebut que tot sigui tan feixuc, que continuïn les ganivetades i deslleialtats mentre tenim el país en la situació gravíssima en què el tenim, decebut que el Govern espanyol hagi jugat amb la salut de tots i no hàgim pogut fer-hi res més que alçar la veu i buscar totes les escletxes possibles per restringir la mobilitat. Aquesta crisi ha despullat l’autonomia catalana. Va nua, la pobra. És insostenible. O som independents o la nació no sobreviurà. Les institucions, ferides de mort, deixen veure el cartró pedra que les embolicava. La degradació del Parlament ha estat immensa i el Govern senzillament no pot atendre les necessitats de la ciutadania. La qüestió és simple, hamletiana: ser o no ser. I per ser ens calen tots els recursos i tota la sobirania. Si no, senzillament, no som”. Està clar quin és el dilema. Si no es produeix un cop timó no anem enlloc.

I acaba el llibre amb unes paraules de Wordsworth: “... tanmateix ara tot és incert”. Ha passat més d’un any i tot continua tant incert o més que aleshores.

QUIM TORRA i PLA

Les hores greus. Dietari de Canonges

Símbol Editors, 2021; 306 pàgines

Jefferson, la ciutat de W. Faulkner

La ciutat a la que és refereix el títol és Jefferson del comtat deYoknapatawpah, una ciutat inventada per Faulkner, però que pot ser una ciutat representativa de com eren les ciutats del Sud d’Estats Units, en uns temps que eren “meravellosos i llegendaris en què encara no hi havia cap paradoxa entre els cotxes i la riallada, abans que arribés l’època en què tot americà n’havia de tenir un i matessin més gent que les guerres”

“Si dirigeixes la vista enrere i avall, veus tot Yoknapatawpha estès als teus peus sota els raigs moribunds del sol. Ara hi ha estrelles, que quan les mires treuen el nas entre les altres que ja cremen amb suavitat i fredor; l’acabament del dia és un murmuri de verdor silenciosa en direcció nord-est, cap el zenit. Tanmateix és com si la llum no fos eliminada de la terra, com si no fos xuclada enrere i amunt cap a aquesta verdor que es refreda, sinó com si s’hagués reunit, embassada per un instant immòbil encara, en els punts més baixos del sòl, de manera que el sotabosc, la terra es veu lluminosa i tan sols les denses clapes d’arbres són fosques i es destaquen foscament, immòbils...”

Solsonès, desembre 2020

 

“... I sota aquesta efusió constant i efímera de lluentons et trobes sobirà i solitari al capdamunt de la suma completa de la teva vida... mentre els registres, la crònica de la teva terra natal s’ofereix al teu escrutini en cercles concèntrics successius com les ones de l’aigua que es mou sobre el son sense somnis del teu passat; et toca a tu presidir des del cim, sense angoixa, immune, aquesta miniatura de les passions, esperances i desgràcies humanes -l’ambició i l’amor i la luxúria i el coratge i l’abnegació i la compassió i l’honor i el pecat i l’orgull-, totes entrellaçades en equilibri precari i atrotinat, unides per la teranyina, per l’ordit i la trama de la seva voracitat, fina com una làmina de metall, però, amb tot, dedicades als teus somnis”

Tres narradors, Gavin Stevens, l’oncle Gavin, Charles Malliscon, un nen, nebot de l’oncle Gavin,  i el ja conegut V.K. Ratliff es van alternant i ens expliquen la història de Flem Snopes des de la seva arribada a Jefferson  al llarg de 18 anys. Són tres grans tafaners del que passa al seu voltant. Però amb tot mai saben exactament el que pensen els seus conciutadans. No deixen de ser suposicions, com sempre ens passa a tots.

Els Snopes semblen una saga inacabable. Van apareixent a mesura que avança la narració, més i més Snopes, però alguns també marxen. De fet, gairebé només hi ha un únic Snopes, en Flem Snopes... “El nostre problema és que mai no hem sabut jutjar en Flem Snopes com cal. Al principi vam cometre l’error de no prendre’l gens en consideració. Després vam caure en l’error de sobrevalorar-lo. I ara estem a punt de tornar-lo a subestimar...”

Ratliff “i l’oncle Gavin eren els únics que s’adonaven del perill i de l’amenaça”... Els Snopes  son tan sols rates i tèrmits”... “ Calia tenir-los constantment vigilats com si es tractés de serps o gats salvatges”

Alguns dels Snopes tenien “una mena de do infal·lible per raonar amb malícia i mesquinesa en les discussions i per interpretar amb encert la gent amb qui tractava: la capacitat d’un demagog per utilitzar la gent i satisfer així els seus propis desitjos, tot plegat ocult sota una capa de cultura i religió”...“Per a en Flem Snopes no hi ha un sol home que respiri que no es pugui comprar per alguna cosa; només cal que descobreixis quina...”

Per l’oncle Gavin: “Salvar Jefferson dels Snopes és una extrema necessitat, una emergència, un deure. Salvar un Snopes dels Snopes és un privilegi, un honor, tot un orgull!”

La dona de Flem, Eula Snopes és el centre de gairebé tot el que passa. És de domini públic que manté una relació amb l’alcalde de Jefferson: Manfred De Spain. Però és objecte de desig de molts altres homes, entre ells l’oncle Gavin: “Em mirava el mar que en uns instants em destruiria, no amb una onada conscient, deliberada, calculada, sinó simplement perquè em trobava al mig del seu curs inconscient... Però ella es va limitar a mirar-me amb aquell blau seré terriblement abassegador”

Linda Snopes, la filla de Flem i Eula és l’altra protagonista. És objecte de desig de molts joves i no tan joves de Jefferson o d’altres localitats, i, de nou, també per part de l’oncle Gavin que li dobla l’edat. Aquest ens mostra les seves angoixes i neguits sobre el què ha de fer i com ha de comportar-se en la seva “relació” o més ben dit “intent de relació” amb la Linda Snopes en un poble de 3000 habitants on tothom ho sap tot de tothom i on és molt difícil fer res d’amagat de la resta de la gent.

“... si ve algú altre i t’ho explica, te’l creus a mitges, si no és que ja era el que tu volies sentir. I en aquest cas llavors ja no te l’escoltes, perquè ja hi estàs d’acord d’entrada, i al final tot plegat només serveix perquè pensis que el que t’ho ha dit és una persona molt raonable. Però una cosa que no vols sentir ja hi estàs predisposat en contra, tant si la sabies... com si no; i, per tant, fins i tot et pots aïllar i resistir-te per no haver-te-la de creure o venjar-te del desgraciat que ha ficat el nas on no el demanen i t’ho ha vingut a explicar”. Els humans actuem així molt més vegades de les que pensem. Només escoltem el que ens agrada i no fem cas del que no ens convé.

Però tornem a Flem Snopes que  “va sacrificar la vida pels diners, va sacrificar tots els altres drets i passions i esperances que conformen la suma d’un home i la seva vida”. Es va fent l’amo de Jefferson a poc a poc, sense pressa, però sense pausa, sense que gairebé ningú se’n doni compte, tret dels narradors de la història.

Prepara la revenja sobre De Spain, alcalde de Jefferson i president del banc, que és públic que s’entén amb la seva dona: 18 anys d’adulteri, quelcom que tothom sabia, malgrat que mai els havien enxampat. “Ho sabíem tots. Igual que ell. I també sabia que nosaltres ho sabíem. I nosaltres, al nostre torn, sabíem que ell sabia que ho sabíem”

Sobre aquest affaire entre Eula i De Spain a Jefferson hi havia “dos bàndols: el dels que deien que el pecat havia de sortir a la llum, que ja havia durat divuit anys més del que calia; i el dels que no gosaven fer-lo sortir a la llum perquè això deixaria també al descobert la nostra pròpia baixesa per haver ajudat a mantenir-lo en secret durant tot aquell temps”...

No explicaré pas com acaba tot aquest assumpte, però si una de les darreres conclusions de l’onlce Gavin: “ara sé que la gent de veritat és bona, és bona de debò; moltes vegades paren de fer-se mal els uns als altres no només quan en el fons voldrien continuar fent-se’n sinó quan certament ho haurien de fer”

I el llibre acaba anunciant el que serà el títol del darrer llibre de la trilogia. Flem Snopes “estava restaurant la casa on en De Spain havia nascut per instal·lar-s’hi, i que l’única amenaça que encara quedava era què passaria si la joveneta que fins ara creia a ulls clucs que ell era el seu pare s’entrebancava amb qualsevol cosa que li indiqués el contrari”. Hauré de llegir “La Mansió” per saber com continua i com acaba tot plegat.

 

WILLIAM FAULKNER

La ciutat. Una novel·la de la família Snopes

Edicions de 1984; 2015 (ed. Original, 1957); 439 pàgines

Traducció de Maria Iniesta i Agulló

 

Un viatge per reflexionar sobre la vida

No puc qualificar el llibre de novel·la, si més no com coneixem tots el que és una novel·la. Això si, és un relat en el que l’autor amb l’excusa d’un viatge a New York fa un repàs a la seva família remuntant-se fins els besavis. Recull fets, anècdotes i ficcions d’aquesta extensa família i les va comentant, tot intercalant alguns moments del mateix viatge.

“Volia parlar del meu avi, del meu pare, de la meva mare. Novel·lar el meu món, portar-lo al paper. Però com fer-ho? Havia d’inventar noms ficticis o apareixeria jo com a narrador de la novel·la?” Apareix ell mateix com a narrador i “mostra els seus dubtes i incerteses a l’hora d’escriure-la”.

El relat resulta agradable encara que intranscendent, però com gairebé en tota lectura hi ha frases que ajuden a reflexionar.

“Igual que els anells dels peixos, els moments difícils van marcant les nostres vides, fins convertir-se en la mesura del nostre temps. Els dies feliços, en canvi, passen de pressa, massa de pressa, i de seguida s’esvaeixen. La pèrdua és per a les persones el mateix que per als peixos l’hivern. Les pèrdues delimiten el nostre temps: la fi d’una relació, la mort d’un ésser estimat. Cada pèrdua és un anell fosc al nostre interior”. Una manera molt poètica d’explicar com els fets rellevants d’una vida van sumant dins de la nostra memòria.

“És curiós com treballa la memòria, com recordem a la nostra manera, convertint-ho en ficció, allò que en altre temps va ser realitat”. De sempre he tingut molts dubtes que la nostra memòria sigui fidel als fets del nostre passat.

Aralar, agost 2016

 

“Les cases es moren si ningú no les habita, i també les persones”. Les cases necessiten els seus habitants i les persones a d’altres persones amb qui relacionar-se.

“Els escriptors cerquem restes de coses de tota mena al nostre interior”. D’alguna manera K. Uribe ens fa avinent els camins físics i mentals que ressegueix per construir aquest relat.

Penso que “tots portem al nostre interior aquesta disputa: Tenim a dins un capità de vaixell que pretén arriscar i un fuster que té cura del que més s’estima i vetlla per la seva seguretat”. I uns son persones més arriscades i d’altres cerquen sempre els camins més segurs.

“Que potser no es pot canviar de rumb en la vida? Que potser no hi ha l’oportunitat de tornar a començar de zero?”. Es pot començar de nou, però no es pot començar de zero. El nostre passat sempre és allà. No el podem esborrar.

“En el nostre interior les zones que abans estaven enfosquides s’il·luminen de cop i volta. Les que eren a les fosques durant la joventut, a l’edat adulta s’encenen. Quan ets jove, hi ha coses que importen de debò, els amics, la nit, els ideals. I hi ha d’altres que les mantens arraconades. Què no saps ni què són”. Amb el temps anem canviant, uns més que altres.

“La vida a vegades ens porta per camins diferents. Quan menys t’ho esperes passa alguna cosa inesperada o apareix algú de cop i volta, i et canvia la vida de dalt a baix... però en aquestes ocasions també apareixen les pors...” No és fàcil acceptar aquests canvis sobtats.

“El context té molta importància en la vida d’una persona i aquest context condiciona les decisions que es prenen. Encara que es preguin d’una manera incorrecta”. El context ens condiciona molt més del que a vegades voldríem. Ens deixem portar fàcilment.

KIRMEN URIBE

Bilbao – New York – Bilbao

Edicions 62, 2010; 189 pàgines

Traducció Pau Joan Hernández

L'enigma del suïcidi

El llibre comença amb un vers de Bob Dylan “He not busy being born is busy dying” del tema It’s alright, ma (I’m only bleeding), de l’àlbum “Bringing it All Back Home” publicat el març del 1965. 

 

“A la secció ALTRES de l’edició dominical del diari Volkszertung de Caríntia, hi deia: “La nit del dissabte una mestressa de casa de 51 anys d’A. (municipi de G.) es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers” Gairebé han passat set setmanes des que la meva mare és morta...” Peter Handke sent la necessitat d’escriure i explicar-ho “tot d’un plegat, en la meva ira impotent, vaig sentir la necessitat d’escriure alguna cosa sobre la meva mare”, i passa revista a la vida d’ella

Sant Feliu de Guíxols, 2019

Explica els moments de l’efervescència del nacionalsocialisme, la guerra, i també la postguerra. Tinc la sort de no haver viscut la guerra, ni la postguerra, i d’haver nascut en un moment en que el progrés no es va aturar. He vist i viscut tots els avenços tecnològics, des de l’aparició de la televisió, al mòbil a les nostres butxaques. Haver viscut i crescut en una guerra ha de fer que la teva vida sigui ben diferent.

La guerra és la guerra, però la postguerra no resulta millor: “S’havia de sortir de casa per, si més no aprofitar una mica la vida... Se sacsejava sovint per desempallegar-se tant del fàstic com de la misèria, tot i que ho feia, tan encongida que no se’ls espoliava pas, sinó que més aviat els revivia amb una esgarrifança”

Torna al poble on va néixer amb la seva parella i els dos fills, la filla menor d’un any, i allà comencen els seus problemes personals. “Decebuda amb la pròpia història i els propis sentiments, amb el temps la persona començava a ser poruga amb els estranys, la persona es tornava esquiva i amb prou feines parlava, o es trastocava una mica i voltava per casa cridant... Acceptava que com a individu no era res, si més no, res d’especial... Les preguntes s’havien tornat retòriques i les respostes eren estereotipades.”

Veiem com la malaltia mental la corca per dins. “Ella se sentia culpable de tot. Tot s’ho prenia a la valenta”... “Li hauria agradat morir-se i desaparèixer, però li feia por la mort. A més, era massa curiosa”

“Anava moltes vegades d’un cantó a l’altre com una ànima en pena; equivocava de porta i confonia els punts cardinals. Sovint no sabia explicar com havia arribat a un lloc ni com havia passat el temps. Ja no tenia el sentit de l’orientació en el temps i en l’espai... Ja no volia veure a ningú... Tenia por de perdre el seny”. De fet, l’estava perdent.

“Em fa mal el cap. De vegades sento un brunzit i un xiulet per dintre, tan forts que no puc suportar cap altre soroll”

“Parlo sola, perquè ja no puc dir res a ningú. De vegades em fa l’efecte que soc una màquina”

“El simple fet d’existir era una tortura. Així i tot, la mort l’horroritzava”

I així arriba el suïcidi. El suïcidi sempre ens colpeja. No ens deixa indiferents i menys quan qui el perpetra és un familiar directe. A la meva família hi hagut dos suïcidis i les preguntes sempre són les mateixes: per què? Què hem fet malament? El podíem haver evitat? Però hi ha situacions personals que aboquen irremeiablement al suïcidi com a única solució per acabar amb el patiment, ja sigui físic o psíquic.

I de fet com amb tothom quan es mor “el record dolorós d’ella fent els seus gestos quotidians” ens passa com una pel·lícula davant dels nostres ulls. I també pensem que de ben segur “es va emportar el seu secret a la tomba!”. Són molts els secrets que se’n van a la tomba i que ningú arribarà a saber mai.

En l’epíleg Simona Skrabec ens diu que “la seva vida devia estar marcada d’entrada per un error enorme i incorregible. La dona se sentia una nosa, percebia la seva pròpia presència en aquest món com un destorb. I al final, ella mateixa considerava que havia de desaparèixer sense deixar rastre. Per què?”

Potser la resposta a aquest per què l’escriu també la mateixa Simona Skrabec: “el gran somni s’havia acabat, només li quedava la rutina desencisada on no podia fer créixer cap més desig ardent, cap utopia”. ¿Quan no tenim motiu per viure per quina raó hem de continuar vivint?

 

PETER HANDKE

Infelicitat perfecta

Ed. L’Avenç; 2020 (ed. Original 1972); 100 pàgines

Traducció de Marta Pera Cucurell

Epíleg de Simona Skrabec

Mare, això s'acaba

 

Em sento estrany. Fa temps que sabia que aquests moments havien d’arribar, però quan ja son aquí ens produeixen neguit i una mena de xoc emocional. També em sento alleugerit. La mare ja fa massa temps que ha deixat de ser ella. L’Alzheimer l’ha destruït. No queda res del que ella havia estat. Són moments durs.

La tens aquí al costat, sedada i tranquil·la. La sento respirar. Segurament ja no es despertarà més. Ja fa molt de temps que no ens reconeix. Quan va ingressar a la residència després de veure que no podia continuar vivint sola pensava que seria un temps curt, però aquest s’ha allargat. No té res a dir, ja només sobreviviu vegetativament. La vida activa s’havia acabat. Com diu l’Aleix l’àvia ja fa molt de temps que no és l’àvia.

Aquesta espera es fa llarga. Seran dies llargs. Està dormint. Sento la seva respiració feixuga. No és tan diferent a les darreres visites a la residència en la que també estava dormint, però hi ha una diferència: ara sé que s’acosta el final i que igual ja no hi haurà demà.

Estic al seu costat. Ja sé que és inútil, però tinc la necessitat de no deixar-la sola. De fet la mort sempre acaba sent una experiència en solitud, com la vida mateixa. Malgrat que ens entestem a que sigui quelcom de social.

Encara que no vulguis et venen al cap imatges de la seva vida, de la seva vida amb tu. El pis de la Creu, el pis nou i la gran il·lusió que va generar, el que va ser el pis de la seva vida. Hi va viure més de 40 anys!. Els deures amb ella fent operacions matemàtiques davant meu per comprovar si les feia bé; les tardes d’estiu als cinemes del barri, l’excursió a la Salut amb els cosines. Les vacances amb ells quan era petit, les sardanes, anar a buscar bolets. I ja casat, els dinars de celebracions, Pineta, el seu paradís particular en el que passar més de 30 estius. La eterna companya del Pere: sortides, viatges, excursions, passejos Sabadell amunt i avall,... I el darrer estiu a Pineta (2005): les pujades a La Larri, els llacs de La Múnia, la seva darrera gran excursió de la que sempre es va sentir orgullosa, i la pujada a la Mola a la tornada...

També recordo la darrera visita a Vinyoles d’Orís el seu poble, la seva casa, la seva escola. Vam dinar al Montecarlo, on ells havien ballat de joves. Vam poder celebrar els 60 anys de casats amb un dinar a les 7 Portes. Tot son records desordenats. A casa queden milers de fotos, vídeos, pel·lícules, ...

Vinyoles d'Orís. La casa on va néixer. 

Amb la mort del pare, ja fa més de 10 anys es va quedar sola. No sabia que fer. Havien estat massa anys junts. Van ser moments difícils que segurament no va superar del tot malgrat que per moments ho podia semblar. Van començar a passar coses estranyes. No sabia en quin dia vivia, i li costava saber l’hora. La rentadora no anava bé. Demana ajut per cuinar. Trucades constants i desenes d’incidències menors fins arribar al diagnòstic fatídic i l’entrada a la residència...

Moltes són les coses que se’n van amb ella. Algunes que ja ningú sabrà mai. S’apaga una vida, s’apaga una història. M’he penedit moltes vegades de no haver preguntat més tant a ella com al pare, per preservar la memòria, coses de la seva vida que de ben segur m’hauria agradat de saber.

Queda la seva casa, ja mig buida, papers, fotos, pel·lícules, estris de cuina...

 

Escrit al Taulí el 4 de juliol de 2021

Tardor

Tardor d’Ali Smith va guanyar el Premi Llibreter 2020 d’altres literatures. Els llibres guardonats amb aquest premi m’acostumen a agradar. Si algun qualificatiu m’atreveixo a donar-li és que és un llibre diferent.

Comença amb una imatge potent dels cossos morts d’immigrants a la sorra de la platja “Era el pitjor del temps. Un altre cop. Això és el que passa amb les coses. Es descomponen, sempre ho han fet, sempre ho faran, forma part de la seva naturalesa... A la sorra, hi ha un cos portat per la marea... És una persona morta. Una mica més enllà d’aquesta persona morta, n’hi ha una altra. Més enllà una altra i una altra. Es mira al llarg de la riba la línia fosca de morts deixats per la marea”

“Temps enrere, una notícia així hauria durat un any. Però ara les notícies són com un ramat d’ovelles que corre a tota velocitat cap a un penya-segat”

Una manera de narrar poètica, atractiva, envoltant, diferent que et fa seguir i seguir llegint.

La relació entre Daniel i Elisabeth és una relació ben especial, una nena de 10 anys i el seu veí ja gran, més de 80 diu la seva mare. Aquesta relació tan especial és el centre de la narració. Elisabeth sap ben poca cosa del senyor Daniel, però se sent a gust al seu costat. La novel·la fa salts en el temps i en l’espai, i en alguns moments em resulta difícil de seguir.

L’Elisabeth discuteix amb freqüència amb la seva mare: “depèn com defineixes el que és normal... Que segur que és diferent de com ho definiria jo. Perquè tots vivim en la relativitat i de moment la meva no és com la teva i sospito que no ho serà mai” Li diu l’Elisabeth a la mare

“Fa molt poc era juny. Ara fa un temps de setembre... Els dies encara són càlids, però a l’ombra l’aire és més virulent. Les nits arriben abans són més fredes, cada dia hi ha una mica menys de llum”. Arriba la tardor del títol: “Octubre és un parpelleig. Les pomes que fa un minut pesaven tant a l’arbre ja no hi són i les fulles són grogues i escadusseres. El gebre ha il·luminat de cop milions d’arbres en tot el país. Els que no són perennes són una combinació de bellesa i sordidesa, fulles daurades i de vermell ataronjat, després marrons i a terra.

Els dies són inesperadament suaus. No sembla que l’estiu sigui tan lluny, de fet, si no fos per l’escurçament del dia, amb el mandrós allargament de la foscor i la humitat als extrems, la placidesa de les plantes en el seu replegament i les perles de condensació als fils de teranyina tibant entre les coses.”

Sant Cugat del Vallès 2009

 

Algunes reflexions em fan aturar la lectura per pensar-hi una estona:

“Som en un temps en què la gent diu coses perquè les senti algú altre però res no acaba convertint-se mai en diàleg. És la fi del diàleg”. Realment té tota la raó. Parlem i ens expliquem, però ben poques vegades escoltem als altres.

“Les coses simplement passaven. Després, s’acabaven. El temps simplement passava. En part era desagradable, pensar així, fins i tot obscè. En part la feia sentir bé. Era una mena d’alleujament”

“Hi ha el món i hi ha la veritat sobre el món. Vols dir que hi ha la veritat i hi ha les versions fabricades de la veritat que ens diuen sobre el món”. La veritat sobre el món segurament no existeix. Cadascú de nosaltres tenim la nostra veritat.

La relació entre Daniel  i Elisabeth, es perllonga al llarg dels anys des de finals dels 90 fins la segona dècada dels anys 2000 quan en Daniel està ingressat a la residència i Elisabeth va a visitar-lo i malgrat el seu estat inconscient li llegeix llibres.

“Com totes les altres vegades, en Daniel dorm... És un privilegi veure dormir algú, es diu l’Elisabeth a ella mateixa. És un privilegi mirar a algú que és aquí i no és aquí. Participar de l’absència d’algú és un honor i demana calma. Demana respecte

No. És espantós.

És francament espantós

És espantós estar literalment a l’altra banda dels seus ulls” Les meves visites a la mare ja fa temps que són així: ella allà dormint, o si està desperta està en el seu món, que no sé pas quin deu ser. No resulta gens fàcil estar allà i contemplar-la en aquell estat i després arribar a casa i veure fotos de fa uns anys.

I una reflexió més per acabar.

“Oblidar està bé. És bo. De fet, de vegades hem d’oblidar coses. Oblidar-les és important. Ho fem expressament. Vol dir que descansem una mica”. No podem recordar tot. És impossible.  

M’ha resultat un llibre prou interessant, d’aquells que mereix ser degustat a poc a poc. De ben segur que llegiré més llibres de l’autora.

ALI SMITH

Tardor

Ed. Raig Verd; 2019; ed. Original 2016; 235 pàgines

Traducció de Dolors Udina i Pròleg de Víctor García Tur

 

Reflexions de Bertrand Russell

Aquest petit volum que recull 13 diàlegs amb reflexions de Bertrand Russell sobre temes diversos està envoltat d’una petita història que on em puc estar d’explicar.

Un matí d’aquest hivern porto una caixa de llibres a una llibreria de llibres de segona mà. Un cop allà no puc resistir la temptació de donar un tomb i tafanejar una estona. Acabo sortint amb dos llibres: “En la carretera” de Jack Kerouac, un llibre que em va entusiasmar quan el vaig llegir i que havia perdut i aquest petit volum de B. Russell, un pensador del que fins ara no havia llegit res i que era tota una icona de la meva joventut. Fins aquí tot normal. A l’arribar a casa i fullejar els llibres trobo aquesta foto dins el llibre, una foto de l’estiu de 1973 tal com figura escrit en el seu revés. Una casualitat que pot fer volar la imaginació ...

Consulto la biografia de BertrandRussell i em sorprèn la seva longevitat: gairebé va arribar als 100 anys! Aquest mateix llibre va ser escrit al 1959, quan ell ja tenia 87 anys.

En aquest breu resum recolliré algunes de les seves reflexions que més em van interessar i les comentaré una mica.

Què és la filosofia?

“La filosofia es compon d’especulacions sobre temes, l’exacte coneixement dels quals no és possible encara”. Sobre la filosofia hi ha tantes definicions com filòsofs i és molt difícil destriar quina és la millor. Aquesta m’agrada força.

“Crec que ningú hauria d’estar segur de res. Si hom està segur del que sigui, està equivocat ...” “La comprensió del món en que vivim- que ha d’ésser el propòsit fonamental de tot filòsof, és un problema d’allò més difícil sobre el qual no hem d’ésser dogmàtics”. Estic plenament convençut que sempre cal deixar oberta la porta al dubte sobre les nostres conviccions.

Religió

“La por és la companya inseparable de molta gent durant tota la seva vida, i la religió ajuda a disminuir l’ansietat que provoca aquesta por”. La religió ajuda a molta gent en les seves pors i angoixes, però segons com es visqui la fe religiosa també pot generar altres pors i angoixes. No estic massa segur de la utilitat de la religió, si més no de la religió institucionalitzada, encara que si algú hi troba utilitat, allà ells amb les seves creences, sempre i quan no me las vulguin imposar.

“Sé que el cos es desintegra, i no hi ha cap raó de suposar que, desaparegut el cos, l’esperit hagi de continuar existint”. Encara que sigui una mica dur, no crec en la existència de cap transcendència després de la mort. La nostra vida s’acaba amb la nostra mort i no hi ha res més enllà.

Comunisme i capitalisme

1959 és temps de la guerra freda. No veu massa diferència entre comunisme i capitalisme encara que posats a escollir es decanta per aquest darrer.

“La majoria de gent és materialista, en el sentit que les coses que desitja són les que es poden comprar amb diners”. Vivim en una societat materialista i consumista, malgrat que el fet de tenir moltes andròmines i artefactes no ens fa pas més feliços

“Tothom, amb molt poques excepcions, abusa del poder que hom li confereix per la qual cosa és important de repartir aquest poder amb el màxim d’igualat i imparcialitat i no deixar que vagi a parar a mans d’un grup de cacics”. L’acumulació de molt de poder en poques mans és molt perillosa.

Els tabús de la moral

“La moral per la que es regeix la nostra societat no es res més que un feix de tabús”. “La moral consisteix a exigir el compliment d’una sèrie de normes sense donar cap raó d’allò que hagi pogut motivar l’establiment d’aquestes normes”. Els tabús i les prohibicions morals guien les nostres vides més del que realment desitjaríem. Poden ser una guia pel nostre comportament, però també poden generar sentiments de culpabilitat quan no les complim. Es poden convertir en veritables presons. De fet, les prohibicions del que sigui (B. Rusell posa l’exemple de la pornografia) només fa que augmenti l’interès pel que està prohibit.

Poder

Parla de tres formes de poder: el poder de la força, el poder econòmic i el poder de la propaganda o persuasió. Al poder li cal un fre. “Quan el govern és bo el poder s’empra amb limitacions i es fan contínues comprovacions i balanços; en un govern dolent, el poder s’empra indiscriminadament i es cometen tota mena d’abusos”. Malauradament això darrer és massa freqüent, molt més del que seria desitjable.

“Els súbdits de qualsevol d’aquests països administrats per un govern democràtic disposen d’una brida i unes regnes amb les quals frenar el poder. Però crec que haurien de disposar d’alguna mena de fre d’acció més immediata que les ocasionals eleccions generals. Al món modern on les coses estan tan estretament integrades, no hi ha prou amb això hauríem de disposar d’un sistema més segur per mitjà de referèndums”. Ja fa anys que es reclama un control més continuat sobre les decisions dels nostres governs. Les modernes tecnologies ho podrien facilitar. Han passat els anys i no s’ha avançat gens  en aquest sentit. Al poder es sent molt còmode sense control.

Què és la felicitat?

Marca 4 ingredients que contribueixen a la felicitat: la salut, mitjans suficients per no patir necessitats, les relacions personals i el reeiximent en quant a la feina. De ben segur que són uns ingredients importants per assolir la felicitat personal.

I en contra de la felicitat enumera: la inquietud, les preocupacions i l’enveja.

Fanatisme i tolerància

“Quan el fanatisme es combina amb una certa inclinació a odiar a un altre grup, llavors teniu un fanatisme desenvolupat al màxim”. Tots els fanatisme siguin del signe que siguin són un dels grans perills de la humanitat. El fanàtic és el pol oposat a l’home reflexiu. “Una gran part dels mals que pateix el món son deguts a la intransigència, a l’obcecació”

“Hi ha poques, poquíssimes persones que siguin totalment sensates. Gairebé tothom té una vena de boig en algun racó de la seva personalitat”. Ben cert. El sentit comú és el menys comú de tots els sentits. Com éssers humans ens cal controlar aquesta vena de boig que tots tenim.

Nacionalisme.

“L’Estat és primàriament, una organització per a matar estrangers; aquest és el principal propòsit”. Una definició molt dura, però força real. D’altra manera, ¿què justificaria l’existència dels exèrcits i de la gran quantitat de diners destinats a les despeses militar?

“El nacionalisme és el perill més gran amb que s’enfronta, actualment la raça humana”, sempre i quan el nacionalisme sigui agressiu.

El possible esdevenidor de la humanitat

No té una visió gens optimista, ans veu una humanitat dominada i uniformada amb poques escletxes per la dissidència i la diferència

Segons ell el futur depèn tot de l’educació i de com s’eduqui a la jovenalla.

Missatge final dirigit a la humanitat futura: “Teniu, gràcies als vostres coneixements, un poder a les mans que l’home mai no havia tingut; podeu fer servir aquest poder com cal o fer-ne un mal ús; l’emprareu encertadament si us adoneu que la humanitat constitueix una sola i gran família, i que tots podem ésser feliços o sentir-nos dissortats. Ja han passat els temps en què una minoria poc escrupolosa vivia a cos de rei a costes dels sofriments i la misèria de la gran massa constituïda per la resta dels mortals. Aquests temps ja han passat i ningú no aguantaria que aquest fet tornés a produir-se: haureu d’aprendre a viure amb el convenciment que és indispensable, perquè vosaltres sigueu feliços que ho sigui també el vostre veí. Crec que si la gent és educada d’una manera assenyada, no trobarà cap dificultat a admetre, com a condició necessària per a la pròpia felicitat, la felicitat d’altri...”

BERTRAND RUSSELL

La meva concepció del món

Edicions 62, 1974 (ed. Original 1959); 109 pàgines

Traducció de Llorenç Carbonell i Torras