Temps de vacances

El rellotge ja no es el que em diu que tinc què fer i a quina hora ho tinc què fer. Simplement  desapareix de la meva vista i queda amagat al fons del calaix.
M'oblido completament del control del temps i em deixo portar per sensacions i per petits plaers quotidians.

Puc sortir a entrenar cada dia sense tenir que estar pensant a quina hora tinc que estar de retorn a casa  per no fer tard a la feina. Simplement he de decidir on vaig i anar fent fins que en tinc prou o fins acabar el circuït que havia previst per aquell dia.

Puc agafar qualsevol dia sense  planificació prèvia i anar a donar un tomb per la muntanya, ja sigui, a prop pel Parc de Sant Llorenç del Munt, ja sigui més lluny a qualsevol altre indret del nostre país. Quants indrets tinc pendents per visitar i altres per repetir visitar!

Prendre el vermut, un petit mos, acompanyat de bon vi i d'unes lectures amb música de fons abans de dinar és un dels petit plaers que més m'agrada i com no una migdiada sense despertador. Tot això i molt més és simplement el meu temps de vacances.

Set cases a França

Atxaga és des de fa un temps un autor que m'agrada, i quan el vaig escoltar a l'hora del lector i a  Millenium parlant del seu nou llibre em van venir ganes de llegir-lo. Dit i fet.

Acostumat a que sempre ambienta les obres al País Basc se m'ha fet estrany que aquesta passi a l'antic Congo Belga a principis del segle XX, l'època del genocida Leopold II. Comença amb l'arribada a Yangambi d'un nou oficial amb un comportament del tot diferent, Chrysostome. 

En el transcurs de la narració coneixem les relacions viciades en un espai vital tancat i limitat. A mesura que va avançant l'obra anem descobrint les dèries, projectes i intimitats dels personatges principals, tots ells homes. Poc a poc van canviant les vides dels que fa temps que viuen en aquest campament militar, molt marcades per relacions de poder molt consolidades i en les que la corrupció, els desitjos personals, i les ganes de tornar a Europa hi juguen un paper cabdal.

De nou apareix un dels trets característics dels personatges en les obres d'Atxaga. Aquests escolten veuetes en el seu interior: a Donatien són les veus de les diferents personalitats dels seus germans que el van aconsellant en el que té que fer en cada moment, sobre tot, en les situacions més crítiques i, en canvi a Van Thiegel ens el presenta amb el cap dividit en diferents parts, segurament fruit de l'alcohol i d'un procés d'embogiment a causa de la sífilis que va a més a mesura que avança l'acció i que l'impedeix veure clar quines són les millors decisions a prendre.

L'acció és lenta al principi, però a mesura que avança el llibre es va accelerant fins arribar al tràgic final que com a un càstig diví cau sobre gairebé tots.

La història és entretinguda i es deixa llegir bé, però de llarg no és pas el millor llibre de l'autor.

Definició de turisme

“Turisme: corcó d'identitats, munió d'individus amb gorra i càmera que transformen l'urbs en pati d'escola, en fira, en diumenge etern que fa que ciutats captivadores s'assemblen cada volta menys a elles mateixes i més a altres ciutats malaltes de turisme.”

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

Variacions Golberg de J.S. Bach

 

El bes de Gustav Klimt

L'home manuscrit

“Ignore què serà de mi després d'aquesta cita.

Inicie, ara, un memorial, un inventari raonat, descriptiu, analític, dels moments de la meua vida en què Ell ha ficat cullerada”

L'home manuscrit de Manuel Baixauli és un gran llibre de principi a fi. El vaig llegir a les acaballes de curs, però com que no el vaig poder gaudir vaig decidir que per les vacances el llegiria de nou amb pocs dies, temps per endavant i sense interrupcions. Ha estat un plaer la seva re-lectura.

Feia temps que no tenia un llibre d'aquesta categoria entre les mans, una història rodona, enigmàtica que enganxa des del primer moment que fa reflexionar i amb un vocabulari precís. Narrat en primera persona, per un personatge si més no peculiar que des de jove es fa amic del silenci i escriu un Dietari. Hi ha una barreja de realitat, pensaments i ficció. Resulta un llibre inquietant, misteriós, màgic des del primer moment.
Segueix l'evolució del narrador a través de cinc moments, cinc intervencions d'Ell que es produeixen en moments cabdals i de canvi de la seva vida, una vida cada cop més solitària.

Cap al final es troba davant d'Ell, la cinquena i darrera intervenció i aquest li diu: “tu ets el meu somni assenyat. Tu omplis el seu futur i el meu passat alhora”.És el personatge de ficció enfrontat al seu autor, un personatge que ha viscut el que l'autor no s'havia atrevit a viure.

I com es diu en el mateix llibre

“- Hi ha lectures que s'esborren aviat.

- Altres lectures, en canvi, queden gravades per molt de temps.

- Què necessita un text ... per a gravar-se en un hipotètic lector ?

- És un misteri. No és una qüestió d'ingredients, ni de proporcions.”

Estic segur que aquesta és un dels llibres que quedarà gravat a la memòria. Els llibres, com els personatges i les persones segueixen existint en el Magatzem polsós de la memòria. Allà entre els difunts, els personatges inventats, les cases enderrocades i existeixen mentre durin en la memòria d'algú. D'altra manera passen a l'oblit, al silenci, .... desapareixen.

I què és l'oblit ?

“L'oblit no és cap lloc

L'oblit: un desert d'asfalt, sense ones

L'interior d'un núvol ....”

L'oblit

“Quant somie, per exemple, que sóc a la sala d'espera d'un aeroport, al meu voltant veig persones que no havia vist mai. Parlen, gesticulen i es comporten amb naturalitat. Tenen una vida, unes preocupacions, una manera de vestir, un idioma, uns propòsits ... Quan desperte, potser al principi, encara recorde imperfectament algú; al cap de poc, però es fonen per sempre. I em pregunte: on van a parar? On van a parar els figurants que ens acompanyen mentre somiem, o mentre llegim una novel·la, o mentre veiem un film?

- Al mateix lloc que els altres personatges. On va tothom, siga viu, mort o imaginari.

- A l'oblit!"

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

Cases deshabitades

“M'atrauen les cases deshabitades.
D'infant ja m'atreien. Una casa deshabitada esdevenia, per a mi, casa embruixada. Espectres, veus d'ultratomba, estances secretes. Ara prescindisc, d'elements gòtics, però em fascina imaginar les vides que ha contingut. Microcosmos, hàbits i convivències”

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

 

 

Cotxe o pilot ?

Els darrers anys de la formula 1, els Ferrari, Mclaren i Renault han estat els dominadors, amb Shumaker, Alonso, Raikonen i Hamilton en primera fila. Però aquest any  hi ha canvi de normes i apareix el famós doble difusor i de cop i volta aquests cotxes i pilots desapareixen de la primera línia  dels grans premis i ara el domini correspon als Brown-GP, primer i als Red Bull després i sorgeixen dos pilots que fins ara no sonaven en les travesses dels possibles guanyadors: Jenson Button i Sebastian Vettel. Sobre tot en Button que fa uns anys era el tercer en discòrdia en els duels Shumaker-Alonso havia desaparegut de la zona dels punts i ara que té un cotxe competitiu és un ferm aspirant a guanyar el mundial.

Em sembla clar que el cotxe és decisiu. Ja pots ser molt bon pilot que si no tens un bon cotxe guanyar és del tot impossible. L'única manera de poder saber qui és el millor pilot seria competir en igualtat de condicions. Ara el que sabem és quin és el millor cotxe de l'any i quin és el pilot que ha tingut la sort de pilotar-lo.

Estadi Olímpic Lluís Companys

Hi ha llocs que hom té a la memòria per alguns moments de la seva vida que guarda en algun raconet i aquest és un d'ells. M'agrada tornar-hi i passejar i deixar passar la pel·lícula d'aquells instants i  recordar les emocions viscudes.

Març de 1991, la meva segona marató, però la primera en que arribava a l'estadi Olímpic: enfilar la pujada a la muntanya màgica que ja es veia a l'horitzó des de la mateixa sortida a Mataró després de passar per tots els pobles del Maresme, tot un repte aquests dos darrers quilometres en pujada, encara avui hi ha restes de la famosa línia blava fins a la porta de marató, i l'entrada a l'estadi per fer els darrers metres. Després vindrien més maratons, i moltes més curses però aquesta sempre ha estat especial.

Octubre de 1992, el darrer dels jocs olímpics d'aquell any, els Specials Olímpics, els més oblidats de tots. Les hores d'espera dins l'estadi i la cerimònia d'inici dels jocs a dins del Sant Jordi, les cares d'emoció d'aquells atletes diferents que per una vegada a la seva vida eren importants i es sentien aplaudits per un pavelló ple de gom a gom i sortien a la televisió en directe. Treballar per ells va ser molt gratificant. Algunes de les cançons que van sonar aquella vesprada encara em posen la pell de gallina.

I com no ? Aquell concert inoblidable dels Stones. Ells, tots uns mites, allà en directe davant meu desgranat la banda sonora de tota una vida, incansables escenari amunt i avall i espectaculars amb tots els seus efectes. It's only rock and roll but I like it. 

I s'estranyen ?

Després d'una campanya electoral deplorable no es poden estranyar de que la majoria de la població s'abstingui. Els polítics han perdut. En termes educatius han suspès o dit d'altra manera han fracassat i haurien de repetir curs. Per quan la norma que estableixi que no arribar al 50 % de participació obligui a repetir les eleccions. 18.500.000 persones han optat per no votar, i el PP s'atreveix a dir que ha guanyat 6.600.000 vots ?

A més a la majoria d'abstencions i hem d'afegir l'augment significatiu de vots en blanc (gairebé el 3% a Catalunya), més de 220.000 a tot Espanya.

Però als polítics els és igual. Seguiran en les seves poltrones de poder, criticant-se els uns als altres però sense aportar elements de millora pels ciutadans. Tants anys d'esperar la democràcia per això és una mica decepcionant.

A més segueixen en la mania d'interpretar els resultats en clau interna, quan el que cal pensar és que cada elecció és diferent. No és el mateix votar en les municipals, autonòmiques, estatals o europees. El ciutadà ho veu diferent, però els polítics ho analitzen sempre en clau estatal i així els hi va.

Ara parlen molt de que els preocupen  l'abstenció, però no fan, ni faran res per evitar-ho: llistes obertes, explicar el que pensen fer en lloc de criticar a l'adversari, fer propostes polítiques engrescadores, donar espais electorals a propostes i idees noves .... Res de tot això, simplement tot seguirà igual fins a les properes i potser els que acostumem a anar a votar acabarem farts d'aquest circ i també ens abstindrem o votarem en blanc (tota una temptació, no cal dir-ho, i més després del llibre de Saramago). On situen el límit els polítics per tal de pensar en un canvi en profunditat del sistema ?

Imaginar o recordar, heus ací el dilema.

- Sens dubte. Passem mitja vida imaginant i anhelant el futur; l'altra mitja, recordant el passat.

- Imaginar o recordar, heus ací el dilema.

- També el record crea. En tot cas, ambdós exercicis superen la realitat. Mentre complia les fantasies no me'n delectava tant com abans o després de complir-les. La imaginació i la memòria filtren, condensen. La realitat, en canvi, és disgressiva, i està plena d'inconvenients superflus: qüestions de mecànica, de comunicació ... Tot acte guanya en la prefiguració o en el record.

- No obstant això, vostè tornaria a començar.

- Ara mateix. Sense experiències, no hi ha records. Cal viure amb intensitat, no sols pel goig efímer, sinó per acumular grans records, inversió de futur. És que puc, tornar a començar?

- No, no pot.

- De cap manera?

- De cap manera

L'home manuscrit 

Manuel Baixauli

La gent no accepta les llibertats dels altres.

També jo visc en dissidència dels costums i comportament del veïnat, i alimente fama de misantrop, de maniós, d'esquerp. La gent no accepta les llibertats dels altres, per minses que siguen; no tolera l'individu escindit del ramat.

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

Rory Gallagher Live

Aquest matí he escoltat el doble Irish Tour 74 de Rory Gallagher, un dels guitarristes que sempre m'ha agradat. Vaig tenir la sort de poder-lo veure dues vegades en la decada dels 70, des de les primeres files i en guardo un gran record d'aquelles actuacions plenes d'energia i amb cap concesió a la galeria simplement rhythm and blues i rock del més pur i simple, amb quatre músics i quatre llums sobre l'escenari i res més. Malgrat ser considerat per molts un ilustre secundari, pel meu gust ha estat dels millors, i amb influència amb molts altres guitarristes. Irlanda és terra de grans músics.
Aquí us deixo un mostre d'aquella gira del 1974 que també va passar per Barcelona en un temps en el que la mitjana de concerts era d'un al mes.

Camins ignots

He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

Dylan forever

Influenciat per la lectura del bloc Melòcalia de l'amic Luigi, aquest matí li ha tocat el torn a Bob Dylan. He revisat tres dels seus vinils: Blonde on Blonde (1966), Before the flood (1974) i Desiré (1976).

Entre tots els seus temes he escollit aquest Just like a woman, probablement un dels que he escoltat més vegades. Quantes hauran estat ?

Les places de Sabadell

Tenim gairebé totes les places de Sabadell potes enlaire en obres degut al famós pla de Zapatero, fins i tot places que els veïns i veïnes consideraven que estaven bé i que tampoc feia pas tant que s'havien remodelat estan d'obres. La pregunta que ens fem és no es podien aprofitar aquests diners per realitzar altres obres que segurament feien més falta ? Quins són els criteris que s'han seguit per tal de decidir que s'arreglava i que no ?

Ahir parlava d'això mateix el Vicenç Partal en el seu bloc Mails per Hipàtia i comparteix la opinió. Algunes d'aquestes obres són difícils de justificar. Sembla que es tracta simplement de gastar per gastar. Com que sobren els diners.

A tot això cal afegir els grans cartells de propaganda que presideixen totes aquestes obres per tal que tots els ciutadans tinguem coneixement de qui és el nostre gran benefactor. No són aquests cartells un gran malbaratament ? Són necessaris ? Quin cost tenen ?

Només 4 de cada 10 espanyols fan exercici

Fa uns dies l'amic Miquel Pucurull conegut entre els corredors populars per Pucu va publicar en un dels fils del fòrum de corredors.cat les conclusions d'un estudi realitzat per La Caixa sobre hàbits dels espanyols en pràctica esportiva:

- Només  4 de cada 10 espanyols fan exercici físic (36%), i tan sols 2 de cada 10 en fan amb freqüència (3 vegades o més a la setmana). És un dels percentatges més baixos d’Europa.

- La manca de temps, el desinterès, la feina i les càrregues familiars són les raons esgrimides per la meitat dels ciutadans per justificar la inactivitat.

- No tenir feina, ser mestressa de casa o una persona gran, divorciada, separada o vídua, juntament amb no haver practicat esport en la primera etapa de la vida, són factors que contribueixen a una vida sedentària. La  dedicació a l’esport augmenta amb el nivell d’estudis, de qualificació laboral i d’ingressos. Entre els que fan exercici físic, la majoria té estudis de segon grau (57,4%) y uns ingressos superiors als mil euros al mes (51,6%).
-  Els joves són el grup de població que fa més esport, però quan l’educació física deixa de ser obligatòria a les escoles, a partir dels 16 anys i fins als 34, el percentatge es redueix al 52%. Les causes: el foment insuficient d’aquest àmbit, les noves tendències de lleure i la pressió del mercat laboral.

- Els experts reivindiquen la necessitat de fomentar l’esport per frenar la tendència a l’alça dels índexs d’obesitat –que l’última dècada s’han triplicat a Espanya i ja consumeixen el 7% de la inversió del Govern en sanitat– i de les malalties cardiovasculars, que provoquen prop de 130.000 morts l’any.

Les dades són d'alguna forma sorprenents quan diumenge darrera diumenge les curses que es fan arreu del territori estan plenes de participants i de fet en moltes d'elles hom ha d'anar en compte per no quedar-se fora ja que tanquen inscripcions amb molts dies d'antelació.

També darrerament he observat gent que practica més d'un esport. És un multipesportista que tan el pots trobar en curses atlètiques, en algun esport col·lectiu, esquiant, fent triatló, etc. Suposo que el que passa és que per una banda tenim gent molt enganxada a l'esport, en algun cas fins i tot segurament en excés i persones que no fan res de res, ni tan sols pujar les escales o anar a la feina tot caminant i que es passen el dia asseguts al cotxe, a la feina i al sofà de casa.

Està per veure com evolucionaran les noves generacions amb tant d'oci sedentari i de pantalla que tenen a l'abast. Si aquest no s'enganxen a fer alguna mena d'esport, sigui el sigui, i no s'enganxen a l'hàbit de la realització d'un mínim d'activitat física regular acabarem criant una societat de “gruixuts” poc saludables i amb uns alts costos socials.

Dades complertes de l'estudi en aquesta adreça.

L'Òmnibus de la mort: parada Falset

Més d'una vegada he escoltat als meus pares, sobre tot, al meu pare  parlar del cotxe fantasma. Un cotxe negre que cada cop que apareixia pel poble era per agafar a algú, que al dia següent apareixia mort en alguna cuneta o a dalt el famós revolt de la Trona. El meu avi també va estar dins del cotxe fantasma, però
va tenir sort i va salvar la pell. Buscaven a un músic i la casa dels meus avis era coneguda al poble com a Can Music, ningú recorda exactament per quina raó, ja que a la família no hi havia hagut mai cap músic, però aquesta coincidència va estar a punt de ser fatal. Havia estat denunciat per un pagès i el meu avi insistia que no era possible ja que eren amics amb aquest pagès. Va aconseguir que el portessin fins la casa d'aquell pagès i allà es va desfer l'embolic.

Aquest llibre m'ha tornat al cap tot això que jo he escoltat més d'una vegada en boca del meu pare. La por que al poble hi havia cada cop que apareixia el cotxe fantasma, ja que la seva aparició significava sempre la mort d'algú, fruit sempre d'una macabre loteria sense cap tipus de lògica.

La lectura d'aquest llibre m'ha recordat en certa mesura a Soldados de Salamina, també una història de la guerra civil. No és una novel·la com aquell però tampoc és un llibre d'història. És un periodista que ens explica com va esbrinar alguns fets ocorreguts en el seu poble a l'inici de la guerra civil i el paper que hi van jugar alguns dels seus protagonistes.

És llegeix ràpid, s'avança amb ganes de saber quins són els camins que a poc a poc portaran al periodista a descobrir noves dades d'aquest Òmnibus de la mort i el Fresquet l'home que el manava. Després de tants anys i malgrat que la major part del protagonistes d'aquelles històries sanguinàries estan morts encara hi ha por a explicar i a saber el que va passar. I de fet moltes seguiran ocultes, ja que no sembla que hi hagi massa interès per esbrinar realment el que va passar. Llibres com aquest ajuden a descobrir petites parts de aquesta nostra història tan recent.

Nou matí de música

Aquest matí han tornat a sonar els meus vinils en el vell "tocata". Avui ha estat el torn d'un dels més grans, Jimi Hendrix, en concret els dos darrers àlbums que va publicar quan encara era viu Electric Ladyland i Band of Gypsys.

Dissabte

Dissabte per dormir sense tenir que escoltar el despertador, passejar i llegir el diari al bar davant un cafè amb llet, posar una mica d'ordre al pis, llegir una bona estona acomponyat per la música dels vells vinils:

Greenslade, un grup poc conegut que va visitar sovint Barcelona als anys 70.

I Neil Young un dels indiscutiblement grans:

 

La derrota de l'àngel

Segons una llegenda antiga, l'infant en el ventre de la mare ho sap tot, coneix i entén fins els últims i més amagats secrets de l'univers.

Quant surt del ventre de la mare, savi de tot, i pot veure finalment el món i pot parlar en veu alta, voldria explicar a tothom allò que sap. Però immediatament ve a veure'l un àngel, l'àngel del silenci, que li posa el dit damunt de la boca, com un segell, li xiuxiueja un xssst! i fa que tot se li oblidi.

Tots tenim damunt del llavi el senyal d'aquest dit de l'àngel, que ens va prémer la boca per tal de fer-nos oblidar.

Alguns, aquells en què el desig de parlar era més gran, els més xerraires de tot, tenen també un senyal a la barbeta: l'àngel hagué de prémer més fort i més estona per imposar-los el silenci.

Des d'aleshores, tota la nostra vida és un intent de recordar allò que ja sabíem i que l'àngel del silencia ens va fer oblidar.

Llavors, tot allò que al llarg d'aquesta vida aconseguim saber i entendre seria una victòria nostra contra l'oblit imposat; tot allò que aconseguim dir serà la nostra victòria contra el primer silenci.

Serà la derrota de l'àngel.

La derrota de l'àngel

VICENÇ VILLATORO