De nou una guerra mediàtica, una guerra que seguim el seu dia a dia pels mitjans de comunicació. És evident que no és l'únic lloc en guerra del món, però és el que els mitjans ens fan ara més evident. Si s'allarga en el temps, ja no serà tan notícia i deixarà d'encapçalar els diaris, excepte quan es produeixi algun fet important.
És un territori maleït, en constant conflicte al llarg de tota la seva història i de nou s'omple de sang i de morts innocents. Des dels temps bíblics, passant per les croades de l'Edat Mitjana, les diferents colonitzacions que ha sofert al llarg de la història ha estat un territori disputat. És el lloc sagrat de tres de les grans religions del planeta, i tothom en vol la seva propietat en exclusivitat.
Les imatges dels diaris d'aquests dies són esfereïdores. Sobre tot em trasbalsen les mirades perdudes, de ràbia, de impotència, de desesperació, i penso: això és el conte de mai acabar. Són fets que generen odi i l'odi engendra violència ja sigui per més tard o més aviat.
És un conflicte enrevessat que fa massa temps que dura, que té unes arrels històriques profundes i que dóna la impressió que estem condemnats a viure amb ell per sempre. No té solució o no es vol trobar la solució ?
Els nostres polítics, els polítics del països desenvolupats només fan declaracions. Diuen estar preocupats. Però realment no poden fer res per aturar-ho ? Fan tot el que poden ? I nosaltres ciutadans de a peu, podem fer alguna cosa ?
Amb la llei d'amnistia de finals dels any 70 ens van enganyar. Després de moltes manifestacions amb el crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, al final els presos polítics van sortir de la presó. Però ningú ens va explicar que aquella llei també incloïa els delictes que els addictes al règim havien comès en els llargs i foscos anys de la dictadura. I ara quan molts anys després s'intenta furgar en la història i demanar justícia resulta que no és possible ja que aquells delictes van estar amnistiats amb aquella llei o això diuen. Quin engany! Em sento enganyat i estafat.
El superjutge Garzón inicia unes diligències judicials per després acabar concloent que no són de la seva incumbència i que no hi pot fer res ja que resulta que el General Franco està mort. Què no ho sabia abans ? Tan ignorant és aquest senyor ? Si no fos un tema tan seriós seria per riure.
Franco i tota la seva camarilla d'assassins no poden ser jutjats mentre que el President Companys i molts d'altres continuen sent oficialment culpables i els seus judicis no són i no poden ser revisats. És clar ells van ser amnistiats per la llei d'amnistia i Companys i els altres no? No ho entenc.
Jo us conjuro, germans meus, sigueu fidels a la terra i no creieu a qui us parlen d'esperances sobreterrenals! Són emmetzinadors, ho sàpiguen o no.
Són menyspreadors de la vida, són moribunds i estan ells també emmetzinats, la terra està cansada d'ells: Tant de bo desapareguin!
En altre temps el delicte contra Déu era el màxim delicte, però Déu ha mort i amb Ell han mort també aquests delinqüents. Ara el més horrible és delinquir contra la terra ....!
Qui no recorda aquest títol emblemàtic dels Supertramp ? Mai ha estat un dels meus grups favorits, però s'ha de reconèixer que tenen algunes melodies emblemàtiques.
Després de setmanes i mesos en que els nostres dirigents polítics tractessin de falsejar la realitat ara tots reconeixen l'evidència: hem entrat en un període de crisi econòmica que serà llarg i profund. Això últim encara no ho volen reconèixer, però ja ens podem començar a preparar per la que ens espera.
El sistema econòmic sobre el que sobrevivim és un sistema construït sobre bases falses i no ens ha d'estranyar que en molts moments caigui en crisi. Està basat en l'engany i en el creixement indefinit, insostenible i innecessari, amb un crèdit a sobre l'altre que en algun moment ha de fer fallida. Ni la societat en general, ni els particulars podem viure en un endeutament infinit i inacabable. Potser ja ha arribat l'hora que aquest edifici construït sobre fonaments falsos caigui d'una vegada i construïm un altre més sòlid.
Tot són alarmes i recerca de formes per apuntalar l'edifici i que no caigui. Però on estan els responsables ? On estan els que s'han enriquit a base de “delinquir”, guanyant milions de diners a costa dels demés ? No són aquests els que han de pagar les seves errades ? Però aquests, pobrets ells, es beneficiaran de totes les ajudes, perquè se suposa que són els motors de l'economia i de les nostres vides i que sense ells no podríem viure.
Ja fa temps que es veia venir que aquest creixement desmesurat no podia continuar fins a l'infinit, però ningú hi posava aturador. Alguns guanyaven molts diners i estaven ben contents amb les seves fortunes aconseguides a costa dels demés.
En moments en que es podien començar a fer coses per evitar el desastre ningú hi volia pensar. Estaven massa ocupats fent recompte dels seus guanys. Però ara tot són urgències. Per què ens animàvem a subscriure plans de pensions amb els que després hi perdríem diners ? Per què no s'incentivaven les hipoteques a interès fix en lloc de les d'interès variable ?
I què hi te a veure amb aquesta crisi la guerra de l'Irac ? De fet els dos països més afectats i per on comença la crisi en són els dos principals instigadors d'aquella guerra. Fa pensar malament, però gairebé ningú piula al respecte.
Potser tot és més simple i com afirmava aquesta setmana el Papa Benet XVI les societats cada cop menys creients seran castigades per Déu.
Però també pot ser una oportunitat per agafar-se amb seriositat les teories del decreixement, possiblement la única sortida viable a tot el que està passant, però sembla que no anirem per aquest camí, perquè deixar de créixer pot ser terrible per els que només tenen com interès acumular guanys passi el que passi a la resta dels éssers humans. Sembla que no n'aprendrem mai, no rectificarem i seguirem caient en els mateixos errors.
¿Con qué criterio la memoria selecciona los rasgos que han de sobrevivir y representar todo cuanto en su tiempo fue completo y real? ¿Elimina quizá, destruye sin escrúpulos lo que el conocimiento no logra amar o comprender? ¿O es al revés, y sólo tiende a perdurar lo que una vez nos asombró y, en cierto modo, sigue siendo para nosotros un enigma?
Gentes así, gentes de paso, yo he conocido a muchas en la vida. A todos nos ocurre. Gente que llega, levanta su tinglado junto al nuestro, iniciamos una relación donde no faltan los planes, las promesas, la presunción de un futuro común, se traban nuestros días en un único nudo de aconteceres, y luego de pronto uno de los dos desaparece para siempre arrastrado por cualquier contingencia y ahí se cierra la historia. Según pasan los años, uno comprende cada vez mejor que el grueso de la vida es una suma de experiencias inconexas y apenas esbozadas. Gente como el profesor de filosofía, y otros muchos de los que apenas recuerdo una cara, un gesto, una voz, una impresión, un nombre o una frase, que enraizaron en mí un breve tiempo y después prosiguieron su rumbo, y yo el mío, de manera que nuestros destinos, que por momentos parecía que iban a unir sus cauces y a formar uno solo, finalmente se bifurcaron para ya no encontrarse nunca.
Fa temps que formo part del grup de catalans emprenyats i cada cop ho estic més. Fa uns dies vaig decidir participar en la manifestació convocada per ahir a la tarda per Sobirania i Progrés sota el lema “Som una nació i volem un estat propi”. M'agradava que es convoqués des de la societat civil i fora dels partits polítics.
A les 5, hora taurina, arribava a la Plaça Urquinaona i aquesta va ser la primera decepció. Érem 4 gats. Primer de tot calia vigilar a on em ficava, no volia anar amb la manifestació d'ERC. Anava arribant gent (siguem realistes tampoc massa), però cansat d'esperar em vaig avançar i de cop i volta es va posar en marxa. La capçalera era ben estranya. No hi havia els rostres visibles de la convocatòria. Potser és que no volen protagonisme.
Avança a poc a poc i gairebé a l'alçada del monument a Rafael de Casanovas a la vorera de l'altra banda hi ha corredisses i comencen a volar taules i cadires cap a l'interior d'un bar. Després d'uns moments de confusió continua la marxa. Els actes violents em posen nerviós i em creen tensió i quan aquesta violència és gratuïta encara més. I estava clar que alguns tenien ganes de gresca.
La marxa segueix sent lenta. Canten els segadors i també criden In-de-pen-dèn-cia. De tant en tant prop d'on estic llencen petards. Tampoc m'agrada. A l'alçada dels jutjats la capçalera es desvia pel carrer Comerç en direcció a l'estació de França. On van ? No acabava al Parc de la Ciutadella ? No entenc res ? A més estem aturats. Començo a estar fart. Van en direcció al Passeig del Born. Crec que aquesta no és la meva mani.
La deixo i vaig cap al Parc de la Ciutadella, allà hi ha el final de la manifestació de Sobirania i Progrés. Està parlant en Feliu Formosa. També canten Els Segadors i criden In-de-pen-dèn-cia. Es dóna per acabada. I marxo a agafar el tren.
De camí també veig el final de la manifestació d'ERC. També canten Els Segadors i criden In-de-pen-dèn-cia. Així no anem en lloc, tres manifestacions a la mateixa hora i pel mateix recorregut que volen el mateix i criden slogans iguals o molt similars i no es poden posar d'acord per anar junts. Se'ns continuaran rifant sempre que vulguin. Ens retallaran l'Estatut i ens donaran quatre quartos i tot seguirà igual si no aconseguim donar una resposta contundent i única. Ens saben dividits i dèbils. Va estar una tarda molt decebedora. Som molts els catalans emprenyats però hi ha massa afany de protagonisme i personalisme. Així no anem enlloc.
Sembla mentida fa al un parell de setmanes que cada dia rebo tres trucades diàries al telèfon fixe de casa que no agafo al veure que posa “llamada ocultada”. Curiosament eren sempre a les mateixes hores: al principi de la tarda, a mitja tarda i ja al vespre després d'haver sopat. Els darrers dies han variat una mica l'horari però continuen insistint, sempre en horari de tarda-vespre. Suposo que em tenen en una llista (sí què sóc important!) i que em seguiran trucant fins que algun dia m'oblidi de mirar el “xivato” i agafi el telèfon directament i els hi digui quatre fresques. He provat de despenjar el telèfon i no dir res, però encara és pitjor insisteixen en trucar més vegades. Què em deuen voler vendre ? Segurament una superoferta en matèria de telefonia. I de fet no hi ha res a fer per tal que em deixin tranquil perquè després d'aquests seran uns altres. Però si ho fan és que algun èxit tenen i algun guany treuen. Tot plegat sembla mentida i no hi ha res a fer.
M'agrada l'esport i, per tant, he de reconèixer que m'agraden els Jocs Olímpics i he fet el seguiment d'alguns esports sempre que m'ha estat possible. Ara que han acabat m'agradaria fer alguns comentaris.
Xina ha utilitzat els jocs per rentar la seva imatge i presentar la seva candidatura a potència econòmica mundial. Els Jocs Olímpics són un bon aparador i ho han sabut aprofitar, tapant totes les seves misèries que són moltes.
L'excés publicitari al voltant de l'esport. Quin negoci més gran que representa! Quants diners arriben a guanyar les grans marques esportives! I també alguns esportistes. De fet no només en els Jocs sinó en tota manifestació esportiva per humil i petita que sigui acostuma a haver-hi massa diners i negoci pel mig.
L'esport convertit en espectacle. L'esforç de l'esportista a la recerca dels seus propis límits és un gran espectacle, però poques vegades serveix per augmentar la pràctica esportiva continuada de la població.
La utilització nacionalista de l'esport, per part de totes les nacions i en el nostre cas tan per part dels espanyols com dels catalans. L'esportista practica l'esport perquè li agrada no pas per representar al seu país. Cansa llegir i escoltar constantment proclames partidistes i patriòtiques en lloc de comentaris tècnics.
Quan es fa balanç tan sols es compten les medalles, però hi ha molts esportistes que han estat a prop i d'aquests tothom o gairebé tothom s'oblida, quan estar entre els millors atletes del món en la teva especialitat ja és un gran resultat i també s'hauria de valorar aquest esforç i no menysprear com es fa a vegades.
Han acabat els Jocs Olímpics, i el 6 de Setembre comencen els Paralímpics. D'aquests també hi haurà el mateix seguiment mediàtic? I a mitjans d'Octubre a Castelló hi haurà els Jocs Nacionals Special Olímpics 2008 dels que suposo poc en sentirem a parlar, de la mateixa manera que tampoc van dir res dels Jocs Internacionals d'Estiu fets del 10 al 19 d'octubre del 2007 a Shangai. I aquests jocs també són esport i del bo, amb atletes que entrenen i s'esforcen en fer-ho el millor possible, però aquests no venen imatge, els seus cossos no són perfectes, i ben poc els podrem veure a la televisió i als diaris. Potser amb una mica de sort en algun raconet.
De fet m'és igual el que faci amb el seu nas, però em molesta perquè ho fa amb els nostres diners. Estic fart de mantenir a tota la família real (què no és curta!) a qui jo no he triat i és més sense saber quan cobren i tampoc que en fan dels diners ja que no hi ha tot un obscurantisme al voltant de la seva economia.
Per quan un referèndum sobre monarquia o república. Ai perdó! Ja sé que per convocar referèndums en aquest país es necessita un permís molt especial que evidentment jo no tinc. També sé que segurament en una pregunta d'aquest estil guanyaria la monarquia, però al menys em donaria el gust de dir que no i saber exactament quants som els que no volem continuar amb els Borbons que l'únic que fan és viure sense treballar en res de profit i posar multes als que cremen les seves fotos. Igual els diners d'aquestes multes els utilitzen per les seves operacions d'estètica. Per què no ?
I ja que escric sobre “la meva estimada família reial”, algú sap on s'ha ficat el Rei aquest any al llarg dels Jocs Olímpics. A Pequín només hi havia la reina i els Urdangarín, però el Juan Carlos no. No us sembla estrany ? A altres jocs havia fet un seguiment exhaustiu i en aquests no ha aparegut. Tampoc és que m'importi massa, és simple curiositat.
Ha tornat ha passar de nou. Es produeix un terrible accident i les televisions fan espectacle de la notícia, amb un gran desplegament de mitjans, amb enviats especials a tots els punts que consideren d'interès. No paren d'ensenyar imatges. D'explicar qui són i d'on són les víctimes, de fer parlar als seus familiars en uns moments que segurament que no és això el que volen, d'entrevistar als pocs supervivents que poden parlar, d'entrevistar a tècnics que tal que expliquin les possibles causes de l'accident ...
No em val que es justifiquin afirmant que és la notícia més important. Avui tothom ja ho sabia, simplement donant una breu informació de la desgràcia seria suficient. Tots ja sabem el que ha passat, per tant, ja no és notícia, ni novetat. No ens calen més detalls, que no aporten res al que ja sabem. Ho trobo molt lamentable que s'aprofiti una notícia tan trista per cercar maneres de guanyar audiència.
Un simple exemple, el Telenotícies vespre de TV3 amb una durada de 34 minuts n'ha dedicat 19 (56%) a l'accident d'avió de Barajas i 8 (24%) als esports, quedant només 7 (20%) minuts per la resta de notícies. Els números són clars.
"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Són les darreres paraules de Roy Batty un replicant Nexus-6 abans de que acabin els quatre anys de vida pels que ha estat programat.
La lectura de la novel·la de Philip K. Dick “Sueñan los androides con ovejas eléctricas? M'ha portat a veure de nou la pel·lícula de Ridley ScottBlade Runner.
En el seu moment em va agradar molt, però la lectura del llibre m'havia fet pensar que hi havia moltes coses que no recordava i en realitat no és així. Simplement hi ha diferències importants entre llibre i pel·lícula. Aquesta s'ha oblidat referències a una religió (mercerisme) que tota la humanitat segueix, a les mascotes tan reals com mecàniques, la màquina de les emocions que utilitzen els protagonistes, una guerra propera de la que encara paguen conseqüències en forma de radiació, .... Els personatges també sofreixen variacions, alguns desapareixen (els replicants de la pel·lícula són 4 i al llibre són 7), i altres apareixen nous (Gaft) o són modificats (la casa de John Isidore on es refugien els replicants és substituït per J.F. Sebastian)
El llibre és un bon llibre de ciència-ficció, però la pel·lícula és una gran pel·lícula, d'aquelles que sempre et queda en el record, sobre tot, aquests pobres replicants que l'únic que volen és conèixer el seu creador, per demanar una ampliació dels seus anys de vida, amb una gran ambientació. També en Harrison Ford en la creació de Rick Decard el caçador de bonificacions ple de dubtes sobre si està bé el que fa, i fins i tot, si ell mateix no és un replicant. Tot amb una gran ambientació i envoltat per la música composada pel gran Vangelis que havia començat junt amb popular Demi Roussos en el grup grec de rock progressiu de finals dels 60 i principis dels anys 70 Aphrodite's Child i que després com a compositor i teclista col·laboraria amb molts músics i es faria famós amb el Carros de Foc.
Tot portat al cinema de la mà d'un gran director, encara que a voltes una mica irregular: Ridley Scott.
Si no l'has vist no te la pots perdre, fins i tot, si fa temps que l'has vist està bé veure-la de nou. I tampoc està de més llegir el llibre
Posteriorment, 2666, llibre pòstum de Roberto Bolaño, és un títol que va despertar la meva curiositat. Havia llegit algunes crítiques elogioses i el fet que els innumerables i misteriosos crims de Ciudad Juàrez fossin un des seus temes principals també m'atreia. Fa poc també s'ha estrenat una versió teatral maratoniana de més de 5 hores.
No sabia massa bé que em trobaria ni que cercava al llegir-lo, però el que està clar és que no m'ha agradat, se m'ha fet pesat i m'ha costat acabar-lo. Són cincs llibres amb molt poca relació entre ells i de fet només el quart tracta directament sobre els crims, a la resta en fa ben poca referència i malgrat que hi ha alguns personatges comuns en els diferents llibres no acabo de veure quina relació tenen entre ells. El primer llibre (“la parte de los críticos” ) és llegeix bé, però a partir del segon (“la parte de Amalfitano”) ja tinc ganes d'acabar, no m'agrada, però resisteixo la seva lectura fins el final. Excepte el quart llibre (“la parte de los crímenes”), on torno a recuperar l'interès, poc es parla del que jo creia que era el tema principal. Hi ha molts alts i baixos en l'interès al llarg de tota la narració.
D'entrada l'autor abans de morir havia deixat l'encàrrec de publicar els cinc llibres per separat, però tan l'editor com la persona (Ignacio Echevarría) a qui el propi Roberto Bolaño havia deixat com a referent respecte als seus assumptes literaris, decideixen publicar-los tots junts i en un sol llibre. En realitat encara no entenc el per què d'aquesta publicació conjunta en un sol volum deguda a la poca relació entre els cinc llibres, ja que considero que es poden llegir perfectament per separat i que la seva lectura conjunta és totalment innecessària.
No és la primera vegada que un llibre del que esperava molt em decep. Per sort, altres vegades passa totalment el contrari. De fet de Roberto Bolaño tenia intenció de llegir també “Los detectives salvajes”, però el mal regust de boca deixat per 2666 farà que no sigui així.
Aquest va ser un dels primers llibres gruixuts també anomenats llibres totxo que vaig llegir quan era adolescent i en guardo un bon record. Aleshores era un best-seller com altres llibres dels mateixos autors. (Dominique Lapierre i Larry Collins) Quan vaig escoltar que havien fet una versió cinematogràfica del llibre vaig tenir interès en veure-la.
Director i actors desconeguts per mi, llibre molt oblidat en el record, però resultat prou bo. Els inicis del conflicte àrab-isrealí des del moment que les Nacions Unides proclamen el naixement de l'Estat d'Israel. Jerusalem, una ciutat símbol per moltes religions i una ciutat desitjada per tothom.
Porten 60 anys de conflicte i després de veure les imatges de Oh Jerusalem em queda molt clar que és un conflicte sense solució possible. Massa anys de morts i enemistats molt difícil d'oblidar. Sempre hi haurà algú disposar a matar i matar és tan fàcil. I els morts generen odi i ressentiment.
Les guerres són un mal negoci pels que hi participen directament. És fàcil començar-les i molt difícil trobar el punt i final. I els beneficiats qui són ? Els fabricants i venedors d'armes, alguns polítics, alguns empresaris sense escrúpols, ....
I precisament avui fa 70 anys exactes de l'inici de la Batalla de l'Ebre, una de les més sagnants i decisives de la nostra guerra civil. A la contra de la Vanguardia podeu trobar una interessant entrevista a un dels pocs supervivents dels que hi varen participar. Paga la pena la seva lectura.
És innegable que Josep Mª Pou és un dels grans del teatre català. Que jo recordi és la tercera vegada que el veig en directe, les altres també van ser al Romea, amb dos obres i dues actuacions també inoblidables: El Rei Lear i La Cabra.
També recordo les seves aparicions tan a la televisió (Estació d'Enllaç, El Príncep de Viana), com al cinema (Amic amat)
Aquesta vegada encarna a un gran personatge, Orson Welles, de tots conegut, un geni polèmic i controvertit. De fet és un dels directors que més admiro. No he vist totes les seves pel·lícules, però algunes d'elles figuren entre les que he vist més vegades. Potser seria hora de fer una revisió de la seva filmografia complerta.
Pou i Welles tenen un certa semblança física accentuada pel seu magnífic treball en escena. Ell sol omple tot el teatre al llarg de 90 minuts llargs que es fan curts. El jove Jaume Ulled tan sols fa de contrapunt. Quina oportunitat d'aprenentatge per un jove actor treballar amb un actor com en Josep Mª Pou!
De fet no passa res, simplement un Orson envellit i al final de la seva carrera mentre grava anuncis radiofònics va parlant i desgranant algunes anècdotes de la seva llarga vida dins del món de les arts escèniques: ràdio, teatre, cinema, ..., mentre espera poder assolir un dels somnis acabar la seva pel·lícula sobre El Quixot.
Però malgrat que no passa res què gran és el teatre interpretat pels grans actors!
... No tengo mucho tiempo, he de respirar, comer, beber, dormir. No tengo mucho tiempo, he de moverme al compás del engranaje. No tengo mucho tiempo, estoy viviendo ...
Pel·lícula basada en una història real, ben realitzada i interpretada. Vaig anar al cinema perquè la història em va atreure. Desconeixia al director i als actors. A mesura que es va desenvolupant l'acció penses com és possible que succeeixin coses així i que tantes persones siguin capaces de participar d'actes tan violents de forma reiterada. Les primeres accions violentes de la història semblen una clara defensa de l'honor i dignitat del clan familiar, però a mesura que aquests augmenten en crueltat, també augmenta el sense sentit del mateixos, així com el nombre de persones que hi intervenen. Primer només són la família, però hi acaben participant també els amics de la família. Totes són persones que cada diumenge van a l'església. La justificació que es donen pels càstigs que infligeixen a la nena és que ho fan perquè aprengui. És dolenta i no tenen un altre solució que castigar-la. És allò tan conegut de ho fem pel teu bé, em fa més mal a mi que a tu.
Hi ha estudis que defensen la naturalesa intrínsecament violenta de l'ésser humà, però vist en viu i en directe a través de les imatges d'una pel·lícula reflex d'una història real costa de creure que coses així siguin possibles. Segurament el més difícil d'una acció violenta és iniciar-la, i un cop ja ha començat és molt difícil trobar com aturar-ho, i quan aquesta acció és col·lectiva segurament encara és més difícil.
A mesura que avança l'acció et vas sentint més incòmode en la butaca i tens ganes de que tot allò acabi. Hi ha un moment que dóna la impressió que la nena aconseguirà escapar d'aquella tortura, o potser, cal dir martiri, però és simplement un somni. No hi ha sortida ha d'acabar malament i surts del cinema alleugerit perquè ha acabat, però també amb un mal regust de boca per tot el que acabes de contemplar en la pantalla.
