dijous, 10 de març del 2011

Darrers moments

Hem passat dies dolents i hores amargues veient com patia, com era conscient que això era el final, com demanava acabar d'una vegada. Perdia les ganes de fer coses, fins i tot, de menjar. Estava irritable, plorava d'impotència. Estava ben fart de les pastilles que no servien de res. Com més anava més malament es trobava. El seu pensament era cada cop més lent i més confús. Com una vegada vaig escoltar dir a Chillida en un vídeo d'una exposició, ja no era ell, el que quedava d'ell era ben  diferent de com havia estat en un altre temps. Ja feia dies que no sortia al carrer. Es passava totes les hores que podia dormint. La mare el cuidava el millor que sabia, però ho passava molt malament.
Diumenge feia 61 anys que s'havien casat. Cap celebració. En el record quedava que l'any passat havíem anat a dinar a les 7 portes tots junts, el mateix lloc on van anar quan es van casar a gastar-se els pocs diners que aleshores tenien.
L'han ingressat i ja no pateix. Està sedat i així estarà fins que la seva maquinària digui prou.
Nosaltres estem més tranquils. Millor així. Mai més tornarà a casa. Allà queden les seves coses. Què en farem? Fa dies que ho sabíem però és molt dur aquest buit quan entres per la porta. Fa temps que ja van deixar les sardanes, però encara gaudia de la música a casa.
Després van deixar de viatjar i d'anar a la muntanya, però gaudien de les fotos i de les explicacions de les meves sortides. Encara li quedaven els passeigs per Sabadell i el seu Parc de Catalunya, però ara ja s'ha acabat tot. Només ens resta esperar el moment que per sort serà molt immediat.


dilluns, 14 de febrer del 2011

Les municipals s'apropen

El passat diumenge 13 de febrer feia dos anys de la mort d'Antoni Farrés, el que al llarg de 20 anys va ser alcalde de Sabadell. Incomprensiblement el divendres a les 16.30 s'inaugurava un monument per recordar-lo.
Em pregunto quines han estat les raons per no fer aquesta inauguració el mateix dia que es complia el segon aniversari de la seva mort que a més era diumenge i podia permetre convertir aquest acte en un homenatge popular a l'anterior alcalde. Qui podia anar a la inauguració un divendres en horari plenament laboral ? Quin interès hi havia en que aquest acte passés desapercebut ?
Finalment els mateixos ciutadans han organitzat un acte d'homenatge popular aquest proper diumenge a les 12.
El monument i el seu emplaçament m'agrada. Al bell mig el que va ser una de les seves obres emblemàtiques i que va marcar un important canvi en la ciutat: el Parc de Catalunya i l'Eix Macià.



Els 20 anys de la seva alcaldia van estar farcits de realitzacions de projectes. Era i és un personatge respectat arreu.
L'actual alcalde que ja fa temps que està en campanya permanent pensat en les properes eleccions municipals del 22 de maig ha parlat de molts projectes, però la major part d'ells han estat castells en l'aire: el zoo, la gran via digital, la ciutat de la música, .... Potser els únics projectes realitzats que en molts casos no depenen directament de l'Ajuntament són les noves estacions de FCG que estan en obres, la xarxa de biblioteques i la pista d'atletisme coberta, així com també, els milers de metres quadrats destinats a futurs polígons industrials dels que els resultats resten per veure. Esperem que no es converteixen en naus desertes.
Tots els partits ho fan, però em molesta molt la utilització de qualsevol obra o actuació a la ciutat per petita que sigui per fer propaganda. Fa poc, el mateix Manel Bustos va venir al barri per explicar el projecte de més de 1500 habitatges protegits al barri de Cifuentes. Encara hi ha tot un barri fantasma i desert just aquí al costat, amb un magnífic parc i uns bons carrers asfaltats i semàfors en funcionament, completament buit esperant la construcció dels edificis. També tenim blocs de pisos d'habitatge protegit acabats en diferents indrets de la ciutat, algunes fa més d'un any, en espera de ser adjudicades. Té aleshores sentit parlar de la construcció de més de 1500 habitatges ? És ara el moment ?
El Complex Alexandra i la Biblioteca de Ponent ja s'han utilitzat per tres jornades de portes obertes, però encara no s'han adjudicat els pisos (ho havien anunciat pel novembre, encara que no van dir l'any). La biblioteca s'inaugurarà el proper 27, evidentment amb un altre acte de propaganda personal. Ja en portaran 4 per una sola obra. Bona mitjana, així si que són rentables les obres. 
El premi a una de les ciutats amb més transparència també l'està utilitzant a tort i a dret, però ben poc ha dit sobre les dates que aquests dies s'han fet públiques de que Sabadell és una de les ciutats amb els graus de contaminació més alt. No s'ha proposat cap mesura per reduir aquestes xifres tan negatives.
Malauradament com que la oposició no es posa d'acord per presentar-se conjuntament, si no tenim un cop de sort és molt possible que tinguem Bustos per 4 anys més. Ens haurem d'aguantar, ja que no podrem fer el que es pot veure en aquest vídeo.
 

dilluns, 7 de febrer del 2011

Olor a colònia

Aquest llibre ha estat tota una sorpresa editorial, escrit per Sílvia Alcàntara una escriptora novell sense massa promoció s'ha convertit en un best-seller que ja fa temps que dura. Des del primer moment va despertar la meva curiositat. El món de les colònies industrial sovint present en les converses dels meus pares quan parlen del poble, així com les construccions abandonades en la llera dels dos grans rius (Ter i Llobregat) i que tantes vegades he vist tot passant amb el cotxe, m'ha interessat.
Ja fa temps que vaig visitar la colònia Vidal, i altres vegades he aturat el cotxe per passejar pels carrers d'algunes d'aquestes colònies abandonades pensat com havia estat la vida en aquests llocs. Des de les nostres ciutats actuals és difícil d'imaginar com es podia viure en aquesta mena de pobles controlats fins el més mínim detall per l'amo i el director, ambdues figures respectades de forma gairebé reverencial per tots “els seus treballadors”.


 Casa de l'amo de les mines de Cercs, actualment en venta

El títol mateix és un gran encert i amb molta relació amb tot el que passa al llarg de la novel·la.
Està molt ben construïda i a mesura que avança l'ambient és va fent més sufocant. Els fets es van desgranant a poc a poc. És una novel·la de la que en pot sortir un bon guió cinematogràfic. Les relacions dins del món tancat en si mateix, aïllat de l'exterior i sense llibertat de la colònia són difícils, plenes d'enveges i d'històries personals. És una vida rutinària només trencada per les constants tafaneries. És parla constantment de la por, amatents al que diran.
Vivint en les ciutats actuals a vegades se'ns fa difícil pensar que no fa tant de temps aquesta era la vida habitual de molta gent que no estranyaven gens tenir que viure així. És més alguns consideraven, fins i tot, que poder viure en una colònia era una sort, ja que permetia assegurar-se la supervivència mentre es podia conservar el lloc de treball i això suposava una garantia de per vida a tota la família.

Us deixo amb l'inici de la novel·la, un inici ple de força

Com la bèstia que ensuma el perill, es quedà quiet, encarcarat darrere la porta tancada; la mirada poruga, els llavis premuts amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Va retenir l'alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava la maneta de la porta amunt i avall. Una vegada. Una altra vegada. I encara una altra. Res. El forrellat no cedia. El fum ho empudegava tot. S'afluixà la corbata, es descordà el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.


dimarts, 1 de febrer del 2011

Pare

A principis de l'any passat el pare es queixa de mal a les cames, sense trobar una resposta satisfactòria en els metges. Després de moltes visites i moltes proves, finalment a l'estiu el diagnòstic ja és clar: càncer al ronyó. Una operació per extirpar-li el ronyó no és possible. És massa gran i no la suportaria. Opten per aplicar quimioteràpia. Entre sessió i sessió es va apagant, cada cop amb les forces més limitades. Els recorreguts dels seus passeigs van minvant. Són més curts i més breus i amb molt més cansament.
Estem a la sala d'espera. Esperem que tot d'una s'acabi. Una vida, un passat ben llarg i ben aprofitat, farcit de bons moments. Com ells mateixos han dit moltes vegades, quan eren joves mai havien pensat arribar on han arribat, anar als llocs a on han anat, poder portar la vida que han portat. Es miraven amb delit els reportatges de grans viatges, sobre tot, els paisatges muntanyencs dels Alps. Aleshores, tot semblava molt lluny i molt inabastable.
Després de conèixer molt més món del que mai havia somiat, ara està en l'inici del darrer viatge. El futur és ben cert i ben limitat. L'edat i la malaltia, la maleïda malaltia, el conegut fa anys com el “mal lleig” no perdona. Volta i volta fins que atrapa les teves cèl·lules i les va destruint sense pietat i sense treva.
La situació esdevé difícil per moments. Veure com s'apaga, com s'empetiteix lentament el teu pare és molt dur. El mires, i ja no és el que havia estat. Et travessen pel cap imatges fugaces d'altres temps, dels bons temps, també tot allò que ha quedat pendent i que ja no podreu fer.

La rusca” com l'anomena José Luis Sampedro en una novel·la inoblidable, “La sonrisa etrusca”, va fent la seva feina inexorablement. Apareixen els dolors. En alguns moments encara hi ha esperança en el miracle metge però aquesta s'esvaeix. Ja no hi ha res a fer. I ara què ? Aquesta és la pregunta que em belluga pel cap. Fins quant haurem de contemplar amb passivitat com s'acaba ? Ara encara porta una vida “relativament normal”, però fins quan ? Com esdevindrà tot aquest procés ? Com ho assimilarem tot plegat?
Ara que ja ens han dit que no hi ha solució què hem de fer ? Simplement desitjar que el viatge que resta sigui el més breu possible.

diumenge, 16 de gener del 2011

Repetint receptes

Hans Tietmeyer (1996), president del Banc Federal Alemany: “El punt d'interès actual és crear condicions favorables a la confiança dels inversors. Per a generar confiança entre els inversors, per a encoratjar-los a invertir, caldria imposar un control més rigorós de la despesa pública, reduir el nivell impositiu, reformar el sistema de protecció social i desmuntar les rigideses del mercat laboral”

Citat en el llibre de Zygmunt Bauman,
“Globalització. Les conseqüències humanes” escrit al 1998.

És una cançoneta que em sona molt.
Fa molt de temps que donen les mateixes receptes per a mals diferents. Potser ja seria hora de pensar en receptes noves, no?

Pla dels Ginebrons agost 2010

dissabte, 15 de gener del 2011

Lou Reed

Enlluernat pel rock simfònic, la psicodèlia i l'anomenat rock progressiu, Lou Reed ni el glam rock que l'envoltava, ni la seva imatge pública no m'agradava gens. Va ser l'impacte del seu àlbum en directe Rock and Roll Animal (1974) que va capgirar la meva opinió i va passar a formar part de la banda sonora de la meva vida, ja sigui en vinil, cassette, CD o spotify:
Sweet Jane, White light/White heat, Lisa says, Vicious, ....
Els ritme envoltant de la seva músicai la seva particular veu m'ha acompanyat en molts moments. És un dels mites que ha madurat bé, embrancant-se en nous projectes encara interessants i ambiciosos, sense necessitat de dedicar-se simplement a repetir-se i a viure d'un passat cada cop més llunyà.

 
Ride into the sun (1972)

Looking for another place Buscant un altre lloc
Somewhere else to be Perquè algú més sigui
Looking for another chance Buscant una altra oportunitat
To ride into the sun Per viatjar cap el sol
Ride into the sun Viatja cap el sol
Ride into the sun Viatja cap el sol
Ride into the sun Viatja cap el sol
Ride into the sun Viatja cap el sol

Where everything seems so pretty On tot sembla tan bonic
When you're lonely and tired of the city Quan estàs so i cansat de la ciutat
Remember it's a flower made out of clay Recorda que és una flor feta d'argila
The city La ciutat
Where everything seems so ugly On tot sembla tan lleig
When your sitting at home in self pitty Quan t'asseus a casa auto compassiu
Remember you're just one moreperson Recorda que només ets una persona
Who's living there Que vius allà
It's hard to live in the city Ésdur viure a la ciutat
It's hard to live in the city Ésdur viure a la ciutat
It's hard to live in the city Ésdur viure a la ciutat

diumenge, 9 de gener del 2011

Prohibir prohibir

Seguim amb les prohibicions i les regulacions. Cada cop la llista és més llarga. És ben curiós el fenomen. Des de fa un temps, no m'atreveixo pas a posar una data, la solució a tots les nostres mals és prohibir. Bé, de fet moltes vegades, és un clam social el que demanda la prohibició de certes conductes. Si seguim així aviat serà més fàcil fer una llista del que es pot fer, que no pas del que està castigat per la llei. I consti que personalment no m'afecta la prohibició de fumar ja que no he fumat mai, però em cansa aquest afany de regular tota la nostra vida quotidiana. Fins i tot, m'agafen ganes de posar-me a fumar pel simple fet de portar la contrària. Cadascú ha de ser prou madur per prendre les seves decisions i no dependre de la protecció del papà Estat.
Prohibit prohibir era un dels lemes del maig del 68 ja molt llunyà en el temps i en el record. La generació que avui en dia ens governa és directament hereva d'aquell maig i els seus mites, però ho tenen oblidat com les "batalletes" de la seva joventut. També és cert que tampoc el van viure, però sí que devien mitificar-ho com hem fet molts..
I ara que ja fa temps que és la generació que està en el poder acumula una prohibició rere l'altre, així com també, un reguitzell de privatitzacions de serveis públics. És ben estrany sembla que volen tirar terra sobre els seus pecats de joventut, i deixar-los ben enterrats i oblidats.
Al pas que anem queda cada cop més lluny la legalització de les drogues que de ben segur estalviaria molts dels mals associats que comporta el seu consum i, sobre tot, la delinqüència i el gran negoci associat al seu tràfic.
Està clar que si la única solució que trobem és anar prohibint és que alguna cosa, o possiblement moltes, no fem bé. Caldria reflexionar i cercar una altra sortida a tots aquests neguits que ens preocupen com a societat. Potser la solució està en una altra manera d'educar, quina ?

Espai lliure de fums

divendres, 31 de desembre del 2010

Trabajo, consumismo y nuevos pobres

Tres mots de plena actualitat aquests dies. En aquestes festes del consum al mateix temps es parla constantment de solidaritat amb els pobres i els exclosos per tal de netejar la nostra consciència, i com no de la falta de treball en un final d'any amb un índex d'aturats que no hi ha manera de que baixi.
En molts moments tenia que confirmar amb incredulitat la data de quan l'havia escrit, ja que en algunes de les seves afirmacions fa la impressió que està parlant de la crisi actual.




El consumisme es transforma en l'eix principal de les nostres vides en front del treball que deixa de ser important.

Abans cadascú era i es definia en funció del seu treball, ara es defineix i és segons el que consumeix. Hem passat de la societat del treball, a la societat del consum, per tant, no preocupa pas que ho hi hagi treball, sinó que hi hagi gent que pugui consumir. D'aquí que la solució de la crisi passi per més consum, per què els consumidors compleixin el seu deure de comprar i consumir més i més: “El crecimiento económico es la medida de que una sociedad funciona. Una sociedad de consumidores no depende tanto de una fuerza productiva sino del vigor de sus consumidores.”

Només ens cal observar el següent: “El trabajo ya no es el eje de la sociedad. Las altas cifras de paro no hacen bajar las bolsas siempre y cuando las empresas continuen con sus beneficios. Los despidos masivos de una empresa si aumentan sus ingresos implican una subida en las bolsas.”

En una sociedad de consumo la vida normal es la de los consumidores siempre preocupados por elegir entre la gran variedad de oportunidades que el mundo les ofrece. Los pobres son los que no tienen acceso a este mundo de consumo. No tienen una vida normal, son consumidores imperfectos y deficientes. No poder consumir implica aburrirse.
En el pasado industrial tenía sentido educar a los pobres para convertirlos en los obreros del mañana. Actualmente ha dejado de tener sentido en la sociedad de consumo donde no se necesita una fuerza de trabajo masiva. La obediencia queda garantizada por el deseo de acceder a los bienes de consumo.. Básicamente somos consumidores y sólo secundariamente somos productores. Para estar integrado hay que responder a la llamada del consumo compulsivo. Los pobres que no pueden consumir quedan al margen i se convierten en una molestia, son inútiles”

Les festes de Nadal són un bon exemple d'algunes de les afirmacions que fa Bauman en aquest llibre:“No se debe dar descanso a los consumidores. Es necesario exponerlos siempre a nuevas tentaciones manteniéndolos en un estado de ebulliciòn continua, de permanente excitación. El mercado de consumo seduce a los consumidores. Para hacerlo ha de contar con consumidores dispuestos a ser seducidos y con ganas de serlo. En una sociedad de consumo bien aceitada, los consumidores buscan activamente la seducción. Actuar de ese modo és una compulsión, una obligación impuesta, sin embargo esa obligación internalizada, esa imposibilidad de vivir su propia vida de cualquier otra forma posible se les presenta como un ejercicio de voluntad y de libertad.”
Només ens cal anar a alguna gran superfície o passejar pel centre d'alguna gran ciutat i observar el compres compulsives, els carros fins dalt, bosses plenes, ...




Estem en una societat perversa en si mateixa:”“Aumentar los impuestos” es un anatema en boca de los políticos y una maldición en los oídos de los votantes. Ha cambiado el signo de los tiempos. Los pobres que más necesitan de esos impuestos son minoría o no votan. El votante medio està bien asentado económicamente y por tanto, su deseo es tener más dinero para consumir y por tanto pagar menos impuestos y usar sus ingresos para pagarse un seguro particular que pueda protegerlos de posibles contingencias negativas. Además si sus ingresos son suficientes no necesita usar los servicios sociales, entonces porque razón querrá que aumenten los impuestos para proveer de estos servicios ? Si estos servicios que no va usar pierden calidad tampoco le importa ya que no los va a usar.
Además solicitar un beneficio social o ser usuario de los servicios sociales es aceptar el propio fracaso de no poder valerse por si mismo.”


Les fires de caritat en els mitjans de comunicació

"Las ferias de caridad organizadas por los medios de comunicación con los mensajes acerca de lugares donde ocurren grandes hambrunas en algunes regiones del mundo en momentos determinados con el mensaje subliminal de que los pobres son los culpables de su destino. Se muestra la noticia de tal manera que el único problema sea la falta de alimentos y por tanto, la tarea de ayudar se reduce a dotarles de alimentos. Se evitan imágenes en las que se muestre quienes o que son los responsables de estas hambrunas. Siempre las razones son gobiernos corruptos o catastrofes naturales. El mundo occidental no es el culpable.
Son imágenes que sólo buscan impactar en nuestra conciencia y al mismo tiempo tranquilizarla con las grandes campañas de ayuda. Esas imágenes siempre son de lugares lejanos. Nos rodeamos de un cinturón de seguridad en un mundo donde no suceden estas desgracias. Pocas veces nos informan de donde salen los armamentos utilitzados en esos lugares y quien hace negocio con  ellos.
Esas ferias de caridad son siempre de duración corta y calculada."

Els pobres i els exclosos

"La pobreza se presenta como inevitable y ya no se promete reducirla. Se arguye que la pobreza es  fruto de defectos personales.
Terminan exluidos los que alteran el orden, los que no se adecuan a la norma, pero en ambos casos los culpables son los propios excluidos. Los excluidos eligen su suerte. La exclusión como acto de justicia ante quien no se ciñe a las normas.. Privar a los excluidos de su libertad es importante para preservar el orden. Los pobres son uno de los colectivos excluidos.
Cada sociedad adoptó y adopta hacia sus pobres, una actitud ambivalente que le es característica: una mezcla incómoda de temor y repulsión, por un lado; y misericordia y compasión por el otro. Todos estos ingredientes resultan igualmente indispensables. Los primeros permiten tratar a los pobres con la dureza necesaria para garantizar la defensa del orden; los segundos destacan el lamentable destino de quienes caen debajo del estándar establecido, y sirven para empalidecer o hacer parecer insignificantes las penurias padecidas por quienes se esfuerzan en cumplir las normas. De este modo oblicuo e indirecto, se les encontró siempre a los pobres, a pesar de todo, una función útil en la defensa y la reproducción del orden social y en el esfuerzo por preservar la obediencia de la norma."


I aquest és el camí lamentable en el que estem

"En un mundo poblado de consumidores el estado benefactor carece de sentido. Los pobres no son necesarios y por tanto ya no es necesaria su protección social.
Cada consumidor expulsado del mercado lame su herida en soledad, o en el mejor de los casos, en compañía de su familia. Se quedan solos y se convierten en solitarios y no esperan ya recibir ninguna ayuda. A ser posible la sociedad consumista procurara echarlos fuera de su vista, ocultarlos. Los pobres se convertiran en sospechosos

A una sociedad de consumo le molesta cualquier restricción legal impuesta a la libertad de elección. Así se apoyan todas las medidas desregulatorias."



dimarts, 28 de desembre del 2010

No ens accepten com som

Ja fa temps que a Catalunya ens toca suportar a l'Estat Espanyol imposant els seus criteris en el nostre territori. Malgrat parlar d'autonomia en tenim ben poca. Només podem decidir sobre el que ens deixen. Quan quelcom del que fem no els agrada només han de posar en marxa els seus múltiples tribunals.
A l'estiu el Constitucional ens va regalar unes bones vacances, i ara ha estat el Suprem, tot coincidint amb la grossa de Nadal. Està clar que estem en un règim de llibertat vigilada.

Com a resposta a tres recursos de pares d'alumnes que volen que els seus fills estudiïn en castellà i també volen rebre en castellà les comunicacions del centre escolar el Suprem declara "el dret a que el castellà s'utilitzi també com a llengua vehicular, juntament amb el català... i el dret a que totes les comunicacions, circulars i qualsevol altra documentació, tant oral com escrita, que li siguin remeses pel centre siguin també en castellà".

De ben segur que el millor és l'aprenentatge a l'escola en la pròpia llengua materna, però en una nació on conviuen dues llengües això és molt difícil d'articular si no es vol crear una doble xarxa escolar amb les conseqüències que aquesta decisió podria comportar. Per tant la decisió d'escolaritzar als alumnes en una situació d'immersió en la llengua més feble ha estat un encert força demostrat amb les comparatives de resultats en proves de comprensió efectuades en les diferents comunitats, tot tenint en compte que aquests anàlisi sempre poden ser subjectes a manipulació interessada.
Però el que si que és un fet, és  que fruït d'aquest procés d'immersió lingüística a les escoles tothom entén i parla el castellà i tothom entén i parla, si vol, el català.

És cert que als centres educatius el català és la llengua vehicular oficial, però en molts d'ells la realitat és que el català és emprat per la majoria de mestres, no tots, a l'hora de fer les classes, però que molts alumnes entre ells parlen sempre en castellà. I això no tan sols és així a les hores d'esbarjo, sinó que també, passa sovint dins les mateixes classes de català. I també en moltes de les reunions dels mestres el castellà s'acaba convertint en moltes ocasions en la llengua majoritària, per no dir vehicular. No cal que pateixin els senyors del Suprem, ni els de “Ciudadanos”, ni els de PP, ja que un estudi sobre el tema demostraria fàcilment que a les escoles la utilització del castellà malgrat no ser oficial està al 50% respecte al català. Aquesta és la realitat, ningú es perseguit per parlar en català.

La família de Sabadell que ha guanyat aquest recurs és de la barriada de Can Puiggener, una barriada de població castellanoparlant i en la que vaig treballar a la dècada dels 80, en una escola pública on tot alumnat parlava castellà a tort i a dret, i segurament encara deu ser així. Però la seva filla va a una escola concertada del centre, una escola que al menys quan jo era adolescent era considerada una “escola de pijas”. Segur que ha escollit aquest centre pensant en oferir una millor educació a la seva filla, per tant, quin problema té a què aquesta educació sigui en català ?

A l'escola la llengua vehicular oficial és el català però encara hi ha molts àmbits en els que el castellà és la llengua preferent i a vegades gairebé única: cinema, justícia, .... Per mostra un parell de botons, ahir vaig sortir a donar un tomb pel barri, en cap de les converses que vaig escoltar ningú parlava en català, aquesta tarda aniré al cinema, si vull anar al cinema en català, només podré escollir entre dos pel·lícules.

Cada cop és més clar que des d'Espanya ni ens entenen, ni ens volen entendre. Ara ho veig no ens poden entendre ja que parlem i escrivim en català. Això no és pas el final, hi haurà més sentències. Fins quan aguantarem ?

 
Ens vigilen atentament, no ho dubteu.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Captain Beefheart

Tot voltant per la xarxa he llegit la notícia de la mort de Captain Beefheart. Feia molts anys que no havia llegit res d'ell i de fet pensava que ja estava mort com el seu amic Frank Zappa. De tant en tant encara escolto els vinils que d'ell tinc per casa i aquesta tarda han tornat a sonar en el vell plat que un dia d'aquest necessitarà d'una renovació. M'havia agradat molt i em segueix agradant el seu so barreja de blues, rock i free-jazz.
Havia estat un personatge ben especial i no massa conegut, però la seva música paga la pena de ser escoltada. Aquí us deixo un tast d'homenatge en el dia de la seva mort. 




dilluns, 6 de desembre del 2010

A voltes amb els resultats electorals

M'agraden les nits electorals, el ball de xifres i els canvis que es van produint al llarg de la nit, així com els comentaris dels diferents polítics i també d'alguns analistes que sense tenir els resultats s'atreveixen a dir la seva, encara que després igual hauran de rectificar el que diguin.
Amb el 10 % de vot escrutat pateixo un gran ensurt. Dóna tres diputats per Plataforma per Catalunya. Era d'esperar que aquesta formació aconseguís vots, però ningú es plantejava que assolis representació parlamentària. Al llarg de la nit aquesta primera mirada a l'arc parlamentari s'esvairà però gairebé 75.000 vots per aquesta formació és un resultat preocupant. El discurs xenòfob va arribant. El PP també l'ha utilitzat en la campanya i ha assolit els seus millors resultats a Catalunya en nombre de diputats.
La victòria de CiU és incontestable i la derrota del tripartit també, sobre tot, del PSC i d'ERC que la mateixa nit ja reconeixen que han perdut. No és massa normal que això passi. Estem acostumats que amb un exercici de matemàtica imaginativa tots els partits a la nit electoral manifestin haver guanyat.
La divisió del vot independentista ha fet mal a aquest opció. Després de la manifestació del 10 de juliol i de totes les consultes al llarg de tot l'any si s'hagués presentat una única opció independentista segurament ara estaríem parlant d'un altre resultat. Però l'afany de protagonisme de tots plegats i la poca concreció de què es farà un cop es proclami la independència ha desinflat molt les seves possibilitats. A veure si aprenen per properes ocasions.
L'abstenció continua sent molt important. Ha augmentat la participació, però tampoc és per tirar coets. Se n'ha parlat poc. Ja es dóna per fet com acceptable al voltant d'un 40 % d'abstenció, i poc es fa per evitar-la.
El vot en blanc segueix pujant. Si al vot en blanc (92.000) i sumen els vots nuls (21.000) estarien per davant tant de Ciutadans com de Solidaritat. Es fa poc cas d'aquesta opció. Els partits no en parlen. Però són persones que van a votar i manifesten que no es senten representades en cap de les opcions que es presenten, fartes d'una manera de fer política que provoca molt desencís.
Finalment aquestes eleccions hauran servit per treure'ns del davant a l'Ernest Maragall que se'l veia molt entristit rere del Montilla quan aquest feia valoració dels resultats a la nit electoral. La seva política al davant del Departament d'Educació ha servit per crear un ambient enrarit i un enfrontament gairebé constant amb els mestres. Fins i tot, els que podem estar d'acord en algunes de les reformes legals que s'han aprovat al llarg del seu mandat, no ens han agradat les seves formes i les seves maneres de fer. No es poden posar en marxa unes noves lleis amb els mestres enfrontats al Departament. Caldrà esperar per veure qui ocuparà el seu lloc. Irene Rigau, el nom que més sona amb més força tampoc és que generi massa confiança en el sector.
Pel bé del país esperem que el nou govern generi confiança.


dissabte, 4 de desembre del 2010

Una nova era fosca

Vivim en una plàcida illa d'ignorància enmig dels mars negres de la infinitud, i no estem fets per viatjar gaire lluny. Les ciències, atès que cadascuna ha tirat en la pròpia direcció, no han fet, fins ara, gaire mal; però algun dia l'encaix dels coneixements ara dispersos obrirà unes visions tan terrorífiques de la realitat, i de la nostra posició espantosa dintre d'ella, que o bé embogirem davant de la revelació, o bé fugirem de la llum letal cap a la pau i la seguretat d'una nova era fosca.

La crida de Cthulhu
H.P. Lovecraft

dimecres, 24 de novembre del 2010

El dia després de les eleccions

L'endemà de les eleccions sigui quin sigui el resultat, ja podem preveure el que passarà. Tots els partits manifestaran haver guanyat. Per unes raons o altres cadascú dels partits llegirà els resultats segons més li convingui. Difícilment cap d'ells farà autocrítica i admetrà haver perdut. Resulta patètic escoltar els diferents exercicis de matemàtica imaginativa de cada una de les formacions.
També escoltarem grans lamentacions sobre el fet de la baixa participació i grans paraules i promeses de que cal cercar solucions a aquest problema de l'alta abstenció. Tant aquestes lamentacions com aquestes promeses se les emporta el vent, i cap dels partits polítics assentats de nou en els seus escons de poder farà res al llarg dels 4 anys per trobar la manera d'incentivar la participació en les urnes.
Des del 1979 que seguim amb la mateixa llei electoral i amb la promesa incompleta legislatura rere legislatura de procedir a la seva reforma per tal de cercar més participació. Hi ha massa interessos de partit per poder arribar al consens suficient que permeti aquesta reforma. Els interessos de partit estan per sobre dels interessos de país i de la ciutadania.
I un cop tinguem el nou Parlament i el nou govern instal·lat en la Generalitat, aquest s'oblidarà de les promeses fetes al llarg de la campanya, si realment n'ha fet, i no passarà res, simplement d'aquí a quatre repetirem el procediment i el desengany del ciutadà cap el sistema augmentarà. És evident que hem d'anar cap a una modificació del sistema democràtic actual que doni un pas més endavant cap una major participació. La crisi pot ser una bona oportunitat si entre tots la sabem aprofitar per produir aquest canvi.


diumenge, 21 de novembre del 2010

Són necessàries les campanyes electorals ?

Més d'una setmana de verborrea de campanya electoral amb gairebé tots els tics i inutilitat de sempre i amb alguna anècdota divertida com alguns dels vídeos de propaganda electoral i ja en tinc ben bé prou.
Tret de la proposta estrella de cada partit que ja fa molt de temps que tothom coneix (independència, concert econòmic, ....) i d'algunes diferències entre les diferents formacions ben conegudes des de sempre la resta de propostes són gairebé totes iguals. Ben poques són les diferències ja que la majoria són simples vaguetats o somnis que mai no expliquen com els pensen portar a terme. Algunes promeses són eternes i no m'explico per quina raó amb els anys que portem encara no s'han assolit: reduir el fracàs escolar, lluitar contra l'atur, més inversió en educació, el 0.7 %, .... M'apunto a totes elles, però m'agradaria saber com ho pensen fer.
Les campanyes són un bon negoci i un generador de llocs de treball per les empreses de publicitat, però les despeses que generen són inútils i de ben segur que les acabem pagant entre tots. Als mítings hi assisteixen els ja convençuts. El seu únic objectiu és sortir a la televisió i als diferents mitjans o simplement generar notícies.
Per altra banda i com ja és costum, al llarg de tots aquests dies hi ha una bona colla de partits invisibles. Només escoltem les propostes dels de sempre. Els partits nous i minoritaris no tenen dret a ser escoltats. Estem davant de la dictadura dels que ja han guanyat escons en altres eleccions. És necessària la campanya quan els partits estan en campanya permanent ? No ens la podríem estalviar ? Serveix per alguna cosa més que per enaltir l'ego dels diferents líders ?
Les campanyes inclinen el vot cap a una o altra opció, o simplement la gent ja sap a qui votar abans de la mateixa ?

dijous, 18 de novembre del 2010

El temps

"No tinc temps, però no tinc pressa"
Eduard Punset en "El Convidat" a TV3

dissabte, 23 d’octubre del 2010

El pare blanc del blues

Amb la música del John Mayall em vaig introduir en el ric món del blues. Recordo en una televisió en blanc i negre un programa de la UHF que s'anomenava Jazz en vivo i on oferien les actuacions dels que dies abans havien participat en els festivals de jazz de Barcelona o de Donostia. Allà el vaig veure i el vaig escoltar per primera vegada des del Palau de la Música. En aquest mateix programa vaig descobrir Miles Davis, Blood Sweat and Tears entre altres
Per les files dels seus Bluesbreakers van passar Eric Clapton, Mick Taylor, Peter Green, Jack Bruce, ...
Amb més de 70 anys encara segueix en actiu.