 |
| Coll de Pal, novembre 2025 |
l’hivern ha
entrat per la finestra,
no vol
marxar.
jo nu.
m’abriga
avergonyida
la manta
recosida d’una fe
que em ve de
massa lluny,
de caminar
pels esbarzers del dubte.
i em sento
nu.
i aquest
hivern no vol marxar
Francesc Garriga Barata
“Arribem a la Ciutat
Gran. Hem viatjat tota la nit. La nostra Mare té els ulls vermells. Porta una
caixa de cartró i cadascú de nosaltres una petita maleta de roba...” Lluny
de la ciutat, al camp la Mare busca protecció pels seus dos fills bessons a
casa de l’Àvia. “Aquesta és la vostra Àvia. Us quedareu a casa seva durant
un temps, fins que acabi la guerra”.
Els narradors són dos
germans bessons que viuen a casa de l’Àvia a prop de la Ciutat Petita, un lloc
indeterminat on tot el que passa està condicionat per la guerra. Malgrat que
ningú els cuida, saben espavilar-se i, al mateix temps, observen i ho descriuen
tot en “El Gran Quadern”, una petita llibreta.
Al poble només hi ha dones,
nens, vells, i també els que han tornat de la guerra, a vegades, malferits.
Tothom desitja que aquesta acabi, però ningú sap del cert quan aquest desig es
complirà.
Els que han tornat de la
guerra acusen a les dones: “les dones no han vist res de la guerra”.
Però aquestes es defensen: “Res? Imbècil! Tenim tota la feina, tota
l’angoixa; els nens per alimentar, els ferits per curar. Vosaltres, una vegada
acabada la guerra tots sou herois. Mort: heroi. Sobrevivent: heroi. Mutilat:
heroi. Per això heu inventat la guerra els homes. És la vostra guerra.
Vosaltres l’heu volguda, feu-la, doncs, herois de merda!”
En una situació de guerra
que molts no volen la gent si acaba acostumant i és capaç de viure rodejada de
l’horror. L’espècie humana té una gran capacitat d’adaptació a totes les
circumstàncies, fins i tot, les més difícils.
 |
| Poble vell de Corbera d'Ebre, 2013 |
La visió i les imatges que
veuen aquests bessons són esgarrifoses, però ells les acaben normalitzant,
imatges que mai haurien de veure uns infants. Són les imatges que ens
proporciona qualsevol guerra, que els que tenim la sort de no haver-ne viscut
cap no ens podem ni imaginar.
Descriu el que es viu a la
rereguarda de qualsevol guerra vista a través dels ulls d’aquests dos bessons
que han d’espavilar en un món hostil, mentre els rumors i les notícies de la
guerra que cada dia s’acosta més, circulen entre la gent del petit poble.
Està escrit en un estil
senzill, despullat amb capítols molt breus, d’una, dues o tres pàgines com a
màxim, com escopinades que ens llença a tots. No cal més per deixar-nos molt
clar els horrors de la guerra, de qualsevol guerra.
Guerra, i després de la
guerra, la post-guerra, moltes vegades molt més llarga i oblidada pels mitjans
de comunicació, però on la misèria i la crueltat continuen.
El
gran quadern
Edicions de la
Magrana; 1989; 148 pàgines
Traducció Sergi
Pàmies
La Llar del Llibre organitza
un club de lectura d’assaig breu. El primer títol que proposa és “La
societat del cansament” de Byung-Chul Han, recent premi príncep d’Astúries
de les Humanitats. Em resulta atractiu i m’inscric sense dubtar-ho.
La tesi principal del llibre
és que al segle XX hem viscut en una societat immunològica i que en el segle
XXI estem vivim en una societat diferent que anomena neuronal. Hem canviat de
paradigma. “L’inici del segle XXI, des d’un punt de vista patològic, no
seria bacterial ni viral, sinó neuronal. Les malalties neuronals com la
depressió, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDHA), el
trastorn límit de personalitat (TLP) o la síndrome de desgast ocupacional (SDO)
defineixen el panorama patològic del començament d’aquest segle” Les
malalties del segle XX provenien de l’exterior de l’individu en forma de
bactèries i de virus i actualment les malalties provenen del propi interior.
Segons Han en la societat
actual globalitzada s’han difuminat els límits i les fronteres. Ara bé, malgrat
ser realment així, el món viu malament tots aquests moviments de persones i
intenta posar-hi traves. Amb tot es continuen traspassant fronteres.
“La societat del segle
XXI ja no és disciplinària, sinó una societat de rendiment” ... “La
societat disciplinària és una societat de la negativitat. La defineix la
negativitat de la prohibició” En canvi, Han defineix la societat del rendiment per la positivitat.
“L’excés de positivitat
es manifesta com un excés d’estímuls, informacions i impulsos”. Comporta
una atenció difusa i una manca de concentració. Atenció dispersa que canvia de
focus de forma constant i no permet aprofundir. Saltem d’una activitat a una
altra, sense permís per avorrir-nos, quan l’avorriment i la contemplació són necessàries per
reflexionar. “La societat de treball i rendiment no és cap societat lliure.
Produeix noves obligacions”. L’obligació d’estar constantment en activitat.
La vida actual ens aboca a l’acció sense la reflexió. Han ens proposa la
necessitat de mirar, aturar-se, reprimir
els impulsos immediats de resposta. Ens presenta Bartleby com el primer
opositor a aquesta societat del rendiment, el primer insubmís a les obligacions
que la societat del rendiment ens ha sotmès.
En aquest nou paradigma, “la
pressió del rendiment” genera depressions, ja que ens sentim obligats a
estar actius de forma permanent i rebem moltes pressions des de tot arreu per
tal que sigui així. “L’home depressiu és aquell animal laborans que
s’explota a si mateix”... “El
subjecte de rendiment està lliure ... és amo i sobirà de si mateix”... “Es diferencia del subjecte d’obediència”...
“L’explotador és al mateix temps
l’explotat. Víctima i botxí ja no poden diferenciar-se”. Aquestes
contradiccions són les que generen els problemes de salut mental de l’home del
segle XXI
Aquesta “societat de
rendiment com a societat activa, s’està convertint paulatinament en una
societat de dopatge” ... “La societat de rendiment i activitat produeix
un cansament i un esgotament excessius”. La societat del rendiment s’acaba
convertint en la societat del cansament, en la societat dels cansats.
Ara bé aquesta és la meva
conclusió, però no és la conclusió que es deriva de la tesi de l’autor. En el
darrer capítol del llibre no acabo de copsar el pas que l’autor vol donar de la
societat del rendiment a la societat del cansament. Penso que no ho exposa amb
la suficient claredat.
Malgrat el resum que n’acabo
de fer no m’ha resultat un llibre massa atractiu. Byung-Chul Han es limita a
presentar les seves tesis, però sense demostrar res ni aportar cap mena de
bibliografia, ni explicitar d’on treu les cites que utilitza.
Parodiant una mica el títol
si que podem afirmar que estem en una societat del cansament, o més ben dit,
una societat cansada de promeses falses dels nostres polítics, de viure en una
democràcia desvirtuada que no arregla cap dels problemes de la gent i que perd
el temps en debats estèrils que no ens porten a enlloc.
BYUNG-CHUL
HAN
La
societat del cansament
Herder, 2015 (ed.
Original 2010); 71 pàgines
Traducció de Jordi
Rosique Piqué
Aquesta setmana TV3 va dedicar un Sense Ficció a la memòria de la generació que als anys 80 es va enganxar a l’heroïna, una generació farcida de morts ja sigui per la sobredosi, ja sigui per la sida. Els que van parlar van ser els supervivents, i alguns familiars, la major part de famílies benestants.
“Formentera Lady” el
vaig llegir ja fa un temps. És una mena de continuació de “Cavalls Salvatges”
i com aquella comença amb una mort i un enterrament: “Pel que fa al difunt,
encara que hi sigui en cos present, l’essència d’un funeral és per força
l’absència.”
Eren joves i portaven una
vida on l’únic important era passar-ho bé: drogues, sexe i música, moltes
drogues, molt sexe i molta música. Potser aquest és l’únic objectiu de la
joventut.
“Algú pensarà, segur, que
ho fèiem tot tan malament com sabíem. Jo ara li donaria bona part de la raó (de
fet, em temo que a vegades estrebàvem la corda expressament per veure fins on resistia) però cal recordar
que només teníem vint anys ... i no en sabíem més”
Jordi Cussà els defineix com
la sub-generació dels pringats “Havíem nascut entre 1955 i 1965, per
posar-hi dates emblemàtiques, i volíem ser hippies a finals dels 70, quan al
món modern els hippies ja s’havien esberlat l’esperit contra el mur de les
addicions dures i els punks començaven a destralejar el futur”
Segons ell hi ha tres
variables que li semblen comunes a tots els que s’endinsen dins del món de les
drogues, “la recerca de la felicitat, la recerca de la pròpia identitat i la
recerca d’una veritat particular”
Ens presenta Eivissa i
Formentera com un paradís, un lloc idíl·lic, mític on viure d’una manera
diferent, on tot estava permès.
 |
| Eivissa, primavera de 1975 |
“Una de les qüestions més
difícils d’escatir respecte als addictes, sigui a l’heroïna, l’aiguardent o les
màquines escurabutxaques, és quantes vegades se’ls ha de donar una segona
oportunitat a algú, falta que la vulgui... Quan ets un drogodependent per més
fronteres i països que travessis només pots viure al món de l’addicció”. És
molt difícil sortir d’una addicció i no tothom ho fa de la mateixa manera. “Cadascú
té un ritme i un procés particulars, uns estímuls i uns obstacles
intransferibles” Els heroïnòmans fan molts intents de deixar-la enrere però
no resulta fàcil. És com recomençar de nou, però no resulta fàcil, les
temptacions són grans i és molt fàcil tornar-hi a recaure. El passat dels
ionquis que s’han rehabilitat i ja fan el que podem dir una vida normal pot ressorgir
en el moment més inesperat i més inoportú. En realitat serà un toxicòman tota
la seva vida.
“L’heroïna és un embornal
existencial gegantesc que s’empassa a tots els ingredients que conglomeren un
ésser humà: sentiments, emocions, projectes, il·lusions, idees, vocacions
artístiques o professionals, i relacions de tota classe. Bona part de les portes
de la percepció que la “generació de les flors” havia entreobert, bona part de
les conquestes socials que havia aconseguit, havien acabat esqueixades,
avortades o prostituïdes a mesura que l’embornal del cavall xuclava i engolia i
es multiplicava” L’heroïna i també altres addiccions són destructives de l’ésser
humà.
“No goso parlar en plural
general, però l’addicció a les drogues dures, especialment heroïna, cocaïna i
alcohol en molts casos consta de tres fases. La primera, que pot ser
curta o molt llarga, és el festeig, durant el qual l’individu (o futura
víctima) descobreix una vida nova, una manera diferent d’entendre i gaudir del
món, gràcies i a través de la droga. La segona, que pot ser llarga o
molt curta, és la lluna de mel, en què l’individu i la droga es compenetren en
una sola carn i una sola ànima, i es prometen fidelitat eterna. La tercera,
que sol ser molt llarga i molt dura és quan l’individu reconeix que la
dependència l’ha convertit en una víctima de la pròpia llibertat, i en nom
d’una llibertat renovada decideix trencar l’enllaç i abandonar la droga. Alguns
privilegiats, molt pocs, ho superen a la primera, però la immensa majoria descobreixen
de cop i volta el significat metafòric del Mur”, ... “un Mur que en realitat és
un laberint de Murs”
I després de l’heroïna,
arribarà la sida, un altre element molt destructor. L’Eugènia esperant la mort
segura que sap que té a prop “es va receptar una pausa per contemplar el
cel, el sol, els dos núvols perlats que suraven a migjorn, amb la intensitat de
saber que aquest espectacle se li acabava”
I una conclusió que no sé si
és realment veritat amb la que acaba el llibre: “En realitat, naixem abans
de néixer i morim força després d’haver mort”
JORDI
CUSSÀ BALAGUER
Formetera
Lady
LaBreu; 2015; 397
pàgines
De fet, un cop vist el Sense
Ficció de TV3 en què recordava una època que ja donava per tancada, vaig pensar
que el tema de les addiccions i en concret l’addicció a l’heroïna i altres
drogues dures segueix. Res s’ha acabat. Potser no podem parlar de la generació
dels pringats, però malauradament de pringats en continuen existint i poc i res
s’està fent per evitar-ho.
“Finalment en Jack
Burdette va tornar a Holt. Havia passat vuit anys fora i durant aquell temps
ningú de Holt n’havia sabut res. La policia i tot ja havia deixat de buscar-lo”
Torna perquè sap que els
delictes comesos feia vuit anys han prescrit, però amb tot i això el xèrif el
deté. “Al principi ningú s’ho creia. Llavors, de sobte, va ser veritat,
havia tornat al poble després de vuit anys”
Història senzilla, però
interessant, com totes les d’aquests autor. Prosa neta, polida i precisa són
les característiques de l’escriptura de Kent Haruf que es mantenen inalterables
al llarg de tota la seva obra. Aquesta és una nova història a Holt, nous
personatges en aquest poble inventat, la darrera història d’aquest poble.
A partir d’aquesta arribada
sobtada de Jack Burdette a Holt el director del setmanari local ens explica la
seva vida. El seu pas per l’escola i l’institut: un mal estudiant, i a més a
més conflictiu. Fa més de metre noranta i cent quilos, és una figura de l’equip
de futbol americà de l’institut. Aquest fet li obre les portes de la
universitat, però hi dura ben poc i acaba ingressant a l’exèrcit. “Tots ja
ens havíem acostumat a esperar coses insòlites d’ell, i, en Jack ... havia
après ... a no defraudar les expectatives de ningú”
Holt és un poble conservador
i l’arribada d’algú de fora sempre és una novetat no massa ben rebuda. Això
passa amb Jessie Burdette, una noia de vint anys que Jack coneix en una convenció
i amb la que arriba a Holt ja casats. “A Holt surava una aura de misteri al
voltant de Jessie Burdette. No sabíem que pensar-ne. Qui era realment? No ho
sabíem”... “Era aquí, vivia en un poble de tres mil habitants on tothom
coneixia a tothom. I ningú la coneixia a ella”
Els esdeveniments es van succeint
i “llavors tot va canviar per a ella i per a aquells de nosaltres que encara
l’observàvem”
“Ningú n’ha sabut res més
des d’aquella nit...”
KENT
HARUF
Balada
de Holt
Periscopi; 2025; 210
pàgines
Traducció de Marta
Pera Cucurell
Vaig néixer a Sabadell i hi he viscut sempre. Els meus primers anys vaig viure a la Creu de Barberà. D’alguna manera el considero el meu barri.
Crec
que els primers quatre anys, vaig viure al carrer Eduard Brossa, en una caseta de planta baixa
amb pati al darrera, el que a Sabadell es coneix com a casa anglesa. No recordo
massa cosa d’aquesta casa. Només tinc el record del pati on al fons hi havia el
lavabo, i també la foscor. Ara estem acostumats a viure en cases ben il·luminades,
però no era pas així a meitat del segle XX. Les bombetes donaven poca llum.
Però també hi havia constants talls de llum i també d’aigua. Igual aquesta
foscor que recordo és deguda a tot això.
El carrer com tots els
carrers del barri i la majoria de Sabadell era de terra, un fangar en els dies
de pluja. Per la nit no funcionaven tots els fanals. Recordo que quan anava un
dels fanals la resta estaven apagats i s’anaven alternant al llarg de la nit.
Curiosament també recordo
alguns veïns del carrer. Davant de casa hi havia un barber, amb el seu fill, el
Josep Gerona, un any més gran que jo. Encara ens veiem i xerrem de tant en
tant. De fet, vam compartir feina de mestre en el curs que va ser el nostre
debut en la docència. En la vorera del davant, també hi havia un senyor que era
paleta, ofici que a mi m’agradava i que ell em volia treure del cap, perquè
deia que era molt dur, i una parella (l'Artur i la Lluïsa) amb una filla, la Candibel, amb els que
els meus pares van recuperar la relació molts anys més tard quan ja grans
passaven una part de l’estiu a Pineta.
Al costat de la casa, hi
havia unes estades. Aleshores les estades eren habituals. Consistien en un passadís
més o menys llarg i amb una sèrie d’habitacions on hi vivia una família
sencera. Els serveis que eren comuns a tots els estadants estaven al fons de l’estada.
En aquesta mateixa vorera, més avall vivia una família amb un nen més petit que
jo al que vaig donar cases particulars durant un temps molts anys després quan
ja no vivien al barri. I al final del carrer i vivia el lampista, el Jaume, una
parella sense fills, que es van casar el mateix dia del meu naixement.
 |
| Ha canviat molt. Ara té garatge i han aixecat tres pisos. |
Albert Camus (1913-1960) va publicar “L’home
revoltat” al 1951. Només començar el llibre defineix l’home rebel com “ un hombre que dice no... La
rebelión va acompañada de la idea de tener uno mismo, de alguna manera y en
alguna parte, razón … Prefiere la probabilidad de la muerte a la negación de
ese derecho que defiende”
Més endavant ens parla de la rebel·lió
metafísica com “el
movimiento por el cual un hombre se alza contra su condición y la creación
entera… El rebelde metafísico protesta contra la condición que se le impone
como hombre…, se declara frustrado por la creación”. No nega
l’existència de Déu, però la desafia i la posa en qüestió. Si enderroca a Déu,
haurà de crear un substitut. Déu representava l’ordre, ara l’ordre se l’haurà
de crear ell mateix. Ja sense Déu ens toca governar-nos a nosaltres mateixos. Són
molts els pensadors que neguen l’existència de Déu: Sade, els romàntics,
Nietzsche, ... De fet, “Nietzsche no ha matado a Dios, lo ha encontrado muerto en el alma de
su época.” … “En este mundo desembarazado de Dios y de los ídolos
morales, el hombre se halla ahora solitario y sin amo” i aleshores “La pregunta ¿libre de
qué? Es substituida entonces por ¿libre para qué?”
La llibertat està en el centre. “La libertad está en el
principio de todas las revoluciones. Sin ella, la justicia parece inimaginable
a los rebeldes. Sin embargo, llega un tiempo en que la justicia exige la
suspensión de la libertad. El terror, pequeño o grande, viene entonces a coronar
la revolución” I esdevenen els crims i els assassinats en nom de la
llibertat i la justícia. “Todas o casi todas las revoluciones han sido homicidas”:
la
mort de l’amo, del rei, del que sigui ... És això el que volíem? Ens preguntem
aleshores. També s’ho pregunta Camus.
“Al golpear, el rebelde divide el mundo en dos”
i
la mort, l’assassinat i la violència l’omple de contradiccions. Vol construir
un món nou, però per construir-ho ha d’acceptar matar. El rebel accepta el seu
propi sacrifici, mata, però també mor.
“La libertad más extrema, la de matar, no es
compatible con las razones de la rebelión. La rebelión no es en modo alguno una
reclamación de libertad total… El rebelde quiere que se reconozca que la
libertad tiene sus límites en todas partes donde haya un ser humano, siendo el
límite precisamente, el poder de rebelión de ese ser… El rebelde exige, sin
duda, cierta libertad para sí mismo, pero en ningún caso, el derecho a destruir
el ser y la libertad del prójimo… Reclama para todos, la libertad que reivindica
para sí mismo…”. No està gens clar doncs que la rebel·lió justifiqui la
violència i l’assassinat. Hi ha rebel·lió perquè hi ha mentida, injustícia i
violència, però pot haver-hi rebel·lió sense violència? La rebel·lió arrossega
sempre la contradicció de ser o no ser violenta.
El Contracte Social que proposa Rousseau
fonamenta la nova societat ja no com quelcom que emergeix des de Déu, sinó que
és fruit de l’acord entre els homes, però la nova fe “al hacerse dogmática erige sus
propios altares y exige la adoración incondicional”. Es converteix en
un nou evangeli, “lo
que le lleva a tratar de edificar un templo… Principios eternos gobiernan
nuestra conducta: la Verdad, la Justicia, la Razón. Aquí está el nuevo dios”
… “La religión de la razón establece naturalmente la república de las leyes.
La voluntad general se expresa en leyes codificadas por sus representantes”
… “Sustituyeron los mandamientos divinos por la ley que debía ser reconocida
por todos, puesto que era la expresión de la voluntad general”.
“En el siglo pasado el hombre suprime las
coacciones religiosas. Pero apenas se libra de ellas, inventa otras nuevas e
intolerables”. No és tan clar que hagin desaparegut les coaccions
religioses. Més aviat el que ha fet la humanitat és substituir-les per unes
altres.
“La historia de los hombres es, en cierto sentido,
la suma de sus rebeliones sucesivas… Todavía no ha llegado la rebelión
definitiva”, i molt probablement no arribarà mai. Fins ara “todas las revoluciones
modernas acabaron robusteciendo el Estado”, sense complir cap de les seves
promeses i dels seus ideals, un cop consolidada en el poder.
De fet, “hacen que avance la historia quienes
saben rebelarse también contra ella en el momento deseado”
Distingeix entre rebel·lió (rebel) i
revolució (revolucionari). La revolució pretén ser universal i imposar-se a tot
el món, en canvi, la rebel·lió no. La rebel·lió és un esclat, moltes vegades
sense sortida, en canvi “la revolución es una tentativa para modelar el acto a partir
de una idea, para encuadrar al mundo en un marco teórico” i s’acaba amb la
constitució d’un nou govern revolucionari, que
deixa de ser revolucionari en el mateix acte de la seva constitució.
Ara bé el que no podem fer és
rebel·lar-nos contra la natura. “Rebelarse contra la naturaleza equivale a rebelarse
contra sí mismo. Es golpearse la cabeza contra las paredes”. Això és el que
està fent l’ésser humà del segle XX, al no reconèixer que si no posem mans a
l’obra amb la qüestió del canvi climàtic ens dirigim sense paracaigudes cap a
la destrucció del medi natural que ens permet viure, i per tant, cap a la
destrucció del propi ésser humà.
“El hombre no puede sino proponerse la disminución
aritmética del dolor del mundo. Pero la injusticia y el sufrimiento subsistirán
y, por mucho, que se les limite, no dejarán de escandalizar”
ALBERT CAMUS
El hombre rebelde
Traducció de Luis Echávarri
“Rino me llamó esta mañana; pensé que iba a pedirme más dinero y me
preparé para decirle que no. El motivo de su llamada era otro: su madre había desaparecido”
“Hace por lo menos treinta años que me dice que quiere
desaparecer sin dejar rastro…”
“No solo quería desaparecer ella, ahora, con sesenta y
seis años, sino borrar además toda la vida que había dejado a su espalda”
“Veremos si se sale con la suya, me dije. Fue entonces
cuando encendí el ordenador y me puse a escribir hasta el último detalle de
nuestra historia, todo lo que quedó grabado en la memoria”
“No siento nostalgia de nuestra niñez, está llena de
violencia. Nos pasaba de todo, en casa y fuera a diario, pero no recuerdo haber
pensado nunca que la vida que nos había tocado en suerte fuese especialmente
fea”
Així comença el llibre que
dona inici a la tetralogia “Les dues amigues” d’Elena Ferrante en les
seves primeres pàgines.
Elena Ferrante ens explica
la història de Elena Greco (Lenu), la veu narradora i de Raffaella Cerullo, per
a tots Lina, per ella Lila. Són dues amigues que viuen en un barri pobre de
Napoli dels anys 50 i 60.
 |
| Carrer de la Creu de Barberà de Sabadell, el meu barri d'infantesa i adolescència a finals dels anys 50 i dècada dels 60 i principis dels 70. Aleshores aquest carrer i cap carrer del barri estava asfaltat. |
En el transcurs del llibre
dona a conèixer les seves il·lusions infantils i el seu pas a l’adolescència.
Pel llibre desfilen algunes famílies del barri i les relacions d’odi i enfrontaments
entre elles, i també les amistats. Els fills i filles d’aquestes famílies
(Rino, Stefano, Pinuccia, Alfonso, Pasquale, Carmela, Antonio, Ada, Nino, Enzo,
...) formen una colla. A mesura que creixen sorgeixen els amors entre ells i
elles. No poden veure als fills de la família Solara, Marcello i Michele que
fan ostentació de la seva riquesa de forma constant.
Tant Lenu, com Lila volen
sortir d’aquesta misèria i d’aquest pobre ambient que les rodeja. Agafen dos
camins ben diferents: un bon casament, per una banda, els estudis, per l’altra.
Caldrà llegir el segon volum
de la tetralogia per esbrinar com segueix la història de “Les dues amigues”
ELENA
FERRANTE
La
amiga estupenda
Lumen, 2012, 386
pàgines
El concepte
de pluralitat és un concepte clau en l’obra d’Arendt i la defineix com “la
condició de l’acció humana perquè tots nosaltres som el mateix, a saber,
humans, però ho som d’una manera en què ningú no és mai exactament igual que
qualsevol altre que hagi viscut, visqui o hagi de viure en el futur”. En altres mots, els éssers humans, no obstant ser tots iguals, som
plurals i diversos. Som tots diferents els uns dels altres, malgrat viure en
condicions de vida molt similars. Arendt insisteix que per accedir a aquesta
pluralitat hem de sortir del nostre àmbit privat.
Els éssers humans estan empresonats en
la pròpia subjectivitat i en la pròpia experiència. Per sortir d’aquesta
subjectivitat, és imprescindible la relació amb els demés. En la pluralitat els
éssers humans es reconeixen en els altres, i en el reconeixement d’aquests altres,
l’individu construeix la seva individualitat. En definitiva, necessitem dels semblants
a nosaltres per construir la nostra individualitat, però al mateix temps la
pluralitat es construeix a partir de la unicitat dels individus. Així doncs, pluralitat i individualitat són dos conceptes oposats, però
alhora complementaris.
Beauvoir, a diferencia d’Arendt, posa
més èmfasi en la individualitat que en la pluralitat, ja que tota acció neix
d’una reflexió solitària, encara que amb posterioritat l’individu actuï en
l’exterior. Dit d’una altra manera, Beauvoir defensa que tota acció abans
d’arribar a l’espai públic ha de passar per la interioritat de l’individu,
mentre que Arendt pensa que tot el que
és important passa en exclusiva en l’espai públic, per tant, en el sí de la
pluralitat.
En definitiva, tenint en compte les
idees de les dues pensadores, els éssers humans necessiten dels altres per
crear la seva identitat i la seva individualitat. Així és com es crea aquesta
individualitat en el si de la seva interioritat, però necessiten posar-la en
acció en la seva vida en pluralitat.
Per una banda, Arendt acusa als éssers humans d’haver-se tornat «uns éssers totalment privats”. Com a conseqüència d’aquest tancament en nosaltres mateixos vivim en una societat que venera l’individualisme exacerbat. Aquest individualisme despreocupat de la vida pública i centrat en els propis interessos privats, així com, en la seguretat de les persones properes a qualsevol preu és el que constitueix una de les bases del totalitarisme. Aquest tipus d’individu és el contrari del ciutadà, aquell que manté el compromís actiu amb el món i amb l’espai públic.
Per
altra banda, Arendt considera que els totalitarismes en el seu afany de domini
total són plenament contraris a la individualitat, ja que pretenen assolir la
uniformització: “Los que aspiran a la dominación total deben liquidar
toda espontaneidad, tal como la simple existencia de la individualidad siempre
engendrará, y perseguirla hasta sus formas más particulares, sin importarles,
cuán apolíticas e inocuas puedan parecer” .
Hem
vist, doncs, que els perills es troben tant en l’individualisme, que no té en
compte els problemes de la societat i es centra tan sols en si mateix, com en
la uniformització de les individualitats que condueix a que tothom pensi i es
comporti de la mateixa manera. Per evitar l’aparició de nous totalitarismes,
cal vigilar aquests dos extrems. És evident, doncs, que són molts els perills
que ens poden conduir cap a una societat no desitjada, i com diu Arendt: “Jamás ha sido tan
imprevisible nuestro futuro, jamás hemos dependido tanto de las fuerzas
políticas, fuerzas que padecen pura insania y en las que no puede confiarse si
se atiene uno al sentido común y al propio interés”.
En definitiva, han passat més de 75 anys d’aquestes publicacions d’Arendt i els seus advertiments continuen sent vàlids. Ens adonem que com a societat no hem aconseguit el antídot per immunitzar-nos contra els totalitarismes. És més, a vegades, tinc la impressió que ens apropem a marxes forçades a totalitarismes que prendran una forma diferent dels anteriors, però que no deixaran de tenir els tics autoritaris que Arendt evidencia en la seva obra.
Un dels elements essencials en l’obra
de Beauvoir són les seves tesis sobre la condició de la dona. En
realitat, tot el feminisme que es desenvoluparà després d’ella, és deutor, directa
o indirectament, de les seves reflexions, ja que es va convertir en el
punt de partida de moltes línies de pensament posteriors.
Primer de tot, exposarem el concepte
de l’Altre, un concepte cabdal per entendre la condició de la dona tal com la
presenta Beauvoir. En la relació de l’individu amb la societat hi ha un
component mínim que és la relació de cadascú amb l’altre. Aquesta relació de
cada subjecte amb l’Altre resulta imprescindible per conèixer-nos a nosaltres
mateixos. Aquesta oposició als altres ens ajuda a definir-nos, no només com a individus,
sinó també com a grup. Beauvoir defineix l’alteritat com “una
categoría fundamental del pensamiento humano. Ningún colectivo se define nunca
como Uno sin enunciar inmediatamente el Otro frente a sí”. Al cap i la fi, l’individu s’afirma
com a subjecte quan s’oposa a l’Altre a qui converteix en objecte.
Aquesta imprescindible relació amb
l’Altre acostuma a generar conflictes. De fet, vivim l’existència de l’Altre
com un drama i una amenaça. És a partir d’aquesta relació
i alhora conflicte entre el Jo i l’Altre que Beauvoir construeix la seva visió
de la dona en la societat. En aquest sentit, Beauvoir planteja la paradoxa següent: “La mujer,
siendo un ser humano de pleno derecho, como el hombre, es considerada por la
cultura y la sociedad como la Otra, como un ser diferente del varón, y por
ello, otro que él”. Efectivament,
és amb aquesta categoria de l’Altra que explica la divisió de la societat en
dos grups: el dels homes, el grup opressor i el de les dones, el grup oprimit. És per aquest motiu que aquesta
oposició home-dona és un dels molts conflictes que genera la relació de l’individu
amb la societat, i tanmateix, s’ha convertit en una disputa que impregna la
societat al llarg de la seva història.
Un apartat al que Beauvoir dedica força espai, és el de la reproducció i procreació. Considera que al llarg de la història de la humanitat “las servidumbres de la reproducción representaban para ellas un terrible obstáculo… Es un primer hecho cargado de consecuencias”. Així és que la reproducció i la posterior procreació han condicionat molt la vida de les dones i la seva posició en la societat i ho continua fent. La reproducció és indispensable per la continuació de l’espècie i de la societat. En conseqüència, Beauvoir conclou que al llarg de la història la dona s’ha identificat molt més que l’home amb l’espècie humana. Aquest fet ha convertit la dona en un ésser subordinat a l’espècie en un grau molt més alt que l’home. Ara bé, tot i reconèixer aquests condicionants biològics, Beauvoir es revolta explícitament contra la situació i afirma que “rechazamos la idea de que constituyan para ella un destino predeterminado. No bastan para definir la jerarquía de los sexos; no explican por qué la mujer es la Alteridad, no la condena a conservar para siempre este papel subordinado”.
En definitiva, Beauvoir arriba a la conclusió que el
gènere és una construcció cultural sobre el sexe. Com en molts altres àmbits de
l’existència, el gènere ha estat una imposició dels criteris de la societat en
la divisió home-dona passant per sobre de tots els drets, tal com afirma Cornelio
Agripa(1): “actuando contra
todo derecho, violando impunemente la igualdad natural, la tiranía del hombre
ha privado a la mujer de la libertad que recibe al nacer” . En realitat, és
ben cert que la identitat personal i sexual no es pot construir al marge de la
societat. Ara bé, això no significa que no hi hagi possibilitat d’elecció i que
la dona hagi d’acceptar el seu «destí» amb passivitat. És Beauvoir amb la seva
obra que obres les portes a “la possibilitat d'una dona alliberada, capaç de
prendre a les seves mans el dret a ser un subjecte existencial, en una
dialèctica per fi simètrica, d'individu a individu, respecte a l'home.”
[1]
Cornelio Agripa (1486-1535) fou un humanista del Renaixement, expert en
ocultisme, alquímia, càbala, medicina, astrologia, entre d’altres disciplines. En
1509 va escriure “De nobilitate et praeccelentia faemini sexus” (De la
noblesa i preexcel·lència de les dones), tot i que no va ser publicada fins el
1529, on fa un al·legat sobre la superioritat de les dones.
Arendt creu que no tan sols pensar ens
permet ser lliures, sinó que la llibertat com a tal només es mostra en l’acció,
en la interacció. D’aquí que l’acció sigui la que permeti
als individus inserir-se en el món. En canvi, Beauvoir pensa que la llibertat
té el seu origen en la lliure consciència i en la interioritat de l’individu. Encara que Beauvoir consideri que la llibertat és quelcom
constitutiu de la realitat humana, les possibilitats concretes que se li
ofereixen a cadascú per realitzar-se amb llibertat acaben sent finites. L’individu elabora el seu projecte i quan el porta a la pràctica es
troba limitat per la situació. En aquest sentit, no tots els éssers humans gaudeixen
del mateix grau de llibertat, ja que les circumstàncies en que viuen els
condiciona. Per tant, la situació personal que viu l’individu pot ampliar o
comprimir la llibertat. En conclusió, Beauvoir distingeix entre llibertat i
possibilitat: “La libertad sin más no tiene límites, pero las
posibilidades concretas que se le ofrecen son finitas y se pueden aumentar o
disminuir desde fuera”.
Com acabem de veure, tant Arendt com
Beauvoir consideren que la llibertat de l’individu es manifesta quan aquest
actua en l’espai públic. D’acord amb les dues filòsofes, l’acció resulta ser clau
i emfasitzen la vida activa per sobre de la vida contemplativa. Malgrat les
temptacions que l’ésser humà pugui tenir per abandonar-se a la vida
contemplativa, en realitat, aquest no pot escapar-se mai de la vida activa. Ara
bé, en el pensament de Beauvoir, hi ha un primer moment en què el subjecte
elabora un projecte d’acció en la seva consciència per, amb posterioritat, realitzar-lo
en el món. D’altra banda, en el pensament d’Arendt, l’acció lliure “sólo
se manifiesta en la esfera pública, bajo el prisma de la pluralidad de los
sujetos”. A
més a més, Arendt puntualitza que la motivació prèvia a l’acció reprimeix la
llibertat i, de fet, l’anul·la en sí. Així doncs, mentre que per a Beauvoir
l’acció és intencional, per a Arendt és impredictible i no hi ha finalitats. En aquest sentit, cal diferenciar què passa en la interioritat de
l’individu respecte a la llibertat. Pel que fa a Beauvoir, la consciència de
l’individu és lliure en la solitud de la subjectivitat interior, però, és
necessària l’acció per posar-la en pràctica, ja que la llibertat en el nostre interior no resulta
suficient. En canvi, Arendt pensa que de res ens serveix la llibertat en el
nostre interior, en el nostre pensament, si aquesta no s’acaba manifestant en
l’àmbit públic. En resum, com a subjectes lliures estem
condemnats a actuar, però, segons Beauvoir, en el nostre pensament i en la
nostra consciència ja som lliures. Per contra, segons Arendt, tan sols som
veritablement lliures només quan actuem en l’àmbit públic, no hi ha llibertat
en el nostre interior.
Malgrat aquestes divergències, el
concepte d’acció d’Arendt i el concepte de projecte de Beauvoir convergeixen en
gran part: “La acción para Arendt es aquella que permite a los
sujetos insertarse en el mundo humano... En esta línea Beauvoir nos dice que el
ser humano no es pasividad, el sujeto es un ser de acción, y la manera que
tiene de hacerlo es lanzando al mundo su proyecto”. També coincideixen
en afirmar la imprevisibilitat de l’acció i el projecte, ja que una cosa és la
acció en sí o el projecte que un té al cap, i l’altra ben diferent són les
conseqüències, moltes vegades, totalment inesperades d’aquestes accions i aquests
projectes en situació.
En darrera instància, cal afegir que
tant Arendt com Beauvoir reconeixen una relació evident entre acció i
responsabilitat: “Todo acto que acometamos en el mundo es irreversible,
una vez cometido no se puede volver atrás. Luego, ambas posiciones pregonan el
que debemos hacernos cargo de las consecuencias que nuestro actuar provocará en
el mundo, y en la relación con los otros”. Finalment, podem concloure que per a les dues filòsofes “la libertad es
un componente inherente a la existencia, que da al ser humano la capacidad de
elegir, y por lo tanto, lo hace
responsable de su existencia y de su construcción como sujeto”. No
obstant, tant Arendt com
Beauvoir consideren que la llibertat està limitada per l’acció en l’espai
públic on l’ésser humà ha de viure.
Després d’aquesta breu anàlisi,
m’agradaria pensar que els éssers humans som plenament lliures i rebels, però
la realitat és tossuda i m’obliga a claudicar en el que serien els meus
desitjos més íntims de rebel·lia i llibertat. He d’admetre la realitat i ser
conscient que la societat i els seus inputs permanents condicionen les
decisions i les actuacions que portem a terme al llarg de tota la nostra
existència. En definitiva, vivim amb la il·lusió de ser lliures, però en
realitat ho som ben poc.
Arendt categoritza la vida en dos ordres d’existència: privada i pública. En la vida diària dels éssers humans es pot distingir entre el que és privat i forma part de la nostra vida privada (en solitari, a casa, a la llar) i el que és públic, en relació amb els altres i la societat (fora de casa, a la polis), és a dir, tot allò que és comú. Tanmateix, no és indiferent que una activitat es realitzi en privat o en públic. Per exemple, les nostres accions i el nostre comportament en privat i en públic són molt diferents, i fins i tot, poden arribar a ser divergents. A més, les conseqüències de la realització d’una activitat, en privat o en públic, poden no ser ben bé les mateixes.
A finals dels anys 50, Arendt
considerava que gran part de l’àmbit privat es dissolt a favor de la societat i
de la vida pública. En conseqüència, anem perdent espais de la nostra
privacitat en favor d’una vida cada vegada més pública. D’aquesta manera,
Arendt ja s’avançava al que acabaria passant amb els grans canvis que ha sofert
la nostra societat. Amb les noves tecnologies l’esfera pública de les activitats,
abans privades, ha crescut de manera accelerada. Moltes de les tasques que eren
exclusives de l’àmbit privat han passat a ser realitzades en públic i això, de
ben segur, les ha modificat. A més a més, avui en dia la vida social ha entrat
a les nostres llars a través de tot tipus de pantalles, o sigui que, la
frontera entre públic i privat s’ha difuminat. De manera que, el control de la
societat sobre l’individu ha penetrat fins el moll de l’os. Per aquest motiu,
el nostre espai privat és cada vegada més reduït, i alhora, més públic.
 |
| Espai públic. Plaça Catalunya buida maig 2020 |
 |
| Espai privat |
Hi ha un cert paral·lelisme entre els dos ordres d'existència d'Arendt (espai privat i espai públic), amb les dues dimensions de la realitat existencialista de Beauvoir. Beauvoir distingeix entre immanència i transcendència.
La immanència pertany a la interioritat de l’individu, és dir, és el que no surt del propi interior d’un mateix. Seria el nostre espai privat, el més privat de tots. En canvi, la transcendència és la superació de l’estat immanent del subjecte, és a dir, la superació de la interioritat. Així doncs, la transcendència ens obliga a sortir de nosaltres mateixos i a posar-nos en contacte amb l’espai públic. Beauvoir considera que la transcendència ha de ser l’objectiu de l’individu. Per tant, l’ésser humà ha de ser capaç de triar què vol ser o fer, ja que el contrari implicaria cedir als altres la capacitat d’escollir i acostar-nos més a ser un objecte, sense consciència ni capacitat d’elecció, que ser un ésser humà.
La immanència
és una dimensió que només es realitza en l’àmbit personal i privat, o sigui, en
la interioritat de l’individu. En canvi, la transcendència és genera en el
nostre interior en forma de projecte per executar-lo en l’àmbit públic. En el
moment de portar-lo a terme en una situació social, les decisions de l’individu
entren en el joc constant que genera la nostra relació amb els altres, i que en
molts moments pot obligar a canviar el projecte inicial.
De manera breu, podem concloure que mentre Arendt posa l’espai públic per sobre del privat, Beauvoir destaca la transcendència per sobre de la immanència. D’aquí que totes dues pensadores considerin que és en la relació amb els altres que s’acaba configurant la vida dels individus.
Comencem per precisar a què ens referim quan parlem del problema del social. L’ésser humà és un ésser dual que, per una banda, viu una existència individual, i per l’altra, forma part de la societat. Simmel exposa aquesta dualitat dels éssers humans de la següent manera: “son seres que, por un lado, se sienten cual existencias plenamente sociales y, por otro, cual existencias personales, sin cambiar por ello de contenido”. Aquesta dualitat genera un conflicte entre l’ésser humà i la societat, ja que aquest està en constant perill de ser arrossegat per les directrius del grup. Així doncs, l’ésser humà viu en conflicte permanent entre els seus desitjos i els límits imposats per la societat. Beauvoir també posa en qüestió les dificultats d’aquesta relació entre individu i societat: “la unidad humana aparece como quebrada, no hay ilación entre el individuo y la sociedad”.
Aquesta relació entre individu i
societat comença en el moment del naixement. L’ésser humà quan neix, ja ho fa
en el si de la societat en la que haurà de desenvolupar la seva existència. De
fet, el naixement en si mateix ja és un fet social. Segons Arendt, som una mena
de parèntesi en aquest món, és a dir, el parèntesi que va del
naixement a la mort. Nosaltres morirem, però el món i la societat continuarà, “ja
hi era quan vam néixer i ens sobreviurà després d’haver-hi fet el nostre
sojorn”(Arendt). Tal com ja deia Heiddeger, un dels mestres
d’Arendt, som llançats a aquest món i un cop aquí ens hem d’espavilar, i això
no ens resulta gens fàcil. Segons Arendt, el fet de néixer suposa una irrupció
nova en el món que possibilita el començament de quelcom nou. Però, al néixer
ens trobem en una societat on per força haurem de viure. Efectivament, no
deixem de ser un parèntesi en el si de la humanitat, o sigui, en el si de la
societat, i per tant, d’alguna manera, haurem de trobar-hi el nostre lloc.
Paral·lelament, Beauvoir està d’acord en
què tot comença en el moment del nostre naixement, i remarca la impossibilitat
que l’ésser humà existeixi en absència de l’altre. Beauvoir continua la idea ja
expressada per Sartre, que l’home comença per ser res i que només serà després.
En aquest mateix
sentit, l’ésser humà pren consciència del què és en el sí de la societat de la
que forma part, ja que no ho pot fer des de l’aïllament. A més a més, Beauvoir especifica que vivim en una permanent relació amb el món, i que
l’individu es defineix a si mateix en aquesta relació. És en aquest món on
haurem de respondre a les preguntes que ens preocupen. Resulta evident, doncs,
que els individus no es poden desenvolupar en solitud, necessiten dels altres i
de la societat per trobar respostes. No obstant això, la societat tampoc
existeix de forma autònoma, ja que necessita dels individus per la seva pròpia
existència. En definitiva, arribem a la conclusió que individu i societat es
necessiten mútuament.
Cal destacar que Arendt i Beauvoir
coincideixen en què l’única manera de prendre consciència de la nostra condició
humana és en relació amb els altres i que, per tant, el diàleg intern amb
nosaltres mateixos no és suficient per desenvolupar-la. De fet, encara que
volguéssim no podríem créixer aïllats de la societat que ens envolta. Un primer
exemple és la vida de Thoreau quan viu dos anys aïllat en una cabana al
mig del bosc. En aquests dos anys, s’allunya de la societat i demostra que és
possible viure en aïllament. Ara bé, passat aquest temps torna a la vida en
societat, i deixa testimoni escrit de la seva experiència en solitud. D’alguna
manera, necessita d’aquest retorn per poder continuar vivint, i, potser,
simplement, per poder seguir sent humà. En poques paraules, es pot desitjar
viure en plena solitud, aïllat dels altres; però, complir plenament aquest
desig esdevé irrealitzable. Com la mateixa Arendt afirma, “la
experiència de l’entotsolament és tan contradictòria amb la condició humana de
la pluralitat què és simplement insuportable”. Un segon exemple que mostra
aquest aïllament irrealitzable és el dels mateixos filòsofs quan fan un treball de reflexió que exigeix de la solitud per
ser realitzat. Amb tot, malgrat la necessitat d’un aïllament imprescindible per
desenvolupar les seves idees, també els hi resulta indispensable el diàleg amb
els altres. És el que Arendt defineix com a filosofia de la
humanitat: “una filosofía de la humanidad se distingue de una
filosofía del hombre por su insistencia en el hecho de que no es un hombre,
hablándose a sí mismo en diálogo solitario, sino los hombres hablándose y
comunicándose entre sí, los que habitan la tierra.”
Tal com hem mostrat en els dos
exemples anteriors, el diàleg dels éssers humans amb els altres és imprescindible.
Ara bé, aquest diàleg provoca molt dubtes. Els éssers humans quan actuen ignoren
quina serà la reacció dels altres, i això els genera inseguretat. Per evitar
aquestes incerteses cal comportar-se tal com la societat espera que ho facin: “La
societat espera de cada un dels seus membres un cert tipus de comportament, tot
imposant innombrables regles vàries, totes les quals tendeixen a “normalitzar”
els seus membres, a fer-los comportar de tal manera que quedin bandejades les
accions espontànies”. Arendt insisteix que
aquesta situació condueix a un conformisme que s’ha incrementat amb el pas del
temps, on cada vegada més “els homes es comporten en lloc d’actuar”. Efectivament, mentre que «actuar» significa mostrar-te com
ets i evidenciar la teva individualitat, «comportar-se» significa mostrar-se
tal com la societat espera de l’individu, i com dictaminen les seves regles i
els seu codis.
En conclusió, és evident que els
éssers humans, vulguem o no, som uns éssers condicionats per la societat.
Segons Arendt i Beauvoir, no vivim sols i consideren que tot el que fa l’ésser
humà està supeditat al lloc i la societat en què es viu. Beauvoir constata que les relacions amb la societat configuren la vida dels individus i
totes les accions que realitzen depenen de la situació social on les desenvolupen.
Igualment, Arendt sosté que “els homes independentment del que
facin són sempre éssers condicionats”.
