1969

 Després de molts anys sense publicar, i havent explicat les seves angoixes per no trobar els desllorigador per escriure el llibre sobre el que va passar molts anys documentant-se, finalment aquí tenim el nou llibre d’Eduard Màrquez, sens dubte, un llibre diferent.

 

“El passat no és mort. No mor mai. S’allunya, això sí: sense parar. Per tant, recuperar el passat és possible. Però si realment es vol recuperar, cal recórrer una mena de passadís cada vegada més llarg. Allà al fons, al final del punt remot i assolellat on convergeixen les parets negres del passadís, hi ha la vida, vívida i bategant com abans, com el primer cop que es va produir. Eterna, doncs? Ja ho crec. I tanmateix cada dia més llunyana, més fugissera, més reticent a deixar-se posseir de nou”

Giorgio Bassani

I això és el que ha fet al llarg de mesos i mesos Eduard Màrquez, recuperar el passat i recórrer un passadís molt i molt llarg per trobar la vida que es vivia en aquell llunyà 1969. Aquell any va començar amb la proclamació de l’Estat d’Excepció degut a uns incidents en el rectorat de la UB. Els universitaris entren al rectorat i llencen per la finestra el bust del dictador i la bandera.

Intercala escrits tant en català com en castellà: els informes de la policia, el que escriuen els manifestants, algunes cartes, ... Així anem coneixent el que passa des de diferents punts de vista. Son fets reals. No són ficció, però llegits d’aquesta manera semblen ben bé una novel·la on els protagonistes són persones reals anònimes. Algunes pel que expliquen es pot deduir qui són.

A mesura que avançava la lectura m’ha entrat curiositat per saber que feia jo aquell any. He rebuscat en els àlbums de fotos. El 1969 feia 12 anys. Vivíem de lloguer en un pis petit de la Creu de Barberà. Aquell any vam estar a Granada i també als Pirineus. Ja jugava a handbol. Recordo l’arribada de l’home a la Lluna, i també el cas Matesa. El pare també treballava en la fabricació de telers i vaig escoltar algunes comentaris a casa sobre aquest cas tan sonat.

Estiu 1969, llac Besiberri

És una novel·la? No ho sé, però a mi m’ha agradat i l’he llegit amb interès.

1969 també és l’any en que Juan Carlos és proclamat successor del dictador en un solemne acte a las Cortes Generales, i l’any de la fundació de Màquina!, grup emblemàtic del rock progressiu que jo descobriria uns anys després.

El discurs del príncep Juan Carlos a las Cortes Generales acceptant el seu nomenament com a successor és molt clarificador. Es declara lleial i fidel al Cap de l’Estat i als principis del Moviment Nacional. “Recibo de Su Excelencia el Jefe del Estado y Generalísimo Franco la legitimidad política surgida el 18 de julio de 1936”. Amb aquest discurs no ens pot estranyar res del que ha passat després.

Em criden l’atenció els Butlletins Informatius de la Jefatura Superior de Policia. Devien ser quinzenals. Valoren com està l’ordre públic des del seu punt de vista, i fan una previsió que gairebé sempre és de normalitat, amb algunes petites excepcions, centrades en els universitaris i els capellans. Segons aquests butlletins sembla que mai havia de passar res, quan en realitat els incidents i les detencions eren una constant.

El Parc d’Atraccions de Montjuic, va ser una gran novetat quan es va inaugurar aquell 1969. Va deixar enrere a l’antic Tibidabo. Tot era molt més modern. Hi havia anat amb els meus pares i també hi vam anar amb l’escola. Un fet insòlit, ja que aleshores les escoles no anaven mai d’excursió. També tinc el record haver vist a Bruno Lomas a l’auditori del Parc. Devia ser el 1973.

Han passat 54 anys, però molts dels neguits i preocupacions de la gent no són tan diferents dels que tenim en l’actualitat. Passa el temps i no canviem tant com a vegades pugui semblar. Per exemple, podem llegir una enquesta amb preguntes sobre la independència, la relació Catalunya-Espanya i la sobirania plena de Catalunya que ben bé es podria passar ara. I també un escrit del PSUC sobre el Poder Judicial que es pot comparar amb el que passa avui i observar que tampoc ha canviat pas tant.

Al 1969 feia 30 anys del final de la Guerra Civil i el dictador ja era molt gran, però resistia en el poder amb mà ferma. Aquest va ser un any de canvi de govern, el que es va conèixer com el govern dels tecnòcrates, el govern de l’Opus. Això va comportar que la Falange es sentís menystinguda.

Pel que ha explicat el mateix autor en diferents entrevistes té material per seguir amb llibres del mateix estil d’uns quants anys.....

EDUARD MÀRQUEZ

1969

L’Altra editorial; 2022; 534 pàgines