Derrota, exili, tornada, ...

 “Algunes relats conviuen dins el cap de l’escriptor durant molt de temps, fins i tot durant anys, abans de sortir a la llum. En aquest lapse, la majoria es fan malbé, allà mateix, perduts a les profunditats del cervell, sense arribar a cobrar vida, mentre que uns quants, en canvi, perviuen latents per sempre.

Aquest relat n’és un.”

De ben segur, que molts possibles relats queden perduts i ocults en la memòria de les persones i no veuran mai la llum. I també són molts els fets del passat que tampoc se sabran mai. I del que sabem o creiem saber també és difícil determinar de si realment és tota la veritat o simplement només una part de la veritat.

“No som éssers aïllats, sinó fills del nostre temps, de la nostra cultura, però també de la mateixa manera, fills del passat” Aquest llibre no és en realitat una novel·la, encara que també ho és, sinó que és més aviat la història novel·lada de la família Letamendi Urresti. Neixen al País Basc i seguim els seu passos fins a l’exili francès on es coneixen i acaben formant parella Karmele Urresti, infermera, i Txomín Letamendi, músic.

Noche de artistas en Ibaigane de Antonio de Guezala de la web del Museu de Belles Arts de Bilbao 

Txomin Letamendi. Imatge extreta de la Fundació Sabino Arana

Després de la Segona Guerra Mundial, ja en els anys 50 “per a la majoria dels derrotats s’obria un període d’inevitable reinserció i supervivència en el qual cada dia transcorria amb lentitud i pràcticament sense al·licients. Semblava que no passessin coses interessants, però, en realitat, el rerefons era crucial: o adaptació o exili. No hi havia terme mig”

Aleshores, la família Letamendi-Urresti opta per l’exili a Caracas, però l’exili no és mai una opció fàcil i senzilla. Es deixen moltes, massa, coses enrere. “Per molt que la seva memòria intentava rescatar els motius fonamentals que van fer de l’exili la seva única i millor sortida, la Karmele va sentir que en el fons, en el seu interior, el seu cor mai no havia pogut ni comprendre ni admetre aquella separació”

Tornen a Espanya, i s’adonen que el paisatge que recordaven ha canviat. “A partir d’una certa edat, si retornem als paisatges de la nostra infantesa de seguida ens adonem que, en realitat, tot era més petit de com ho recordàvem”. Aquesta experiència de veure-ho tot molt més petit del que ho recordàvem la tenim tots.

Txomín forma part dels Serveis d’Informació del Govern Basc. És capturat per la policia, torturat i empresonat. Mor a Madrid poc després de sortir de la presó a conseqüència de les tortures sense poder retrobar-se de nou amb Karmele.

Txomín Letamendi fill torna al País Basc el 1968. “En Txomín va dividir en dos, el full de la seva vida... i va determinar que a la banda esquerra quedaria el passat: un cúmul d’esdeveniments inexplicats, una infantesa sense pares, grisa, d’escola de capellans, que volia oblidar; a la part de la dreta, la reserva per al futur, un futur encara no dictat i escrit, un paper en blanc.”

En el moment en que el llibre parla del primer assassinat d’ETA, el del torturador Melitón Manzanas explica que molts van ser els que es van alegrar de la seva mort però “el més significatiu d’aquella sensació és que amarés fins el més profund tota una comunitat, la qual, al seu torn, estava formada per una majoria que racionalment s’oposava a l’aplicació de la pena de mort”. Aquesta sensació la tenia molta gent. I va ser així al llarg de molts anys davant dels atemptats i assassinats d’ETA.

Kirmen Uribe diferencia entre novel·la i vida. “La novel·la és una cosa tancada i la vida, oberta. La novel·la per ser eficaç, ha de ser capaç d’enllaçar tota la història fins a formar un teixit gegantí que no deixi caps per lligar. La vida, en canvi, es va fent dia rere dia, canvia i es desenvolupa constantment, té un munt de fils solts i mai no sabem cap a on ens portarà”

Reflexiona sobre els records. “Sempre m’he preguntat en quina part del nostre cervell es deuen amagar els records i amb quin criteri es deuen anar endreçant a mesura que s’acumulen, si es deuen acumular mig superposats, .... o si més aviat es deuen anar cobrint els uns als altres... ; o si, per contra, es deu anar engrandint l’extensió que ocupin d’una manera caòtica, aglutinats els records sense cap mena d’ordre... i també he volgut saber per què alguns records es queden tant al descobert,... en canvi, d’altres records resulten tan inaccessibles...”. Els records són un gran enigma. No sabem mai per quina raó tenim uns records i en canvi d’altres desapareixen de la nostra memòria.

Karmele mor el 2010. Aquest fet provoca en la seva filla Ikerne “el desig inajornable de saber més coses sobre els seus pares, va necessitar omplir el buit que aquell desconeixement havia causat en la seva vida, volia treure d’un cop per sempre els pedaços i sargits amb què havia anat tapant aquell forat i omplir-lo, a la fi, amb la veritat”. I té sort i ho aconsegueix que no tothom pot dir el mateix.

I la novel·la acaba amb la següent reflexió “... tant de bo hagués estat un altre el futur que els esperava; tant de bo s’hagués aixecat després de cada cop, perquè què és la vida sinó anar-se aixecant un cop i un altre, tant de bo ells haguessin assolit, també, aquesta hora, l’hora de despertar-nos junts”

KIRMEN URIBE

L’hora de despertar-nos junts

Edicions 62; 2016; 370 pàgines

Traducció de Pau Joan Hernández