“En
Baumgartner és al seu escriptori del pis de dalt a l’habitació que a vegades
anomena el seu estudi, el seu cogitorium, o el seu cau”
Baumgartner
és un home gran que viu sol fa més de nou anys que és quan es va morir la seva
dona. En el matí que comença la història li passen tot de coses, una darrera
l’altra, trucades de telèfon, el timbre de la porta, visites inesperades, es
crema la mà al treure un pot del foc i també cau per les escales sense fer-se
massa mal. Un matí d’incidents sense fi.
“Ara
en Baumgartner és un monyó humà, un mig home que ha perdut la meitat que
l’havia fet sencer, i sí, els membres perduts encara hi són, i encara fan mal,
fan tant de mal que a vegades li sembla que el seu cos està a punt d’esclatar
en flames i consumir-se a l’acte”
Han
passat deu anys de la mort de la seva dona Anna i “en Baumgartner encara
sent, encara estima, encara desitja carnalment, encara vol viure, però la part
més interior d’ell mateix és morta. Ho sap des de fa deu anys, i durant aquests
últims deu anys ha fet tot el que estava al seu abast per no saber-ho”
Baumgartner
escriu un assaig sobre el síndrome del membre fantasma, i el compara amb el
síndrome de la persona fantasma, la presència ben viva de la persona absent,
quelcom que li està passant a ell mateix. “Qui continua vivint, descobreix
que la teva part amputada, la teva part fantasma, encara pot ser font d’un
dolor profund, blasfem”
“Seria
absurd creure que els seus pensaments mantenen l’Anna en alguna mena d’altra
vida incorpòria, etèria, que el simple fet de mantenir-se viu a la terra li ha
permès a ella de mantenir contacte amb ell...”
Recorda
la seva vida amb l’Anna, al mateix temps que dubta de demanar-li a la Judith
que es casi amb ell. Però la resposta de la Judith és contundent: vol tenir el
control de la seva vida, en canvi, viure amb algú fa que no el tinguis. Pot
haver moments, dies d’estar junts, però vol viure i estar sola.
Ja
té setanta-un anys i està a prop dels setanta-dos i “encara pot pensar, i
com pot pensar, encara pot escriure, i tot i que ara li costa una mica més de
temps acabar les frases i sentències, els resultats són més o menys els
mateixos”
 |
| Planoles 2022 |
Quan
li tornen records llunyans a la memòria s’interroga “per què alguns moments
fugissers, aleatoris, persisteixen en la memòria mentre que altres moments,
suposadament més importants s’esvaeixen per sempre”
Al
llarg del llibre coneixem una part de la vida de Baumgartner i els orígens de
la seva família tan paterna com materna.
Aquest
és el darrer llibre de Paul Auster. Té una primera part interessant, però a
mesura que vaig anar avançant en la seva lectura aquest interès es va anar
esvaint a poc a poc.
“Tots
depenem els uns dels altres i cap persona, ni tan sols la més aïllada entre
nosaltres, pot sobreviure sense l’ajuda dels altres”
PAUL AUSTER
Baumgartner
Edicions 62; 2024; 252 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada