dilluns, 22 de juny del 2020

Escarabats


En el seu darrer llibre Manuel Baixauli parla de Cosmina Ionescu una artista obsessionada pels escarabats.

De fet el dibuix de la portada del llibre són aquests escarabats

Aviat es va envoltar dels éssers que més estimava: els escarabats. Els alimentava a canvi de tindre’ls sempre a mà, i aconseguí que el pis n’estiguera ple. Els deixava moure’s pertot arreu, fins i tot pel seu propi cos i escoltava, complaguda, la somorta crepitació produïda per les incomptables extremitats, aquella música trèmula, pròxima. Dibuixava i pintava tothora, i ho feia sempre del natural. Se sentia identificada amb aquelles formes, notava que havia arribat a la seva plenitud creativa

Va dibuixar i pintar directament sobre les parets de l’estudi, que omplí d’escarabats. Començà a pintar-ne també al terra i al sostre, i ho feia amb tal perfecció que les seues creacions es confonien amb les bestioles reals, en una superposició movedissa que produïa vertigen
Aquestes descripcions em van fer recordar dos episodis de la meva vida que tenia en un cert oblit.

Un matí a l’aixecar-me del llit vaig veure el primer escarabat. A l’obrir el llum va fugir esperitat i es va amagar. No vaig fer massa cas. Això mateix es va produir altres dies, cada vegada més sovint i ben aviat ja era més d’un. Feien sempre la seva aparició en la foscor i els descobria a l’endemà al matí.
Vaig comprar un producte que no va servir per a res. Cada dia que passava augmentava la població. Tenia sort que només es desplaçaven per terra i que no s’enfilaven als mobles ni al llit, ni a les parets. Però quan m’anava a dormir havia d’anar en compte a no deixar res per terra  (sabatilles incloses) si no volia trobar-ho amb algun bitxo. També havia d’anar amb molt de compte al posar als peus al terra al matí per no trepitjar-ne cap. Quan obria el llum tenia el terra de l’habitació ben ple d’escarabats, una mica com explica Manuel Baixauli que el tenia la Cosmina Ionescu.

Quan ja estava pensant en cercar una empresa que vingués a fumigar el pis i marxar a viure uns dies a casa els pares, vaig trobar un producte que va funcionar i en pocs dies van acabar desapareixent. Recordo que era un producte que polvoritzat en els llindars de les portes actuava com una barrera que devia impedir l’entrada dels escarabats.


Quan ja havia oblidat aquest incident amb els escarabats, el fenomen es va reproduir amb un altre tipus d’insecte del que desconec el nom. El procés va ser si fa no fa el mateix. Primer en vaig veure un, i a poc a poc en van aparèixer més. L’habitat d’aquests era la cuina i a diferència dels escarabats s’enfilaven per tot arreu. Van anar a més i tampoc trobava cap producte que fos efectiu. No podia deixar res a sobre els fogons perquè corrien per allà amb total llibertat, i també es ficaven als armaris de la cuina. Per sort no entraven a la nevera, que vaig convertir en el refugi de tot el que era comestible.

Amb aquestes, la televisió va deixar de funcionar. Encara era una televisió de tub. Se la van emportar per arreglar-la. ¡I quina va ser la meva sorpresa quan em van explicar que havia estat un d’aquests insectes el que havia provocat l’avaria!.

Vaig estar de sort que tenien experiència en aquesta mena d’insectes, ja que no era la primera vegada que s’ho trobaven. Em van explicar que eren d’origen americà i que si volia al mateix temps que em reparaven la televisió em vendrien un producte amb el que els podria eliminar. Em van explicar que es refugiaven darrera dels electrodomèstics, aprofitant l’escalfor dels mateixos i que segurament els devia tenir instal·lats a darrera la nevera.

Així era. Només arribar a casa en vaig foragitar una bona colla que s’estaven allà. El producte va funcionar i amb poc temps van desaparèixer i poques vegades més els vaig tornar a veure. Era una mena de tub i n’havia de posar una miqueta en les racons dels diferents espais per on es movien.

La veritat és que és molt fastigós haver de viure episodis d’aquest tipus. Suposo que als humans, al menys és el meu cas, aquests animals petits que s’arrosseguen per terra ens fan fàstic. Un o un parell els poden suportar més o menys, però quan proliferen en grans quantitats ja és tota una altra cosa.

Ves per on la lectura d’aquest capítol d’Ignot m’ha rememorat aquests dos episodis que ja tenia ben oblidats.

PS: Curiosament aquest matí poc abans de publicar aquest escrit i quan estava posant la roba a la rentadora, ha aparegut un escarabat dins del cubell de la roba bruta. Ha fugit com sempre. ¡Quina casualitat que després de tant de temps hagin fet acte de presència de nou! Tornarà la invasió?

4 comentaris:

Joana ha dit...

He passat ràpid la lectura, el vull llegir, li vaig regalar a la meva parella, amb la condició que jo també el llegiria

Ricard Masferrer ha dit...

A mi em va agradar. És un llibre Baixauli pur. Com que el món d'aquest autor m'agrada també m'ha agradat el seu darrer llibre, però no tothom és de la mateixa opinió.

Luigi ha dit...

Si em permets aportar quelcom sobre el tema "escarabats", espero ser d'utilitat, simplement perquè te n'hauries de desfer quan abans millor.

Crec que aquests animalons als que et refereixes són el que s'anomena en castellà "cucarachas" (i que en català, la gent coneix com a "escarabats", però en realitat aquest mot és el veritable nom del grup dels insectes pertanyents al grup dels coleòpters, que no tenen res a veure; vaja, que estàs parlant del grup dels blatodeus, també s'anomenats paneroles).

El cas és que has patit l'aparició (i pel que expliques, una petita plaga) de dues espècies.

Una és Periplaneta americana, que és la que va pel terra i no s'enfila, corre bastant ràpid i són de color negre i acostumen a ser grosses. L'altra és Blattela germanica, molt més petita i que puja i baixa d'arreu, d'un color més bru i no tant nocturna com la primera. Pots buscar imatges on-line per confirmar-ho.

Totes dues espècies conviuen i s'aprofiten dels éssers humans. Tant com a font d'alimentació, com d'indret on poden dipositar les seves postes (humitat, temperatura constant i mitjanament elevada). Tenen booms poblacionals a l'estiu, després de dies plujosos i calents.

Te n'hauries de desfer perquè poden encomanar diverses malalties (allà on dipositen els seus excrements, i allà on s'alimenten i deixen la seva saliva). També tenen certa inclinació per l'interior dels aparells electrònics (neveres, TVs, ordinadors, etc. etc.), i poden rossegar part dels seus circuits o fer-los malbé per curtcircuit.

Per eliminar-les, cosa que sovint no és gens fàcil, has de tenir una certa rutina de neteja (encara que si l'origen és extern al teu pis, cosa molt probable, costarà més), sobretot fent servir productes com aigua amb lleixiu. Les trampes de Cucal que trobaràs als supermercats són bastant eficients. A més a més hi ha productes específics com pols insecticida (que contingui "permetrina"), que també allunyarà altres insectes i trobaràs a establiments una mica més especialitzats (jardineria).

Finalment, sobre els escarabats, com fa molts anys que em dedico i repeteixo, no tenen res a veure amb les "cucarachas", et poso una anècdota que s'atribueix a Charles Darwin, tenint en compte que és el grup animal amb més espècies i més divers de tot el regne animal: "There is a story, possibly apocryphal, of the distinguished British biologist, Charles Darwin, who found himself in the company of a group of theologians. On being asked what one could conclude as to the nature of the Creator from a study of his creation, Darwin is said to have answered, “An inordinate fondness for beetles.”

Ricard Masferrer ha dit...

Gràcies per la informació. Crec que la primera invasió que vaig patir era alguna espècie del que tu dius coleòpters, el que vulgarment en diem escarabats. La segona invasió va ser la de la periplaneta americana.
En el seu moment segurament l'origen era extern (tenien uns veïns poc nets, per dir-ho d'una manera suau).
Ara fa temps que no en tinc tret d'alguna aparició esporàdica i tinc clar que cal eliminar-les com més aviat millor.