Foc perpetu de records

“I ara dona’m les paraules.

“La nit de la matança la lluna plena, grassa i suada, s’havia estat hores repenjada al llom de les muntanyes. Unes quantes filagarses de núvols li feien com de grenyes de cabells al front. Així s’havia estat la lluna, bevent l’horitzó retallat com la vora d’una clova d’ou trencada, mandrosa amb una mandra quasi de Mort, quasi com si fos al primer son”

Així comença Marcello Fois la “Memòria del Buit”. Vaig llegir “Estirpe”, premi llibreter 2017, i em va agradar. Torno a reincidir amb l’autor que està resultant tota una descoberta. M’agrada el seu llenguatge poètic i les imatges que impregnen la seva narrativa. L’escenari i l’època tornen a ser el mateix, els petits pobles sards a principis del segle XX. L’ambient que descriu no s’allunya gens del que apareixia a “Estirpe”, malgrat que ara és la història de Samuele Stocchino, un personatge que va existir però que també està envoltat de llegenda.

Ja de petit Samuele té una intuïció del que serà la seva vida: “Va ser aleshores que el pare em va tapar els ulls amb la mà. En aquella escalfor fosca vaig saber el meu destí: la solitud, la mort dels afectes, el grunyit de la venjança”. Tota una premonició

Ens parla de la mort i del silenci:

“A la mort, ningú s’hi acostuma, és un dolor mil·lenari constant que ha fet solcs profunds en la roca que som”. ... “El silenci és com una persona que sempre et mira, que no et treu mai els ulls de sobre”

La mort es converteix en una constant en la vida de Samuele i la veiem aparèixer arreu. Es fa un lloc preeminent en les seves reflexions “Sigueu espectadors o lectors, tant és ... Al teatre de l’home hi ha papers assignats. Protagonistes i secundaris participen en el ritual de la mort ... Una vida és un foc perpetu de records i, l’anima, un tió que crema sota les brases”

Al llarg de la narració el donen per mort en diverses ocasions però reapareix viu de nou. Sembla tenir més vides que un gat. Comença a estar rodejat de fama d’immortal. Se’l coneix amb el motiu de “el tigre”. Es converteix en un mite i tothom li té por.

“El que fa por d’en Samuele és que sempre arriba a un pas de la mort, i aleshores la mort tampoc no el vol i se’l treu de sobre” ...  “El que ho destarota tot, és quan es veu clarament que la vida és una sèrie infinita de retorns”

La solitud també s’acaba convertint en el seu gran acompanyant. Abans de qualsevol esdeveniment important té un pressentiment del que passarà. “... en quina solitud, en quina desesperada tremenda, irredimible solitud es pot caure. En Samuele sap que des d’aquella nit cada esdeveniment és un graó cap a l’abisme”

Se sent perseguit, tant ell, com la seva família, sobre tot, per les famílies més benestants de la regió. Davant d’aquesta persecució amenaça amb venjança i els adverteix “No mato el dia del Senyor. Però hi ha sis dies més, aneu amb compte ... Us he vist a tots i sé tots els noms i cognoms, i tots segur que sabeu la paga que dono”

Tot comença en una nit de lluna plena de Sant Sebastià, el 20 de gener de 1902, continua la mateixa nit de 1920 i acaba en el mateix lloc, el mateix dia, i entre les mateixes parets, uns anys després.