diumenge, 21 d’abril del 2013

A l'altra punta d'aquest fil de vida, hi ha algú ?

a l'altra punta d'aquest fil de vida, hi ha algú ?

només que hi sigui.
no cal que digui res.

que hi hagi algú que em senti
potser ja és prou
per fer real el meu discurs
i no saber-me un foraster que busca
camins de llum per boscos on la nit
s'enreda entre les branques del silenci.

potser és en va que visc lligat al fil
del meu espai.

almenys que sàpiga, qui sigui,
que sí que li he parlat, i que volia
respostes.

Francesc Garriga Barata

dissabte, 30 de març del 2013

Claraboya

"En todas las almas, como en todas las casas, además de fachada hay un interior escondido" 

Raul Brandao




Aquesta cita que es troba a l'inici del llibre explica perfectament el que és el llibre: les històries d'una escala de veïns. Darrera d'una façana sempre hi ha un interior amagat i uns veïns amb les seves històries i les seves ànimes. De ben segur que de totes les escales es podria escriure la seva història particular amb les interioritats de cada un dels seus habitants. Només cal pensar en els veïns que cadascú té a la seva escala. Però per escriure un llibre i donar-li coherència es necessita el talent d'un escriptor.
Saramago va acabar aquest llibre dedicat al seu avi analfabet, el 1953 amb 31 anys. Aleshores l'editorial no el va publicar. De fet ni tan sols li va donar cap resposta i tampoc li va tornar l'original. Van haver de passar 20 anys fins que Saramago aconseguís publicar.
40 anys més tard quan ja era famós i arrel d'unes reformes, va aparèixer el manuscrit. L'editorial el volia publicar, però ell es va negar. Va dir que ja es publicaria després de la seva mort, com així ha estat finalment.
No és cap novel·la extraordinària però es entretinguda i es llegeix amb facilitat. Els seguidors de l'obra d'aquest autor agraïm poder-la llegir.
Els personatges estan ben caracteritzats. Va saltant d'un pis a l'altre, explicant els seus neguits i les seves relacions. En alguns moments mostra la fina ironia que caracteritzarà algunes de les obres posteriors. La irrupció d'un veí nou, l'Abel, l'inquilí del Silvestre, un sabater ple de saviesa popular, s'acaba convertint sense fer res especial i gairebé per casualitat en el causant de canvis importants en la vida d'alguns dels personatges.

La xarxa també opina:

Claraboya por Hector Abad Faciolince

El espectador.com

Negro sobre blanco

El libro perdido de Saramago

diumenge, 17 de març del 2013

Repetiment

REPETIMENT

Els records ho són tot i l'incessant
repetiment:
                     tornar en un lloc
moltes vegades a escoltar
l'eco dels anys, a retrobar
potser una pedra que de temps havíem pensat que hi era, i ja no hi ha cap veu
ni cap pedra.
                     Fer-ho tanmateix,
és una forma de vida.
                                  Criden les sirenes
al port. No ara les recordo.
No, les invento.
No crida res.
I si no fos pels que ara deuen
sofrir
tot està bé.
                  Som ja a la matinada
d'un altre dia.
                     Encenc
el llum perquè la nit s'acaba,
però comença l'altra nit.

Joan Vinyoli

 

diumenge, 6 de gener del 2013

Todos los hermosos caballos


Un nou Cormac McCarthy amb el que començo la lectura de la seva Trilogia de la Frontera. Em segueix  captivant: els paisatges desolats de frontera, els personatges solitaris a la cerca de quelcom indefinit, el seu viatge iniciàtic a lo desconegut.
Es tracta d'un viatge iniciàtic d'un jove de 16 anys, amb violència, però molt menys que en altres novel·les del mateix Cornac. John Grady, després de la mort del seu avi, deixa Texas amb un amic, Levin Rawlins, en direcció al Sud, cap a Mèxic i aquest viatge, primer d'anada i després de tornada estarà farcit de desventures. Potser és un viatge cap a l'infern, qui sap ?: "no sabia que existía un lugar como este". O potser un viatge que l'apropa a la mort:

"Morir no entra en los planes de la gente, ¿verdad?
No"


Com gairebé sempre en les seves obres els personatges dialoguen sobre la religió. No sembla important, però mai i falten referències:

"¿Has pensado alguna vez en la muerte?
Si. A veces ¿Y tu?
Si. A veces. ¿Crees que existe un cielo?
Sí. ¿Tú no?
No lo sé. Quizá sí. ¿Crees que puedes creer en el cielo si no crees en el infierno?
Creo que puedes creer lo que quieras.
Rawlins asintió. Piensas en todo lo que puede sucederte, dijo, y no tiene fin.
¿Es que te propones imponernos la religión?
No, pero a veces me pregunto si no estaria mejor con ella"

"Va a morir, dijo
Dejaremos que Dios lo decida. Vámonos.
¿No teme a Dios?
No tengo motivos para temerle. Incluso hay una o dos cosas que debo discutir con Él"

Dóna la impressió que els personatges de Cornac McCarthy està més enllà de la moral i del bé i del mal. Hi ha al menys un parell de moments, quan la situació del John Grady és desesperada i sembla que no se'n sortirà en vida que es produeix l'aparició d'una mena d'àngels que amb un gest senzill permeten que sobrevisqui a una situació molt difícil i no continuï davallant en el seu camí cap a la mort i l'infern.
John Grady manté una relació especial amb els cavalls amb qui es relaciona molt millor que amb les persones. Acostuma a parlar més amb els cavalls.
Quan ja és molt evident que la seva relació amorosa amb Alejandra, la filla del propietari del ranxo mexicà on treballa ha esdevingut impossible, decideix tornar al seu país no sense abans recuperar els seus cavalls.

"¿Dónde está tu país?
No lo sé. No sé dónde está. No sé cómo es mi país"
Ben aviat comprova que a San Angelo (Texas) no hi té res a fer. També ha mort el seu pare i la seva avia. Agafa de nou el seu cavall, travessa el Pecos i la frontera, cap el Sud. De nou el silenci i el desert "...  cabalgaba con el sol cubriéndole la cara de cobre y el viento rojo soplando del oeste sobre la tierra crepuscular y los pequeños pájaros del desierto volaban gorjeando entre los helechos secos, y caballo, jinete y caballo pasaban de largo y sus largas combras pasaban en tándem como la combra de un solo ser. Pasaban y palidecían en la tierra oscurecida, el mundo venidero"

Vaig arribar a aquest autor a través del cinema amb no és país per a vells i la carretera, i ara la lectura dels seus llibres em fan tornar el cap en direcció al cinema. Hi ha versió cinematogràfica d'aquesta història. No em podré estar de veure-la algun dia.



La xarxa també opina sobre aquest llibre i sobre aquest autor:



dimarts, 1 de gener del 2013

Tria el teu estel sense por

"Ricoeur compara les visions de la bona vida amb una nebulosa. Les nebuloses estan plenes d'estels, tan plenes que no serem capaços d'explicar-les, i els innombrables estels brillants i centellejants captiven i temptem. Entre ells, els estels podrien mitigar prou la foscor per permetre als vagabunds seguir un camí al desert, alguna mena de camí; però, quin estel hauria d'orientar-los els passos? I en quin moment s'hauria de decidir si la selecció d'aquest estel determinat com a guia entre la multitud d'estels ha estat una decisió encertada o bé desafortunada? Quan s'hauria d'arribar a la conclusió que el camí triat no duu enlloc i que ha arribat el moment de deixar-lo, fer mitja volta i prendre una altra opció amb l'esperança que sigui millor? Malgrat les molèsties ocasionades per haver recorregut el camí trial prèviament, aquesta solució podria ser un pas poc prudent: abandonar un estel seguit fins ara pot ser un error encara més greu i a la llarga lamentable, i és possible que el camí alternatiu porti a unes dificultats encara més grans; no se sap, ni és probable que se sàpiga segur. A cara o creu, les possibilitats de guanyar o perdre semblen les mateixes.
No hi ha un remei directe i inequívoc per a aquests dilemes. Per molt que intentem el contrari, la vida es viu acompanyada d'incertesa. Cada decisió serà arbitrària sense remei; cap decisió no serà lliure de risc, ni estarà assegurada contra el fracàs i futurs penediments. Per cada argument a favor d'una elecció, es pot trobar un argument en contra, no menys convincent. Per brillant que pugui ser la llum de la nebulosa, no ens assegurarà contra l'eventualitat de veure'ns obligats o de desitjar, tornar al punt de partida. Quan emprenem el nostre camí cap a una vida decent, digna, satisfactòria, valuosa (i, sí, feliç!), mirem de preveure els errors i fugir de la incertesa confiant en un estel, triat per la seva resplendor tranquil·litzadora, perquè ens guiï. Tot això, al capdavall, per descobrir poc després que la nostra tria de l'estel guia era, en definitiva, la nostra tria, prenyada de riscos, com ho estan i estaran totes les nostres eleccions ... i continuarà sent, fins al final, la nostra tria, feta sota la nostra responsabilitat ..."

L'art de la vida


dilluns, 31 de desembre del 2012

Voldran que et moris

Voldran que et moris

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t'estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l'amor.
La lògica implacable de la mort.
L'alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Joan Margarit 

Museu Pau Casals


dilluns, 10 de desembre del 2012

No era lluny ni difícil

No era lluny ni difícil


Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

Joan Margarit 





dissabte, 8 de desembre del 2012

Falta de temps

Zygmunt Bauman: "El primer lloc entre les nostre preocupacions més freqüents, entre les preocupacions que consumeixen més energies i crispen els nervis és la falta de temps"

La falta de temps és un dels trets fonamentals de la modernitat líquida. La societat actual ens fa viure en un estat d'emergència i urgència permanent. D'aquí sorgeix la nostra obsessió per la falta de temps. De fet viure contínuament apressat  amb l'angoixa de la manca de temps ens permet no viure l'angoixa del buit, de no tenir o no saber què fer amb temps per pensar i plantejar-se els problemes bàsics.

Elzbieta Tarkowska: "la cultura presentista premia la velocitat i l'eficiència, i no afavoreix ni la paciència ni la perseverança"

Em falta temps, és  una de les expressions que més s'escolten arreu en aquest món occidental en el que vivim. És una sensació que en ocasions ens paralitza i no ens deixa avançar en les nostres tasques diàries, i de ben segur, que moltes vegades, no és cert que ens manca temps, simplement ens manca planificació, un moment per aturar-nos i pensar el que és prioritari i què és superflu i per on ens cal començar.


Thomas Hylland Eriksen: "Les conseqüències de la pressa extrema són aclaparadores: el passat i el futur, com a categories mentals, estan amenaçats per la tirania del moment ... fins i tot l'"ara i aquí" està amenaçat, ja que el moment següent arriba tan ràpidament que es fa difícil viure en el present"

Quan tenim aquesta sensació de manca de temps el que hem de fer és aturar-nos, pensar i viure el present. No ens hem de deixar endur per aquesta angoixa. De ben segur que moltes vegades no és veritat que ens falta temps.

Canterbury



dilluns, 26 de novembre del 2012

Sou molt grans!


It's only rock and roll but I like it, el primer vídeo que recordo haver vist d'ells en aquella televisió encara en blanc i negre, en el programa Beat Club de Ramon Trecet.


divendres, 23 de novembre del 2012

Abocats al divorci

Tot comença fa molts i molts anys amb un casament per interessos allà al segle XV. Com tots els matrimonis la vida en comú ha tingut els seus alts i baixos. En molts moments ens hem sentit maltractats i vexats, però la vida en comú ha continuat malgrat tot ja que no teniem cap altre sortida possible, o al menys aquesta no s'albirava per enlloc. 
En els darrers temps ens hem anat allunyant. Cada cop ens sentim més lluny de la que ha estat la nostra parella tants i tants anys. Hem mirat de trobar punts d'encontre, d'explicar-li el nostre desencís, de que ens agradaria mantenir una relació diferent: introduir certs canvis que no ofeguessin la nostra iniciativa i la nostra manera de ser. Però no ens han escoltat. Hem rebut la indiferència com a resposta. Riuen les nostres propostes i no ens donen res del que demanem.
Fatigats i sense trobar altra sortida viable ens decidim a demanar el divorci, amb aquella escena tan típica: "hauríem de parlar de lo nostre. Ja fa temps que no funciona ....". No s'ho creuen, no ens escolten, no s'avenen a raons. S'enfaden i ens amenacen. Per moments fan el ploricó per tal de tocar-nos la fibra sensible, però ja no fa efecte. Ha estat massa temps d'aguantar una situació desigual. Ho tenim decidit i no hi ha volta enrere. Només ens resta un camí: la IN-DE-PEN-DÈN-CI-A. 


dijous, 22 de novembre del 2012

En caure la tarda

Miquel Gironès, 64 anys, obès, arriba a casa un divendres al vespre després d'un dia de feina en el que no ha parat de ploure des del matí. Viu sol i afronta de nou un llarg cap de setmana de solitud. Pateix d'insomni i no pot dormir. Pel seu cap passa la pel·lícula de la seva vida de manera desorganitzada, els pares, les dones, els negocis, la malaltia, els veïns, els sentiments, les reflexions dels que podia i no va ser .... Podríem dir que es la revisió d'una vida fracassada, encara que en alguns moments no és tan clar aquest fracàs.
Només amb això en Jordi Coca és capaç d'escriure una narració en forma de monòleg amb la que aconsegueix mantenir l'interès del lector. Podria ser perfectament una obra teatral o un guió de cinema. Sorprèn la habilitat per construir una narració amb tants poc elements. Es fa palès el bon ofici d'escriptor de Jordi Coca que no necessita d'un gran argument per vestir una història que es fa agradable de llegir.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Helpless

Invariablement aquests acords, i aquesta harmònica em transporten a l'any 1974 i al vell i mític Wembley Stadium amb un festival de música que després d'escoltar a Joni Mitchell i a The Band acabava a dalt de l'escenari amb els Crosby, Stills, Nash and Young que van oferir un concert de llarga durada fent totes les combinacions possibles entre ells. Han passat els anys però encara figuren a la memòria i de tant en tant afloren de nou a la superfície.
A voltes una cançó se't fica al cap i sona hores i hores. Ha estat el torn d'aquest Helpless de Neil Young que sempre m'emociona per la seva senzillesa. No cal gran cosa per fer música que arribi al fons de l'ànima.







There is a town in north Ontario,
With dream comfort memory to spare,
And in my mind
I still need a place to go,
All my changes were there.

Blue, blue windows behind the stars,
Yellow moon on the rise,
Big birds flying across the sky,
Throwing shadows on our eyes.
Leave us

Helpless, helpless, helpless
Baby can you hear me now?
The chains are locked
and tied across the door,
Baby, sing with me somehow.

Blue, blue windows behind the stars,
Yellow moon on the rise,
Big birds flying across the sky,
Throwing shadows on our eyes.
Leave us

Helpless, helpless, helpless.

dijous, 11 d’octubre del 2012

Vull guanyar, però si no ho aconsegueixo deixeu-me ser valent en l'intent.

Els meus Jocs Olímpics del 92 van ser ben diferents. Aquests dies se'n celebra el 20è aniversari. Els meus esportistes olímpics eren ben diferents. Van ser els dels Special Olímpics. Abans de la cita del 92 a Barcelona i a Vilanova vam estar també a Lleida el 1988 i a Igualada el 1990. Però aquestes primeres edicions res van tenir a veure amb la grandiositat del 92. Allà va canviar tot. Vam deixar de dormir en uns matalassos al terra per instal·lar-nos en uns bungalows. Vam deixar de menjar en una nau industrial habilitada com a menjador per fer-ho ja en un lloc normalitzat. 
Aprofitant-se dels seus germans grans va ser els primers Jocs Special Olímpics mediàtics. Van sortir per primera vegada a la televisió en aquella fastuosa i en alguns moments interminable cerimònia al Sant Jordi. 
El mateix dia de la cerimònia inaugural el batlle de la nostra ciutat, Toni Farrés, i una bona representació del consistori ens va rebre oficialment al Saló de Plens i ens van lliurar la bandera de la ciutat amb la que desfilaríem al vespre. Per primera vegada els nostres nois i noies se sentien importants. 
Abans de la desfilada van ser unes llargues hores d'espera a l'estadi Olímpic. Es va fer pesat, però va ser una gran cerimònia. Vam sortir per la tele. El Sant Jordi estava ple a vessar i ens aplaudíem a nosaltres. Els seus ulls brillaven d'il·lussió i els nostres en alguns moments s'humitejaven d'emoció, i un notàvem un nus a la gola. "Qualsevol nit pot sortir el sol" "Boig per tu" i "Amics per sempre" formen la banda sonora d'aquell llarg dia. 
Al dia següent començava la competició a Vilanova i la Geltrú. Vam presentar un equip de bàsquet de petits en ple període de formació i encara amb molt per aprendre, un parell de nois a bàdminton que jugaven prou bé, i tres a atletisme. Aquests van competir a l'estadi Olímpic sota un diluvi que va convertir el dia de la competició en tota una odissea que és molt millor no explicar. No van pas ser els millors jocs de la història, però si que van ser els que van donar una molt bona imatge pública de l'esport dels disminuïts psíquics. L'organització va aprendre molt de les errades i van servir de punt d'arrancada per organitzar uns nous jocs magnífics dos anys després a Granollers 1994 i més tard a Reus 1996. 
Es va donar a conèixer un esport i uns esportistes dels que al llarg d'aquells anys vaig aprendre molt. Més d'una dècada compartida amb ells, entrenant diferents esports i participant en tota mena d'esdeveniments i competicions van farcir aquells anys d'anècdotes i emocions de tots tipus que no m'he pogut d'estar de recordar aquest vespre mentre veia per la televisió la transmissió de la cerimònia inaugural d'enguany.


dijous, 20 de setembre del 2012

Platja dura

PLATJA DURA

Són llaguts o baladres
els pensaments que em llisquen
pel llac de la memòria
de la cremada joventut?
                                      Deixo que es trobin
paraules a l'atzar, deixo que em pugin
intensament records
que encenguin fogueres,
que matin gels.

Camino encara sense crosses, menjo,
bec vi, m'agraden els llavis
incandescents.

A l'esplanada de l'ermita
s'hi feien arrosades.
Sé les graelles plenes
de carn i l'ombra
de les alzines
sureres.
             No compliquis
gaire més els records.
                                  Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
                Deixa-les anar
com un estel
des d'un turó.
                      Les ones baten
feixugament damunt la sorra
bruta, negrosa de la platja dura
dels anys viscuts.

Joan Vinyoli

Calafell
 

dimarts, 18 de setembre del 2012

La nostra ciutat particular

Som molts els habitants d'una mateixa ciutat, però no tots compartim la mateixa ciutat. Cadascú té una imatge personal de la seva ciutat que poques vegades té a veure amb la imatge personal que els altres habitants tenen de la mateixa ciutat. El mateix passa quan hom visita una ciutat. Cadascú és fa una idea i un mapa diferent del mateix lloc.

És completament diferent la ciutat de cadascú en funció del seu mitjà de transport habitual. Les distàncies i els llocs significatius varien molt d'un a un altre. No és el mateix la ciutat contemplada per l'ull de que qui sempre, o gairebé bé sempre, es desplaça a peu que de la persona que sempre va tancat dins del seu automòbil. No es veu ni es gaudeix del mateix caminant, anant en transport públic o en vehicle privat. Els referents no poden ser els mateixos, fins el punt que moltes vegades no tenen res a veure uns amb altres. Llocs i espais molt estimats per algunes persones, són llocs sense interès o sense sentit per altres. 
De fet crec que tots ens acabem elaborant en el nostre cap una mena de mapa de la ciutat amb les nostres peculiaritats personals en funció dels llocs que personalment són significatius. Hi ha llocs i espais en els que ens sentim còmodes o que estimem i d'altres llocs que ens inspiren temor i que tenim tendència a evitar.
Les ciutats són grans, i excepte un reduït nombre de persones que necessiten per raó de la seva pròpia feina tenir un coneixement aprofundit de la mateixa, hi ha poca gent que puguin dir que tenen la ciutat al seu cap. La ciutat que tots tenim el cap situa al centre en els llocs habituals per nosaltres, ja siguin casa nostra, el lloc de treball o el lloc de reunió amb els amics. I a partir d'aquest centre particular ens situem a nosaltres mateixos i tot el que ens envolta.

Cada persona elabora un mapa personal i diferent de la seva i del seu espai personal i aquest mapa és el que guia els nostres moviments per carrers i places. 



dilluns, 10 de setembre del 2012

Quan a vegades penso

QUAN A VEGADES PENSO

Quan a vegades penso,
mirant sense mirar,
tocant sense tocar, flairant sense flairar,
oint sens que m'arribi
cap so, quiet com una pedra:
És cert que sóc?
                          És cert que ets ?
                                                      És cert que són ?
en fer-me la pregunta que se sap
dreta i de roca als límits del silenci.
ja sóc, ja ets, ja són.

Joan Vinyoli 

A prop dels estanys de la Pera


diumenge, 9 de setembre del 2012

Necessitem valentia i imaginació

La crisi ja fa temps que dura i a tothom se li fa evident que s'allargarà molt més, encara que els polítics no ho vulguin reconèixer públicament. 
Els diferents governs no tenen prou diners degut a que l'activitat econòmica ha caigut en picat per afrontar les despeses pressupostades i bàsicament per pagar els grans deutes de les èpoques de les vaques grasses. Aleshores amb més o menys adaptacions la gran recepta que apliquen tots és retallar la despesa de serveis socials fent minvar l'estat del benestar, i augmentar els impostos dels que menys tenen. Les classes més benestants ben poc estan aportant per sortir d'aquest azutzac en el que ens trobem tots pelgats. Els governs no s'atreveixen amb ells. Està clar que els hi tenen por.
Alguna de les mesures fan riure, per no posar-se a plorar. L'amnistia fiscal que tenia que recaptar 2500 milions, fins ara tan sols en porta 50. No puc entendre que si fan falta diners no es posin a escarbar en el frau fiscal.
Aquesta setmana també ha rebut un bon pessic el ministeri de Defensa amb un augment considerable del seu pressupost.
A la xarxa sorgeixen propostes i més propostes, però els governs a la seva. Tots tenim coll avall que s'estan preparant noves mesures i també sabem qui serem els afectats. No en faran cas, però aquí van algunes idees:
  • Tenim un 25 % d'atur. Si tots els que estem treballant renunciem a treballar un 25 % del que treballem amb la baixada de sou corresponent, tots els aturats podrien treballar i ens estalviaríem primer el malestar que genera estar aturat i segon tots els diners que cal pagar en subsidis i ajudes.
  • Deixem de ser hipòcrites i legalitzem i ordenem la prostitució i gravem-la amb impostos especials. Pot ser una bon font d'ingressos.
  • També es podria legalitzar la droga i gravar-la amb impostos. La seva il·legalitat no priva a qui en vol consumir de seguir consumint. No crec que a la llarga augmentés pas el consum. Seria una bona font d'ingressos, ens estalviaríem tot el mercat negre i els delictes al seu voltant i la policia podria esmerçar esforços en altres tasques de seguretat ciutadana que tots agrairíem.
En temps de crisi i quan la crisi és profunda cal imaginació i ser valents i els nostre polítics no ho són. 

Serrat de la Llaguna

dissabte, 1 de setembre del 2012

Meridià de sang



El títol no enganya és un llibre ple de sang i fetge en el que un grup d'homes a mitjans del segle XIX travessa el Nord d'Amèrica de mar a mar, d'Est a Oest, des de la desembocadura del Mississipí fins arribar a San Diego tot donant tombs pel desert i omplint de sang arreu per on passen, en els límits fronterers entre els Estats Units i Mèxic.

"Genets espectrals blancs de pols, anònims en la calor emmerletada. Per sobre de tot semblaven anar totalment a la ventura, primitius, desproveïts d'ordre"... "Van entrar a la ciutat demacrats i ronyosos i fent pudor de la sang dels ciutadans per a la protecció dels quals els havien contractat"

El protagonista principal no té nom. És el noi, anomenat així al llarg de gairebé tot el llibre, menys cap al final que anomena com el home. Molt al principi ens diu "ara és quan el noi es desfà finalment de tot allò que ha estat. Els seus orígens s'han tornat remots com el seu destí ..." I a partir d'aquí el noi deambula per tots aquests llocs i actua com espectador mentre sobreviviu en aquest anar d'un lloc a un altre sense sentit i sense objectiu excepte sobreviure al preu que sigui formant part d'aquesta mena de "banda".

"Avançaven com homes entestats en un propòsit els orígens del qual els precedia, com hereus naturals d'un ordre alhora imperatiu i remot. Perquè per molt que cada un d'ells fos diferent, conjuntament formaven una cosa que abans no existia i en aquella ànima comuna hi ha buits amb prou feines concebibles."

El llenguatge i les imatges i les descripcions són brutals amb tots els detalls fins i tot els més mòrbids. Quan acabes el llibre et quedes amb la pregunta a l'aire de quin objectiu té l'autor quan l'escriu. De fet es repeteixen les imatges violentes d'altres llibres seus, però possiblement amb més cruesa, així com també els personatges solitaris de poques paraules i minses relacions socials.  Aquesta visió apocalíptica del món és la visió del món que té l'autor ?
Consideracions sobre Déu són també una permanent en els llibres de Cormac McCarthy i aquí també hi són presents, però un Déu particular.

"Els dons del Totpoderós estan repartits amb una balança que només ell entén. No és un repartiment equitatiu i estic segur que ell seria el primer de reconèixer-ho si algú gosés preguntar-li a la cara"
El jutge, un dels pocs personatges més complexos i omnipresent que a vegades actua com una mena de Déu diu: "Tot el que existeix a la creació sense que jo ho sàpiga existeix sense el meu consentiment"

De fet a mesura que van passant pàgines plenes de potents imatges de immensitat, destrucció, calor, pols, malaltia, bogeria, fam, infern, misèria i sang pensava que d'aquestes pàgines podria sortir una pel·lícula molt més violenta que el famós Grup Salvatge  És la descripció d'un món primitiu i curull de violència. Aquesta està arreu, a flor de pell i esclata en el moment menys impensat i sense cap raó que l'expliqui simplement és allà. En alguns moments sembla el camí en direcció a l'infern, o potser l'infern mateix.

"El camí del transgressor és dur. Déu va fer aquest món, però no el va fer per a tothom, oi que no ? No crec que em tingués gaire en compte".
"Un home no pot conèixer la seva ment perquè la seva ment és l'única cosa que té per conèixer-la. Pot conèixer el seu cor, però no vol. I be que fa. Val més no mirar-hi allà dins. No és el cor d'un ésser que està recorrent el camí que Déu li ha traçat. Es pot trobar maldat fins i tot dins l'ésser més petit, però quan Déu va fer l'home tenia el dimoni a tocar. Un ésser capaç de fer qualsevol cosa. Pot fer una màquina. I una màquina que faci la màquina. I un mal pot durar mil anys sense manteniment"

Descriu als indis com salvatges, però vist el comportament, els costums i la vestimenta de la companyia del Glanton al llarg de totes les pàgines del llibre, és més aviat discutible qui són en realitat els autèntics salvatges.

"Com si en el trànsit d'aquells genets hi hagués alguna cosa tan profundament horrible que fos percebuda fins i tot pel gra més subtil de la realitat"

"Tant se val el que els homes opinin de la guerra. La guerra perdura. És com preguntar el que opines de les pedres. La guerra sempre ha existit. Abans que l'home existís, la guerra ja l'esperava. L'ofici suprem a l'espera del seu suprem artífex. Així era aleshores i així serà sempre. Així i de cap altra manera"

Que en diu la xarxa:

Lleixes
El rastre de Clarisse
B de llibre
Món de llibres
Els llibres del senyor dolent
La veritat dins la ficció

dimarts, 28 d’agost del 2012

Jo confesso


"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'havia avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir ..... vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus erros són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho   ... Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'aplanin el camí cap a no sé on...
... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...."

Sant Pere de Burgal
Així de contundent i suggeridor inicia Jaume Cabré la seva darrera novel·la. És tota una declaració d'intencions de les confessions de Adrià Ardèvol, un intel·lectual de prestigi que explica la seva vida a algun molt especial: des de la seva infantesa sempre acompanyat pel sheriff Carson i Àguila Negra fins a la seva degradació per l'Alzheimer.

El llibre va està esperant pacientment el seu moment de ser llegit. Volia tenir temps per endavant per gaudir-lo. Hi ha pagat la pena. M'ha enganxat des d'un inici. No el podia deixar. Els seus personatges, la seva trama que salta d'un lloc a un altre, perfeccionant tècniques que ja havia emprat en L'ombra de l'eunuc i les Veus del Pamano. En aquell llibre passen per les seves pàgines 75 anys d'història d'Espanya, però ara ho ha ampliat i s'ha atrevit amb 500 anys d'història d'Europa enllaçant períodes i personatges. El paral·lelisme i barreja que fa entre els temps i la forma de funcionar de la Inquisició i dels camps d'extermini nazis tot confonent personatges i situacions és un dels moments més vibrants. Barreja personatges reals amb els personatges de ficció. Alguns dels professors d'Adrià Ardevol, així com alguns músics i també d'altres personatges que apareixen al llarg de la novel·la són persones reals: Isaiah Berlin, Nicolau Eimeric, Coseriu, ...
El misteri al voltant del violí i els seus diferents propietaris, un instrument maleït, que dóna unitat als fets i que en alguns moments ens sorprèn amb cops d'efecte que no esperem està present al llarg de totes les pàgines, així com altres petits detalls.

Gaudia tant de la seva lectura que a mesura que m'apropava al final he alentit el meu ritme per tal de prolongar el plaer.

"El dolor no és obra de Déu, sinó una conseqüència de la llibertat humana"


"Per tot això, començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant a tocar, però inabastable; segurament, inabastable, per a tothom"

"Tot, les vides i els relats, comença així, amb un inofensiu gra de sorra que passa inadvertit"

"El mal procura corrompre tots els projectes de felicitat, per humils que siguin, i es basqueja per aconseguir el màxim de destrucció possible al seu voltant"

"No temo la mort; només m'hi enfado. M'enutja la mort però no em fa por. On tu ets, no hi ha la mort; on hi ha la mort, no hi ets tu. Per tant, tenir-li por és perdre el temps"

"T'has fixar que la vida és una insondable casualitat. Dels milions d'espermatozous del pare, només un fecunda l'òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d'éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo ..."

"... hi ha retalls de l'ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona .."

.... La flama de la seva espelma es va apagar i no veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on sóc perquè ja no era enlloc"


Llegit a la xarxa:

dissabte, 18 d’agost del 2012

Som energia

Com amb altres qüestions que a vegades aparco i deixo per més endavant feia temps que volia canviar de companyia elèctrica. Endesa, la companyia de tota la vida no em feia el pes, segurament el que va fer vessar el got van ser algunes actituds d'aquesta companyia arrel de la gran apagada en més de 300000 llars de Barcelona de juliol del 2007, així com de la gran nevada de fa un parell d'hiverns que va deixar sense servei elèctric a moltes poblacions de la província de Girona al llarg de molts dies. Una empresa, com totes les grans empreses del sector que guanya milions i que cada any reparteix dividends als seus accionistes, però que no fa les inversions necessàries per mantenir les seves línies com cal, mentre els seus directius cobren uns bons sous. A més a més darrerament cada dos per tres pugen les tarifes que paguem els usuaris al meu entendre amb explicacions molt poc justificables. Ens volen fer combregar amb rodes de molí amb l'excusa que aquestes companyies fan un gran esforç ja no fan res més que perdre diners.
Em cansa que les grans empreses s'aprofitin de nosaltres, prefereixo petites empreses, empreses més locals. En aquest cas concret tenia interès en alguna companyia que apostés per una energia més verda i sostenible en lloc de les grans fonts d'energia tradicionals i contaminants.
Va ser en aquestes circumstàncies, i encara no sé massa com, que vaig rebre informació de Som Energia, una cooperatiu amb l'objectiu de treballar per oferir energies renovables als seus socis. Em vaig informar del seu funcionament i objectius i em van semblar una bona alternativa a l'actual model energètic de les grans empreses d'energies que ens tenen lligats de peus i mans i que podia ser una forma d'aportar el meu granet de sorra i ajudar a propiciar un canvi de model. Doncs dit i fet:
Aviat farà un any que sóc soci de Som Energia i des de ja fa uns mesos els tinc com a comercialitzadora d'electricitat i de moment n'estic molt satisfet.