També jo visc en dissidència dels costums i comportament del veïnat, i alimente fama de misantrop, de maniós, d'esquerp. La gent no accepta les llibertats dels altres, per minses que siguen; no tolera l'individu escindit del ramat.
Aquest matí he escoltat el doble Irish Tour 74 de Rory Gallagher,
un dels guitarristes que sempre m'ha agradat. Vaig tenir la sort de
poder-lo veure dues vegades en la decada dels 70, des de les primeres
files i en guardo un gran record d'aquelles actuacions plenes d'energia i
amb cap concesió a la galeria simplement rhythm and blues i rock del
més pur i simple, amb quatre músics i quatre llums sobre l'escenari i
res més. Malgrat ser considerat per molts un ilustre secundari, pel meu
gust ha estat dels millors, i amb influència amb molts altres
guitarristes. Irlanda és terra de grans músics.
Aquí us deixo un
mostre d'aquella gira del 1974 que també va passar per Barcelona en un
temps en el que la mitjana de concerts era d'un al mes.
He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar
parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins
ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on
vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.
Influenciat per la lectura del bloc Melòcalia de l'amic Luigi, aquest matí li ha tocat el torn a Bob Dylan. He revisat tres dels seus vinils: Blonde on Blonde (1966), Before the flood (1974) i Desiré (1976).
Entre
tots els seus temes he escollit aquest Just like a woman, probablement
un dels que he escoltat més vegades. Quantes hauran estat ?
Tenim gairebé totes les places de Sabadell potes enlaire en obres degut al famós pla de Zapatero, fins i tot places que els veïns i veïnes consideraven que estaven bé i que tampoc feia pas tant que s'havien remodelat estan d'obres. La pregunta que ens fem és no es podien aprofitar aquests diners per realitzar altres obres que segurament feien més falta ? Quins són els criteris que s'han seguit per tal de decidir que s'arreglava i que no ?
Ahir parlava d'això mateix el Vicenç Partal en el seu bloc Mails per Hipàtia i comparteix la opinió. Algunes d'aquestes obres són difícils de justificar. Sembla que es tracta simplement de gastar per gastar. Com que sobren els diners.
A tot això cal afegir els grans cartells de propaganda que presideixen totes aquestes obres per tal que tots els ciutadans tinguem coneixement de qui és el nostre gran benefactor. No són aquests cartells un gran malbaratament ? Són necessaris ? Quin cost tenen ?
Fa uns dies l'amic Miquel Pucurull conegut entre els corredors populars per Pucu va publicar en un dels fils del fòrum de corredors.cat les conclusions d'un estudi realitzat per La Caixa sobre hàbits dels espanyols en pràctica esportiva:
- Només 4 de cada 10 espanyols fan exercici físic (36%), i tan sols 2 de cada 10 en fan amb freqüència (3 vegades o més a la setmana). És un dels percentatges més baixos d’Europa.
- La manca de temps, el desinterès, la feina i les càrregues familiars són les raons esgrimides per la meitat dels ciutadans per justificar la inactivitat.
- No tenir feina, ser mestressa de casa o una persona gran, divorciada, separada o vídua, juntament amb no haver practicat esport en la primera etapa de la vida, són factors que contribueixen a una vida sedentària. La dedicació a l’esport augmenta amb el nivell d’estudis, de qualificació laboral i d’ingressos. Entre els que fan exercici físic, la majoria té estudis de segon grau (57,4%) y uns ingressos superiors als mil euros al mes (51,6%). - Els joves són el grup de població que fa més esport, però quan l’educació física deixa de ser obligatòria a les escoles, a partir dels 16 anys i fins als 34, el percentatge es redueix al 52%. Les causes: el foment insuficient d’aquest àmbit, les noves tendències de lleure i la pressió del mercat laboral.
- Els experts reivindiquen la necessitat de fomentar l’esport per frenar la tendència a l’alça dels índexs d’obesitat –que l’última dècada s’han triplicat a Espanya i ja consumeixen el 7% de la inversió del Govern en sanitat– i de les malalties cardiovasculars, que provoquen prop de 130.000 morts l’any.
Les dades són d'alguna forma sorprenents quan diumenge darrera diumenge les curses que es fan arreu del territori estan plenes de participants i de fet en moltes d'elles hom ha d'anar en compte per no quedar-se fora ja que tanquen inscripcions amb molts dies d'antelació.
També darrerament he observat gent que practica més d'un esport. És un multipesportista que tan el pots trobar en curses atlètiques, en algun esport col·lectiu, esquiant, fent triatló, etc. Suposo que el que passa és que per una banda tenim gent molt enganxada a l'esport, en algun cas fins i tot segurament en excés i persones que no fan res de res, ni tan sols pujar les escales o anar a la feina tot caminant i que es passen el dia asseguts al cotxe, a la feina i al sofà de casa.
Està per veure com evolucionaran les noves generacions amb tant d'oci sedentari i de pantalla que tenen a l'abast. Si aquest no s'enganxen a fer alguna mena d'esport, sigui el sigui, i no s'enganxen a l'hàbit de la realització d'un mínim d'activitat física regular acabarem criant una societat de “gruixuts” poc saludables i amb uns alts costos socials.
Més d'una vegada he escoltat als meus pares, sobre tot, al meu pare parlar del cotxe fantasma. Un cotxe negre que cada cop que apareixia pel poble era per agafar a algú, que al dia següent apareixia mort en alguna cuneta o a dalt el famós revolt de la Trona. El meu avi també va estar dins del cotxe fantasma, però va tenir sort i va salvar la pell. Buscaven a un músic i la casa dels meus avis era coneguda al poble com a Can Music, ningú recorda exactament per quina raó, ja que a la família no hi havia hagut mai cap músic, però aquesta coincidència va estar a punt de ser fatal. Havia estat denunciat per un pagès i el meu avi insistia que no era possible ja que eren amics amb aquest pagès. Va aconseguir que el portessin fins la casa d'aquell pagès i allà es va desfer l'embolic.
Aquest llibre m'ha tornat al cap tot això que jo he escoltat més d'una vegada en boca del meu pare. La por que al poble hi havia cada cop que apareixia el cotxe fantasma, ja que la seva aparició significava sempre la mort d'algú, fruit sempre d'una macabre loteria sense cap tipus de lògica.
La lectura d'aquest llibre m'ha recordat en certa mesura a Soldados de Salamina, també una història de la guerra civil. No és una novel·la com aquell però tampoc és un llibre d'història. És un periodista que ens explica com va esbrinar alguns fets ocorreguts en el seu poble a l'inici de la guerra civil i el paper que hi van jugar alguns dels seus protagonistes.
És llegeix ràpid, s'avança amb ganes de saber quins són els camins que a poc a poc portaran al periodista a descobrir noves dades d'aquest Òmnibus de la mort i el Fresquet l'home que el manava. Després de tants anys i malgrat que la major part del protagonistes d'aquelles històries sanguinàries estan morts encara hi ha por a explicar i a saber el que va passar. I de fet moltes seguiran ocultes, ja que no sembla que hi hagi massa interès per esbrinar realment el que va passar. Llibres com aquest ajuden a descobrir petites parts de aquesta nostra història tan recent.
Aquest matí han tornat a sonar els meus vinils en el vell "tocata". Avui ha estat el torn d'un dels més grans, Jimi Hendrix, en concret els dos darrers àlbums que va publicar quan encara era viu Electric Ladyland i Band of Gypsys.
Dissabte per dormir sense tenir que escoltar el despertador, passejar i llegir el diari al bar davant un cafè amb llet, posar una mica d'ordre al pis, llegir una bona estona acomponyat per la música dels vells vinils:
Greenslade, un grup poc conegut que va visitar sovint Barcelona als anys 70.
Segons una llegenda antiga, l'infant en el ventre de la mare ho sap
tot, coneix i entén fins els últims i més amagats secrets de l'univers.
Quant
surt del ventre de la mare, savi de tot, i pot veure finalment el món i
pot parlar en veu alta, voldria explicar a tothom allò que sap. Però
immediatament ve a veure'l un àngel, l'àngel del silenci, que li posa el
dit damunt de la boca, com un segell, li xiuxiueja un xssst! i fa que
tot se li oblidi.
Tots tenim damunt del llavi el senyal d'aquest dit de l'àngel, que ens va prémer la boca per tal de fer-nos oblidar.
Alguns,
aquells en què el desig de parlar era més gran, els més xerraires de
tot, tenen també un senyal a la barbeta: l'àngel hagué de prémer més
fort i més estona per imposar-los el silenci.
Des d'aleshores, tota la nostra vida és un intent de recordar allò que ja sabíem i que l'àngel del silencia ens va fer oblidar.
Llavors,
tot allò que al llarg d'aquesta vida aconseguim saber i entendre seria
una victòria nostra contra l'oblit imposat; tot allò que aconseguim dir
serà la nostra victòria contra el primer silenci.
De nou una guerra mediàtica, una guerra que seguim el seu dia a dia pels mitjans de comunicació. És evident que no és l'únic lloc en guerra del món, però és el que els mitjans ens fan ara més evident. Si s'allarga en el temps, ja no serà tan notícia i deixarà d'encapçalar els diaris, excepte quan es produeixi algun fet important.
És un territori maleït, en constant conflicte al llarg de tota la seva història i de nou s'omple de sang i de morts innocents. Des dels temps bíblics, passant per les croades de l'Edat Mitjana, les diferents colonitzacions que ha sofert al llarg de la història ha estat un territori disputat. És el lloc sagrat de tres de les grans religions del planeta, i tothom en vol la seva propietat en exclusivitat.
Les imatges dels diaris d'aquests dies són esfereïdores. Sobre tot em trasbalsen les mirades perdudes, de ràbia, de impotència, de desesperació, i penso: això és el conte de mai acabar. Són fets que generen odi i l'odi engendra violència ja sigui per més tard o més aviat.
És un conflicte enrevessat que fa massa temps que dura, que té unes arrels històriques profundes i que dóna la impressió que estem condemnats a viure amb ell per sempre. No té solució o no es vol trobar la solució ?
Els nostres polítics, els polítics del països desenvolupats només fan declaracions. Diuen estar preocupats. Però realment no poden fer res per aturar-ho ? Fan tot el que poden ? I nosaltres ciutadans de a peu, podem fer alguna cosa ?
Amb la llei d'amnistia de finals dels any 70 ens van enganyar. Després de moltes manifestacions amb el crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, al final els presos polítics van sortir de la presó. Però ningú ens va explicar que aquella llei també incloïa els delictes que els addictes al règim havien comès en els llargs i foscos anys de la dictadura. I ara quan molts anys després s'intenta furgar en la història i demanar justícia resulta que no és possible ja que aquells delictes van estar amnistiats amb aquella llei o això diuen. Quin engany! Em sento enganyat i estafat.
El superjutge Garzón inicia unes diligències judicials per després acabar concloent que no són de la seva incumbència i que no hi pot fer res ja que resulta que el General Franco està mort. Què no ho sabia abans ? Tan ignorant és aquest senyor ? Si no fos un tema tan seriós seria per riure.
Franco i tota la seva camarilla d'assassins no poden ser jutjats mentre que el President Companys i molts d'altres continuen sent oficialment culpables i els seus judicis no són i no poden ser revisats. És clar ells van ser amnistiats per la llei d'amnistia i Companys i els altres no? No ho entenc.
Jo us conjuro, germans meus, sigueu fidels a la terra i no creieu a qui us parlen d'esperances sobreterrenals! Són emmetzinadors, ho sàpiguen o no.
Són menyspreadors de la vida, són moribunds i estan ells també emmetzinats, la terra està cansada d'ells: Tant de bo desapareguin!
En altre temps el delicte contra Déu era el màxim delicte, però Déu ha mort i amb Ell han mort també aquests delinqüents. Ara el més horrible és delinquir contra la terra ....!
Qui no recorda aquest títol emblemàtic dels Supertramp ? Mai ha estat un dels meus grups favorits, però s'ha de reconèixer que tenen algunes melodies emblemàtiques.
Després de setmanes i mesos en que els nostres dirigents polítics tractessin de falsejar la realitat ara tots reconeixen l'evidència: hem entrat en un període de crisi econòmica que serà llarg i profund. Això últim encara no ho volen reconèixer, però ja ens podem començar a preparar per la que ens espera.
El sistema econòmic sobre el que sobrevivim és un sistema construït sobre bases falses i no ens ha d'estranyar que en molts moments caigui en crisi. Està basat en l'engany i en el creixement indefinit, insostenible i innecessari, amb un crèdit a sobre l'altre que en algun moment ha de fer fallida. Ni la societat en general, ni els particulars podem viure en un endeutament infinit i inacabable. Potser ja ha arribat l'hora que aquest edifici construït sobre fonaments falsos caigui d'una vegada i construïm un altre més sòlid.
Tot són alarmes i recerca de formes per apuntalar l'edifici i que no caigui. Però on estan els responsables ? On estan els que s'han enriquit a base de “delinquir”, guanyant milions de diners a costa dels demés ? No són aquests els que han de pagar les seves errades ? Però aquests, pobrets ells, es beneficiaran de totes les ajudes, perquè se suposa que són els motors de l'economia i de les nostres vides i que sense ells no podríem viure.
Ja fa temps que es veia venir que aquest creixement desmesurat no podia continuar fins a l'infinit, però ningú hi posava aturador. Alguns guanyaven molts diners i estaven ben contents amb les seves fortunes aconseguides a costa dels demés.
En moments en que es podien començar a fer coses per evitar el desastre ningú hi volia pensar. Estaven massa ocupats fent recompte dels seus guanys. Però ara tot són urgències. Per què ens animàvem a subscriure plans de pensions amb els que després hi perdríem diners ? Per què no s'incentivaven les hipoteques a interès fix en lloc de les d'interès variable ?
I què hi te a veure amb aquesta crisi la guerra de l'Irac ? De fet els dos països més afectats i per on comença la crisi en són els dos principals instigadors d'aquella guerra. Fa pensar malament, però gairebé ningú piula al respecte.
Potser tot és més simple i com afirmava aquesta setmana el Papa Benet XVI les societats cada cop menys creients seran castigades per Déu.
Però també pot ser una oportunitat per agafar-se amb seriositat les teories del decreixement, possiblement la única sortida viable a tot el que està passant, però sembla que no anirem per aquest camí, perquè deixar de créixer pot ser terrible per els que només tenen com interès acumular guanys passi el que passi a la resta dels éssers humans. Sembla que no n'aprendrem mai, no rectificarem i seguirem caient en els mateixos errors.
¿Con qué criterio la memoria selecciona los rasgos que han de sobrevivir y representar todo cuanto en su tiempo fue completo y real? ¿Elimina quizá, destruye sin escrúpulos lo que el conocimiento no logra amar o comprender? ¿O es al revés, y sólo tiende a perdurar lo que una vez nos asombró y, en cierto modo, sigue siendo para nosotros un enigma?
Gentes así, gentes de paso, yo he conocido a muchas en la vida. A todos nos ocurre. Gente que llega, levanta su tinglado junto al nuestro, iniciamos una relación donde no faltan los planes, las promesas, la presunción de un futuro común, se traban nuestros días en un único nudo de aconteceres, y luego de pronto uno de los dos desaparece para siempre arrastrado por cualquier contingencia y ahí se cierra la historia. Según pasan los años, uno comprende cada vez mejor que el grueso de la vida es una suma de experiencias inconexas y apenas esbozadas. Gente como el profesor de filosofía, y otros muchos de los que apenas recuerdo una cara, un gesto, una voz, una impresión, un nombre o una frase, que enraizaron en mí un breve tiempo y después prosiguieron su rumbo, y yo el mío, de manera que nuestros destinos, que por momentos parecía que iban a unir sus cauces y a formar uno solo, finalmente se bifurcaron para ya no encontrarse nunca.
Fa temps que formo part del grup de catalans emprenyats i cada cop ho estic més. Fa uns dies vaig decidir participar en la manifestació convocada per ahir a la tarda per Sobirania i Progrés sota el lema “Som una nació i volem un estat propi”. M'agradava que es convoqués des de la societat civil i fora dels partits polítics.
A les 5, hora taurina, arribava a la Plaça Urquinaona i aquesta va ser la primera decepció. Érem 4 gats. Primer de tot calia vigilar a on em ficava, no volia anar amb la manifestació d'ERC. Anava arribant gent (siguem realistes tampoc massa), però cansat d'esperar em vaig avançar i de cop i volta es va posar en marxa. La capçalera era ben estranya. No hi havia els rostres visibles de la convocatòria. Potser és que no volen protagonisme.
Avança a poc a poc i gairebé a l'alçada del monument a Rafael de Casanovas a la vorera de l'altra banda hi ha corredisses i comencen a volar taules i cadires cap a l'interior d'un bar. Després d'uns moments de confusió continua la marxa. Els actes violents em posen nerviós i em creen tensió i quan aquesta violència és gratuïta encara més. I estava clar que alguns tenien ganes de gresca.
La marxa segueix sent lenta. Canten els segadors i també criden In-de-pen-dèn-cia. De tant en tant prop d'on estic llencen petards. Tampoc m'agrada. A l'alçada dels jutjats la capçalera es desvia pel carrer Comerç en direcció a l'estació de França. On van ? No acabava al Parc de la Ciutadella ? No entenc res ? A més estem aturats. Començo a estar fart. Van en direcció al Passeig del Born. Crec que aquesta no és la meva mani.
La deixo i vaig cap al Parc de la Ciutadella, allà hi ha el final de la manifestació de Sobirania i Progrés. Està parlant en Feliu Formosa. També canten Els Segadors i criden In-de-pen-dèn-cia. Es dóna per acabada. I marxo a agafar el tren.
De camí també veig el final de la manifestació d'ERC. També canten Els Segadors i criden In-de-pen-dèn-cia. Així no anem en lloc, tres manifestacions a la mateixa hora i pel mateix recorregut que volen el mateix i criden slogans iguals o molt similars i no es poden posar d'acord per anar junts. Se'ns continuaran rifant sempre que vulguin. Ens retallaran l'Estatut i ens donaran quatre quartos i tot seguirà igual si no aconseguim donar una resposta contundent i única. Ens saben dividits i dèbils. Va estar una tarda molt decebedora. Som molts els catalans emprenyats però hi ha massa afany de protagonisme i personalisme. Així no anem enlloc.
Sembla mentida fa al un parell de setmanes que cada dia rebo tres trucades diàries al telèfon fixe de casa que no agafo al veure que posa “llamada ocultada”. Curiosament eren sempre a les mateixes hores: al principi de la tarda, a mitja tarda i ja al vespre després d'haver sopat. Els darrers dies han variat una mica l'horari però continuen insistint, sempre en horari de tarda-vespre. Suposo que em tenen en una llista (sí què sóc important!) i que em seguiran trucant fins que algun dia m'oblidi de mirar el “xivato” i agafi el telèfon directament i els hi digui quatre fresques. He provat de despenjar el telèfon i no dir res, però encara és pitjor insisteixen en trucar més vegades. Què em deuen voler vendre ? Segurament una superoferta en matèria de telefonia. I de fet no hi ha res a fer per tal que em deixin tranquil perquè després d'aquests seran uns altres. Però si ho fan és que algun èxit tenen i algun guany treuen. Tot plegat sembla mentida i no hi ha res a fer.
M'agrada l'esport i, per tant, he de reconèixer que m'agraden els Jocs Olímpics i he fet el seguiment d'alguns esports sempre que m'ha estat possible. Ara que han acabat m'agradaria fer alguns comentaris.
Xina ha utilitzat els jocs per rentar la seva imatge i presentar la seva candidatura a potència econòmica mundial. Els Jocs Olímpics són un bon aparador i ho han sabut aprofitar, tapant totes les seves misèries que són moltes.
L'excés publicitari al voltant de l'esport. Quin negoci més gran que representa! Quants diners arriben a guanyar les grans marques esportives! I també alguns esportistes. De fet no només en els Jocs sinó en tota manifestació esportiva per humil i petita que sigui acostuma a haver-hi massa diners i negoci pel mig.
L'esport convertit en espectacle. L'esforç de l'esportista a la recerca dels seus propis límits és un gran espectacle, però poques vegades serveix per augmentar la pràctica esportiva continuada de la població.
La utilització nacionalista de l'esport, per part de totes les nacions i en el nostre cas tan per part dels espanyols com dels catalans. L'esportista practica l'esport perquè li agrada no pas per representar al seu país. Cansa llegir i escoltar constantment proclames partidistes i patriòtiques en lloc de comentaris tècnics.
Quan es fa balanç tan sols es compten les medalles, però hi ha molts esportistes que han estat a prop i d'aquests tothom o gairebé tothom s'oblida, quan estar entre els millors atletes del món en la teva especialitat ja és un gran resultat i també s'hauria de valorar aquest esforç i no menysprear com es fa a vegades.
Han acabat els Jocs Olímpics, i el 6 de Setembre comencen els Paralímpics. D'aquests també hi haurà el mateix seguiment mediàtic? I a mitjans d'Octubre a Castelló hi haurà els Jocs Nacionals Special Olímpics 2008 dels que suposo poc en sentirem a parlar, de la mateixa manera que tampoc van dir res dels Jocs Internacionals d'Estiu fets del 10 al 19 d'octubre del 2007 a Shangai. I aquests jocs també són esport i del bo, amb atletes que entrenen i s'esforcen en fer-ho el millor possible, però aquests no venen imatge, els seus cossos no són perfectes, i ben poc els podrem veure a la televisió i als diaris. Potser amb una mica de sort en algun raconet.
De fet m'és igual el que faci amb el seu nas, però em molesta perquè ho fa amb els nostres diners. Estic fart de mantenir a tota la família real (què no és curta!) a qui jo no he triat i és més sense saber quan cobren i tampoc que en fan dels diners ja que no hi ha tot un obscurantisme al voltant de la seva economia.
Per quan un referèndum sobre monarquia o república. Ai perdó! Ja sé que per convocar referèndums en aquest país es necessita un permís molt especial que evidentment jo no tinc. També sé que segurament en una pregunta d'aquest estil guanyaria la monarquia, però al menys em donaria el gust de dir que no i saber exactament quants som els que no volem continuar amb els Borbons que l'únic que fan és viure sense treballar en res de profit i posar multes als que cremen les seves fotos. Igual els diners d'aquestes multes els utilitzen per les seves operacions d'estètica. Per què no ?
I ja que escric sobre “la meva estimada família reial”, algú sap on s'ha ficat el Rei aquest any al llarg dels Jocs Olímpics. A Pequín només hi havia la reina i els Urdangarín, però el Juan Carlos no. No us sembla estrany ? A altres jocs havia fet un seguiment exhaustiu i en aquests no ha aparegut. Tampoc és que m'importi massa, és simple curiositat.
Ha tornat ha passar de nou. Es produeix un terrible accident i les televisions fan espectacle de la notícia, amb un gran desplegament de mitjans, amb enviats especials a tots els punts que consideren d'interès. No paren d'ensenyar imatges. D'explicar qui són i d'on són les víctimes, de fer parlar als seus familiars en uns moments que segurament que no és això el que volen, d'entrevistar als pocs supervivents que poden parlar, d'entrevistar a tècnics que tal que expliquin les possibles causes de l'accident ...
No em val que es justifiquin afirmant que és la notícia més important. Avui tothom ja ho sabia, simplement donant una breu informació de la desgràcia seria suficient. Tots ja sabem el que ha passat, per tant, ja no és notícia, ni novetat. No ens calen més detalls, que no aporten res al que ja sabem. Ho trobo molt lamentable que s'aprofiti una notícia tan trista per cercar maneres de guanyar audiència.
Un simple exemple, el Telenotícies vespre de TV3 amb una durada de 34 minuts n'ha dedicat 19 (56%) a l'accident d'avió de Barajas i 8 (24%) als esports, quedant només 7 (20%) minuts per la resta de notícies. Els números són clars.
"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Són les darreres paraules de Roy Batty un replicant Nexus-6 abans de que acabin els quatre anys de vida pels que ha estat programat.
La lectura de la novel·la de Philip K. Dick “Sueñan los androides con ovejas eléctricas? M'ha portat a veure de nou la pel·lícula de Ridley ScottBlade Runner.
En el seu moment em va agradar molt, però la lectura del llibre m'havia fet pensar que hi havia moltes coses que no recordava i en realitat no és així. Simplement hi ha diferències importants entre llibre i pel·lícula. Aquesta s'ha oblidat referències a una religió (mercerisme) que tota la humanitat segueix, a les mascotes tan reals com mecàniques, la màquina de les emocions que utilitzen els protagonistes, una guerra propera de la que encara paguen conseqüències en forma de radiació, .... Els personatges també sofreixen variacions, alguns desapareixen (els replicants de la pel·lícula són 4 i al llibre són 7), i altres apareixen nous (Gaft) o són modificats (la casa de John Isidore on es refugien els replicants és substituït per J.F. Sebastian)
El llibre és un bon llibre de ciència-ficció, però la pel·lícula és una gran pel·lícula, d'aquelles que sempre et queda en el record, sobre tot, aquests pobres replicants que l'únic que volen és conèixer el seu creador, per demanar una ampliació dels seus anys de vida, amb una gran ambientació. També en Harrison Ford en la creació de Rick Decard el caçador de bonificacions ple de dubtes sobre si està bé el que fa, i fins i tot, si ell mateix no és un replicant. Tot amb una gran ambientació i envoltat per la música composada pel gran Vangelis que havia començat junt amb popular Demi Roussos en el grup grec de rock progressiu de finals dels 60 i principis dels anys 70 Aphrodite's Child i que després com a compositor i teclista col·laboraria amb molts músics i es faria famós amb el Carros de Foc.
Tot portat al cinema de la mà d'un gran director, encara que a voltes una mica irregular: Ridley Scott.
Si no l'has vist no te la pots perdre, fins i tot, si fa temps que l'has vist està bé veure-la de nou. I tampoc està de més llegir el llibre
Posteriorment, 2666, llibre pòstum de Roberto Bolaño, és un títol que va despertar la meva curiositat. Havia llegit algunes crítiques elogioses i el fet que els innumerables i misteriosos crims de Ciudad Juàrez fossin un des seus temes principals també m'atreia. Fa poc també s'ha estrenat una versió teatral maratoniana de més de 5 hores.
No sabia massa bé que em trobaria ni que cercava al llegir-lo, però el que està clar és que no m'ha agradat, se m'ha fet pesat i m'ha costat acabar-lo. Són cincs llibres amb molt poca relació entre ells i de fet només el quart tracta directament sobre els crims, a la resta en fa ben poca referència i malgrat que hi ha alguns personatges comuns en els diferents llibres no acabo de veure quina relació tenen entre ells. El primer llibre (“la parte de los críticos” ) és llegeix bé, però a partir del segon (“la parte de Amalfitano”) ja tinc ganes d'acabar, no m'agrada, però resisteixo la seva lectura fins el final. Excepte el quart llibre (“la parte de los crímenes”), on torno a recuperar l'interès, poc es parla del que jo creia que era el tema principal. Hi ha molts alts i baixos en l'interès al llarg de tota la narració.
D'entrada l'autor abans de morir havia deixat l'encàrrec de publicar els cinc llibres per separat, però tan l'editor com la persona (Ignacio Echevarría) a qui el propi Roberto Bolaño havia deixat com a referent respecte als seus assumptes literaris, decideixen publicar-los tots junts i en un sol llibre. En realitat encara no entenc el per què d'aquesta publicació conjunta en un sol volum deguda a la poca relació entre els cinc llibres, ja que considero que es poden llegir perfectament per separat i que la seva lectura conjunta és totalment innecessària.
No és la primera vegada que un llibre del que esperava molt em decep. Per sort, altres vegades passa totalment el contrari. De fet de Roberto Bolaño tenia intenció de llegir també “Los detectives salvajes”, però el mal regust de boca deixat per 2666 farà que no sigui així.
Aquest va ser un dels primers llibres gruixuts també anomenats llibres totxo que vaig llegir quan era adolescent i en guardo un bon record. Aleshores era un best-seller com altres llibres dels mateixos autors. (Dominique Lapierre i Larry Collins) Quan vaig escoltar que havien fet una versió cinematogràfica del llibre vaig tenir interès en veure-la.
Director i actors desconeguts per mi, llibre molt oblidat en el record, però resultat prou bo. Els inicis del conflicte àrab-isrealí des del moment que les Nacions Unides proclamen el naixement de l'Estat d'Israel. Jerusalem, una ciutat símbol per moltes religions i una ciutat desitjada per tothom.
Porten 60 anys de conflicte i després de veure les imatges de Oh Jerusalem em queda molt clar que és un conflicte sense solució possible. Massa anys de morts i enemistats molt difícil d'oblidar. Sempre hi haurà algú disposar a matar i matar és tan fàcil. I els morts generen odi i ressentiment.
Les guerres són un mal negoci pels que hi participen directament. És fàcil començar-les i molt difícil trobar el punt i final. I els beneficiats qui són ? Els fabricants i venedors d'armes, alguns polítics, alguns empresaris sense escrúpols, ....
I precisament avui fa 70 anys exactes de l'inici de la Batalla de l'Ebre, una de les més sagnants i decisives de la nostra guerra civil. A la contra de la Vanguardia podeu trobar una interessant entrevista a un dels pocs supervivents dels que hi varen participar. Paga la pena la seva lectura.
És innegable que Josep Mª Pou és un dels grans del teatre català. Que jo recordi és la tercera vegada que el veig en directe, les altres també van ser al Romea, amb dos obres i dues actuacions també inoblidables: El Rei Lear i La Cabra.
També recordo les seves aparicions tan a la televisió (Estació d'Enllaç, El Príncep de Viana), com al cinema (Amic amat)
Aquesta vegada encarna a un gran personatge, Orson Welles, de tots conegut, un geni polèmic i controvertit. De fet és un dels directors que més admiro. No he vist totes les seves pel·lícules, però algunes d'elles figuren entre les que he vist més vegades. Potser seria hora de fer una revisió de la seva filmografia complerta.
Pou i Welles tenen un certa semblança física accentuada pel seu magnífic treball en escena. Ell sol omple tot el teatre al llarg de 90 minuts llargs que es fan curts. El jove Jaume Ulled tan sols fa de contrapunt. Quina oportunitat d'aprenentatge per un jove actor treballar amb un actor com en Josep Mª Pou!
De fet no passa res, simplement un Orson envellit i al final de la seva carrera mentre grava anuncis radiofònics va parlant i desgranant algunes anècdotes de la seva llarga vida dins del món de les arts escèniques: ràdio, teatre, cinema, ..., mentre espera poder assolir un dels somnis acabar la seva pel·lícula sobre El Quixot.
Però malgrat que no passa res què gran és el teatre interpretat pels grans actors!
... No tengo mucho tiempo, he de respirar, comer, beber, dormir. No tengo mucho tiempo, he de moverme al compás del engranaje. No tengo mucho tiempo, estoy viviendo ...
Pel·lícula basada en una història real, ben realitzada i interpretada. Vaig anar al cinema perquè la història em va atreure. Desconeixia al director i als actors. A mesura que es va desenvolupant l'acció penses com és possible que succeeixin coses així i que tantes persones siguin capaces de participar d'actes tan violents de forma reiterada. Les primeres accions violentes de la història semblen una clara defensa de l'honor i dignitat del clan familiar, però a mesura que aquests augmenten en crueltat, també augmenta el sense sentit del mateixos, així com el nombre de persones que hi intervenen. Primer només són la família, però hi acaben participant també els amics de la família. Totes són persones que cada diumenge van a l'església. La justificació que es donen pels càstigs que infligeixen a la nena és que ho fan perquè aprengui. És dolenta i no tenen un altre solució que castigar-la. És allò tan conegut de ho fem pel teu bé, em fa més mal a mi que a tu.
Hi ha estudis que defensen la naturalesa intrínsecament violenta de l'ésser humà, però vist en viu i en directe a través de les imatges d'una pel·lícula reflex d'una història real costa de creure que coses així siguin possibles. Segurament el més difícil d'una acció violenta és iniciar-la, i un cop ja ha començat és molt difícil trobar com aturar-ho, i quan aquesta acció és col·lectiva segurament encara és més difícil.
A mesura que avança l'acció et vas sentint més incòmode en la butaca i tens ganes de que tot allò acabi. Hi ha un moment que dóna la impressió que la nena aconseguirà escapar d'aquella tortura, o potser, cal dir martiri, però és simplement un somni. No hi ha sortida ha d'acabar malament i surts del cinema alleugerit perquè ha acabat, però també amb un mal regust de boca per tot el que acabes de contemplar en la pantalla.
George Lucas i Steven Spielberg m’han acompanyat al llarg de molts anys. Encara recordo l’estrena tan de Star Wars com de Indiana Jones a la Recerca de l’Arca Perduda, evidentment en castellà. Aleshores era una enamorat del cinema d’art i assaig i no em van agradar. Considerava que eren simples pel·lícules d’aventures que no aportaven res de nou. Preferia pel·lícules d’aquelles rares difícils d’entendre que em feien pensar. Buñuel, Pasolini, Bergman, Visconti, ... eren les meves icones. És cert que també m’agradava el cinema de gènere (negre, westerns, ...) i les pel·lícules d’aventures més clàssiques (Raoul Walsh), però en aquells moments vaig considerar que tan Lucas com Spielberg l’únic que cercaven era fer un gran negoci.
Amb el temps vaig anar canviant d’opinió. Malgrat que han desaparegut aquelles sales, encara m’agrada el tipus de pel·lícula d’art i assaig, però ja no menyspreu el cinema que fan Lucas i Spielberg. De fet m’he convertit en un seguidor de les dues sagues i en el cas de Spielberg haig dir que m’agrada el seu cinema.
Ara després de molts anys ha tornat Indiana Jones, i segueix fidel a la seva tradició, aventures, persecució, els misteris arqueològics, els dolents (russos en aquesta ocasió), els escenaris misteriosos i espectaculars, una certa possibilitat de versemblança, l’humor, .... Tots aquests ingredients ben barrejats en la coctelera fan del nou lliurament de la història una bona manera intranscendent però agradable de passar una estona.
Foc, petards, coca, màgia, una nit especial, diferent. De petit em mirava els focs des de lluny encuriosit, els petards no m’agradaven, em feien por. Una revetlla de Sant Joan va ser la meva primera sortida nocturna, el meu primer ball en un terrat. A aquesta van seguir moltes revetlles entre amics i amigues, amb foc, coca, petards, cava, música, diversió, riure, begudes, balls, anar a la platja a veure sortir el sol, anar a dormir ja de dia. Moltes d’aquestes nits resten en el record. Després van venir les revetlles amb els fills petits, de nou les fogueres i el petards, però ara tocava anar a dormir a una hora prudencial.
Ara ja fa temps que em miro el dia de la revetlla com una nit més en les que difícilment canvio les meves rutines, ja no té res d’especial. De fet malgrat que crec que això de conservar les tradicions està molt bé em molesta molt que m’obliguin a divertir-me en un moment concret, en una hora concreta i d’una manera concreta. Crec que ja sóc prou grandet per decidir quan i com vull divertir-me i és evident que no passa pel soroll dels petards, ni per les reunions multitudinàries i sorollosos.
Quan vull anar al cinema acostumo a aprofitar el dia de l’espectador. En poc temps han anat apujant els preus. Encara no fa un any eren 4 €, després van ser 4.5 i ara ja són 5 €. Suposa una pujada del 25 % en poc menys d’un any, gairebé res! Ja sé que no és un producte de primera necessitat, però crec que és una pujada abusiva.
Però a part d’aquesta puja, abans de que doni inici la pel·lícula cal suportar una bona estona de publicitat, primer de qualsevol cosai després de les properes pel·lícules. Crec que els espectadors ja que hem de pagar aquests preus hauríem de tenir dret a veure les pel·lícules sense publicitat. No ho creieu així ?
De fet podria entrar una mica tard i m’estalviaria una estona d’anuncis, però amb el risc d’entrar amb la pel·lícula començada, i si hi ha molta afluència no trobar un bon lloc. És més a mi m’agrada arribar al cinema amb temps, seure a la butaca i esperar una estona, forma part del rituali la màgia d’anar al cinema, molt diferent de veure pel·lícules a casa.
Fa un parell de setmanes de cop i volta la televisió de casa va deixar de funcionar. No és pas un estri que faci funcionar massa: telenotícies, algun programa esportiu, gravació d’algun debat, etc.
Com ja és costum en mi això de portar a arreglar aparells em fa molta mandra, i ho he anat postergant. Aquesta absència de televisió ha fet que cerques en alguns moments per Internet i he descobert el servei de televisió a la carta on puc gaudir d’alguns programes, no tots, en el moment que vull sense dependre de cap horari d’emissió i sense necessitat de programar la seva gravació. I a més la majoria de les vegades sense els pesats anuncis.
Ha estat una bona descoberta. De moment la tele segueix sense funcionar. He anat al servei de reparació, però encara no han vingut a mirar-se-la. El que és segur que això de la televisió a la carta variarà els meus costums. Ja no em farà falta gravar alguns programes per veure-les després. En els fons m’haurà anat bé que la televisió s’espatlli. No hi ha mal que per bé no vingui.
A la sortida del cinema pensava que igual a fora em trobaria amb la boira. Un cop a casa, a la nit em mirava d’una altra manera els insectes rastrejadors que fa temps que pul·lulen pel terra.
Havia produït els seus efectes. Vaig llegir sobre la boira i em va semblar una història interessant. Les històries de Stephen King portades al cinema acostumen a donar bons resultats. Tampoc esperava res especial i tret d’alguns moments del tot previsibles m’ha agradat. La por a lo desconegut, la reacció davant d’aquest misteri, la interpretació religiosa radical de qualsevol fet imprevisible, on ens poden portar algunes investigacions secretes dutes per militars, ....
No presenta cap novetat. A aquestes alçades això no és fàcil. En cinema està gairebé tot inventat. Però aconsegueix tenir-te en tensió. Em recorda d’alguna manera a “Els ocells” i també a algunes pel·lícules de sèrie B de monstres o d’invasions d’éssers d’altres planetes. I malgrat ser bàsicament una història de tensió creixent hi ha dins del supermercat on queden tancats els protagonistes rodejats per la boira, uns diàlegs prou interessants. I a més té un bon final. De fet a mesura que aquest s’acosta vas pensant com ho acabarà i finalment aconsegueix sorprendre’t.
M’ha semblat increïble. L’escena es produeix a Barcelona en la roda de premsa de presentació de la final de la lliga ACB. Els dos capitans són catalans, els periodistes els hi pregunten en català i els obliguen a respondre en castellà per ordres de l’ACB. No poden respondre en català, ¿ com és això possible davant dels nostres nassos i que els periodistes no abandonin la sala de premsa ?
Acabo de cercar l’adreça electrònica de la ACB (info@acb.com) per enviar un correu de protesta, però em retorna el missatge. Algú sap on es pot enviar ?
Espero que tan el Barça com la Federació catalana, així com la Secretaria General de l'Esport protestin per aquest tracte.
“El rey y la reina” és una obra menor de Ramón J. Sender on planteja una curiosa relació a Madrid entre una duquessa que viu en un gran palau i el seu jardiner en el Madrid de 1936.
Un cop es produeix la insurrecció militar, els defensors de Madrid prenen i confisquen el palau. Els amos fugen excepte la duquessa que resta amagada en una torre del palau i el servei és obligat a marxar excepte el jardiner que és qui s’ocuparà del palau a partir d’ara i també cuidarà en secret de la duquessa, posant en perill la seva vida per moments. La duquessa esdevé la reina i el jardiner es converteix en el rei.
La duquessa rep visites misterioses que el jardiner vol descobrir. Al llarg del curt relat la relació que mantenen tots dos va evolucionant i tot el que els envolta es complica fins que arriba el desenllaç final.
Sense ser una gran novel·la és llegeix bé. M’ha agradat.
