“La
primavera del 1966, la Lila en un estat de gran agitació, em va confiar una
capsa de llauna que contenia vuit quaderns”
Tornem
a on va acabar el primer volum, al dia del casament de la Lila i l’Stefano. La
lluna de mel i el viatge de noces és l’inici d’una relació de parella
tumultuosa.
La
Lenu, la narradora, té dubtes de seguir estudiant i, de fet, passa una
temporada llarga sense anar a l’institut. “Per molt que volgués tenir un
aire despreocupat i seguir una disciplina fèrria, cedia contínuament, amb
dolorosa satisfacció, a diverses onades d’infelicitat. Tot semblava conjurar-se
en contra meu”. El seu cap dona mil voltes. Està envaïda pels dubtes sobre
què fer de la seva vida tan personal com en els estudis. “Estava angoixada i
tenia la impressió d’equivocar-me contínuament”... “Hi havia una part de
mi que estava cansada de ser una persona de seny”. Però, finalment torna a
estudiar de valent.
L’objectiu
de tots els habitants d’aquest barri de Nàpols que viuen en “la grisor
miserable de les velles construccions, parets escrostonades, portes ratllades,
objectes eterns, sempre els mateixos, gastats, escantellats...” era viure
en un lloc nou, lluny de tot això vell.
Dènia, març 2023
Segueix
la història de les dues amigues i de les famílies del barri que ja vam conèixer en el primer volum. Ara tot centrat en els primers anys de la dècada dels 60,
entre els 18 i 23 anys de les protagonistes. Vivim moments de gran amistat i
moments de desencontres. Tothom vol prosperar i sortir del barri, fer-se ric.
Hi ha dues vies, el casament i l’estudi. Sembla que el primer no acaba de
sortir prou bé i el segon malgrat tots els dubtes és més segur, encara que
segurament més laboriós.
A
la Lila “des del dia del casament, l’esclafava una infelicitat cada vegada
més gran, més ingovernable, i em va fer pena”... Més endavant li demana a
la Lenu “encara que siguis millor que jo, encara que sàpigues més coses, no
em deixis”
Amb
molts alts i baixos l’amistat entre les dues amigues segueix però la Lenu se
sent “encadenada a un pacte d’amistat insuportable”. En un moment
determinat decideix que “que a partir d’aquell moment viuria preocupant-me
de mi i prou, i des que vaig tornar a Nàpols ho vaig fer així, em vaig obligar
a allunyar-me’n.”. I així viu molt millor: “Què fàcil que és parlar de
mi sense la Lila: el temps es calma i els fets més destacats llisquen anys
enllà com maletes sobre una cinta de l’aeroport...” però “... la seva
vida treu el cap contínuament en la meva”
Cap
al final es retroben de nou “sentia la necessitat de fer-la seure al meu
costat, dir-li “goita quina sintonia que hem tingut, som una en dues, dues en
una”... desitjava abraçar-la, fer-li petons i dir-li “Lila, d’ara
endavant, qualsevol cosa que ens passi a tu o a mi, no ens hem de tornar a
separar”
Però
en realitat no va ser així aquest nou encontre... “al món no hi havia gran
cosa a guanyar, que la seva vida estava plena d’aventures diverses i
insensates, exactament igual que la meva, i que senzillament el temps anava
lliscant sense sentit, i que era bonic veure’s encara que fos de tant en tant
per sentir el so esbojarrat del cervell de l’una retrunyir dins el so
esbojarrat de l’altra”
“Ens
vam abraçar, ens vam fer petons. Li vaig dir que tornaria, que no volia
perdre-la i ho deia de debò”. Però no és una amistat tòxica, aquesta
amistat amb la Lila?
ELENA FERRANTE
Història del nou cognom. Joventut.
(2n. volum)
La Campana; 20216; 718 pàgines
Traducció de Cesc Martínez
