Canciones de amor en Lolita’s Club

El darrer llibre de Juan Marsé, un dels meus autors preferits. Està clar que aquest no és un dels seus llibres més reeixits, però els germans bessons que són l’eix de la novel·la són dos personatges interessants.

Primer Raül, un policia embrutit i de caràcter explosiu. poc reflexiu i violent amb una certa dependència de l’alcohol. Ha treballat al país basc en la lluita antiterrorista i ara està expedientat després de treballar en la persecució dels narcos a Galícia. Té comptes pendents tan amb els terroristes com amb les famílies “mafioses” gallegues. Torna a la casa paterna prop de Barcelona on viu el seu pare, amb un germà bessó discapacitat intel·lectual Valentí.

Valentí treballa en un club de carretera a les afores de la gran ciutat, prop de la platja. Manté una relació especial amb una prostituta. Raül vol protegir al seu germà, però aquest no li fa cas i desitja fer la seva vida. Tot s’encamina cap a la tragèdia.

Malgrat no ser una de les seves millors obres es llegeix bé i ràpid. És una bona història per portar al cinema, amb Javier Bardem com a protagonista, però tinc la impressió que com a novel·la la relació d’aquests dos germans bessons podria donar més de si.

Reflexions breus

Fa molts anys es valorava l’esforç i la pregària. En els temps actuals el valor preeminent és el consum en els grans temples actuals, les grans superfícies comercials. Allà ens divertim, i ens estressem mentre buidem les nostres butxaques.

La immigració que ve de països més pobres i amb menys recursos també sucumbeix a aquests nous temples i els seus atractius. De fet venen cap a nosaltres per formar part d’aquesta bona nova: vesteixen de marca, utilitzen el mòbil contínuament, ...

Abans escola i societat anaven a una, defensaven i ensenyaven els mateixos valors, ara no. La societat transmet uns valors utilitzant, sobre tot, la publicitat i els mitjans, (els predicadors del nou segle) i moltes vegades l’escola tracta d’impulsar altres valors diferents. Gairebé sempre entrem en una contradicció evident, anem a contracorrent i entrem en una batalla que tenim perduda des de bon començament.

La nostra felicitat abans estava en el més allà, ara està aquí en tenir i consumir. Però la felicitat real està en el ser. Tothom pot ser, però no tothom pot tenir.

Obabakoak

La pel·lícula de Montxo Armendariz no em va agradar massa, però em vaig sentir impulsat a llegir el llibre que havia servit de base per aquelles històries entrecreuades.

Obabakoak és un llibre diferent i de difícil classificació. Presenta un món màgic que en alguns moments em recorda el Macondo de Gabriel García Márquez. En altres moments em suggereix el món màgic i especial d’alguna de les pel·lícules de Julio Medem, potser el director de cinema espanyol actual que em té més enamorat. No hi ha un protagonista, ni tan sols el propi poble es converteix en protagonista. És una obra coral on es succeeixen les històries narrades en primera persona per diferents protagonistes molts d’ells de diferents èpoques i en molts casos també es repeteix la mirada que tenen del poble diferents forasters, molts d’ells estrangers.

Les seves pàgines estan plenes d’un to poètic que envolta tot el llibre. No es pot oblidar que Bernardo Atxaga també ha escrit llibres de poemes.

Dins de la pròpia història si realment es pot parlar d’història en aquest llibre trobem un seguit de contes. És la literatura dins de la literatura, i fins i tot, al final del llibre trobem unes reflexions del propi autor sobre la literatura euskara, on fa una interessant comparació entre el Joc de la Oca i els escriptors bascos que començaren a escriure en basc a la dècada dels 60.

És un llibre que sense ser res sensacional et deixa un bon regust de boca i ganes de llegir més llibres de l’autor.

Velocitat

- El ferrocarril llegó aquí a mediados del siglo XIX y supuso un cambio enorme, un cambio que ahora no podemos ni imaginar. Daros cuenta de que lo único que se conocía entonces era el caballo, todos los viajes y todos los transportes se hacían a caballo. Pues bien, están todos con su cuadrúpedo en casa cuando, de pronto, va y hace su aparición un artefacto que alcanza los cien kilómetros por hora. A la gente le daba miedo, y había muchísimos que no se atrevían a montar y a viajar en él. Y los que lo hacían, es decir, los que poseían el suficiente coraje y eran tan temerarios como para montarse en el tren, se lo pasaban muy mal. En primer lugar, se mareaban todos. En segundo lugar, miraban por la ventanilla y no veían el paisaje, o lo veían completamente borroso, como en las fotografías que salen movidas.

- ¿En serio? ¡No es posible! –exclamé.

- Sí, sí; claro que es posible –confirmó mi amigo-. Tenemos que tener en cuenta que nuestros ojos comienzan a acostumbrarse a la velocidad desde el mismo instante en que se abren. Pero en aquella época no sucedía lo mismo. No al menos en lo que se refiere a la primera generación que conoció el tren. Sus ojos no debían de estar adaptados.

“Obabakoak”

Bernardo Atxaga

Sentiments nacionalistes en el futbol

El tractament mediàtic de l’esport em cansa i em fastigueja, i encara més en el cas del futbol i especialment en els mundials. Encara no han acabat els ecos de la lliga i la champions que ja tenim aquí el mundial.

M’agrada l’esport, però m’agrada més com a practicant, que com espectador. Això no vol dir que mai miri esport a la televisió. La veritat és que a vegades l’esport és l’únic mínimament interessant per es pot mirar.

Sé que sentir-se d’un equip o un altre té una gran dosi d’irracionalitat i d’inconsciència. Suposo que com a reacció a les grans demostracions de patriotisme relacionades amb la selecció espanyola de futbol, mai desitjo que aquesta guanyi. De fet m’és indiferent. Curiosament això no em passa amb d’altres esports com el bàsquet, el handbol, l’atletisme i altres. Només ha faltat en els darrers temps la aparició de les senyeres i les samarretes amb el “toro”, per aguditzar aquest sentiment anti-selecció espanyola de futbol.

Suposo que no deu ser obligatori desitjar el triomf d’Espanya en el mundial i que no seré castigat per aquest sentiment anti-espanyol ?

No siguin demagògics

Aquests darrers dies el pobre senyor Rajoy i els seus amics han estat escridassats i insultats diverses vegades. Després d’aquests episodis hem escoltat les seves queixes al respecte. Deixant clar que no estic d’acord en la conducta de llançar-li ous, m’agradaria fer algunes consideracions:

1.- El Sr. Rajoy és un personatge públic, elegit pels ciutadans i com a tal ha d’estat disposat a rebre elogis i aplaudiments, així com a crítiques i escridassades.

2.- El Sr. Rajoy és el cap del partit que repetidament ha insultat a Catalunya. Ara resulta que el seu partit ho pot fer, però els altres no.

3.- El Sr. Rajoy és el cap del partit que en Les Corts Espanyoles es dedica de forma permanent a mofar-se dels altres, a insultar i a trencar les mínimes normes que han de presidir qualsevol discussió en seu parlamentària. De fet les seves magnífiques actuacions m’avergonyeixen, i algunes vegades he tingut que explicar als meus alumnes que allò no és el exemple que s’ha de seguir per defensar les opinions de cadascú.

4.- Encara espero les disculpes i les condemnes del Sr. Rajoy per declaracions i altres actuacions dels seus partidaris, començant pel crit de “Pujol enano ......” en una nit de victòria electoral i quan el Sr. Pujol era el President de la Generalitat que suposo que mereix un respecte.

5.- Darrerament membres destacats del seu partit utilitzen la paraula “nazi” per referir-se a fets que per sort estan molt lluny del nazisme. O és que potser resulta que qualsevol opinió que no estigui d’acord amb el que ells pensen ja són idees nazis.

Si us plau senyor Rajoy deixi de ser demagògic. Expliqui el que pensa sense insultar i menystenir als catalans i a Catalunya, d’altra manera, no s’estranyi de no ser ben rebut per una part dels ciutadans de Catalunya en les seves visites a terres catalanes. Com diuen els castellans: “quien siembra vientos, recoge tempestades”

I nosaltres, què fem?

Avui és el Dia Internacional del Medi Ambient.

Com tots els dies internacionals que es celebren al llarg de tot l’any no serveix per gran cosa, excepte que els mitjans de comunicació en parlin una mica. En aquest cas avui he escoltat una cantarella que fa anys i anys que escoltem. El planeta no va bé. Estem comprometen el nostre futur i de les noves generacions. Si continuem així no sabem massa bé com acabarem, però està clar que el futur és incert.

Aquestes veus fa temps que s’escolten, però fem alguna cosa per evitar-ho ? La resposta és clara, no estem fent res i no hi ha cap voluntat política de fer-ho. Tot són bones paraules i bones intencions, però no hi ha cap mesura efectiva per canviar les coses. El progrés tecnològic i econòmic està per sobre de tot, i malgrat tot el que es diu, dóna la impressió que es creu que aquest progrés pot ser infinit. Si esperem que siguin els poders públics els que comencin a fer alguna cosa per millorar les condicions ambientals del futur ja ens podem esperar asseguts.

Cadascú ha de començar per si mateix. Els petits gestos són poderosos. Hem d’analitzar el tipus de vida que portem i veure quins petits canvis podem fer en les nostres rutines diàries que poden beneficiar a aquest ambient tan malmès: utilitzar menys el cotxe, minimitzar la utilització de les bosses de plàstic, comprar els productes que generin menys materials de rebuig, controlar l’ús que fem dels diferents mitjans de climatització, ....

Segur que tots podem fer alguna cosa per petita que sigui que beneficiï al nostre medi ambient. I tu que penses fer ?