Què és notícia ?

Dijous passat al Telenotícies vespre de TV3 feien un seguiment d'una menor de globus en el que es suposava que viatjava un nen de sis any que estava en perill. Es presentava com una gran notícia. I em pregunto que tenia realment de notícia ?

Simplement es disposaven de les imatges del que podia arribar a ser una mort accidental per una suposada entremaliadura o imprudència del suposat nen en rabiós directe i amb tot un seguiment mediàtic i de les forces de seguretat. Finalment va resultar un fiasco: no hi havia ningú en el globus. Fins i tot, hi ha la sospita que podria haver estar un muntatge de la pròpia família per poder sortir davant de les càmeres.

Era realment una notícia que tenia que ocupar una part dels 30 minuts del telenotícies vespre ? No hi havia fets més importants o més rellevants ? Quins són els criteris pel que notícies d'aquest tipus apareixen en el programa en el lloc d'altres possibles notícies ? Fins a on és determinant disposar d'imatges el més impactants possibles per tal que una notícia sigui considerada com a tal ?

Dies d'Agost

De sobte una nit d'estiu fan aquesta pel·lícula per la televisió. D'en Marc Recha havia vist L'arbre de les cireres i també Pau i el seu germà. La primera no la recordo massa, però sé que em va agradar. En canvi Pau i el seu germà, malgrat l'actuació d'en David Selvas i el paisatge de Gósol i el Pedraforca se'm va fer avorrida.

Aquest Dies d'Agost ha estat del tot una sorpresa. Evidentment és un títol ideal per aquesta època de l'any. Immediatament em van captivar les seves imatges, la música, el ritme lent, la veu en off. Bàsicament és una pel·lícula d'imatges i sensacions. Un viatge, un viatge d'estiu per paisatges coneguts, les terres de l'Ebre, paisatges dels avantpassats plens d'històries a la recerca de respostes, però sense ni tan sols saber les preguntes.

Un cinema gens convencional, però que m'agrada.

La vida, un instant

“La vida humana no dura más que un instante. Pasemos pues este instante haciendo lo que más nos complace. En este mundo fugaz como un sueño , es una locura vivir miserablemente, consagrados sólo a las cosas que nos desagradan”

Julia Kristeva

Los samurais

Societat de consum

“Dios está más que escondido, ha sido reabsorbido por la sociedad de consumo y desde allí nos mira, y la vida no es más que un espectáculo de mercancías bajo la mirada de la mercancía divinizada”

Julia
Kristeva

Los samurais

Ni tan sols la crisi s'ha utilitzat per replantejar aquest consumisme desenfrenat que ja fa molt de temps que vivim. La gran recepta que les instàncies benpensants no ha parat de donar-nos als mortals, ha estat que hem de consumir.

Segurament ens passem una part important de les nostres vides comprant coses inútils que no necessitem i treballant moltes hores per poder disposar dels diners per comprar-les. Amb menys coses de la nostra propietat també viuríem i tindrem més temps per a nosaltres mateixos.

No seriem tots molt més feliços consumint una mica menys ? Pensem-hi

Woodstock tot un mite

Com ens han recordat per tot arreu aquests dies es commemoren els 40 anys del famós festival de  Woodstock, però no vull de deixar de dir la meva.

A principis dels 70 escoltava al Josep Mª Pallardó en el Clan de la Una i en El Mil per Mil, de Radio Joventut i cada dissabte al matí anava al quiosc a comprar Disco Express i em passava el matí  llegint-lo.

Vaig descobrir Woodstock en les pàgines de la història del rock de Jordi Sierra i Fabra, però no  va ser fins el 1976 que vaig poder veure la pel·lícula en una matinal de cinema, quan ja havia vist en directe a alguns dels que allà sortien, com per exemple a The Band i CSN&Y a Wembley i també havia assistit al Reading Festival. No per això va ser menys emocionant.

Passats els anys els que que encara resten vius de tots aquells esbojarrats jovenets que es veuen allà despullats i rebolcant-se pel fang després de la pluja deuen ser venerables avis de més de 60 anys. I què deuen pensar de ser protagonistes d'aquell moment ?

D'entre l'allau de bons moments que hi ha a la pel·lícula per mi n'hi dos de especials: la versió que  fa Joe Cocker del with a little help from my friends i l'espectacular I'm going home the Ten Years After:

Leonard Cohen

Leonard Cohen un artista complert que es prodiga poc, i que m'agrada escoltar de tant en tant, la seva veu xiuxiuejant que més que cantar, recita a cau d'orella de la seva audiència. Fa poc vaig poder veure a la televisió la gravació del seu darrer concert a London. Esplèndid com sempre, i mira que ja és gran aquest senyor. I el grup que l'acompanya també magnífic.

Tocarà al Palau Sant Jordi precisament el dia que farà 75 anys, 35 anys després de la seva  primera visita a la ciutat comtal.

Take this Waltz, del disc I'm your Man (1988), és una adaptació del poema Pequeño vals vienés de Federico García Lorca.

Temps de vacances

El rellotge ja no es el que em diu que tinc què fer i a quina hora ho tinc què fer. Simplement  desapareix de la meva vista i queda amagat al fons del calaix.
M'oblido completament del control del temps i em deixo portar per sensacions i per petits plaers quotidians.

Puc sortir a entrenar cada dia sense tenir que estar pensant a quina hora tinc que estar de retorn a casa  per no fer tard a la feina. Simplement he de decidir on vaig i anar fent fins que en tinc prou o fins acabar el circuït que havia previst per aquell dia.

Puc agafar qualsevol dia sense  planificació prèvia i anar a donar un tomb per la muntanya, ja sigui, a prop pel Parc de Sant Llorenç del Munt, ja sigui més lluny a qualsevol altre indret del nostre país. Quants indrets tinc pendents per visitar i altres per repetir visitar!

Prendre el vermut, un petit mos, acompanyat de bon vi i d'unes lectures amb música de fons abans de dinar és un dels petit plaers que més m'agrada i com no una migdiada sense despertador. Tot això i molt més és simplement el meu temps de vacances.

Set cases a França

Atxaga és des de fa un temps un autor que m'agrada, i quan el vaig escoltar a l'hora del lector i a  Millenium parlant del seu nou llibre em van venir ganes de llegir-lo. Dit i fet.

Acostumat a que sempre ambienta les obres al País Basc se m'ha fet estrany que aquesta passi a l'antic Congo Belga a principis del segle XX, l'època del genocida Leopold II. Comença amb l'arribada a Yangambi d'un nou oficial amb un comportament del tot diferent, Chrysostome. 

En el transcurs de la narració coneixem les relacions viciades en un espai vital tancat i limitat. A mesura que va avançant l'obra anem descobrint les dèries, projectes i intimitats dels personatges principals, tots ells homes. Poc a poc van canviant les vides dels que fa temps que viuen en aquest campament militar, molt marcades per relacions de poder molt consolidades i en les que la corrupció, els desitjos personals, i les ganes de tornar a Europa hi juguen un paper cabdal.

De nou apareix un dels trets característics dels personatges en les obres d'Atxaga. Aquests escolten veuetes en el seu interior: a Donatien són les veus de les diferents personalitats dels seus germans que el van aconsellant en el que té que fer en cada moment, sobre tot, en les situacions més crítiques i, en canvi a Van Thiegel ens el presenta amb el cap dividit en diferents parts, segurament fruit de l'alcohol i d'un procés d'embogiment a causa de la sífilis que va a més a mesura que avança l'acció i que l'impedeix veure clar quines són les millors decisions a prendre.

L'acció és lenta al principi, però a mesura que avança el llibre es va accelerant fins arribar al tràgic final que com a un càstig diví cau sobre gairebé tots.

La història és entretinguda i es deixa llegir bé, però de llarg no és pas el millor llibre de l'autor.

Definició de turisme

“Turisme: corcó d'identitats, munió d'individus amb gorra i càmera que transformen l'urbs en pati d'escola, en fira, en diumenge etern que fa que ciutats captivadores s'assemblen cada volta menys a elles mateixes i més a altres ciutats malaltes de turisme.”

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

Variacions Golberg de J.S. Bach

 

El bes de Gustav Klimt

L'home manuscrit

“Ignore què serà de mi després d'aquesta cita.

Inicie, ara, un memorial, un inventari raonat, descriptiu, analític, dels moments de la meua vida en què Ell ha ficat cullerada”

L'home manuscrit de Manuel Baixauli és un gran llibre de principi a fi. El vaig llegir a les acaballes de curs, però com que no el vaig poder gaudir vaig decidir que per les vacances el llegiria de nou amb pocs dies, temps per endavant i sense interrupcions. Ha estat un plaer la seva re-lectura.

Feia temps que no tenia un llibre d'aquesta categoria entre les mans, una història rodona, enigmàtica que enganxa des del primer moment que fa reflexionar i amb un vocabulari precís. Narrat en primera persona, per un personatge si més no peculiar que des de jove es fa amic del silenci i escriu un Dietari. Hi ha una barreja de realitat, pensaments i ficció. Resulta un llibre inquietant, misteriós, màgic des del primer moment.
Segueix l'evolució del narrador a través de cinc moments, cinc intervencions d'Ell que es produeixen en moments cabdals i de canvi de la seva vida, una vida cada cop més solitària.

Cap al final es troba davant d'Ell, la cinquena i darrera intervenció i aquest li diu: “tu ets el meu somni assenyat. Tu omplis el seu futur i el meu passat alhora”.És el personatge de ficció enfrontat al seu autor, un personatge que ha viscut el que l'autor no s'havia atrevit a viure.

I com es diu en el mateix llibre

“- Hi ha lectures que s'esborren aviat.

- Altres lectures, en canvi, queden gravades per molt de temps.

- Què necessita un text ... per a gravar-se en un hipotètic lector ?

- És un misteri. No és una qüestió d'ingredients, ni de proporcions.”

Estic segur que aquesta és un dels llibres que quedarà gravat a la memòria. Els llibres, com els personatges i les persones segueixen existint en el Magatzem polsós de la memòria. Allà entre els difunts, els personatges inventats, les cases enderrocades i existeixen mentre durin en la memòria d'algú. D'altra manera passen a l'oblit, al silenci, .... desapareixen.

I què és l'oblit ?

“L'oblit no és cap lloc

L'oblit: un desert d'asfalt, sense ones

L'interior d'un núvol ....”

L'oblit

“Quant somie, per exemple, que sóc a la sala d'espera d'un aeroport, al meu voltant veig persones que no havia vist mai. Parlen, gesticulen i es comporten amb naturalitat. Tenen una vida, unes preocupacions, una manera de vestir, un idioma, uns propòsits ... Quan desperte, potser al principi, encara recorde imperfectament algú; al cap de poc, però es fonen per sempre. I em pregunte: on van a parar? On van a parar els figurants que ens acompanyen mentre somiem, o mentre llegim una novel·la, o mentre veiem un film?

- Al mateix lloc que els altres personatges. On va tothom, siga viu, mort o imaginari.

- A l'oblit!"

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

Cases deshabitades

“M'atrauen les cases deshabitades.
D'infant ja m'atreien. Una casa deshabitada esdevenia, per a mi, casa embruixada. Espectres, veus d'ultratomba, estances secretes. Ara prescindisc, d'elements gòtics, però em fascina imaginar les vides que ha contingut. Microcosmos, hàbits i convivències”

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

 

 

Cotxe o pilot ?

Els darrers anys de la formula 1, els Ferrari, Mclaren i Renault han estat els dominadors, amb Shumaker, Alonso, Raikonen i Hamilton en primera fila. Però aquest any  hi ha canvi de normes i apareix el famós doble difusor i de cop i volta aquests cotxes i pilots desapareixen de la primera línia  dels grans premis i ara el domini correspon als Brown-GP, primer i als Red Bull després i sorgeixen dos pilots que fins ara no sonaven en les travesses dels possibles guanyadors: Jenson Button i Sebastian Vettel. Sobre tot en Button que fa uns anys era el tercer en discòrdia en els duels Shumaker-Alonso havia desaparegut de la zona dels punts i ara que té un cotxe competitiu és un ferm aspirant a guanyar el mundial.

Em sembla clar que el cotxe és decisiu. Ja pots ser molt bon pilot que si no tens un bon cotxe guanyar és del tot impossible. L'única manera de poder saber qui és el millor pilot seria competir en igualtat de condicions. Ara el que sabem és quin és el millor cotxe de l'any i quin és el pilot que ha tingut la sort de pilotar-lo.

Estadi Olímpic Lluís Companys

Hi ha llocs que hom té a la memòria per alguns moments de la seva vida que guarda en algun raconet i aquest és un d'ells. M'agrada tornar-hi i passejar i deixar passar la pel·lícula d'aquells instants i  recordar les emocions viscudes.

Març de 1991, la meva segona marató, però la primera en que arribava a l'estadi Olímpic: enfilar la pujada a la muntanya màgica que ja es veia a l'horitzó des de la mateixa sortida a Mataró després de passar per tots els pobles del Maresme, tot un repte aquests dos darrers quilometres en pujada, encara avui hi ha restes de la famosa línia blava fins a la porta de marató, i l'entrada a l'estadi per fer els darrers metres. Després vindrien més maratons, i moltes més curses però aquesta sempre ha estat especial.

Octubre de 1992, el darrer dels jocs olímpics d'aquell any, els Specials Olímpics, els més oblidats de tots. Les hores d'espera dins l'estadi i la cerimònia d'inici dels jocs a dins del Sant Jordi, les cares d'emoció d'aquells atletes diferents que per una vegada a la seva vida eren importants i es sentien aplaudits per un pavelló ple de gom a gom i sortien a la televisió en directe. Treballar per ells va ser molt gratificant. Algunes de les cançons que van sonar aquella vesprada encara em posen la pell de gallina.

I com no ? Aquell concert inoblidable dels Stones. Ells, tots uns mites, allà en directe davant meu desgranat la banda sonora de tota una vida, incansables escenari amunt i avall i espectaculars amb tots els seus efectes. It's only rock and roll but I like it. 

I s'estranyen ?

Després d'una campanya electoral deplorable no es poden estranyar de que la majoria de la població s'abstingui. Els polítics han perdut. En termes educatius han suspès o dit d'altra manera han fracassat i haurien de repetir curs. Per quan la norma que estableixi que no arribar al 50 % de participació obligui a repetir les eleccions. 18.500.000 persones han optat per no votar, i el PP s'atreveix a dir que ha guanyat 6.600.000 vots ?

A més a la majoria d'abstencions i hem d'afegir l'augment significatiu de vots en blanc (gairebé el 3% a Catalunya), més de 220.000 a tot Espanya.

Però als polítics els és igual. Seguiran en les seves poltrones de poder, criticant-se els uns als altres però sense aportar elements de millora pels ciutadans. Tants anys d'esperar la democràcia per això és una mica decepcionant.

A més segueixen en la mania d'interpretar els resultats en clau interna, quan el que cal pensar és que cada elecció és diferent. No és el mateix votar en les municipals, autonòmiques, estatals o europees. El ciutadà ho veu diferent, però els polítics ho analitzen sempre en clau estatal i així els hi va.

Ara parlen molt de que els preocupen  l'abstenció, però no fan, ni faran res per evitar-ho: llistes obertes, explicar el que pensen fer en lloc de criticar a l'adversari, fer propostes polítiques engrescadores, donar espais electorals a propostes i idees noves .... Res de tot això, simplement tot seguirà igual fins a les properes i potser els que acostumem a anar a votar acabarem farts d'aquest circ i també ens abstindrem o votarem en blanc (tota una temptació, no cal dir-ho, i més després del llibre de Saramago). On situen el límit els polítics per tal de pensar en un canvi en profunditat del sistema ?

Imaginar o recordar, heus ací el dilema.

- Sens dubte. Passem mitja vida imaginant i anhelant el futur; l'altra mitja, recordant el passat.

- Imaginar o recordar, heus ací el dilema.

- També el record crea. En tot cas, ambdós exercicis superen la realitat. Mentre complia les fantasies no me'n delectava tant com abans o després de complir-les. La imaginació i la memòria filtren, condensen. La realitat, en canvi, és disgressiva, i està plena d'inconvenients superflus: qüestions de mecànica, de comunicació ... Tot acte guanya en la prefiguració o en el record.

- No obstant això, vostè tornaria a començar.

- Ara mateix. Sense experiències, no hi ha records. Cal viure amb intensitat, no sols pel goig efímer, sinó per acumular grans records, inversió de futur. És que puc, tornar a començar?

- No, no pot.

- De cap manera?

- De cap manera

L'home manuscrit 

Manuel Baixauli

La gent no accepta les llibertats dels altres.

També jo visc en dissidència dels costums i comportament del veïnat, i alimente fama de misantrop, de maniós, d'esquerp. La gent no accepta les llibertats dels altres, per minses que siguen; no tolera l'individu escindit del ramat.

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

Rory Gallagher Live

Aquest matí he escoltat el doble Irish Tour 74 de Rory Gallagher, un dels guitarristes que sempre m'ha agradat. Vaig tenir la sort de poder-lo veure dues vegades en la decada dels 70, des de les primeres files i en guardo un gran record d'aquelles actuacions plenes d'energia i amb cap concesió a la galeria simplement rhythm and blues i rock del més pur i simple, amb quatre músics i quatre llums sobre l'escenari i res més. Malgrat ser considerat per molts un ilustre secundari, pel meu gust ha estat dels millors, i amb influència amb molts altres guitarristes. Irlanda és terra de grans músics.
Aquí us deixo un mostre d'aquella gira del 1974 que també va passar per Barcelona en un temps en el que la mitjana de concerts era d'un al mes.

Camins ignots

He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

Dylan forever

Influenciat per la lectura del bloc Melòcalia de l'amic Luigi, aquest matí li ha tocat el torn a Bob Dylan. He revisat tres dels seus vinils: Blonde on Blonde (1966), Before the flood (1974) i Desiré (1976).

Entre tots els seus temes he escollit aquest Just like a woman, probablement un dels que he escoltat més vegades. Quantes hauran estat ?