Em tenen a la llista!

Sembla mentida fa al un parell de setmanes que cada dia rebo tres trucades diàries al telèfon fixe de casa que no agafo al veure que posa “llamada ocultada”.
Curiosament eren sempre a les mateixes hores: al principi de la tarda, a mitja tarda i ja al vespre després d'haver sopat. Els darrers dies han variat una mica l'horari però continuen insistint, sempre en horari de tarda-vespre. Suposo que em tenen en una llista (sí què sóc important!) i que em seguiran trucant fins que algun dia m'oblidi de mirar el “xivato” i agafi el telèfon directament i els hi digui quatre fresques.
He provat de despenjar el telèfon i no dir res, però encara és pitjor insisteixen en trucar més vegades. Què em deuen voler vendre ? Segurament una superoferta en matèria de telefonia. I de fet no hi ha res a fer per tal que em deixin tranquil perquè després d'aquests seran uns altres.
Però si ho fan és que algun èxit tenen i algun guany treuen. Tot plegat sembla mentida i no hi ha res a fer.

Jocs Olímpics

M'agrada l'esport i, per tant, he de reconèixer que m'agraden els Jocs Olímpics i he fet el seguiment d'alguns esports sempre que m'ha estat possible. Ara que han acabat m'agradaria fer alguns comentaris.

Xina ha utilitzat els jocs per rentar la seva imatge i presentar la seva candidatura a potència econòmica mundial. Els Jocs Olímpics són un bon aparador i ho han sabut aprofitar, tapant totes les seves misèries que són moltes.

L'excés publicitari al voltant de l'esport. Quin negoci més gran que representa! Quants diners arriben a guanyar les grans marques esportives! I també alguns esportistes. De fet no només en els Jocs sinó en tota manifestació esportiva per humil i petita que sigui acostuma a haver-hi massa diners i negoci pel mig.

L'esport convertit en espectacle. L'esforç de l'esportista a la recerca dels seus propis límits és un gran espectacle, però poques vegades serveix per augmentar la pràctica esportiva continuada de la població.

La utilització nacionalista de l'esport, per part de totes les nacions i en el nostre cas tan per part dels espanyols com dels catalans. L'esportista practica l'esport perquè li agrada no pas per representar al seu país. Cansa llegir i escoltar constantment proclames partidistes i patriòtiques en lloc de comentaris tècnics.

Quan es fa balanç tan sols es compten les medalles, però hi ha molts esportistes que han estat a prop i d'aquests tothom o gairebé tothom s'oblida, quan estar entre els millors atletes del món en la teva especialitat ja és un gran resultat i també s'hauria de valorar aquest esforç i no menysprear com es fa a vegades.

Han acabat els Jocs Olímpics,  i el 6 de Setembre comencen els Paralímpics. D'aquests també hi haurà el mateix seguiment mediàtic? I a mitjans d'Octubre a Castelló hi haurà els Jocs Nacionals Special Olímpics 2008 dels que suposo poc en sentirem a parlar, de la mateixa manera que tampoc van dir res dels Jocs Internacionals d'Estiu fets del 10 al 19 d'octubre del 2007 a Shangai. I aquests jocs també són esport i del bo, amb atletes que entrenen i s'esforcen en fer-ho el millor possible, però aquests no venen imatge, els seus cossos no són perfectes, i ben poc els podrem veure a la televisió i als diaris. Potser amb una mica de sort en algun raconet.

Qui paga ?

De nou una notícia més d'aquelles que fa vessar el got de la paciència: la Letícia  s'ha operat el nas.

 

De fet m'és igual el que faci amb el seu  nas, però em molesta perquè ho fa amb els nostres diners. Estic fart de mantenir a tota la família real (què no és curta!) a qui jo no he triat i és més sense saber quan cobren i tampoc que en fan dels diners ja que no hi ha tot un obscurantisme al voltant de la seva economia.

Per quan un referèndum sobre monarquia o república. Ai perdó! Ja sé que per convocar referèndums en aquest país es necessita un permís molt especial que evidentment jo no tinc. També sé que segurament en una pregunta d'aquest estil guanyaria la monarquia, però al menys em donaria el gust de dir que no i saber exactament quants som els que no volem continuar amb els Borbons que l'únic que fan és viure sense treballar en res de profit i posar multes als que cremen les seves fotos. Igual els diners d'aquestes multes els utilitzen per les seves operacions d'estètica. Per què no ?

I ja que escric sobre “la meva estimada família reial”, algú sap on s'ha ficat el Rei aquest any al llarg dels Jocs Olímpics. A Pequín només hi havia la reina i els Urdangarín, però el Juan Carlos no. No us sembla estrany ? A altres jocs havia fet un seguiment exhaustiu i en aquests no ha aparegut. Tampoc és que m'importi massa, és simple curiositat.

Espectacle del dolor

Ha tornat ha passar de nou. Es produeix un terrible accident i les televisions fan espectacle de la notícia, amb un gran desplegament de mitjans, amb enviats especials a tots els punts que consideren d'interès. No paren d'ensenyar imatges. D'explicar qui són i d'on són les víctimes, de fer parlar als seus familiars en uns moments que segurament que no és això el que volen, d'entrevistar als pocs supervivents que poden parlar, d'entrevistar a tècnics que tal que expliquin les possibles causes de l'accident ...

No em val que es justifiquin afirmant que és la notícia més important. Avui tothom ja ho sabia, simplement donant una breu informació de la desgràcia seria suficient. Tots ja sabem el que ha passat, per tant, ja no és notícia, ni novetat. No ens calen més detalls, que no aporten res al que ja sabem. Ho trobo molt lamentable que s'aprofiti una notícia tan trista per cercar maneres de guanyar audiència.

Un simple exemple, el Telenotícies vespre de TV3 amb una durada de 34 minuts n'ha dedicat 19 (56%) a l'accident d'avió de Barajas i 8 (24%) als esports, quedant només 7 (20%) minuts per la resta de notícies. Els números són clars.

Blade Runner

"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."

Són les darreres paraules de Roy Batty un replicant Nexus-6 abans de que acabin els quatre anys de vida pels que ha estat programat. 

La lectura de la novel·la de Philip K. Dick “Sueñan los androides con ovejas eléctricas? M'ha portat a veure de nou la pel·lícula de Ridley Scott Blade Runner.

En el seu moment em va agradar molt, però la lectura del llibre m'havia fet pensar que hi havia moltes coses que no recordava i en realitat no és així.
Simplement hi ha diferències importants entre llibre i pel·lícula. Aquesta s'ha oblidat referències a una religió (mercerisme) que tota la humanitat segueix, a les mascotes tan reals com mecàniques, la màquina de les emocions que utilitzen els protagonistes, una guerra propera de la que encara paguen conseqüències en forma de radiació, .... Els personatges també sofreixen variacions, alguns desapareixen (els replicants de la pel·lícula són 4 i al llibre són 7), i altres apareixen nous (Gaft) o són modificats (la casa de John Isidore on es refugien els replicants és substituït per J.F. Sebastian)

El llibre és un bon llibre de ciència-ficció, però la pel·lícula és una gran pel·lícula, d'aquelles que sempre et queda en el record, sobre tot, aquests pobres replicants que l'únic que volen és conèixer el seu creador, per demanar una ampliació dels seus anys de vida, amb una gran ambientació.
També en Harrison Ford en la creació de Rick Decard el caçador de bonificacions ple de dubtes sobre si està bé el que fa, i fins i tot, si ell mateix no és un replicant. Tot amb una gran ambientació i envoltat per la música composada pel gran Vangelis que havia començat junt amb popular Demi  Roussos en el grup grec de rock progressiu de finals dels 60 i principis dels anys 70 Aphrodite's Child i que després com a compositor i teclista col·laboraria amb molts músics i es faria famós amb el Carros de Foc.

Tot portat al cinema de la mà d'un gran director, encara que a voltes una mica irregular: Ridley Scott.

Si no l'has vist no te la pots perdre, fins i tot, si fa temps que l'has vist està bé veure-la de nou. I tampoc està de més llegir el llibre

2666

Les vacances són un bon moment per llegir llibres gruixuts ja que en època de treball la seva lectura es fa massa llarga en el temps.

La primera vegada que vaig llegir el nom de Roberto Bolaño va ser dins la novel·la Soldados de Salamina.

Posteriorment, 2666, llibre pòstum de Roberto Bolaño, és un títol que va despertar la meva curiositat. Havia llegit algunes crítiques elogioses i el fet que els innumerables i misteriosos crims de Ciudad Juàrez fossin un des seus temes principals també m'atreia. Fa poc també s'ha estrenat una versió teatral maratoniana de
més de 5 hores.

No sabia massa bé que em trobaria ni que cercava al llegir-lo, però el que està clar és que no m'ha agradat, se m'ha fet pesat i m'ha costat acabar-lo. Són cincs llibres amb molt poca relació entre ells i de fet només el quart tracta directament sobre els crims, a la resta en fa ben poca referència i malgrat que hi ha alguns personatges comuns en els diferents llibres no acabo de veure quina relació tenen entre ells. El primer llibre (“la parte de los críticos” ) és llegeix bé,  però a partir del segon (“la parte de Amalfitano”) ja tinc ganes d'acabar, no m'agrada, però resisteixo la seva lectura fins el final. Excepte el quart llibre (“la parte de los crímenes”), on torno a recuperar l'interès, poc es parla del que jo creia que era el tema principal. Hi ha molts alts i baixos en l'interès al llarg de tota la narració.

D'entrada l'autor abans de morir havia deixat l'encàrrec de publicar els cinc llibres per separat, però tan l'editor com la persona (Ignacio Echevarría) a qui el propi Roberto Bolaño havia deixat com a referent respecte als seus assumptes literaris, decideixen publicar-los tots junts i en un sol llibre. En realitat encara no entenc el per què d'aquesta publicació conjunta en un sol volum deguda a la poca relació entre els cinc llibres, ja que considero que es poden llegir perfectament per separat i que la seva lectura conjunta és totalment innecessària.

No és la primera vegada que un llibre del que esperava molt em decep. Per sort, altres vegades passa totalment el contrari. De fet de Roberto Bolaño tenia intenció de llegir també “Los detectives salvajes”, però
el mal regust de boca deixat per 2666 farà que no sigui així.

Oh Jerusalem!

Aquest va ser un dels primers llibres gruixuts també anomenats llibres totxo que vaig llegir quan era adolescent i en guardo un bon record. Aleshores era un best-seller com altres llibres dels mateixos autors. (Dominique Lapierre i Larry Collins) Quan vaig escoltar que havien fet una versió cinematogràfica del llibre vaig tenir interès en veure-la.

Director i actors desconeguts per mi, llibre molt oblidat en el record, però resultat prou bo. Els inicis del conflicte àrab-isrealí des del moment que les Nacions Unides proclamen el naixement de l'Estat d'Israel. Jerusalem, una ciutat símbol per moltes religions i una ciutat desitjada per tothom.

Porten 60 anys de conflicte i després de veure les imatges de Oh Jerusalem em queda molt clar que és un conflicte sense solució possible. Massa anys de morts i enemistats molt difícil d'oblidar. Sempre hi haurà algú
disposar a matar i matar és tan fàcil. I els morts generen odi i ressentiment.

Les guerres són un mal negoci pels que hi participen directament. És fàcil començar-les i molt difícil trobar el punt i final. I els beneficiats qui són ? Els fabricants i venedors d'armes, alguns polítics, alguns empresaris sense escrúpols,
....

I precisament avui fa 70 anys exactes de l'inici de la Batalla de l'Ebre, una de les més sagnants i decisives de la nostra guerra civil. A la contra de la Vanguardia podeu trobar una interessant entrevista a un dels pocs supervivents dels que hi varen participar. Paga la pena la seva lectura.

El gran Pou

És innegable que Josep Mª Pou és un dels grans del teatre català. Que jo recordi és la tercera vegada que el veig en directe, les altres també van ser al Romea, amb dos obres i dues actuacions també inoblidables: El Rei Lear i La Cabra.

També recordo les seves aparicions tan a la televisió (Estació d'Enllaç, El Príncep de Viana), com al cinema (Amic amat)

Aquesta vegada encarna a un gran personatge, Orson Welles, de tots conegut, un geni polèmic i controvertit. De fet és un dels directors que més admiro. No he vist totes les seves pel·lícules, però algunes d'elles figuren entre les que he vist més vegades. Potser seria hora de fer una revisió de la seva filmografia
complerta.

Pou i Welles tenen un certa semblança  física accentuada pel seu magnífic treball en escena. Ell sol omple tot el teatre al llarg de 90 minuts llargs que es fan curts. El jove Jaume Ulled tan sols fa de contrapunt. Quina oportunitat d'aprenentatge per un jove actor treballar amb un actor com en Josep Mª Pou!

De fet no passa res, simplement un Orson envellit i al final de la seva carrera mentre grava anuncis radiofònics va parlant i desgranant algunes anècdotes de la seva llarga vida dins del món de les arts escèniques: ràdio, teatre, cinema, ..., mentre espera poder assolir un dels somnis acabar la seva pel·lícula sobre El Quixot.

Però malgrat que no passa res què gran és el teatre interpretat pels grans actors!

No tengo mucho tiempo

... No tengo mucho tiempo, he de respirar, comer, beber, dormir. No tengo mucho tiempo, he de moverme al compás del engranaje. No tengo mucho tiempo, estoy viviendo ...

2666

Roberto Bolaño

Despierta

An American Crime

Pel·lícula basada en una història real, ben realitzada i interpretada. Vaig anar al cinema perquè la història em va atreure. Desconeixia al director i als actors. A mesura que es va desenvolupant l'acció penses com és possible que succeeixin coses així i que tantes persones siguin capaces de participar d'actes tan violents de forma reiterada. Les primeres accions violentes de la història semblen una clara defensa de l'honor i dignitat del clan familiar, però a mesura que aquests augmenten en crueltat, també augmenta el sense sentit del mateixos, així com el nombre de persones que hi intervenen. Primer només són la família, però hi acaben participant també els amics de la família. Totes són persones que cada diumenge van a l'església. La justificació que es donen pels càstigs que infligeixen a la nena és que ho fan perquè aprengui. És dolenta i no tenen un altre solució que castigar-la. És allò tan conegut de ho fem pel teu bé, em fa més mal a mi que a tu.

Hi ha estudis que defensen la naturalesa intrínsecament violenta de l'ésser humà, però vist en viu i en directe a través de les imatges d'una pel·lícula reflex d'una història real costa de creure que coses així siguin possibles. Segurament el més difícil d'una acció violenta és iniciar-la, i un cop ja ha començat és molt difícil trobar com aturar-ho, i quan aquesta acció és col·lectiva segurament encara és més difícil.

A mesura que avança l'acció et vas sentint més incòmode en la butaca i tens ganes de que tot allò acabi. Hi ha un moment que dóna la impressió que la nena aconseguirà escapar d'aquella tortura, o potser, cal dir martiri, però és simplement un somni. No hi ha sortida ha d'acabar malament i surts del cinema alleugerit perquè ha acabat, però també amb un mal regust de boca per tot el que acabes de contemplar en la pantalla.

Indi

George Lucas i Steven Spielberg m’han acompanyat al llarg de molts anys. Encara recordo l’estrena tan de Star Wars com de Indiana Jones a la Recerca de l’Arca Perduda, evidentment en castellà. Aleshores era una
enamorat del cinema d’art i assaig i no em van agradar. Considerava que eren simples pel·lícules d’aventures que no aportaven res de nou. Preferia pel·lícules d’aquelles rares difícils d’entendre que em feien pensar. Buñuel, Pasolini, Bergman, Visconti, ... eren les meves icones. És cert que també m’agradava el cinema de gènere (negre, westerns, ...) i les pel·lícules d’aventures més clàssiques (Raoul Walsh), però en aquells moments vaig considerar que tan Lucas com Spielberg l’únic que cercaven era fer un gran negoci.

Amb el temps vaig anar canviant d’opinió. Malgrat que han desaparegut aquelles sales, encara m’agrada el tipus de pel·lícula d’art i assaig, però ja no menyspreu el cinema que fan Lucas i Spielberg. De fet m’he convertit en un seguidor de les dues sagues i en el cas de Spielberg haig dir que m’agrada el seu cinema.

Ara després de molts anys ha tornat Indiana Jones, i segueix fidel a la seva tradició, aventures, persecució, els misteris arqueològics, els dolents (russos en aquesta ocasió), els escenaris misteriosos i espectaculars, una certa possibilitat de versemblança, l’humor, .... Tots aquests ingredients ben barrejats en la coctelera fan del nou lliurament de la història una bona manera intranscendent però agradable de passar una estona.

I, què més podem demanar al cinema ?

La revetlla

Foc, petards, coca, màgia, una nit especial, diferent. De petit em mirava els focs des de lluny encuriosit, els petards no m’agradaven, em feien por. Una revetlla de Sant Joan va ser la meva primera sortida nocturna, el meu primer ball en un terrat. A aquesta van seguir moltes revetlles entre amics i amigues, amb foc, coca, petards, cava, música, diversió, riure, begudes, balls, anar a la platja a veure sortir el sol, anar a dormir ja de dia. Moltes d’aquestes nits resten en el record. Després van venir les revetlles amb els fills petits, de nou les fogueres i el petards, però ara tocava anar a dormir a una hora prudencial. 

Ara ja fa temps que em miro el dia de la revetlla com una nit més en les que difícilment canvio les meves rutines, ja no té res d’especial. De fet malgrat que crec que això de  conservar les tradicions està molt bé em molesta molt que m’obliguin a divertir-me en un moment concret, en una hora concreta i d’una manera concreta. Crec que ja sóc prou grandet per decidir quan i com vull divertir-me i és evident que no passa pel soroll dels petards, ni per les reunions multitudinàries i sorollosos.

Està clar que amb el temps tots canviem.

Publicitat al cinema

Quan vull anar al cinema acostumo a aprofitar el dia de l’espectador.
En poc temps han anat apujant els preus. Encara no fa un any eren 4 €, després van ser 4.5 i ara ja són 5 €. Suposa una pujada del 25 % en poc menys d’un any, gairebé res! Ja sé que no és un producte de primera necessitat, però crec que és una pujada abusiva.

Però a part d’aquesta puja, abans de que doni inici la pel·lícula cal suportar una bona estona de publicitat, primer de qualsevol cosai després de les properes pel·lícules. Crec que els espectadors ja que hem de pagar aquests preus hauríem de tenir dret a veure les pel·lícules sense publicitat.
No ho creieu així ?

De fet podria entrar una mica tard i m’estalviaria una estona d’anuncis, però amb el risc d’entrar amb la pel·lícula començada, i si hi ha molta afluència no trobar un bon lloc. És més a mi m’agrada arribar al cinema amb temps, seure a la butaca i esperar una estona, forma part del rituali la màgia d’anar al cinema, molt diferent de veure pel·lícules a casa.

Descobriment de televisió a la carta

Fa un parell de setmanes de cop i volta la televisió de casa va deixar de funcionar. No és pas un estri que faci funcionar massa: telenotícies, algun programa esportiu, gravació d’algun debat, etc.

Com ja és costum en mi això de portar a arreglar aparells em fa molta mandra, i ho he anat postergant. Aquesta absència de televisió ha fet que cerques en alguns moments per Internet i he descobert el servei de televisió a la carta on puc gaudir d’alguns programes, no tots, en el moment que vull sense dependre de cap horari d’emissió i sense necessitat de programar la seva gravació. I a més la majoria de les vegades sense els pesats anuncis.

Ha estat una bona descoberta. De moment la tele segueix sense funcionar. He anat al servei de reparació, però encara no han vingut a mirar-se-la. El que és segur que això de la televisió a la carta variarà els meus costums. Ja no em farà falta gravar alguns programes per veure-les després. En els fons m’haurà anat bé que la televisió s’espatlli. No hi ha mal que per bé no vingui.

The mist

A la sortida del cinema pensava que igual a fora em trobaria amb la boira. Un cop a casa, a la nit em mirava d’una altra manera els insectes rastrejadors que fa temps que pul·lulen pel terra. 

Havia produït els seus efectes. Vaig llegir sobre la boira i em va semblar una història interessant. Les històries de Stephen King portades al cinema acostumen a donar bons resultats. Tampoc esperava res especial i tret d’alguns moments del tot previsibles m’ha agradat. La por a lo desconegut, la reacció davant d’aquest misteri, la interpretació religiosa radical de qualsevol fet imprevisible, on ens poden portar algunes investigacions secretes dutes per militars, ....

No presenta cap novetat. A aquestes alçades això no és fàcil. En cinema està gairebé tot inventat. Però aconsegueix tenir-te en tensió. Em recorda d’alguna manera a “Els ocells” i també a algunes pel·lícules de sèrie B de monstres o d’invasions d’éssers d’altres planetes. I malgrat ser bàsicament una història de tensió creixent hi ha dins del supermercat on queden tancats els protagonistes rodejats per la boira, uns diàlegs prou interessants. I a més té un bon final. De fet a mesura que aquest s’acosta vas pensant com ho acabarà i finalment aconsegueix sorprendre’t.

Prohibit parlar en català

M’ha semblat increïble. L’escena es produeix a Barcelona en la roda de premsa de presentació de la final de la lliga ACB. Els dos capitans són catalans, els periodistes els hi pregunten en català i els obliguen a respondre en castellà per ordres de l’ACB. No poden respondre en català, ¿ com és això possible davant dels nostres nassos i que els periodistes no abandonin la sala de premsa ?

Acabo de cercar l’adreça electrònica de la ACB (info@acb.com) per enviar un correu de protesta, però em retorna el missatge. Algú sap on es pot enviar ?

Espero que tan el Barça com la Federació catalana, així com la Secretaria General de l'Esport protestin per aquest tracte.

El català

Acabo de llegir aquest frase del gran Ovidi Montllor en el bloc do de llengua de la lingüísta elitista:

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català;

és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense.

(Ovidi Montllor dixit)

El rey y la reina

“El rey y la reina” és una obra menor de Ramón J. Sender on planteja una curiosa relació a Madrid entre una duquessa que viu en un gran palau i el seu jardiner en el Madrid de 1936.

Un cop es produeix la insurrecció militar, els defensors de Madrid prenen i confisquen el palau. Els amos fugen excepte la duquessa que resta amagada en una torre del palau i el servei és obligat a marxar excepte el jardiner que és qui s’ocuparà del palau a partir d’ara i també cuidarà en secret de la duquessa, posant en perill la seva vida per moments. La duquessa esdevé la reina i el jardiner es converteix en el rei.

La duquessa rep visites misterioses que el jardiner vol descobrir. Al llarg del curt relat la relació que mantenen tots dos va evolucionant i tot el que els envolta es complica fins que arriba el desenllaç final.

Sense ser una gran novel·la és llegeix bé. M’ha agradat.

Records

La Marina em va dir una vegada només recordem allò que mai no ha ocorregut. Passaria una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules ....Aleshores no sabia que l’oceà del temps tard o d’hora retorna els records que hi enterrem. Quinze anys més tard, la memòria d’aquell dia ha tornat a mi .... Tots tenim un secret tancat amb clau en l’àtic de l’ànima. Aquest és el meu ...

... De vegades, les coses més reals solament passen en la imaginació ... Només recordem el que mai no ha passat.

... La veritat no es troba. Ella et troba...

... La naturalesa és com un nen que juga amb les nostre vides. Quan es cansa de les joguines trencades, les deixa i n’agafa d’altres.
És responsabilitat nostra recollir les peces i reconstruir-les...

Aquella nit em va explicar que creia que la vida ens dóna a cadascun de nosaltres uns escassos moments de pura felicitat. De vegades són solament dies o setmanes. De vegades, anys. Tot depèn de la nostra fortuna. El record d’aquests moments ens acompanya per sempre i es transforma en un país de la memòria al qual intentem tornar-hi durant la resta de la nostra vida sense aconseguir-ho...

Marina

Carlos Ruiz Zafón