La informació és construcció

“No podem creure mai que la informació és natural; es construeix, és el resultat de la fabricació basat en dues premisses: la voluntat del productor, d’un o altre periodista, de dir la veritat o no dir-la, però també de la lògica general del sistema, orientat a informar a partir, purament, de veure el que aparentment està succeint.”

IGNACIO RAMONET 1999

Geopolítica i comunicació de final del mil·lenni

Notícies gairebé desapercebudes

Als diaris i als mitjans de comunicació sempre hi ha algunes notícies que considero d’interès i que passen gairebé desapercebudes. Voldria destacar-ne dues: 

1.- Fa poc varen parlar dels resultats d’una investigació científica que relacionava l’augment de certs contaminants en l’atmosfera i en els aliments amb l’augment d’autisme i altres trastorns del comportament. Si és així, estaria bé en pensar com podem reduir aquests contaminants que semblen afectar els nostres cervells de forma tan negativa. Fa temps que en els centres educatius i en les consultes pediàtriques es constata aquest fet, i això obre interrogants sobre quines són les causes. També es parla molt l’augment de les conductes violentes, però quan trobem alguna de les seves possibles causes no semblem massa interessats en posar-hi remei, ni tan sols explicar-ho amb detall.

2.-  La setmana passada la Unió Europea donava en una de les seves directives llum verda a la publicitat televisiva a totes hores, fins i tot, en el famós horari protegit i també de formes encobertes. Com que patim poc bombardeig publicitari gràcies a la UE encara en podrem gaudir molts més minuts. De fet moltes vegades els moments de més qualitat televisiva, són els minuts de publicitat. La televisió està plenament en mans de la publicitat i de les empreses anunciants, i els nostres governants també.  Cada cop hi ha més fets que ho demostren. L’únic important és vendre i com més millor. Això no té cap aturador.

Avui he anat a Palau!

Aquest és el meu cinquè semestre a la UOC. Fins ara la UOC era bàsicament el Campus Virtual a través de la pantalla del meu ordinador, les trobades presencials al campus de la UAB, les PACs, i les proves de validació. Però aquest matí he estat a Palau, la seu central de la UOC a la Avda. Tibidado.

 

Faig una assignatura que ofereix una modalitat d’avaluació en el que es fa imprescindible una trobada presencial en la meitat del trimestre per posar en comú la feina feta fins el moment, i aquesta trobada es fa en el Palau que és la seu central, un palauet d’aquells que hi ha la Avda. Tibidabo i que tan bé es descriuen en la obra de Carlos Ruiz Zafón.

Només arribar és un lloc que imposa, rodejat per un bonic jardí i per una reixa que ve a obrir un empleat de seguretat. La reunió l’hem fet en la sala impressionant on es fan les reunions de govern de la Universitat amb una taula rodona enorme i amb tots els avenços tecnològics. A mig matí el consultor ens ha mostrat els soterranis, el lloc des del que s’articula tot el que els nombrosos estudiants de la UOC veiem en les nostres pantalletes des de l’ordinador de casa. Realment és un lloc ben espectacular, però és necessari que ho sigui ?

Memòria històrica

“Estos que ves ahora deshechos, maltrechos, furiosos, aplanados, sin afeitar, sin lavar, cochinos, sucios, cansados, mordiéndose, hechos un asco, destrozados, son, sin embargo, no lo olvides, hijo, no lo olvides nunca pase lo que pase, son lo mejor de España, los únicos que, de verdad, se han alzado, sin nada, con sus manos, contra los poderosos, por la sola justicia; cada uno a su modo, a su manera, como han podido, sin que les importara su comodidad, su familia, su dinero. Estos que ves, españoles rotos, derrotados, hacinados, heridos, soñolientos, medio muertos, esperanzados todavía en escapar, son no lo olvides, lo mejor del mundo. No es hermoso. Pero es lo mejor del mundo. No lo olvides nunca, hijo, no lo olvides”

MAX AUB 1968

Campo de almendros

 

Poble vell de Corbera d'Ebre

 

Guanya l'abstenció

Torna a guanyar el partit de l’abstenció i aquesta comença a ser una constant en les eleccions. Ara els partits es lamentaran d’aquesta alta abstenció, diran que s’ha d’analitzar i que cal cercar mecanismes per tal d’esmenar aquest problema. Però no faran res i a les properes eleccions es tornarà a repetir.

Alguns intentaran explicar que significa aquesta abstenció. Per mi hi ha alguns elements clars:

1.- Tot i que la democràcia és el millor sistema que els països tenen per governar-se dels que fins ara els homes i dones han estat capaços d’inventar, de ben segur que és un sistema millorable, però el partits i els nostres governants estan instal·lats en la comoditat d’aquest sistema que els dóna una posició molt còmode de poder i no volen posar-se en la situació de pensar en possibilitats de millora: llistes obertes, circumscripcions petites on s’escull el candidat que ha de representar aquella zona, ....

2.- La manera de fer i d’actuar dels nostres polítics que dediquen hores i hores a criticar al contrari en lloc de dedicar el seu temps a explicar el que pensen fer o potser millor simplement a fer. A vegades hom creu que no pensen fer res a excepció de dedicar-se a parlar malament de l’adversari. Em recorden els pitjors moments dels programes de premsa rosa i dels reality shows.

3.- I quan manifesten el que faran, tan sols, fan promeses puntuals, moltes vegades de repartiment de diners, com si de caritat als pobres es tractés, quan el que han de fer es gestionar de la millor manera possible els diners que els ciutadans els hi confiem amb els impostos per tal que fer progressar el país i de fer-nos la vida més fàcil a tots plegats.

I ara vindrà el discurs de tots els partits afirmant de manera grotesca que han guanyat sigui quin sigui el seu resultat, i cercant l’explicació d’aquesta victòria a vegades de la forma més rocambolesca possible. La veritat és que segons els arguments que donen fa molta pena escoltar-los. I pensar que aquests són els que ens governaran per quatre anys! En realitat els únics que han crescut en vots han estat els de Iniciativa per Catalunya-Verds, la resta han perdut vots i suport de la ciutadania.

I ara un cop coneguts els resultats caldrà esperar per conèixer exactament quin serà el nou govern.

Un Borbó més a mantenir.

Aviat tornarem a tenir a un nou Borbó més que alimentar i mantenir. I no només això, a més a més l’embaràs el trobarem fins a la sopa.

I molts mitjans de comunicació aprofitaran l’avinentesa per parlar dia i nit de la família reial i les seves aventures i desventures sobre les que no tinc cap mena d’interès. De fet ja fa temps que estic fart de tota la parafernàlia monàrquica que mantenim entre tots. De la mateixa manera que a la declaració de la Renta puc decidir si dono un 0.7% a l’Església Catòlica o a les ONG també m’agradaria decidir si els meus diners es donen per mantenir l’Institució Monàrquica.

De moment es torna a obrir el debat sobre si cal canviar La Constitució pel que fa als drets successoris. No és pas per aquesta raó que cal canviar-la. Hi ha moltes altres raons i molt més importants per fer-ho. Però és clar que no hi ha cap partir polític que plantegi un debat seriós d’una vegada per totes per reformar una Constitució que després de tants anys ja comença a estar obsoleta. És una Constitució que no va poder ser votada per cap dels espanyols que avui tenen més de 50 anys. Seria el moment de poder-hi dir alguna cosa.

La Monarquia és una institució anacrònica que pertany a uns altres temps històrics. No entenc com es manté en el segle XXI i no es planteja un debat seriós en els diferents països en les que encara existeix per abolir-la definitivament. Crec que els ciutadans hem de tenir dret a decidir qui volem que ens representi i que aquest no sigui el fill o la filla, pel cas és el mateix, de tal o qual o senyor. Per quan un referèndum clar sobre monarquia o república ?

Anjub

Anjub són les confessions d’un bandoler en forma de diari escrites des de la presó mentre espera ser executat al garrot vil. Fill d’Ascó, igual que l’autor, ens explica la seva vida des de 1815 a 1832 per els pobles, masies i terres de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, amb un llenguatge propi de la zona.

Fruit de la mala sort, les casualitats i les intrigues polítiques del moment entre absolutistes i liberals és acusat i perseguit per molts crims que no ha comès. Conegut amb el nom de Roba-rucs acaba sent tota una llegenda en les comarques de l’Ebre. En les seves confessions no amaga de res del que ha fet però molts dels crims del que se l’acusa han estat comesos per altres.

Va ser premi Sant Joan de l’any 2000. És un premi literari que acostuma a donar-se a obres de qualitat. De fet en algunes edicions (1987 i 1991) ha quedat desert. N’he llegit uns quants i mai m’ha defraudat.

En aquest llibre Andreu Carranza fa una molt correcte utilització tant del vocabulari com de les expressions de la zona i de l’època en la que està ambientat el llibre. Amb les descripcions dels llocs es nota que és un bon coneixedor de la zona.

És un llibre de lectura fàcil i que un cop començat és llegeix amb interès i amb ganes de saber què passarà, malgrat que des del començament ja se sap que el bandoler està condemnat a mort. En alguns moments fa pensar com la mala fortuna i les fatals circumstàncies que envolten la vida del protagonista condicionen una vida que podia haver estat molt diferent, amb tan sols petits canvis.

La noche de los girasoles

Un camp de gira-sols, un home que marxa en un cotxe, un notícia d’una dona assassinada als mitjans de comunicació, un poble sense futur, l’arribada d’uns espeleòlegs, els habitants del poble que volen canviar les seves vides. Unes pinzellades breus per començar.

Feta la introducció i la presentació dels personatges una mena de capítols van enllaçant els fets des del punt de vista de diferents protagonistes. Un cúmul de casualitats fa esclatar la tragèdia. Ningú volia que passés, però havia passat. Han matat a un home. Un fet inesperat ha canviat les seves vides. Cap dels implicats vol que se sàpiga i sembla que han trobat la manera d’ocultar-ho. Però no acaba aquí, apareixen els dubtes i el suspens fins al final de la pel·lícula mentre el que ha estat el generador inicial del conflicte arriba tan tranquil·lament a casa seva aliè a tot el que ha passat.

Fets molt ben explicats per un director nou en el cinema espanyol Jorge Sánchez-Cabezudo amb personatges molt ben tractats amb primers plans molt interessants que et fa sortir del cinema amb un sentiment inquietant però amb un bon regust de boca.

Percebre els nous instants

“Si afinem l’oïda, la mirada, la pell, podem percebre l’arribada de nous instants que ens arriben del no-res, i ens omplen gota a gota”

JOSEP Mª ESPINÀS

A peu per Aragó. El Somontano

Els assassins de Franco

Era un dia gris i amb un fort vent. Pujava amb el cotxe per la Serra de Pàndols cap a la Cota 705 per visitar el Monument en memòria a la quinta del biberó que va lluitar a la Batalla de l’Ebre. A la radio entrevistaven a Francesc-Marc Àlvaro que parlava sobre el seu llibre “Els assassins de Franco”. El que explicava resultava interessant i vaig decidir comprar el llibre.

A l’estiu, temps de descans i lectures he trobat el moment per llegir-lo. El títol del llibre és una mica grandiloqüent i excessiu pel seu contingut. La tesi que defensa l’autor és que la transició va passar de puntetes sobre el franquisme, sense jutjar el que havia passat, ni als seus responsables, falsejant el passat.

“Hi ha uns perdedors objectius de la transició, que són les víctimes del franquisme, apartades en benefici del consens, soterrades entre la indiferència, el deshonor, l’oblit i la incomprensió. ... Si hi hagués hagut de debò una reconciliació, les víctimes haurien tingut el seu reconeixement. El franquisme fa moltes víctimes encara que la transició no descobreix cap criminal ni cap botxí de la dictadura, aquesta és la contradicció. Els franquistes es presenten a si mateixos com a salvadors i com a benefactors. Si tots els implicats en el règim eren benefactors és impossible que hi hagués víctimes. Els líders de l’oposició que condueixen la transició accepten aquest argument fal·laç de l’establishment franquista i l’incrusten i el consoliden en el nou ordenament democràtic”(194).

“La transició democràtica va ser una enorme impostura. La dels herois d’una oposició incapaç de derrocar Franco i la dels exfranquistes que volien continuar tenint vida política. I la de tota una societat que, anestesiada durant anys, va acceptar o consentir, activament o passivament, una sortida de la dictadura que no va passar ni per la reconciliació, ni pel perdó, ni pel reconeixement de les víctimes, ni per la veritat dels fets històrics. Vam escombrar tot això sota l’estora per tal de construir un mite nou, bell i pràctic que conjurés el fantasma de la Guerra Civil i les antigues i acumulades violències. La subordinació absoluta del passat al futur va fer bones totes les impostures i totes les seves derivades: es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d’uns i d’altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demòcrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d’oposar-se a Franco ja convertia algú en demòcrata. No es va jutjar ningú, es van crear noves paraules i es va acceptar el cromo”(204).

Les col•leccions de temporada

S’apropa la tornada a la feina i l’inici del nou curs escolar i com cada any a les diferents televisions ens envaeixen amb nombrosos anuncis de les col·leccions dels més impensables i inimaginables objectes. Ja em costa d’entendre l’afany d’algunes persones per fer col·leccions de determinats objectes. Vinga acumular i acumular. Quin objectiu hi ha al darrere d’aquesta afició al col·leccionisme ?

Però encara es fa més difícil pensar que hi ha algú que pugui fer una col·lecció complerta d’aquestes que anuncien a la televisió aquests dies: de bombers, de citroën dos cavalls, de la construcció d’un rellotge amb les més diverses musiquetes, de cases de nines, didals, etc.

Algunes d’aquestes propostes de col·leccions es repeteixen any rere any amb alguna petita novetat, però d’altres són diferents. Sempre van acompanyades d’una oferta de llançament més econòmica.

I a on guarden totes aquestes andròmines ? En una prestatgeria al menjador o a la sala d’estar on puguin ser admirats per les visites ?

Al menys fa anys s’oferien moltes col·leccions de llibres a preus econòmics. Havia comprat algunes vegades l’oferta inicial que incloïa un 2 x 1 a un preu molt interessant. I fins i tot, vaig fer dues col·leccions complertes: El Costumari Català de Joan Amades i les obres complertes de Sigmund Freud.

El que està clar que aquestes empreses que any rere any es dediquen aquest negoci tan singular han de fer diners, sinó ja haurien abandonat aquest pràctica. És evident que al menys els primers números d’aquestes coles els venen. No sé quin percentatge de gent deu arribar a completar-la sencera. I entre mig tenim els quiosquers i llibreters que han d’emmagatzemar aquests paquets tan voluminososi poc ecològics. Després els polítics s’omplen la boca de reciclar i reutilitzar. És evident que aquestes presentacions podrien ser molt més senzilles, no ?

Però mentre hi hagi clients disposats a comprar-los, haurem de suportar cada any per aquesta època aquest bombardeig publicitari constant. Som així d’estranys els humans! Ens deu agradar comprar coses inútils amb les que després no sabem què fer.

També he caigut: ja tinc mòbil!

He resistit i he resistit, però finalment tinc mòbil. Cada cop resten menys resistents a aquesta andròmina moderna. Poc a poc tots anem caient en la temptació de posseir aquests petit tresor cada cop més imprescindible.

De fet no en tenia perquè malgrat considerar-lo un estri interessant no trobava quina utilitat podia tenir personalment per mi. Algunes vegades tant els meus pares com els meus fills insinuaven que aniria bé que tingués un mòbil, però com sempre els hi feia poc cas, no insistien. Però darrerament he anat considerant que podria ser-me útil en algunes circumstàncies, en concret, quatre:

1.- Les poques vegades que faig servir el cotxe.

2.- En algunes de les meves escapades solitàries per algun racó dels nostre país.

3.- En les excursions de muntanya en solitari.

4.- Quan a casa connectat a Internet estic sense comunicació telefònica ja que no tinc connexió ADSL. Això vol dir que gairebé totes les tardes i moltes nits estic incomunicat amb el món exterior per via telefònica. Tampoc és que em molesti. De fet m’agrada, i ja m’està bé.

Malgrat haver pres la decisió, el moment de la compra no va estar fàcil. D’alguna manera semblava que traïa els meus principis. Ara espero que sàpiga utilitzar-lo amb mesura i no caigui en alguns dels comportaments de utilització compulsiva que en ocasions he pogut observar pel carrer i en el transport públic. De moment en la setmana que fa que el tinc dorm al fons d’un calaix i de poc m’ha servit. Ja veurem.

El temps

“No hi ha temps perdut, sempre és aprofitat”

JOSEP Mª ESPINÀS

A peu per Aragó. El Somontano

Las Intermitencias de la Muerte

El darrer llibre de José Saramago, ja feia temps que el volia llegir. És un autor que m’agrada i estava intrigat per saber com desenvolupava el tema plantejat en la novel·la: un país en el que la mort deixa d’actuar.

És una nova faula com les que presenta en anteriors llibres seus. En “Assaig de la ceguesa” explica el que passa en un Estat en el que una epidèmia deixa a la seva població sense visió. En aquest mateix Estat anys més tard en “Assaig de la lucidesa” la població vota massivament en blanc en les eleccions, i això també provoca les més inesperades reaccions, sobre tot, per part dels governants. Ara ens trobem davant d’un altre fet insòlit: des de l’1 de gener en un país no mort ningú.

Segueix amb el seu particular i inconfusible estil i sentit de l’humor, amb personatges que no tenen nom propi, amb pocs punts i a part i amb una puntuació especial de les frases en els que insereix els diàlegs dels personatges en estil directe però sense utilitzar el convencional guionet.

No és un dels seus millors llibres. Malgrat que els primers capítols del llibre resulten brillants. Després sembla no trobar la manera de continuar amb la història i una part del desenvolupament resulta carregosa, de poc interès i més aviat confusa. Però a partir del moment en que es centra en la descripció de la mort i el seu habitatge, i la relació d’aquesta amb un violoncel·lista recobra l’interès ja fins el final.

Contra la fam i la guerra

El títol ja és ben il·lustratiu del que es pot trobar al seu interior. Segurament no calen molts arguments per tal d’estar a favor del que reivindica el títol del llibre.

La seva lectura dóna arguments contundents. Està clar que en el món d’aquest inici de segle aquests són dos dels grans problemes que estan molt lluny de ser solucionats. De fet, els grans mandataris i les grans organitzacions econòmiques no mostren cap interès per canviar uns signes del nostre temps que cada cop s’agreugen més i més. Acabem de viure un exemple ben recent amb la guerra entre Israel i l’Hesbol·là i el trist paper que ha fet la ONU i la UE

S’ha decidit enviar una força d’interposició a la zona sota comandament de la ONU, però que estarà integrat  per soldats de diferents exèrcits. Oliveres en el seu llibre reclama la utòpica eliminació dels 22 milions de soldats que se suposa que hi ha al món i la seva substitució per una veritable força especialitzada en ajuda humanitària dependent directament de la ONU, que xifra en uns 500.000 efectius. Possiblement un primer pas seria que l’ONU comptés amb aquesta força i no tingui que anar mendicant als diferents països.

Està clar que un món diferent, on tots poguéssim viure millor no sembla una cosa tan difícil, però hi ha molts interessos en joc. Tots hi hem de posar de la nostra part en la nostra vida diària, no podem esperar que la iniciativa sorgeix de les empreses o dels polítics. Hem de començar per nosaltres. En el llibre hi ha algunes propostes interessants.

La riquesa

“La pobresa no ve per la disminució de les riqueses, sinó per la multiplicació dels desitjos”

PLATÓ

Les obligacions de les vacances

Ja tenim a tot el país de vacances. Tothom a donar-se pressa, amb el cotxe, tren, vaixell o avió per anar al lloc més exòtic o estrany possible. No es pot perdre ni un minut per fugir ves a saber a on. Així a la tornada podrem explicar les meravelles de tots els llocs on hem anat, i si es deixen, fastiguejar als amics amb les fotos o els vídeos de la nostra aventura. Les ciutats es buiden dels seus pobladors habituals i en alguns carrers es comença a escoltar el silenci de les vacances.

 

Aquesta és una altra de les febres de la modernitat, la obligació de viatjar per vacances. Anar a llocs que trobarem plens de gent com nosaltres fent el turista, o a les anomenades “ciudades de vacaciones”, plenes de llocs d’esbarjo artificial, terrasses de bar plenes de gom a gom, tendes de souvenirs...

Fins  i tot, és molt possible que et mirin com un bitxo rarot quan expliques que no has anat pràcticament en lloc, tret d’uns pocs dies als Pirineus, a caminar una mica o a fer algun cim si la meteorologia és propicia. o simplement no fer res.

 

¿Quins són per mi els veritables objectius de les vacances? Bàsicament descansar i trencar el ritme del llarg període de feina i poder tornar a la rutina diària amb les piles ben carregades per poder afrontar de nou tot un any de treball. Però molts dels viatges i del tipus de vacances que es fan dubto que realment s’aprofitin per descansar. En alguns casos crec que simplement s’acumula més stress i cansament.

 

La publicitat ens ho repeteix a bastament. Hem de passar de la rutina de la feina a la rutina de l’oci que algú ha pensat per nosaltres, per evitar-nos tota preocupació al respecte. Fins i tot, ens planifiquen les vacances d’aventura per tal que pensem a la tornada que hem fet una cosa diferent amb grans dosis d’adrenalina. No ens enganyem, ens donen uns dies de vacances per tal que malgastem els nostres diners de manera esbojarrada i sense control en els negocis del lleure i així fer funcionar la roda. I així tots contents. i enganyats.

L'home sol

S’ha acabat. Tanco el llibre. Feia pàgines que volia saber com es resoldria la història de Carlos. I ara què ? Hauré de trobar un altre llibre per omplir el buit que aquest ha deixat. Ha estat un dels millors llibres i de les millors històries que he llegit darrerament.

Gairebé tota l’acció succeeix en un hotel prop de Montserrat on s’allotja la selecció de Polònia en els mundials del 1982. Aquest hotel és propietat d’un grup d’ex-militants d’ETA. Tot passa en pocs dies. Malgrat que és una ficció, tot sembla plausible, tot sembla que ha pogut passar en realitat.

Carlos, l’home sol, és el narrador i l’eix de la novel·la que segueix fil per randa tot el procés de les seves decisions, i les relacions que s’estableixen en l’hotel entre tots els personatges.

Carlos és una personalitat complexa. L’aborden els fantasmes del seu passat i estableixen una mena de diàlegs amb ell: Sabino, el seu instructor quan entra a l’organització que li dóna consells assenyats, el Rata tot ho veu en negatiu l’omple de comentaris arrauxats i radicals que a vegades el fan ser imprudent, i també la veu i a vegades antigues cartes del seu germà, actualment tancat en un psiquiàtric, sempre sorprenents i amb uns punts de vista molt particulars. En alguns moments li costa imposar-se al que li dicten aquestes veus, i prendre les decisions més adients en cada situació. Dorm malament i l’aborden somnis estranys que a vegades l’obsessionen. Estableix un pla a base d’asteriscs i quan s’apropa el darrer d’aquests asteriscs comença un compte enrere primer lent, però que es va accelerant.

A mesura que avança el llibre tant les relacions amb els seus companys de l’hotel, com els fets van augmentant en la seva complexitat. Res passa perquè si. No queda cap detall per explicar. Tot es precipita cap un final que no pot acabar bé.

Ja vaig explicar en un post dedicat a Obabakoak que malgrat no em va enlluernar, em va fer venir ganes de llegir més obres d’aquest autor. Què dir després de llegir “L’Home Sol?. Està clar. Tindré que apropar-me a altres obres de Bernardo Atxaga i continuar gaudint amb el seu món literari.

Aire condicionat

Fa molts anys l’aire condicionat era quelcom reduït als cinemes. Recordo que la meva mare aprofitava les vacances escolars per portar-me dos dies a la setmana al cinema de programa doble per així estar fresquet. Amb el temps, els bancs, grans magatzems, algunes oficines i restaurants també van passar a engreixar la nòmina dels establiments privilegiats amb aquesta nova comoditat de la modernitat.

Ara ja fa uns anys que gairebé tots els mortals podem gaudir d’aquest privilegi. És més hi ha un bombardeig publicitari constant. Són incomptables les trucades i visites que rebo amb ofertes immillorables per poder gaudir de la fresqueta de l’aire condicionat a casa, però de moment m’hi resisteixo. Quan els hi dius que no estàs interessat en el que t’ofereixen et miren tot estranyats. Trobo que encara puc viure sense aquest aparell. De fet els dies de calor, calor són pocs al llarg de l’any. Si he pogut resistir fins ara, puc continuar vivint de manera primitiva, passant calor a l’estiu que es quan s’ha de passar calor, no ? M’estaré tornant antiquat ?

A més em resulta difícil d’entendre. Em sembla que m’hauré d’associar al grup d'amics de Zuleiman: N.E.N.C. Per una banda, no paren de fer propaganda, i de felicitar-se de l’augment constant dels beneficis d’algunes empreses, però per l’altra banda, a vegades, no sempre, és una qüestió molt preocupant aquest consum elèctric excessiu.
Ja se sap el canvi climàtic, l’ecologia, etc... Som una colla d’hipòcrites!

Finalment, una darrera consideració, malgrat tot, encara hi ha un reducte on no ha entrat l’aire condicionat: les escoles. Ara que tant es parla que aquestes han d’estar obertes tot l’any, ningú pensa que per obrir una escola a l’estiu, i tenir 25 alumnes en un aula serà imprescindible l’aire condicionat. De fet, ja he escoltat les queixes d’alguns alumnes quan comença a fer calor, ja que a casa seva gaudeixen de la temperatura ideal.

El Tour

Arriba l’estiu, arriben les vacances i arriba el Tour. Segurament són difícils d’entendre les primeres tardes de vacances sense el Tour, sobre tot, amb les etapes de muntanya.

Recordo que de petit esperava que acabessin les notícies de la nit per veure els reportatges en blanc i negre. Eren els temps de Julio Jiménez, Jan Jansen, Pérez Francés, i també de Merckx, Ocaña, Gimondi, Gandarias, Arroyo, Fuente... L’endemà al matí comprava el Mundo Deportivo per poder conèixer tots els detalls del que havia passat. Aleshores el meu joc preferit eren uns ciclistes de plàstic amb els que jugava a fer curses.

En l’època d’Hinault, Fignon i Lemond malgrat que ja feien les retransmissions televisives en directe per les tardes, ja no en feia un seguiment tan exhaustiu.
Va ser Perico Delgado i els seus duels amb Roche, i evidentment després Indurain, els que em van retornar l’afició. Des d’aleshores pràcticament ja no m’he perdut cap final d’etapa de muntanya i les contrarellotges. És una manera de fer passar millor la calor al costat del ventilador després de la migdiada.

Dos anys també vaig estar en el Peyresourde veient el pas dels corredors. Eren l’any de Pantani i el Festina i un dels primers Tours d’Amstrong. A quina velocitat són capaços de pujar aquelles rampes infernals!

I ara acabada la era del gran Amstrong i després de la selecció inicial degut al tema del dopatge, tenim un any amb un Tour espectacular. Cada etapa és una sorpresa, i realment a les alçades de la cursa que estem, encara és un enigma qui pot ser el guanyador d’aquest any: Landis ?, Sastre ?, Pereiro ?