Van passant els dies

Passen els dies i d’alguna manera ens anem acostumant a aquest confinament que tots tenim clar que es seguirà allargant. Qui més qui menys ha agafat unes rutines diàries que ajuden a passar les hores tancats dins de les quatre parets de casa.

Inevitablement el nostre cap s’omple de preguntes, però gairebé es poden resumir en una única qüestió, quan i com acabarà tot això?

Ens queixem molt de la situació en la que estem però l’acceptem, i acceptem viure tancats i confinats tal com ens diuen/manen els polítics i no sortim, no ens rebel·lem. Tenim por o simplement ens aferrem a la vida. No volem emmalaltir i en el pitjor dels casos morir. Preferim viure en aquests condicions que són un no viure a posar en risc la nostra vida i la nostra confortabilitat aconseguida a base d’anys de renúncies. Tenim l’esperança que tot d’una aquest mal son que estem vivint s’acabi de sobte i puguem recuperar el tipus de vida que portàvem abans. Però al mateix temps tenim la intuïció que l’abans no tornarà.

Els humans ens acostumem a tot i gairebé ja ens sembla normal veure els carrers pràcticament buits i gent fent cua a fora dels comerços esperant el seu torn per entrar. I la gent anar pel carrer amb mascareta. No fa tant que consideràvem això de les mascaretes una excentricitat dels orientals i ben aviat ens acostumem nosaltres a portar-la i veure algunes males mirades a la gent que no en porta.

Enlloc de convertir tot el que ens està passant en un final, potser caldria pensar en convertir-ho en una oportunitat, en un inici de canvi. És possible que algun dels canvis que ens ha obligat a prendre aquesta situació tinguin continuïtat en un futur immediat: el teletreball del que tant es parlava i no s‘acabava de concretar en res efectiu, l’educació a distància, les reunions de treball on-line, fins i tot, la utilització de més robots en moltes feines, ja que aquests no s’infecten.

El futur a hores d’ara és molt incert i està molt lluny, el millor es pensar dia a dia i deixar el futur per quan aquest arribi.

Els ignots camins de la creació

Des de l’impacte que em va causar la lectura de “L’home manuscrit”, Manuel Baixauli s’ha convertit en un referent, pel que explica en les seves obres i pel com ho explica. Des que vaig saber per una piulada de @homemanuscrit que aviat hi hauria obra nova a les llibreries esperava el moment per llegir-la. I d’entrada haig de dir que no m’ha decebut gens. He gaudit de nou del món particular de Baixauli. Sens dubte em segueix agradant.

“Mateu tenia quaranta anys, no havia aconseguit fer-se un nom, no havia aconseguit res.” Entra en una cafeteria i veu assegut al Mestre. Dubta, però el Mestre el crida, Pintor! I el convidà a seure.

“Al revés del que pot semblar, el talent ho té més difícil que mai per a fer-se visible, per la saturació infinita d’ofertes, per la rapidesa i la superficialitat amb què ho mirem tot. El talent vol ulls lents, nets de prejudicis, per a ser reconegut. Vol digestió lenta”. Com explica el mateix Baixauli en aquesta entrevista a LaVanguardia estem davant d’una novel·la sobre el talent en totes les seves formes. El talent no és fàcil de ser descobert i en el món en que ens ha tocat viure hi ha molts falsos talents que ens enlluernen en un món en que moltes vegades preval la banalitat.

IGNOT és un títol suggeridor com acostumen a ser-ho tots els títols de M. Baixauli. A la nostra vida les regions ignotes són molt més grans que les conegudes.  El que fa Baixauli en la seva obra literària ésexplorar aquestes regions que desconeixem, però que moltes vegades tenim més a prop del que ens pot semblar. “Escrivia només, de la vida en minúscules, de petits detalls quotidians, d’aparents insignificances que, tal com les plasmava, feien llum sobre racons poc explorats de l’existència”

“Tots ens hauríem d’actualitzar el nom, pensava Crisòstom, a mesura que avança la vida i evolucionem. Si no som iguals, no ens hauríem de dir igual”. Una proposta força interessant, si anem canviat al llarg dels anys de la nostra vida, potser té raó i ens hauríem d’anar canviant el nom, però aleshores fàcilment arribaríem a no saber qui som. Bé, la veritat és que no sempre estic massa convençut de que sapiguem qui som en cada moment.

La narració està farcida de reflexions sobre el del fet d’escriure: “Li provava escriure, li resultava una gimnàstica saludable. Era com fer neteja al magatzem de la ment, traure’n la pols, ordenar andròmines. Li calia posar-se ordre” Escric, gairebé des de sempre, i és evident que moltes vegades ho he utilitzat per ordenar el meu pensament.

“El foc és un impuls per a escriure, a un li cal desfogar-se com siga, i escrivint evita de cremar algú. Cada paraula escrita és un esguit d’aigua contra el foc. L’ànima està plena de focs dispersos, alguns esmorteïts, d’altres de viva flama, d’altres ja cendra. Qui escriu recorre, inspeccionant-los, aquests focs, i és ací que alimenta la seua obra. Una ànima sense focs -apagats o incandescents- no pot escriure, està literàriament morta.”

A part del talent i del fet d’escriure també reflexiona sobre l’èxit: “si n’eixia amb èxit, era l’entrada al paradís; si fracassava era l’abisme”

“L’èxit, segons per a qui, és una trampa, una garantia de fracàs; pot fer que un autor de talent deixe d’escriure, o, si més no, deixe d’escriure papers intensos”. Èxit no sempre és sinònim de bon escriptor. És més, moltes vegades no ho és.

Baixauli ens torna a endinsar en el seu món, indrets com un casalot abandonat on en Mateu vol pintar una paret, fer el que ell diu “una intervenció artística” si Edmund Bosch, el propietari del lloc, l’autoritza. Ambdós mantenen aquesta conversa sobre l’èxit i el talent.

“- Per continuar sent geni, ha de continuar sent desconegut. L’èxit distorsiona, corromp, devasta el talent natural, que necessita solitud i un entorn eixorc, de menyspreu, per a créixer. És el seu medi natural. Si el trasplantes, mor.

-             - La frustració, la misèria, també poden enfonsar un talent.

-          - És un risc que cal assumir. Sense riscos, no hi ha excel·lència. El nombre de talents malaguanyats per l’èxit és molt superior, però, que el dels que naufraguen per manca de reconeixement. El geni és un individu obsessiu, amb somnis de pedra picada, difícils de dissoldre”

“De què depèn, l’èxit? Com i per què es produeix? Hi ha el talent, és clar; hi ha la sort; hi ha el moment, el lloc, les circumstàncies, favorables o no. Tanmateix, l’èxit no és fàcil de preveure. Esquiva sovint qui el busca.”

La importància dels llocs, dels “nostres llocs”: “No enyorem els llocs, sinó els moments. Però els llocs ens acosten als moments” “... potser el lloc no era igual cada vegada, o no era igual ell, o no és igual res cada volta que un ho mira”

Els records de la gent “Ja ho tenen això les fotos, ens recorden, de les persones que no veiem, només uns aspectes que potser no són els més importants, eternitzen només una de les múltiples cares que fa una persona al llarg de la vida i aombren les altres, que foren tan reals o més que no aquella”

L’enigma i el misteri de la creació artística, literària o pictòrica. Com sorgeix el moment creatiu? Viure sol i allunyat sembla una necessitat dels creadors: “Com havia fet sempre, en totes les coses de la vida i arreu, buscava estar sol. Fugia dels altres. No els suportava, els altres, no en volia saber res.”

Per crear proposa una formula: “No hem de considerar que els murs intimiden”...  “Cal anar més enllà i més enllà, sempre més enllà... La prosa de Crisòstom forada murs, ultrapassa límits, penetra el desconegut. Camins a camp obert, camins a dins de casa, al soterrani, al cos, a la ment. El cap ple de camins per transitar. Finestra sempre”. La cerca dels ignots camins de la creació. Cal anar més enllà. “Només en l’art hi ha miracles. En la vida, no. La vida no perdona, no dona segones oportunitats”.

“Inventory era una novel·la sovint caòtica, amb incomptables digressions, amb històries dins les històries, testimoni d’algú que observa el que passa al seu voltant amb ull perplex, al·lucinat”. Inventory fa tota la pinta de ser la mateixa Ignot, tot un joc de nines russes.

Un lloc on s’emmagatzema de manera una mica caòtica tot el que ha estat escrit: “Ací arriba tot, res no desapareix” dit dels papers escrits mai publicats que hi ha al subsol de l’illa. És ben cert, res del que passa a la nostra vida desapareix. Tot resta allà, encara que vulguem i ho re-aprofitem i ho modifiquem, però allà roman. “Aquella era una illa abocador, un País dels Objectes Abandonats”

I la nostàlgia arriba fins i tot pel que s’escriurà en un futur: “C penà en els llibres que s’havien d’escriure, obres mestres incloses, i que ell no podria llegir; imaginà immenses biblioteques de llibres escrits després de la seua mort, imaginà el món després de la seua mort”

I una “autodescripció” del propi Baixauli “Un home que camina... per sendes de terra lluny de tot, qui sap si també lluny de si mateix, un home que camina a ritme constant, no ràpid, no lent, sense treva, un home que va més enllà i més enllà i sempre més enllà”. De nou a la cerca de camins ignots.

“Mesos més tard, una matinada, abans de prendre alguna cosa calenta i d’eixir a fer el primer passeig, quan a penes apuntava el sol a l’horitzó, Crisòstom, el desconegut, l’ignot Crisòstom, exhaust, va escriure la seua última pàgina, el seu últim paràgraf, la seva última frase

La seva última paraula.

Aquesta”

És un llibre que mereix ser llegit, però també rellegit, per pensar, i repensar. Perdeu-vos en el laberint de la seva lectura.

La muntanya d'Irene Solà

Vaig llegir “Els Dics” i no em va agradar massa. Reincideixo amb la segona novel·la d’Irene Solà que ha estat tot un èxit de vendes.

D’entrada em sorprèn amb la descripció d’un paisatge i la narració d’uns fets des del punt de vista d’una tempesta.

“Vam deixar de ploure. Sadolls. Espassats. I quan va ser segur que havíem parat del tot, els ocells van saltironejar fins al centre de les branques i van cantar la cançó dels supervivents, amb l’estómac petit ple de mosquits, estarrufats i plens de fúria en contra nostra. Poc tenien per queixar-se si no havíem pedregat, si havíem plogut el temps just de matar un home i un grapat de cargols. Si amb prou feines havíem fet caure cap niu i no havíem inundat cap camp.

Aleshores ens vam replegar. Extenuats. I ens vam mirar l’obra feta. Les fulles i les branques gotejaven, i nosaltres vam anar, vacus i laxos, cap a una altra banda”

Aquest mort inicial per un llamp en mig de la tempesta no serà l’únic mort del llibre.

“Va plorar una mica per l’home, perquè hi feia tan bonic a la clariana. Quina llàstima que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s’aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també. I va plorar quan el van venir a buscar i se’l van endur, i no va tornar mai a fer-nos companyia. Per comptes van posar una creu allà on el llamp va foradar l’home. Quina mania a embrutar les muntanyes de creus” La veritat és que vist des d’aquest punt de vista els humans tenim comportaments ben estranys.

Ens va descobrint els misteris i els secrets que acompanyen les muntanyes i els seus paisatges. Les bruixes hi són ben presents: “la veueta li diu coses de les muntanyes i de les pedres i dels tolls d’aigua, i els ocells li canten cançons i les gorges li expliquen faules ...”

“Ja me n’adono, de les trampes que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut”. La memòria ens fa males passades a tots. Tan sols hi guardem el que hi queda més bonic. El que no ens fa quedar massa bé amb els altres i amb nosaltres mateixos o ho disfressem o simplement ho fem desaparèixer.

Diferents veus narratives es despleguen al llarg dels diferents capítols. Algunes són tot un encert: com les trompetes de la mort que ens narren com surten de sota terra, d’altres no acabo de veure que hi pinten dins de la globalitat de la narració i les trobo sobreres.

Malgrat tot trobo que hi ha moments i descripcions brillants a mig camí d’una obra narrativa i d’una obra poètica.

“Sempre està quieta, parada, tranquil·la, com mig adormida i mig abandonada, aquesta caserna. Amb la bandera onejant, estranya, com si hagués estat cosida en una altra banda. Les parets tristes, llises, les tanques de ciment i filferro d’arç per mantenir totes les coses fora, les finestres petites, com uns ulls molt desgraciats”

El capítol del petit cabirol l’he trobat deliciós. “S’hi estava molt calent, i molt fosc, i molt apinyada a dintre. El meu germà i les meves potes llargues, jo i les meves potes llargues, cargoladets com els cucs sota les pedres. I totes les coses que fan sorolls, i totes les coses que tenen olors i gustos, i totes les coses que no sabíem, i totes les coses que coneixíem i que no ens imaginàvem, trotaven i saltaven i es movien fora la panxa de la nostra mare” ... “El soroll. Bang. L’esclafit més terrible que he sentit mai, més eixordador, més esquinçador. Com si, després d’aquell espetec s’haguessin de morir totes les coses. Com si no hagués de créixer mai més cap brot, ni cantar cap ocell, ni mullar cap aigua, ni sortir cap sol. Un soroll com un mal. I vaig pensar que em moriria, d’aquell so...”

Com gairebé totes les muntanyes i paisatges naturals que ens envolten “són sublims aquestes muntanyes. Primogènites. D’un altre món. Mitològiques”

Ara bé, el món rural i, sobretot, el que és viu a les muntanyes i els seus pobles és ben diferent del que es viu a les zones més urbanes: “Les passions aquí dalt també són més crues. Més despullades. Més autèntiques. La vida i la mort, la vida i la mort i l’instint, i la violència, aquí dalt, hi són presents a cada passa. Ens n’hem d’oblidar, tots els altres, de la transcendència de la vida. Els de ciutat vivim tots aigualits.”

Les narracions des del punt de vista de diferents animals (cabirols, gos, os, ...) em recorden per moments un relat ben diferent com és “Ànima”. M’ha agradat molt el capítol narrat pel gos de la casa.

Ens presenta tot un món, on les persones es troben, pensen, miren, observen, fan, expliquen un món farcit d’històries. Els mateixos llocs, les mateixes panoràmiques i els mateixos fets contemplats des de diferents punts de vista.

La portada del llibre no m’agrada gens. Em resulta desagradable. Tampoc m’agrada el títol.

L’os pensa que “un os ha de ser ferotge. Un os ha de ser temut i ha de fer la seva feina. Boig de tanta por i tanta ràbia i tanta soledat i tanta humanitat”

La vida en un poble de muntanya no és tan idíl·lica com pensen els visitants esporàdics. “Aquest lloc pesa com una llosa,... Tot tan petit, tot tant igual. Jo només volia ser fora”

I per acabar un consell per a tenir en compte o potser no: “un no ha d’obrir la porta dels records perquè no hi ha res de bo allà dintre”

Ciutat Maragda, el programa deliteratura de Catalunya Radio, va tenir un dia a la Irene Solà per parlar de laseva obra. Pot ser interessant escoltar-ho.

Una segona part per no resoldre els enigmes

La segona part de “La Mort del Comanador” continua la història del protagonista allà on la va deixar en elprimer llibre.

“El temps et dona coses i te’n pren. El més important és aconseguir que el temps et faci costat”

Aquest volum és molt més fantàstic que no pas el primer. Ja des de l’inici passen coses del tot inesperades. Em resulten interessants unes reflexions sobre l’acte de pensar i els pensaments mateixos.

• “Allà a dins es notava una sensació estranya. La sensació d’estar absolutament absort en el mateix acte de “pensar””
• “Les idees no esdevenim idees fins que algú ens pensa”
• “És pràcticament impossible que algú pensi que vol deixar de pensar alguna cosa i deixi de pensar-la. Pensar que vols deixar de pensar alguna cosa també és un pensament, i mentre tinguis aquest pensament estaràs pensant aquella cosa. Per deixar de pensar alguna cosa has de deixar de pensar que la vols deixar de pensar.”
• “Tots pensem coses. No ho podem evitar. Però el camí que les coses segueixen en realitat només es pot saber amb el temps.”

Dues visions contraposades sobre l’avorriment:

• “Que jo recordi, no m’he avorrit mai. Podríem dir que no he tingut temps d’avorrir-me.
•  M’he avorrit sovint. Però l’avorriment s’ha convertit en una part indispensable de la meva vida... Diria que ja estic acostumat a avorrir-me. No em fa patir gens”

De nou Murakami ens porta de sorpresa en sorpresa. A mesura que avança la narració més elements irreals i fantàstics fan la seva aparició i dominen el contingut del llibre. Crea moments de tensió, però malgrat el misteri que els envolta es fan agradables.

“La realitat que m’envoltava havia perdut de debò algun dels cèrcols que ho mantenien tot cohesionat. Si jo també em deixava anar, no hi hauria manera de posar ordre en res”

“Originàriament els murs es construïen per protegir les persones. Per protegir-les dels enemics externs o de les inclemències del temps. Però de vegades també s’han fet servir per tancar-les. Un mur alt i robust et fa sentir impotent. Visualment i mentalment.”

El protagonista va a la residència on viu Tomohiko Amada el pintor famós ara amb demència. Va  a visitar-lo amb el seu fill Masahiko Amada: “Em fa l’efecte que el pare se’n vol anar d’aquest món amb uns quants secrets ben amagats. És com si tingués una caixa forta molt robusta al fons del cor, amb uns quants secrets molt ben guardats. La caixa està tancada amb clau, i la clau o l’ha llençat o l’ha amagat en algun lloc. En algun lloc que ni ell mateix recorda.”

Els secrets eren tot el que havia viscut a Viena el 1938. El quadre de La mort del comanador era aquella “clau amagada”. “El que no havia pogut complir en la realitat, ho va representar dins el quadre canviant-ne la forma, és a dir, camuflant-lo. Com un fet que no s’havia produït però que hauria hagut de produir-se. ... Era una expressió pura de la seva ànima... Vol dir que el fet que jo exposés el quadre a la llum va ser el començament de tot plegat? Això és el que va obrir el cercle?”

La trobada entre el narrador i en Tomohiko Amada, s’acaba convertint en l’escena clau. “Va semblar que se li esgotés tota la força... Va deixar anar una bona alenada i va tancar els ulls, com si ja hagués vist tot el que havia de veure. Ho va fer a poc a poc, feixugament, com si abaixés unes persianes... Al rostre no s’hi reflectia el patiment. El dolor havia desaparegut. El que tenia el rostre era una expressió de pau i tranquil·litat. Pel que semblava, havia tornat al món pacífic del son, a un món on no hi havia consciència ni dolor”

I el protagonista entra en un món soterrat. “Ja era incapaç de distingir què era correcte i què no. Era en un món on no regien ni l’espai ni el temps, on fins i tot havia desaparegut la sensació de dalt i baix, d’abans i després. Tenia la sensació que havia deixat de ser jo. Que estava separat de mi mateix” No heu tingut mai aquesta sensació? ¿De veure-us des d’un lloc el que esteu fent i el que està passant com si estiguéssiu fora de vosaltres mateixos i tot el que passa és una simple pel·lícula de la que sou espectador, a l’hora que en sou protagonista?

“Potser simplement havia tingut sort. O potser ja estava decidit per endavant que les coses anirien d’aquesta manera. Potser a la vida tot ja està decidit com anirà i nosaltres tan sols hi transitem i no decidim res, tot i que a vegades ens dona la impressió que som nosaltres els que prenem les decisions!”

“L’home alt que hi havia al meu davant no tenia rostre” Per fi apareix l’home sense rostre del pròleg. Es resoldran ara els enigmes i preguntes suscitades?. Però no serà pas així. És una aparició fugissera que no aporta cap resposta.

I com escriu el  propi Murakami jo mateix “vaig deixar de sentir la necessitat de trobar una explicació lògica a tot plegat”, però no puc resistir la temptació de cercar una explicació.

Tot el pas del narrador/protagonista pel món subterrani, fosc, i estrany, amb un riu i unes coves molt estretes i personatges sorgits d’un quadre, o del fons de la pròpia ment del narrador és una metàfora (de fet parla del perillós món de les dobles metàfores, com el doble llaç, una de les explicacions de l’adquisició de l’esquizofrènia) dels imbricats passos pel nostre món mental quan no estem bé i cerquem la sortida d’una situació mental i personal difícil en la que a vegades ens posem en perill de no poder-ne sortir mai més.

De fet el narrador busca la sortida al seu procés creatiu com a artista que es troba estancat i també a la situació personal que ha comportat el seu divorci: primer un viatge físic, després una època d’aïllament personal, per acabar amb un viatge mental. Aquest pas pel món subterrani li dona una nova perspectiva i surt amb les decisions fermes del que ha de fer per sortir de la seva situació.

I quan surt al cap de tres dies es pregunta “Allò era de debò el món real? Vaig tornar a mirar el món que m’envoltava. Hi havia les coses que estava acostumant a veure. L’aire que bufava a l’altra banda de la finestra feia l’olor de sempre i del meu voltant m’arribaven els sorolls que estava acostumat a sentir. Però podia ser que allò només tingués l’aparença del món real i que en realitat no ho fos. Podia ser que només m’ho semblés...  Enlloc no hi havia cap garantia que el món on havia arribat fos el mateix d’on havia sortit”

De fet jo mateix mentre llegia les llargues pàgines del món subterrani volia tirar la tovallola, tenia la sensació que a H. Murakami se li havia anat l’olla. Estava fora d’aquest món i si s’havia de mantenir allà sense sortir-ne, la història que m’havia d’explicar ja no m’interessava.

“Vaig passar uns quants dies enmig d’aquell silenci. Era un silenci dens, però no pas desagradable. Era una calma pura, no estava lligada a res. Era com el final d’un seguit d’esdeveniments. Aquesta era la sensació que feia. Era una mena de silenci com el que queda després que un gran problema s’hagi resolt”

“Tot i que soc jo qui viu la meva vida, potser el que hi passa es decideix en un lloc que no té res a veure amb mi, que potser tot avança sol. És a dir, que visc segons el meu lliure albir, però que en realitat potser no puc triar cap de les coses importants que em passen”

Fins a mig llibre ha aconseguit mantenir el meu interès, però a partir del moment en que entra en el subsol em deixa d’agradar. He tractat de trobar-li una explicació, però està una mica agafada pels pèls. Tinc la impressió que no acaba de trobar com acabar una història que prometia molt. Una veritable llàstima.

DEMOCRÀCIA S.A., segona part: el fantasma del totalitarisme invertit

El totalitarisme invertit és el concepte més interessant que presenta Sheldon S. Woldin en el seu llibre Democràcia S.A. (2008).

Primer de tot explica el que va suposar l’era Bush post atemptats de les Torres Bessones en la política nord-americana:

“El otro elemento que caracterizó su gobierno (Bush) fue un entorno presidencial que incluía fanáticos ideológicos irreductibles y operadores del mundo corporativo y la industria de la opinión pública. Estos agentes estaban empeñados en ampliar los poderes del presidente, reducir el control gubernamental de la economía, ignorar la protección del medio ambiente y desmantelar los programas del bienestar social; al mismo tiempo gastaban sumas enormes en la construcción de unas fuerzas armadas cuya potencia pudiera intimidar con la mirada al “imperio del mal” haciéndolo derrumbarse exhausto, incapaz de competir, despojado de poder por el gasto militar del rival” Poc ha canviat en el mandat de D. Trump.

Però no tot comença en el govern Bush, de fet, l’autor també fa referència al que va suposar els anys de govern de Reagan i al que suposa el capitalisme en general.

El capitalisme “es no democrático en su estructura y en su modus operandi y antidemocrático en sus esfuerzos persistentes por destruir o debilitar los sindicatos, desalentar la legislación sobre el salario mínimo, resistirse a  las medidas de protección del medio ambiente y dominar la creación y difusión de la cultura (los medios, las fundaciones, la educación)” I de moment malauradament el capitalisme s’ha mostrat indestructible.

Els totalitarismes clàssics són obra personal dels seus creadors (Stalin, Mussolini, Hitler). “El totalitarismo invertido tiene un recorrido totalmente diferente: el líder no es el arquitecto del sistema sino un producto de él”. “El presidente se transforma y cobra dimensiones épicas. Se convierte en el comandante supremo, el líder indiscutible, la encarnación de la nación”

El totalitarisme pot aparèixer quan “las élites han aceptado la democracia, pero no la han adoptado” Viure en un món amb unes democràcies dèbils com en les que estem vivint ara facilita l’aparició de totalitarisme.

“La política es la lucha por obtener el control o influencia sobre las instituciones gubernamentales; podríamos llamar a esto “la visión explotadora de la política”. El objetivo de quienes la practican es defender o hacer progresar los intereses materiales o ideológicos de los que colaboran con dinero y energía y, al mismo tiempo, alegar que estos esfuerzos también sirven a los intereses de la sociedad toda.”

“El totalitarismo invertido es el resultado de la aceleración de dos estrategias”:

•  Desmantelar o reducir los programas sociales. “Los individuos deben así depender de sus propios recursos, su poder se reduce”. “Lo primordial no es la participación política sino la supervivencia”
• “Política interna subordinada a las cuestiones militares y económicas del terrorismo, el abastecimiento de energía y la globalización”

“Una policía con mayores facultades, funcionarios que aprueban la ampliación de los poderes policiacos y reducen las garantías legales y políticas y una opinión pública que parece estar a favor de métodos que debilitan las garantías legales y menoscaban las instituciones cuyo rol tradicional es supervisar, controlar y alertar al pueblo sobre tendencias peligrosas en el sistema. Lo notable acerca de la opinión pública es que se autojustifica, que nunca se hace responsable”

“Lo que aquí está en juego es el control del espacio público y el poder de describir, desalentar, intimidar y, por último, filtrar lo que está sucediendo y lo que se está expresando en un momento en que la tecnología facilita en gran medida el filtrado”

“Un rasgo fundamental de todos los sistemas totalitarios es que estuvieron precedidos por un desplazamiento pronunciado de izquierda a derecha en la dinámica política”. Només pensant una mica en la realitat en què estem vivint podem comprovar que totes aquestes característiques totalitàries a les que fa referència l’autor les estem complint amb escreix.

“El totalitarismo invertido marca un momento político en el que el poder corporativo se despoja finalmente de su identificación como fenómeno puramente económico, confinado principalmente al terreno de la “empresa privada”, y evoluciona hasta transformarse en una coparticipación globalizadora con el Estado: una transmutación doble, de corporación y Estado. La primera se vuelve más política, el segundo, más orientado al mercado”

“La antidemocracia, el predominio del ejecutivo y el dominio de la élite son elementos básicos del totalitarismo invertido… La antidemocracia alienta lo que hemos llamado “desmovilización cívica”, condicionando al electorado a entusiasmarse por períodos breves, controlando su lapso de atención y promoviendo luego la distracción o la apatía. El ritmo intenso de trabajo y los horarios de trabajo prolongados combinados con la inseguridad laboral son la fórmula para la desmovilización política, para privatizar la ciudadanía. Es una fórmula que funciona de manera indirecta. Se alienta a los ciudadanos a desconfiar de su gobierno y de los políticos; a concentrarse en sus propios intereses; a quejarse de los impuestos; a cambiar el compromiso activo por las gratificaciones simbólicas del patriotismo, la soberbia moral colectiva y la proeza militar. Sobre todo, se promueve la despolitización envolviendo a la sociedad en una atmósfera de temor colectivo y de impotencia individual: miedo a los terroristas, pérdida de puestos de trabajo, incertidumbre de los planes de jubilación, costos médicos elevadísimos y gastos de educación en ascenso… Hobbes tenía razón: cuando los ciudadanos se sienten inseguros y al mismo tiempo impulsados por aspiraciones competitivas, anhelan estabilidad política más que compromiso cívico; protección más que participación política”

Estem vivint, o millor dit, patint això en viu i en directe. Ens estem convertint en simples espectadors d’aquesta evolució imparable de la nostra societat amb tots els perills que comporta.

DEMOCRÀCIA S.A., primera part: la democràcia dirigida

Malgrat que podem considerar que vivim bé. Els canvis que s’estan produint al nostre voltant no ens fan ser massa optimista sobre el futur de la humanitat. Darrerament no faig més que llegir assajos de diferents autors que des de diferents àmbits ens avisen de que anem de mal en borràs. Sheldon S. Woldin, un politòleg nord-americà mort el 2015, desenvolupa en el seu penúltim llibre publicat al 2008 la idea de la democràcia dirigida.

El llibre es basa gairebé en exclusiva en els Estats Units, i sobretot, en la era Bush, però moltes de les seves reflexions i afirmacions es poden extrapolar a la resta de països “democràtics” occidentals i de ben segur que també és poden ser útils per reflexionar sobre el que està passant a hores d’ara amb la crisi mundial provocada pel coronavirus.

Quins són els actors principals d’aquesta democràcia dirigida?

Els mitjans de comunicació

Davant de l’atemptat de les Torres Bessones del 2001, gairebé tots els mitjans van reaccionar de forma unànime. “El resultado son medios esencialmente monocromáticos… El crítico que insiste en cambiar el contexto es descartado como irrelevante, extremista, o es ignorado” Això no és res de nou.

S’aprofita l’atemptat per fer reaparèixer el mite del Bé i del Mal. “Una de las fuerzas se ve a sí misma actuando en defensa del mundo” … “Su poder se nutre de una fuente sagrada …; el único bendecido mientras su enemigo es diabólico” … “Se convencen a sí mismos de que las fuerzas de la oscuridad poseen armas de destrucción masiva…; de que su propia nación fue privilegiada por un dios que fue la inspiración de los Padres Fundadores y del texto de la Constitución”

Amb uns mitjans de comunicació que imposen una opinió pública gairebé única no calen polítiques d’eliminació de la dissidència ja que aquesta està silenciada. A les xarxes socials sobreviuen mitjans crítics amb els governs de torn, però el seu ressò és minso.

“La censura actual de la protesta popular contra Superpoder y el imperio sirve para aislar la resistencia democrática, crear un muro aislante entre la sociedad y las voces disonantes y acelerar el proceso de despolitización”

Assenyalar un enemic

La resposta davant dels atacs del 11-S és convertir al terrorisme en l’enemic global a derrotar. Quan es planteja la invasió d’altres països no sorgeix cap veu interna en contra. “La lucha contra el terrorismo global reduce la política a un único punto focal, una política centrada en un enemigo único”. Ara tenim un nou enemic comú: el coronavirus.

“Las tecnologías peligrosas adquiridas por los terroristas exigen que los Estados Unidos actúen contra esas amenazas emergentes antes de que se consoliden plenamente”.

“La guerra al terrorismo presupone que el poder del Estado, … puede volverse hacia el interior” i donat el caràcter sinistre i malèvol del mateix es poden emprar mitjans no permesos en altres moments. A l’Estat espanyol tenim una llei mordassa que dona amplies prerrogatives als cossos i forces de seguretat.

El patriotisme

Es busca “una ciudadanía que acepte y apoye cada vez más las formas dominantes del poder por miedo y por patriotismo erróneo”

“La cuestión es que la vida contemporánea tiene un carácter incierto universal. Lo arcaico promete estabilidad y no únicamente estabilidad; promete y asegura que habrá certidumbre. Esto le confiere su atractivo… Se invocan el patriotismo o la fe religiosa porque su estatus les otorga el aura de lo irrebatible”

La Constitució es converteix en una mena de Llibre Sagrat dels Pares Fundadors de la Pàtria, intocable i incanviable. Marca el camí recte a seguir. Em recorda la política de l’eternitat de Thimothy Snyder. La política s’està imbuint d’una mena religió fonamentalista en que la Constitució esdevé el seu llibre sagrat.

El Superpoder de l’economia

La fusió de l’Estat i les grans corporacions econòmiques mundials, estatals i locals s’erigeix en el Superpoder. La política de portes giratòries n’és un bon exemple.

“El capitalismo globalizador, multinacional no tiene lealtades políticas … sólo ama las cuentas bancarias”. “El bien común parece ser una abstracción; los intereses privados, la realidad”

“La pregunta es si es posible la democracia cuando la cultura dominante en la economía fomenta la conducta y los valores antipolíticos y antidemocráticos; cuando el mundo corporativo es tanto el proveedor principal de liderazgo político como la mayor fuente de corrupción política; cuando los pequeños inversores están en una posición de desamparo comparable a la del votante promedio. La “democracia de los accionistas” pertenece a la misma lista de oxímoron que la “democracia de Superpoder”

Estem en un món governat per les elits polítiques i econòmiques. A l’elit s’arriba per naixement o per via d’una educació exclusiva a l’abast de molt pocs, els escollits. Pocs més camins hi ha per arribar-hi. S. S. Woldin oposa el “Muchos” amb el “Pocos”. Les democràcies occidentals actuals es limiten a ser unes democràcies electorals sota el domini d’unes elits (“Pocos”) que són les que ostenten el poder.

A més a més a l’Estat espanyol aquestes elits son mediocres. Per confirmar-ho només ens cal donar una ullada a la composició, decisions i actuacions dels darrers governs. Com tota elit el seu únic interès és  perpetuar-se a l’elit i poc li importa el benestar de la població.

Les eleccions

“En los intervalos entre una elección y otra, la existencia política de la ciudadanía queda relegada a una ciudadanía fantasma de participación virtual. En lugar de participar en el poder, la ciudadanía virtual es invitada a tener “opiniones”: respuestas mensurables a preguntas diseñadas especialmente para provocar esas respuestas”

“La ciudadanía queda reducida a un electorado cuya potencia consiste en elegir candidatos al Congreso que antes de hacer campaña hayan demostrado su “seriedad” consiguiendo que colaboradores adinerados hicieran donaciones por un millón de dólares o más. Este rito de pasaje asegura que el candidato esté en deuda con el poder corporativo antes de asumir el cargo. No es sorprendente que el candidato que más dinero recaude sea el ganador. El número de votos se convierte en la expresión de lo aportado”

La corrupció

“La corrupción no es una anomalía sino un elemento esencial para el funcionamiento de la democracia dirigida”

“La estabilidad y el conservadurismo del sistema estadounidense no deben nada a nobles ideales y le deben todo al hecho irrefutable de que está plagado de corrupción y nadando en contribuciones que provienen fundamentalmente de donantes pudientes y corporativos”

La mentida i la pèrdua de la confiança en els polítics

Estem dins d’una “cultura política donde la mentira, la tergiversación y el engaño se han convertido en prácticas normales”. És una evidència que la pràctica de la mentida per part dels polítics va en augment.

“Una mentira por parte de una autoridad pública es dicha con la intención de que el pueblo la acepte como una verdad “oficial” respecto del “mundo real”. En el fondo, mentir es la expresión de una voluntad de poder. Mi poder aumenta si “una descripción del mundo que es producto de mi voluntad” es aceptada como real… El éxito de una mentira va alentando otra, de manera que el líder siente la tentación de convertir la falsedad en una realidad” Quan l’autor feia aquesta afirmacions l’aparició de D. Trump encara quedava molt lluny. Era tota una premonició del que estava per venir.

Plató ja justificava la mentida en La República: “Los Muchos son incapaces de conocer la realidad, los Pocos no hacen ningún esfuerzo por elevar el nivel de la comprensión política general. En cambio, los Pocos divulgan lo que es políticamente adecuado y lo hacen en forma vulgarizada” Los “Pocos” senten la temptació de manipular les imatges que són projectades en la caverna.

Tantes mentides i manipulacions fan perdre la confiança en els polítics. Aquests acaben sent poc creïbles “Una política orientada a la comunidad da enorme importancia a la confianza entre los participantes o entre los representantes y el pueblo que representa. La confianza requiere, a su vez, no sólo que los participantes y los representantes transmitan las opiniones de la ciudadanía sino también que le presenten con precisión las realidades del mundo político a la ciudadanía. La confianza es precondición de una política auténtica. Una política auténtica no es unívoca, siempre habrá opiniones contrapuestas acerca de la realidad, cómo entenderla y actuar sobre ella. Pero la gran diferencia radica en que las partes involucradas puedan presuponer que todas han hecho un esfuerzo de buena fe para hablar con veracidad” Està clar que actualmente estem molt allunyats d’aquesta confiança tan necessària.

Conclusions

“Los ciudadanos manifiestan que un partido es tan malo como el otro y abandonan la política a los fanáticos organizados… Está claro que recuperar la democracia plantea una tarea que va en contra de la dinámica política de nuestro tiempo”

“La conciencia política democrática tiene mayores probabilidades de cultivarse en entornos locales, en pequeña escala, donde tanto las consecuencias negativas de la impotencia política y las posibilidades positivas del compromiso político parecen más evidentes” La millora de la democràcia “… dependerá de una política que tenga raíces locales y que se practique regularmente en lugar de movilizarse espasmódicamente”

“La experiencia democrática comienza en el ámbito local, pero una ciudadanía democrática no debe aceptar los límites de la ciudad como horizonte político. Una de las razones principales es que la ciudadanía moderna tiene necesidades que exceden los recursos locales y que sólo pueden abordarse mediante el poder del Estado”

“Lo que está en juego: no se trata de traer nuevos poderes al mundo, sino de evitar que desaparezcan prácticas obtenidas con enorme esfuerzo”

Carrers i places sense nens

Fa dues setmanes que van tancar les escoles i tot el sistema educatiu presencial. Des d’aquell dia els nens i nenes estan a casa seva amb els seus familiars. S’han precintat el parcs infantils. Ens hem convertit en una societat en que no es veuen infants pel carrer.

Aquestes senyals han perdut tot el seu sentit. No hi ha perill d’infants que creuin el carrer sense mirar. Simplement no hi són, han desaparegut, estant amagats. Hi ha tota una literatura infantil que ens parla de pobles i ciutats sense nens i dels perjudicis que aquest fet suposa. Potser ara és un bon moment per recuperar aquests relats.

Les ordres son clares no poden sortir al carrer. I la veritat és que no es veuen. Són un bé preuat per les famílies i els volen protegir. Alguns tenen el privilegi de viure en llars amb espais a l’aire lliure i habitacions grans i connexions a internet a dojo, però molts no. Em costa molt d’imaginar el dia a dia d’aquests infants reclosos en espais reduïts i amb poques possibilitats per passar l’estona. I més en una generació que de seguida tenen a la boca allò de “m’avorreixo”. Porten dues setmanes avorrits i amb molt de temps per endavant per continuar amb aquest mode d’avorriment. Alguns d’ells igual s’acabaran convertint en aquells adolescents orientals que algunes vegades han estat protagonistes d’alguns reportatges periodístics autoconfinats a la seva habitació d’on no surten per a res.

Hi ha una certa preocupació per si perden el curs o no, però penso que del que cal preocupar-se és d’altres possibles conseqüències de passar tants dies tancats a casa amb la pèrdua del contacte social amb els seus iguals i que en certes edats és un aspecte clau per assolir la plena maduració personal.

Els perills del pensament únic

Sempre m’ha preocupat viure en un món amb un pensament únic i en el que gairebé tot pensament divergent és rebutjat sense posar sobre la taula massa arguments per justificar aquest rebuig. Encara que pensar diferent pot arribar a ser simplement “postureig”, acostuma a ser ignorat, i fins i tot, pot arribar a ser castigat.

Ara mateix, ens trobem dins d’una bombolla de pensament únic. El bombardeig sobre la necessitat de confinament és constant per terra, mar i aire. L’únic que es discuteix és si aquest confinament ha de ser més o menys restrictiu. No soc científic, ni expert, i no disposo d’arguments per posar-ho en qüestió. Segueixo les recomanacions, per allò de si tenen raó, però vull tenir la llibertat de posar en dubte que aquest sigui el camí.

La nostra societat ja fa temps que ha acceptat la dictadura de la medicalització, i tot el que prové del col·lectiu mèdic i/o científic no pot ser posat en qüestió. S’ha acabat imposant com un dels més sofisticats mitjans d’exercici de poder acceptat de bon grat per la població.

En aquest moment si hi ha opinions que qüestionen aquests mesures estrictes de restricció de moviments i que proposen alternatives són ignorades. Els mitjans només s’ocupen dels experts que recolzen el que s’està fent. La resta no troben una tribuna pública on poder expressar la seva dissidència. Ens tracten com a nens petits i ens diuen que cal vigilar amb segons quines informacions que podem trobar per Internet. Ens alliçonen per tal que no en fem cas, ja que en podríem sortir escaldats. Segurament és així. Però tant insistir en les mateixes idees sense plantejar en cap moment alguna altra possibilitat, si més no per pensar-hi, acaben fent sospitar que alguna fenomen ocult hi ha al darrera. I faciliten que comencin a aparèixer les teories de la conspiració que tant ens agraden als humans.

Ahir em van compartir un llarg article que sota el títol de “La histèria interminable” posa en qüestió el discurs oficial i proposa un tipus de solucions podríem dir que molt més lights. No sé discernir el que hi pot haver de cert, ja que es basa en el que afirmen tres científics (Wolfgang Wodarg, Manuel Elkin Patarroyo i Pablo Glodsmith) que son posats en qüestió en altres textos, però la ocultació d’aquests arguments si més no se’m fa sospitosa.

Em pregunto quins efectes produeix tot el que està passant? Els ciutadans tenim por, al virus i al que pot passar en un futur immediat. Hem canviat la nostra forma de relacionar-nos. Estem acceptant un control cada vegada més gran de les nostres vides per part del Gran Germà. Ens sentim culpables quan anem pel carrer encara que sigui a fer una de les poques coses que ens deixen fer. I quan tot acabi, no acabo de tenir clar que una part d’aquestes mesures de control no es continuïn mantenint. Si més no la temptació serà molt gran per alguns, i això és un gran perill.

Vivim en la caverna

Des de fa uns dies que estem la major part del nostre temps tancats al nostre cau protegits de les inclemències de la meteorologia. Vivim en un lloc on no fa fred, on no ens mullem i on ens deixa de preocupar si fora plou o neva. Estem en el nostre refugi on podem reposar amb tranquil·litat. També podem treballar, llegir, escoltar música, badar, pensar, ...Però hi ha un greu inconvenient que ens té a tots preocupats: gairebé no podem sortir del nostre cau. Ens hi trobem engabiats i en aquests espais reduïts hi donem voltes i més voltes.

Des de aquest cau, tal com explica Plató en el seu famós mite de la caverna podem albirar les ombres que projecta la realitat exterior. Però la realitat és molt més del que podem veure des del nostre enclaustrament. Va molt més enllà.

Les nostres cavernes no son totes iguals, i les ombres que s’hi reflecteixen tampoc. Fora  existeixen objectes que a hores d’ara no podem percebre en tota la seva plenitud i ens hem de conformar en activar els nostres records, a vegades, amb l’ajuda de tots els mitjans tecnològics al nostre abast i que quedaven molt lluny de la imaginació de Plató.

Sortim de la caverna unes poques estones, gairebé mig d’amagat i hi retornem de seguida per seguir el nostre confinament. A fora la vida continua, els carrers i els paisatges quotidians continuen la seva existència sense nosaltres. Encara que ens sembli mentida segueixen existint sense nosaltres. A hores d’ara només en podem gaudir per breus instants. Sabem que restaran allà a l’espera de que hi tornem. Haurem d’esperar molts dies abans no puguem tornar a circular per aquests espais de realitat sense restriccions i sense aquest sentiments fins i tot de culpabilitat quan ho fem.

Tres finestres

En aquests dies de confinament disposem de tres finestres per obrir-nos al món i d’alguna manera sortir del nostre aïllament.

La primera de totes són les finestres de casa nostra. Ens permeten badar i contemplar el que passa a fora. És un paisatge que coneixem de sempre, però que aquests dies de ben segur que ens resulta diferent. El mirem moltes més vegades i veiem als nostres veïns i veïnes com també surten a les seves finestres i miren l’exterior de les seves llars. És una manera de deixar entrar aire nou a un lloc que està massa hores tancat i barrat.

També tenim les pantalles en els diferents formats i mides. Ens permeten entrar en altres llars i en altres mons. Són un lloc on és fàcil perdre’s i naufragar: ara cap aquí, ara cap allà. Amb facilitat pot arribar un moment en que ja no sabem on estem, ni que cerquem. Aquestes finestres que no fa massa temps no existien ens permeten mantenir la comunicació amb persones properes i que ara tenim lluny i que no podem veure ni tocar. Podem saber com es troben i com viuen el seu confinament. De fet cadascú viu un confinament particular ben diferent del que viuen els altres. L’ús massiu d’aquestes tecnologies també ens permet passar les hores sense cap objectiu massa definit, cadascú segons els seves preferències i gustos.

La tercera i no menys important, és la nostra finestra interior. La que ens permet endinsar-nos en nosaltres mateixos. Tenim moltes hores per fer-ho, moltes més de les que tenim en una situació de normalitat. Si ho sabem aprofitar bé, ens ha de permetre conèixer-nos millor i sortir reforçats d’aquests dies de tancament. Possiblement és la finestra més difícil d’obrir i la que ofereix una resistència més forta a ser oberta, però paga la pena intentar-ho.

Aprofitem les tres finestres i tractem de gaudir de l’experiència.

El paisatge urbà ha canviat

Els carrers estan buits, sense gent i sense cotxes. Les botigues estan tancades. Impressiona veure la ciutat d’aquesta manera. Se’m fa difícil posar paraules a les sensacions que tinc quan vaig pel carrer. La mirada de la gent és diferent. O potser és la meva mirada la que és diferent. Quan em creuo amb algú ens distanciem. La consigna de guardar la distància de seguretat s’ha instal·lat en el nostre cervell. Estem davant el que no havíem vist mai, i ni tan sols havíem gosat imaginar en el pitjor dels nostres somnis.

És mitja tarda i els carrers estan en solitud i en silenci. No hi ha cap infant al carrer. És una ciutat sense nens. Ni en plena canícula estival quan gairebé tothom ha marxat de vacances es pot veure la ciutat així. Ni tampoc els diumenges està tan i tan buida. Hi ha un parell de cotxes al semàfor. Els autobusos circulen sense ningú. El nombre de persones que quan circula pel carrer van guarnides amb mascareta de diferents models i amb guants va en augment. Està clar que la por s’ha endinsat en nosaltres.

Les ciutats són uns espais pensats perquè la gent és trobi en els seus carrers, places, parcs, botigues, bar i restaurants. No estan pensades perquè ens tanquem a les nostres cases, sense sortir-ne. L’ésser humà és un ésser fonamentalment social. Necessita el contacte amb els altres. Necessitem tocar-nos i compartir converses. El que estem vivim ens està afectant en el que és més essencial de nosaltres mateixos. Fins i tot, els més solitaris de nosaltres tenim aquesta necessitat de comunicació social.

Aquesta situació tan estranya ens aboca a la utilització de les xarxes socials. Els estris que no fa pas massa alguns experts titllaven de tecnologia que comportava l’aïllament social, ara són les que ens permeten seguir en contacte amb les amistats amb les que no podem quedar al carrer. Estem descobrint nous programes i noves aplicacions que fins ara no havíem utilitzat mai. De fet, no sé que faríem amb tot el que està passant si a hores d’ara no disposem de totes aquestes noves eines tecnològiques.

Hem abandonat els carrers i ens estem relacionant a través de les diferents pantalles. És evident que no és el mateix, però no es queda altre remei. El paisatge urbà ja no és el que era. És diferent. Ha canviat, i possiblement nosaltres també estem canviant.

Cap de setmana apassionant

Arriba el cap de setmana, dos dies de festa per descansar i sortir... Ara l’únic que podrem fer és descansar i restar a casa. Sortir quedarà per molt més endavant. No podem ni preveure quan.

I cada casa es prepara de la millor manera possible per afrontar aquests dos dies. Amb els dies que fa que dura ja he pogut agafar unes petites rutines. Malgrat que sovint acostumo a rondinar contra la vida rutinària, són les rutines les que ens acaben donant un cert equilibri, benestar i tranquil·litat. Quan no en tenim tot ens costa molt més. De fet davant de qualsevol canvi de vida, el primer que sempre he establert són unes rutines.

Les situacions personals de cadascú són ben diferents. Alguns estem sols, d’altres en parella o/i amb fills, amb pares grans, en un pis gran, en un pis petit, amb balcó o sense, amb pati o amb jardí. I aquesta situació condiciona i molt el que podem fer o no, i el com ho podem fer i com ens podem organitzar. De ben segur que hi ha situacions personals que no han de resultar gens fàcils de portar, o més ben dit, hauria de dir de suportar. Algunes d’elles poden arribar a resultar explosives. Viure molta gent tancada en espais reduïts és molt complicat de gestionar per evitar l’aparició de conflictes.

Recordo el que vaig fer fa dos caps de setmana, el darrer cap de setmana normal i esperem que ben aviat i puguem tornar. Avui toca fer, si no fa, el que vaig fer ahir, sense cap pressa, tinc tot el dia per endavant: naufragar per les xarxes socials, escoltar música, badar per internet, llegir, mirar i escoltar les notícies, badar per la finestra, escoltar música, donar voltes pel menjador com un hàmster, fer “dissabte”, ..... Com podeu veure res d’especial. Anar a córrer o caminar per la muntanya, anar al teatre, o a algun museu, o moltes altres coses hauran de quedar per un altre dia que a hores d’ara encara no podem preveure quan arribarà.

No ens podem queixar fa un bon dia. O potser, ja que ens hem d’estar tancats, estaria millor un dia d’aquells rúfols. La veritat és que no estem mai contents.

Primavera en temps estranys

Aquesta matinada hem entrat a la primavera. Fa un dia assolellat que convida a sortir al carrer, al camp o a la muntanya per passejar i poder gaudir d’aquest bon temps, però avui no podrà ser. Estem confinats a casa. Tot just he baixat a llençar la brossa i a comprar una mica i res més. La resta del dia el tornaré a passar tancat a casa.

Com escrivia Antonio Machado:

“La Primavera ha venido

nadie sabe cómo ha sido.

Ha despertado la rama

y el almendro ha florecido”

La primavera haurà arribat i nosaltres tancats ni l’haurem vist arribar. Ho sabem perquè ho hem escoltat al Telenotícies.

Amb aquest hivern tan temperat els ametllers van florir ja fa dies. Tan de pressa han anat que el dia que s’inicia la primavera astrològica les seves flors ja han desaparegut deixant pas al fruit que ja comença a créixer.

A fora la natura segueix el seu curs. Fa dies que les flors de tots colors han esclatat en la natura. Recordo que divendres passat en el que va ser el meu penúltim entrenament hi havia flors al costat de tots els corriols i camins. Va ser el primer dia que vaig veure les flors de l’estepa blanca, una flor que m’encanta.

La ginesta ja ha començat a florir i també han fet la seva aparició els primers gallarets solitaris. Però no només aquestes flors, n’hi havia moltes més de les que desconec els seus noms.

Avui m’hauré d’acontentar a treure el cap per la finestra i poca cosa més i esperar. És farà llarg, molt llarg esperar en aquesta primavera en aquests temps tan estranys de confinament.

Tenim molt de temps

Aquest matí ha fet una setmana que després d’escoltar i llegir diferents notícies vaig decidir restringir els meus contactes socials abans que arribessin les decisions dels diferents governs. Així començava la meva reclusió que en un principi no em semblava que seria tan severa. Pensava que podria sortir a córrer i caminar per la muntanya i a fer algun passeig. Però ben aviat aquesta possibilitat també va quedar tancada. Diumenge gairebé de matinada i amb dubtes sortia a córrer per darrera vegada per la Serra Galliners que tinc ben a prop de casa. I a mig matí passejava acompanyat pel barri “fantasma” que tinc al costat de casa: Can Gambús. Es tracta d’un barri que només té els carrers, però on no hi viu ningú o gairebé ningú, ja que va agafar l’inici de la crisi. Tot just ara estan en construcció un parell de blocs.

A hores d’ara som majoria els que fem bondat i ens estem a casa. Ens intentem organitzar la jornada el millor possible per no desesperar al llarg del dia. Des d’abans d’ahir a mig matí que vaig sortir a comprar que no he sortit. No és quelcom nou, ja que sempre m’ha agradat estar-me a casa, però tot resulta molt diferent. No hi estic per voluntat pròpia, hi estic per obligació. Hi estic perquè m’ho manen des del Gobierno i des del Govern.

La llibertat ha estat sempre un dels bens més preuats per a mi. Fins i tot m’atreviria a dir que algunes de les decisions personals més importants de la meva vida han estats guiades pel meu afany de ser un home lliure. No m’agrada que em diguin el que haig de fer. En gran manera em disgusta sentir-me controlat. Vull poder sortir i entrar sense donar explicacions.

Però a hores d’ara ens demanen que per responsabilitat personal i per tal d’evitar mals majors evitem en la mesura del possible sortir de casa, i sobretot, que tinguem els menys contactes físics. En el meu cas és ben senzill: visc sol, per tant els contactes socials “reals” son ben minsos. Tan sols es produeixen al moment d’anar a comprar.

Tantes hores a casa donen per molt. Entre altres per badar per la finestra i contemplar les finestres dels altres habitatges. Darrera de cada finestra hi ha una vida o més d’una, cadascú amb els seus pensaments i problemes personals, i que entoma el que estem vivint aquests dies a la seva manera. Aquest pati interior en el que no fa pas massa temps hi havia uns quants arbres de mida important, amb poc temps ha canviat i molt. Primer van ser els alts xiprers que per por a que caiguessin els vam fer tallar i desprès el Gloria que va fer caure tres pins que ja feia dies que s’havien anat inclinant. Ara la visió de les finestres és més nítid i directe.

Aquests dies estem tots recloses al nostre cau, aprofitem-los per a nosaltres mateixos. Ja no ens podem queixar de que no tenim temps.

Tot just acaba de començar

Fa uns dies vivíem tots ben contents i alegres confiats en la nostra manera de viure i amb els neguits de sempre, als que moltes vegades ens hi acostumem. Ben poc ens pensàvem la que ens vindria a sobre ben aviat. No teníem previst a curt termini que res pogués canviar de forma tan sobtada.

A través dels mitjans de comunicació ens arriba un convidat nou, el coronavirus. No sabíem pas que era. Tots recordàvem l’alarma exagerada de la grip A i de la grip aviària i no en fem massa cas pensant que serà si fa no fa el mateix. Ja sabem que sempre exageren. A més és quelcom que afecta als xinesos. Està molt lluny. Ens ho mirem de reüll i seguim com sempre. Molts pensem que aquest nou convidat no deixarà de ser una notícia més d’aquelles que desapareix de les nostres vides tal com ha arribat.

Però resulta que no és així. Amb una velocitat del tot inesperada aquest convidat desconegut s’instal·la entre nosaltres i comença a ocupar les hores del nostre temps. Que afecti als italians ja ens comença a preocupar. Està molt a prop!

Encara titllem d’apocalíptics a qui ens fan arribar missatges alarmants i que demanen començar a prendre mesures dràstiques. D’això no fa ni una setmana. Fèiem vida normal i malgrat contemplar amb estupefacció les imatges que ens arribaven d’Itàlia ens ho agafàvem amb humor.

Ara ja el tenim dins de les nostres vides. S’ha colat fins a dins de les nostres cases. Esmorzem, dinem, sopem i dormint amb el coronavirus. Ens ha canviat el nostre dia a dia, les nostres rutines i els nostres hàbits. Se’ns ha acabat sortir amb total llibertat de casa. Hem de passar les 24 hores del dia entre les quatre parets intentant tenir contacte físic amb les menys persones possibles. I el més fotut de tot que malgrat que ens diuen que els contagis acabaran baixant, cada dia que passa van en augment. Ja ens hem fet a la idea que estarem molts i molts dies així. Tots els nostres plans de futur per aquests dies totalment trastocats. Estem buscant estratègies per passar-ho el millor possible. Però no sabem la seva durada i això ens preocupa.

Carretera de Terrassa deserta ahir a mig matí.

El que tots tenim coll avall és que un cop s’acabi aquesta mena de mal son que en alguns moments ens recorda pel·lícules i novel·les de ficció, mai res serà com abans.

Una manera molt diferent de morir

Lluís Maria Xirinachs, va estar, i és encara, un personatge que no deixa indiferent. El recordo molt bé del període de la transició política en la que de forma tossuda s’asseia cada dia davant de la presó Model per demanar l’amnistia; i també de la seva època de senador. Amb el temps va deixar de ser un personatge públic, però de tant en tant encara va aixecar fortes polèmiques en els mitjans de comunicació. Com a molts, en va sorprendre la seva “misteriosa i estranya” mort a l’agost del 2007.

Vaig assistir al seu enterrament. No ho vaig dubtar en cap moment, però tampoc recordo quins van ser els motius exactes que em van dur a prendre aquella insòlita decisió en mi.  

L’aparició del llibre de Jordi Lara, “Sit nits d’agost” va despertar la meva curiositat i interès d’immediat.

Comença el llibre explicant el darrer viatge que el porta al lloc on havia decidit morir.

“Es van abraçar una estona llarga i es van dir coses que no sabrem mai; ens podem imaginar dos homes a qui ningú no obliga a acomiadar-se però ho fan i per sempre; ens podem imaginar l’abraçada a l’últim humà que veurem com en l’extinció de l’espècie?”

“Va mirar pel retrovisor. En aquella petita llenca de mirall va veure l’al·lucinació d’un home sol i radiant plantat en el desconcert d’una cruïlla de camins, envoltat d’arbres que semblaven esperar-lo per quedar-se’l, esguardant de perfil alguna cosa enlaire, qui sap què però enlaire, ja del tot aliè al cotxe que s’allunyava”

Tant la nota manuscrita de comiat que duia la bossa:

“En ple ús de les meves facultats

I ben lliurament

marxo

perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç

no em busqueu

no he de menester auxilis.

Si algú em troba

li prego que,

estigui jo com estigui,

no vulgui ell pertorbar

la meva soledat

i el meu silenci.

Gràcies!”

Com el que podem considerar una mena de testament vital

“He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya i França i per Itàlia

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta ...

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació esdevé

sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

Ella és una mica més lliure,

perquè jo soc en vosaltres, amics.”

Encara ara m’impressionen.

El títol del llibre resulta enganyós. Esperava trobar una descripció “literària i fabulada” de com havien estat els darrers dies de Xirinachs a la muntanya en solitud. Això només ho trobo cap al final del llibre, però la major part de les pàgines es dediquen a fer una mica de repàs a una vida a una forma de ser i estar en el món que va deixar petjada. També explica les trobades i converses amb les persones que d’una forma o altra van tenir alguna mena de relació amb aquesta mort.

Darrerament he llegit força llibres que d’una manera o una altra tracten aquest tema. Seran coses de l’edat o seran meres coincidències temporals?

“¿Com s’escull, l’últim tros de terra que trepitjaràs? Però una hora o altra ve el gest sense retorn, quan s’asseu per no tornar-se a alçar; la vida és plena d’últimes vegades que no avisen però avui ell ho sap i coneix, a més, el valor de seure, sobretot de seure on la gent no sol seure o no ha de seure, com s’havia assegut tants dies al carrer Entença o la plaça de Sant Jaume; com no havia segut tants dies quan calia seure al senat. I avui, quan s’asseu, ¿per què protesta? ¿I davant de qui?” Aquesta manera de morir escollida amb tota la consciència genera molts interrogants. Impressiona tanta sang freda davant d’un fet que a tots ens fa molt de respecte. I la  seva planificació, ja que pel que sembla feia 5 anys que ho havia decidit.

“Morir sense fer fressa, sense funerals, en soledat, això és el que ell voldria. Però sobretot envejava la bestiola que podia morir sense acomiadar-se de ningú. Al capdavall familiars i amics van acabar acceptant aquella mort volguda encara que no l’entenguessin gaire, però molt pocs van pair que en Lluís no els hagués avisat abans per estalviar-los l’angoixa dels sis dies què va estar desaparegut, o el fet de sentir-se exclosos d’una intimitat que potser alguns es disputaven suaument” Va morir en soledat, però la seva mort va fer molta fressa. No va ser una mort qualsevol.

“El cert és que aquella mort va incomodar uns i altres”... “Xirinachs mort va ser el pacifista decebut, el malalt desesperat, el lluitador rendit, el màrtir malaguanyat” ... Cadascú ho interpretava a la seva manera, o de la forma que més convenia als seus interessos.

“... espiant-lo des d’aquestes pàgines, aferrats a la literatura però condemnats a la vida, compadint-lo i admirant-lo sense estar segurs que li escaigui una cosa o l’altra, contents de no ser ell però envejant-li el valor.”