“Hi havia una forta maregassa i el barco trontollava amb violència entre
les ones, que li venien d’un costat i de l’altre. La proa s’enfonsava al mar, i
la mateixa força que l’enfonsava l’enlairava i la deixava caure amb estrèpit
sobre la superfície embravida de l’aigua. ...”
Metàfora de la tempesta interna
que viu el protagonista al llarg d’aquest viatge de traspàs d’una vida amb els
pares en la seva illa, a la vida que l’espera a la gran ciutat en terra ferma.
“Era la primera vegada que en Manuel agafava el barco tot sol. Sempre hi
havia anat acompanyat per algú de la família, però aquella vegada havia decidit
que era prou gran per fer sol un viatge tan curt.”
El protagonista, Manuel, viu en
una illa i “per aquells indrets tothom
estava avesat a la presència del mar, a l’influx que havia tingut en les seves
vides... Tothom sabia que el mar era una frontera inexpugnable i que res no es
podia fer contra la seva extensió infinita: assenyala les distàncies amb terra
ferma i confirma llunyanies i soledats”
Arriba l’edat en que Manuel ha de
començar a prendre decisions: “La ciutat
era el món on totes les possibilitats eren realitzables, mentre que la vida del
camp era l’indret on totes les realitats s’havien acomplert; l’un era el món
del canvi; l’altre, el de la permanència. L’un, de l’alteració, l’altre, de
l’inalterable. La vertadera realitat hauria de ser aquella que les contenia
totes dues i que no renunciava ni a la complexitat ni a la unitat”
“La ciutat tenia això de bo, que un podia projectar-hi els desigs, les
necessitats i les idees i, gairebé sempre, responia a les exigències i a les
peticions que li havien estat encomanades, tot el contrari de la natura, que
s’imposava amb ordre i llei sobre la voluntat dels homes” Aquests són els
pensament del Manuel sobre la ciutat i la natura i pel seu futur s’inclina
clarament per la ciutat.
“Manuel mai no s’havia parat a pensar què li agradaria fer de gran, ja
que fins aleshores no havia hagut de decidir res i tot li estava bé”
Decideix marxar de l’illa cap a Barcelona, la gran ciutat i allunyar-se del lloc
on havia viscut fins ara. “No sentia cap
nostàlgia, ni neguit, ni recança; aquell lent allunyament del que deixava
enrere era un alliberament que li omplia d’aire el pit”
Ja des de la infantesa era rebec,
i aquest caràcter seu el feia mereixedor de càstigs sobre tot materns, “llavors sentia com si es trenqués la seva
persona com si es fracturés tot el seu ésser en molts bocins impossibles de
reunir i coordinar, i lluitava, contra tothom per preservar íntegra aquella
part d’ell; una part encara gairebé desconeguda, però que considerava la més
pròpia i determinant”. “Una ràbia,
violenta i incontenible, li desbordava l’enteniment i, com un orat, era capaç
de trencar tot el que tenia al davant.” Moltes vegades, però “en lloc de lliurar-se a la violència, es
recloïa en ell mateix tan radicalment que es veia obligat a emmudir i amagar-se
en els llocs més inversemblants”.
El casalot, que havia estat la
hisenda de la família es va convertir repetides vegades en el refugi després de
les seves rebequeries. I allà va anar fent descobertes sobre el passat de la
seva família: llibres, papers, ... Allà “va
sentir que havia entrat a l’edat adulta gràcies a aquelles lectures”. Unes
fotografies antigues de la seva mare i unes cartes trobades per casualitat dins
unes capses de cartró negra, desvetllen alguns secrets de família fins
aleshores amagats. “Li feia mal saber que
la seva família estava compromesa en aquell delicte tan atroç, i entenia
l’atmosfera de culpa, de remordiment i de tristesa que hi havia hagut sempre a
casa”
El viatge en el barco cap a la
ciutat, cap el futur és un bon moment per reflexionar sobre ell mateix i sobre
el que vol. És el viatge cap a l’autonomia personal, volgut, desitjat i somiat,
però que en el moment en que es fa realitat ens remou totes les pors i temences
davant la solitud de la vida. “Volia
assaborir aquell primer viatge en soledat, gaudir de les idees que li
proporcionava i deixar-se emportar pels moviments de la ment, que semblaven
seguir el ritme de l’embarcació”
“Potser havia decidit massa de pressa anar-se’n de la seva terra a la
recerca d’uns confins més oberts i ara, quan ja no tenia altre remei que
assumir les conseqüències d’aquella decisió, se’n penedia. No es penedia
d’haver-se’n anat: la perspectiva que li oferia el viatge cap a l’altra esquena
del mar exercia sobre la seva imaginació un efecte alliberador que li donava
energia i ànim: tant pel fet d’anar-se’n de casa com pel d’arribar a la ciutat.
Allí l’esperava un món nou, ple d’afany
i confiança, on seria possible obrir-se a una vida lliure de penitència,
recança i simulació. Però havia hagut de renunciar a moltes coses i li dolia
deixar-les, potser perquè quan tornés ja mai res no seria com abans”.
“La tempesta semblava voler posar un to advers a l’esdeveniment”
“Mai no hauria pensat que aquell desig d’anar-se’n tingués unes
conseqüències tan cruels per a la seva existència” “Els hàbits i la rutina de la vida havien donat ordre i sentit al viure
de cada dia” Ara sol i desemparat hauria de crear-los ell mateix
A la cabina del vaixell es troba
amb un mariner, un vell llop de mar amb qui conversa llargament i rep una lliçó
de vida:
- “És l’única manera possible de viatjar: sol. La resta són ximpleries.
Sempre és bo viatjar sol perquè un té temps de pensar, ordenar els pensaments,
els records i les idees. Embarcat, o penses o t’avorreixes, i les dues coses
són necessàries per a la vida dels homes.”
- “Així que ets un aventurer: un que vol jugar amb el que es va deixant
enrere. És un joc perillós però has fet molt ben fet; més tard o més d’hora un
home ho ha de fer això. Amb el canvi i l’allunyament un transforma la visió del
món i això, de retruc, afecta la persona, que, des d’aquell moment, ha de
plantejar-se, gairebé de nou, totes les coses.”
- “El viatge afavoreix qui té la qualitat de reconvertir la mirada i el
punt de vista. Sempre hi ha una transformació, la vida és una transformació
constant; la transformació d’alguna cosa d’un mateix en una altra diferent. I
algunes vegades els viatges acceleren aquesta transformació”
- “No tothom presta atenció a la seva persona, quan vol esbrinar què és el
que passa quan una pertorbació ha transformat l’ordre de les coses i ha fet
perdre la confiança en un mateix. Per fer això s’ha d’exercir una disciplina...
Aquesta disciplina només es pot practicar en soledat...”
- “Hi ha gent que es conforma amb el que té i amb el que l’espera, i
d’altres que no ens podem quedar indiferents quan veiem el que ens toca en el
repartiment”
- “No creguis que l’experiència és tan bona, ni tan sols t’estalvia de
tornar a fer allò que mai no tornaries a fer i, damunt, et priva de fer el que
tal vegada estaves destinat a fer. La falta d’experiència és tan dolenta com
tenir-ne massa. Ni una cosa ni l’altra t’ajuden quan en tens necessitat”
S’apropa al seu destí. El viatge
s’acaba. “El mar havia perdut la
violència que havia assotat el barco durant el trajecte. El vent havia amainat
i les ones, amples, espaiades i profundes, arribaven fins a l’embarcació
movent-la amb un ritme lent, compassat i dòcil”
“El vent va seguir bufant fins a dissoldre definitivament la calima.
Quan en Manuel baixava la passarel·la, el sol, lluent i escalfador va
il·luminar el moll ... va entrar a la ciutat per la Porta de la Pau” I en
Manuel arriba a Barcelona en pau amb si mateix i amb el seu passat disposat a
iniciar una nova vida.
Enstpringen és un petit llibre,
una petita joia amb el que paga la pena passar una tarda llegint.
