Més lluny, hem d'anar més lluny

Complicat, complicat tot això de l’Estatut. Portem més de dos anys donant-li voltes i més voltes i escoltant les més diverses opinions al respecte. Veiem com alguns on havien dit blanc després van dir negre o qualsevol altre color. Estem a poc més d’un mes del referèndum i amb un govern de transició.

Tota la història d’aquest govern tripartit ha estat farcida de discussions ventilades a la llum pública, quan les discrepàncies en el si d’un govern s’han de resoldre de portes en dins i no en els mitjans de comunicació.

La discussió de l’Estatut al Parlament Català va ser llarga i només en el darrer minut de la pròrroga es va aconseguir arribar a un acord. Aleshores això es va vendre com un final feliç, amb foto i cava. Teníem un Estatut defensat pel 90% del nostre Parlament! Això semblava una gran victòria. Amb aquest gran recolzament ja podíem anar a Madrid a negociar. Érem forts. Tot era totalment fals. Un acord en el darrer moment després de tants i tants dies de discussions i quan ja semblava que l’acord no seria possible era un acord feble, i possiblement un acord simplement estratègic per fer-nos il·lusionar per aquest nou Estatut. La unitat entre els partits no existia.

La presentació unitària de l’Estatut al Congrés va ser un miratge. La unitat del Parlament català es va desfer tan ràpid com el sucre en un tallat. Aviat cada partit va anar per ell, tractant de negociar pel seu compte i de ser el millor “alumne” treure les millors “notes” a Madrid, mentre els centralistes ens atacaven i insultaven a tort i a dret sense descans. I així varem arribar a la foto Zapatero-Mas. Mas va assolir “la Matrícula d’Honor”. Aquest va ser el primer gran disgust. Els insults i els retrets varen continuar.

El 18 de febrer els catalans cansats ja de tot plegat, varem sortir al carrer per reclamar el nostre dret a decidir i el nostre sentiment com a nació. D’alguna manera es recordava aquell vell i bell lema de la transició “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Finalment tenim un Estatut segurament millor que l’Estatut de 1979, però també molt allunyat de l’Estatut que volem molts catalans. I ara ens pregunten si volem aquest Estatut.

Ho tinc clar, vull una millora de l’Estatut actual, però no m’agrada l’Estatut que m’ofereixen penso que ens mereixem un millor Estatut, començant pel reconeixement ple de Catalunya com a nació. A més no m’ha agradat tot el procés que s’ha seguit en l’elaboració d’aquest Estatut: la poca unitat dels partits, la utilització partidista de tot el procés, la reacció d’Espanya, el poc que ens entenen, i el poc que fan per entendre’ns, les piruetes del govern tripartit, la poca implicació en el procés de l’Estatut del President de la Generalitat, el sentiment de ridícul que em fa sentir aquest govern en canvi continu, ....

El viatge ha estat llarg

ple d’aventures i coneixences.

Però Itaca encara és lluny ....

Hem d’anar més lluny

dels arbres caiguts que ara ens empresonen,

més lluny, sempre més lluny

de l’avui que ara ens encadena.

L'amic Segis

Avui es compleixen 150 anys del naixement de Sigmund Freud, Segis pels amics. En els meus temps universitaris em vaig acostumar a anomenar-lo així.

Encara que moltes de les seves teories es poden considerar d’alguna manera superades, no es pot negar la seva gran influència en l’art i en el pensament de tot el segle XX. Les idees que va posar sobre la taula eren trencadores i revolucionàries; oferien un punt de vista nou i completament diferent respecte al que s’havia pensat fins l’aparició de les seves teories. De fet moltes de les teories psicològiques vigents i també moltes de les obres d’art actual no les podríem entendre sense les aportacions de l’amic Segis. Moltes gràcies per tot Segis. Si no ho heu fet no oblideu de llegir algun dia algunes de les seves obres fonamentals: “Lliçons introductòries a la psicoanàlisi” (un resum de la seva teoria fet per ell mateix en unes conferència que va donar als Estats Units) “La interpretació dels somnis” (un clàssic entre les clàssics), “Psicopatologia de la vida quotidiana” (per poder interpretar tots els nostres oblits diaris), “Totem i tabú” i “Malestar de la cultura” (algunes de les seves idees sobre la societat i la cultura)

Informe Sanuy

Quan podia escoltar la tertúlies del matí de Catalunya Radio del programa de l’Antoni Bassas sempre m’havia agradat molt la dels dimarts amb el Lluís Foix, Pere Portabella i Francesc Sanuy. Aquest darrer sempre el trobava molt encertat en els seus comentaris i opinions i, sobre tot, gaudia també del seu sarcasme. Ara ja fa un temps que no les puc escoltar.

Quan vaig llegir que el F. Sanuy havia escrit aquest llibre em va interessar llegir-lo. Tal i com indica el propi subtítol del llibre fa un defensa del petit comerç i una crítica de “La Caixa” en dos apartats clarament diferenciats.

Encara que l’he trobat poc ordenat en les seves explicacions, m’han interessat les dades i els arguments que aporta per defensar la seva opinió. Tota la legislació està sempre per defensar a les grans superfícies i les grans empreses i el consum desaforat del consumidor encara que no tingui cap necessitat del producte que compra. Tant el petit comerç com la petita empresa prou feina tenen a sobreviure i a sobre són acusats per alguns estudis amb interessos molt particulars de ser els culpables del diferencial de l’IPC català quan l’explicació d’aquest diferencial cal cercar-lo en altres causes que Sanuy esmenta en el llibre.

Presenta “La Caixa” d’alguna manera com el gran amo de Catalunya, una entitat que en un principi ha de ser benèfica i social i que el que fa és invertir en les grans empreses espanyoles i en les seves filials internacionals. Avui mateix en tenim un exemple clar en la anunciada fusió de les empreses d’autopistes italianes i espanyola que sembla que estarà dirigida per un home de “La Caixa”.

No hi ha pràcticament empresa espanyola en la que “La Caixa” no hi participi. A més segons explica en l’Informe pocs homes copen els llocs de poder i la major part dels casos no són públics quins són els seus guanys. És més aquests llocs es nomenen a dit entre un grup selecte sobre el que no s’exerceix cap tipus de control. Malgrat que la seva gestió no es bona segueixen cobrant fortunes i segueixen dirigint aquestes empreses. Exerceixen un fort poder sobre els diferents partits i sobre el poder polític per la gestió que fan dels préstecs.

Entre altres un escàndol concret del que fa esment són els peatges, ja que l’empresa d’autopistes és de “La Caixa”: cobrar els peatges deu ser l’obra social d’aquesta entitat. Mai ho he entès, però després del llibre encara entenc menys la raó de la persistència de per vida dels mateixos una vegada s’ha amortitzat l’obra feta. I crec que es pot considerar que algunes autopistes ja fa anys que deuen estar amortitzades. Són una estafa i un negoci clar i net a costa dels conductors, que paguen diverses vegades pel mateix servei: els impostos ordinaris, els impostos especials sobre la benzina, per la compra del cotxe, i si volen fer servir les autopistes els peatges, que a més acostumen a generar cues i col·lapses de trànsit en dates assenyalades.

Estar clar que uns pocs privilegiats viuen molt bé a costa de la resta de la població que els mantenim i paguem els peatges, les comissions bancàries, el canon de l’aigua i d’altres empreses energètiques que són el negoci d’uns pocs, sempre els mateixos.

Què podem fer per tal què algunes coses canviïn ? Potser ens hauríem de negar a pagar pel que considerem que és injust ?

La Velocitat de la Llum

Fa tres anys vaig llegir “Soldados de Salamina” i després vaig veure la pel·lícula; ambdues em van agradar. Quan en Javier Cercas va publicar el seu nou llibre no vaig dubtar gens a comprar-lo i finalment li ha tocat el torn de ser llegit.

M’ha decebut. Després de l’anterior novel·la m’esperava alguna cosa més. En Javier Cercas continua jugant amb el lector, tot deixant moltes vegades el dubte de si el que explica és autobiografia. Això mateix passava en “Soldados de Salamina”, però així com en aquella aquest narrador és un personatge sobre el que sentia afecte, en canvi, el narrador d’aquesta darrera novel·la es antipàtic des d’un començament i a mesura que avança la història la canvia la meva opinió sobre ell, més aviat empitjora.

Explica els dubtes que té de com escriure una novel·la sobre un personatge que coneix en una Universitat americana, en Rodney ex-combatent al Vietnam i amb una fosca història en aquella guerra.

La història s’explica en primera persona i fa esment de les dificultats de pair un èxit literari inesperat, i com passats els anys es produeix un retrobament fugaç amb l’amic americà. Després de patir una forta desgràcia i d’un any en el que el narrador fa un vida solitària i estranya decideix tornar als Estats Units per retrobar-se, de nou, amb l’amic americà, i aprofitar la seva experiència de viatge a la part fosca del ser humà per tractar de sortir del seu propi pou. No acaba de produir-se aquest retrobament, però el narrador aconsegueix sortir del pou negre que es trobava enfonsat.

Ben aviat l’argument de la novel·la deixa de tenir interès, i encara que en alguns moments aconsegueix recuperar-lo, aquest es va diluint a poc a poc, fins deixar un mal regust de boca, i acabant d’afirmar: “No m’ha agradat” De moment he tret a Javier Cercas de la llista dels meus escriptors favorits.

Paisatge amb figura

Paisatge amb figura

Mira com la tendresa també s’instal·la
dins aquest vast domini que tant t’afeixuga.
¿No creus que aquesta quietud és el que més
t’apropa a aquella pau que sempre dius que deleges?
S’ha fet fosc i s’encenen a poc a poc les llums.
Cada mot que escrius és una prova irrefutable
d’aquella afirmació constant de tu mateix
que tanta falta et fa per no sentir-te
ni massa sol, ni massa desolat.
No ignores tanmateix que un mot esborra l’altre
i que pot molt ben ser que en acabar el poema
et sentis enxampat a la subtil teranyina
que tu mateix hauràs anat teixint.
La vida té aquest risc i d’altres que coneixes
força bé, però val la pena viure-la
bevent-ne a cada instant tot el licor.
Només així podràs apreuar la tendresa
que, com un solatge inesperat, és al fons
del got ple a vessar que ara et toca de beure,
i reconciliar-te, lúcid i escèptic alhora,
amb el teu propi fat i amb el dels altres.

Miquel Martí i Pol

Societat hipòcrita

Som una societat plena d’hipocresies, ho demostren amb claredat molts fets i moltes notícies quotidianes. Segurament hem aprés a viure amb aquestes hipocresies i contradiccions i moltes vegades en som poc conscients. El darrer exemple l’hem tingut aquesta darrera nit amb el tema de la convocatòria del “macrobotellón”, la seva prohibició en algunes ciutats, i les conseqüències en forma de violència injustificada al carrer.

Les autoritats i una part de la societat s’escandalitza pel consum excessiu d’alcohol al carrer. Una societat promocionadora del consum d’alcohol pretén que els seus joves no en consumeix a l’aire lliure. Si en volen consumir han d’anar a locals tancats i on hauran de pagar molt més pel consum legal d’alcohol. Som un país on la festa sempre ha anat relacionada directament amb el consum de l’alcohol, que de fet sempre ha estat ben vist. Només cal recordar la relació que s’estableix entre el Nadal i el cava i altres exemples que a tots ens poden venir al cap. Potser si que és preocupant l’excessiu i continuat consum d’alcohol per una part de la joventut, però també per una part de la població adulta. De fet fa temps que no es donen dades sobre el nombre d’alcohòlics i dels costos econòmics, laborals, personals, i sanitaris que aquest consum produeix. Al mateix temps els impostos que graven l’alcohol són una bona font d’ingressos pel Govern. Per una banda prohibim, per una altra ens preocupa que no es vengui suficient cava.

És clar que el “botellón” és una conducta que molesta als veïns que el pateixen directament en les seves places i carrers. Però si aquesta conducta es fa a llocs tancats on es paga més, ja no ens preocupa tant. I si a més aquests nois i noies no condueixen el cotxe per tornar a casa la preocupació segueix disminuint. O sigui, que si es consumeix alcohol encara que sigui en excés, però es segueixen les regles, aquest consum ja no es preocupant. El cert és que tot plegat em sembla una situació molt hipòcrita.

Els mots

Deixa que els mots conservin el misteri
del seu origen, per impur que sigui;
però salva'ls si pots de la feixuga
servitud que els sotmet a gratuïtes
verbositats, a incerts malabarismes.

L'essencial es diu amb senzillesa.

El poema, que sigui l'aire en què
cada mot, exaltant-se, recuperi
la plenitud, l'esclat, la fantasia.

Miquel Martí i Pol

La saviesa i la contemplació

¿ Acaso los demás bienes son de alguna utilidad sin razón y sabiduría ? ¿ Encontraría provecho un hombre en poseer y hacer muchas cosas sin la razón ? ¿ No tendría más bien que contentarse con poco ? Piensa esto: ¿ no es verdad que obrando menos cometería menos errores, experimentaría menos fracasos, y que con menos fracasos sería menos desgraciado ?

“Eutidemo o El Discutidor”

Plató

Primer període d'instrucció

“La primera cosa que notes quan arribes aquí és que la realitat ha reculat fins a un estadi primitiu, perquè en aquest lloc només manen la jerarquia i la violència: els forts tiren endavant, els febles no. Només de passar la porta em van insultar, em van pelar al zero, em van posar roba nova, em van despullar de la meva identitat, de manera que no va caldre que ningú no em digués que, si volia sortir viu d’aquí, havia de mirar de mimetitzar-me amb l’entorn, dissolent-me en la multitud, i també havia de ser més brutal que els meus companys. La segona cosa que notes és encara més elemental. Abans de conèixer això jo ja sabia que la felicitat perfecta no existeix, però aquí he après que tampoc no existeix la infelicitat perfecta, perquè qualsevol mínim respir és una font infinita de felicitat”

“La velocitat de la llum”

Javier Cercas

El que explica aquest personatge de la novel·la de Cercas m’ha recordat algunes de les sensacions que vaig tenir el primer dia de mili, d’això ja fa uns quants anys. Per sort ja fa temps que el servei militar obligatori està abolit.

Què és un escriptor?

¿Què és un escriptor?

- ¿Què vols que sigui? –em vaig impacientar-. Un paio que és capaç de posar les paraules l’una rere de l’altra i que és capaç de fer-ho amb gràcia.

-Exactament –va aprovar en Rodney-. Però també és un paio que es planteja resoldre problemes molt i molt complexos i que, en lloc de resoldre’ls o mirar de resoldre’ls, com faria qualsevol persona sensata, els torna encara més complexos. És a dir: un tocat de l’ala que mira la realitat, i de vegades la veu.

-Tothom veu la realitat –vaig objectar-. Encara que no estigui tocat de l’ala.

-Aquí és on t’equivoques –va dir en Rodney-. Tothom mira la realitat, però poca gent la veu. L’artista no és pas el qui torna visible l’invisible: això sí que és romanticisme, encara que del pitjor que hi pot haver; l’artista és el qui torna visible el que ja és visible i tothom mira i ningú no pot o sap o ningú no vol veure. Més aviat ningú no ho vol veure. És massa desagradable, sovint és espantós, i cal tenir els pebrots molt grossos per veure-ho sense tancar els ulls o sense arrencar a córrer, perquè qui ho veu es destrueix o es torna boig. Llevat, és clar, que tingui un escut amb què protegir-se o que pugui fer alguna cosa amb el que veu. –En Rodney va fer una pausa i va continuar-: Vull dir que la gent normal pateix o frueix la realitat, però no en pot fer res, mentre que l’escriptor sí que pot, perquè el seu ofici consisteix a convertir la realitat en sentit, encara que aquest sentit sigui il·lusori; és a dir, la pot convertir en bellesa, i aquesta bellesa o aquest sentit són el teu escut. Per això dic que l’escriptor és un tocat de l’ala que té l’obligació o el privilegi dubtós de veure la realitat, i per això, quan un escriptor deixa d’escriure, acaba matant-se, perquè no ha sabut treure’s el vici de veure la realitat però ja no té un escut amb què protegir-se’n. Per això es va matar Hemingway. I per això quan algú és un escriptor ja no pot deixar de ser-ho, fora que decideixi jugar-se-la. Ja t’ho deia: un ofici molt cardat.

“La velocitat de la llum”

Javier Cercas

La Sombra del Viento

“La Sombra del Viento” va estar un llibre de gran èxit en el seu moment, i aquest èxit s’ha perllongat en el temps. Va despertar la meva curiositat i el vaig comprar. Va passar a formar part del prestatge de llibres per llegir, aquell prestatge on s’acumulen els llibres que tinc pendents de llegir, a l’espera de que algun dia tinguin la fortuna, com d’alguna manera passa al principi del llibre, que l’atzar faci que aquell llibre concret sigui escollit.

Té un començament brillant. De seguida entres en la història i en molts moments i restes enganxat de tal manera que vols continuar llegint per saber que passarà. De fet aquestes biblioteques enormes i misterioses on es troba un llibre com és “El Cementeri dels Llibres Oblidats” sempre m’han resultat atractives. En aquests aquest cas un dia els hi vaig llegir als meus alumnes de sisè i els hi va agradar. Ho faig sovint. Ho considero una bona pràctica i ells estan encantats amb aquests fragments de literatura.

Aquest Cementeri dels Llibres Oblidats em recorda amb certa manera espais literaris d’altres llibres: la biblioteca de “El Nom de la Rosa”, la biblioteca del protagonista de “Auto de Fe” de Elias Canetti, o en certa manera l’oficina kafkiana on treballa el protagonista de “Tots els Noms” de Saramago.

De fet la troballa d’un llibre a un prestatge, els motius que ens el fan agafar, resseguir les prestatgeries d’una biblioteca, entrar en una llibreria i comprar és moltes vegades una mena de misteri amb una gran força d’atracció.

Les descripcions que fa Carlos Ruiz Zafón d’alguns dels llocs et fa venir ganes de baixar un dia a la capital i anar a veure’ls. M’acostumo a passar quan llegeixo llibres, ambientats en llocs que sé que existeixen. En alguns casos he pogut visitar-los i ha estat molt agradable. Altres vegades els llocs ja els conec, i m’agrada comprovar si l’autor és capaç de recrear els ambients que recordo.

A mesura que avança la trama i es complica, hi ha algun moment que trobo que perd intensitat i ritme, encara que aconsegueix mantenir el nostre interès per saber com segueix i com acabarà. Entre els personatges destaca Fermin Romero de Torres, tot un encert amb uns diàlegs i expressions que formen part del millor d’aquesta novel·la.

La trama circular on tot encaixa, no per molt utilitzada deixa de ser interessant. En conclusió un llibre recomanable que es llegeix amb facilitat i rapidesa.

Insults racistes

No vull treure importància al que ha passat, però en els camps de futbol tenim el que ens mereixem. Diumenge rere diumenge, i partit rere partit, s’han convertit en uns espais lliures de la bona educació on el insult es permès i ben vist. De fet, m’atreviria a dir que, fins i tot, no s’entén un partit de futbol sense la utilització dels insults o al menys de paraules mal sonants.

Per quina raó es permet ? Es pot insultar a l’àrbitre i als jugadors. Els jugadors s’insulten entre ells i gairebé sempre aquests insults queden sense sanció. De fet el mateix Eto’o no fa pas massa va escopir a la cara d’un contrari i no va ser sancionat malgrat que aquelles imatges van donar la volta a Espanya. “Són coses del joc”, es diu.

I després en el món de les escoles hem de dir i ensenyar als alumnes que no s’han de insultar, que això és quelcom que no està bé, ... que hi ha altres formes d’expressar el nostre enuig i les nostres diferències.

Segurament seria necessari canviar moltes coses d’aquests esports on el insult, sigui del tipus que sigui, no està sancionat. No només quan aquests insults són racistes. O es què els insults tenen categories ? Hi ha d’haver insults permesos o insults prohibits ?

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

Amèrica

Frank Kafka no és un dels meus autors favorits però els seus llibre m’atrauen. Fins fa poc només havia llegit els seus llibre més coneguts, “La Metamorfosi”, “El Castell” i “El Procés” i alguns llibre de cartes. Les seves històries són sempre estranyes i tortuoses, en molts moments es situen fora de la realitat, encara que d’alguna manera aconsegueixen reflectir-la.

Al prestatge de llibres per llegir feia temps que tenia una novel·la seva de la que mai havia sentit parlar: “Amèrica”. L’havia comprat feia molt de temps en una oferta de llançament d’una col·lecció anomenada “Novelas Inmortales”, una d’aquelles ofertes que ofereixen dos llibres pel preu un. Anava acompanyat de  “La Regenta”.

“Amèrica” és un llibre anterior a les seves obres més famosos. Kafka relata com un noi arriba a Amèrica, el país del futur. El propi Kafka no semblava molt convençut d'aquest llibre ja que no el va voler publicar en vida. Va tenir que ser el seu amic Max Brod que el publiqués un cop mort.

No havia estat mai Amèrica” i per escriure la novel·la es va tenir que documentar. La primera part del llibre es pot considerar realista i allunyada del que popularment considerem com el món kafkià. Però a mesura que Karl Rossmann, el protagonista, es va endinsant en el món americà la història va agafant tics kafkians tant en les situacions que es produeixen, així com, en els personatges que van apareixent. En alguns moments comença a recordar alguns dels ambients estranys que tan bé sap descriure l’autor en les seves novel·les més conegudes.

No és una gran novel·la, però és fàcil de llegir i ofereix la possibilitat d’endinsar-se una mica més en la literatura de Kafka

Cridem qui som i que tothom ho escolti

Feia molt dies que tenia ganes de sortir al carrer i poder dir no públicament a moltes de les coses que estan passant i a moltes de les coses que estan dient de Catalunya. Malgrat tot tenia els meus dubtes i no veia gens clar la convocatòria de manifestació per aquesta tarda.

Al matí a casa escoltava algunes cançons per ambientar-me per la tarda. Entre d’altres la versió de Els Segadors de Subirachs i el Diguem No de Raimon. Sobre aquesta he pensat que el PP aviat la podrà utilitzar com a lema, ja que diuen que NO a tot, i a més tenen la sort que Raimon és del “Regne de València” i per tant, la poden considerar cantada en “idioma valencià”.

Després de dinar em feia molta mandra agafar el tren i baixar a Barcelona, però es tenia que fer. El dubte era si s’aconseguiria convocar a prou gent. El tren no anava massa ple. Al carrer que ens portava des de l’estació a Sants a Plaça Espanya era una corrua de gent amb estelades i altres elements típics de les manis. Podíem dir que s’han tornat a treure de l’armari els uniformes de les manis.

A las 17.05 estava a Plaça Espanya i fins a les 17.35 no hem començat a caminar. Bona senyal si triguem tant, és que hi ha molta gent. Al meu voltant encara s’escolten comentaris sobre la importància de ser molts, però ningú les te totes. Però a mesura que avancem veig que som molts els catalans que avui cridem “som una nació i tenim dret a decidir”. Que prengui nota els politics i que es posin a treballar en les nostres demandes i que no es deixin entabanar.

I com diu el poeta:

Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti,

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

MMP

A voltes cau una cortina espessa
damunt de tot, i tot esdevé estèril.
No és el silenci i és més que el silenci.
Floten els mots en una mar immòbil,
tota la cambra és un parany i esclaten,
inútilment, angoixes i projectes.
Res no distreu d'aquests instants terribles
com tancar els ulls i imaginar una noia
de cos propici al joc, a la baralla.

Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d'on procedeix,
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic i prou.
Més endavant ja diré d'altres coses.

Miquel Martí i Pol

Incivisme vial

Aquest matí anava en autobús. Per dues vegades s’ha tingut que aturar per la mala educació d’alguns conductors que aparquen el cotxe al lloc que els hi és més còmode sense pensar en els perjudicis que pot causar als altres.

Malgrat que el conductor insistia amb el clàxon, ha estat necessari esperar una bona estona. En el primer dels dos casos, una dona venia sense cap pressa amb les seves bosses ben plenes de comprar en un comerç d’alimentació. Tan imprescindible era tenir el cotxe aturat davant de la tenda ?

Si tots fessin el mateix, la circulació seria impossible. En casos com aquest m’entra un desig gairebé irrefrenable d’apartar el cotxe per la força. Sort que la meva veueta interior m’ho impedeix, però alguns no es mereixerien un altre cosa que quan sortissin de fer aquesta gestió tan urgent trobar-se el cotxe totalment aixafat; o potser desaparegut.

Simplement és un problema d’educació, i segurament qui és mal educat en aquesta situació també ho deu ser en d’altres situacions de la vida. A la porta de les escoles està ple de pares i mares que porten als seus fills i filles amb cotxe i no respecten a ningú a l’hora d’aparcar el cotxe per deixar-hi al fill. Malgrat que des de l’escola s’avisa repetidament per tal d’evitar aquests fets, sempre hi ha un reduït sector de persones que continuen fent el que els hi sembla. Després ja podem inculcar normes d’educació vial a l’escola, si l’exemple més proper que viuen és aquest incivisme quotidià. I aquest és un simple exemple d’entre molts altres actes d’incivisme vial.

La veritat és que em fastigueja molt tenim que conviure amb aquest incívics que a més acostumen a creure que tenen la raó, però se’m fa molt difícil pensar què es pot fer, que sigui efectiu, per canviar aquestes situacions.

Aprofitant les vacances

Matinar per fer el que m'agrada està bé. Ja no ho està tant per anar a treballar.

Però aquest matí m'esperaven moltes coses de les que m'agraden. Córrer amb el fred pels boscos del rodal, quan encara els animalons dormen, o simplement estan despertant del seu son. Anar a la capital amb tren amb una immillorable companyia i dues activitats engrescadores que finalment han estat millor del que esperava.

Ha estat emocionant veure el lloc on havia estat mestre, un dels mestres de mestres, Ramon y Cajal. Una posada en escena excepcional i inesperada. A l’antic Hospital de Barcelona, a la seu de la Real Acadèmia de Medicina on antigament hi havia la Facultat de Medicina hi ha un amfiteatre anatòmic del segle XVIII en un estat de conservació impecable. Sí, sí un d’aquells llocs que es veuen a les pel·lícules on el catedràtic dissecciona un cadàver al mig d’un gran amfiteatre i els alumnes observen i aprenen del mestre. La visita és gratuïta, però només es pot visitar el primer dimecres de mes de 10 a 12.

I després l'exposició Literatures de l’exili al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Sempre que he anat a veure exposicions al CCCB aquestes m’han agradat i la d’avui no ha estat una excepció. L'entrada ja es sorprenent, un túnel llarg, potser el túnel del temps, el túnel de l'exili, el túnel dels camps de concentració ....

Després les emocionants imatges de la gent fugint i les magnifiques paraules explicant sentiments i situacions. He recordat com el meu pare a vegades m’ha explicat com de petit va veure les fileres de carros, cotxes, camions del fugitius per la carretera que anava cap a Ripoll i els avions bombardejant. Què malament que ho van passar: primer la guerra civil espanyola, després de perdre la tristor de la fugida, la Segona Guerra Mundial i una segona fugida o un segon camp de concentració o d’extermini, segons els casos. I el que es veu a l’exposició són el testimonis dels que podríem anomenar els exiliats d'or, els que teníem diners, i capacitat intel·lectual per poder trobar una sortida d'aquella situació. Els altres segur que encara ho van passar molt pitjor, si això era possible. Quants anys i quants patiments i esforços perduts!

A part de l’entrada a l’exposició, personalment hi hagut tres moments impactants:

1.- Un fragment d’un text (“Nit i Boira”) de Mercè Rodoreda parlant dels camps d'extermini.

2.- Un text de Francesc Trabal sobre la necessitat de trobar la clau per tornar al seu país i les claus de la seva casa de Barcelona que encara duia a la butxaca dos anys després d’haver-ne sortit.

3.- I les imatges de Pere Quart recitant els seus poemes al Price i el crits de Llibertat i la el seu rostre encès. Era 1970 i encara faltaven 5 anys per la mort del dictador.

En resum un magnífic matí i una bona manera d’aprofitar aquests darrers dies de les vacances de Nadal

La hipocresia dels empresaris

A voltes amb el tema del cava català i del tabac, escoltem en els mitjans de comunicació les lamentacions dels pobrets empresaris que hi perden molts de diners amb tot el que passa. Ells que són tan bons, i mira que dolents que som tots els altres.

Però només cal estar atent i observar que ens enganyen. Bé, per ser més exactes no diuen tota la veritat. Ens amaguen de manera deliberada la part que no els interessa ensenyar a la opinió pública i així aconseguir de fer pena.

Ens expliquen amb pèls i senyals que han perdut un 4% de les ventes de cava català a la resta d’Espanya, però no expliquen que han augmentat d’una manera considerable les ventes a l’estranger.

Baixaran les ventes de les grans empreses de tabac degut a la pressió que reben els fumadors en els diferents països del primer món, tal i com, està passant al nostre país amb la nova llei, però no expliquen que això no serà un gran problema, ja que obriran mercat en els països en desenvolupament, on fins ara encara no hi havien entrat en fermesa. A la Xina, on hi ha 1 de cada 4 fumadors del món,no podran perquè no els deixen, però a la Índia, només per posar un exemple, tenen un mercat de 128 milions de fumadors.

Finalment, quan aquestes empreses fan balanç a l’acabar l’any, tan sols consideren que han guanyat quan han obtingut més beneficis que l’any anterior. No en tenen prou amb guanyar milions i milions d’euros, sinó que n’han de guanyar més que l’any passat, i suposo que així fins a l’infinit. I suposo que això seguirà així fins que aparegui el Ieti.

El passat, el present i el futur

Fa un bon dia; entra el sol per la finestra; aquell sol clar i fred d'un dia d'hivern. La ciutat està despertant. Tinc tot un dia per endavant; tinc un munt de feina per endavant. No sé per on començar; no acabo de tenir el cap clar; està una mica confús; el passat, el present i el futur.

El passat, uns quants anys, centenars de setmanes, milers de dies, i milions d'hores. Moltes vegades tot es confús, no està gens clar, tot es barreja en el fons del meu record. Jo tinc uns records i unes sensacions molt particulars, i sobre els mateixos fets i sobre els mateixos moments, altres persones properes tenen altres sensacions i altres records. Arriba un moment en que ningú sap com va ser amb exactitud aquell moment. La memòria ens traïciona; i finalment cadascú té la seva veritat de cada un dels moments del passat.

El present, l'ara és un moment, un instant difícil d'agafar. Passa ràpidament, en uns segons ja forma part del passat, i no es pot rectificar, no es pot recuperar. Ja ha entrat a formar part de la meva memòria falsejada del passat, i de la memòria falsejada del passat d'altres persones. El present és el moment de prendre decisions, de fer, fins i tot, de planificar el futur.

El futur no depèn en exclusiva d'un mateix; moltes vegades es fa difícil de planificar; pot estar ple de sorpreses. Malgrat que tractem de pensar-hi, mai resulta tal com l'hem planificat, hi incideixen massa factors.

I jo que decideixo en tot aquest entramat del pas del temps? Sóc una minúscula part de tot aquest entramat. Una societat que fa i decideix per mi, que m'adjudica un camí en el que jo hi tinc poc a dir. Unes persones al meu voltant, a prop o lluny que també condicionen tota la meva vida. Quina part de responsabilitat i decisió de la meva vida em correspon veritablement a mi? Ja m'està bé no ser responsable dels camins que pren la meva vida?

És molt còmode deixar-se portar pel riu de la vida i no tractar de fer-se el propi camí encara que sigui a contracorrent. Si analitzo bé, quantes de les decisions que he pres, que d'alguna manera han condicionat la meva vida, són, o han estat decisions preses veritablement per mi? Segurament ben poques, per no dir cap.

Evidentment aquestes reflexions deixen un mal regust de boca. Sóc el que els altres, el que tot el que em rodeja ha determinat que sigui. Jo no decideixo la meva vida, el meu camí, el meu present ni el meu futur.

Les veus del Pamano

Quan visito algun poble petit, sobre tot, si és de muntanya acostumo a entrar al cementeri. Són uns llocs particulars, fidel mirall del que és i ha estat la vida del poble en els darrers anys. En aquest llibre les làpides del cementiri de Torena, petit poble del Pallars, són una constant al llarg de tot l'entrellat de la mateixa, i ens parlen de tots els hi ha allà enterrats.

És un llarg recorregut pels fets d'aquest poble a través de la vida dels protagonistes en els darrers 75 anys d'història. En un constant anar endavant i enrere en el fil del temps l'autor ens fa viure les intrigues d'un petit poble de muntanya on viu una dona molt rica que fa i desfà al seu arbitri i segons els seus desitjos. Sap el que vol i també com aconseguir-ho.

Una mestra de Sort troba els quaderns amagats a l'escola de l'antic mestre de Torena, l'il·lustre falangista Oriol Fontelles, on explica a una filla seva que mai va arribar a conèixer la seva relació amb els maquis i les seves pors a ser descobert, mentre aparenta ser el gran amic de l'alcalde, conegut amb el sobrenom de l'assassí de Torena.

Jaume Cabré va desgranant les històries dels diferents personatges amb ma mestre, i malgrat que el final, i el que passarà, és moltes vegades previsible no per això perd el seu interès.

La descripció dels llocs on passa la novel·la fan venir ganes d'anar a Torena i escoltar les veus del Pamano, visitar l'església de Sant Pere de Torena i el seu cementeri, anar a dinar a casa Rendé, veure si existeix casa Gravat, i la fonda.

 

Potser Nadal

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre'n
tot el sabor, tota la consistència.

Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.

Potser és un sentiment, una tendresa
que s'empara de tot, potser un somriure
inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s'ha esvanit i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil

Miquel Martí i Pol

Discoteques nadalenques a les finestres

Amb els anys aquest fenomen de posar llums intermitents a les finestres per aquests dies de Nadal va en augment. Fa molts anys els únics que ho feien eren els comerços o més ben dit els grans comerços. També es posaven llums en els carrers principals. Fins i tot, recordo que quan era petit baixar a la capital del Principat a veure les llums dels carrers era una de les atraccions del Nadal.

Ara s’ha democratitzat i podem veure llums nadalenques als carrers de gairebé tots els barris i des de fa un temps a les finestres d’alguns pisos i cases. Aquest Nadal hi ha una veritable invasió d’aquestes discoteques nadalenques a les finestres, així com dels Papa Noel penjats dels balcons.

La finestra de la habitació on tinc l’ordinador dóna a un pati interior. En aquest mateix pati interior hi ha dues finestres que es passen tota la nit amb les seves llums intermitents en marxa. Alguns diran que això fa festa, altres que als nens els hi agraden, altres simplement pensaran que és una forma d’ostentació, .... Però potser, és un simple negoci, negoci dels que en venen, i com no de les elèctriques.

De fet fa anys que penso que aquestes són les grans festes de la hipocresia. Estem en un món cada cop més hipòcrita que predica el que no fa i el que no creu. Al llarg d’aquests dies es parla molt de l’ajuda als pobres, de la solidaritat, i de molts d’aquests conceptes. Es fan campanyes per tal de recollir regals pels nens pobres, diners i materials diversos pels països poc desenvolupats, les targetes de la UNICEF, i un llarg etc.

En canvi gastem molts diners primer en les llums nadalenques als carrers i després en les llums nadalenques de les cases particulars. I parlem d’ecologia, d’ estalvi energètic i del protocol de Kioto. Es podria optar algun any per Nadal en no fer aquesta despesa i dedicar els diners que ens estalviem a alguna d’aquestes causes solidàries que tan parlem.

El destí

Nuestro destino se nos adjudica al nacer ... El texto de nuestro destino está desde el principio escrito; lo único que podemos hacer, si somos bastante osados, es transcribirlo con nuestra letra, es decir, aportar la caligrafía que alguien nos enseñó.

Yo de mí puedo jurar que jamás he elegido. Sólo lo secundario o lo accesorio: una comida, un color, la manera de pasar una tarde. La libertad no existe. Representamos un papel ya inventado y concreto al que nunca añadimos nada que sorprenda esencialmente....

Esta escrito el destino: la dificultad reside en saberlo leer. ...

Paraules de Boabdil en "El manuscrito carmesí" de ANTONIO GALA

Deixeu-me dir

Deixeu-me dir que ja és temps d’oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s’endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l’endemà serà com si ens alcéssim
després d’una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d’estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.

Miquel Martí i Pol

Recordant a John Lennon en els 25 anys de la seva mort.

Arriba el Nadal

Entrem en les festes més hipòcrites de tot l’any. Són les festes en què és obligatori ser feliç i consumir. És la gran festa del consum i de la llum, de les trobades familiars inacabables que molts no suporten. Aquest llarg pont és el tret de sortida de les gran cerimònies del consumisme i la hipocresia.

De l’origen d’aquesta festivitat en resta ben poc, tret d’algunes icones passades moltes vegades pel sedàs de la modernitat i del negoci. Per ser feliç aquests dies has de consumir. Si no consumeixes no ets ningú. És obligatori regalar, com més millor. Qui no regala ja no gaudeix de l’esperit nadalenc.

Amb aquesta eufòria de regalar i de consumir omplim la casa d’objectes inútils que al poc temps caldrà llançar a les escombraries. A més tots aquests magnífics objectes vindran embolcallats per caixes i papers de molts colors. Com més embalum millor.

S’ha de tirar la casa per la finestra: els carrers plens de llum, les empreses elèctriques deuen omplir les seves butxaques; els carrers envaïts per cotxes, per satisfacció de les gran petroleres; molta gent a munt i avall, per benefici de les empreses turístiques i hoteleres.

La teoria econòmica diu que cada any és necessari augmentar els beneficis. No hi ha prou en guanyar diners sinó que és necessari guanyar-ne més que l’any passat. D’altra manera es posen tristos i ja entren en plena depressió i comencen a parlar de reduir despeses i treballadors.

Molts ens queixen de que aquestes festes cada cop ens agraden menys, però fem ben poc per canviar-les. De fet cada cop comencen abans, i augmenten les seves dimensions des de totes les vessants. Per alguna cosa serà.

Si tots els que en algun moment fan retrets a la manera actual de celebrar aquestes festes fessin el que prediquen, segurament l’evolució de les mateixes seria ben diferent. Però, ai que fàcil és de dir les coses, però que difícil és fer accions a contracorrent.

El cor de les tenebres

Des de que vaig veure la pel·lícula Apocalypse now que volia llegir El Cor de les Tenebres de Joseph Conrad. Aquell viatge pel riu a través de la selva fins a trobar a l’enigmàtic Kurtz-Marlon Brando és atraient i misteriós. Però com passa moltes vegades, des del moment en que poso el punt de mira en un llibre, fins a llegir-lo pot passar molt de temps (bé, alguns encara està a la cistella dels pendents). Finalment, per un cop de sort aquest llibre va caure a les meves mans.

Aquesta curta narració de principis del segle XX (1902) es pot enquadrar perfectament dins de les narracions dels viatges romàntics que s’endinsen en móns allunyats i exòtics a la recerca d’un mateix. El viatge de Marlow i la seva atracció per Kurtz, aquest personatge tant peculiar que actua de pol d’atracció per tots els que l’envolten, és un viatge que canvia profundament a Marlow.

Pràcticament no arriba a conèixer a Kurtz però la llegenda que l’envolta, el poc que el veu i pot parlar en ell, és definitiu. De fet, podem dir que pràcticament només el veu morir, però el viatge al fons de la selva a la recerca de Kurtz no deixa de ser el viatge a la recerca de les profunditats d’un mateix, sense conèixer massa el camí i tampoc amb certesa que és el que realment es busca, i acabant al final sense saber tampoc realment el que s’ha trobat, però amb una certa consciència clara de que aquest viatge l’ha canviat. 

Entre dos silencis

Com veu el món la ment d’una persona autista ? Aquesta és una pregunta que m’he formulat moltes vegades. La seva conducta, les seves reaccions ens resulten moltes inexplicables des del que nosaltres considerem els nostre món lògic i racional.

Rosa M. Esteller en la seva novel·la aconsegueix situar-se en el cap d’un autista. El Titus és un nen autista que abans d’anar a dormir explica com se sent i que li ha passat al llarg de la jornada a la foto del seu avi mort que té a la tauleta de nit.

Resulta evident que el que li passa pot resultar per nosaltres quelcom incomprensible, però quan l’autora ens col·loca en el punt de vista del Titus podem comprendre molt millor les seves reaccions i els seus estats d’ànims. El món que ens envolta és realment complex i amb una gran estimulació. En situació normal ja és difícil adaptar-nos a aquest món. Aquesta adaptació encara és més difícil per la ment d’un nen autista.

En les curtes narracions que constitueixen els capítols del llibre podem apropar-nos a l’evolució del Titus des dels seus primers anys fins passats els 20 anys; els seus neguits per no entendre quan li parlen, i per no poder fer-se entendre a través del llenguatge com els altres; els seus anys d’escola en els que no ha aprés a llegir i que només arribar a aprendre fins el tres; l’esplai; la seva relació amb els pares i, especialment, el seu germà; els seus amics; el centre especial de treball, ....

Lluny de les explicacions psicològiques i científiques, Rosa M. Esteller ens apropa des de la literatura al que pot pensar un autista.