Matinar per fer el que m'agrada està bé. Ja no ho està tant per anar a treballar.
Però
aquest matí m'esperaven moltes coses de les que m'agraden. Córrer amb
el fred pels boscos del rodal, quan encara els animalons dormen, o
simplement estan despertant del seu son. Anar a la capital amb tren amb
una immillorable companyia i dues activitats engrescadores que finalment
han estat millor del que esperava.
Ha
estat emocionant veure el lloc on havia estat mestre, un dels mestres
de mestres, Ramon y Cajal. Una posada en escena excepcional i
inesperada. A l’antic Hospital de Barcelona, a la seu de la Real
Acadèmia de Medicina on antigament hi havia la Facultat de Medicina hi
ha un amfiteatre anatòmic del segle XVIII en un estat de conservació
impecable. Sí, sí un d’aquells llocs que es veuen a les pel·lícules on
el catedràtic dissecciona un cadàver al mig d’un gran amfiteatre i els
alumnes observen i aprenen del mestre. La visita és gratuïta, però només
es pot visitar el primer dimecres de mes de 10 a 12.
I després l'exposició Literatures de l’exili al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Sempre que he anat a veure exposicions al CCCB aquestes m’han agradat i
la d’avui no ha estat una excepció. L'entrada ja es sorprenent, un
túnel llarg, potser el túnel del temps, el túnel de l'exili, el túnel
dels camps de concentració ....
Després
les emocionants imatges de la gent fugint i les magnifiques paraules
explicant sentiments i situacions. He recordat com el meu pare a vegades
m’ha explicat com de petit va veure les fileres de carros, cotxes,
camions del fugitius per la carretera que anava cap a Ripoll i els
avions bombardejant. Què malament que ho van passar: primer la guerra
civil espanyola, després de perdre la tristor de la fugida, la Segona
Guerra Mundial i una segona fugida o un segon camp de concentració o
d’extermini, segons els casos. I el que es veu a l’exposició són el
testimonis dels que podríem anomenar els exiliats d'or, els que teníem
diners, i capacitat intel·lectual per poder trobar una sortida d'aquella
situació. Els altres segur que encara ho van passar molt pitjor, si això
era possible. Quants anys i quants patiments i esforços perduts!
A part de l’entrada a l’exposició, personalment hi hagut tres moments impactants:
1.- Un fragment d’un text (“Nit i Boira”) de Mercè Rodoreda parlant dels camps d'extermini.
2.-
Un text de Francesc Trabal sobre la necessitat de trobar la clau per
tornar al seu país i les claus de la seva casa de Barcelona que encara
duia a la butxaca dos anys després d’haver-ne sortit.
3.-
I les imatges de Pere Quart recitant els seus poemes al Price i el
crits de Llibertat i la el seu rostre encès. Era 1970 i encara faltaven 5
anys per la mort del dictador.
En resum un magnífic matí i una bona manera d’aprofitar aquests darrers dies de les vacances de Nadal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada