“Desde octubre de 1976 hasta
1979, cuando regresé a Nápoles para vivir, evité reanudar relaciones estables
con Lila. No fue fácil”.
Amb aquest volum Elena Ferrante tanca la tetralogia de “Les
dues amigues”. La seva lectura ha coincidit amb l’estrena a RTVE de la
sèrie del mateix nom. No m’estranya gens que hagi derivat en una sèrie d’èxit, ja que és un autèntic fulletó que aconsegueix
mantenir l’interès del lector en tot moment. Per cert, encara que hàgiu llegit els
llibres, la sèrie és molt recomanable per la seva bona ambientació i pel bon
treball dels diferents actors.
Tornen els dubtes de Lenu, dubtes que gairebé no
l’abandonen al llarg dels quatre llibres. “Sentí a mi
lado … mis propias ansiedades”. Però tenia ganes de sentir-se segura de si mateixa i que
la gent penses: “es una mujer que hace lo que le da la gana, ha dejado al
marido y a las hijas, se ha ido con otro”. Ho intenta, però no sempre ho
aconsegueix. “No tardé en descubrir que me estaba acostumbrando a
sentirme feliz e infeliz a la vez, como si ese fuera el inevitable nuevo estado
de mi vida”
Retorna al barri, on malgrat el pas del temps i de que
s’ha modernitzat res no ha canviat en el fons. Les relacions i les enveges
segueixen igual o pitjor. Es retroba amb una gran part dels seus amics de
joventut del barri. Malgrat intentar allunyar-se de Lila, l’ombra de Lila
sempre és allargada. “Me repetí otra vez que nunca más ejercería ninguna
autoridad sobre mí, que esa larga etapa había terminado”. Però hi torna, i hi torna
repetidament. Exerceix un atracció magnètica sobre ella. Lina apareix al mig de la seva vida moltes més
vegades que les que Lenu desitja.
Santander, octubre 2025
Hi ha moments en que se senten molt unides. “Yo
rubia, ella morena, yo tranquila, ella nerviosa, yo simpática, ella perversa,
nosotras dos opuestas y de acuerdo… A pesar de que las dos teníamos mil
preocupaciones, en aquellas ocasiones nos sentíamos casi siempre felices de
haber recuperado a los treinta y seis años el camino de afecto, muy alejadas en
todo, pero muy íntimas…” Però
serà un període breu, una mena de miratge de curta durada. “La
nueva sintonía era sin duda real. Nos gustaba estar juntas, aligeraba la vida.
Sin embargo, había un dato inequívoco: yo le contaba casi todo de mí y ella,
poco o nada… Evidentemente yo seguía siendo la que se había marchado y que,
aunque hubiera regresado, ya tenía otra mirada, vivía en la parte alta de
Nápoles, no podía ser readmitida del todo”
Lila és tot un personatge, una dona singular i
contradictòria. “Lila seguía emanando una energía que daba bienestar,
que consolidaba un propósito, que de forma espontánea sugería soluciones. Era
una fuerza que me invadía no solo a mí” … “Si hay un infierno, está dentro de su cabeza
insatisfecha, no me gustaría entrar en él ni un segundo” ... “Es una mujer
que no está a gusto consigo mismo, tendrá una mala vejez”
En un moment determinat Lenu sent que tota “la culpa la
tiene el barrio”. És
cert que el barri on naixem i on vivim la infantesa i la joventut té molta
influència, però també és ben segur que si es vol se’n pot escapar. De fet,
Lenu amb esforç i força voluntat aconsegueix escapar-se d’aquell barri que
d’alguna manera l’empresona. “¿Qué más podía pedir? Mi nombre, el nombre de nadie, se
estaba convirtiendo definitivamente en el de alguien” … “Hay que
trabajar con constancia, con disciplina, paso a paso, sin importar cómo
funcionan las cosas a nuestro alrededor …”
La relació entre les “dues amigues” marca tota la
història al llarg dels quatre volums. “Toda relación intensa entre
seres humanos está plagada de cepos y si se quiere que dure hay que aprender a
esquivarlos”. Mentre
Lenu viatja, Lina, la seva amiga, “jamás había subido a un tren, ni para ir a Roma.
Jamás había tomado un avión. Su experiencia era muy reducida” … pràcticament mai havia sortit
de Nàpols.
Els quatre llibres “relataba, en síntesis, nuestras
dos vidas, desde la pérdida de las muñecas a la pérdida de Tina”.
La tetralogia sense ser una obra mestra és de bon llegir
amb molts moments d’aquells que no pots deixar de llegir perquè vols saber com continuarà
la història i que acabarà passant.
“A diferencia de lo que narran
los cuentos, la vida real, cuando ha pasado, no se asoma a la claridad sino a
la oscuridad”
ELENA FERRANTE
La nina perdida
Lumen, 2016, 538 pàgines
Traducció de Celia Filipetto
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada