Més contes de Maria Barbal

Tres reculls de contes de Maria Barbal:

Ulleres de sol (1994)

5 narracions curtes, però que segurament no es podien estirar més formen aquest volum, publicat després del Cicle de Pallars i amb un nexe d’unió entre elles: en totes en un moment o altre apareixen unes ulleres fosques. Algunes de les històries tenen un final sorprenent o inesperat

• Primavera ingrata

• Deu cartes a Lisa

“El passat s’ha de deixar colgat com els cossos dels morts. No es pot gratar el terra sense fer-se mal a les ungles i sense posar al descobert residus que fereixen la vista”

• Com dues gotes d’aigua

“La seva bellesa les atreia, però el silenci del noi les espantava”

• La boira

“Darrere de la boira hi podia haver una multitud, però va semblar-me que era la mateix boira que em seguia com una mortalla esponjosa”

• L’àlbum

“Ens expliquem les coses tal com les volem veure; quan fem el covard, ens donem una raó per no canviar, ens la creiem”

“Li deia que havia esmerçat la joventut al costat seu i que la vellesa que em quedés la gastaria pel meu compte”

La pressa del temps (2010)

Encara que amb alguna narració que m’ha atrapat, ha estat el volum de contes que menys m’ha interessat de tots.

Cada dia penso en tu (2011)

Recull de vuit contes amb protagonista animal, de nou amb el seu llenguatge precís i viu que et fa entrar en com els animals ens veuen als humans que els rodegem.

• Gats a “Coses que fan que cada dia pensi en tu”, “Pampallugues” i “Un nom estrany”
• Gos a “Duc”
• Cadernera a “Lliure”
• Tortuga a “Violeta”
• Esquirol a “El refugiat”
• Àliga a “L’àliga del Pla”

“Quan penso en tu, justament, em faig càrrec que molt moments no tornaran. M’ensumo que per a mi fa dies que l’època del descompte ha començat. Desapareixen persones que eren com els arbres del meu jardí. Els éssers que, cada matí, sorgits de la boira del meus somnis, podia retrobar. Pare, padrins, tieta, amics, companys, coneguts. Un bosc sencer que jo reconeixia i mirava des de la clariana”.

 “La memòria és un tresor immens que ens guarda la vida a glops o a grapats i ens la retorna així mateix, a poc a poc o de bursada, com una inundació d’aigua o de blat”

“Semblava que les preguntes desfermàvem més preguntes, com una bellugada de pedres a la muntanya, com un allau de neu que tapés les nostres respostes i ens deixés sempre al punt de partida, en la llisor blanca i el silenci”

“El temps també dóna respostes. Quan nosaltres ho hem pogut donar-les o bé abans que puguem obrir boca i avançar la mà”

“La llum que arriba en acabat de la fosca em fa pensar que va ser una aventura bonica i que no hi ha lloc per cap retret”