“Les dones interessants s’assemblaven als calidoscopis, una perfecta
arquitectura de formes i colors que tot d’un plegat, varien. Amb una sacsejada
dels mateixos materials, s’obtenia un dibuix diferent, una altra harmonia”
Maria Barbal en la seva darrera
novel·la segueix presentant personatges femenins. La protagonista és la Ramona
Marquès. Des del primer moment és clar que està disposada a tot i construeix un
personatge, el seu propi personatge sobre mentides i falsedats. Un cop es
comença a mentir, una mentida porta a la següent en una cursa que no té fi.
“Ella tenia el seu objectiu i en la resta no hi pensava”. “A la Isolda, la seva mare li havia dit ben
convençuda que, sense algunes mentides, no hauria pogut portar a terme ni la
meitat del que havia fet”
A vegades volem enterrar el
nostre passat i d’alguna manera construir una vida fictícia sense tenir-lo en
compte, però el passat sempre està allà amagat, esperant el seu moment i quan
menys ho esperem dóna el salt i es planta de nou davant nostre i ens cal
plantar-li cara de nou
Encara que vulguem situar-nos en
la pell d’un altre diferent al que som o al que hem estat, el nostre passat no
desapareix.
Al final tot cau com un fràgil i
inestable castell de cartes.
Però la Ramona no és l’únic
personatge de la novel·la. Està rodejada, sobre tot, d’altres dones i també
alguns homes. Intenta manipular a tothom que la rodeja i treure’n profit del
seu personatge fictici. Al llarg de la narració assistim a l’evolució de tots
els personatges: el seu pare Jaume Marqués, Mireia Ferrer, una amiga de
l’escola i el seus pares Tomás Ferrer i Anna Llopis, la seva filla Isolda, el
pare de la seva filla Rosend Garcia i el marit de la Ramona Joan Gómez i Manuel,
el marit de la Mireia.
Manuel i Ramona són dos
personatges manipuladors i maquinadors. Manuel és una policia de la secreta que
amb males arts aconsegueix casar-se amb la Mireia i apartar-la de la seva
família: “Estava domant la noia i
comptava que al cap de poc aquella tendència d’ella a tenir idees pròpies i
dir-les hauria passat de llarg” Resulta ser un maltractador del que és molt
difícil desfer-se.
L’Anna, la mare de la Mireia cap
el final del relat i ja gran “ ... identificava
el seu espai vital amb el laberint ... A la casa, s’hi emboscava, d’alguna
manera se li havia fet forastera. El que abans hi feia, ja no tenia sentit. Temps
enrere, n’havien sortit les noies ...
totes dues per casar-se. Uns pocs anys més tard, el seu estimat, que mai més no
hi tornaria. I, a la fi, els papers, els vells papers amarats de privacions i
de dolor, també havien deixat un espai buit que, en altre temps, ella havia
emprat per a les coses de casa. Aleshores, ja quasi tot li sobrava” Amb l’edat,
l’espai i els objectes acumulats al llarg d’una vida ja comencen a ser sobrers.
Altre opinions:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada