Per fi s’acaba la campanya

Aquesta campanya que acaba avui ha estat la més ensopida de totes les que he viscut i des del retorn de la democràcia les he viscut totes. No sé si ha estat molt llarga o no, però se m’ha fet inacabable. De fet tinc la impressió que darrerament els partits estan en campanya de manera permanent, i al final ens aconsegueixen avorrir.

Crec que es tractaven d’unes eleccions municipals, no ? No he parat d’escoltar a Zapatero i Rajoy i altres líders que si no m’equivoco no es presenten en aquests eleccions. Malgrat això han monopolitzat els mitjans de comunicació amb els seus missatges sobre qüestions que res tenen a veure amb les polítiques de cada poble i ciutat. O potser sí, potser el proper alcalde de la meva ciutat serà el Zapatero i jo encara no me n’havia assabentat.

Com a molt he pogut escoltar i veure als alcaldables per Barcelona, com si Barcelona fos la única ciutat de Catalunya.

M’he preocupat de llegir i escoltar el que diuen els alcaldables per la meva ciutat. Pràcticament tots fan el mateix discurs i les mateixes promeses. Per una banda, parlen de projectes que ja estan en marxa i que no es poden pas tirar enrere, i per tant, no tindran més remei que complir, els hi agradin o no. També fan promeses que no estan al seu abast, ja que no són les seves competències, com la sanitat i la construcció de centres d’atenció primària. I també escolto discursos que fa molt de temps que es repeteixen elecció rere elecció, i que gairebé tots els partits posen en el seu programa, suposo que per quedar bé, però que mai compleixen:

• policia de barri o de proximitat: no n’he vist mai cap.
• promoció d’habitatges de lloguer: on ? quan ? per qui ?
• promoció del transport públic: cada cop estan més plens i el cotxe privat continua sent l’amo i senyor dels carrers
• promoció de l’estalvi energètic: tret d’alguns exemples propagandístics ben poca cosa efectiva fan
• supressió de les barreres arquitectòniques: continuen construint edificis nous amb esglaons innecessaris
• més carrils bicis: però sense pensar si realment es podran utilitzar
•  ......

Fa molt de temps que m’agradaria un canvi en el model electoral: llistes obertes, candidats per districtes, ..... però cap partit està interessat en plantejar un debat al respecte. Tenen massa por de perdre la seva poltrona de poder. Aquesta democràcia de la que gaudim i patim fa ara una bona colla d’anys necessita un repintat i una reforma a fons, però crec que haurem de continuar suportant-la així per molt de temps.

Malgrat tot, no em vull abstenir i diumenge aniré a votar en blanc. Ja sé que nos servirà per res. Per desgràcia tot indica que l’abstenció serà molt alta, però als nostres polítics no els preocupa. Realment no sé que es pot fer per canviar aquesta dinàmica d’un creixent desinterès per la política i la cosa pública.

Per sort, a partir del dilluns podrem descansar per uns dies d’aquesta campanya interminable. Llàstima que ben aviat tornaran a la carga.

El fill de l’acordionista

El passat estiu em vaig quedar amb les ganes de llegir aquest llibre. Després del bon gust de boca que m’havien deixat “Obabokoak” i “L’Home Sol”, “El fill de l’acordionista” estava en préstec i a més hi havia llista d’espera. Però finalment l’altre dia els vaig poder aconseguir. I malgrat que estic en període laboral, en el que llegir sempre és més lent, l’he devorat.

Ràpidament he entrat en la història del llibre, un llibre escrit per un basc resident a Califòrnia i que té un amic escriptor, Joseba. D’aquest llibre n’ha escrit tres exemplars, un d’ells per la biblioteca del seu poble, Obaba. L’objectiu del fill de l’acordionista a l’escriure el llibre és que les seves filles Liz i Sara coneguin la història del seu pare, i de la llengua que aquest parla, i els ha ensenyat, i, d’alguna manera, també la història del poble basc. Un cop mort David, Joseba porta el llibre fins a la biblioteca d’Obaba i al cap de tres anys el publica, però reescrit per ell

Es tornen a repetir molts dels temes dels altres llibres, així com alguns dels seus personatges, la adolescència a Obaba un poble rural del país basc, alguns animals (els cavalls, les papallones), els mestres del poble, els estrangers (“el primer americà”) a Obaba, la repressió franquista i el naixement del sentiments de la resistència, el terrorisme, ...  

Amb el seu brillant i precís estil Atxaga et fa entrar ràpidament en una teranyina de fets que vols saber com continua i què anirà passant als diferents personatges que van desfilant al llarg de les pàgines del llibre i a través de les que el món idíl·lic d'un Obaba rural va desapareixent a poc a poc engolit pel propi pas del protagonista al món dels adults. De fet David, a Califòrnia, ha intentat d'alguna manera reproduir la vida rural d'Obaba que tan li agradava.

I al final un dels dubtes amb el que  es queda el lector, és què hi ha  d’autobiografia i de ficció dins d’aquesta història ?

Falciots

Fa uns dies al bloc de la panxa del bou, per cert un blog altament recomanable, vaig llegir Falciots barcelonins i primaverals i vaig pensar en escriure un post sobre els falciots que des de fa uns anys tinc per casa.

Cada primavera arriba una colònia de falciots que s’instal·la al celobert de la galeria del safareig. Només venen a passar les hores nocturnes. Arriben quan es fa fosc i marxen amb les primeres llums de l'alba. Al llarg d’aquestes hores m'acompanya el seu “xriiii, xriiii” constant. A la nit quan vaig a dormir els puc veure des del llit. Ara només n’hi ha 4 ó 5, però a ple estiu fàcilment n’hi poden haver una cinquantena, uns agafats a la paret i d'altres a sobre d'uns fils d'antena que van d'una banda a l'altra de la galeria. Tinc que vigilar a obrir les finestres doncs més d'una vegada me n'he trobat algun volant per la cuina i, fins i tot, un estiu al tornar a casa després d'uns dies fora, havien començat a fer un niu a la galeria.

Reconec no saber res d’ocells i al principi ni tan sols sabia de quina espècie eren. Tampoc conec les seves costums. A vegades em pregunto que fan al llarg de tot el dia sense aparèixer pel celobert. Suposo que deuen volar pels cels de la ciutat i el seu rodal a la cerca de menjar. Però cada nit tornen puntuals. També desconec si fan els nius a dalt a la teulada. Si és així fins ara no he pogut veure on estan.

Ara mateix ja fa una bona estona que no els escolto, però allà estant silenciosos, dormint. Haig de dir que ara ja m’he avesat a la seva companyia, però que en els primers moments feia basarda posar-se al llit i tots veure’ls allà. Era una imatge inquietant. Em venien al cap algunes escenes de la cèlebre pel·lícula d’Alfred Hitchcok “Pàjaros”.

Malbaratament

Aquesta és la petita història d’una de les voreres per les que passo cada matí per anar a treballar. Era una vorera amb un paviment molt vell i gastat que necessitava d’una renovació a fons.

Fa un parell d’anys van obrir una rasa per cablejar tota la ciutat i facilitar l’accés a les noves tecnologies. Al cap de poc temps varen tornar a obrir una rasa. Aquest cop el motiu era la necessitat de canviar els tubs del gas. Cada cop que obren canvien les rajoles del lloc per on passa la rasa, però la resta del paviment queda igual.

No acaben aquí les reformes. També instal·len una marquesina per la parada de l’autobús, que els obliga a fer un petita reforma del ferm tan sols al voltant de la mateixa. I darrerament van rebaixar les voreres en les cantonades i en els pas de vianants per facilitar la mobilitat a les persones amb més dificultats. Amb tanta reforma la vorera era un veritable trencaclosques, però encara hi havia fragments que no s’havien renovat.

Finalment ara estan canviant aquests trossos que faltaven. Però em pregunto ¿ no hauria estat més econòmic fer totes aquestes obres i reformes en una sola vegada i no fer-ho per etapes ?

4 locutoris en un carrer

Els dies de festa i aquesta pluja continuada ha provocat que finalment surti poc de casa. Aprofito el poc temps de treva entre pluja i pluja per passejar alguna estona pel barri. Estic en una població on el fenomen de la immigració va arribar tard i puc afirmar que en el barri malgrat que hi ha immigrants aquests no són un nombre excessiu.

Per aquesta raó l’altre dia al passar per un carrer que no acostuma a ser un dels meus llocs habituals de pas, em va cridar molt l’atenció l’existència de 4 locutoris en un sol carrer. A més no són els únics de barri, n’hi ha algun més en altres indrets.

De fet el meu primer interrogant de ja fa temps és si hi ha tanta necessitat de locutoris. Exactament no acabo de comprendre massa quines són les necessitats que cobreixen. Ofereixen telèfon, internet, fax, fotocòpies i enviament de diners. Suposo que als immigrants quan arriben a un país nou i desconegut els hi agrada ser atesos per persones del seu mateix país i tenen la necessitat de comunicar-se amb les persones que han deixat allà lluny. Els locutoris poden ser un bon mitjà. Però si tots tenen telèfon, al menys mòbil, tan necessari són els locutoris? Entenc el servei d’internet (tenir internet a casa pot ser massa car) i l’enviament de diners (fer-ho a través del banc pot ser molt car per les comissions que cobren), i potser les trucades a través del locutori són més econòmics.

Ara bé, acostumen a ser llocs amb horaris d’obertura molt amplis. Dóna la impressió que no tanquen mai. No sé fins a quin punt això és legal, però és així. En canvi, a vegades en hores que crec que hauria de ser normal veure’ls oberts, en canvi, estan tancats.

4 locutoris en un sol carrer on un barri que no és el Raval i en el que la implantació de la immigració no és massa gran em fa dubtar de si hi ha negoci per tots, i fins i tot, si darrera d’aquests llocs no hi ha altres negocis ocults. Veritablement la seva proliferació em resulta un fenomen estrany i al que no hi trobo una explicació raonable.

Bodega Malvesi

Quan vaig venir a viure a aquest carrer, aviat farà 8 anys, ja em va cridar l’atenció el nom “Bodega Malvesi”. És una bodega com les d’abans. Està oberta gairebé tots els dies de l’any. A part de vi i licors a granel, tenen una mica de tot.

 

La Sra. Carmen és tota una institució al barri. Ja està en edat de jubilar-se, però si tanqués el seu comerç diu ella que no sabria què fer, i que d’aquesta manera es distreu i li passen les hores volant. La bodega la va muntar amb el seu marit que ja fa anys que és mort. S’ho passa bé atenent als seus clients de sempre i alguns nous. Coneix a tothom en el barri i sap tot el que hi passa. Moltes vegades quant hi vas té alguna notícia o història que explicar-te.

Vivia al camp, eren molts de família i va passar molta gana. Amb penes i treball va aprendre a llegir i a escriure i les 4 regles. Va venir cap a Catalunya i es va posar a servir. Un cop casada van obrir aquesta bodega, i amb molt de sacrifici va aconseguir que els seus fills tinguessin uns bons estudis.

Segons ella ara ja no és negoci. Té molta competència amb els supers que a prop, o no tan a prop, s’han anat obrint. Allà poden oferir millors preus. Fins i tot, algun cop quan t’ha de dir que ha pujat el preu d’algun producte sembla que li sap greu. Malgrat que és més car paga la pena comprar-hi. És un comerç de proximitat d’aquells en vies d’extinció.

L'escala

Fa poc més d’una setmana que sóc el president d’escala. Feia més de 7 anys que no es canviava de president. Com a tot arreu ningú vol ser-ho. Des que es va acabar la remodelació de la façana, l’escala va entrar un llarg període d’abandonament. No es fa res per mantenir-la, hi ha conflictes entre alguns veïns (sobre tot, velles històries d’aquelles de tota la vida entre els més antics), molts d’ells no paguen la quota d’escala, la neteja deixa molt que desitjar .... No em fa cap gràcia ser-ho, però algú havia d’agafar el relleu i tractar de posar una mica d’ordre. A la reunió també es va decidir agafar un administrador, i contractar una veïna per tal que faci la neteja. El primer objectiu serà aconseguir que tothom saldi els seus deutes amb la comunitat. Segurament la tasca no serà fàcil. L’edifici és vell (al voltant de 40 anys), sense ascensor i amb un manteniment estructural deficient, excepte la remodelació de la façana realitzada fa uns 5 anys. Ara serà el moment d’afrontar altres reformes i arranjaments necessaris, però ja veurem si els veïns estaran per aquesta tasca.

La història interminable d’Endesa

Mai he pogut entendre que és això d'una OPA. Suposo que els mortals que anem a peu no ho podem entendre, és massa difícil pel nostre curt enteniment. Però altres vegades s'ha presentat una OPA i ja està, però en aquest cas s'ha convertit en tota una història interminable de 19 mesos d’ofertes, contraofertes, opinions, declaracions, .....

Fa sospitar que darrera d’Endesa s’amaguen interessos ocults de domini molt importants. De fet les xifres de diners de les que parlen maregen i em resulten inimaginables. Massa pretendents hi ha al darrera. Tan important és Endesa! Tan important és tenir més diners i més poder! Seran més feliços amb això ?

Aquestes empreses tan grans no m’agraden, més aviat em creen neguit. Haurien de ser un servei al ciutadà, però són un gran negoci per uns quants que només cerquen tenir més i més euros en el seu compte bancari.

De nou al PP no li agrada la situació que s’ha creat. Segons ells posar una empresa estratègica en mans de capital públic italià (Entel) podria ser molt perillós. En canvi semblava que estaven molt contents amb la oferta dels alemanys. Els alemanys deuen ser bona gent! Evidentment encara els hi agradava menys que fos Gas Natural qui s’apropiés d’Endesa. És evident que els catalans som uns éssers molt perillosos i podríem deixar sense llum ni energia a tot el regne.

Si el PP no està satisfet amb aquest final, segurament no deu ser tan dolent el que finalment ha passat.

Sabadell a prop

Un cop més el “Sabadell a prop” a la bústia.

 

Es tracta d’una revista que cada mes l’Ajuntament de la ciutat ens fa arribar a tots els ciutadans. Ja porten 52 números. Al principi vaig creure que era interessant que l’Ajuntament informés dels seus plans per la ciutat, però amb el temps ha esdevingut una simple revista de propaganda, a tot color i plena de fotos. Mes rere mes, explica el mateix. És clar que en un mes pocs canvis es poden produir: obres per aquí, projectes per allà, .... Hi ha algun projecte que fa anys i anys que se’n parla i escriu. Fa tant que, fins i tot, hom pot creure que ja està fet, quan encara han de començar. Un cop a l’any podria estar bé informar de l’estat de tots els projectes, però cada mes és excessiu.

De fet darrerament tal com arriba va a parar al contenidor del paper. Trobaria molt bé que la despesa inútil que suposa l’elaboració d’aquesta revista anés a parar a quelcom més productiu.

L’Olimpia: tot pel futbol

L’Olimpia és una zona poliesportiva oberta a tothom tot el dia amb piscina, un camp de futbol, dues pistes poliesportives i altres instal·lacions. És un lloc on van a jugar els nens i nenes del barri. Els cap de setmana és converteix en el nucli d’una intensa activitat poliesportiva: futbol, futbol sala, bàsquet, handbol, bitlles catalanes, etc. També és freqüent veure com algunes escoles aprofiten la polivalència d’aquest espai per celebrar la seva dia de l’esport.

A partir d’ara tot això canviarà radicalment, i passarà a ser una zona dedicada en exclusivitat al futbol amb una inversió molt important de diners. Tret de la piscina, que es mantindrà, la resta serà camps de futbol de gespa artificial: dos de grans i un de futbol-7.

 

És de preveure que aleshores aquest espai es tancarà a l’ús públic i ja no podrà ser un lloc de joc i de practica de molts esports, sinó que tan sols, podran gaudir de l’espai els practicants del futbol degudament enquadrats en algun equip de la ciutat. Ja sabem el futbol és l’esport rei. Tots els equips i escoles que fins ara gaudien d’aquest espai per la seva pràctica esportiva caldrà que cerquin un altre lloc. Amb diners públics és privatitza un espai fins ara públic.

Encara recordo que fa dos anys vaig participar amb els meus alumnes en un programa anomenat els nens tenen la paraula en que l’Ajuntament demanava obrir un debat sobre l’esport a la ciutat. L’activitat va concloure amb una recepció a l’Ajuntament on varem lliurar les nostres conclusions a l’alcalde.

La petició més unànime era disposar de espais públics i oberts per la pràctica de l’esport. Dos anys més tard l’Ajuntament projecta privatitzar un dels espais públics dedicats a l’esport. Està clar l’Ajuntament dóna la paraula als ciutadans, i els escolta, però després no els fa cas.

Aquests alumnes que acostumen a anar a jugar a l’Olimpia en els seus moments de lleure, estaran molt contents quan no hi puguin anar. Tot sigui pel futbol!  

Comentari a algunes notícies

1. La Ministra de Sanitat ha tirat enrere una llei per lluitar contra l’addicció a l’alcohol dels joves per les veus que han aixecat en contra els productors de vins, els bars i alguns comerços. No és la primera vegada que el que es pensa que es bo per la societat xoca amb els interessos consumistes i aleshores evidentment guanyen aquests últims. És més important el consum que els possibles beneficis de salut, i que consti que no crec en lleis prohibicionistes. Suposo que passaria el mateix amb una llei que legalitzés els consum de les drogues. Els traficants li dirien al ministre de torn que perden tot el seu negoci, per tant és millor que continuïn il·legalitzades.
2. Segueixen els problemes amb RENFE a Catalunya, i per molt que diguin els seus responsables continuarem així per anys. Totes les inversions van a parar a l’AVE mentre els rodalies i els regionals fa molt de temps que no reben un euro en inversions. I després ens demanen que utilitzem el transport públic. Però si algun dia una part important de la població deixés el seu cotxe a casa i utilitzés el transport públic pels seus desplaçaments diaris quedaria tot col·lapsat.
3. La guerra d’Afganistan moltes vegades oculta per les constants matances a l’Iraq ha sortit avui de nou a la llum. És un país que està lluny de ser pacificat. Els exèrcits occidentals l’hem envaït i segueixen en guerra. Quina mala solució que tenen tots els problemes d’aquella part del planeta! Ho acabarem pagant molt car.
4. I finalment, el futbol. Sembla que s’han posat de moda dues actituds i dos gestos: dir a l’entrenador que no es vol sortir a jugar i fer botifarres al públic. Proveu de fer alguna de les dues coses a la vostra feina a veure que us passa.

Comerços nous d’obrir i tancar

Cada cop és més freqüent veure comerços o bars que tanquen i que són substituïts per altres establiments no sense abans passar per un període més o menys perllongat d’obres. Però el veritablement sorprenent és que una part d’aquests nous establiments comercials poden ser de molt curta durada. A vegades menys d’un any!

De cop i volta passes per un carrer i veus que un comerç ha tancat, té les portes avall i hi ha un rètol amb l’anunci d’una propera inauguració. Les obres no deuen ser pas barates. Tots sabem que la construcció no és pas un sector massa econòmic, per tant, aquestes obres de remodelació suposen una despesa important. Suposo que tots els començaments han de ser durs i aconseguir clients que cal “robar” a la competència no ha de ser fàcil. Amb tota seguretat cal estar disposat a aguantar més o menys temps amb pocs guanys o,fins i tot, amb pèrdues. Com diu la saviesa popular, no es pot arribar i moldre.

Igual creuen que serà obrir i començar a tenir una gran clientela, el que suposarà uns bons guanys. Quina poca previsió! O potser hi ha alguna raó oculta que jo no sé veure ? Algú més a observat aquest fenomen d’obrir i tancar comerços, o és una mania meva ?

Comerços

A prop de casa hi ha dos comerços, una sastreria i un marbrista que estan sempre buits. Passo a diari per davant, fins i tot, més d’una vegada i mai he vist ningú en el seu interior comprant. I d’això ja fa uns quants anys. És realment estrany, no ? Moltes vegades m’he preguntant de què viuen, però no he estat capaç de trobar una resposta versemblant. L’únic que em passa pel cap és que siguin alguna tapadora d’algun negoci il·legal. Alguna idea ?

Censura

El bloc de Lourdes Domenech "A pie de aula" en el el post "El poder de la voz" ens explica que el govern espanyol porta vuit mesos censurant un spot publicitari de Amnistia Internacional amb unes raons molt poc clares.
¿ Com és possible que un govern democràtic censuri un anunci publicitari que l'únic que fa és dir que tots som lliures, que ningú pot ser torturat ? ¿ Què amaguen ? ¿ De què tenen por ?

La vida

“Nadie puede decirle a otro como ha de vivir.

Hay una sola vida, pero dentro de esa vida uno vive muchas vidas, todas diferentes, una mejores, otras peores. Ninguna tiene mucho sentido.”

ADOLFO ARISTARÁIN

Roma (2004)

La deslocalització és cosa del passat

En el segle XVII “hi havia el paraire-empresari que no feia teixits, sinó que els encomanava a teixidors de llana pròpiament dits. ... Contra els paraires-empresaris barcelonins que, perquè la mà d’obra rural va a més bon preu, deixen de donar feina a teixidors i teixidores de la ciutat, s’alçaran aquests en diferents ocasions: el 1600, el 1614, el 1626 i el 1628, al crit de “Via fora fam” i envaeixen la Casa de la Ciutat, “cridant i queixant-se de que los perayres treien fora ciutat la llana per cardar i filar”. Conflictes, sembla haver-n’hi també entre paraires-empresaris locals i paraires forasters més forts que els prenen la mà d’obra, com a Vic el 1597 i el 1598, d’on Roser Ortiz ens explica que els paraires vigatans no trobaven teixidors, els quals treballaven només per a paraires d’altres llocs. Prou repliquen els teixidors que si treballen per a forasters és pel poc que paguen els de Vic, i que si aquests paguessin millor, “no els faltassen teixidors”: els paraires exigeixen l’aplicació estricta de les ordinacions, segons les quals, “els teixidors no puguessen teixir als parayres forasters ninguna mena de drap, pessa ni sapolons sense llicentia expressa de la major part dels sobreposats paraires ...”

NURIA SALES

Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII)

Primer dia de l'any

El primer dia de l’any no deixa de ser un dia com un altre. Aquest matí hem sortit a prendre el cafè amb llet. No ha estat gens fàcil trobar un lloc obert al barri. Tots els bars habituals estaven tancats, això que ja era una mica tard. Al final hem trobat un lloc obert.

Mentre nosaltres preníem el cafè amb llet asseguts en una taula, la barra estava plena d’homes solitaris, majorment en silenci amb una copa de conyac o anís al davant. Alguns marxaven, però aviat algú altre prenia el seu lloc.

Al fons del bar un parell d’homes, també en silenci, davant del parell de màquines escurabutxaques. Allà han estat una bona estona provant fortuna sense trobar-la, fins que han estat substituïts per uns altres dos.

Allà a les 11 la barra s’ha buidat per una estona.

 

Ha durat poc la nova situació. Aviat han començat a entrar nous clients, aquest cop en grup. Alguns seguien demanant anís i xupito de whisky, (vindrien d’un altre bar?), d’altres ja demanaven cerveses o gots de vi. La clientela va canviant, fins i tot, entren un parell de dones amb un nen.

Decidim marxar. Ens apropem a la barra amb un bitllet a la mà:

- Dos cafès amb llet.

- Què ? – amb cara de no entendre res i de pocs amics.

- Dos cafès amb llet.

Ha cobrat sense més. Sembla que a la segona vegada ha entès les nostres estranyes paraules.

Passen els dies i els anys, però hi ha coses que no canvien.

La bellesa

“Sors-tu du gouffre noir ou descens-tu des astres?

Le Destin charmé suit tes jupons comme un chien;

Tu sèmes au hasard la joie et les désastres,

Et tu gouvernes tout et ne réponds de rien.”

 

Surts d’una gorga negra o davalles dels astres ?

El Destí, com un gos, et va seguint ullprès;

vas sembrant a l’atzar la joia i els desastres,

i tu ho governes tot i no respons a res.

CHARLES BAUDELAIRE

Les flors del mal

Himne a la Bellesa

Memòria històrica 2

Ahir a la tarda un nou passeig per la història de la guerra civil, els seus antecedents i conseqüències en l’exposició “Testimonis i vivències de la Guerra Civil a Catalunya en l’Arxiu Nacional.

No explica res de nou. Però també com sempre que d’una manera o una altra reviso aquests fets em retrobo amb els mateixos sentiments. Què malament que ho varen passar! Quan temps que va durar! Quin poc reconeixement que hi hagut per les persones que varen viure aquesta mala època de la nostra història!

Després d’uns pocs anys d’il·lusió col·lectiva en el que semblava que es començava a construir una nova manera de viure, malgrat les dificultats que es plantejaven va esclatar aquella terrible guerra que tots ja sabem com acaba: l’exili per alguns, i la mort, la repressió i el silenci per a molts. I els llargs i foscos anys del franquisme que semblen no tenir fi.

Ara ja han passat molts anys de la mort del dictador, però encara no s’ha fet justícia. La justícia que es reclama per dictadors de terres llunyanes (Pinochet, Saddam Hussein, Fidel Castro) es continua negant al nostre dictador que continua enterrat en el seu gran mausoleu i encara rep homenatges dels seus seguidors. Pocs supervivents queden ja d’aquell temps, però és convenient no oblidar el què va passar. La història no es pot canviar, però no pot caure en l’oblit. 

Estem realment informats?

Ens creiem informats perquè veiem els telenotícies escoltem la ràdio o llegim el diari. Creiem que la informació sorgeix del fet que una càmera mostri alguna cosa que està passant en aquell mateix moment: “la història en directe” Però res més lluny de la veritat. En realitat de molts dels fets que passen al món no hi ha imatges, o almenys, no ens mostren aquestes imatges i per tant, per nosaltres són fets que no existeixen. Ens ofereixen moltes imatges  d’Iraq i del etern conflicte palestí-israelí. Però és evident que aquests no són els únics conflictes. Hi ha moltes altres situacions conflictives arreu del món que no existeixen per nosaltres perquè no ens mostren imatges.

Els mitjans cada cop mostren més imatges i paraules dels que intervenen en una situació, fins i tot, del periodista desplaçat a la zona on es produeix la notícia, però cada cop ofereixen menys anàlisi del que passa. Poques vegades tracten de cercar explicació al que passa i de fet moltes vegades tinc la sensació de saber que a tal lloc està passant tal cosa, però de no saber mai com i per quina raó s’ha arribat a aquella situació.

 

Al final del dia he escoltat la mateixa notícia infinitat de vegades. Al matí quan em llevo per la ràdio, després al diari, després a la televisió i a internet. A tot arreu he vist i he escoltat el mateix. Però és clar que la repetició d’una notícia no implica que estigui més informat. Més aviat el que implica és que estigui fart d’escoltar i veure tota l’estona el mateix. Estem nedant en la sobreabundància de la informació i en la redundància de la mateixa i això no sembla que tingui aturador.

Com escriu I. Ramonet “Avui la informació és una mercaderia, més sotmesa a les lleis de l’economia, de l’oferta i la demanda, que a les de la mateixa informació. El que estableix el preu d’una informació és la capacitat que pugui tenir d’interessar a un gran nombre de persones, i com més n’interessi, més possibilitats tindrà de circular. Si no, serà una informació que no circularà. Per aquesta raó la informació avui crea narracions.” De fet cada cop més la informació s’està convertint en entreteniment, a la cerca de les audiències, i per aquesta raó cerca copsar l’atenció dels possible consumidors amb missatges ràpids i impactants, més que realment informar.