La mort i la primavera

Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda va ser publicada tres anys després de la seva mort. Es creu que va deixar de treballar en “La mort i la primavera” cap allà el 1963. Des d’aleshores va restar en un calaix. Una vegada morta es van revisar els manuscrits i es va publicar el que podia ser la novel·la complerta amb principi i final, així com textos complementaris.

La novel·la no em resulta gens fàcil, però m’agrada i em sorprèn al mateix temps. No té res a veure amb la resta de la seva obra, excepte amb “Quanta, quanta guerra”, amb la que té un cert parentiu llunyà. Crea tot un món tancat i complex, amb mapa del mateix i tot, on viu el protagonista. És un lloc ben peculiar on tot el que passa és diferent. Està farcit d’elements simbòlics que no aconsegueixo desxifrar. Malgrat que no hi trobo massa sentit, gaudeixo molt de la seva lectura, i del món oníric que presenta. Haig de reconèixer que no l’he entès massa, però la seva lectura m’ha deixat fascinat. M’ha resultat singular i encantadora tant en el contingut com en la forma.

“La meva vida la puc començar a explicar per on vull, la puc explicar d’una manera diferent, puc començar amb la mort de la meva criatura o la puc començar amb aquell dematí que el noi del ferrer se’m va plantar davant en el bosc dels morts o amb la meva visita al senyor, però faci el que faci, la meva vida és closa. Com una bombolla de sabó feta vidre no en puc treure res ni puc ficar-hi res. No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir...”

Creus Cremades, maig 2018

“Tots tenim la nostra argolla, la nostra medalla i el nostre arbre. I a l’entrada del bosc hi ha la forca i la destral”...“Vaig caure estirat a terra, ... amb el cor buit de sang i les mans gelades. Perquè jo tenia catorze anys i l’home que s’havia ficat a l’arbre per morir, era el meu pare” ...“Em parlava del bosc dels morts i em deia que no hi havia d’anar mai, fins que no fos un home”

“Un raig de llum em va fer trobar el meu arbre davant per davant de l’arbre del meu pare... Jo acabaria tancat en aquell arbre amb la boca plena de ciment barrejat de pols vermella i amb l’ànima sencera a dintre...”

Castanyer de Can Cuc, desembre 2015

 

El noi de catorze anys que fa de narrador ens presenta tot el que l’envolta, un entorn en el que tot té vida: els ocells, els cavalls, les glicines, els arbres, el pou, el riu, la cova, les cases... Aquests elements es converteixen en els veritables protagonistes de la narració. 

Les fulles “queien giravoltant encara amb olor del que havien estat... i esperàvem que totes haguessin caigut per fer-ne piles i calar-hi foc. El foc les feia cridar: cridaven baixet i xiulaven més baix encara i feien fum blau. I l’olor de fulla cremada omplia les cases i l’aire. Tot l’aire era ple d’olor d’acabament. Els elements naturals prenen vida i estan plens de presagis i misteris”.  Aquests presagis i misteris es troben arreu.

Un cop mort el pare, el narrador i la seva madrastra s’aparellen i tenen una filla. “Miràvem i volíem veure el que no es podia veure i darrera nostra la lluna ens clavava a terra per l’ombra i a poc a poc va fer caure les nostres ombres damunt de l’aigua que les mig esborrava i les va ajuntar per la boca. I ajuntades per la boca, la lluna, quan es va morir, se les va endur com si les hagués estirades pels peus.

No és una novel·la per passar simplement l’estona, o potser sí, ja que ¿què és la literatura i la lectura, sinó una manera de passar l’estona?

Em pregunto per què no es va atrevir a publicar-la? És una pregunta sense resposta i que dona peu a especular. ¿Era una obra massa complexa i que malgrat treballar-hi molt no va trobar la forma de tancar-la i enllestir-la? ¿Tenia massa dubtes i va abandonar la seva escriptura?

No hi ha cap referència als anys, encara que el temps passa, i les estacions, i els personatges es fan grans. No arriba ningú de fora el poble. És un món tancat en si mateix amb la seva pròpia lògica. Hi ha pocs personatges: el narrador, el seu pare, la madrastra, la filla, el senyor, el ferrer, el fill del ferrer, el presoner, l’home del garrot. Cap d’ells té nom.

Reflexiona sobre el desig. “El desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se’ls menja... De petit t’esguerren i et claven la por darrera del cap... perquè el desig fa viure ja te’l maten mentre vas creixent... el desig de totes les coses...” El protagonista és diferent i se sent diferent. “... Vaig sentir néixer el desig com no havia sentit mai... el desig sol, violent i sol com una pedra...”

“Hi havia una mena de malestar i jo el sentia... Un pes damunt del pit com quan darrera de les muntanyes es prepara una tempesta...” “I no vaig adonar-me’n fins més endavant però va ser com si en aquell punt es desencadenés el mal i el mal arrenqués a córrer pel poble i ningú no pogués aturar-li l’embranzida”

Tot es trasbalsa: foc i violència, aigua i mort.

“Voltava de nit. No podia dormir i voltava de nit i entenia per què el meu pare havia fet el que havia fet i entenia més coses que venen però que no sé explicar. Més que no pas del poble... fugia de la meva casa... Tenia la cara desfeta... potser la cara desfeta era la meva cara de debò, la que havia d’haver tingut sempre; però aquella cara jo no la coneixia, jo era un altre, jo era el meu pare”

“El temps costava de passar i dret allí alguna cosa fugia de dintre meu i de l’hora i del temps”

“A punta de dia vaig veure la mort. La mort era jo a dintre de l’aigua amb la cara d’un mort... On comença la mort? On comença a matar? On vivia la mort de cada persona?... si la mort era a cada persona i si cada persona era la mort per què no en deien les morts?... Les morts dels homes i de les dones que s’esperen per dins com els cucs de la misèria... Venen els morts en compte de dir s’acosta la mort... I les morts a dins els arbres. Les morts arbrades podrides a dintre acabaven morint-se. L’arbre que havia recollit la mort es tornava pols de mica en mica, molt amb el temps del temps. Es desfeia...”

“Perquè no hi ha paraules. No. No hi ha paraules... s’haurien de fer”

“Va ser quan vaig veure la claror del llamp i aviat va saltar el tro. Abans que caigués la pluja encara es van sentir més trons com si el cel s’esquincés i els llamps vinguessin a tancar-li les ferides cremant-les... L’aigua era un torrent damunt de casa. I tota la nit va ploure i fins a la matinada el cel no es va cansar”

“El temps fugia i jo havia d’acabar amb el temps. I es van moure les branques i es van moure les fulles i es van moure els brins d’herba com si totes les coses que no tenen veu em volguessin parlar”

“Havia vingut de lluny i s’havia ficat a l’arbre i s’havia clavat al meu costat esquerre, entre la meva mort a dintre i la primavera del món a fora. Amb mi. Petit i feliç com una campaneta. Per fer-me companyia sempre, quan ja no podria sentir-lo en la meva nit sense acabament”

Montseny, desembre 2015

 

Mentre llegia em feia la pregunta de si és lícit la publicació dels escrits que una escriptora no va decidir publicar en vida, i realment no sé trobar una resposta. Igual és pura tafaneria dels lectors i poca cosa més.

MERCÈ RODOREDA

La mort i la primavera.

Club editor, 2017; original 1986; 434 pàgines

Edició a cura de Núria Folch de Sales revisada per Arnau Pons , amb postfaci d’Arnau Pons

 

 

Ha passat un any...

Com que les dades estadístiques són interpretables avui fa un any vaig decidir crear-me unes taules amb els indicadors sobre la Covid-19, i fer un seguiment personal de les mateixes, ja que no em refiava de tot el que explicaven i encara segueixen explicant els mitjans de comunicació i tota mena d’experts. Així jo podia fer les meves pròpies interpretacions i també prendre les meves pròpies decisions.

Fa un any encara no havien arribat les vacunes i estàvem en l’inici de la tercera onada amb moltes restriccions: toc de queda, mascaretes a tot arreu, oci nocturn tancat, horaris de bars i restaurants, estadis de futbol buits, nombre màxim de persones a les reunions, confinament, crec recordar que comarcal, ...

Les dades començaven a pujar:

	Incidència acumulada 14 dies	Taxa De contagi	Defuncions 7 dies	Risc de rebrot	Hospital	UCI
12/12/20	196	0.92	247	166	1388	333

Ha passat un any i hi ha més del 76 % de vacunats, demà comencen a vacunar als infants de 5 a 12 anys, ja hi ha molta gent amb la tercera dosi, pràcticament no hi ha restriccions: han desaparegut els confinaments i el toc de queda, l’oci nocturn està obert i els bars i restaurants no pateixen restriccions, mascaretes només a interiors... La sensació és que ja pràcticament podem fer el que volem, encara que no és del tot cert. Fa un parell de setmanes es va començar a demanar el passaport Covid per entrar a bars, restaurants, gimnasos i residències. 

Les dades actuals no estan massa lluny de les que teníem fa un any, i fins i tot, algunes estan molt pitjor.

	Incidència acumulada 14 dies	Taxa De contagi	Defuncions 7 dies	Risc de rebrot	Hospital	UCI
12/12/21	403	1.22	42	478	1013	237

Fa un mes que els indicadors pugen dia rere dia i setmana rere setmana. Estem en la sisena onada. Com que partíem d’una situació molt millor la pujada ha estat molt més lenta. Però la incidència acumulada i el risc de rebrot son el doble que fa un any, la taxa de contagi està molt per sobre de l’1 des de fa més d’un mes. El nombre d’hospitalitzacions i de malalts ingressats a la UCI està una mica per sota del de fa un any, però tampoc hi ha tanta diferència. I està clar que amb les festes que tenim a tocar anirem a pitjor.

La única dada que ha millorat és el nombre de defuncions. Aquí podríem pensar que Darwin tenia raó, i els més febles de l’espècie ja vam morir, i els que quedem som més resistents a la malaltia.

La conclusió és que amb un any tampoc hem millorat tant, i el que hem de fer és pensar que ens toca conviure amb aquest virus i amb la malaltia que genera, tan si ens agrada com si no. Tenim com a individus i com a societat més eines per combatre aquest virus: vacunes, alguns medicaments, ... i alguns elements d’autoprotecció com la mascareta, la distància física, i evitar situacions que podem considerar de risc. Potser ja estem en un moment en que els governs i les autoritats sanitàries el que haurien de fer és deixar d’imposar restriccions i dedicar el temps simplement a millorar la comunicació a la població i treballar també per tenir un millor sistema de rastreig que no sembla que hagi millorat massa i del que expliquen ben poca cosa. En dues setmanes hem passat de poc més del 5% de positivitat de les proves a superar el 9 %. Aquest índex ha entrat els darrers dies en una progressió espectacular.

La humanitat al llarg de la seva història ha patit diferents pandèmies i ha sobreviscut. També sobreviurem a aquesta. El que potser no sobreviurem és a aquesta inoculació de la por que els governs estan utilitzant a la seva conveniència i que acceptem sense reacció.

Aviat portarem dos anys de pandèmia i de ben segur, que el xoc inicial que va suposar i tot el que ha passat en aquest temps ha canviat la forma de relacionar-nos. L’ésser humà sap adaptar-se a totes les circumstàncies que li toquen viure i aquesta no és una excepció. I els diferents poders també saben aprofitar totes les oportunitats en benefici seu, i aquesta tampoc és ni serà una excepció: no ens deixem entabanar per alguns encantadors de serps que n'hi ha molts.

 

Aquell venerable avi de barba blanca...

Konrad Lorenz és considerat el pare de l’etologia. Recordo imatges seves a la televisió en blanc i negre. Un venerable avi de barba blanca seguit per unes oques petites. Anaven a tot arreu on anava ell, com si ell fos la seva mare. Això s’explica pel concepte de l’empremta al néixer: les oques segueixen a la primera figura que veuen al néixer, per aquesta raó seguien al K. Lorenz.  

Desconeixia del tot el seu passat nazi que m’ha descobert aquesta novel·la de Martí Domínguez escrita en forma de memòries del propi K. Lorenz.

“Soc l’únic nazi Premi Nobel. I l’únic Premi Nobel que haja participat en un genocidi”... Malgrat no haver matat a ningú i no haver participat directament en els camps d’extermini... “Vaig fer la meva feina, al principi amb entusiasme, completament integrat en la doctrina del nazisme, i d’una manera irrevocable. Al mateix temps, les meves idees i articles científics varen servir per consolidar i aguditzar la neteja ètnica, i sense poder-se dir que foren un element clau, si que és indubtable que ajudaren al complet entreteixit de la doctrina de l’holocaust. Vaig ser un dels seus ideòlegs més purs”

Al llarg de les entrevistes que van seguir el lliurament del Premi Nobel de Medicina va intentar ocultar el seu passat nazi el més possible, tot i no mentir mai del tot. “Vaig esquivar les preguntes més conflictives”

Finalitzada la guerra la major part dels científics implicats directament amb el nazisme van recuperar els seus llocs a la Universitat i al món científic com si res haguera passat, com si res hagueren fet. Llegir això em sorprèn.

Martí Domínguez situa a K. Lorenz en un camp de concentració on comença a escriure “En aquell barracot del camp de concentració de Kirov, varen començar aquestes notes sobre la meva vida, escrites un poc a rajaploma, amb una arma apuntant-me al cap. Estàvem a inicis del mes d’agost del 1944 i m’anava la vida en contar-ho tot”

Platja d'Argelers, febrer 2010

 

Reflexiona sobre el que ha fet al llarg de la guerra. “He fet coses terribles en aquesta maleïda guerra”...“La guerra trau l’animal que tots portem a dins. No som responsables: lluitem per sobreviure. Els culpables són els que ens van ficar a la gola del llop”...“Francament, no estic gaire segur d’això. Crec que tots som una mica culpables. Ens podríem haver negat a acceptar algunes ordres...”

Planteja si realment hauria pogut fer una altra cosa. “Una ordre és una ordre. Però, s’hi podria haver negat? ... No resultava gens fàcil d’escatir què era fruit de les ordres rebudes i què del nostre compromís i voluntat.”

Quan Hitler envaeix Àustria Lorenz no és un jove, “amb trenta-cinc anys ja saps que vols de la vida”. De fet, “l’ideari nacionalsocialista no m’era aliè, ni a mi ni a la meva família”

Reconeix haver-se beneficiat directament de la situació: “Molts de nosaltres ens beneficiàrem de la caiguda dels jueus i dels comunistes, ocupàrem els seus llocs de treball, ens quedàrem els seus apartaments... I ho fèiem sense cap complex, sense cap remordiment, ens sentíem amb dret a tot allò i més”  

Algunes de les seves afirmacions fan estremir “Hi ha homes amb bons gens i altres amb gens dolents... La continua aparició de persones amb deficiències constitueixen un perill... Cal, per tant, extraure els individus que posen en risc la salut del nostre poble, i sobretot el futur saludable de la nostra raça... Cal evitar la reproducció dels tarats, dels idiotes, dels éssers inferiors, i sobretot la mescla de races, pel bé de la salut del poble alemany”. Aquestes idees són un perill, sobretot quan algú decideix portar-les a la pràctica. “Tots estàvem a favor de l’eugenèsia en casos clars de retard mental, malalties degeneratives... Però, els pobles tenien drets? Un poble més fort tenia dret a aniquilar-ne un de més dèbil?”

“Els eslaus... eren vists pels nazis com a subhumans. A qui li importa aquella gent? Nosaltres, els de la raça ària érem superhomes”. Quan es pensa en aquest termes, i encara avui en dia hi ha molta gent que té idees semblants, es pot entrar amb facilitat en una deriva molt perillosa.

Així ho justificava el que amb els anys obtindria el Nobel: “Vaig creure plenament en tot allò. Era conscient que aquella filosofia era cruel i inhumana... Estava convençut que era un mal que havíem d’acomplir amb l’objectiu de conquerir més salut per a l’espècie humana, de la mateixa manera que de vegades cal podar un arbre en excés esponerós, i cal sacrificar algunes belles branques que posen en risc la salut de l’arbre sencer. Que aquelles branques foren milers de persones, milers de polonesos, milers de jueus, o milers d’eslaus, tant se valia. Milers o milions... Nosaltres érem el poble elegit, la raça pura que calia preservar.” Si un grup humà es considera superior als altres aviat es pensa “que calia apartar les pomes podrides, les peces defectuoses. Apartar-les, i, és clar, destruir-les”

“En general, el poble alemany no tenia plena constància que s’estiguera produint aquell genocidi.... Fins i tot, quan els indicis eren tan patents, preferíem no pensar-hi, ni traure’n conclusions. Hi hagué un procés de ceguesa voluntària col·lectiva... Quan K. Lorenz pren consciència del que passa: “Allò em va neguitejar, em va corprendre, em va fer dubtar. Fins i tot em va trasbalsar. Però jo havia fet massa camí per a retrocedir: ja era un d’ells. I calia seguir endavant, a qualsevol preu, sense mirar enrere... Tot allò va abocar el nostre poble cap a l’abisme. Una mena de gran secta enlluernada per unes promeses... Ens creiem amb dret a tot i a exigir l’usdefruit de tot”.

“Ens crèiem de veres que totes les coses bones que havia creat la civilització eren obra nostra, de la nostra raça, i que les altres, amb la seva simple existència, les posaven en greu perill”

“Costa molt poc matar a un ésser humà... I un colp has començat, la resta d’assassinats venen tot seguit com una rutina assumida. Sense fer gaires preguntes. Sense fer-ne cap, en realitat. Foren molt pocs els homes que es negaren a participar en aquelles matances... Hi ha una pulsió evolutiva que ha de ser adaptativa, i que fa que el subordinat acate les ordres, siguen quines siguen aquestes. L’educació rebuda... en el si de la teva societat reafirmen i interioritzen aquesta tendència a l’obediència més orba i inhumana”

A principis del 44, treballa a disgust en un psiquiàtric lluny de la seva família. Voldria una altra feina. Li ofereixen una feina que implica tacar-se de sang, posar en pràctica alguna de les seves teories. No es veu capaç de fer-ho, i malgrat la seva poca experiència, acaba treballant de metge en un búnquer de campanya en mig d’un bombardeig.

“Allò era el que volia el Führer ” Fe cega en el que deia i ordenava Hitler. “Era una mena de creença sobrenatural de caire religiós... vingut a deslliurar el món dels subhumans”

És fet presoner, com molts més alemanys: “L’únic que ens consolava era l’arribada de l’arma secreta; una arma que esborraria per sempre de la terra el nostre enemic. I venjaria, d’una manera temible i immisericorde, els estimats companys caiguts en la batalla. Hi crèiem fermament.” Això pensava en la fila de presoners, mentre contemplava la destrucció del camp de batalla amb morts pudents arreu. Encara tenien l’esperança en el triomf.

“Aquells quatre anys que vaig estar empresonat, purgaven els meus pecats?”

“Puc assegurar que soc un home nou. Un home distint. I, sobretot, un home penedit dels seus actes. I en base a això confie a recuperar, tan aviat com siga possible, la meva llibertat”, però, amb tot, encara afirma que “soc partidari de l’eugenèsia, de l’aniquilació programada dels individus menys aptes, i d’evitar a tota costa la possibilitat que es puguen reproduir”

¿Tots els nostres actes es poden justificar com a fruit de l’esperit del temps que ens toca viure? Aquest esperit “no ens eximeix de les conseqüències dels nostres actes particulars... Mai no s’està prou alerta amb l’esperit del temps, mai no s’empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d’on vinga... ”

M’ha agradat i he gaudit de la seva lectura. Fa reflexionar com una part important del que pensem i del que fem està marcat per les idees majoritàries que ens envolten i que sempre resulta més fàcil deixar-se portar per l’esperit del temps que revelar-se en contra. Cal estar sempre amatents a no deixar-se arrossegar per aquest esperit del temps que amb gran facilitat ens pot induir a comportaments del tot indesitjables. Per molt que ens sembli del tot impossible, cap de nosaltres està exempt de que ens pugui passar.

MARTÍ DOMÍNGUEZ

L’esperit del temps

Proa ed.; 2019; 431 pàgines

Premi Òmnium 2019 a la millor novel·la de l’any

 

 

 

Teoria general de l'oblit

Aquest llibre va ser premi Llibreter 2018 d’altres literatures. El personatge principal, Ludovica Fernades Mano que mor el 5 d’octubre de 2010 amb 85 anys, és un personatge real.

“A la Ludovica mai no li havia agradat el cel. De petita ja la turmentava un horror els espais oberts. Se sentia, en sortir de casa, fràgil i vulnerable, com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca”

Núvols, juny 2020

 

Ludovica viu a Luanda, capital d’Angola amb la seva germana i el seu marit, en l’últim pis d’un bloc luxós. Té un gos pastor alemany albí, el Fantasma. Arriba la revolta i es declara la independència d’Angola. El desordre s’instal·la als carrers. La pregunta és què fer?

La germana i el cunyat desapareixen d’una forma misteriosa. Ludo no sap què ha passat. Es queda sola al pis i es tanca a dins construint una paret de totxos en la porta d’entrada.

Sola a casa passa molta por.  Amb el temps comencen a escassejar els aliments. Ja no hi ha aigua corrent i tampoc electricitat i la Ludovica se les ha d’enginyar per sobreviure allà reclosa en el seu àtic.

Es van desgranant històries d’un país que viu temps convulsos. El que veu i viu la Ludo des del seu àtic allunyada i aïllada del món que l’envolta, però també episodis del que passa a fora amb un recull de personatges i fet singulars que son una mostra el que passava en aquella l’Angola d’aquells anys. “En aquest país tot desapareix. Potser és que el país sencer és en vies de desaparèixer, un poble aquí, un altre allà, quan ens n’adonarem ja no existirà res”

La Ludo és descoberta en el seu “pis amagatall” per un nen de 7 anys, i aleshores trenca la paret, i surt a l’exterior. “Ara que m’he fet vella m’assalten els records, increïblement nítids, de coses passades. Com si algú, a dins del meu cap, s’entretingués a fullejar un vell àlbum fotogràfic”. En tot el llarg període que ha estat tancada, ha escrit una mena de diari, i quan se li va acabar el paper escrivia a les parets.

“Déu pesa les ànimes en una balança. En un dels platets hi ha l’ànima, en l’altre les llàgrimes dels qui l’han plorat. Si ningú no la plora, l’ànima se’n va cap a l’infern. Si hi ha hagut prou llàgrimes, i prou sentides, puja cap el cel... Van al cel les persones que els altres troben a faltar. El paradís és l’espai que ocupem en el cor dels altres”

“Els errors ens corregeixen. Potser el que cal és oblidar. Hauríem de practicar l’oblit... El pare no vol oblidar. Oblidar és morir. Oblidar és una rendició”

Anem coneixent personatges. Les seves històries queden penjades, però els tornem a retrobar cap al final del llibre i coneixem les interrelacions entre ells i com acaba el que la narració havia deixat a mitges al principi. Es van desvetllant els desenllaços dels diferents personatges amb compte gotes, de forma una mica desordenada. Això obliga en alguns moments a tornar enrere i revisar el que ja s’ha llegit.

JOSÉ EDUARDO AGUALUSA

Teoria general de l’oblit

Edicions del Periscopi; 2018 (original 2012); 249 pàgines

Pròleg de Xavier Aldekoa

Traducció de Pere Comellas Casanova