La història interminable d’Endesa

Mai he pogut entendre que és això d'una OPA. Suposo que els mortals que anem a peu no ho podem entendre, és massa difícil pel nostre curt enteniment. Però altres vegades s'ha presentat una OPA i ja està, però en aquest cas s'ha convertit en tota una història interminable de 19 mesos d’ofertes, contraofertes, opinions, declaracions, .....

Fa sospitar que darrera d’Endesa s’amaguen interessos ocults de domini molt importants. De fet les xifres de diners de les que parlen maregen i em resulten inimaginables. Massa pretendents hi ha al darrera. Tan important és Endesa! Tan important és tenir més diners i més poder! Seran més feliços amb això ?

Aquestes empreses tan grans no m’agraden, més aviat em creen neguit. Haurien de ser un servei al ciutadà, però són un gran negoci per uns quants que només cerquen tenir més i més euros en el seu compte bancari.

De nou al PP no li agrada la situació que s’ha creat. Segons ells posar una empresa estratègica en mans de capital públic italià (Entel) podria ser molt perillós. En canvi semblava que estaven molt contents amb la oferta dels alemanys. Els alemanys deuen ser bona gent! Evidentment encara els hi agradava menys que fos Gas Natural qui s’apropiés d’Endesa. És evident que els catalans som uns éssers molt perillosos i podríem deixar sense llum ni energia a tot el regne.

Si el PP no està satisfet amb aquest final, segurament no deu ser tan dolent el que finalment ha passat.

Sabadell a prop

Un cop més el “Sabadell a prop” a la bústia.

 

Es tracta d’una revista que cada mes l’Ajuntament de la ciutat ens fa arribar a tots els ciutadans. Ja porten 52 números. Al principi vaig creure que era interessant que l’Ajuntament informés dels seus plans per la ciutat, però amb el temps ha esdevingut una simple revista de propaganda, a tot color i plena de fotos. Mes rere mes, explica el mateix. És clar que en un mes pocs canvis es poden produir: obres per aquí, projectes per allà, .... Hi ha algun projecte que fa anys i anys que se’n parla i escriu. Fa tant que, fins i tot, hom pot creure que ja està fet, quan encara han de començar. Un cop a l’any podria estar bé informar de l’estat de tots els projectes, però cada mes és excessiu.

De fet darrerament tal com arriba va a parar al contenidor del paper. Trobaria molt bé que la despesa inútil que suposa l’elaboració d’aquesta revista anés a parar a quelcom més productiu.

L’Olimpia: tot pel futbol

L’Olimpia és una zona poliesportiva oberta a tothom tot el dia amb piscina, un camp de futbol, dues pistes poliesportives i altres instal·lacions. És un lloc on van a jugar els nens i nenes del barri. Els cap de setmana és converteix en el nucli d’una intensa activitat poliesportiva: futbol, futbol sala, bàsquet, handbol, bitlles catalanes, etc. També és freqüent veure com algunes escoles aprofiten la polivalència d’aquest espai per celebrar la seva dia de l’esport.

A partir d’ara tot això canviarà radicalment, i passarà a ser una zona dedicada en exclusivitat al futbol amb una inversió molt important de diners. Tret de la piscina, que es mantindrà, la resta serà camps de futbol de gespa artificial: dos de grans i un de futbol-7.

 

És de preveure que aleshores aquest espai es tancarà a l’ús públic i ja no podrà ser un lloc de joc i de practica de molts esports, sinó que tan sols, podran gaudir de l’espai els practicants del futbol degudament enquadrats en algun equip de la ciutat. Ja sabem el futbol és l’esport rei. Tots els equips i escoles que fins ara gaudien d’aquest espai per la seva pràctica esportiva caldrà que cerquin un altre lloc. Amb diners públics és privatitza un espai fins ara públic.

Encara recordo que fa dos anys vaig participar amb els meus alumnes en un programa anomenat els nens tenen la paraula en que l’Ajuntament demanava obrir un debat sobre l’esport a la ciutat. L’activitat va concloure amb una recepció a l’Ajuntament on varem lliurar les nostres conclusions a l’alcalde.

La petició més unànime era disposar de espais públics i oberts per la pràctica de l’esport. Dos anys més tard l’Ajuntament projecta privatitzar un dels espais públics dedicats a l’esport. Està clar l’Ajuntament dóna la paraula als ciutadans, i els escolta, però després no els fa cas.

Aquests alumnes que acostumen a anar a jugar a l’Olimpia en els seus moments de lleure, estaran molt contents quan no hi puguin anar. Tot sigui pel futbol!  

Comentari a algunes notícies

1. La Ministra de Sanitat ha tirat enrere una llei per lluitar contra l’addicció a l’alcohol dels joves per les veus que han aixecat en contra els productors de vins, els bars i alguns comerços. No és la primera vegada que el que es pensa que es bo per la societat xoca amb els interessos consumistes i aleshores evidentment guanyen aquests últims. És més important el consum que els possibles beneficis de salut, i que consti que no crec en lleis prohibicionistes. Suposo que passaria el mateix amb una llei que legalitzés els consum de les drogues. Els traficants li dirien al ministre de torn que perden tot el seu negoci, per tant és millor que continuïn il·legalitzades.
2. Segueixen els problemes amb RENFE a Catalunya, i per molt que diguin els seus responsables continuarem així per anys. Totes les inversions van a parar a l’AVE mentre els rodalies i els regionals fa molt de temps que no reben un euro en inversions. I després ens demanen que utilitzem el transport públic. Però si algun dia una part important de la població deixés el seu cotxe a casa i utilitzés el transport públic pels seus desplaçaments diaris quedaria tot col·lapsat.
3. La guerra d’Afganistan moltes vegades oculta per les constants matances a l’Iraq ha sortit avui de nou a la llum. És un país que està lluny de ser pacificat. Els exèrcits occidentals l’hem envaït i segueixen en guerra. Quina mala solució que tenen tots els problemes d’aquella part del planeta! Ho acabarem pagant molt car.
4. I finalment, el futbol. Sembla que s’han posat de moda dues actituds i dos gestos: dir a l’entrenador que no es vol sortir a jugar i fer botifarres al públic. Proveu de fer alguna de les dues coses a la vostra feina a veure que us passa.

Comerços nous d’obrir i tancar

Cada cop és més freqüent veure comerços o bars que tanquen i que són substituïts per altres establiments no sense abans passar per un període més o menys perllongat d’obres. Però el veritablement sorprenent és que una part d’aquests nous establiments comercials poden ser de molt curta durada. A vegades menys d’un any!

De cop i volta passes per un carrer i veus que un comerç ha tancat, té les portes avall i hi ha un rètol amb l’anunci d’una propera inauguració. Les obres no deuen ser pas barates. Tots sabem que la construcció no és pas un sector massa econòmic, per tant, aquestes obres de remodelació suposen una despesa important. Suposo que tots els començaments han de ser durs i aconseguir clients que cal “robar” a la competència no ha de ser fàcil. Amb tota seguretat cal estar disposat a aguantar més o menys temps amb pocs guanys o,fins i tot, amb pèrdues. Com diu la saviesa popular, no es pot arribar i moldre.

Igual creuen que serà obrir i començar a tenir una gran clientela, el que suposarà uns bons guanys. Quina poca previsió! O potser hi ha alguna raó oculta que jo no sé veure ? Algú més a observat aquest fenomen d’obrir i tancar comerços, o és una mania meva ?

Comerços

A prop de casa hi ha dos comerços, una sastreria i un marbrista que estan sempre buits. Passo a diari per davant, fins i tot, més d’una vegada i mai he vist ningú en el seu interior comprant. I d’això ja fa uns quants anys. És realment estrany, no ? Moltes vegades m’he preguntant de què viuen, però no he estat capaç de trobar una resposta versemblant. L’únic que em passa pel cap és que siguin alguna tapadora d’algun negoci il·legal. Alguna idea ?

Censura

El bloc de Lourdes Domenech "A pie de aula" en el el post "El poder de la voz" ens explica que el govern espanyol porta vuit mesos censurant un spot publicitari de Amnistia Internacional amb unes raons molt poc clares.
¿ Com és possible que un govern democràtic censuri un anunci publicitari que l'únic que fa és dir que tots som lliures, que ningú pot ser torturat ? ¿ Què amaguen ? ¿ De què tenen por ?

La vida

“Nadie puede decirle a otro como ha de vivir.

Hay una sola vida, pero dentro de esa vida uno vive muchas vidas, todas diferentes, una mejores, otras peores. Ninguna tiene mucho sentido.”

ADOLFO ARISTARÁIN

Roma (2004)

La deslocalització és cosa del passat

En el segle XVII “hi havia el paraire-empresari que no feia teixits, sinó que els encomanava a teixidors de llana pròpiament dits. ... Contra els paraires-empresaris barcelonins que, perquè la mà d’obra rural va a més bon preu, deixen de donar feina a teixidors i teixidores de la ciutat, s’alçaran aquests en diferents ocasions: el 1600, el 1614, el 1626 i el 1628, al crit de “Via fora fam” i envaeixen la Casa de la Ciutat, “cridant i queixant-se de que los perayres treien fora ciutat la llana per cardar i filar”. Conflictes, sembla haver-n’hi també entre paraires-empresaris locals i paraires forasters més forts que els prenen la mà d’obra, com a Vic el 1597 i el 1598, d’on Roser Ortiz ens explica que els paraires vigatans no trobaven teixidors, els quals treballaven només per a paraires d’altres llocs. Prou repliquen els teixidors que si treballen per a forasters és pel poc que paguen els de Vic, i que si aquests paguessin millor, “no els faltassen teixidors”: els paraires exigeixen l’aplicació estricta de les ordinacions, segons les quals, “els teixidors no puguessen teixir als parayres forasters ninguna mena de drap, pessa ni sapolons sense llicentia expressa de la major part dels sobreposats paraires ...”

NURIA SALES

Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII)

Primer dia de l'any

El primer dia de l’any no deixa de ser un dia com un altre. Aquest matí hem sortit a prendre el cafè amb llet. No ha estat gens fàcil trobar un lloc obert al barri. Tots els bars habituals estaven tancats, això que ja era una mica tard. Al final hem trobat un lloc obert.

Mentre nosaltres preníem el cafè amb llet asseguts en una taula, la barra estava plena d’homes solitaris, majorment en silenci amb una copa de conyac o anís al davant. Alguns marxaven, però aviat algú altre prenia el seu lloc.

Al fons del bar un parell d’homes, també en silenci, davant del parell de màquines escurabutxaques. Allà han estat una bona estona provant fortuna sense trobar-la, fins que han estat substituïts per uns altres dos.

Allà a les 11 la barra s’ha buidat per una estona.

 

Ha durat poc la nova situació. Aviat han començat a entrar nous clients, aquest cop en grup. Alguns seguien demanant anís i xupito de whisky, (vindrien d’un altre bar?), d’altres ja demanaven cerveses o gots de vi. La clientela va canviant, fins i tot, entren un parell de dones amb un nen.

Decidim marxar. Ens apropem a la barra amb un bitllet a la mà:

- Dos cafès amb llet.

- Què ? – amb cara de no entendre res i de pocs amics.

- Dos cafès amb llet.

Ha cobrat sense més. Sembla que a la segona vegada ha entès les nostres estranyes paraules.

Passen els dies i els anys, però hi ha coses que no canvien.

La bellesa

“Sors-tu du gouffre noir ou descens-tu des astres?

Le Destin charmé suit tes jupons comme un chien;

Tu sèmes au hasard la joie et les désastres,

Et tu gouvernes tout et ne réponds de rien.”

 

Surts d’una gorga negra o davalles dels astres ?

El Destí, com un gos, et va seguint ullprès;

vas sembrant a l’atzar la joia i els desastres,

i tu ho governes tot i no respons a res.

CHARLES BAUDELAIRE

Les flors del mal

Himne a la Bellesa

Memòria històrica 2

Ahir a la tarda un nou passeig per la història de la guerra civil, els seus antecedents i conseqüències en l’exposició “Testimonis i vivències de la Guerra Civil a Catalunya en l’Arxiu Nacional.

No explica res de nou. Però també com sempre que d’una manera o una altra reviso aquests fets em retrobo amb els mateixos sentiments. Què malament que ho varen passar! Quan temps que va durar! Quin poc reconeixement que hi hagut per les persones que varen viure aquesta mala època de la nostra història!

Després d’uns pocs anys d’il·lusió col·lectiva en el que semblava que es començava a construir una nova manera de viure, malgrat les dificultats que es plantejaven va esclatar aquella terrible guerra que tots ja sabem com acaba: l’exili per alguns, i la mort, la repressió i el silenci per a molts. I els llargs i foscos anys del franquisme que semblen no tenir fi.

Ara ja han passat molts anys de la mort del dictador, però encara no s’ha fet justícia. La justícia que es reclama per dictadors de terres llunyanes (Pinochet, Saddam Hussein, Fidel Castro) es continua negant al nostre dictador que continua enterrat en el seu gran mausoleu i encara rep homenatges dels seus seguidors. Pocs supervivents queden ja d’aquell temps, però és convenient no oblidar el què va passar. La història no es pot canviar, però no pot caure en l’oblit. 

Estem realment informats?

Ens creiem informats perquè veiem els telenotícies escoltem la ràdio o llegim el diari. Creiem que la informació sorgeix del fet que una càmera mostri alguna cosa que està passant en aquell mateix moment: “la història en directe” Però res més lluny de la veritat. En realitat de molts dels fets que passen al món no hi ha imatges, o almenys, no ens mostren aquestes imatges i per tant, per nosaltres són fets que no existeixen. Ens ofereixen moltes imatges  d’Iraq i del etern conflicte palestí-israelí. Però és evident que aquests no són els únics conflictes. Hi ha moltes altres situacions conflictives arreu del món que no existeixen per nosaltres perquè no ens mostren imatges.

Els mitjans cada cop mostren més imatges i paraules dels que intervenen en una situació, fins i tot, del periodista desplaçat a la zona on es produeix la notícia, però cada cop ofereixen menys anàlisi del que passa. Poques vegades tracten de cercar explicació al que passa i de fet moltes vegades tinc la sensació de saber que a tal lloc està passant tal cosa, però de no saber mai com i per quina raó s’ha arribat a aquella situació.

 

Al final del dia he escoltat la mateixa notícia infinitat de vegades. Al matí quan em llevo per la ràdio, després al diari, després a la televisió i a internet. A tot arreu he vist i he escoltat el mateix. Però és clar que la repetició d’una notícia no implica que estigui més informat. Més aviat el que implica és que estigui fart d’escoltar i veure tota l’estona el mateix. Estem nedant en la sobreabundància de la informació i en la redundància de la mateixa i això no sembla que tingui aturador.

Com escriu I. Ramonet “Avui la informació és una mercaderia, més sotmesa a les lleis de l’economia, de l’oferta i la demanda, que a les de la mateixa informació. El que estableix el preu d’una informació és la capacitat que pugui tenir d’interessar a un gran nombre de persones, i com més n’interessi, més possibilitats tindrà de circular. Si no, serà una informació que no circularà. Per aquesta raó la informació avui crea narracions.” De fet cada cop més la informació s’està convertint en entreteniment, a la cerca de les audiències, i per aquesta raó cerca copsar l’atenció dels possible consumidors amb missatges ràpids i impactants, més que realment informar.

Gargallo

Feia dies que volia baixar a Barcelona, anar a veure una exposició i passejar una estona pels carrers de la capital. Tenia anotada l’exposició de Gargallo a la Pedrera. Només coneixia d’ell els famosos aurigues de l’Estadi Olímpic i res més. No sé per quina raó me l’imaginava com un escultor clàssic.

La visita va estar tota una sorpresa. Té escultures en la línia més clàssica, però el que em va sorprendre va ser tot el seu treball amb les seves màscares, la utilització del buit, així com la seva forma de treballar assajant el que seria el resultat final amb ferro o amb coure, primer amb unes plantilles de cartró abans de realitzar la obra definitiva. Fins i tot, vaig pensar que aquest mètode de treball es podria portar al treball de plàstica amb els alumnes, prenent com exemple algunes de les obres del propi Gargallo.

Els darrers anys Barcelona ens ha ofert un reguitzell d’exposicions d’escultors molt i molt interessants. Recordo la de Chillida a la Fundació Miró a principis del 2004, Rodin al Caixaforum a principis del 2005, Henry Moore també al Caixaforum aquest darrer estiu. Si us han agradat aquestes exposicions no us podeu perdre la de Gargallo. Teniu temps fins el 28 de gener.

Déu

¿Cómo será posible creer en un Dios creador del Universo, si el mismo Dios creó a la especie humana? Con otras palabras, la existencia del hombre, precisamente, es lo que prueba la inexistencia de Dios.

SARAMAGO

Cuadernos de Lanzarote

La informació és construcció

“No podem creure mai que la informació és natural; es construeix, és el resultat de la fabricació basat en dues premisses: la voluntat del productor, d’un o altre periodista, de dir la veritat o no dir-la, però també de la lògica general del sistema, orientat a informar a partir, purament, de veure el que aparentment està succeint.”

IGNACIO RAMONET 1999

Geopolítica i comunicació de final del mil·lenni

Notícies gairebé desapercebudes

Als diaris i als mitjans de comunicació sempre hi ha algunes notícies que considero d’interès i que passen gairebé desapercebudes. Voldria destacar-ne dues: 

1.- Fa poc varen parlar dels resultats d’una investigació científica que relacionava l’augment de certs contaminants en l’atmosfera i en els aliments amb l’augment d’autisme i altres trastorns del comportament. Si és així, estaria bé en pensar com podem reduir aquests contaminants que semblen afectar els nostres cervells de forma tan negativa. Fa temps que en els centres educatius i en les consultes pediàtriques es constata aquest fet, i això obre interrogants sobre quines són les causes. També es parla molt l’augment de les conductes violentes, però quan trobem alguna de les seves possibles causes no semblem massa interessats en posar-hi remei, ni tan sols explicar-ho amb detall.

2.-  La setmana passada la Unió Europea donava en una de les seves directives llum verda a la publicitat televisiva a totes hores, fins i tot, en el famós horari protegit i també de formes encobertes. Com que patim poc bombardeig publicitari gràcies a la UE encara en podrem gaudir molts més minuts. De fet moltes vegades els moments de més qualitat televisiva, són els minuts de publicitat. La televisió està plenament en mans de la publicitat i de les empreses anunciants, i els nostres governants també.  Cada cop hi ha més fets que ho demostren. L’únic important és vendre i com més millor. Això no té cap aturador.

Avui he anat a Palau!

Aquest és el meu cinquè semestre a la UOC. Fins ara la UOC era bàsicament el Campus Virtual a través de la pantalla del meu ordinador, les trobades presencials al campus de la UAB, les PACs, i les proves de validació. Però aquest matí he estat a Palau, la seu central de la UOC a la Avda. Tibidado.

 

Faig una assignatura que ofereix una modalitat d’avaluació en el que es fa imprescindible una trobada presencial en la meitat del trimestre per posar en comú la feina feta fins el moment, i aquesta trobada es fa en el Palau que és la seu central, un palauet d’aquells que hi ha la Avda. Tibidabo i que tan bé es descriuen en la obra de Carlos Ruiz Zafón.

Només arribar és un lloc que imposa, rodejat per un bonic jardí i per una reixa que ve a obrir un empleat de seguretat. La reunió l’hem fet en la sala impressionant on es fan les reunions de govern de la Universitat amb una taula rodona enorme i amb tots els avenços tecnològics. A mig matí el consultor ens ha mostrat els soterranis, el lloc des del que s’articula tot el que els nombrosos estudiants de la UOC veiem en les nostres pantalletes des de l’ordinador de casa. Realment és un lloc ben espectacular, però és necessari que ho sigui ?

Memòria històrica

“Estos que ves ahora deshechos, maltrechos, furiosos, aplanados, sin afeitar, sin lavar, cochinos, sucios, cansados, mordiéndose, hechos un asco, destrozados, son, sin embargo, no lo olvides, hijo, no lo olvides nunca pase lo que pase, son lo mejor de España, los únicos que, de verdad, se han alzado, sin nada, con sus manos, contra los poderosos, por la sola justicia; cada uno a su modo, a su manera, como han podido, sin que les importara su comodidad, su familia, su dinero. Estos que ves, españoles rotos, derrotados, hacinados, heridos, soñolientos, medio muertos, esperanzados todavía en escapar, son no lo olvides, lo mejor del mundo. No es hermoso. Pero es lo mejor del mundo. No lo olvides nunca, hijo, no lo olvides”

MAX AUB 1968

Campo de almendros

 

Poble vell de Corbera d'Ebre

 

Guanya l'abstenció

Torna a guanyar el partit de l’abstenció i aquesta comença a ser una constant en les eleccions. Ara els partits es lamentaran d’aquesta alta abstenció, diran que s’ha d’analitzar i que cal cercar mecanismes per tal d’esmenar aquest problema. Però no faran res i a les properes eleccions es tornarà a repetir.

Alguns intentaran explicar que significa aquesta abstenció. Per mi hi ha alguns elements clars:

1.- Tot i que la democràcia és el millor sistema que els països tenen per governar-se dels que fins ara els homes i dones han estat capaços d’inventar, de ben segur que és un sistema millorable, però el partits i els nostres governants estan instal·lats en la comoditat d’aquest sistema que els dóna una posició molt còmode de poder i no volen posar-se en la situació de pensar en possibilitats de millora: llistes obertes, circumscripcions petites on s’escull el candidat que ha de representar aquella zona, ....

2.- La manera de fer i d’actuar dels nostres polítics que dediquen hores i hores a criticar al contrari en lloc de dedicar el seu temps a explicar el que pensen fer o potser millor simplement a fer. A vegades hom creu que no pensen fer res a excepció de dedicar-se a parlar malament de l’adversari. Em recorden els pitjors moments dels programes de premsa rosa i dels reality shows.

3.- I quan manifesten el que faran, tan sols, fan promeses puntuals, moltes vegades de repartiment de diners, com si de caritat als pobres es tractés, quan el que han de fer es gestionar de la millor manera possible els diners que els ciutadans els hi confiem amb els impostos per tal que fer progressar el país i de fer-nos la vida més fàcil a tots plegats.

I ara vindrà el discurs de tots els partits afirmant de manera grotesca que han guanyat sigui quin sigui el seu resultat, i cercant l’explicació d’aquesta victòria a vegades de la forma més rocambolesca possible. La veritat és que segons els arguments que donen fa molta pena escoltar-los. I pensar que aquests són els que ens governaran per quatre anys! En realitat els únics que han crescut en vots han estat els de Iniciativa per Catalunya-Verds, la resta han perdut vots i suport de la ciutadania.

I ara un cop coneguts els resultats caldrà esperar per conèixer exactament quin serà el nou govern.