An American Crime

Pel·lícula basada en una història real, ben realitzada i interpretada. Vaig anar al cinema perquè la història em va atreure. Desconeixia al director i als actors. A mesura que es va desenvolupant l'acció penses com és possible que succeeixin coses així i que tantes persones siguin capaces de participar d'actes tan violents de forma reiterada. Les primeres accions violentes de la història semblen una clara defensa de l'honor i dignitat del clan familiar, però a mesura que aquests augmenten en crueltat, també augmenta el sense sentit del mateixos, així com el nombre de persones que hi intervenen. Primer només són la família, però hi acaben participant també els amics de la família. Totes són persones que cada diumenge van a l'església. La justificació que es donen pels càstigs que infligeixen a la nena és que ho fan perquè aprengui. És dolenta i no tenen un altre solució que castigar-la. És allò tan conegut de ho fem pel teu bé, em fa més mal a mi que a tu.

Hi ha estudis que defensen la naturalesa intrínsecament violenta de l'ésser humà, però vist en viu i en directe a través de les imatges d'una pel·lícula reflex d'una història real costa de creure que coses així siguin possibles. Segurament el més difícil d'una acció violenta és iniciar-la, i un cop ja ha començat és molt difícil trobar com aturar-ho, i quan aquesta acció és col·lectiva segurament encara és més difícil.

A mesura que avança l'acció et vas sentint més incòmode en la butaca i tens ganes de que tot allò acabi. Hi ha un moment que dóna la impressió que la nena aconseguirà escapar d'aquella tortura, o potser, cal dir martiri, però és simplement un somni. No hi ha sortida ha d'acabar malament i surts del cinema alleugerit perquè ha acabat, però també amb un mal regust de boca per tot el que acabes de contemplar en la pantalla.

Indi

George Lucas i Steven Spielberg m’han acompanyat al llarg de molts anys. Encara recordo l’estrena tan de Star Wars com de Indiana Jones a la Recerca de l’Arca Perduda, evidentment en castellà. Aleshores era una
enamorat del cinema d’art i assaig i no em van agradar. Considerava que eren simples pel·lícules d’aventures que no aportaven res de nou. Preferia pel·lícules d’aquelles rares difícils d’entendre que em feien pensar. Buñuel, Pasolini, Bergman, Visconti, ... eren les meves icones. És cert que també m’agradava el cinema de gènere (negre, westerns, ...) i les pel·lícules d’aventures més clàssiques (Raoul Walsh), però en aquells moments vaig considerar que tan Lucas com Spielberg l’únic que cercaven era fer un gran negoci.

Amb el temps vaig anar canviant d’opinió. Malgrat que han desaparegut aquelles sales, encara m’agrada el tipus de pel·lícula d’art i assaig, però ja no menyspreu el cinema que fan Lucas i Spielberg. De fet m’he convertit en un seguidor de les dues sagues i en el cas de Spielberg haig dir que m’agrada el seu cinema.

Ara després de molts anys ha tornat Indiana Jones, i segueix fidel a la seva tradició, aventures, persecució, els misteris arqueològics, els dolents (russos en aquesta ocasió), els escenaris misteriosos i espectaculars, una certa possibilitat de versemblança, l’humor, .... Tots aquests ingredients ben barrejats en la coctelera fan del nou lliurament de la història una bona manera intranscendent però agradable de passar una estona.

I, què més podem demanar al cinema ?

La revetlla

Foc, petards, coca, màgia, una nit especial, diferent. De petit em mirava els focs des de lluny encuriosit, els petards no m’agradaven, em feien por. Una revetlla de Sant Joan va ser la meva primera sortida nocturna, el meu primer ball en un terrat. A aquesta van seguir moltes revetlles entre amics i amigues, amb foc, coca, petards, cava, música, diversió, riure, begudes, balls, anar a la platja a veure sortir el sol, anar a dormir ja de dia. Moltes d’aquestes nits resten en el record. Després van venir les revetlles amb els fills petits, de nou les fogueres i el petards, però ara tocava anar a dormir a una hora prudencial. 

Ara ja fa temps que em miro el dia de la revetlla com una nit més en les que difícilment canvio les meves rutines, ja no té res d’especial. De fet malgrat que crec que això de  conservar les tradicions està molt bé em molesta molt que m’obliguin a divertir-me en un moment concret, en una hora concreta i d’una manera concreta. Crec que ja sóc prou grandet per decidir quan i com vull divertir-me i és evident que no passa pel soroll dels petards, ni per les reunions multitudinàries i sorollosos.

Està clar que amb el temps tots canviem.

Publicitat al cinema

Quan vull anar al cinema acostumo a aprofitar el dia de l’espectador.
En poc temps han anat apujant els preus. Encara no fa un any eren 4 €, després van ser 4.5 i ara ja són 5 €. Suposa una pujada del 25 % en poc menys d’un any, gairebé res! Ja sé que no és un producte de primera necessitat, però crec que és una pujada abusiva.

Però a part d’aquesta puja, abans de que doni inici la pel·lícula cal suportar una bona estona de publicitat, primer de qualsevol cosai després de les properes pel·lícules. Crec que els espectadors ja que hem de pagar aquests preus hauríem de tenir dret a veure les pel·lícules sense publicitat.
No ho creieu així ?

De fet podria entrar una mica tard i m’estalviaria una estona d’anuncis, però amb el risc d’entrar amb la pel·lícula començada, i si hi ha molta afluència no trobar un bon lloc. És més a mi m’agrada arribar al cinema amb temps, seure a la butaca i esperar una estona, forma part del rituali la màgia d’anar al cinema, molt diferent de veure pel·lícules a casa.

Descobriment de televisió a la carta

Fa un parell de setmanes de cop i volta la televisió de casa va deixar de funcionar. No és pas un estri que faci funcionar massa: telenotícies, algun programa esportiu, gravació d’algun debat, etc.

Com ja és costum en mi això de portar a arreglar aparells em fa molta mandra, i ho he anat postergant. Aquesta absència de televisió ha fet que cerques en alguns moments per Internet i he descobert el servei de televisió a la carta on puc gaudir d’alguns programes, no tots, en el moment que vull sense dependre de cap horari d’emissió i sense necessitat de programar la seva gravació. I a més la majoria de les vegades sense els pesats anuncis.

Ha estat una bona descoberta. De moment la tele segueix sense funcionar. He anat al servei de reparació, però encara no han vingut a mirar-se-la. El que és segur que això de la televisió a la carta variarà els meus costums. Ja no em farà falta gravar alguns programes per veure-les després. En els fons m’haurà anat bé que la televisió s’espatlli. No hi ha mal que per bé no vingui.

The mist

A la sortida del cinema pensava que igual a fora em trobaria amb la boira. Un cop a casa, a la nit em mirava d’una altra manera els insectes rastrejadors que fa temps que pul·lulen pel terra. 

Havia produït els seus efectes. Vaig llegir sobre la boira i em va semblar una història interessant. Les històries de Stephen King portades al cinema acostumen a donar bons resultats. Tampoc esperava res especial i tret d’alguns moments del tot previsibles m’ha agradat. La por a lo desconegut, la reacció davant d’aquest misteri, la interpretació religiosa radical de qualsevol fet imprevisible, on ens poden portar algunes investigacions secretes dutes per militars, ....

No presenta cap novetat. A aquestes alçades això no és fàcil. En cinema està gairebé tot inventat. Però aconsegueix tenir-te en tensió. Em recorda d’alguna manera a “Els ocells” i també a algunes pel·lícules de sèrie B de monstres o d’invasions d’éssers d’altres planetes. I malgrat ser bàsicament una història de tensió creixent hi ha dins del supermercat on queden tancats els protagonistes rodejats per la boira, uns diàlegs prou interessants. I a més té un bon final. De fet a mesura que aquest s’acosta vas pensant com ho acabarà i finalment aconsegueix sorprendre’t.

Prohibit parlar en català

M’ha semblat increïble. L’escena es produeix a Barcelona en la roda de premsa de presentació de la final de la lliga ACB. Els dos capitans són catalans, els periodistes els hi pregunten en català i els obliguen a respondre en castellà per ordres de l’ACB. No poden respondre en català, ¿ com és això possible davant dels nostres nassos i que els periodistes no abandonin la sala de premsa ?

Acabo de cercar l’adreça electrònica de la ACB (info@acb.com) per enviar un correu de protesta, però em retorna el missatge. Algú sap on es pot enviar ?

Espero que tan el Barça com la Federació catalana, així com la Secretaria General de l'Esport protestin per aquest tracte.

El català

Acabo de llegir aquest frase del gran Ovidi Montllor en el bloc do de llengua de la lingüísta elitista:

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català;

és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense.

(Ovidi Montllor dixit)

El rey y la reina

“El rey y la reina” és una obra menor de Ramón J. Sender on planteja una curiosa relació a Madrid entre una duquessa que viu en un gran palau i el seu jardiner en el Madrid de 1936.

Un cop es produeix la insurrecció militar, els defensors de Madrid prenen i confisquen el palau. Els amos fugen excepte la duquessa que resta amagada en una torre del palau i el servei és obligat a marxar excepte el jardiner que és qui s’ocuparà del palau a partir d’ara i també cuidarà en secret de la duquessa, posant en perill la seva vida per moments. La duquessa esdevé la reina i el jardiner es converteix en el rei.

La duquessa rep visites misterioses que el jardiner vol descobrir. Al llarg del curt relat la relació que mantenen tots dos va evolucionant i tot el que els envolta es complica fins que arriba el desenllaç final.

Sense ser una gran novel·la és llegeix bé. M’ha agradat.

Records

La Marina em va dir una vegada només recordem allò que mai no ha ocorregut. Passaria una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules ....Aleshores no sabia que l’oceà del temps tard o d’hora retorna els records que hi enterrem. Quinze anys més tard, la memòria d’aquell dia ha tornat a mi .... Tots tenim un secret tancat amb clau en l’àtic de l’ànima. Aquest és el meu ...

... De vegades, les coses més reals solament passen en la imaginació ... Només recordem el que mai no ha passat.

... La veritat no es troba. Ella et troba...

... La naturalesa és com un nen que juga amb les nostre vides. Quan es cansa de les joguines trencades, les deixa i n’agafa d’altres.
És responsabilitat nostra recollir les peces i reconstruir-les...

Aquella nit em va explicar que creia que la vida ens dóna a cadascun de nosaltres uns escassos moments de pura felicitat. De vegades són solament dies o setmanes. De vegades, anys. Tot depèn de la nostra fortuna. El record d’aquests moments ens acompanya per sempre i es transforma en un país de la memòria al qual intentem tornar-hi durant la resta de la nostra vida sense aconseguir-ho...

Marina

Carlos Ruiz Zafón

Nostalgia

Avui al bloc de Vicenç Partal he vist aquest vídeo que m'ha omplert de nostalgia. Era un adolescent quan em vaig comprar el single de My Sweet Lord que encara tinc per casa. Després va venir aquella magnífica pel·lícula del concert de Bangla Desh que van fer al Principal i que va omplir de color aquelles tardes grises. Recordo sobre tot, la versió del Jumping Jack Flash de Leo Russell.
Aquest vídeo sembla una repetició d'aquell concert amb Billy Preston, Ringo Star, Eric Clapton i en aquesta ocasió acompanyats per Paul McCartney i també el fill de Harrison en el concert homenatge al seu pare. Gaudiu una bona estona.

Marina

Ja fa un temps que de Carlos Ruiz Zafón vaig llegir la seva famosa Ombra del Vent. Sense ser un llibre extraordinari, en alguns moments em va enganxar i em va deixar un bon regust de boca.

Va caure en les meves mans aquest altre llibre del mateix autor. Igual que l’Ombra del Vent torna a tenir un començament brillant. En dues pàgines et fa entrar ganes de llegir la història i saber què passarà. Barcelona tornarà a ser l’escenari d’uns fets extraordinaris i d’uns personatges fantàstics. Alguns  dels llocs on transcorre la història són fàcilment identificables. De ben segur que són indrets que existeixen en realitat en la major part dels casos. És una novel·la adreçada a un públic juvenil que és fàcil de llegir, plena de misteris i de sorpreses que en alguns moments t’enganxen al llibre. Al igual que l’Ombra del Vent sense ser res extraordinari es llegeix bé i et fa passar una bona estona.

L’aigua, el gran debat i la gran necessitat.

Avancen els dies i lluny de solucionar-se el problema de la sequera va en augment. Fa molt de temps que hem entrat en aquest procés de sequera, però els nostres governs sempre esperen el miracle de darrera hora. Sembla que aquesta vegada no es produirà aquest miracle. I aleshores haurem de córrer tots. Ens diuen que estalviem aigua. Ja fa temps que ho fem. Però, ells què fan ? És funció seva garantir que no es perdi aigua en les canonades ni en els canals i tothom sap que em perdem molt milers de litres.

Ara la gran solució són obres faraòniques, transvasament, dessaladores, transport d’aigua en vaixells. No hauria estat millor invertir amb temps a resoldre els problemes d’aquestes canonades i canals que perden aigua ? Així com, fer un ús més racional d’aigua i controlar la construcció de milers de piscines i de camps de
golf. Això està bé quan hi ha aigua de sobres, però en època de escassetat i en el país que vivim són activitats de les que perfectament en podríem de prescindir.

Discussió pública de solucions amb posicions diferents segons el partit o el lloc de residència. Segurament seria millor habilitar una reunió d’experts i escoltar les seves propostes i analitzar si aquestes són viables. Però ara ja estem en una cursa contrarellotge i les preses són males conselleres en el moment de prendre les millors decisions. És molt probable que acabin adoptant les mesures menys convenients i de les que més endavant ens haurem de penedir. De fet en aquest país ja estem avesats a malgastar els diners. Fer una inversió que després no acaba de servir per res. Ja veurem com acabarà i qui en pagarà les conseqüències finals.

La Fiesta del Chivo

Feia molt de temps que no llegia res de Mario Vargas Llosa. Com moltes altres vegades aquest llibre feia temps que estava al prestatge esperant pacientment. Al final li va arribar el seu torn. M’ha agradat. El complot i assassinat del dictador de la República Dominicana Rafael Leonidas Trujillo està molt ben explicat. En un principi el fil de la narració s’estableix en tres llocs i moments diferents que a mesura que avança la història acaben completament interrelacionats. Amb el seu llenguatge narratiu aconsegueix que malgrat conèixer el desenllaç i poder preveure tot el que passarà al llarg de la història aquesta a mesura que avança va guanyant en tensió i ritme narratiu. Com poden existir persones capaces de comportar-se d’aquesta manera tan brutal i encara creure’s que són els salvadors de la pàtria ? I a més viure amb la consciència tranquil·la. Sé que és així, però m’és molt difícil de entendre.

 

En definitiva, una excel·lent novel·la de l’autor totalment recomanable com altres que he llegit fa molt de temps. Recordo especialment, “La Guerra del Fin del Mundo” , personalment crec que una de les millors que he llegit.

Al cercar informació per la xarxa m’ha sorprès que hi ha versió cinematogràfica portada al cinema per un cosí de l’autor: Luis Llosa. Serà qüestió d’esperarque algun dia la passin per la televisió. Valdrà la pena veure-la.

Continuar amb el creixement econòmic il•limitat, per a què ?

L’economia s’està desaccelerant i això es viu com un gran problema, alguns, fins i tot, auguren un gran cataclisme. De fet, el que passa no és res nou. La llarga història del capitalisme està plena de desceleracions i crisi de l’economia. Qui no ha escoltat la paraula crisi desenes de vegades al llarg de la seva vida ?

Però cap d’aquestes crisi anteriors ha servit per reflexionar i començar de nou. L’únic que s’ha fet cada vegada és fer un pas endavant i continuar amb l’esquema de progrés infinit.

Potser ha arribat el moment de pensar el desenvolupament econòmic d’una altra manera. Fa temps que el creixement no pot ser il·limitat, malgrat que aquest ha estat des de fa dècades l’objectiu dels governs, empreses i economies. És possible que això ens hagi permès viure bé o relativament bé a molta gent, però no estic tan segur que ens porti cap a un món més feliç ni millor. Segurament hem arribat al cim més alt possible del progrés i en el que tenim que pensar ara no és com continuar progressant sinó com mantenir i aprofitar-nos en benefici propi de tots els progressos que com a humanitat hem assolit: redireccionar els nostres esforços i distribuir els avenços per tot el planeta, analitzar les errades i reconduir el futur.  

Un canvi de rumb és necessari, imprescindible i possible: guanyar el suficient per viure i ser feliç, no l’objectiu de guanyar cada vegada més i més (guanyar més per a què ?), viure menys a crèdit, aprofitar al màxim els objectes i no entrar en la dinàmica innecessària de llençar i tirar tan habitual, poden ser petits canvis útils.

Habíamos ganado la guerra

Vaig escoltar a l’autora (Esther Tusquets) en el programa de l’Emili Manzano, l’hora del lector. Les anècdotes que explicava em resultaren curiosos i interessants i em van entrar ganes de llegir el llibre. Llegir el punt de vista dels que havien guanyat la guerra ho he fet poques vegades.

M’ha decebut. Les anècdotes eren més divertides escoltades a la tele que no pas llegides al llibre. Aquest poc més aportava al que ja s’havia explicat en aquell programa. Només un apunt nou, en una Catalunya gris on la majoria ho passava malament, hi havia una minoria, la dels vencedors que tenien una vida ben acolorida i fàcil i ben diferent i diferenciada de la resta de la població. Perquè després diguin que no fa falta una llei de la memòria històrica.

I els altres partits ?

Estic molt cansat d’escoltar sempre les mateixos partits amb les mateixes velles propostes i veure sempre les mateixes cares. Pràcticament mai, o simplement ben poques vegades tenim l’oportunitat d’escoltar els altres partits. Aquells partits que també es presenten a les eleccions i que com a molt coneixes el nom o els descobreixes el mateix dia de les votacions allà en la taula on hi ha totes les paperetes.

Estaria bé que algun mitjà, televisió, radio o diari, dediqui un espai a aquests partits, elaborant un reportatge de cada un que permeti conèixer com van sorgir, qui són, com s’organitzen, perquè es presenten a les eleccions, quines opcions creuen que tenen, què fan entre elecció i elecció, quines propostes innovadores proposen, ....

Realment no em sembla massa democràtic que només els de sempre tinguin dret a la paraula en els grans mitjans, on només podem escoltar o llegir, més del mateix. Aquest partits estan massa instal·lats en el poder i no volen donar la més mínima oportunitat a altres opcions que els hi podrien robar una part del pastís. Ja fa temps que hi trobo a faltar diversitat d’idees i innovació en la política.

Informació no signada

Des de fa moltes i moltes convocatòries d’eleccions que els mitjans públics de comunicació catalans no signen les informacions electorals com a mesura de protesta per estar lligats de mans i peus en el temps assignat d’informació per cada un dels partits polítics. Després de tants anys sembla que aquesta forma de protesta no serveix de res.

Potser ha arribat l’hora de donar un pas més: simplement no donar informació electoral.

Per quan una reforma electoral ?

Cada cop m’agrada menys el nostre sistema electoral. Estem davant de unes eleccions generals. Queden pocs dies per votar i es planteja una doble elecció: l’elecció del president del govern i l’elecció dels que vull que em representin al Parlament.

És clar que per a president del govern només hi ha dues opcions. Cap de les dues m’agrada, però també és evident que una de les dues opcions seria un mal menor. De fet cap de les opcions que es presenta em fa el pes. Però posats a votar trobo millors opcions que votar al PSC, tot i no descartar el vot blanc com a vot de càstig a polítics que no responen al que penso i en els que cada cop crec menys.

 

És necessari que de una vegada per totes es proposi una reforma a fons del sistema electoral que permeti per una banda elegir al president de govern i per altra elegir el nostre representant al Congrés i també defineixi amb claredat la funció del Senat. No sé si el Senat és necessari, ni tampoc per què serveix. Circumscripcions electorals més petites per nombre d’electors, llistes obertes, desaparició de la famosa llei de Hondt, .....

Quan s’atreviran els partits a plantejar aquest reforma ?

No country for old men

Brutal, de les millors pel·lícules que he vist darrerament. No m’estranyen gens els premis que ha rebut. Em va tenir enganxat a la butaca tota l’estona: els paisatges, la utilització de la càmera, el guió, el ritme de la pel·lícula, els actors, la pròpia història ...

He llegit i he escoltat molt sobre els germans Coen, però només he vist dues de les seves pel·lícules aquesta i Fargo, també excepcional. De fet d’alguna manera “No es país para viejos” me la recordava.

I Bardem també excepcional fent del psicòpata indestructible Anton Chigurh. Té a les seves mans les vides de tothom que es creua en el seu camí. La decisió és seva, encara que algunes vegades la vulgui deixar en mans de l’atzar d’una moneda.

I segurament dos moments claus de la pel·lícula que no vaig escoltar massa atentament el que deien, en les dues ocasions són paraules del sheriff, un altre personatge i actor excepcional. El que explica a l’inici mentre anem veiem els paisatges que ens col·loquen en situació, i quan just al final de la pel·lícula ja jubilat explica dos somnis a la seva dona tot esmorzant. Vaig desconnectar un moment i segur que em vaig perdre alguna de les claus de la història. De fet, en un moment, em vaig pensar que la història acabaria amb l’accident de l’Anton, però no és així.

Del tot recomanable, no us la perdeu.

Reunió de veïns

20.00 hores, reunió de la comunitat de veïns. Avui érem una bona colla, no com en altres ocasions que hem estat 4 gats. Per sort ja no sóc el president, amb un any força mogut, i farcit d’obres, ja n’he tingut ben bé prou.

Hi havia pocs temes a tractar, però com sempre malgrat haver-hi ordre del dia costa seguir-la. Hi ha uns quants veïns que els hi agrada ser protagonistes i fer públics tots els seus neguits sense escoltar de que s’està parlant. Escolten poc i els hi costa molt entendre el que se exposa. Alguns són poc respectuosos amb els demés i interrompen quan un altre parla.

Fa ja més de 30 anys que vivim en democràcia però encara hi ha molt a polir. A alguns no els hi agrada que les decisions es prenguin per majoria i a més acostumen a no recordar les decisions preses en anteriors reunions i cal recordar que el que s’ha fet o s’està fent és va acordar anteriorment per votació, fins i tot, a vegades amb el seu vot favorable. Però clar avui no recorden i un cop fet diuen que s’havia de fer d’una altra manera. Què hi farem ?

Per sort per fi s’ha acabat. Esperem que la propera reunió trigui a arribar

Mil cretins

Mirar per la finestra, la visita a la família en un geriàtric, una trobada en una cantonada, un dissabte, les lloances a un escriptor, dos somnis,  un tall al coll, escriure un conte curt de trenta línies, un home que va al cinema, una festa i un llibre de moda, començar a ordenar un armari, l’enyorament de la infància, una trobada familiar, un noi que penja cartells pel carrer, una forquilla que cau al terra en un restaurant, un home en una taula d’un bar, ..... tot això són gestos quotidians que molts fem o veiem fer en la nostra vida diària. També són els contes de Quim Monzó.

 

En els seus contes darrera d’una acció quotidiana sempre succeeix algun fet extraordinari que la converteix en diferent que a vegades ens fa somriure, d’altres estremir per la crueltat que destil·la, però que sempre ens sorprèn. Alguns d’aquests contes, molts d’ells molt i molt curts (dos o tres pàgines) es poden llegir a classe. Als nois i noies els hi agraden, els troben divertits. Fa un parell d’anys quan feia català, en algunes classes els hi llegia algun conte i després en parlàvem. Quan en veien entrar a classe amb el llibre blanc de vuitanta-sis contes alguns alumnes ja preguntaven si els hi llegiria algun conte. Només cal escollir bé el conte a llegir, que aquest sigui comprensible per ells i no excessivament llarg.

La lectura de contes i també llegendes en les classes de llengua pot ser un bon exercici. Són curts s’entenen amb facilitat. Tot passa en poca estona i moltes vegades són sorprenents, donen un punt de vista diferents de la realitat. I en català tenim una bona colla de contistes que es poden utilitzar a les classes. No només Quim Monzó, penso en Sergi Pamies, Pere Calders i molt d’altres.

Crepuscle vespertí

Heus aquí el galant vespre, del lladre amic fidel;

arriba a tall de còmplice, a pas de llop; el cel

es tanca lentament com una alcova enorme,

i, ansiós, l’home en bèstia salvatgina es transforma.

Les flors del mal

Charles Baudelaire

L’incert laberint

Acaba el laberint del 2007 i comença l’incert laberint del 2008. Anys enrere, molt més jove, quan acabava l’any acostumava a fer balanç i, al mateix temps, planificava uns objectius. Ara ja fa uns quants anys que no és així, simplement la vida continua. De fet també ja fa temps que he deixat de banda la cerimònia laica del sopar de fi d’any i les campanades i el raïm. No hi trobo massa sentit, ni acaba res el 31 de desembre, ni s’inicia res de nou l’1 de gener.

Aquests dies s’han convertit per mi simplement en una mena de parèntesi agradable de descans i una forma per posar de nou a punt tota la maquinària i un altre cop agafar embranzida per endinsar-se de nou en el laberint incert en el que moltes vegades es converteix la via quotidiana.

El dimoni dels nombres

Aquest era un llibre que feia temps que tenia a la llista per ser llegit, però com passa amb molts llibres que resten anys en aquesta llista, a vegades no simplement mental, no acaben de trobar el moment oportú fins que hi ha casualitat o causalitat que fa que els acabem llegint.

I aquesta vegada va ser un post al blog de tot una mica del meu company d’escola Eloy, el que li va donar l’empenta decisiva. Quan vaig llegir el que havia escrit, vaig deixar un comentari al seu blog i a l’endemà ja tenia el llibre a l’escola.

Ha estat tot un plaer llegir-lo. En certa manera m’ha recordat “El món de Sofia” de Jostein Gaarder que vaig llegir ja fa molt de temps, una novel·la que t’endinsava de manera fàcil i planera pel món de la filosofia. En el seu moment va ser un gran èxit. No sé si ara és encara un llibre que es llegeixi molt.

Hans Magnus Enzensberger fa el mateix amb les matemàtiques. Les matemàtiques sempre han tingut mala fama a les escoles. Aquest llibre les fa fàcils, enigmàtiques entretingudes i divertides. Al mateix temps crec que dóna bones idees per utilitzar-les a les aules per convertir l’ensenyament de les matemàtiques en quelcom de diferent.

Si en algun moment tinc que tornar a ensenyar matemàtiques és molt possible que utilitzi algunes de les propostes d’aquest llibre.

The curious incident of the dog in the night-time

Molt i molt divertit, fàcil i ràpid de llegir amb un llenguatge planer, escrit des del punt de vista d’un nen autista. Malgrat que el que li passa, sobre tot, el seu viatge en solitari fins a Londres per trobar-se amb la seva mare és força inversemblant, moltes de les reflexions que fa i la forma en que explica el món s’apropa molt a la que podria ser la forma de veure el món d’un nen autista.

En alguns moments em recordava a un nen i després noi autista de l’escola d’educació especial en la que vaig treballar molts anys. Un noi que a vegades fugia sol i que de més gran en aquestes fugides havia arribat a agafar el tren. He pensat que moltes de les coses que s’expliquen en el llibre són coses que li podien passar, bé de fet que li poden passar. Reben molta més estimulació externa que nosaltres, es fixen en molts més detalls i això els provoca un gran neguit i angoixa ja que no són capaços de controlar-ho. Necessiten espais en el que tot sempre estigui igual i controlat, per no tenir-se que preocupar pel que passarà, per les possibles sorpreses que els pot generar el món i no tenir que estar atents a tot el que passa i que si és excessiu els pot arribar a aclaparar i conduir a reaccions que ens poden costar d’entendre

Quan passa quelcom que no preveuen reaccionen de forma desmesurada. És la forma seva de defensar-se davant d’un món extern que interpreten agressiu.

El final és massa inversemblant: superar tots els obstacles que troba en el camí per arribar a casa de la seva mare i el final feliç. Però és un llibre interessant per les persones que ignoren com és el món dels autistes, sobre tot, si s’està amatent a com el protagonista interpreta la realitat i reacciona davant del món. Molt interessant quan explica el paisatge que veu a través de les finestres del tren, una persona normal veu un camp amb vaques, ell veu un camp d’un color determinat amb un nombre determinat de vaques situades d’una manera determinada i d’uns colors determinats.

També interessant l’explicació gràfica del que veu a l’arribar a l’estació de tren de Londres, farcida de cartells d’informació i de publicitat que l’autista rep amb un fort impacte sensorial que no pot ordenar, i ni molt menys entendre. Son massa informacions i totes elles al mateix moment, per poder gestionar aquesta informació necessita tranquil·litzar-se, seure i observar-la per parts: utilitzar un petit tub i mirar a través d’ell li permet eliminar l’excés d’informació que l’angoixa fins que troba el que busca, mirant cada cartell individualment.

Realment ha de ser molt difícil per un nen autista interpretar aquest món actual tan complex i tan farcit d’informacions que ens bombardegen els nostres sentits de forma constant.

Canciones de amor en Lolita’s Club

No fa massa havia llegit el llibre i em feia gràcia veure la pel·lícula encara que ni el director ni el protagonista de la mateixa em despertaven massa entusiasme, i de fet, d’una història de la que podia sortir una pel·lícula interessant he sortit decebut.

 

Eduardo Noriega està bé com a policia dur i violent i corrupte que vol protegir al seu germà, però deixa molt que desitjar la seva interpretació de Valentí el germà discapacitat. No troba el registre adient per aquesta interpretació.

La relació entre els germans, la part més interessant del llibre, està poc explicada en la pel·lícula. De fet, crec que una persona que no hagi llegit la novel·la pot tenir dificultats per comprendre el que passa en la pantalla. I el final, no té res a veure amb el final del llibre, com gairebé sempre que un director de cinema porta a la pantalla gran la història d’un llibre.

No m’estranya gens que Juan Marsé hagi manifestat que no li ha agradat gens l’adaptació que s’ha fet de la seva obra. Aquesta és la quarta pel·lícula de Vicente Aranda basada en un llibre de Juan Marsé. De fet la major part de les seves novel·les d’una manera o un altre s’han portat al cinema. És un autor molt cinematogràfic, està molt influenciat per les hores i hores que d’infant i adolescent havia passat al cinema del seu barri en les sessions de programa doble i triple. Moltes vegades al llegir-lo ja et ve automàticament al cap la possible pel·lícula i, fins i tot, els possibles protagonistes.

La major part de les pel·lícules d’Aranda són guions fets a partir llibres, i fa molt de temps que no he vist una pel·lícula d’ell que m’hagi agradat. De fet em tinc que remuntar a La muchacha de las bragas de oro, la seva primera pel·lícula basada en un llibre de Marsé, per cert millor pel·lícula que llibre en aquella ocasió, tot i ser Premi Planeta. Però d’això ja en fa molts anys.

Un Nadal més

Un Nadal més, el tret de sortida d’aquestes festes s’ha avançat, amb la il·luminació nadalenca dels carrers, tota mena de publicitat, les paradetes al carrer, l’obertura dels comerços tots els dies i a totes hores, i la marea creixent de gent pel carrer comprant al repetitiu so de les nadales.

Un Nadal més, escolto i llegeixo a gent que confessa que li no li agraden aquestes festes i en canvi els carrers segueixen estant plens. A mesura que s’apropa el Nadal, el ritme s’accelera, els carrers es fan impossibles. Està ben vist criticar, dir que no ens agraden, però les continuem celebrant. No podem anar contracorrent, la publicitat ens empeny al consum impulsiu i a voltes inconscient.

Un Nadal més diem que no, però és que sí.

Un Nadal més, no està gens clar que es celebra, ni què és exactament el Nadal per cadascú. Segurament hi ha tants Nadals i tantes celebracions diferents com persones: una festa religiosa, una tradició familiar, un intercanvi de regals, un gran menjar ...

Un Nadal més, arriba el gran dia i tot el que els dies previs era gent pel carrer amunt i avall amb cistells, bosses i paquets de cop i volta desapareix i els carrers resten gairebé deserts. M’agrada aquesta tranquil·litat que es respira.

Un Nadal més tothom es tanca a casa, la seva o la d’algun familiar i allà es passa el dia al voltant d’una taula excessivament farcida.

Un Nadal més s’ha complert la primera etapa d’aquestes festes, però això no s’acaba aquí, encara manquen dues fases més. Per sort ja fa uns anys que en puc prescindir d’aquesta continuïtat i encarar els dies que resten per tornar a la feina com uns simples dies de festa per gaudir-ne al meu aire.

Dalí i la bogeria

De sempre m’ha agradat la pintura de Dalí, i també de sempre he tingut dubtes sobre la seva salut mental. Després d’una conversa un company de feina em va deixar aquest llibre de Luis-Salvador López Herrero, “La cara oculta de Salvador Dalí”.

 

És un estudi seriós i aprofundit sobre la personalitat del pintor en el que a partir tan de l’anàlisi d’algunes de les seves obres cabdals, així com dels seus escrits, sobre tot, Vida secreta de Salvador Dalí, i de les seves relacions personals deixa molt clara i fonamentada la personalitat psicòtica del personatge.

Té uns capítols molt interessants sobre les relacions entre Dalí i Freud i, sobre tot, entre Dalí i les teories de Lacan. Fa un anàlisi detallat de la importància que té en la seva obra l’Àngelus de Millet i també de l’evolució de la seva personalitat a través de la seva biografia: el seu naixement ocupant el lloc d’un germà mort, la seva infantesa i la seva relació amb la mare, els seus temors i complexes sexuals, l’aparició de Gala com un element equilibrador que ocupa un lloc cabdal per evitar la bogeria del pintor, i com tots aquests fets es reflexen en detalls de les seves pintures: calaixos, crosses, forats, .... 

 

A voltes amb els nostres polítics. A qui votar ?

Els nostres polítics estan en campanya electoral de forma permanent, però a mesura que s’apropa el dia de les eleccions aquesta augmenta de forma exponencial. Es preocupen més de realitzar declaracions, gestos, trobades multitudinàries on encabir els seus discursos de cara a la galeria, cercant la frase ocurrent que es reflectirà en tots els mitjans de comunicació. No paren de fer promeses que després un cop són al govern obliden. Això ho fan tots. No se’n salva cap.

Encara tinc el vici de votar, però cada cop m’ho posen més difícil. A tres mesos vista em venen moltes ganes de no anar-hi o de votar en blanc. No hi ha ningú que em convenci ni amb la política que ha fet i amb el que diu que farà. Aleshores què fer ? Anar a votar al menys dolent. És realment lamentable.

A sobre les grans promeses que estan fent fins ara, són les de rebaixar un impost per aquí i rebaixar un altre impost per allà. Ja m’agradaria no pagar impostos, però sé que això no és possible. I realment el que vull saber és què pensen fer amb els meus impostos.

A l’època franquista somiàvem amb la democràcia, però amb una democràcia molt diferent a aquesta. Un acabat del període de la transició que tantes esperances va aixecar fa molt de temps que estem igual o segurament pitjor. No avancem. No s’atreveixen a posar en marxa mesures ben senzilles que augmentarien la sensació de que els de a peu decidim alguna cosa més que anar cada 4 anys a posar la nostra papereta a l’urna, per propostes que cada cop ens entusiasmen menys i menys: llistes obertes, declaracions de renta participatives amb caselles on poder manifestar que volem que facin amb els nostres impostos, revisió d’una constitució caduca en molts dels seus articles, ....

I el dia després de les eleccions siguin quin siguin els resultats tots diran que han guanyat. Sempre troben arguments per demostrar-ho. Amb això si que són creatius. I s’estranyaran que cada vegada vagi menys gent a votar i l’abstenció augmenti. S’esquinçaran les vestidures per aquest fet. Afirmaran que han de fer alguna cosa, però com sempre no faran res i es continuaran sentit legitimats en els escons de poder malgrat haver estat votats per cada cop un més minso percentatge de la població. I el pitjor no es veu cap símptoma de que aquest procés iniciï alguna mena de canvi.

Són útils tants informadors de RENFE ?

Després de molt de temps, el passat dijous vaig agafar la RENFE i vaig passar per l’estació de Sants. Sempre que puc utilitzo els catalans. M’agraden més i el servei és indiscutiblement molt millor.

 

Sants estava molt canviat des de la darrera vegada i tota plena de la gent de groc fosforescent, els famosos informadors que s’han posat de moda darrerament després de dies i dies d’incidències en les línies de RENFE. Em pregunto exactament què fan. Estaven allà palplantats sense fer res. Gairebé ningú sol·licitava els seus serveis. ¿ Voleu dir que fan falta tants informadors en un dia normal quan l’estació està plena de panells informatius que funcionen sense problemes i la megafonia també s’escolta perfectament ? Per cert molt millor que abans de les obres.

En cas de problemes, crec que és més fàcil donar la informació per megafonia i actualitzar els planells informatius que no pas que els usuaris tinguin que anar a preguntar a aquests informadors. Em va semblar una despesa del tot inútil.

Leones por corderos: una curiositat

“Leones por corderos” no és una pel·lícula excepcional però em va agradar. Les imatges de guerra són una mera excusa per donar peu als diàlegs constants amb opinions molt diferents sobre les guerres actuals a l’Orient Mitjà i la lluita contra el terrorisme islàmic internacional. De fet la major part de la pel·lícula passa en dos despatxos on per una banda parlen i exposen les seves opinions un senador amb una periodista i professor universitari amb un dels seus alumnes. La realitat és complexa i no es pot reduir a simples estereotips. Hi ha molts factors implicats i és difícil saber exactament que és el que cal fer en cada moment.

Com altres actors que s’ha passat a la direcció, de fet Robert Reford m’agrada més com a director que com actor.  

 

Però el que em va realment cridar l’atenció va ser que els diferents textos que apareixen al llarg de la pel·lícula estan en castellà: els escrits que el senador té penjats a la paret del seu despatx i que en un moment donat la periodista aprofita que el senador la deixa sola i s’apropa a llegir-los; les transperències en les que l’alumne negre i l’hispà es recolzen per fer la seva exposició; les notes que la periodista ha escrit de la seva entrevista amb el senador; i ja a l’escena final la notícia que apareix escrita a la televisió mentre parlen d’altres fets intranscendents de “salsa rosa”.

Normalment aquests textos acostumen a sortir en pantalla en l’idioma original de la pel·lícula i es tradueixen amb subtítols. En aquest cas, ¿ vol dir que hi ha dues versions de la pel·lícula, una amb textos en anglès i un altre amb textos en castellà ? Hi ha més pel·lícules en que es doni això ? Si és així és la primera vegada que en prenc consciència i m’ha resultat sorprenent.

La felicitat

Avui a La Vanguardia han publicat una interessant entrevista a Peter Sloterdijk on diu:

“En vez de querer alcanzar la felicidad corriendo tras ella, párate un ratito para que la felicidad pueda alcanzarte a ti.”

No s’ha d’oblidar

Avui a la contraportada de La Vanguardia s’ha publicat una entrevista a Tàrio Rubio, ex-presoner a les presons de Franco. El que explica no s’ha d’oblidar mai. Sembla mentida que hàgim tingut que esperar tants anys per tal que es comenci a reconèixer públicament el patiment de tanta gent en un període tan llarg i fosc de la nostra història. Sense anar tan lluny diumenge a la tarda vaig parlar de manera fugaç amb un tiet del meu pare que igual que en Tàrio havia estat al front de Teruel al llarg de dos anys. Ara té 95 anys. El seu únic record d’aquells dos anys és la mort de molts dels companys en el camp de batalla sense poder-hi fer res.

El bolet i la gènesi de les cultures

En el programa Redes d’Eduard Punset es va parlar d’aquest llibre. Vaig consultar el catàleg de la biblioteca i allà estava. 

La relació de les substàncies al·lucinògenes i la cultura i la relació entre el món racional i el món irracional sempre m’ha interessat. Fa molts anys ja vaig llegir alguns dels llibres mítics de Castaneda. Josep Mª Fericgla escriu sobre l’Amanita Muscaria i els territoris micòfobs i micòfils, sobre tot, Catalunya i el Pais Basc. Segons l’autor s’han desplegat una sèrie de prohibicions interessades sobre el consum d’aquests bolets i altres substàncies que produeixen visions al·lucinògenes degut a que accedir a aquestes visions significava adquirir poder i coneixements prohibits. Amb les prohibicions aquests coneixements només estaven a l’abast d’uns pocs, els elegits, els xamans de la tribu.

L’accés a aquestes experiències en altres móns sempre cal fer-les acompanyades d’algun expert que ens pugui ajudar en cas d’entrar en un sender equivocat. Només els més preparats i equilibrats poden utilitzar aquestes substàncies de coneixement si no es vol prendre mal al llarg del camí. Poden ser perilloses i conduir a la bogeria o a la dependència.

Los 70 a destajo

Al final de la passada temporada el programa de TV3 Millenium va presentar un interessant debat sobre la contracultura. Entre els llibres dels que van parlar al final del programa em va cridar l’atenció aquest de José Ribas, “Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad”.

José Ribas va ser el fundador de la revista Ajoblanco a mitjans de la dècada dels 70 i en aquest llibre rescata les seves anotacions de tota aquella època. El llibre és la memòria de la primavera àcrata que va viure Barcelona en el període de la transició, i com aquesta primavera va morir primer lentament i finalment de cop va desaparèixer el somni d’una generació, i el món va deixar de ser de colors per tornar a ser gris.

És un llibre útil per conèixer fets i personatges del període i que d’una manera o un altre van estar lligats a l’Ajoblanco. En alguns moments, el llibre està massa ple de noms i fins i tot, arriba a resultar una mica pamfletari i egòlatra. També actua com a recordatori d’alguns dels noms que varen marcar aquells temps encara que després han estat oblidats o han canviat molt les seves idees.

M’ha ajudat a rememorar aquells dies, així com els llocs que varen ser comuns per alguns de nosaltres: els carrers de Barcelona, sobre tot, les Rambles, el barri de la Ribera i “el barri xino” i també, Zeleste, Saló Diana, Magic. I també per conèixer fets que fins ara havien estat ocults per mi. He rescatat del calaix de l’oblit alguns dels exemplars de l’Ajo, El Viejo Topo, Ozono, Bicicleta, i altres revistes que encara guardo per casa, i m’ha agradat tornar-les a fullejar.

En la darrera part del llibre fa un anàlisi de la fi de tot aquell moviment, que tan ràpid com va ascendir també es va enfonsar i va desaparèixer. Aquella generació que semblava que s’havia de menjar el món va acabar engolida per una societat ensopida:

1.- El fosc cas Scala, encara no aclarit del tot i del que no es parla mai

2.- La introducció de la heroïna en una capa important de la societat i la caiguda de molta gent en les seves urpes fins a la seva destrucció física.

3.- El PCE(i) i la seva violència diària a les Rambles on cada dia hi acabava havent corredisses.

4.- Els polítics de la transició a la recerca de engrunes de poder al costat de la poltrona dels de sempre.

5.- Les dissensions internes dins del propi moviment cenetista i anarquista que no es van saber superar, en part per la poca experiència de tots plegats, però també per la infiltració de talps en el moviment. El mateix Ajoblanco va passar de ser una revista influent amb una tirada important a deixar-se de publicar, tant per les dissidències, divisions i discussions internes, com per l’evolució personal dels propis editors de la mateixa.

Un llibre segurament només recomanable pels que varen viure l’època,

On the road i Cien años de soledad.

Fa 50 anys de la publicació de “On the road”  de Jack Kerouac i 40 de “Cien años de soledad”.

De petit era un mal lector. De fet no llegia pràcticament res, excepte Cavall Fort i llibres de Julio Verne i Mark Twain d’una col·lecció d’Editorial Bruguera, però dels que em limitava a llegir les pàgines on hi havia els dibuixos. A l’escola al llarg del batxiller de lletres m’obligaven a llegir llibres clàssics, recordo Antígona i La Gitanilla. Però mai els llegia, la introducció i la contraportada eren suficients per fer el treball que demanaven i, fins i tot, treure bona nota.

A primer d’Universitat, un any ple de vagues, dos llibres absolutament diferents em van enganxar a la lectura: “Cien Años de Soledad”, i “On the Road” editat en la col·lecció Star Books. Aquest darrer és autobiogràfica i explica els viatges de l’autor i els seus amics de la Beat Generation per Amèrica. Segons explica la llegenda la va escriure d’una sola tirada en un rotllo de paper únic en pocs dies i la va presentar a l’editor.

Aquells viatges per Amèrica es van convertir en mítics en una generació que utilitzàvem l’autoestop i l’inter-rail com a mitjà econòmic per viatjar amb la motxilla a l’esquena. De Kerouac també vaig llegir “Els pòtols del Dharma” traduïda al català per Manuel de Pedrolo, i de la Beat Generation, Howl d’Allen Ginsberg també a Star Books i “El almuerzo desnudo” de William Burroughs.

Amb els anys també he llegit altres libres de Gabriel Garcia Màrquez, però cap se m’ha gravat a la memòria com aquell primer llibre.

De fet, després de tants anys, encara ara recordo aquests dos llibres i els considero dos dels millors llibres que he llegit.

Caòtica Ana

Feia temps que en Julio Medem ens tenia a dieta. Tenia ganes de tornar a veure que ens oferia. M’agrada el seu cinema. La manera que té d’explicar les seves històries, i malgrat que anava amb prevenció a veure la seva darrera pel·lícula, sobre tot, per la gran propaganda que l’ha rodejat, he de dir que m’ha continuat agradant.

Com sempre presenta una història diferent i explicada de manera molt personal, amb el compte enrere o potser endavant de 10 a 0. Ana la protagonista ha de tornar enrere, i cercar dins seu en el seu passat més remot per poder seguir endavant. Possiblement ell mateix després dels fets colpidors que li han passat els darrers anys també tenia aquesta necessitat de tornar enrere per començar de nou.

La pel·lícula em va atrapar fins que Ana retorna a la illa davant la imminent mort del seu pare, però a partir del viatge a New York la història perd interès i de fet el que podríem considerar fins aquell moment com una història rodona, aleshores ho deixa de ser a la recerca d’un final no gens reeixit.

 

No és la seva millor obra però continua sent interessant i diferent, amb una actriu novella que és una gran descoberta i amb imatges i una utilització de la càmera que com sempre em deixa atrapat dins de la pantalla.

Deixant a banda, l’interessant documental de “La pelota vasca. La piel contra la piedra” les meves favorites són “Tierra” i “Los amantes del círculo polar”. A veure si ara no haurem d’esperar tan per veure la propera. Com m’agradaria que acabés elaborant la promesa “Aitor, La piel contra la piedra” que tenia que ser la continuació en ficció de “La pelota vasca”!

DNI de pagament

El DNI no ha estat mai un document que m’hagi agradat, més aviat sempre he pensat que era inútil i innecessari. De fet m’agraden els països que encara es resisteixen a tenir-ne. És una forma d’exercici de control de l’Estat sobre la ciutadania, que encara relaciono amb els temps del franquisme. Però resulta que malgrat tot, és a vegades un document útil.

Em caducava a finals d’agost i tenia que renovar-lo. De passada aprofitaria per catalanitzar-me el nom. Després de gairebé dos anys ho havia aconseguit el passat estiu. Vaig a la comissaria amb tots els papers. L’estona d’espera, primer a fora, fins aconseguir número, i després a dins és considerable (més d’una hora). També haig de dir que el lloc em sorprèn agradablement. Fa 10 anys era un lloc gris, brut i kafkià, ara és un lloc modern i agradable. Tret del policia de la porta, la resta de funcionaris tots parlen català. Ara bé tots els cartells informatius que hi ha a les parets estan en castellà.

Quina sorpresa! Per canviar-me el nom han de demanar-ho prèviament a Madrid. Emplenen un paper i tindré que tornar-hi en una setmana. Quanta dependència de la capital del regne!

Finalment hi he tornat i he acabat els tràmits, no sense tornar a fer una bona cua de més d’una hora un altre cop. I haver de suportar avui una funcionària novella que no sabia que tenia que fer i que a més ha parlat en castellà tota l’estona. D’aquí a un mes ja podré passar a recollir-lo i per fi seré Ricard oficialment.

Em sap greu haver malgastat dos matins de les meves vacances en aquesta gestió tan útil. És lamentable que no s’utilitzin les noves tecnologies per aquests tràmits o si més no per agilitzar-los i evitar les pèrdues de temps de tanta gent. Ningú comptabilitza les hores de feina que es perden ? I per acabar-ho d’adobar cal pagar 6.70 € per un tràmit que tots estem obligats a fer. No entenc (malauradament hi ha massa coses que no entenc) per quina raó tinc que pagar quan tinc l’obligació de fer-ho. Més aviat em sembla indignant. Al menys hauria de ser gratuït.

Visca les desigualtats!

Dues notícies aquest matí a La Vanguardia:

• La Caixa ha guanyat 1.228 milions en el primer semestre, un 50,4% més que l’any passat
• Els salaris dels treballadors europeus han augmentat un 2.7 % en el 2006.

Comparem un 50.4 % d’augment per la Caixa i un 2.7 % pels treballadors. Una petita diferència, no ?

Fa molts anys que estem sota una política econòmica que imposa la moderació salarial pels treballadors i deixa amplis beneficis a les empreses que any rere any van augmentant de forma espectacular. D’aquesta forma les desigualtats socials cada cop són més grans. I això sota excuses econòmiques diverses disfressades d’importants teories, suposo que continuarà així pels segles dels segles.

Adéu Xiri

Molt emotiu el comiat del Xiri, els cinc minuts d’aplaudiments m’han colpit extraordinàriament. I la sortida del fèretre amb les despulles sota la pluja, m’ha recordat un altre moment molt emotiu encara que molt diferent: la I cursa memorial Ramon Oliu a Cantonigros. Talment semblava que el cel també plorava en aquests moments. Ha mort tal com va viure amb coratge, valentia i fidelitat al seu poble.