Una manera molt diferent de morir

Lluís Maria Xirinachs, va estar, i és encara, un personatge que no deixa indiferent. El recordo molt bé del període de la transició política en la que de forma tossuda s’asseia cada dia davant de la presó Model per demanar l’amnistia; i també de la seva època de senador. Amb el temps va deixar de ser un personatge públic, però de tant en tant encara va aixecar fortes polèmiques en els mitjans de comunicació. Com a molts, en va sorprendre la seva “misteriosa i estranya” mort a l’agost del 2007.

Vaig assistir al seu enterrament. No ho vaig dubtar en cap moment, però tampoc recordo quins van ser els motius exactes que em van dur a prendre aquella insòlita decisió en mi.  

L’aparició del llibre de Jordi Lara, “Sit nits d’agost” va despertar la meva curiositat i interès d’immediat.

Comença el llibre explicant el darrer viatge que el porta al lloc on havia decidit morir.

“Es van abraçar una estona llarga i es van dir coses que no sabrem mai; ens podem imaginar dos homes a qui ningú no obliga a acomiadar-se però ho fan i per sempre; ens podem imaginar l’abraçada a l’últim humà que veurem com en l’extinció de l’espècie?”

“Va mirar pel retrovisor. En aquella petita llenca de mirall va veure l’al·lucinació d’un home sol i radiant plantat en el desconcert d’una cruïlla de camins, envoltat d’arbres que semblaven esperar-lo per quedar-se’l, esguardant de perfil alguna cosa enlaire, qui sap què però enlaire, ja del tot aliè al cotxe que s’allunyava”

Tant la nota manuscrita de comiat que duia la bossa:

“En ple ús de les meves facultats

I ben lliurament

marxo

perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç

no em busqueu

no he de menester auxilis.

Si algú em troba

li prego que,

estigui jo com estigui,

no vulgui ell pertorbar

la meva soledat

i el meu silenci.

Gràcies!”

Com el que podem considerar una mena de testament vital

“He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya i França i per Itàlia

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta ...

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació esdevé

sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

Ella és una mica més lliure,

perquè jo soc en vosaltres, amics.”

Encara ara m’impressionen.

El títol del llibre resulta enganyós. Esperava trobar una descripció “literària i fabulada” de com havien estat els darrers dies de Xirinachs a la muntanya en solitud. Això només ho trobo cap al final del llibre, però la major part de les pàgines es dediquen a fer una mica de repàs a una vida a una forma de ser i estar en el món que va deixar petjada. També explica les trobades i converses amb les persones que d’una forma o altra van tenir alguna mena de relació amb aquesta mort.

Darrerament he llegit força llibres que d’una manera o una altra tracten aquest tema. Seran coses de l’edat o seran meres coincidències temporals?

“¿Com s’escull, l’últim tros de terra que trepitjaràs? Però una hora o altra ve el gest sense retorn, quan s’asseu per no tornar-se a alçar; la vida és plena d’últimes vegades que no avisen però avui ell ho sap i coneix, a més, el valor de seure, sobretot de seure on la gent no sol seure o no ha de seure, com s’havia assegut tants dies al carrer Entença o la plaça de Sant Jaume; com no havia segut tants dies quan calia seure al senat. I avui, quan s’asseu, ¿per què protesta? ¿I davant de qui?” Aquesta manera de morir escollida amb tota la consciència genera molts interrogants. Impressiona tanta sang freda davant d’un fet que a tots ens fa molt de respecte. I la  seva planificació, ja que pel que sembla feia 5 anys que ho havia decidit.

“Morir sense fer fressa, sense funerals, en soledat, això és el que ell voldria. Però sobretot envejava la bestiola que podia morir sense acomiadar-se de ningú. Al capdavall familiars i amics van acabar acceptant aquella mort volguda encara que no l’entenguessin gaire, però molt pocs van pair que en Lluís no els hagués avisat abans per estalviar-los l’angoixa dels sis dies què va estar desaparegut, o el fet de sentir-se exclosos d’una intimitat que potser alguns es disputaven suaument” Va morir en soledat, però la seva mort va fer molta fressa. No va ser una mort qualsevol.

“El cert és que aquella mort va incomodar uns i altres”... “Xirinachs mort va ser el pacifista decebut, el malalt desesperat, el lluitador rendit, el màrtir malaguanyat” ... Cadascú ho interpretava a la seva manera, o de la forma que més convenia als seus interessos.

“... espiant-lo des d’aquestes pàgines, aferrats a la literatura però condemnats a la vida, compadint-lo i admirant-lo sense estar segurs que li escaigui una cosa o l’altra, contents de no ser ell però envejant-li el valor.”

La irrealitat guanya terreny a la realitat

Després de llegir força llibres de Marukami, amb la lectura de “Kafka a la platja” vaig dir prou. Però aquest seu darrer llibre m’ha semblat interessat i he tornat a reincidir i haig de dir que m’ha enganxat des del primer moment:

“Avui, quan m’he despertat d’una migdiada curta, davant meu m’he trobat “l’home sense rostre”. Estava assegut a la cadira de davant el sofà on dormia, i em mirava directament amb els seus ulls imaginaris en un rostre inexistent.” ... Allà on hi hauria d’haver hagut el rostre hi havia una boira blanquinosa que es movia a poc a poc, en forma d’espiral... He intentat dibuixar el seu retrat. Però no sabia per on havia de començar ni cap a on havia de continuar. Allà no hi havia res. Com es pot donar forma la no-res? A mes, la boira blanquinosa que envoltava el no-res no parava de canviar de forma.... M’era impossible fer el retrat de “L’home sense rostre”. M’he quedat allà desorientat, mirant com es movia la boira al meu davant...

Ha estat com un somni breu, però sé perfectament que no era cap somni... Potser algun dia seré capaç de pintar el retrat del no res. De la mateixa manera que un cert pintor va ser capaç de pintar un quadre titulat “La mort del comanador”. Però per fer-ho necessito temps. Necessito que el temps es posi a favor meu.”

El pròleg impressiona i fa que t’endinsis en la narració amb ganes de descobrir aquest enigma de l’home sense rostre.

El narrador sense nom és un pintor de retrats que ens explica els nous mesos (com si es tractés d’un embaràs) en que viu separat de la seva dona. Després d’un viatge pel Nord del Japó va a viure dalt d’una muntanya en una casa solitària d’un amic seu. No feia massa que en aquest lloc havia viscut un conegut i reputat pintor (Tomohiko Amada), pare de l’amic, i que degut a la seva edat i la seva demència l’han traslladat a una residència.

“Es pot dir que en general he tingut una vida tranquil·la i ordenada, que s’ha desenvolupat dins d’uns paràmetres que es podrien considerar raonables. Ara bé, aquells nou mesos els vaig passar en un estat de caos que no soc capaç d’explicar. Va ser un període excepcional i fora del comú en tots els sentits.” Ja ens posa en guàrdia de l’excepcionalitat de tot el que passarà.

Ens explica com pinta els retrats “... havia de sentir un mínim d’afecte per la persona que havia de pintar. Durant la primera trobada procurava detectar en el client el màxim d’elements amb els quals pogués simpatitzar. Evidentment, n’hi havia que no en tenien cap. Eren persones que si m’haguessin dit que en endavant les hauria hagut de tractar tota la vida, m’hauria fet enrere. Ara bé, com que hi tenia un tracte formal durant només una hora i en un lloc determinat, no em costava gaire descobrir una o dues qualitats agradables en cada client. Si miraves bé al fons durant prou estona, tothom tenia alguna cosa a dins que brillava amb llum pròpia. Era qüestió de trobar-la, i, encara que la superfície estigués entelada ..., fregar-la amb un drap. I això s’havia de fer així perquè aquest sentiment acabava traspuant a l’obra...”

“No parava de rebre encàrrecs. Sempre tenia l’agenda plena. Tot i així, dins meu no trobava res que em despertés el desig. Ni un bri de res .... Quan me’n vaig adonar, ja havia deixat de pintar per a mi”

“En aquell moment tenia trenta-sis anys”. Feia sis anys que estava casat quan la seva dona una tarda de pluja asseguts a la cuina li va dir que no podia continuar vivint amb ell.

“Em va assaltar una gran sensació d’impotència, com si m’hagués perdut enmig de la foscor... En aquell moment no estava per pensar si el que feia era correcte o no. Anava aferrat a un tros de fusta i em deixava arrossegar pel corrent. Al meu voltant tot estava negre com una gola de llop, i al cel no hi havia ni la lluna ni els estels. Sabia que mentre estigués agafat a aquella fusta no m’ofegaria, però no tenia la més petita idea d’on era ni de cap a on em dirigia.”

M’agraden aquests personatges introspectius tan típics de Murakami. Expliquen el que passa al seu voltant, amb descripcions precises, però també el que passa al seu interior. Es despullen davant del lector.

Un fet casual serà cabdal al llarg de la història “Vaig descobrir el quadre d’en Tomohiko Amada titulat La mort del comanador quan feia unes quantes setmanes que m’havia traslladat a aquella casa. Quan el vaig trobar era impossible que ho sabés, però aquell quadre va capgirar completament les circumstàncies que m’envoltaven”

Accepta la petició d’en Menshiki, un home ric que viu a prop, perquè li faci un retrat. “Dins en Menshiki s’hi amagava alguna cosa. Era un secret ficat en un cofre tancat amb clau i enfonsat al mar. Feia molt temps que s’havia enfonsat, i ara estava cobert d’algues verdes i frondoses. L’única persona del món que sabia on era el cofre era en Menshiki. No vaig poder evitar notar al fons del seu somriure la soledat que comportava aquell secret”

En Menshiki entra en la seva vida de manera inesperada. “Evidentment, en aquell moment no em podia imaginar que al cap de poc aquell home entraria en la meva vida i canviaria el meu camí de la manera com ho va fer. Si no hagués estat per ell, no m’hauria passat res del que em va passar, i la meva vida potser hauria caigut en la foscor més absoluta sense que ningú se n’adonés.”

“Vist amb perspectiva, la vida és una cosa ben curiosa i plena de coincidències extraordinàries i gairebé increïbles, i de fets complicats i impredictibles”... “Penso que a la vida de qualsevol persona hi ha un moment que ha de fer un canvi agosarat. I quan arriba aquest moment, l’has d’agafar ben de pressa. L’has d’agafar ben fort i no deixar que s’escapi. El món es divideix entre les persones que agafen aquest moment i les que no”

Tot el que en un principi semblava real, es va transformant i apareixen els elements fantàstics i irreals tan típics de l’autor. “... La irrealitat que hi havia hagut allà com una possibilitat latent es feia realitat i que de resultes d’allò es feia un petit esquinç a les costures del món”

“No vaig poder evitar pensar que potser el cap em començava a fallar... No tenia gaire confiança que els sentits em funcionessin correctament”

“La realitat no està formada només de coses que es veuen... A la vida hi ha coses que es mouen entre el límit que separa la realitat de la irrealitat. És com si aquest límit no parés de moure’s. Com una frontera que cada dia es bellugués segons li semblés. I s’ha d’anar amb molt de compte amb aquest moviment. Si no, acabes que no saps en quin cantó et trobes” L’exploració d’aquests límits entre el món real i irreal és una constant en tota l’obra de Murakami.

“En la calma del bosc, era com si es pogués sentir fins i tot el soroll del temps que avançava, de la vida que passava ... Res no estava sempre al mateix lloc. I el temps s’anava perdent. El temps s’esgranava com la sorra i desapareixia a la meva esquena”

“Hi ha coses que, si pot ser, val més no saber... Potser era veritat. També hi devia haver coses que valia més no sentir. Però era impossible no sentir-les mai. Quan arribava l’hora, encara que et tapessis bé les orelles, el so feia vibrar l’aire i t’arribava al cor. Era impossible d’evitar. I si no t’agradava només et quedava l’opció d’anar a viure en un món buit”

“En la llum clara del matí, només podia pensar que aquells fets havien estat una mena d’il·lusió. Recordava tots els fets amb claredat, però, com més hi pensava, més em semblava que havien sorgit d’un món que es trobava a anys llum de la realitat.

Tot i així, per més que m’esforcés a pensar que simplement havia estat un somni, sabia que no ho havia estat. Potser no ha estat la realitat, però tampoc ha estat un somni. No sabia què havia estat, però era evident que no havia estat un somni. Els somnis passaven d’una altra manera”

“No és fàcil saber, on és el límit, on se situa la línia que separa un lloc de l’altre. És una tasca perillosa, on t’hi jugues la vida. Però, si evites acostar-te a aquest límit, és impossible superar la por o aprendre.”

Realisme fantàstic, barreja de realitat i irrealitat. M’atrauen els misteris i enigmes que planteja Murakami. T’endinses en l’obra i t’ho creus, llegeixes i segueixes llegint per esbrinar com segueix i saber per on sortirà a mesura que tot es va embolicant.

“Tenia la sensació que el remolí que m’envoltava girava cada cop amb més força. I que no podia tornar enrere. Ja era massa tard. Era un remolí absolutament silenciós. I aquell silenci estrany m’espantava.”

“Tant de bo em pogués entendre a mi mateix. Però no és fàcil”

“I va arribar el diumenge següent. Aquell dia van passar moltes coses. Va ser un diumenge molt mogut”

El llibre no acaba, hi ha un segon volum on espero trobar respostes als enigmes plantejats i, sobre tot, saber qui és l’home sense rostre del pròleg.

Confiteor

Malgrat que de sempre he escoltat que la relectura dels llibres que ens han agradat hauria de ser d’obligatori compliment, mai o gairebé mai ho he fet. Penso que amb la quantitat de llibres que tinc a la llista per llegir, la relectura em prendria temps de totes aquestes lectures pendents.

Amb tot he pensat que rellegir alguns dels llibres dels que m’han deixat més petjada no és una mala idea. He decidit començar per l’obra mestra de Jaume Cabré. Recordo molt bé l’estiu que el vaig llegir a raig i el sentiment que em va deixar un cop acabat: i ara què?

Ha estat una lectura pausada per poder captar amb tota la intensitat possible tots els seus replecs tractant de copsar matisos i detalls.

“Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m’hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes”

Així comencen les més de 1000 pàgines de la que és aquesta obra monumental i magistral alhora, una extensa carta de l’Adrià a la seva dona. I com acostuma a fer l’autor un inici en el que ja podem trobar una síntesi del serà el llibre que ens atrapa d’allò més.

“Vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva”...“Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m’aplanin el camí cap a no sé on” Així es defineix l’Adrià a sí mateix i unes pàgines més endavant afirma que “soc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat”

Cerca l’inici de tot plegat cinc segles enrere “Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l’ingrés al monestir de Sant Pere de Burgal...”

“El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda tot excepte l’amor”...“Hi haurà coses que segur que saps, sobretot quan parli de tu. Però hi ha retalls de l’ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona.”

També aprofita per deixar negre sobre blanc afirmacions personals ben contundents: “Els homes no habitem un país; habitem una llengua”

El pare del protagonista, el Felix Ardèvol, ja es planteja el per què del mal: “Em costa pensar que Déu permet el mal”. El mal estarà present al llarg de tot el llibre, com ha estat al llarg de tota la història de la humanitat.

Parla de la seva infantesa i de les relacions dels seus pares: “casa meva no era una casa pensada per als nens i la meva família no era una família pensada per als nens... Ara m’adono que el pare la feia sentir estranya a casa. Era a casa del pare i ell li feia el favor de deixar-l’hi viure. Quan va morir el pare, va poder respirar tranquil·la... Em pregunto per què s’havien casat. No crec que s’arribessin a estimar mai. A casa no hi va haver amor mai. I jo vaig ser una mera conseqüència circumstancial de les seves vides” Quan es van casar el pare tenia més de 40 anys i la mare acabava de fer-ne 22.

“Durant molt de temps, malgrat el seu caràcter feréstec, el pare em fascinava i jo volia fer-lo content. I, sobretot, desitjava que m’admirés. Brusc, sí; geniüt, també; i no m’estimava gens. Però jo l’admirava. Segurament és per això que em costa tant parlar-ne. Per no justificar-lo. Per no condemnar-lo”

“O sigui que era un fill únic observat per uns pares àvids de lluïment de nen intel·ligent. Aquest pot ser el resum de la meva infantesa: llistó alt. Llistó alt en tot.”

“Néixer en aquella família va ser un error imperdonable, sí. ... Sort en vaig tenir de Carson i Àguila Negra. Aquests quasi sempre em donaven la raó.” Carson i Àguila Negra acompanyen a l’Adrià al llarg de tota la seva vida i es converteixen en un element narratiu cabdal.

Un altre element clau és el violí Vial. “Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l’han tocat” Sota l’erable de Sant Pere de Burgal, la fusta del que es fa el  Vial, està enterrat Julià de Sau.

“També aquest despatx, que és el meu món, és com un violí que al llarg de la vida haurà hostatjat diversa gent: el meu pare, jo... tu perquè hi ets amb l’autoretrat, i vés a saber qui més perquè el futur és impossible d’entendre”. Totes les habitacions i tots els habitatges són una mica de tots els que hi ha viscut.

Quan l’Adrià encara és un nen, mor el seu pare. Per l’Adrià “van ser uns dies molt anguniosos perquè sabia que la mare no em veia. Després m’hi vaig anar acostumant. Em fa l’efecte que des d’aquells dies la mare ja no em va veure mai més i per això ja no volia saber res de mi... Per què no ens vam estimar mai, la mare i jo? És un misteri per a mi”

L’Adrià es sentia culpable, “...perquè sabia amb certesa que el pare s’havia mort per culpa meva”... “em vaig sentir miserable, covard i assassí. I moltes coses més que no recordo”...”només sé que el vaig empènyer a la mort i avui, cinquanta anys després, ho continuo pensant”

“La vida és una insondable casualitat. Dels milions d’espermatozous del pare, només un fecunda l’òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d’éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo”

“A més de pèls al bigoti, ens començava a créixer l’evidència que viure era la mar de difícil”. Un cop mort Félix Ardèvol comencen a sortir els seus draps bruts.

“Després del pare la major incògnita de la meva vida, abans de conèixer-te, ha estat la meva mare”

Sorprèn la capacitat de passar d’una cosa a l’altra sense que es faci estrany i sense que el lector perdi el fil dels esdeveniments i ho trobi tot normal. És una meravella que necessita d’un gran domini tècnic. Es barregen els personatges i les èpoques, des de la vida als monestirs, passant per la Inquisició, el nazisme i els camps d’extermini, fins arribar a l’actualitat. Al llarg del miler de pàgines desfilen infinitat de personatges de diferents èpoques. Aquest mapa dels personatges pot ser una bona ajuda per la seva lectura.

“Què és la veritat? ... No ho sé. La reconec quan la sento. I en tu no la reconec. La reconec en la música i en la poesia. I en el relat. I en la pintura. Però només de tant en tant”

“Començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú no la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant, a tocar, però inabastable; segurament inabastable per a tothom”

“Jo sempre pensant que havia dissenyat la meva vida contra tothom, i resulta que he acabat fent el que el meu autoritari pare havia disposat des de l’inici del temps”

“De vegades no entenc per què la humanitat es relaciona a mastegots havent-hi tantes coses a fer. De vegades penso que abans que poetes som malvats i, per tant no tenim remei. El problema és que ningú no té les mans netes. Poquíssima gent, per ser més precisos. Poquíssima”

“Una mentida, o una mitja veritat, o unes quantes mentides unides per una coherència que les transforma en versemblants, es poden sostenir durant un cert temps. Fins i tot durant molt de temps. Però mai no poden durar tota una vida perquè hi ha una llei no escrita que parla de l’hora de la veritat de totes les coses”

“El Déu cristià és rancuniós i venjatiu. Si comets una falta i no te’n penedeixes, et castiga amb l’infern etern. Em sembla una reacció tan desproporcionada que amb aquest Déu no hi vull tractes”

A les darreres pàgines del llibre retorna a l’inici: “Va ser aquell dimarts a la nit a Vallcarca, amb pluja fina i sense paraigua, que vaig comprendre que tot jo és una exageració. O pitjor: que tot jo és un error, començant per haver nascut en la família equivocada. I sé que no puc delegar en déus ni en amics ni en lectures el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes”

“Com que no vaig ser capaç d’ajudar-te, te’n vas haver d’anar sola amb presses, d’amagat, sense mirar enrere, sense poder-te acomiadar. Entens el meu desfici?”

“I uns quants anys després t’estic escrivint amb presses perquè no et moris del tot quan jo ja no hi sigui. Tot és mentida, ja ho saps. Però tot és una gran i profunda veritat que ningú no podrà mai desmentir. Aquests som tu i jo”

“Quin fred, quina soledat ... No puc deixar de sentir-me culpable d’aquest desastre, estimada. Sí, ja ho sé. Tots acabarem morint... Però tu, gràcies a la generositat del meu amic, que ha tingut la paciència de ser-ho durant tants anys, tu continuaràs vivint en aquestes ratlles cada vegada que algú llegeixi aquests fulls”

“La daga va lluir a la claror de la poca llum abans d’enforsar-se-li a l’ànima. La flama de la seva espelma es va apagar i no va veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on són perquè ja no era enlloc” Sant Pere de Burgal on tot comença, però també on tot acaba.

I com diu Bartomeu Rosselló-Porcel

“Alça els ulls i descansa un breu moment

Imaginat el llibre que vindrà...”

Qui és Cecília Ce?

“Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir”

La que parla és Cecília Ce, la protagonista i narradora en primera persona del carrer de les Camèlies, una nova protagonista femenina de Mercè Rodoreda. Els senyors benestants que la recullen són el senyor Jaume i la senyora Magdalena.

“Asseguda al graó anava creixent. Escoltava el que deien totes aquelles senyores que no m’agradaven, veia caure i giravoltar les hèlices de l’auró i mirava el sol damunt de les roses”

Abandona la casa per anar a viure a una barraca totalment precària. D’alguna manera cerca ser lliure, encara que no sé si ho acabarà aconseguint.

Passa d’home a home a vegades de grat, d’altres no tant, però fa bastant la seva. Acaba vivint en un mig pis de l’eixample que li posa el Marc, un senyor casat i amb dos fills.

Allà comença a obsessionar-se per foteses, la veïna, un sastre que la mira des de l’altra banda, una cafeteria a la que va els matins, unes fotos que apareixen misteriosament, uns sorolls, ...

Passa d’una situació i una relació estranya a una situació i relació encara més estranya. La seva vida sembla un pou sense fons on no sembla haver cap sortida. Cada vegada més tancada a casa, dormint, dormint i sense voler sortir al carrer.

Qui és Cecília Ce? Sabem el seu origen, però amb tot el que explica realment l’arribem a conèixer?

“Em vaig llevar i vaig anar a mirar-me una estona en el mirall del lavabo: aquella noia del mirall no era jo ... Em vaig tornar a mirar. Amb la mà oberta vaig tapar-me el baix de la cara i el pes de la tristesa que tenia en els ulls feia esgarrifar”

“Havia de viure fins la mort. Una vida són molts dies. Em vaig aixecar tan alta com era i vaig dir a la Cecília del mirall que havia de fer alguna cosa si no volia morir en un llit d’hospital i acabar mal enterrada”

Quan més sembla tocar fons refà la seva vida amb un parell de cops de sort amb dos homes rics

Al darrer capítol retroba el vigilant que l’havia trobada al peu d’un reixat de jardí i tracta d’esbrinar el seu origen. El vigilant la interpel·la:  “Què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res”

Cecília Ce és una protagonista estranya i solitària en una novel·la també estranya. No estableix lligams de llarga durada amb ningú. Entre moments de somieig i de deliri es busca a si mateixa, però de manera erràtica i sense ser-ne realment conscient.

Com afirma Xavier Pla en el postfaci és un “personatge d’origen misteriós que camina a les palpentes com una ombra errant, sense nord, per la vida”. Potser tots caminen sense nord encara que ens ho ocultem a nosaltres mateixos.

La mort

Malgrat que és un autor que mai m’ha defraudat feia temps que no llegia cap llibre de Vivenç Villatoro. Aquest és un llibre breu, escrit el 2006, però que no ha publicat fins el 2019. Recull els seus pensaments al voltant de la mort en els dies previs al traspàs de la seva mare, quan tota la família, inclosa la mare, ja sabien que era irreversible.

La mort és un tema que acostumem a tenir lluny de les nostres reflexions. Tan sols ens hi apropem quan ens colpeja a prop. Mentrestant no en volen saber res i vivim com si no hagués d’arribar mai.

Personalment em va colpir molt més del que mai havia esperat la mort del pare aviat farà 9 anys, una mort, per altra banda que quan es va produir ja feia un parell o tres de mesos que esperàvem.

“La presència de la mort excita la memòria, empeny a lliscar per la nostàlgia” No només la presència de la mort, també el fer anys comporta rascar en el racó dels records, a intentar destriar entre els veritables records i les possibles falsedats. No resulta gens fàcil.

“I la por de morir tot sol al carrer” Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Potser és el nostre terror més profund, acabar en la soledat i en el dolor” La soledat tant més, ja m’agrada, però el dolor si que em fa por i molt, potser també per no haver estat mai malalt i no haver-ho patit mai.

“Les famílies, però també les persones, han de fer la seva vida sense emprenyar els altres, jo no vull ser cap molèstia, cap nosa per a ningú”. Això ho tinc molt clar. Fa temps que vull deixar-ho explicitat en el Document de Voluntats Anticipades, també conegut com a Testament Vital. Els meus fills i el meu entorn ho sap: no vull viure una vida que no pugui considerar vida.

“Acabem sent un àlbum de fotos. Un àlbum és una vida liofilitzada”. Cert, el meu pare és el records que puguem tenir d’ell tots els que el vam conèixer, però també és en molts moments la gran quantitat de fotos i vídeos que va deixar de la seva vida.

Parla de la seva mare i com viu aquests darrers moments: “Morir-se ha de fer por, pel fet mateix, més enllà del dolor. No s’adona que en el seu cas no cal que tingui por per tal de ser admirable. El que la fa admirable és la seva força, la seva serenitat lúcida, malgrat la por que ´té dret a tenir, que té l’obligació de tenir”.

“La mare estaria al mig de dues forces contradictòries. D’una banda, les ganes d’acabar amb el patiment, que no és dolor, però que és feblesa i angoixa. De l’altra, les ganes d’aprofitar fins al final les coses bones de la vida, en aquest cas la companyia dels seus. I a més, amb la consciència lúcida que les dues coses van lligades, que són la cara i la creu de la mateixa moneda”

“El naixement i la mort són individuals i intransferibles, però no pas solitaris ... És tota la casa la que viu l’embaràs o la malaltia i l’agonia d’una persona”

Quan arriben els darrers moments la família pensa que el millor és acabar com abans millor i sense patir, però aquests pensaments generen mala consciència. També hi reflexiona: “La mala consciència de desitjar que s’acabi i al mateix temps no desitjar que s’acabi. El metge ens recorda que els que se’n van no tornen i cal aprofitar fins a l’últim instant la seva presència. Però entén també l’esgotament, el caràcter inútil de l’agonia, el patiment que s’hi acumula sense cap mena d’esperança” Els dies sobrers en els que ja se sap que tot està acabat, però que no acaben del tot es fan interminables.

“No és igual que les coses vinguin que saber que poc o molt les vas a buscar, tot i que a hores d’ara el trajecte és molt curt. No és igual que et vinguin suposadament per sorpresa que adonar-te que el moment ha quedat marcat. La sensació d’estar en presència dels fets essencials de la vida i de la mort, eixuts i despullats, d’una antiga veritat tel·lúrica, per damunt del temps i de les generacions”

Incerteses filosòfiques

Giorgio Agamben és un filòsof italià. Una cita de Vicent Partal en una de les seves editorials em va fer interessar per ell. A la biblioteca només tenen un petit llibre “Idea de la prosa” editat al 1985. En uns capítols curts desgrana breus reflexions. En destacaré tres que m’han cridat l’atenció:

L’ESTUDI

“El estudio es, de hecho, en sí interminable. Cualquiera que haya vivido las largas horas de vagabundeo entre los libros, cuando cada fragmento, cada código, cada inicial con la que se topa parece abrir un nuevo camino, que se pierde de repente tras un nuevo encuentro, o haya probado la laberíntica ilusión de la “Ley del buen vecino” que Warburg había establecido en su biblioteca, sabe que el estudio sólo no puede tener propiamente fin, sino que tampoco desea tenerlo”

No només l’estudi, la major part de les activitats de la vida que hom li agraden no tenen fi, darrera d’una, sempre en queda una nova d’amagada que ens interessa: música, excursions, art, cinema, ...

Aquí la etimología del término studium se hace transparente. Se remonta a una raíz st- o sp- que indica choques, los shocks. Estudiar y asombrar son, en este sentido, parientes: quien estudia se encuentra en las condiciones de aquel que ha recibido un golpe y permanece estupefacto frente a lo que le ha golpeado sin ser capaz de reaccionar y al mismo tiempo impotente para separarse de él. Por lo tanto, el estudioso es al mismo tiempo también un estúpido. Pero si por un lado permanece atónito y absorto, si el estudio es pues esencialmente sufrimiento y pasión, por el otro la herencia mesiánica que contienen lo empuja incesantemente hacia la conclusión. Este alternarse de estupor y lucidez, de descubrimiento y de turbación, de pasión y acción es el ritmo del estudio” Totes, o gairebé totes, les activitats ens generen contradiccions, a vegades no del tot evidents.

LA VIDA SEMPRE INACABADA

“En cada vida hay algo que queda sin ser vivido, al igual que en cada palabra hay algo que permanece inexpresado. El carácter es la oscura potencia que se erige en guardián de esta vida no saboreada: tercamente vigila aquello que nunca ha sido y, sin que tú lo quieras, marca sobre tu rostro su huella.”

Imaginem un home que ja ha assolit tots els seus objectius a la vida. ¿què esperaria alhora de la vida? Sempre ens creem nous objectius per a seguir endavant. Sempre tenim una vida inacabada per endavant.

LA FOSCOR I LA LLUM

“Enciendo la luz en una habitación a oscuras: ciertamente la habitación iluminada ya no es la habitación a oscuras, la he perdido para siempre. Y, sin embargo, ¿no se trata de la misma habitación?, ¿no es precisamente la habitación oscura el único contenido de la habitación iluminada? Aquello que ya no puedo tener, aquello que se queda infinitamente atrás y que, al mismo tiempo, me empuja hacia adelante, es sólo una representación del lenguaje, la oscuridad que se le presupone a la luz… La luz no es más que el sucederse de la oscuridad a sí misma”

Necessitem de la llum per veure en la foscor, però això no treu que a vegades la llum ens enganya.

Els dics: novel·la o recull de contes?

No sé massa com arribo a la lectura de Els Dics. La Irene Solà està d’actualitat després del gran èxit de la seva darrera obra. Esperava una novel·la però considero que els Dics no ho acaba sent. En cap moment he acabat d’entrar en la història.

“En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat. Es va incorporar a les fosques i va escoltar”

L’Ada sembla la protagonista, però en les primeres pàgines van entrant i sortint d’escena diferents personatges. Em plau l’ambient que es va creant, malgrat que no s’acaba de concretar la història que hom espera al llegir un llibre.

“Quan no et veuen, quan no ets amb ells, és com si no existissis, com si no fessis res, com si t’aturessis i t’esperessis a tornar a estar amb ells, saps?”. El món que ens envolta només existeix quan nosaltres hi som presents.

“Són històries de vosaltres. Matèria primera. Un cop robada l’anècdota, deixa de ser vostra, deixa de tenir a veure amb vosaltres”. La protagonista extreu històries del que la gent li va explicant. ... Es van desgranat els fets i a poc a poc anem coneixent als personatges...

“Hi ha odis que es transmeten de pares a fills. Nens de tres i quatre anys, i nou i deu, que entenen les converses dels adults encara que els adults no s’ho pensin, que capten un gest d’animadversió, una mirada d’antipatia; que com els gossos, noten el subtil canvi d’olor dels seus pares, la sobtada alteració en la respiració després d’un fet específic, d’una interacció concreta, de l’aparició d’algú. I es fan seu l’odi. Se n’apropien i el comparteixen. Per amor i lleialtat i pertinença al clan” Estic convençut que els pares transmeten als seus fills molt més dels que ells pensen i volen. Els nens són periscopis que capten tot el que passa els seu voltant. Tenen un sisè sentit que capta emocions i sentiments que els afecten molt més del que diem.

“Pensa en cases grans amb pares i mares i nens, que un dia es queden buides”. Els habitatges acostumen a ser grans per encabir-hi tota una família, però a mesura que els fills i filles es fan gran marxen i molts dels espais es buiden.

“Aquests són els enutjos. Com anissos amb gust de menta i regalèssia. Desagradables. Rodons i amargs i durs i blancs i brillants. Que et deixen la llengua rugosa i espessa, i el coll agre”

No em queda clar si són un recull de narracions amb un fil molt feble que les uneix o si pretén quelcom més. M’he quedat amb les ganes de saber-ho. Tret d’algunes frases o d’alguns moments breus i molt concrets m’ha resultat un llibre del tot prescindible. Potser no m’ha agradat perquè els llibres de contes no m’acostumen a agradar. Ves a saber.

L’autora en algunes entrevistes ha explicat el que pretenia, però tinc molts dubtes que ho hagi assolit.

Som el cervell i poca cosa més.

El cervell i el seu funcionament sempre m’ha interessat. Segueix sent l’òrgan més desconegut, però els científics han realitzat una gran tasca i anem coneixem molts dels seus secrets. Des de les meves primeres lectures en els anys 70 el panorama ha canviat molt.

Aquest llibre és una recomanació de Luis Copete, amb qui compartim aficions (córrer, muntanya i lectures) en la distància, a través de les xarxes socials.

L’autor deixa clar l’objectiu del llibre: “mostrar que el naturalisme neural pot servir per a satisfer l’astorament sobre la naturalesa de la ment i la realitat i, alhora, per a alleujar l’angoixa que produeix la dificultat de la vida en un univers vast i aparentment sense propòsit... Conjuntament, la filosofia i la ciència poden dibuixar un escenari plausible de com la ment (fins i tot una ment que no és res més que un cervell) pot comprendre la realitat, prendre decisions amb eficàcia, actuar moralment i dur una vida plena, amb objectius valuosos”

Oposa religió i fe, a ciència i evidència demostrable. El guanyador clar en aquesta comtessa és la ciència, “les evidències científiques proporcionen una font de coneixement millor que la fe religiosa o la raó pura”. “El pensament basat en l’evidència sovint ens obliga a adonar-nos que les nostres velles teories, i els conceptes associats, són insuficients i que cal elaborar-ne de noves que encaixin molt millor amb tot el ventall d’observacions. Per això la nostra cerca de saviesa no s’ha de basar en la fe o en la raó pura, sinó que exigeix que ens fixem en totes les evidències rellevants, especialment en tot allò que puguem aprendre de la recerca”. Estic convençut que és així, però cal ser cautelós i no menysprear del tot altres vies de coneixement.

“Un pas fonamental en aquesta cerca és adonar-se que la ment és el cervell” No hi ha cap evidència de l’existència de l’ànima. Tot resideix en el nostre cervell. Quan pensem o realitzem activitats intel·lectuals tenim la clara sensació que el treball s’efectua dins del nostre cap.

Ara bé, si la ment és el cervell, qui som nosaltres? Tan sols un conjunt de neurones i les seves interconnexions? No hi ha cap evidència que pugui demostrar el contrari, però com éssers humans orgullosos de la nostra condició d’éssers racionals ens costa acceptar-ho.

Som uns éssers molt complexos: “El nostre cervell pot treballar amb aproximadament cent mil milions de neurones”. Es tracta d’un sistema d’alta complexitat. D’aquí la dificultat en el seu estudi.

També passa revista a com coneixem la realitat. Ho fem a partir de percepcions. “El cervell coneix la realitat mitjançant una combinació de percepció i d’inferència a la millor explicació d’allò que s’observa”. “Obtenir coneixement és una qüestió de cercar coherència entre diferents hipòtesis i proves, no de partir d’uns fonaments immutables”

Però no en tenim prou amb les percepcions, “per a posseir saviesa i apreciar el sentit de la vida no n’hi ha prou amb conèixer la realitat; cal saber quins aspectes de la realitat són realment importants, i per què són importants. La saviesa sense coneixement és buida, però el coneixement sense saviesa és cec. Necessitem la capacitat del cervell d’obtenir coneixement mitjançant la percepció i la inferència a la millor explicació si volem adquirir saviesa, però també ens cal la capacitat de poder assignar valors positius i negatius a allò que es representa.” Aquí entren en joc les emocions.

Actualment ja “sabem que àrees concretes del cervell estan associades a emocions positives i negatives”. “Quan ens passa alguna cosa lògicament avaluem com afecta la nostra vida”. “Les emocions són patrons d’activació en diverses àrees cerebrals que integren l’apreciació cognitiva i la percepció corporal per a produir experiències conscients i guiar les accions”

Però les emocions no ho expliquen pas tot. Som ésser emocionals i racionals alhora. El repte és assolir un equilibri entre les dues esferes. “Un dels problemes centrals de la racionalitat és com combinar aquestes dues facetes essencials del pensament humà. El pensament necessita integrar cognició i emoció perquè sigui plenament efectiu”

“Les causes de les emocions sovint són socials i estan molt influïdes per la nostra interacció amb altres persones”

Paul Thagard ens proposa sentir “emocions no massa intensament, preferentment felices”

“Som el nostre cervell que decideix què fer en el nostre entorn físic i social”. “Les decisions són processos cerebrals i totes les nostres accions estan provocades pel cervell quan interactua amb un entorn físic i social”.

Reduir-ho tot a processos cerebrals em planteja dubtes i preguntes sense respostes. Si les decisions son simples processos cerebrals, tenim lliure albir? Si tot es resumeix a un conjunt de processos cerebrals complexos, com és que tenim visions del món tan diferenciades i oposades?

Segons l’autor: “La neurociència mostra que el lliure albir és una il·lusió... Si les persones no són ànimes que escullen lliurament els seus actes immorals, no podem afirmar que mereixin ser castigades com a resultat d’un lliure albir absolut”

“Com podem considerar que som nosaltres qui escollim les nostres accions si les decisions són simplement una activitat neuronal?” Aquestes afirmacions ens condueixen a conclusions molt perilloses, al descarregar-nos de responsabilitat de les decisions que prenem i de les nostres pròpies accions.

L’autor considera que “la nostra vida té sentit en tant en quant:

1.- Tenim objectius, que són representacions mentals amb una valoració emocional de situacions i que consisteixen en patrons d’activitat neuronal.

2.- Hem assolit, en un grau suficient, alguns dels nostres objectius

3.- Tenim altres objectius que encara no hem assolit però que creiem que podrem assolir raonablement.

4.- Els nostres objectius són coherents entre ells, i

5.- Els nostres objectius són objectivament valuosos”

També m’han semblat de gran interès les tres necessitats psicològiques fonamentals que postulen Edward Deci i Richard Ryan (2000 i 2002): “competència, autonomia i relació. La competència és la necessitat de les persones de sentir-se efectives en llurs activitats, assumint reptes i dominant els mons social i físic; la necessitat de competència duu les persones a buscar reptes que siguin adequats a les seves capacitats. L’autonomia és la necessitat de les persones de sentir que són elles mateixes les que trien i aproven les seves activitats, cosa que els permet organitzar i regular el seu comportament com a expressió de llurs interessos i valors. La relació és la necessitat de sentir una proximitat amb els altres per mitjà de l’afecte i dels sentiments de seguretat, pertinença i intimitat, i vol un sentiment de connexió amb aquells que estimem i que ens estimen”

Les investigacions i troballes sobre el funcionament del cervell seguiran avançant i “la revolució del cervell continuarà generant resultats sobre com pensem, sentim i prenem decisions, incloses aquelles sobre la moralitat de les accions i sobre la direcció correcta per a dur una vida plena de sentit”. I per poc que pugui seguiré llegint llibres que m’aportin més coneixement al respecte. Aquest va ser publicat el 2010. Segur que en aquesta darrera dècada s'haurà avançat força.

Reflexions per acabar la dècada.

Es tracta d’un petit llibre, tan sols 60 pàgines. Conté quatre cartes que Albert Camus va escriure entre 1943 i 1944 a un amic alemany fictici quan França estava ocupada pels nazis, i un pròleg de Xavier Antich i un epíleg de David Fernández.

Paga la pena dedicar una tarda a la seva lectura. Alguna de les seves reflexions es poden aplicar a l’actualitat catalana com si d’unes cartes a un amic espanyol es tractessin.

“La justícia és com la democràcia, o és total o no existeix. Qui gosarà dir-me que jo soc lliure, quan els més orgullosos dels meus amics encara estan dins les presons d’Espanya?” Acabem l’any amb persones innocents a la presó. Qui ens rescabalarà de tantes injustícies?

“Ho hem pagat molt car i ho pagarem encara, però tenim les nostres certeses, les nostres raons, la molta justícia: la vostra derrota és irreversible” Ho estem pagant molt car. Les il·lusions que van viure a l’octubre del 2017 ens han portat fins aquí, però sabem que malgrat tot, el camí iniciat és irreversible

“A vosaltres ja vençuts en les grans victòries, què no us depararà la desfeta que s’acosta!”. Encara que no ho pensin, tard o d’hora, la desfeta de l’Estat Espanyol s’acabarà produint.  

“Sabem el que hem perdut en aquesta llarga deriva, coneixem el preu que paguem per aquesta joia aspra de combatre d’acord amb nosaltres mateixos. I és precisament perquè tenim un sentiment viu d’allò irreparable, que la nostra lluita guarda tanta amargor com confiança”

“El nostre poble ha escollit... la lluita obstinada i col·lectiva, el sacrifici sense explicacions”...“No compteu amb la tossuderia que fa que França lluiti contra el temps. És aquesta esperança desesperançada la que ens sosté en hores difícils”. No està resultant gens fàcil. S’està fent molt i molt llarg. Però seguim endavant tossuts i esperançats de que al final es resoldrà al nostre favor.

“El combat que lliurem té la certesa de la victòria perquè té l’obstinació de les primaveres... Ara mateix en nosaltres, hi ha una superioritat que us destruirà”. Sabem que el que demanem és just.

“Puc dir-vos que, fins i tot ara que som a punt de destruir-vos sense pietat, no us odiem... Podem garantir que no odiarem”. No volem cap mal als espanyols, ni tan sols, a  l’Estat Espanyol. Simplement volem que ens deixin en pau, i poder prendre les nostres decisions sense el llast que arrosseguem des de fa molts anys.

“És a punt de trencar l’alba en què finalment sereu vençuts”. Ja m’agradaria, però crec que estem molt més lluny del que molts desitgem.

“Cap silenci ens salvarà i el que segur que no serveix per res és no fer res”. S’ha acabat el temps de restar callats i de no fer res. Denunciarem tot el que no ens agradi i ens mobilitzarem sempre que calgui.

“I com que la llibertat no es relloga ni ens ven ni s’hipoteca -perquè si es fa, s’esfuma, s’esvaeix, s’autoliquida-, queda encara l’opció d’un epíleg molt més breu en forma de pregunta incessant. Quantes cartes podríem escriure avui? Quines haurien de ser? A qui les hauríem d’adreçar en aquesta Europa encara per fer que s’autodestrueix per moments? A qui li escriuries tu? Què li diríem exactament? ...”

La Barbal torna al Pallars

La darrera novel·la de la Maria Barbal retorna al Pallars, la seva comarca, l’indret on va desenvolupar les seves primeres obres. El protagonista principal és el Benet, fill, però utilitza diferents veus narradores. Sens dubte torna a demostrar les seves habilitats excepcionals per construir i narrar una novel·la.

Amb un parell de frases descriu l’ambient que es viu en aquell temps: “No entén que si tots parlen català, els llibres siguin completament en castellà i els mestres també el facin servir, alguns amb dificultat”

En la primera part assistim all naixement del Benet fill (1913) i com aquest creix. Té dos germans més, la germana Genoveva, Veva un any i mig més petita i el Pere, el petit, i uns pares que no s’avenen gens bé. “Un dia, després d’una escena entre Benet pare i la Pia, tots dos germans prometen no casar-se mai”. Baixa a viure a Barcelona, a la casa d’un oncle i allà aviat “ha comprès que jurar no casar-se mai, va ser una criaturada”

Calen diners a casa i ell és el gran i ha d’ajudar. Li agradaria una altra feina, però no sap dir que no a la família. Té aspiracions culturals i voldria viure a Barcelona, però acaba d’encarregat d’obres públiques en les carreteres del Pirineu.

De Barcelona “li ha agradat l’anonimat, ningú o quasi ningú no es fixava en ell ni censurava el que duia al damunt ni que duia o feia”. Però torna al poble i “La pluja, indiferent, es precipita harmoniosa en la calma i solitud d’aquest paisatge, i fa encara més trista la seva pobresa.

Tan jove, tancat en un menjador estrany, en un poble aïllat, com tantíssims en aquella època, es lamenta que intenta estudiar però que, a la primera dificultat, ho deixa. La simfonia de la pluja el fascina i el molesta. El confina a la immobilitat i al silenci i no treure-hi els ulls de sobre guaitant com transforma el paisatge, com mana insistent damunt seu”

“Destapa honestament els seus neguits. Retrata com d’hostils li resulten els llocs on ha de fer la feina que no ha triat”

Arriba la guerra i es mobilitzat. Després d’un atac d’apendicitis, l’operen i la ferida s’infesta. L’han de tornar a operar i va d’hospital en hospital. Ja en el front de l’Ebre “la nuvolada pesant i fosca no tardarà a descarregar sense aturador mentre s’instal·la la nit més negra”. Es ferit i allà coneix a l’amic escocès.

Després de l’exili francès torna al poble i es reuneix amb la família i recupera la seva feina anterior. La mare deixa al pare i marxa a viure al poble amb la seva família. El Benet en una de les seves feines coneix a l’Elvira, personatge recuperat de la seva primera novel·la

“La Veva l’avisa que està vigilat enraonar català, que ha d’estar segur de conèixer amb qui parla per fer-ho, perquè multen i el farien sospitós”

“Ell voldria algú amb qui compartir el romanent de dolor pels horrors viscuts i gaudir del sexe i la tendresa. Però hauria de ser algú especial, de pensament lliure, algú que l’enamorés de cap a peus, no pas una noia que calculi com pot atrapar-lo al sedàs i que només li renti i planxi les camises i li faci el menjar”

“La guerra ha deixat un excés de pèrdues i d’injustícies, i la dictadura somriu benvolent distribuint els seus titelles al poder, protegint i aviciant els seguidors mentre amb les mans escanya i amb els peus esclafa els qui considera contraris o, perquè no els coneix, dubtosos. La clau de totes les portes s’anomenarà influència”

En la segona part podem llegir les cartes que des de les diferents destinacions de la feina en Benet escriu a l’Elvira i al mateix temps, diferents veus narratives ens ofereixen la seva mirada de tot el que passa en la relació entre tots dos.

Calamanda: “La joventut té aquella força de creure’s que la vida s’estén davant seu d’una mena de manera que sembla sense final...” “El cas era que per aquell temps, d’una mena de manera, la majoria de diversions estaven prohibides i, a més de fer bondat, calia aparentar que se’n feia”

Pere: “Si de jovenet encara el mig escoltava ... ara vull ser al més lluny possible de la seva vora, no m’hi vull assemblar gens!”

Benet pare: “... si es casés amb l’Elvira, n’estaria ben content!”

Pia: “Aquí sola, separada de la família, estic prou bé! Ara, si es pensen que no hi tinc res a dir de les seues coses, van ben errats”

Joan:  “Doncs, aguet cosí, no en vulguis més de paraules tristes de veure-ho tot fosc com el dintre d’una cova. Que dic fosc? Negre, ben negre ho veia!”

“Parla de casar-se. No m’ho esperava del Benet, pel mateix que et deia. Renoi! Un ramat de camins m’havia jurat que no es casaria, que ni boig. No s’exposaria com son pare que una dona li arruïnés la vida i que li fer passar pena. Doncs, ara, on deia a diu b. I l’entenc, creu-me. Què és un home sol davant d’aquestes delicades criatures?”

Veva: “Aquesta gent està arrelada a la hisenda i a la casa i no els interessa allò que hi ha més enllà”... “De què depèn, l’oblit? No és fàcil oblidar”... “Estic convençuda que mon germà es posa en un vesper i no serà senzill que en surti sense unes quantes butllofes”

Oncle Antoni: “Espero que aquesta noia sigui com cal i el faci feliç”

Encarnació: “El cap no em para de treballar des de la desgràcia”... “Mai no haurí dit que mos faurín passar la d’ara, que la revenja per no haver fet cap mal durés sempre més!”... “Allò em té consumida, que no m’ho puc treure del cap. Tanta revenja per tan poc”

“Jo la raó, no l’hi penso donar mai. Mai! I aguet xicot, per molt llest que sia, a la nostra, no li convé”

També podem escoltar la veu de l’Elvira a qui havien matat al pare quan va acabar la guerra i la van evacuar a l’Aragó juntament amb la mare i la germana. “Se’ls feia present com de lluny estaven de casa i com aquest ja no seria mai més la d’abans”

“Ella tot ho resistiria perquè havia passat pel que creia pitjor del mon i, aleshores, tant li era tot plegat!”...“Algunes d’aquelles persones podien demanar perdó per una mort ben concreta i recent, no pas per aquella ocorreguda tants anys enrere i la culpa de la qual quedava diluïda entre tots”... “Més que mirar les altres persones als ulls, sentia les mirades clavades al clatell”

I el Benet també reflexiona sobre el seu enamorament i la seva relació amb l’Elvira. D’una manera inesperada, ella ha arribat al seu dintre. “Només vol que ella entengui que han de ser sincers per damunt de tot. S’han de conèixer tal com són. Què seria d’ells si la unió es convertís en un amarg desencís?”

Les tafaneries al poble rodegen el festeig de la parella amb l’ànim de fer-la fracassar. “Ell es pregunta que més poden fer-li després del que ja ha passat, però entén que ha de ser cru estar envoltada per persones que tenen els ulls constantment damunt seu”

En la tercera part l’amic escocès es converteix en el narrador. A finals dels anys 70 torna a Catalunya i es retroba amb el Benet. Descobrim la seva història i també que ha estat del Benet.

“Aquells joves que s’havien trobat quan estaven ferits, havien caducat feia temps”

“El passat era ja com aigua damunt d’una capa impermeable, una closca que ens hagués crescut a la pell”

“Des del present, més que la culpa, recordava aquells dies meravellosos, l’esclat de la llum del sol o de la pluja damunt de cada cosa, un delit gran de ser feliç”

“Els moments claus de la vida ens lliguen al passat i també al futur. El camí queda desdibuixat, hi ha una brolla indestriable al seu damunt, però existeix”

“El petit arbre alçat del seu dibuix, aquell que jo havia impedit arrelar perquè me’l volia emportar llavors mateix, havia crescut dins meu i s’havia fet un lloc en terra ferma”

No és de bon tros la millor obra de la Barbal, però la seva lectura ens retorna al seu mon literari. Si encara no heu llegit res de la Barbal, no sé a que espereu!

Podeu llegir aquesta entrevista en la que parla del llibre.

La casa de Dios

Narració irònica, amarga i còmica al mateix temps sobre el món hospitalari. La ironia comença en el mateix títol, “La Casa de Dios” que fa referència al nom que rep l’hospital on passa la novel·la.

Una nova fornada d’interns arriben a La Casa de Dios, un hospital de prestigi. Allà estaran un any fent les practiques de medicina un cop acabats els estudis. Suposo que és un equivalent al nostre MIR. Un d’ells, Roy Basch, és el narrador.

El primer que aprenen és qui són els gomers: “Los gomers son seres humanos que han perdido lo que a los seres humanos los constituyen como tales. Quieren morir y no les dejamos. Somos crueles al mantenerlos con vida, y ellos son crueles con nuestros intentos de mantenerlos con vida”. A l’hospital ingressen gomers de forma habitual. Acostumen a ser pacients derivats des de les residències.

El Gordo i Jo són els supervisors del treball dels interns. Són completament diferents. El Gordo és despreocupat amb una visió molt particular dels malalts que bàsicament divideix en dues classes: gomers, i no gomers. En canvi, Jo és una persona estricta que està molt a sobre de la feina dels interns i als que exigeix que facin tota mena de proves als pacients. Els interns són més partidaris de la visió mèdica de el Gordo i fan veure que fan proves quan en realitat no ho fan.

Segons el Gordo “la prestación de asistencia médica consistía en ACICALAR Y LARGAR a cualquier otra parte a los solicitantes de asistencia”, o sigui ARREGLAR I DERIVAR a un altre servei.

Però en la seu any d’interns no només aprenen medicina, “no había aprendido en absoluto cómo salvar a las personas …, lo que en realidad me estaba resultando apasionante era aprender cómo se salva uno a sí mismo”

Al cap d’un temps “empezamos a darnos cuenta de que, como nadie quería hacer lo que los internos teníamos que hacer a la fuerza, nos estábamos haciendo imprescindibles. La Casa nos necesitaba”

El llibre a més d’una carga de profunditat contra el sistema sanitari nord-americà dels anys 70,  també carrega sobre tota la societat americana. L’acció transcorre paral·lelament al cas Watergate. “El dinero no es ninguna mierda. No es algo de lo que uno deba avergonzarse. Este gran país tiene una larga y gloriosa historia de chanchullos, corrupción, explotación…”

Reflexionen sobre la práctica de la medicina: “No, no curamos. Yo tampoco me lo llegué a creer nunca. Y yo también pasé por ese mismo escepticismo… Todos esos estudios, y luego toda esa impotencia. Y, sin embargo, a pesar de todas nuestras dudas, podemos ofrecer algo. No la curación. Lo que nos sostiene es el descubrimiento de un modo de ejercer la compasión, el amor. Y nuestro acto más amoroso es estar con el paciente, como está usted ahora conmigo.”

Tenen dubtes del què fer davant les mostres de patiment d’alguns malalts: “De pronto me vi deseando hacer lo que no podía hacer: matar a aquel hombre con algo indoloro y limpio en lugar de quedarme allí, a su lado, quieto, en la más absoluta de las impotencias”

Posen en qüestió la forma com a vegades actua la medicina, i sobre tot, alguns metges:

“- ¿Por qué los médicos siempre hacen algo?

-          - … para crear complicaciones.

-          - Y ¿para qué quieren los médicos crear complicaciones?

-          - Para ganar dinero”

Amb l’experiència canvia la seva forma de pensar sobre la pràctica mèdica: “La pesada carga de tener que tratar lo “intratable”, lo incurable, lo inclasificable, lo indeseable había sido reemplazada por el sueño de ser un médico de verdad, alguien que trataba enfermedades reales” Els metges moltes vegades no tracten malalties reals, ja que molta gent acut al metge més aviat per tal que li facin cas que per alguna altra cosa.

El to de comèdia és cada vegada més amarg, com afrontar la mort del pacient, com afrontar no poder fer res per salvar la vida de malalts joves, … La ironia amb la que parlen dels pacients entre els metges, no és res més que un mecanisme de defensa davant de les misèries que els hi toca viure i contemplar.

“La mayor fuente de enfermedades en este mundo es la enfermedad del propio médico: su compulsión por tratar de curar y su equivocada creencia de que puede hacerlo”

“Puede que hagamos diagnósticos, ¡qué gran hazaña!, pero raras veces curamos”. Reflexió realment molt amarga.

Malgrat ser interessant per veure la pràctica mèdica des d’una vessant diferent a de l’usuari dels diferents serveis, alguns comentaris, així com algunes exageracions excessives han fet que no m’acabi de convèncer.

No és or tot el que llueix

Claude Lévi-Strauss i, en especial, aquest llibre sortia gairebé referenciat a totes les bibliografies de quan era universitari. Dues informacions em sorprenen abans de submergir-me en la seva lectura: el traductor al català del llibre és el poeta Miquel Martí i Pol i Lévi-Strauss va ser centenari. Moria a la tardor del 2009, tot just fa una dècada amb els 100 anys fets.

Tristos tròpics més que un llibre d’antropologia, que també, és un llibre de viatges i reflexions. Escrit al 1955, fa més de 60 anys, comença amb una mena declaració de principis:

• “Em reconec, viatger, arqueòleg de l’espai”. “Hom concep, generalment, els viatges com un desplaçament en l’espai. És poc. Un viatge s’inscriu simultàniament en l’espai, en el temps i en la jerarquia social”
• “Voldria haver viscut al temps dels veritables viatges, quan s’oferia en tota la seva esplendor un espectacle encara no fet mal bé, contaminat i maleït”. No sé que opinaria de la forma actual de viatjar.

Té moments i descripcions d’una gran poesia:

•  “No hi ha res de més misteriós que el conjunt de procediments sempre idèntics, però imprevisibles, mitjançant els quals la nit succeeix el dia. La seva marca apareix al cel, acompanyada d’incertesa i d’angoixa. Ningú s’atreviria a pressentir la forma que adoptarà, aquesta vegada única entre totes les altres, el sorgiment nocturn... La tarda cedí el lloc a la nit. Tot canvià. Al cel, opac a l’horitzó,... guspirejaven els darrers núvols posats en joc per l’acabament del dia. Ben aviat no foren sinó ombres amagrides i malaltisses...”
•  “L’home, antigament i per poc temps ha posseït solars grans com províncies; després, se n’ha anat a un altre lloc. Darrera seu, ha deixat un relleu esmortit, embrollat de vestigis. I als camps de batalla on, durant unes quantes desenes d’anys, s’enfrontà a una terra ignorada, reneix lentament una vegetació monòtona, en un desordre tant més enganyador quant, sota l’aparença d’una falsa innocència, preserva la memòria i la formació dels combats”

Ens presenta Calcuta com l’antítesi del progrés. Per tot arreu “porqueria, desordre, promiscuïtat, contactes; ruïnes, cabanes, fang, immundícia; humors, femta, orina, pus, secrecions, supuracions: tot allò contra què ens sembla que en la vida urbana hi trobem la defensa organitzada, tot allò que odiem, tot allò que defugim a tan alt preu, tots aquells subproductes de la cohabitació, aquí no troben mai límit”

Oposa l’Àsia i l’Amèrica tropical. Una Àsia superpoblada en front a una Amèrica amb un paisatge amb poca densitat de població. “En aquest sentit, Europa ocupa una posició intermèdia entre els dos mons”... “El que m’horroritza a l’Àsia és la imatge que anticipa del nostre futur. Amb l’Amèrica índia, venero el reflex,... d’una era en què l’espècie era la mesura del seu univers i en què persistia una relació adequada entre l’exercici de la llibertat i els seus signes”

“La llibertat és el resultat d’una relació objectiva entre l’individu i l’espai que ocupa, entre el consumidor i els recursos de què disposa”

Repassa el seu pas per diferents pobles de l’Amazònia. Suposo que avui en dia molts d’ells ja no deuen existir com a tals.

Dels bororo diu que “L’estructura del poblat ... resumeix i assegura les relacions entre l’home i l’univers, entre la societat i el món sobrenatural, entre els vius i els morts”.

En la seva visita als Nambikwara pensa que “el que va passar a l’Amèrica tropical no ho sabrem mai exactament, per culpa de les condicions climàtiques, desfavorables a la preservació dels vestigis arqueològics”... La base de les nostres especulacions és precària ...  l’essencial s’ha perdut, ... tots els  esforços quedaran reduïts a gratar la superfície... La nit en què temptegem és massa fosca perquè gosem afirmar-ne res”

Reflexiona sobre l’escriptura: “La seva aparició determina canvis profunds en les condicions d’existència de la humanitat... Multiplica prodigiosament l’aptitud dels homes per a preservar les coneixences. Hom la concebria fàcilment com una memòria artificial, el desenvolupament de la qual hauria d’anar acompanyat d’una millor coneixença del passat, per tant, d’una més gran capacitat d’organitzar el present i el futur” Distingeix entre  els “pobles amb escriptura o sense, els uns capaços d’acumular les adquisicions antigues i en progrés cada vegada més ràpid..., mentre que els altres, impotents per a retenir el passat més enllà d’aquella franja que la memòria individual es basta a fixar, restarien presoners d’una història fluctuant a la qual mancaria sempre un origen i la consciència durable d’un projecte”

I també fa unes interessants consideracions sobre el poder: “El consentiment és a l’origen del poder, i és igualment el consentiment allò que manté la seva legitimitat. Un comportament reprensible o manifestacions de mala voluntat per part d’un o dos descontents poden comprometre el programa del cap i el benestar de la petita comunitat... El cap no disposa de cap poder de coerció. Només pot desembarassar-se dels elements indesitjables en la mesura que és capaç de fer compartir la seva opinió per tots”... “El consentiment és alhora, origen i límit del poder” ... “El consentiment és el fonament psicològic del poder però en la vida quotidiana s’expressa per un joc de prestacions i de contraprestacions que es desenrotlla entre el cap i els seus companys, i que fa de la noció de reciprocitat un altre atribut fonamental del poder. El cap té el poder, però ha d’ésser generós. ... Entre ell i el grup s’estableix perpètuament un intercanvi de prestacions i de privilegis, de serveis i d’obligacions”

“Hi ha caps perquè, en tot grup humà, hi ha homes que, a diferència de llurs companys, estimen el prestigi per si mateix, se senten atrets per les responsabilitats, i per als quals la càrrega dels afers públics aporta en si mateix la recompensa.”

Les societats no són iguals i no es pot determinar quina és millor. Tot, o gairebé tot, acaba sent relatiu. “Cap societat no és perfecta. Totes comporten una impuresa incompatible amb les normes que proclamen, i una certa dosi d’injustícia, d’insensibilitat, de crueltat.... Si és veritat que la comparació d’un petit nombre de societats les fa aparèixer molt diferents entre si, aquestes diferències s’atenuen quan s’eixampla el camp d’investigació. Hom descobreix aleshores que cap societat no és genuïnament bona; però cap no és absolutament dolenta. Totes ofereixen certs avantatges a llurs membres, sense oblidar un residu d’iniquitat”

“Ens hem de convèncer que certs costums que ens són propis, considerats per un observador provinent d’una societat diferent, li semblarien de la mateixa naturalesa que aquesta antropofàgia que ens sembla estranya a la noció de civilització. Penso en els nostres costums judicials i penitenciaris. Estudiant-los de defora estant, hom se sent temptat d’oposar dos tipus de societats: les que practiquen l’antropofàgia, és a dir, que veuen en l’absorció de certs individus detentors de forces temibles, l’únic mitjà de neutralitzar-les, i àdhuc d’aprofitar-se’n; i les que, com la nostra, adopten el que hom podria anomenar l’antropemia (del grec emein, vomitar); situades davant el mateix problema, han escollit la solució inversa, que consisteix a expulsar aquests éssers temibles fora del cos social mantenint-los temporalment o definitivament isolats, sense contacte amb la humanitat, en establiments destinats a aquest ús. Aquest costum inspiraria horror a la major part de societats que nosaltres anomenen primitives; ens marcaria, als seus ulls, amb la mateixa barbàrie que nosaltres ens sentim temptats d’imputar-los en raó de llurs costums simètrics.”  La antropofàgia no és un bon costum, però el nostre sistema judicial i penitenciari resta lluny de la perfecció.

“Societats que ens semblen ferotges en cers aspectes, saben ésser humanes i benvolents quan se les considera sota un altre aspecte”

“Les altres societats no són segurament millors que la nostra... Coneixent-les millor, adquirim un mitjà per a separar-nos de la nostra... D’aquesta manera ens posem en disposició  de posar clar els principis de la vida social que ens serà possible d’aplicar a la reforma dels nostres propis costums, i no dels de les societats estrangeres: en raó d’un privilegi invers del precedent, l’única societat que ens és possible de transformar sense córrer el risc de destruir-la, és aquella a la qual pertanyem; car els canvis que hi introduïm, venen també d’ella.”

Pensem en la nostra organització social i deixem de menysvalorar de manera irreflexiva la resta de societats, sobre tot, quan les considerem menys desenvolupades que la nostra. No és or tot el que llueix. Tenim un ampli marge de millora.