El passat sempre ens persegueix

L’aparició d’aquest llibre va captar el meu interès de forma immediat per dues raons. Primer de tot, la sorpresa que va suposar saber que Juan Buyse, el que va capitanejarl’elaboració del catàleg dels tres mil era un nazi, i en segon lloc, tenia un bon record de l’Òmnibus de la mort, llibre també de Toni Orensanz.

La seva lectura no m’ha decebut. És de bon llegir i amb reflexions prou interessants

Està clar que amb els nazis no es va acabar en els judicis de Nuremberg sinó que “els vells nazis eren per tot arreu, transfigurats, a mitjans anys seixanta, en respectables homes de negocis” i segurament el nostre país sota una dictadura feixista devia ser un bon paradís on cercar refugi.

Juan Buyse arriba a Barcelona el 1950 fugint del seu passat i es crea un relat que l’ajudarà a ocultar-se als ulls de tothom.

“Davant d’un present que se’ns fon incessantment a les mans, no som més que el relat que tracem de la nostra pròpia vida. Som el nostre propi conte. Tots som novel·listes de nosaltres mateixos i, com a tals, a mesura que anem creant el nostre relat, bandegem aquells detalls que no encaixen o que no permeten que la trama avanci com voldríem...

Vivim, ens passen coses, fem el que podem i com podem, de vegades no sabem ni per què fem el que fem, però al capdavall, per pura supervivència, tot ha de tenir una certa coherència dins del nostre cap, en el marc del nostre relat, i li acabem donant un sentit que s’adigui amb la nostra trajectòria, el nostre codi ètic, la nostra moral i, si això és impossible perquè no hi ha manera que la novel·la quadri, es llança el capítol a la paperera i s’oblida: al capdavall la trama de la vida ha de tenir un cert sentit....

El nostre propi relat, un cop escrit i quadrat dins del nostre cap, pot arribar a créixer fins a límits insospitats”

“Ningú explica mai tota la veritat quan sap que el relat no farà gens de gràcia a l’interlocutor, tothom recorre a més o menys maquillatge” Això és el farà el nostre nazi i la seva companya Anita Salden que s’emprenya d’allò més quan l’autor del llibre en la darrera de les visites a casa seva li fa preguntes sobre el seu passat que no quadren dins del seu relat.

“Mai no és fàcil comprendre segons quins fenòmens convulsos i confusos just en el mateix moment que es produeixen” En tenim exemples ben actuals. És molt més fàcil cercar i trobar explicacions a un passat llunyà que als fets que succeeixen en el mateix moment i ens són propers ens resulten molt difícils d’interpretar.

“La violència política o les organitzacions que hi creuen sempre tenen les seves raons i segueixen una lògica pròpia, per molt il·lògica que pugui semblar-nos vista des de fora o observada anys més tard. ... Tenir raons -per molt bones que et semblin- no vol dir que tinguis raó, i encara menys quan aquestes motivacions et porten a consentir o recórrer a l’exercici del terror com a instrument quotidià i públic”

“És en el conreu de l’odi on potser hauríem d’establir els límits entre les idees que són tolerables i les que no ho són de cap manera, davant de les quals no hem de cedir, ni mostrar la més mínima comprensió. Potser és així de simple.... El conreu col·lectiu de l’odi envers l’altre (o els altres) no pot ser mai una convicció tolerada ni tolerable. Ni a peu pla ni dalt de la muntanya més alta” No hi ha justificació de cap mena per la violència. Per molt lloables que siguin unes idees o conviccions, aquestes perden tota legitimitat quan es volen implantar de forma violenta. Ningú ha d’imposar les seves idees a l’altre mitjançant mètodes violents. L’odi i la violència no ens porten a enlloc.

“I és que malgrat tot el que es va viure durant el segle XX, seguim convençuts, en certa manera, que la cultura i l’educació són la millor vacuna contra l’odi, la intolerància i la barbàrie. És el mite de la Il·lustració. La cultura ens havia de fer lliures i millors, sempre, sense excepcions, i una persona il·lustrada havia de ser tothora garantia de civilitat i civilització, o això, vam creure.

La idea aquesta altament ridícula de la cultura com a redemptora arriba al paroxisme en parlar de la lectura, percebuda com el millor camí d’il·lustrar-se, ergo de combatre la ignorància, la violència, el fanatisme i la intolerància i, en conseqüència, de conquerir el millor que habita en nosaltres, com a humans.

Llegir no és garantia de res, perquè cada lector és com és, diferent dels altres.

Hi ha llibres per a tot, això és meridià. De tot s’ha escrit, en un sentit o en un altre, i el coneixement que tots puguem adquirit bussejant en els llibres dependrà, entre altres coses, del que es llegeixi, però, sobretot, de qui siguem, d’on vinguem o què hàgim viscut.” En tenim un exemple ben proper en la llibreria Europa que acaben de tancar. I també en les xarxes socials que estan plenes de pàgines i pàgines que inoculen odi i violència. Malgrat que sempre és millor esdevenir una persona culta i il·lustrada, ser-ho no ens converteix immunes a actituds fonamentalistes i violentes.

“El passat va perseguir Buyse tota la vida. Ben mirat, segueix perseguint-lo encara després de mort. Ja és ben veritat que hi ha episodis de les nostres vides i fins i tot de la història amb més majúscules que no acaben de passar mai”

“Per bé i per mal, no ens l’acabarem mai, el nazisme. Per bé perquè els historiadors i les pensadors i els escriptors segueixen aprofundint i obrint-nos les seves entranyes, i cada cop coneixem millor i sabem més sobre aquest horror que a tots ens pertany. Però també per mal, perquè el feixisme i el nazisme -en les seves múltiples versions neo, ben adaptat als temps que corren -segueix tenint un predicament enorme i una nodrida parròquia, miris on miris, vagis on vagis.” Han passat els anys i la humanitat encara no ha trobat la manera d’eradicar aquestes idees que van implantar una societat plena d’horror.

Moby Dick

El narrador és l'Ismael, un jove mariner que amb una petita experiència en alguns vaixells mercants desitja conèixer món i aventures fent la balena. Coneix i es fa amic de Queequeg, fill d'un rei salvatge polinesi i experimentat arponer. 

En la seva recerca d'un vaixell balener on enrolar-se en la illa de Nantucket topa amb el Pequod i es posa sota les ordres del capità Ahad. Heus aquí la seva primera impressió sobre el capità Ahad abans fins i tot de conèixer-lo en persona:

"No sé ben bé com, en aquells moments vaig sentir simpatia i compassió per ell; però no sé per quin motiu, com no fos per la pèrdua cruel de la cama. I, per contra, també vaig sentir una estranya por d'ell, però aquella mena de por, que no sé expressar, no era exactament por. No sé què era. Però la vaig sentir. I això no em predisposava contra ell, tot i que estava inquiet envers allò que em semblava un misteri en ell ..."
Tothom coneix la història. Feia temps que tenia interès per llegir el llibre en una versió complerta i no en una versió adaptada i abreujada. No m'ha agradat. Se m'ha fet molt llarg. En alguns moments més que una novel·la m'ha semblat un tractat sobre les balenes, sobre el mar, .... La història es desenvolupa molt lentament. L'enfrontament que tots tenim en el nostre imaginari entre el capità Ahad i Moby Dick ocupa només la darrera part del llibre.

Malgrat estar escrita en 1851 fa afirmacions ben actuals "no faig cap objecció a la religió de ningú, sigui la que sigui, mentre aquesta persona no mati o insulti a una altra persona pel fet que aquesta altra persona no cregui el mateix"

I com gairebé tota lectura té algunes joies que sempre va bé tenir en compte:

"La mar no sols és un enemic de l'home, que li és aliè, sinó que també és un esperit maligne per al seu propi llinatge ... Panteixa i esbufega com un corser foll en plena batalla, perdut el genet; així l'oceà sense amo es desborda per la terra"

"Tots neixen amb la corda al coll, però només quan són engrapats pel terbolí sobtat i vertiginós de la mort, aquests mortals s'adonen dels silenciosos i subtils perills de la vida, sempre presents."

"Mentre que en vida el cos de la gran balena pot haver estat un terror real per als seus enemics, de morta el seu espectre esdevé un pànic impotent per al món"

"Si un home tenia decidit de viure, una simple malaltia no el podia matar"

"Ahad no pensa mai: només sent, sent, sent. Això ja és prou pessigolleig per a un home mortal! Pensar és audàcia. Només Déu té aquest dret i aquest privilegi"

Carrer Bolívia: de nou la immigració

Continuo la lectura dels llibres de Maria Barbal. Acabat el Cicle de Pallars i amb el parentesi que va suposar Escrivia cartes al cel, canvia d'escenari, però segueix reblant sobre el tema de la immigració. En el Cicle de Pallars la immigració hi és sempre present, sobre tot a Càmfora la darrera del cicle, una novel·la de la immigració interna on els catalans del món rural baixen a Barcelona a la cerca de fortuna. Ara són una parella d'andalusos que pugen a Barcelona també a la cerca d'una millor vida que no els hi pot oferir el seu territori.

Comença la història a Linares on ens presenta els personatges i d'alguna manera s'inicien totes les trames que s'aniran desenvolupant al llarg del llibre. Ben aviat es desplacen a Barcelona en un llarg viatge en tren per fugir de la misèria. S'instal·len al Carrer Bolívia en un barri sense cap servei que rep la immigració forana. Coneixem diferents personatges del barri i com s'adapten a la nova vida.

"Els somnis de debò són els que cadascú és capaç de fabricar-se, els altres son fantasmes"

Encara que no és la única veu narrativa, la protagonista torna a ser una dona, la Lina. El Néstor, el seu marit, s'embranca en la lluita sindical i ha de fugir a França. Es converteix en una presència llunyana.
La Carlota, la seva fila, es fa gran i se'n va de casa. Aleshores "la Lina Vilches acabava de descobrir aquell espai entre dos mons, que et fa foraster de la terra on has nascut i propietari d'on vius, i viceversa. Mai més no tornaria a ser d'un sol lloc"

"El món era un bloc de gel i jo era un tronc embarrancat en aquella quietud gelada i allí s'aniria podrint i desfent, mira tu, matèria. I, llavors, així de cop, havia de fer un esforç per tot: per llevar-me i per anar-me'n a dormir. El temps no passava, mirava esmaperduda al voltant meu, i vaig pensar que el que havia viscut i recordava em quedava massa lluny. ... Tot quedava retirat com si ho hagués viscut en una altra vida, i em feia una mena de compassió, tot allò, que es confonia amb la que sentia per mi mateixa. M'enyorava també del dolent, mira tu, i no entenia per què havia patit tantes coses que ara em semblaven, petites, com pols en l'aire, aquella que no es pot atrapar."
I decideix tornar al seu poble. Allà es retroba amb el seu passat i descobreix el que podem qualificar d'alguns secrets, però finalment arriba a la conclusió que no és d'aquell món i retorna al seu carrer Bolívia.

Ara que estem junts

Ara que estem junts, encara,

i que et puc sentir l'olor

i el somriure de la pell

protegint-me de la por,

ara que estem junts, encara,

que ens escalfa el mateix foc,

ens resguarda igual teulada

i compartim aquest lloc,

et prego que no m'oblidis

l'expressió de la cara,

que visquis amb un somriure

la vida que mai no para ...

I abraça'm fort, abraça'm fort,

ara que estem junts, encara.

Relat de lectura fàcil i agradable que s'endinsa en tot el que va suposar per moltes famílies d'aquest país la guerra civil, la derrota, l'exili, i els interminables anys sota el franquisme. La major part de la història narra l'exili i la difícil vida a la platja d'Argelers, quelcom que no podem oblidar, malgrat que hi ha qui malda perquè sigui així.

M'ha semblat una bona lectura per alumnes de Secundària, però no només.

La platja d'Argelers a l'hivern

Sempre he pensat que aquells moments havien de ser molt durs: abandonar el teu país vençut, no saber que passaria, un futur incert, ser rebut de males maneres, .... El mateix guió que es repeteix amb tots els refugiats. I per acabar-ho d'adobar vam tenir que patir una postguerra inacabable, que en certa manera encara no ha acabat: després de 40 anys de la mort del dictador no s'han reconegut els seus crims, hem d'aguantar els monuments als seus caiguts, una vall dedicada a la "seva memòria", i els seus hereus passejant-se tranquils per carrers i places mostrant els símbols feixistes amb total impunitat. mentre que no es rehabilita del tot la memòria dels abandonats a les cunetes. Realment estic molt fart d'aquest Estat.

"Sense història som com un arbre sense arrels. Sense memòria, només som sorra fràgil de la platja"

Altres opinions a la xarxa:

• Nosaltres llegim
• Un bon treball d'alumnes de Secundària sobre el llibre 
• Diari del Maresme
• Des del meu punt de vista

Violència, no gràcies

Puc estar d'acord amb l'afirmació de que el sistema és violent. Aleshores ser antisistema i violent és formar part del sistema. No cal anar amb el lliri a la mà però la violència no condueix a cap lloc. Alguns antisistema em recorden el pitjor Fraga, aquell de "la calle es mía". 

Bolcar i destrossar un cotxe, incendiar una moto, trencar un aparador no pot quedar impune. No m'agrada la policia. No m'ha agradat mai, i segur que comet errades. Però tampoc podem considerar que tot són errades. Bé, que la reclamem quan ens interessa!

Algunes de les discussions d'aquests dies em recorden a les reaccions infantils freqüents en els patis de les escoles i en els aules.

- Què ha passat?

- Ha començat ell.

- No, jo no he sigut. Ha estat ell, el primer.

La famosa consigna dels antisistema acció-reacció que s'utilitza per justificar algunes actituds no em val, ja que la reacció no té perquè ser violenta. Hi ha moltes maneres de reaccionar i a més trobo a faltar una prèvia a la reacció que és la reflexió. El binomi acció-reacció és massa simple i massa primitiu. La reflexió és el que sempre demano als alumnes abans de reaccionar. La resposta immediata sense pensar ens converteix en éssers irracionals. Si ens situem en el binomi seny-rauxa, encara que la rauxa de tant en tant és necessària la meva primera opció és el seny. Ens cal una mica de seny a tots plegats i menys rauxa.

Als mitjans hem pogut veure i escoltar a veïns, regidors, administració, tertulians, però em falta escoltar les veus dels okupes. Sembla que la seva veu només es pot escoltar al carrer darrera una pancarta i una manifestació. No seria millor poder parlar al voltant d'una taula i tractar de trobar una solució? Segons el representant de l’Ajuntament només han admès el diàleg a través de correu electrònic i les xarxes socials. Són molt moderns, potser massa.

Qui es farà càrrec de les destrosses a particulars i a mobiliari urbà? Els propietaris, o les assegurances amb el millor dels casos, assumiran les despeses. Penso que qui trenca és qui hauria de pagar. És molt còmode destruir i trencar i no assumir les conseqüències dels actes. No és aquest el món que vull.

El moviment okupa entronca en la tradició anarquista catalana que ve de molt lluny en la nostra història. No és un moviment nou. Fa anys que existeix i que és manté. Personalment hi tinc simpaties, però resulta sospitós que només surt a la llum pública quan és font de conflicte i de violència. La resta del temps està ocult als mitjans. És un moviment violent? O potser només té interès informatiu quan provoca situacions violentes i de conflicte?

Sempre que emergeixen aquestes fets violents surten les mateixes preguntes. Són una minoria d'incontrolats, però qui són? Formen part del moviment okupa? Per què són incontrolats? Són sempre els mateixos? No es poden identificar i detenir? Què és aquesta minoria violenta, aquesta fera ferotge que sempre se'ns escapa i mai podem atrapar?

La violència no m'agrada i no pot ser la resposta ja que genera més violència i com diu la saviesa popular si "no vols pols no vagis a l'era". Si volem canvis ha de ser per la via pacífica. Si ocupes una propietat privada has d'afrontar les conseqüències que aquest fet suposarà. Si destrosses un cotxe, mobiliari públic, un aparador també et caldrà assumir les conseqüències. De ben segur, que hi ha altres formes de demostrar el rebuig a aquesta societat que no ens agrada a molts i que voldríem diferents. Però violència, no gràcies.

Ningú no ens espera

Des que vaig llegir L'home manuscrit m'he convertit en seguidor de Manuel Baixauli. No vaig poder esperar i el vaig comprar només sortir. N'he fet una lectura pausada i paga la pena. No és una novel·la. Són una selecció dels seus escrits setmanals al Quadern de El País il·lustrats per dibuixos propis. Ambdós són una exquisidesa amb el llenguatge precís que caracteritza a Baixauli.
Us proposo seure i llegir-ne un cada dia, després de la jornada laboral i reflexionar una estona. Us deixo amb unes quantes perles

"La vida val molt la pena. No sols pels incomptables plaers quotidians que l'amenitzen sinó també per aquella bellíssima obsessió que tenim per arribar més enllà del que apunten els nostres límits"

"Oferir al públic, només, obres que simplifiquen, edulcoren, rebaixen -que adulteren, en definitiva- la realitat, tractar els ciutadans com si foren criatures, això si que és un insult"

"En els vint, trenta, quaranta o cinquanta anys de vida que ens queden potser no assolirem l'altura d'un Mozart, o un Masaccio, o ni tan sols la d'un Oliveira, però si l'altura que ens pertoca i que, de segur, encara no hem assolit. Es tracta, senzillament, de moure'ns de no parar. Estar parat esgota. Si et pares, mors".

"Durant segles, la vida de la roba i dels objectes s'allargava al màxim. Ara, a Occident, per la mala qualitat dels productes, per la nostra permanent insatisfacció, hi ha poques coses que perduren, que adquirisquen contingut emocional, que deixen empremta. Tot sembla inconsistent, provisional"

"Estem assassinant el silenci ... La música, que havia sigut amiga del silenci, és, ara mateix, botxí del silenci. ... El silenci és revolucionari: ajuda a pensar. I qui pensa pot canviar el món. Vés a saber si la inanitat moral i cultural que patim, si la passivitat i el conformisme dels ciutadans, no són conseqüència de la falta de silenci. On és ara mateix, el silenci? Enlloc. De fet, el silenci absolut, pur, sense taques, no existeix... Anomenem silenci a una aproximació al silenci"

"Dimissionari és qui té voluntat per dir "no": als diners, a la fama, als plaers o a la vida. I la voluntat és el que ens fa lliures. No és lliure qui fa allò que li demana el cos, sinó qui fa el que decideix, a consciència, fer, per damunt de la pressió d'aquells tirans que són els instints i la vanitat"

"La llum no és mai igual, d'un dia -ni d'un instant- a un altre; la pàgina que llig, tampoc, jo no sols vist distint, sinó que tampoc sóc el mateix. Tot canvia, tot es mou"

"Tota idea, o imatge, o sensació fugissera que ara ens pareix insignificant, pot convertir-se en decisiva sense que un ho puga preveure. El repertori d'imatges, idees o sensacions que tenim al llarg d'un dia és immensa, i els dies se succeixen ininterrompudament. Qui sap quins pocs d'aquests incomptables esborranys prendran cos i esdevindran decisius per la nostra vida? Qui pot distingir, de primeres, si una espurna és efímera, inestable i caduca, o si en canvi és l'inici d'un foc perdurable? L'art i la vida són imprevisibles"

Primo Levi: "Els objectius, en la vida, són la millor defensa contra la mort"

Joan Benesiu "A cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà".

"Cada matí, en alçar-nos, abandonem sobre el llit el cadàver del dia anterior. Un dia perdut, que no es repetirà; ni el dia, ni cap dels seus instants. Mai. Tot mor així que passa, malgrat la tramposa memòria, malgrat les anotacions i les fotos. Tot és irrecuperable, si més no en la seua integritat i complexitat. Ja en l'instant present la realitat se'ns escapa per mil escletxes, car som éssers limitadíssims per assimilar-la sense reduir-la a tosca simplificació. El present té infinites possibilitats, cadascú n'escull, o simplement n'accepta, una mil·lèsima part."

Entrevista a Manuel Baixauli

Com que necessiten millorar, repeteixen

Ja hi tornem a ser, eleccions una altra vegada. De nou es posa en marxa tota la maquinària electoral dels partits polítics. Més aviat hauríem de dir que no s'ha aturat en cap moment i que porten molts mesos que tot el que diuen i fan està en funció de les eleccions. Bé, més aviat només diuen, perquè fer, no és que facin gran cosa.
Patim un govern a Espanya que fa temps que no governa. El seu últim acte de govern va ser aprovar els pressuposts del 2016 abans de temps per tal de guanyar uns quants vots amb la propaganda d'abaixar impostos. Una baixada que ha suposat un augment del dèficit molt per sobre del que la UE havia exigit. I mentre que no governa van cobrant el seus sou,s i en alguns casos ben coneguts "els seus sobresous", i prohibint, dient no i portant al Constitucional tot el que olori a català.
Avui fa 5 mesos de les eleccions del desembre, i què han fet en tot aquest temps els polítics elegits? Unes quantes reunions al Congrés i al Senat i poca cosa més. En aquests cinc mesos no hi hagut cap intent seriós de formar govern. Tan sols alguna reunió molt de tarda en tarda i un pacte PSOE-Cs que tothom sabia que no ens portava enlloc.
Tinc la impressió que cap partit vol realment governar. El seu únic objectiu es presentar-se a les eleccions i fer gestos pensant en guanyar les eleccions que els hi donaran uns calerons. Voleu dir que els partits estan pensant realment en governar? Governar vol dir prendre decisions i no els veig massa disposats a fer-ho.
Mariano Rajoy i els seus s'han omplert la boca dient que eren els guanyadors de les eleccions. Afirmació que era certa. Però res més. Ni tan sols ha presentat la seva candidatura a cap debat d'investidura. No ha fet cap pas seriós per formar govern. Si és el guanyador però no fa res per ser elegit president què espera que passi? Ha estat fidel al seu estil: no fer res i esperar que passi el temps i ho arregli tot.
Pedro Sánchez s'ha presentat a la investidura, però en lloc de cercar aliances a l'esquerra les ha buscat a la dreta. El PSOE s'omple molt la boca amb el concepte de l'Espanya Federal, però no deixa que les seves federacions regionals prenguin decisions per si mateixes. L'exemple l'hem tingut amb la proposta dels valencians. Tot ha de passar per Madrid qui és qui ho ha de validar.
Albert Rivera ha fet el seu paper. Ha aconseguit un pacte amb el PSOE que no l'ha portat enlloc. Intenta presentar propostes atractives de regeneració però diria que no acaba de trobar el seu espai polític.
Pablo Iglesias va massa de prepotent. S'ha postulat de vicepresident de Pedro Sánchez, però en cap moment han negociat el programa. Tampoc sembla que vulguin governar. Li van molt les posades en escena, però crec que té por a governar. Li està molt bé participar en debats mediàtics als mitjans de comunicació que donen bons titulars i poca cosa més. El seu vocabulari comença a sonar a gastat i vell: casta, confluències, hegemonies, ....
I camí de les eleccions dóna la impressió que el 27 de juny estarem al mateix lloc i si no prenen decisions es repetirà el mateix que al llarg d'aquests quatre mesos sense fer res. Si aquest polítics no fan els deures d'estiu no aprovaran l'examen de setembre i potser assistirem a unes terceres eleccions. Qui dia passa, any empeny. Tenim una bona creu de polítics o potser són els polítics que ens mereixem.

Pensem en el català

Arrel de la publicació del manifest del grup Koiné, ha revifat la polèmica entorn a quin haurà de ser el tractament oficial de les llengües en la organització de la futura república catalana. No és un tema nou. Però està clar que hi ha opinions molt enfrontades i alhora viscerals.

Sóc fill de família catalanoparlant que sempre ha parlat català a casa, però que vivia en un barri castellanoparlant. Com era habitual en aquella època vaig patir l'escola franquista on el castellà era la llengua única. Em vaig convertir en bilingüe i així he estat sempre. Tinc molta facilitat per viure en els dos idiomes, i malgrat que intento mantenir-me parlant català sempre que puc, no em costa gens posar-me a parlar castellà.
El català només el parlava, i encara que era capaç de llegir-lo, (el Cavall Fort va ser la meva escola) la majoria de les meves lectures eren en castellà. Ja de jove, recordo que a la Universitat tenia professors que impartien la seva matèria en català però jo prenia els apunts directament en castellà en una mena de traducció immediata.. Era incapaç de fer-ho en català i tampoc podia estudiar en català.
Amb els anys i a base d'estudi i esforç vaig estar capaç d'escriure en català fins que aquest s'ha convertit en el meu idioma preferent en tots els àmbits de la meva vida tant públics com privats.
Porto més de 34 anys a l'ensenyament primari. He viscut el pas de l'escola castellanoparlant a l'escola actual en la que ja fa molts i molts anys que les classes s'imparteixen en català. Però també he pogut comprovar que la utilització majoritària del català a les aules no es garantia de res. L'idioma que predomina en els passadissos i en l'esbarjo és el castellà. Pocs són els alumnes que parlen en català. També és així en les reunions de mestres. Tots saben el català i són capaços de parlar-ho però hi ha una gran majoria que la seva parla més habitual fora de l'aula és el castellà.
Al mateix temps en el barri que visc, de fet en la major part dels barris en que viscut, el castellà també és l'idioma més habitual. Poques vegades s'escolten converses en català. Es preocupant que després de tants anys d'immersió l'únic objectiu assolit és que la major part de la població és capaç d'entendre el català. En canvi penso que el nombre real de parlants habituals en català no ha variat gens en tot aquest temps. A molts barris i pobles de Catalunya es pot viure perfectament sense parlar català. Si no es reverteix aquesta situació, si no generem la necessitat d'utilitzar el català, serà qüestió de temps que aquest acabi fagocitat pel castellà. I que consti que no tinc res en contra del castellà i que estic molt orgullós de poder llegir, parlar i escriure indistintament amb els dos idiomes.
Podem pensar que estem en un bon moment (nombre de llibres en català, mitjans en català, escola en català, ...) i viure en aquesta bombolla, però els advertiments de que el català està en perill que fa el manifest els hem de prendre seriosament si no volem lamentar-ho al cap dels anys, quan ja sigui molt difícil revertir la situació.

Només la punta del iceberg

Els mitjans de comunicació ens van desgranant amb comptagotes els noms que apareixen en els papers de Panamà. No entenc com ens escandalitzem tant, si de fet ja ho sabien. No ens descobreixen res de nou. La gent amb molts i molts diners cerca la manera de pagar pocs o cap impost. De fet és el que intentem fer tots, cadascú al seu nivell. Però ells tenen a la seva disposició tota una colla d'experts i assessors que viuen de treballar en això. L'existència de paradisos fiscals ho facilita i aquests són tolerats, més ben dit, facilitats per tots els governs del món. 

De fet tot el que surti a la llum a través d'aquests papers és tan sols la punta de l'iceberg. És la informació d'una empresa que es dedica a aquesta feina, i tan sols, d'un únic paradís fiscal. Ocult resta el que fan innumerables empreses assessores en la gran quantitat de paradisos fiscals que hi ha arreu del planeta.

Tampoc ens esquincem tant els vestits, perquè al final és el que molts de nosaltres faríem si atesoréssim la quantitat de diners que acumulen aquesta colla de milionaris sense escrúpols.
Farem molts escarafalls mentre vagin apareixent aquestes notícies, però amb el temps aquestes desapareixeran del focus mediàtic i ens oblidarem. Tornarem a la nostra vida quotidiana, pagarem els nostres impostos i deixarem viure en pau i sense fer res a tots els que amaguen els seus diners en aquests paradisos.

Indigna, molt, sí, sobre tot ara que s'apropa la campanya de la renta 2015 en que tots els assalariats passarem comptes amb hisenda. Si realment tothom pagués a hisenda l'administració pública tindria prou diners per oferir uns serveis de luxe per a tothom. És una pena que l'egoisme de l'espècie humana ens condueixi a aquests comportaments on una part important de la població tan sols pensa en acumular més diners dels que mai es podrà gastar.
Fa molts anys que em pregunto perquè volen tants i tants diners, si per viure se'n necessiten realment ben pocs i no tinc resposta. Simplement no ho entenc.

SEPHARAD

Trenta diners, a Sepharad,

són una grossa quantitat.

Et venc per ells, i fins per res,

no sols aquest despullat pres,

sinó la nostra dignitat,

el cel, els camps, les deus, el blat,

tot el país, de mar a mar,

llengües, costums, passat, futur,

el pensament, la llei, el fur.

És un bon preu, no et costa car.

Només pretenc de rosegar,

segur, tranquil, un tros de pa,

al sol, xau-xau, un os de gos.

Fes i desfés, com si no hi fos.

Vull aquest bri d'un curt present

de vell. Després, que bufi el vent.

Mort jo, i en creu el condemnat,

amb forta mà pren el ramat.

Aparentment brau o lleó,

mai no li tinguis gens de por;

llargs anys de neu han capolat

el poble meu de Sepharad.

Setmana Santa

Salvador Espriu

 

L'amor fora de mapa

Fa temps que conec al sabadellenc Roc Casagran. L'he escoltat recitant poemes, el segueixo a la xarxa, però encara no havia llegit res d'ell. Em vaig decidir pel seu darrer llibre. D'entrada m'agrada el títol i el que l'autor explicava en una entrevista. De ben segur que no tan sols l'amor s'ha de cercar fora del mapa que ens han dibuixat des de petits. L'educació ens vol portar per camins segurs i coneguts, però el més interessant i el més desitjable acostuma a estar fora d'aquests camins marcats. El que cal és valentia per endinsar-nos en el desconegut. "En aquell túnel on ens havíem evocat ja no era possible la banalització, tot era massa definitiu, el món dels adults era l'angoixa"

"Obrim els porticons de l'univers

i evoquem-nos al mar amb la barqueta

del pescador que té per guia el cel,

que clogui els ulls el dia que s'aferra

a l'ordre ja establert.

Vindrà primer la vida en la foscor

i just després la lluna més propera,

i ens parlarà, però no ens ho dirà tot

perquè la ruta és encara secreta

i hem de reinventar el món.

Seurem en bancs que no seran enlloc,

farem servir colors amb nous matisos,

tindrem per tela el sol de quan s'ha posat,

i escoltarem atents l'oracle ambigu

de bruixes i bruixots.

Res no serà com ens havien dit, 

arriscant-nos al risc dels sense xarxa,

l'interrogant ens farà seguir el fil,

les respostes seran fora de mapa

i no ens caldrà permís."

 

Llull el protagonista, es considera un tamboret de tres potes i mitja: la Clàudia, la seva parella, l'Eldar, el seu millor amic, la poesia i la paroxetina que es pren cada vespre. Excepte aquesta darrera mitja pota, la paroxetina, al llarg de la novel·la li van fallant totes les potes. "L'equilibri del meu tamboret era precari: em mancava la pota Clàudia i la pota poesia i la pota Eldar estava una mica corcada. ... Quan la marea es retira es veu tota la merdeta que hi ha amagada sota les aigües. I jo aleshores em trobava en marea baixa i el panorama era desolador .... Només els 20 mil·ligrams de paroxetina .... Mitja pota no aguanta cap tamboret."

En la primera pàgina fa una defensa de la poesia, malgrat reconèixer la seva inutilitat: "Sense el món no hi ha poemes, i ens agrada pensar que sense poemes no hi ha món, encara que sabem que això és una fal·làcia de les grosses, perquè en absència de poesia l'engranatge del sistema continua rutllant la mar de bé, Qui sap si millor i tot. Potser la nostra tasca és dir que grinyola, a tot estirar. I que ningú no ens escolti"

La narració és senzilla i es llegeix amb facilitat. En alguns moments em recorda els dos llibres de Marta Rojals, no sé si per la temàtica o per la forma d'estar escrita, o potser, per parlar del que passa als ja no tan joves d'avui quan arriben a la trentena i que no és tan diferent del que passava a generacions ja passades quan arribaven a aquesta mateixa edat on s'acostumen a prendre les decisions més decisives de la vida.

També m'ha vingut al cap aquella cançó d'Antonio Machín que havia escoltat moltes vegades a la Orquestra Plateria que diu "cómo se pueden querer dos mujeres a la vez, y no estar loco". En aquest cas es tracta d'estimar a dos homes: "Us estimo als dos perdudament, estúpidament, però no sé optar per l'un o per l'altre" 

 

"... vaig mirar per la finestra i vaig veure el món tan petit, allà baix, el vaig trobar tan insignificant, les casetes diminutes, els arbres construint boscos ridículs sense animals, les carreteres traçant camins que no duien enlloc, les persones desaparegudes, que vaig pensar si allò no era l'exemple que som ben poca cosa, que no cal preocupar-nos per res perquè, en el fons, no som res."

Reparar els vius

"....la mort s'anuncia, taca movedissa de perímetre irregular que enfosqueix una forma més clara i més vasta, és ella, sí. Visió seca com un cop de porra"

La societat actual viu totalment d'esquena a la mort. D'alguna manera ens creiem immortals i pensem que tothom que ens envolta també ho és fins que el que és inevitable es produeix. Algunes morts, com la de la gent més gran, ja les esperem i ens permeten està una mica més preparats per quan es produeixen. Amb tot, sempre és un tràngol difícil de superar. Però quan la mort apareix de forma sobtada en forma d'accident d'un noi jove, tot són preguntes sense resposta. Això és el passa en aquesta novel·la de Maylis de Kerangal.

"Aixeca una presa contra les imatges d'en Simon que es formen a tota velocitat i que li vénen a sobre a onades successives, en ràtzia, allunyar-les, a grans cops de llistó, si pot ser, mentre elles ja s'organitzen en records, dinou anys de seqüències mnemòniques, una massa. Tenir tot això ben apartat. Les glopades de memòria sobrevingudes mentre parlava d'en Simon li han ficat al pit un dolor que no pot controlar, que no pot reduir, per això caldria situar la memòria dins el cervell, injectar-hi un liquid paralitzant, l'agulla de la xeringa dirigida per un ordinador d'alta precisió, però només hi trobaria el motor de l'acció, la capacitat de recordar, perquè la memòria depèn de tot el cos"

Però no només parla de la mort d'un jove. També planteja que fer amb el seu cos un cop ha mort. De ben segur, que no és una decisió fàcil. Els seus òrgans poden salvar moltes vides, però hi ha molt poc temps per decidir. 
La descripció de l'escena en que Thomas Rèmige parla amb els pares del Simon per demanar el consentiment i convertir el cos del seu fill en donant d'òrgans, és d'una tensió magistral. És un moment molt difícil. "No hi marxa enrere, tot va massa de pressa. Amb prou feines han assimilat el drama i ja han de prendre una decisió sobre l'extracció dels òrgans". No tots els òrgans són iguals, alguns com els pulmons, el fetge i els ronyons semblen no tenir importància, però el cor i els ulls ofereixen més resistència. Tots són fonamentals per la nostra existència, però alguns els considerem com més personals.

El meu pare havia donat el cos a la Universitat de Barcelona. Feia una setmana que esperàvem el desenllaç final. Però un cop aquest es va produir tot va ser molt ràpid. Encara recordo el moment en que es van emportar el cos. Tot s'havia acabat. No hi hauria comiat, no hi hauria cos, no hi hauria taüt .... D'alguna manera tota la cerimònia de comiat, sense cos present va ser diferent i estranya.

Però el problema que es planteja en la novel·la és la donació d'òrgans d'una persona que no ha ha decidit en vida. És normal que un noi de 19 anys no hagi pensat que s'ha de fer amb el seu cos després de mort. Qui pot pensar en la societat actual que morirà tan jove? I aleshores el problema de què fer en aquell moment el tenen els seus pares.

"...El que la paralitza allà mateix és la solitud que desprèn en Simon, ara ja sol com un objecte, com si s'hagués deslliurat de la seva part humana, com si ja no pertanyés a una comunitat, integrat en una xarxa d'intencions i d'emocions, sinó que anés errant, transformat en una cosa absoluta, en Simon és mort, ella pronuncia aquestes paraules per primer cop, de sobte espantada"
El seu cos està allà present. No sembla pas mort. "És un malson, acabarà despertant-se" Però ja mai més tornarà a entrar al pis, ja mai més el veurà, ja mai més parlarà amb ell, ja mai més veurà els seus objectes ....

"Què se'n farà de l'amor de la Juliette quan el cor d'en Simon torni a bategar dins d'un cos desconegut, què se'n farà de tot allò que omplia aquest cor, dels seus afectes lentament dipositats en estrats des del primer dia o inoculats ací i allà en un impuls d'entusiasme o en un accés d'ira, de les seves amistats i les seves aversions, de les seves rancúnies, la seva vehemència, les seves inclinacions greus i tendres? Què se'n farà de les salves elèctriques que li perforaven el cor amb aquella potència mentre avançava l'onada? Què se'n farà d'aquell cor desbordant, ple, massa ple, aquell cor full?"

També podem llegir les reaccions dels donants, el que pensen i el que senten "...la por de la mort i la por del dolor, la por de l'operació, dels tractaments postoperatoris, la por del rebuig i que tot torni a començar la por de la intrusió d'un cos estrany dins del seu, i de convertir-se en una quimera, de ja no ser la mateixa" Els moments anteriors al trasplant són crucials. De ben segur que és un moment llargament desitjat, però que no per això deixa de generar dubtes i pors al desconegut, al que passarà, al que vindrà després. "Ella no té por. .... El que la turmenta és la idea d'aquest cor nou, i que algú s'hagi mort avui perquè tot això passi, i que aquest algú pugui envair-la i transformar-la..."

La mare del Simon, el noi mort "a les vint-i-tres cinquanta la veiem incorporar-se sobresaltada al sofà del saló -pot ser que hagi captat l'instant en què la sang ha deixat de circular per l'aorta? Pot ser que hagi tingut la intuïció d'aquest moment?". Quelcom de semblant vaig experimentar el dia de la mort del meu pare. El vaig deixar a l'hospital amb la mare i vaig anar-me a dormir a casa. Sabíem que era qüestió d'hores. De sobte em vaig despertar sobresaltat. Encara era de nit. Vaig tornar a dormir-me, però sabia que alguna cosa havia passat. De matinada vaig rebre la trucada que el pare era mort. Havia mort al llarg de la nit. De ben segur que el meu sobresalt coincidia amb l'hora de la mort o al menys això és el que vaig pensar.

"El cor d'en Simon migrava cap a un altre racó del país, els seus ronyons, el fetge i els pulmons anaven a altres províncies corrien cap a altres cossos. Que en quedaria, de la unitat del seu fill, després d'aquella divisió? Com podrien connectar la seva memòria singular a aquell cos difractat? Què se'n faria de la seva presència, del seu reflex sobre la Terra, del seu fantasma?"
Se'l van emportar a la Universitat. M'imaginava el seu cos dins de la banyera de formol, esperant ser diseccionat i estudiat pels aprenents de metge. Que en quedaria d'ell i com s'aniria destruint a poc a poc en mans dels estudiants fins acabar en el no-res, on d'una manera o altra acabarem tots.

A la xarxa també podeu llegir altres opinions:

• Pas a pas 
• Viu i llegeix 
• Tot és una mentida 
• Illa de llibres 
• Entre lletres

Ja està aquí

Feia dies, setmanes, i mesos que tenia la mosca a l'orella però no en tenia confirmació. Va ser un matí de novembre que la neuròloga va pronunciar la paraula fatídica, aquella que per més que esperada mai m'hagués agradat d'escoltar: Alzheimer. I un cop rebut l'impacte, la pregunta que hom es fa és, i ara què?
La mare s'ha fet gran. Fa uns anys, va morir el pare després d'un procés dolorós i que malgrat la seva brevetat es va fer llarg. I ara tornem a encarar una etapa cap el desconegut: la lenta pèrdua de les facultats mentals i amb un dia a dia cada cop més difícil i més complicat.
Ens encaminem cap el final. Bé, com explicava Lluís Llach en una entrevista recent de Sílvia Copulo des del moment que naixem tots ens dirigim cap la mort, encara que no en comencem a ser conscients fins que ens fem grans ja que vivim en una societat que està situada d'esquenes a aquest fet natural i inevitable.
Ja fa més de mig segle que la ciència mèdica va canviar els paràmetres físics de la mort per passar a afirmar que l'aturada del cor ja no és el signe de la mort, sinó que aquesta es certifica a partir de la mort cerebral. Però em pregunto què passa quan és evident que una persona porta camí de deixar de pensar, per tant de deixar de ser persona. Fins a on encara hi ha motius per seguir en vida? És clar que quan hom deixa de pensar, deixa de ser o parafrasejant al filòsof, "No penso, doncs no existeixo".
Lenta però inexorablement la meva mare va perdent la capacitat de pensar. Primer de tot va ser una desorientació temporal cada cop més evident. Li costa molt saber quin dia de la setmana és i quina hora és. El seu estat actual encara li permet portar una vida mínimament normalitzada dins de casa, però per sortir al carrer ja no s'atreveix a fer-ho sola i reclama anar sempre amb algú que l'acompanyi. A poc a poc va dimitint dels  elementals moments que ens fan ser persones. Tinc la impressió que recórrer el trajecte invers al creixement, i encara el decreixement, tornant a la infància.
Com diu Carme Riera, "per créixer vàrem haver de deixar enrere l'etapa infantil, matar la nina o el nin que vàrem ser. Diuen que els assassins tenen tendència a tornar al lloc del crim, tal vegada per això moltes persones, a les acaballes de la vida, anem també cap allà" La seva conducta diària, les seves converses, els seus dubtes, les seves preguntes, els seus neguits, em recorden a una nena petita. Ha entrat en un clar procés de desaprendre i d'oblidar fins i tot el més elemental i bàsic per viure. Serà dur resistir tota aquesta evolució. Es farà llarg, molt llarg.

El futur és boirós.

El vigilant

"A la ciutat no hi queda ningú ... Tothom se n'ha anat, tothom ha fugit. No van evacuar la ciutat, els habitants van abandonar-la amb els seus propis mitjans"

Michel, un dels dos vigilants de l'aparcament d'un edifici, ens explica com viu. No sap el que ha passat, però juntament amb Harry són els encarregats de protegir als habitants d'aquest edifici. La organització els proporciona unes minses provisions, cada cop més escadusseres. No tenen cap contacte amb ningú. D'ells s'espera que protegeixin l'edifici i les persones que hi viuen. La seva aspiració és ascendir i convertir-se en un vigilant d'elit. Però tot d'una els habitants de l'edifici fugen excepte un. Aleshores tot són especulacions sobre quines han estat les raons d'aquesta fugida. No tenen cap pista, ni cap notícia del que passa fora del seu aparcament, però segueixen amb les seves rutines, sempre pendents de complir la seva feina amb tota escrupolositat.
L'aparició sobtada d'un tercer vigilant, negre, cepat i musculós, és el detonant dels canvis en la seva monòtona vida. La relació entre ells i el nou vigilant s'enrareix.

"La foscor es converteix en un mantell que s'adapta perfectament a mi, al meu motllo personal. La foscor és gairebé tangible, com un objecte delimitat contra el qual podries topar ... En la foscor passen més coses. Els nostres sentits, lliures de la predominança de la vista, arriben al seu màxim potencial"

De ben segur, que algun director de cinema es fixarà en aquest llibre. Realment en pot sortir un bon guió cinematogràfic. Té tots els ingredients per esdevenir una gran pel·lícula.

Altres opinions:

• Que llegeixes
• Pas a pas  
• Xavier Serrahima al Núvol 
• Hoja en blanco

I per acabar la nota que la mateixa editorial escriu quan la narració ja està acabada i que rebla el clau d'algunes de les reflexions que el lector es fa al mig de la seva lectura:

"¿Has tingut en algun moment la sensació que la seva presó era també la teva? ¿Has pensat que potser tots vivim en algun tipus de presó? Nosaltres sí. ¿Què significa ser lliure? Aquest llibre magnífic ens recorda que l'ésser humà no només té una llibertat aparent, sinó que la informació que rebem és molt limitada. ¿No trobes?"

Austerlitz

A Sebald hi arribo després de llegir a M. Baixauli i de visitar la exposició que li va dedicar el CCCB. És una de les influències de l'autor valencià, així com de Joan Benesiu que el cita sovint en el seu "Gegants de Gel". Llegeixo que és un dels grans autors contemporanis i que la seva obra mestra és Austerlitz. M'endinso en la seva obra complerta: "Vértigo", "Els Emigrats", "Los anillos de Saturn". No m'agraden els seus llibres, però sóc tossut de mena. Pensava que amb la lectura d'Austerlitz em reconciliaria amb ell, però no ha esta així. Tampoc m'ha agradat. L'he trobar avorrit. Malgrat que pretén una certa transcendència, no he sabut trobar-li.
1967, estació d'Amberes on tot comença: on per primera vegada veu al protagonista. És una d'aquelles estacions centrals tradicionals i alhora monumentals de ferrocarrils que tots tenim en el nostra imaginari. Allà estava ocupat en prendre notes i fent dibuixos aliè a la resta de la gent que passava.

"Sólo recuerdo que varios de ellos tenían unos ojos sorprendentemente grandes y esa mirada fijamente prenetrante que se encuentra en algunos pintores y filósofos que, por medio de la contemplación o del pensamiento puro, tratan de penetrar la oscuridad que nos rodea"
"Durante las pausas que se producían en nuestra conversación, los dos nos dàbamos cuenta de lo interminable que era el tiempo hasta que pasaba otro minuto, y qué terrible nos parecía cada vez, aunque lo esperáramos, el movimiento de aquella aguja, semejante a la espada del verdugo, cuando cortaba del futuro la sexágesima parte de una hora con un temblor tan amenazador, al detenerse, que a uno se le paraba casi el corazón."

Té frases brillants i pensaments que et fan aturar i pensar, però el conjunt del llibre i, de fet, de tota la seva obra, se m'ha fet molt feixuc de llegir. 

"...la oscuridad no se desvanece sino que se espesa al pensar lo poco que podemos retener, cuántas cosas y cuánto caen continuamente en el olvido, al extinguirse cada vida, cómo el mundo, por decirlo así, se vacía a sí mismo, porque las historias unidas a innumerables lugares y objetos, que no tienen capacidad para recordar, no son oídas, descritas ni transmitidas por nadie."

Austerlitz té una mena d'obsessió pels gran edificis. Segons ell en el gran edifici del Palau de Justícia de Brusselles hi ha passadissos i escales que no porten a enlloc i habitacions i sales sense portes en les que ningú ha entrat mai. No m'estranyaria gens que fos cert. Aquesta reflexió em porta al record alguna de les escenes de "La cinquena planta"

"Damos casi todos los pasos decisivos de nuestra vida por algún impreciso impulso interior"
"Realment tenía la sensación de que la sala de espera en cuyo centro estaba yo como deslumbrado, contenía todas las horas de mi pasado, todos mis temores y deseos reprimidos y extinguidos alguna vez, como si el dibujo de rombos negros y blancos de las losas de piedra que tenía a mis pies fuera el tablero para la partida final de mi vida, como si se extendiera por toda la planicie del tiempo"

Potser el millor de tot el llibre és la acurada i detallada descripció de com els alemanys tracten a l'Àgata, la mare de Austerlitz, en el moment de deportar-la i desposseir-la de tots els seus bens.
Tot seguint a Austerlitz farem un recorregut a la cerca dels seus orígens jueus: a la cerca tant de la seva mare com el seu pare. I aquest recorregut ens portarà per alguns dels espais maleïts de l'infern que Europa va viure al llarg del segle XX: el camp de concentració de Theresienstadt a prop de la capital txeca i  el camp de Gurs de França a prop de la frontera amb el País Basc i per on van passar tant refugiats de l'exili espanyol com jueus reclosos i maltractats pel règim de Vichy.

"No me parece que comprendamos las leyes que rigen el retorno del pasado, pero cada vez me parece más como si no hubiera tiempo, sino diversos espacios, imbrincados entre sí, entre los que los vivos y los muertos, según el talante en que se encuentran, van de un lado a otro, y cuanto más lo pienso tanto más me parece que nosotros, los que todavía nos encontramos con vida, a los ojos de los muertos somos irreales y sólo a veces, en determinadas condiciones de luz y requisitos atmosféricos, resultamos visibles"

Rodejats d'incivisme sense solució

Passen els anys i canvien els governs municipals, però determinades conductes persisteixen, i fins i tot, van a més. Dóna la impressió que cap govern municipal, sigui del color que sigui, està disposat a posar-hi remei. Hi ha unes normes de convivència de respecte als demés que hi ha persones que se les salten una rere l'altre sense patir cap conseqüència. No m'agraden les sancions, però tinc la impressió que hi ha persones que aquest és l'únic llenguatge que entenen, o sinó ja em direu què podem fer per eradicar, d'una vegada per totes, petits detalls de les nostres ciutats i pobles que em molesten, i molt, i que no van pas a menys:

• Cagarades de gossos per les voreres i parcs, i gossos deslligats a llocs on hi ha cartells que indiquin que han d'anar lligats. Cal afegir els gossos impertinents que borden a tothom o que s'acosten a ensumar-te i que estas obligat a aguantar. No sé que faríem si anés deixant les meves cagarades pel carrer, escridassant a tothom qui passi pel meu costat, o ensumant a tota la gent que se'm creui en una vorera.
•  Cotxes aparcats per tot arreu sense respectar les prohibicions: passos de vianants, sobre les voreres, impedint el pas dels vianants, en doble fila per anar a comprar el pa, o al caixer o a la farmàcia. Quan hom compra un cotxe i l'utilitza ja sap quines són les normes i que pot tenir problemes per trobar lloc d'aparcament. No hi ha excuses per deixar-lo en el primer lloc que em sembli. Vivim en una mena de jungla urbana d'asfalt on tot és valid. Ho sento però no són maneres de conviure en una societat que s'autoanomena civilitzada.
• Mobles i el que no són mobles al costat dels contenidors d'escombraries. No hi ha zona de contenidors d'escombraries que estiguin lliures de brossa fora dels contenidors. En alguns llocs fa veritable fàstic passar pel seu costat. I això no passa un dia de tant en tant. És a diari que haig de contemplar i a vegades ensumar aquest panorama. La darrera notícia és que l'Ajuntament dedicarà més recursos a enretirar totes aquestes andròmines i brutícia. Potser així tindrem les voreres més netes, però la impunitat dels malfactors seguirà.
• Persones llençant o deixant caure, papers i embolcalls al terra quan tenen una paperera ben a la vora. I no provis de dir res! Ja que a qui pot caure la esbroncada és a tu per impertinent.

La llista podria ser més llarga. Trobo difícil cercar-hi una solució, però està clar que aquesta no passa per fer els ulls grossos, cal denunciar-ho i sancionar-ho. Una possibilitat podria ser la famosa policia de proximitat de la que tantes vegades se'n parla a les campanyes electorals municipals, però que un cop acabada la campanya no he vist cap govern municipal que hi posi fil a l'agulla. Tan difícil ha de ser ?