Hobbes versus Locke: seguretat o llibertat, el dilema etern

Thomas Hobbes (1588-1679) i John Locke (1632-1704) són dos pensadors anglesos que viuen els moments convulsos de la política anglesa del segle XVII i que comporten la transformació d’una monarquia absoluta en una monarquia parlamentaria.

El segle XVII comença amb la monarquia absoluta de Jacob I i Carles I. En esclatar la guerra civil el 1642, Hobbes s’exilia a França i la guerra finalitza amb la instauració, per part de Cromwell, de la república anomenada Commonwealth. Aquest règim dura poc temps i es clou amb la pujada al tro de Carles II, fill de Carles I i amb la restauració de la monarquia absoluta. És en aquest moment quan Hobbes torna de l’exili.

Tanmateix, els conflictes continuen entre els partidaris de la monarquia absoluta i els  del parlamentarisme. En el període en què governa Carles II, Locke tem ser perseguit per les seves idees i es refugia als Països Baixos. No és fins el 1689 quan s’instal·la definitivament una monarquia parlamentària, i Locke retorna a Anglaterra.

Aquests fets històrics, doncs, ens fan adonar que són cabdals perquè tots dos filòsofs formulin les respectives teories socials.

 

London, 2007

Tot i que són conscients de què es tracta d’una abstracció, Hobbes i Locke plantegen l’existència d’un estat de naturalesa regit per una llei natural previ a l’aparició del poder polític. Els dos filòsofs coincideixen en què tots els homes són iguals en l’estat de naturalesa, però divergeixen en la resta d’idees respecte a l’estat natural de l’home.

 

Per a Hobbes, l’home en l’estat de naturalesa és un ésser solitari, individualista i egoista que té com objectiu maximitzar el plaer i minimitzar el dolor. Les relacions amb els altres homes li generen inquietud i incertesa, que en moltes ocasions s’acaba convertint en por. Moltes d’aquestes relacions es caracteritzen per la rivalitat, la desconfiança i la cerca de reputació i superioritat respecte als altres.

Segons Hobbes, en aquest estat de naturalesa, l’home no té propietats i té el dret a utilitzar tots els mitjans al seu abast per preservar la seva vida. Així mateix, per assolir aquest fi legítim l’home pot utilitzar la violència. L’estat de naturalesa d’aquest home que ens descriu Hobbes, sense un poder que el controli, s’acaba transformant en un estat de guerra, en una guerra de tots contra tots. En aquest sentit, estudis científics recents demostren que l’ésser humà està equipat amb un important component neurobiològic que provoca reaccions agressives tant defensives com d’atac, tal com Hobbes ja intuïa en la seva època.

 

A diferència de Hobbes, Locke afirma que en l’estat de naturalesa els homes viuen en perfecta llibertat i disposen de les seves propietats dins dels límits imposats per la llei natural, sense necessitat de demanar permís a ningú ni de dependre de la voluntat dels altres. En aquest estat de naturalesa descrit per Locke, tots els homes estan sotmesos a aquesta llei natural i tothom està autoritzat a castigar els seus infractors.

Més enllà de tot això, Locke defineix l’estat de naturalesa com “la vida de los hombres reunidos según les dicta la razón, sin nadie que sea superior a ellos sobre la tierra, con autoridad para juzgarse los unos a los otros”.

Ara bé, aquesta arcàdia idíl·lica en l’estat de naturalesa que ens descriu Locke es trenca quan algú vol sotmetre, de forma injusta i per la força, a una altra persona i imposar-li quelcom en contra de la seva llibertat. Aleshores, l’estat de naturalesa és substituït per un estat de guerra que sembla del tot inevitable per la manera de ser dels éssers humans. Aquest estat de guerra que descriu Locke té certes semblances al que Hobbes descrivia com una guerra de tots contra tots. Aquest pensament, doncs, no és d’estranyar en homes que vivien en la convulsa Anglaterra del segle XVII.

 

Malgrat que Hobbes i Locke tenen un punt de partença diferent, arriben a postular una mateixa necessitat per tal d’evitar els inconvenients que comporta l’estat de guerra al que de manera forçosa ens condueix l’estat de naturalesa. L’home que no vol viure amb por constant i desitja viure en pau i amb certes comoditats cerca la manera de sortir d’aquest estat de guerra i inseguretat. Per aquesta raó, els homes assoleixen un pacte social i consenten acceptar una forma de govern que els permeti conviure sense conflictes constants. D’aquesta manera, acorden delegar a l’Estat la defensa dels seus drets i la potestat de castigar i utilitzar la força.

Aquest pacte social, fruit de l’acord entre les voluntats dels homes, és en realitat un artifici. Ni Hobbes, ni Locke expliquen en les seves obres com es produeix aquest pacte  que dona peu a l’aparició de l’Estat. Simplement, el pas de l’estat de naturalesa a la constitució d’un Estat és una mera convenció. Aquesta s’utilitza per explicar com l’home admet perdre una part de la seva llibertat i de les seves prerrogatives naturals per viure amb els altres, i fi d’evitar l’aparició de conflictes continus i acceptar l’arbitri de l’Estat per la seva resolució. El mateix Locke reconeix que mai al llarg de la història un grup d’homes lliures es reunís per signar un pacte i constituir un govern.

 

Finalment, ambdós filòsofs defensen que la utilització i desenvolupament de la raó,  és el mètode més segur per mantenir l’estabilitat de l’Estat, tant per a els que exerceixen el poder, com per part dels súbdits. Ara bé, Hobbes i Locke tornen a diferir en la forma d’aquest Estat i en el tipus de pacte social que assumeixen els ciutadans.

 

Hobbes ho expressa així: “el único modo de erigir un poder común… es el de conferir todo su poder y toda su fuerza individual a un solo hombre o a una asamblea de hombres que, mediante una pluralidad de votos, puedan reducir las voluntades de los súbditos a una sola voluntad”. Malgrat que en aquesta i en altres cites, Hobbes esmenta una assemblea, aquest concepte desapareix en la resta de la seva obra. Efectivament, Hobbes considera que els súbdits renuncien lliurement a tots els seus drets i els atorguen a un sobirà, que ostenta una sobirania absoluta i indivisible. Aquest pacte, del que no hi ha cap possibilitat de sortir-ne, només el signen els súbdits, a qui només els hi resta obeir al sobirà. El sobirà queda fora del pacte. La seva única obligació es preservar la seguretat dels súbdits, encara que també ha de procurar garantir la justícia i que gaudeixin d’una vida còmode i plaent.

En aquest sentit, Hobbes admet que el sobirà gairebé pot fer tot el que vulgui sense cap limitació. De fet, per a Hobbes, el sobirà pot posar els seus interessos privats per sobre dels interessos públics, sense que ningú pugui fer res per evitar-ho. L’únic motiu pel que Hobbes accepta que els súbdits es rebel·lin contra el sobirà seria en el cas que aquest no els garanteixi la seva seguretat.

 

En canvi, la proposta de Locke és ben diferent a la de Hobbes quan afirma que “todas las sociedades políticas surgieron a partir de una unión voluntaria y del acuerdo mutuo de los hombres que elegían libremente a sus gobernantes y a sus formas de gobierno”. Segons Locke, el poder de resoldre els conflictes ha de ser potestat dels governants elegits, mai d’un monarca. Aquests governants, representants de la societat civil, tenen el poder d’aplicar les lleis naturals i fixar i administrar els càstigs als infractors, així com el poder de declarar la guerra i la pau amb els que viuen fora d’aquesta societat. Totes les persones que viuen en un Estat renuncien a aplicar els càstigs, que passen a ser facultat exclusiva del legislatiu i dels magistrats que són els que tenen el mandat per resoldre els conflictes i les controvèrsies que sorgeixen entre els ciutadans. A més a més, Locke considera que l’objectiu més important d’un Estat és la protecció dels drets de l’individu, reservant un lloc secundari a la seguretat que és l’objectiu primordial per a Hobbes.

Però, això no és tot, Locke deixa molt clar que és contrari a la figura del monarca absolut, ja que “vivir sometidos a la voluntad de un solo hombre era la causa de todas las miserias humanas”. A més a més, Locke nega el poder absolut del monarca ja que considera que ningú pot estar exempt del compliment de les lleis. Per tant, en la societat civil de Locke no hi cap la figura d’un monarca que estigui per sobre d’aquestes lleis.

Més enllà de tot això, Locke, també, especifica que aquesta comunitat constituïda per consens com a societat civil es mou en la direcció que dictaminen la majoria dels seus membres. I aquests, encara que no ho vulguin, estan sotmesos a les decisions d’aquesta majoria. Si no fos així, aquesta societat civil es dissoldria de forma constant. No obstant això, mentre que Hobbes no contempla que els súbdits puguin rebel·lar-se contra el poder del sobirà, Locke considera que el ciutadà només ha d’obeir als governants quan aquests actuen conforme a les lleis naturals. Així, el ciutadà de Locke té dret a rebel·lar-se contra els governants quan aquests violen la llei o no compleixen les finalitats per les que han estat nomenats.

També és important tenir en compte que Locke considera fonamental el dret a la propietat privada com a fruit del treball personal. Amb tot, Locke veu com a il·legítim l’acumulació de bens que l’home no necessita per la seva subsistència, ja que només valora com a legítim l’acumulació de diners.

 

Així mateix, segons Hobbes, els homes lliures i iguals i independents per naturalesa, que es sotmeten al sobirà, accepten un contracte de submissió. En conseqüència, és l’Estat el que té la llibertat i no l’individu. En el moment que accepten viure en un Estat, renuncien als seus drets a canvi de protecció. Aquesta submissió al sobirà suposa unes  obligacions en vers l’Estat. Els súbdits estan obligats a complir les ordres dictades pel monarca sempre que aquestes no siguin contràries a la seva pròpia vida. Fruit d’aquesta submissió que atorga el poder al sobirà, els súbdits no es poden oposar a les seves decisions.

 

En canvi, la visió de Locke és ben diferent. Considera que l’Estat s’entén com una unió política realitzada a partir d’homes iguals i lliures. Hom renúncia a la seva llibertat natural i accepta els límits que l’imposen els seus governants per mitjà del seu consentiment. Els ciutadans no poden sotmetre’s a cap govern al que no hagin donat la seva acceptació, sigui de forma expressa o bé tàcitament. Locke utilitza el terme «trust» per referir-se a aquest tipus de contracte, ja que es basa en la confiança i no en el sotmetiment d’una part a l’altra. En altres paraules, els ciutadans atorguen la seva aprovació al governant i tenen l’atribució de decidir quan el desaproven.

 

 

Ben mirat, han passat més de quatre segles des de que Hobbes va publicar el “Leviatan” i Locke “Dos ensayos sobre el gobierno civil”, i encara ara no hem estat capaços de resoldre com ens hem de governar. Els éssers humans estem condemnats a viure en societat, i volem viure amb seguretat sense haver de renunciar a la nostra llibertat individual. Seguim vivint temps convulsos i tenim les mateixes pors i ens fem les mateixes preguntes que es feien Hobbes i Locke com posa de manifest Grossman  quan reflexiona sobre el conflicte actual a Gaza: “la por d’aquell que sap que el seu destí no depèn només d’ell, i que les seves decisions no són només fruit dels seus interessos.” En definitiva, han passat els segles i la por segueix determinant les decisions dels éssers humans.