dilluns, 30 de juny del 2025

El problema del social segons Simmel

 Georg Simmel (1858-1918) és considerat juntament amb Ferdinand Tönnies, Émile Durkheim, Max Weber, Werner Sombart, entre d’altres, un dels fundadors de la sociologia com a disciplina científica independent de la filosofia.

Simmel proposa a la societat com a objecte d’estudi de la sociologia que tindrà com a fi de la seva investigació les interrelacions socials entre els individus que formen l’entramat social. La societat apareix allà on es produeixen aquestes interrelacions, aquesta mena de “fils invisibles” que passen entre les persones. Captar això invisible és l’objecte de la sociologia. La societat és quelcom que es fa i es desfà de manera constant i està en canvi permanent. Per aquesta raó, segons Simmel la sociologia no només ha d’estudiar les estructures socials ja consolidades, sinó que també ha de fixar la seva mirada en allò quotidià que moltes vegades passa desapercebut i que es caracteritza per la seva fugacitat.

Simmel tracta de construir una teoria complexa de la realitat social. Els sociòlegs nordamericans, T. Bottomore i D. Frisby, distingeixen quatre nivells bàsics de preocupació en la seva obra:

1.      Suposiciones microscópicas sobre los componentes psicológicos…

2.      Análisis de los componentes sociológicos de las relaciones interpersonales…

3.      Estudio sobre la estructura y los cambios del “espíritu” social y cultural de su tiempo…

4.      Principios metafísicos de la vida”.

 

A partir d’aquests quatre nivells, Simmel descriu tres àrees de la sociologia: la sociologia pura s’ocupa dels dos primers nivells, la sociologia general del tercer i la sociologia filosòfica del quart.

 

L'individu solitari

La societat

Simmel focalitza una part important dels seus estudis en la interacció social entre individus, ja que considera que aquesta és la que vertebra la societat. Aprofundir en l’estudi de la interacció social pot permetre conèixer i entendre millor el funcionament de la societat. Així doncs, parteix de l’anàlisi dels que anomena «processos microscópics-moleculars» per arribar al coneixement de la «unitat macroscòpica» de la societat. Amb aquest mètode, Simmel pretén aplicar a la sociologia el mètode inductiu que tan bons resultats ha donat a altres ciències.

Amb les observacions efectuades en els seus estudis, Simmel s’esforça a trobar un ordre en el confós món de la realitat social. Aquesta manera de treballar li permet observar l’existència de patrons relacionals que poden repetir-se en diferents contextos. En aquest anàlisi distingeix entre continguts i formes. Els continguts són els interessos i els motius que fan que ens relacionem uns amb els altres. Les formes són les maneres que emprem per relacionar-nos que generen efectes en els altres i alhora nosaltres mateixos també en patim les conseqüències. Per a Simmel, la sociologia s’ha d’ocupar de les formes, mentre que els continguts seran objecte d’estudi de la psicologia.

Segons Simmel, el nombre de persones és determinant en les relacions que s’estableixen. Considera que la relació entre dues persones (diada) és la forma de socialització més bàsica, mentre que la introducció d’una tercera persona (triada) en aquesta relació ocasiona canvis substancials en la mateixa. A més a més, aquesta tercera persona pot jugar diferents papers en la relació de la diada inicial que es poden convertir en motiu d’unió, conciliació o separació.

A banda d’això, Simmel, també, compara les formes de socialització que es produeixen en el sí de grups petits i de grups grans. Les seves conclusions respecte a la grandària del grup resulten contradictòries. Per un costat, afirma que el grup gran dona més llibertat a l’individu, ja que els grups petits són molt controladors. Però, per l’altre costat, considera que les societats més grans amenacen la llibertat de l’individu.

No menys importants són els seus estudis sobre la subordinació dels homes als grups. Simmel considera que l’home té una relació ambivalent respecte a la subordinació. Per una part, desitja ser dominat, i cerca una autoritat que el protegeixi i el lliuri de la seva pròpia responsabilitat. D’altra part, es resisteix a l’autoritat. Aquesta doble relació es mostra en tot tipus de grups, des dels més grans com els Estats, al més petits, com la parella. En aquest sentit, Simmel conclou que incluso en la más opresiva de las formas de dominación, los subordinados tienen al menos algún grado de libertad personal”.

 

D’acord amb Simmel, convé destacar que els homes són éssers duals, ja que alhora són i no són socials. És a dir, l’home se sent al mateix temps com a part de la societat, i com a quelcom que està fora de la mateixa. Els homes són seres que, por un lado, se sienten cual existencias plenamente sociales y, por otro, cual existencias personales, sin cambiar por ello de contenido”.

De fet, Simmel considera que els homes sols són éssers imperfectes i incomplerts, ja que necessiten dels altres per assolir un mínim d’autoconeixement. Afirma que “somos fragmentos ... de nosotros mismos” i que per assolir una imatge complerta de nosaltres són imprescindibles les altres mirades que completen el caràcter fragmentari de la nostra pròpia imatge.

Al mateix temps, Simmel afirma que la societat no deixa de seruna ordenación de elementos, cada uno de los cuales ocupa un puesto determinado; es una coordinación de funciones y centros funcionales”. De fet, d’alguna manera la societat ofereix a cada individu el seu lloc dins de la societat. En definitiva, “cada individu està, ... destinat a una posició particular dins del seu àmbit social”.

També és important ressaltar que Simmel, també, exposa com els individus es relacionen amb persones de diferents grups socials. Tots els individus formen part de més d’un cercle social. Ningú forma part només d’únic grup social. Dins de cada grup cadascú dels seus membres percep a l’altre segons els condicionants que el cercle en el que participa l’imposa. Això impregna tot tipus d’interaccions socials. La pertinença d’una persona a un grup social condiciona la forma com els individus es relacionen amb persones externes als seus cercles, ja que en aquestes relacions no poden prescindir del que saben d’ells: la seva professió, el seu estat social, etc.

En síntesi, per a Simmel cada individu és un punt que forma part de l’entramat social que el sustenta i en el que s’entrecreuen diferents cercles socials, però al mateix temps, se sent com algú que té una existència pròpia fora de tots aquests grups que l’emmarquen i el condicionen.

 

Tot això que acabem d’explicar genera un conflicte entre l’home i la societat, ja que aquest està sempre en perill de deixar-se portar per les directrius del grup. Aquest fet comporta una lluita entre el pensament de l’home individual i el pensament que el grup social vol imposar. L’home immers dins de la societat, xoca amb límits al seu obrar, i això l’obliga a allunyar-se del que realment anhela. Viu en una dualitat permanent entre els seus desitjos i els límits imposats per la societat. “Simmel, al igual que Weber, consideraba que el mundo se convertiría en una jaula de hierro de la cultura objetiva de lo que las personas tendrían cada vez menos posibilidades de escapar”.

Simmel defineix com a cultura subjectiva la cultura de l’individu i com a cultura objectiva la cultura de la societat. Ambdues estan en un constant diàleg. Simmel considera, que en la societat actual, la cultura objectiva creix sense aturador, sobretot, en les grans metròpolis, i li preocupa que aquest creixement amenaci a la cultura subjectiva de l’individu. Segons aclareix Ritzer, “cada vez se hace más difícil mantener la individualidad ante la expansión de la cultura objetiva”. Els éssers humans han volgut interpretar i ordenar el món i la realitat, però no se n’han sortit. Els continguts culturals objectius creats pels individus han evolucionat segons la seva pròpia lògica i s’han allunyat tant del seu origen com de la seva finalitat. Això és el que Simmel defineix com una tragèdia, la tragèdia de una multitud anónima de individuos que se ve arrastrada por las determinaciones estructurales de lo que se hace sin propósito”. És a dir, els individus han perdut el control de les seves vides i es troben arrossegats per l’entorn on desenvolupen la seva existència.

 

Ara bé, Ramos s’aprofita de dues imatges-objectes ben quotidians, proposats per propi Simmel en un breu assaig, per trobar un desllorigador a aquest conflicte entre individu i societat: el pont i la porta:

  • El puente une lo que está separado... “El analista” ha de unir perspectivas incongruentes y poner en conexión realidades que parecen, en un principio, sin conexión alguna
  • La puerta que separa es también la puerta que une”. Les portes posen fronteres entre dos mons, dues realitats, dos espais on sempre hi ha un dins i un fora i onel acto fundamental… consiste en cruzar el umbral”.

En definitiva, Simmel considera que el món és heterogeni i ambivalent, amb desequilibris, i alhora equilibris precaris, però malgrat les possibles dificultats aposta per creuar el llindar de les portes que separen i establir connexions a traves dels ponts que uneixen les diferents realitats de l’individu i de la societat. En darrer terme, Simmel vol pensar “en la idea de un mundo sometible a un principio unitario de vertebración".

 

Per anar acabant, un exemple clarificador d’aquesta tragèdia que viu l’individu enfront a la societat, l’exposa Simmel en la seva obra “La Filosofia del diner”. Per a Simmel els problemes que ens genera l’economia i, en concret el diner, forma part de la tragèdia de pèrdua creixent del poder de l’individu davant el desenvolupament de la cultura objectiva.

Simmel pensa que el diner ho acaba reificant tot. O sigui, el diner ho converteix tot en objectes. En efecte, “el dinero ha venido a ser el ejemplo extremo de un medio que se ha convertido en un fin en sí mismo… Una sociedad en la que el dinero se convierte en un fin en sí mismo, cuando no en el fin último, tiene diversos efectos negativos sobre los individuos”:

·         El diner provoca que l’home arribi a la conclusió de que tot es pot comprar o vendre.

·         El diner fomenta unes relacions més impersonals. Acabem tractant a les persones d’acord a la seva posició “econòmica”, o sigui, de conformitat amb el valor que els hi atorguem.

·         Les persones es converteixen en elements intercanviables.

En conseqüència, l’individu acaba esclavitzat pel diner. Tot s’acaba reduint al diner. El diner, que ens podria alliberar, ens acaba dictant les nostres necessitats i ens manté controlats a través del consum. Per Simmel: “consumir es poco más que devorar sin sentido un producto tras otro”. En última instància, els diners acaben reduint la nostra vida a aspectes quantitatius en lloc de qualitatius.

D’alguna manera l’economia monetària s’ha acabat convertint en una mena de nova religió que afecta totes les relacions socials i que també domina les nostres emocions. En definitiva, “la alienación endémica provocada por la expansión de la cultura objetiva en la moderna economía dineraria supone, a los ojos de Simmel, una amenaza para las personas más grande que los demonios del absolutismo. En altres paraules, tota una veritable tragèdia.

 

A tall de recapitulació final, “seguint Simmel, allò que té lloc entre els individus constitueix l’objecte de la sociologia, ni els individus en si mateixos, ni la societat com a tot.”. En suma, per a Simmel, les relacions socials que establim uns amb els altres són l’element clau per poder entendre’ns a nosaltres mateixos, així com per poder entendre la societat en la que vivim. Amb tot no som els individus concrets els que acabem definint les relacions i la societat en general, sinó tot l’entramat global en el que ens movem. En darrer terme, tota l’obra de Simmel, està per una dualitat constant, ja que por una parte sabemos que somos productos de la sociedad… Por otra parte somos miembros de la sociedad”.

Simmel enceta reflexions i estudis de molt interès, però res queda tancat. Tot resta obert. El conflicte entre individu i societat continua. El més segur és que és i serà irresoluble mentre l’individu segueixi sent individu i la societat segueixi sent societat. Només ens resta continuar observant la realitat social que ens envolta, perseverar en les nostres reflexions i seguir compartint-les amb el nostre entorn.