dimarts, 21 de juny de 2022

Quina és la vida autèntica?

 

Vet aquí el que pensava l’Oliver Bou el 6 d’abril del 2020... en una època en què la gent parlava molt sola

Ni el virus em resulta nou, simplement em fa estar a casa, on estic gairebé sempre. Tot plegat em permet practicar desinhibidament l’actitud antisocial que tan bé he exercitat tota la vida

Repassa la seva vida, els seus anys a l’escola, la relació amb la seva ex...

Hauria d’estar satisfet, soc un autor ben considerat per la crítica

Em queda aprimar-me, això no m’abandona mai... I a més em dic Bou. Oliver Bou, home de 125 quilos, 175 centímetres d’alçada, cada cop més vell i cansat

Fa molt temps que ja no tinc ni el privilegi de poder decebre ningú, de saber que algú espera alguna cosa de mi...”

Però m’ho diré ben clar: no tinc cap altre objectiu que conservar aquesta meva existència corrosiva i mortal, una vida de gras, de malalties coronàries, d’èczemes, de problemes respiratoris, d’home de panxa d’embarassat de nou mesos, d’home pallasso cada cop més trist. Només demano sobreviure dins d’aquesta escèptica llibertat. Una llibertat sense esperances però meva, jo i la decrepitud, sense horaris ni fites” Fins aquí la presentació de l’Oliver Bou.

La Roxana, una editora d’èxit i en Pere Romeu un empresari també d’èxit es van conèixer a primer d’Administració i Direcció d’Empreses, però ja no s’han vist més. L’Oliver Bou havia escrit cartes d’amor per en Pere a l’escola i ara en Pere, 30 anys després li proposava tornar-ho a fer per enamorar la Roxana. Li pagaria bé per fer-ho.

I així coneixem al Pere, i sobretot, a la Roxana: “por a la foscor, al cotxe, a l’avió, a córrer sola per vies verdes, por a l’amor?... I malgrat tants escuts que m’haurien de fer sentir cada cop més protegida, persisteix una mena de por, una por que va creixent, com una lava negra sota la terra: la sensació que alguna cosa greu, terrible i sobretot irremeiable m’ha d’acabar passant. Que és igual el que faci; la lava sortirà entre les llambordes i m’empastifarà i em desfarà la sola de les sabates...

De petita no tenia por, i mira que tenia motius per tenir-ne. De jove tampoc. Va ser a partir dels quaranta quan les ànimes en pena i totes les pors van trucar a la porta, i ara estan closes aquí, amb mi, dins d’aquesta casa”.

Rep un primer correu d’en Pere, i el contesta. Com aquell que no vol la cosa, comencen a intercanviar-se correus. “Tinc ganes d’esquivar-ho i a la vegada m’interessa. Sento curiositat, espero i observo sense fer res. Una passivitat no exempta de certa addicció; tal vegada si de sobte deixés d’enviar-me res trobaria a faltar alguna cosa

M’agradaria passejar-me per la seva biblioteca: em sembla la manera més precisa de conèixer algú... Els llibres que llegim, els temes que ens interessen, les frases que subratllem, diuen molt de nosaltres

La Roxana “sap veure rere aquelles cartes la mirada d’algú determinat, enèrgic, agosarat, i a la vegada sofisticat, respectuós i pacient... Després de cinquanta-tres cartes, de tants trucs a la porta, tenia ganes de veure el Pere

Tot està a punt per la trobada entre el Pere i la Roxana. La Roxana sap ben aviat que l’autor de les cartes no és el Pere, però la seva relació li plau i ja li està bé. “Estic amb el Pere perquè és un amor madur, un amor per viure-hi bé. Un amor que em fa sentir viva, amb un món ple de presents, de possibilitats...”

Passa el temps i l’Oliver pensa “aquí es quan em vaig adonar que podríem ser amics. I ho tenia fàcil, només havia de demanar-li si volia ser la meva editora”. I així va ser. Ella va posar dos condicions: “que escrivís el que volgués i que ho lliurés quan volgués”. I ell va posar una condició: “que dinéssim junts un cop al mes; les raons van ser que així tindríem ocasió per parlar de projectes, que podríem despatxar temes i conversar de literatura... La veritat és que l’únic objectiu que tenia era veure-la, en la forma i de la manera que fos possible, però no perdre-me-la durant més temps

I a partir d’aquí comencen tots els dubtes i els interrogants sobre la vida de tots dos.

Roxana pensa “que no trobava un vestit a mida per a una ànima que no es deixa encastar sense rebentar costures...  tot plaer té un cantó de patiment, tota benedicció una maledicció, tota nit espera el sol, tot sol serà apagat per la foscor, tota saviesa és ridícula, tota beneiteria és sàvia. Tot encastat en trossets indestriables, i en aquesta argamassa virtual!

És cert que és fàcil estar molt bé amb algú només un cop al mes. Com seria viure-hi? Ah, la convivència! Això ja és aigua d’un altre molí, el dia a dia

I sorgeix la pregunta que ja suggereix el mateix títol del llibre. Quina és la vida autèntica?

Jo tenia una vida i em sentia estable i serena, amb un projecte, amb algú amb qui compartir un camí, un bon company de viatge. I una edat, una maduresa. Sé prou bé que només els estúpids es perden l’alegria de les petites coses esperant la gran felicitat... Així que bàsicament no vull problematitzar la meva vida perquè no tinc cap problema de veritat. Tinc una vida plena, moltes coses a fer...

Al cap i a la fi estava convençuda que li calia molt poc per ser feliç”. Però la vida té cops amagats, d’aquells que t’esperen darrera de qualsevol cantonada. I un d’aquests li arriba a la Roxana i li canvia del tot la seva vida i les seves perspectives de futur. “Va pensar que tot plegat era un desafiament impossible”

Calella de Palafrugell desembre 2014


I acaba el llibre amb una carta d’amor de comiat de Roxana a l’Oliver i un final dolç, encantador i sublim.

Vull que la vida ens regali una última vivència i que siguis molt a prop meu, i que la mort sigui només com un destorb. Vindrà la mort, Oliver, i tindré els teus ulls, i quan m’arrenqui dels teus braços m’emportaré la teva mirada”.

Ara bé, la pregunta de quina és la vida autèntica queda sense resposta. Cadascú ha de buscar-se la seva vida autèntica i trobar la resposta que amb el pas del temps el més segur és que canviï.

MONTSE BARDERI

La vida autèntica

Ed. Columna, 2021; 281 pàgines